La primera vegada que vaig sentir parlar d'Amarillo, el meu interlocutor me'ls definí amb un cert to despectiu com el grup més rematadament Pop de Mallorca. La darrera vegada que he sentit parlar d'ells, concretament a la ràdio, se'ls presentava com els succesors de Sexy Sadie i com la millor banda mallorquina de la passada dècada. Amb això vull dir que és un grup que genera sensacions i reaccions oposades entre el públic.
Amarillo fan Pop, pur i dur, amb un marcadíssim caràcter melòdic i melangiós. Però la seva proposta s'allunya hàbilment del Pop groller i comercialot per oferir cançons tan elaborades com aferradisses que únicament poden venir de músics amb talent... I, amics, el talent, es té o no es té, així de simple. Darrera Amarillo s'hi amaga gent amb bones idees i una tècnica ben acurada; el seu bateria, capaç de deixar bocabadat al personal amb els estranys Grupo Anviwo, és un clar exemple del que estic dient.
L'estiu passat vaig compartir sopar i escenari amb aquesta banda; són uns tipos molt afables, amb classe i extremadament professionals damunt l'escenari. Independentment de l'estil que fan, la seva és música elaborada, amb ànima, i compleix una funció tan important com és rentar la cara al Pop després del desastres provocats per les grans radio-fòrmules d'aquest puta pais.
Amarillo - "Piruetas en el aire" (2004)
Amarillo - "Vuelve a por mi" (2007)
No hay comentarios:
Publicar un comentario