PEP LAGUARDA & TAPINERIA - "Brossa d'ahir" (1977)

Tenia dubtes de si "Brossa d'ahir" encaixaria dins d'aquest blog... però, clar, ho pens fredament i no puc lligar-lo a cap altre espai que no sigui Deià, on fou enregistrat fa 35 anys. Daevid Allen, el productor d'aquest disc, afirmava convinçut que a aquest poble de la Serra s'hi concentren energies còsmiques com a conseqüència de la seva morfologia quasi-piramidal. Cert que la cervellera del senyor Allen funciona - per dir-ho d'una forma elegant - diferent a la resta dels humans, però no es pot negar que Deià té alguna cosa diferent; una mena d'atmosfera on s'hi mescla l'encant, la màgia i el misteri a parts iguals.

Mirant en retrospectiva, fa 35 anys el valencià Pep Laguarda no deixava de ser un dels molts cantautors que intentaven seguir, amb major o menor fortuna, les passes de Pau Riba. Arribà a Mallorca, acompanyat per un grapat de músics (els Tapineria) per marxar a Deià, darrer reducte del hippisme a l'illa, i enregistrar al mític The Banana Moon Observatory aquest genial "Brossa d'ahir". El propi Pep contava a una entrevista que arribaren allà adalt i, quan els van veure amb aquelles guitarres espanyoles tan fetes pols, van haver de telefonar al propi Joan Bibiloni per que els deixés els seus instruments. Començà, doncs, una gravació que degenerà en un autèntic desgavell però que, miraculosament, va donar com a resultat un disc antològic on, junt a Laguarda i els Tapineria, s'hi junten Pau Riba, Pepe Milán (Euterpe), Joan Bibiloni i un grapat de músics més. "L'any 1977 - escriu Jordi Bianciotto - mentre el Punk agita els carrers de Londres, Laguarda, el penúltim hippie, agafa inconscientment alguna cosa d'aquella contestació antitecnicista, tot i que es decanta per observar la Mediterrània i imaginar postes de sol aromàtiques, subtilment rebels, oficiades a un entorn de comuna feliç. Molta harmonia domèstica, herbes que es fumen i una lluna de forma naïf com a testimoni. Les sis llargues cançons d'aquest disc transmeten l'estat balsàmic de saber viure; son instantànies màgiques, engronxades pel mateix temps, d'una forma meridional de veure el món".

La mescla de Folk lisèrgic i cançó mediterrània fan d'aquest un disc de gran bellesa que no ha perdut gens del seu encant al llarg d'aquests 35 anys. 

DESCÀRREGA

 Pep Laguarda & Tapineria - "Brossa d'ahir" (1977)

EUTERPE - "Paisaje, Camino y Canción" (1974)

Volia acomiadar l'any dedicant una entrada a un disc significatiu; no un qualsevol, sinó un d'aquests treballs que, que malgrat no fos excessivament conegut pel nostre públic, tingués alguna cosa que el fes valuós i significatiu. El d'Euterpe era un àlbum que se'm resistia i que, per un motiu o un altre, no aconseguia trobar cap banda, ni en format físic ni tampoc en format digital. Així doncs, si avui arriba a Illa Sonora és per la contribució que ha fet un dels components d'Euterpe, el contrabaixista Antonio Arés: moltíssimes gràcies per haver-nos enviat aquest "Paisaje, Camino y Canción" .

La resaca de la Nova Cançó catalana a Mallorca havia deixat un grup d'aficionats a la música acústica que, poc a poc, s'anaren acostant de cada vegada més al Folk nord-americà. Gran part de la culpa la tinguè el talentós guitarrista Pepe Milán, prèviament colrat, juntament amb Arés i altres futurs membres d'Euterpe, a Driving Wheel. Poc a poc, desenvoluparen una interesantíssima activitat en directe que despertà l'interès del músic i productor manacorí, Antoni Parera Fons. De la seva mà, marxaren a Barcelona a gravar amb el segell Hispavox un disc que servís de recull dels diferents i antiquíssims ritmes/cants de Folk de l'Estat Espanyol (el gallec "Canto de Vendimia", la "Jota" d'Aragó, el "Corrido de Zamora" o la nostra "Sa Ximbomba", entre d'altres), però amb un tractament modern, amb una marcadíssima influència del Folk anglosaxó i unes lleugerísimes pinzellades de Progressiu. Aquesta proposta, més anticomercial que el Folk d'altres formacions com Nuestro Pequeño Mundo, feia d'Euterpe una banda pràcticament insòlita, tant a Mallorca com a la resta de l'Estat, i

L'experiment, titulat  "Paisaje, Camino y Canción" (1974), va resultar un èxit a nivell crític, però no tant a nivell comercial. És el que té una escassa o nul·la promoció... però bé, Euterpe van seguir dins l'avantguarda de la música que es feia a Mallorca, i mostra d'això és que enregistressin un disc ni més ni menys que amb Daevid Allen (escolta'l aquí).

I parafrasejant el títol d'aquest disc, a Illa Sonora seguirem descobrint - o redescobrint - nous paisatges, nous camins i noves cançons. Molts d'anys a tothom i feliç 2012.

DESCÀRREGA

Euterpe - "Paisaje, Camino y Canción" (1974)

FALCONS - Discografia (1978-1980)

Any 1977: no sé ben bé què devia passar pels seus caps a aquells moments quan els antics components de Grupo 15 van decidir deixar de banda la música d'hotels i sales de festa per començar aquest nou projecte, molt més ambiciós i personal. Els Falcons van ser Rafel Aguiló (guitarra, veu), Josep Portell (guitarra), Pep Nadal (baix), i Damià Tomàs (bateria).

Falcons van donar una nota de color a la música mallorquina a uns anys de decadència total; això els converteix en un cas atípic i certament estrany dins la nostra música. A diferència de tots els seus companys generacionals, el quartet es va aferrar amb força al Pop i Rock dels Estats Units, al so comercial que es feia a la Costa Oest, afegint-hi també pinzellades de formacions consagrades com Chicago o la Jefferson Starship.

Tres discs d'estudi avalen als Falcons com la banda mallorquina més destacada dels darrers 70's. Tal vegada, el seu llegat no ha envellit massa bé, però això no lleva importància a fites tan destacables com haver aconseguit ser número 1 dels 40 Principales amb el tema "Terciopelo y Fuego", ni més ni manco que dos mesos. La banda es va dissoldre devers l'any 1982, però alguns dels seus membres han seguit en actiu. L'altre dia em vaig sorprendre al escoltar un fantàstic disc de Jazz com és "Trencaclosques" (2003), a càrrec de Rafel Aguiló i el seu projecte, Confidential Band. 

DESCÀRREGA

Falcons - "Falcons" (1978)

Falcons - "II" (1979)

Falcons - "Como tú" (1980)

DAEVID ALLEN & EUTERPE - "Good Morning!" (1976)

Feia temps que tenia ganes de dedicar-li una entrada a "Good Morning!" (1976), que apart de ser dels discs més poc coneguts de Daevid Allen és, també, una de les majors rareses illenques editades als anys 70. Així doncs... Preparats per descobrir aquesta joieta de pur Folk psicodèl·lic?

Nascut a Austràlia, Allen pot presumir de ser una de les figures claus dins la història de la Psicodèl·lia europea, que no és poc: l'any 1966 fundà , juntament amb Kevin Ayers i el grandíssim Robert Wyatt els Soft Machine, una banda anglesa però amb un vincle estret amb el poble mallorquí de Deià. Només dos anys després formà uns altres clàssics, Gong, potser el grup que millor s'adaptà a la seva pecul·liar forma d'entendre la música. O la vida, directament. Tal vegada, la seva conducta llunàtica i extravagant el portà a fugir de França, perseguit per les autoritats judicials del país, i cercar refugi a Mallorca. Deià seria el destí, un bressol muntanyós on, apart de Robert Graves, hi podiem trobar músics, lletraferits i pintors de tota casta. Pels seus racons hi circularen altres músics experimentals (diguem-ho així) com els alemanys Can; el rei del minimalisme musical, Terry Riley; Didier Malherbe, posteriorment flautista i saxofonista a Gong, i que visqué a una cova de la Serra; un jove encara desconegut com Mike Olfield; músics arribats des del Principat, com Pau Riba o Pep Laguarda, o Eivissa, com la comuna de Can Am des Puig. La llista és llarga, creieu-me.

Tornem, però, cap a la figura d'Allen. La seva relació amb Mallorca havia quedat reflectida als dos primers discs de Gong, "Magik Brother" (1970) i "Bananamoon" (1971), nom amb el qual el propi músic havia batejat el seu hogar a Deià. Però la cosa no s'acaba aquí: uns anys després tornà a Mallorca per composar i enregistrar un disc en solitari, acompanyat però per una banda mallorquina: Euterpe. Aquesta formació, encapçalada pel talentós guitarrista Pepe Milán, s'havia format als primers 70's com una banda enfocada cap el Folk americà però, poc a poc, anà incorporant elements psicodèl·lics i progressius dins del seu so.

"Good Morning!" s'enregistrà a Deià, a la primavera de 1976, i d'una forma un tant rudimentària: a casa del propi Allen, amb un vell quatre pistes. La formació que enregistrà aquest àlbum, apart de Daevid, guitarra solista, veu i mestre de cerimònies, és la següent: Pepe Milán (guitarra acústica, mandolina, charango, glockenspiel), Ana Camps (veu), Antoni Pasqual (guitarra, teclats), Toni Arés (contrabaix) i Toni Fernández (guitarra). La formació completa d'Euterpe, vaja. Un tret interessant d'aquest disc és l'absència de bateries o percussions; només les trobam a un únic tema ("Wise man in your heart") van a càrrec del francès Pierre Moerlen, conegut per haver tocat amb Gong, Mike Olfield i, fins i tot, els Thin Lizzy.

No és, ni de lluny, un disc accessible, però té cançons i fragments especialment inspirats; a més, el propi Daevid Allen té una predilecció especial per aquest disc que, per cert, dedica "a tota la gent de l'illa".

DESCÀRREGA

Daevid Allen & Euterpe - "Good Morning!" (1976)

LOS Z-66 - "1968-1970"

Els Z-66 és un d'aquests grups que NO podien faltar a Illa Sonora. Val, d'acord; cert que ja havien aparegut, fa temps, a una entrada d'un single-raresa editat als anys 80's, amb una formació distinta i un so totalment diferent als autèntics Z-66, aquella banda que deixà bocabadada a mitja Mallorca entre 1968 i 1970 gràcies a un EP i cinc singles que passen per ser una de les millors aportacions mallorquines a la música que es feia aleshores. El que avui presentem a Illa Sonora és un recopilatori 100% cassolà, no oficial, on per primera vegada s'inclou tot el material que enregistrà el sextet a la seva etapa daurada. I dic per primera vegada perquè de la banda liderada per Llorenç Santamaria només s'han fet dues compilacions; la primera fou a l'any 1969, amb l'edició d'un LP recopilatori - un autèntic tresor per col·leccionistes - amb tot el que havien enregistrat fins aquell moment. Després, a l'any 1996, EMI va editar un disc on, suposadament, es recolliren les millors cançons del grup... Però, com punyetes pots fer un greatest hits decent dels Z-66 sense incloure un tema tan bàsic i fonamental com "Trying To Get To You"? Talment com fer-ne un dels Guns 'n Roses i deixar-te "Welcome To The Jungle"...

Com deia, juntem per primer cop les 17 cançons que enregistraren els Z-66 a la seva etapa de major èxit; algunes d'aquestes cançons mai han aparegut editades en CD, així que s'han ripejat directament des dels vinils originals. L'immensa majoria d'aquestes cançons són versions i adaptacions de les que, tal vegada, la més coneguda i emblemàtica de totes elles siguin "Nights in white satin" de The Moody Blues. I això no és res, perquè recollim un munt de versions d'artistes no massa coneguts com The Blues Project, The Herd, Joe Dolan, The Feathers, Ray Whitley, Brenton Wood, The Dave Clark Five, The Checkmates... Artistes de culte, en definitiva. 

Els Z-66 eren un altre rollo, en sèrio; a la Mallorca de finals dels 60's no hi havia ningú com ells... ni tal vegada a la resta del territori de l'Estat espanyol. Van ser la primera banda mallorquina en despullar-se de la herència del Beat i la música anglesa, en general, per aprofundir en les noves influències que just arribaven de l'altre costat de l'Atlàntic: els Estats Units. S'havia acabat l'innocència ié-ié, el tall de cabells tipus Paul McCartney, i les cançons de quatre acords: els Z-66 representaven un canvi més profund i radical, tant a nivell estètic com musical. Ells van ser els primers illencs en fer una música que els joves de Palma denominaren "música de canya" i que la premsa musical definí, anys després, com "Soul castigador"; clar que, la seva música era un punt de trobada entre el Pop, el Rock, el Soul, el Rock Progressiu, o fins i tot una Psicodèlia blanda que els acostava a formacions com Vanilla Fudge o The Move. Qui dimonis podria haver enregistrat a Espanya una apocalíptica versió del "Morning Dew" - popularitzada pels Grateful Dead - amb un resultat tan acollonant? I a nivell estètic, què? S'havia acabat la pulcritud i l'elegància: ara trobem a uns bergants de camises de colors obertes, mostrant pitera, que fumaven mentre tocaven i que posaven els seus cubatas damunt uns amplificadors atronadors. Ells foren Vicenç Caldentey (guitarra), Leopoldo González (baix), Pep Noguera (teclat), Manolo Marí (bateria), Manolo Martínez (saxo) i un carismàtic vocalista que molts arribaren a dir que era el "Jim Morrison mallorquí": Lorenzo Santamaría (Llorenç Rosselló).

La seva història dona com per escriure un llibre. Compartiren nits sonades amb n'Eric Burdon i els seus The Animals a Ca'n Picafort. Telonejaren a la Jimi Hendrix Experience a l'inauguració del mític Sgt. Peppers de Palma, a la que seria l'única actuació de la divinitat de les sis cordes a Espanya. Tocaren a la desapareguda Barbarella junt al mite del Rock progressiu europeu, Focus. Van ser el primer grup mallorquí en esgotar en temps record dues edicions del seu single "Noches de blanco saten". Van sortir corrensos de Bunyola quan una masa enfervoritzada de dos mil seguidors (això, segons un retall d'Última Hora) els perseguí per tocar-los o aconseguir autògrafs. Fruit d'aquells tres anys de frenètica activitat ens queden aquestes 17 cançons. Aquella ratxa la trencà la rivalitat, la ambició i la mà de terceres persones; Llorenç abandonà el grup per començar una nova carrera en solitari com a vocalista de música lleugera, mentre que els Z-66, ferits de mort, aguantaren uns mesos amb un cantant substitut, un tal Rafa, fins que Manolo i Vicenç agafaren els atapins i començaren a donar forma a un nou i ambiciós projecte: Zebra.

DESCÀRREGA

Los Z-66 - "1968-1970" (2011)

GRUPO 15 - "Lo Digo Así" (1971) - 7"

La veritat és que tenia pensat penjar dos interesantíssims EP's de Los 5 del Este, però trescant m'he trobat abans amb aquesta raresa dels 70's que trob que val la pena rescatar, comentar i compartir.

Si no vaig errat, crec que és el darrer single que editaren els manacorins Grupo 15, l'any 1971. Es tracta d'un 7" oblidat i un tant injuriat, tal vegada perquè pertany a l'època més desconeguda de la banda; lluny quedaven aquelles versions dels Beatles, els twists, les yenkas o les tonades típicament hoteleres. Amb la nova dècada, i tal vegada nous referents musicals, la banda va intentar als primers 70's un viratge cap a una cançó d'autor un poc més intimista i madura. Aquesta vessant, més acústica i americana, es tradueix amb una cara A, on versionetgen el "I am said" de Neil Diamond, que ells tradueixen com "Lo digo así".

Val, molt bé... Però baix el meu criteri, l'autèntic interès d'aquest single és la digníssima versió que fan del "If not for you", tema original de Bob Dylan aparegut a "New Morning" (1970), i que Grupo 15 converteixen en "No es para ti". Interpretada també per George Harrison al mític "All Things Must Pass" de 1970, crec que aquesta és la única versió que s'ha fet en castellà d'aquest gran tema... En fi, una raresa dins un panorama tan estrany com era la música a Mallorca a la primera meitat dels 70's.

DESCÀRREGA

Grupo 15 - "Lo Digo Así" (1971) - 7"



ZEBRA - Singles (1972-1975)

No hi ha cap tipus de discussió: el millor grup mallorquí entre 1970 i 1975 fou Zebra. Els darrers anys se'ls ha recordat dins les esferes del Rock progressiu pel seu únic disc, "Zebra" (1976), un àlbum cotitzadíssim a dia d'avui que, al seu moment, va rebre una freda acollida tant per part de la critica com del públic. No obstant això, abans de la publicació d'aquest LP hi ha vida; un total de 7 singles editats entre 1972 i 1975 i que recullen la curiosa evolució d'aquesta banda mallorquina, que tant podia nodrir-se del Rock progressiu com d'altres estils com el Folk-Rock, el Glam o el Pop en la seva màxima expressió. A diferència de "Zebra", que fou re-editat en format CD, aquests singles han estat oblidats per les companyies discogràfiques que els publicaren; no se si s'havia fet abans però, des d'Illa Sonora, us oferim tots els singles de Zebra reunits per primer cop.

Per ubicar-nos una mica millor: a finals de 1971 s'uneixen dos membres de Los Bravos, Miquel Vicens (baix) i el fantàstic vocalista anglès Andy Anderson (germà d'en Jon Anderson, de Yes), amb Manolo Marí i Vicenç Caldentey, bateria i guitarrista respectivament d'una altra formació mítica com Z-66, i un guitarrista rítmic, l'anglès David Wamsley (The Warriors). Au! Així tenim el primer super-grup de la història de Mallorca, fruït de la fusió de les dues bandes més populars de l'illa. Caldentey, però, deixa el grup al poc temps, i el seu substitut serà un jovenet procedent de Los Talayots que feia autèntiques virgueries a les sis cordes. El seu nom: Joan Bibiloni. Dit això, anem a fer un repàs a la trajectòria de Zebra; pas a pas; single a single.

This Is A Happy Song / It's All Been Dream (1972)

Publicat a setembre de 1972, és la primera referència discogràfica de Zebra i, molt possiblement, el millor material que publicaren en tota la seva trajectòria (així ho reconeix fins i tot el propi Bibiloni). Pocs grups mallorquins (pràcticament cap, de fet) havien arribat a uns límits d'inspiració, imaginació, risc i riquesa musical com la d'aquest quintet a aquest single. "This is a happy song" no engana: es tracta d'un tema a mig camí entre el Pop i el Rock que brolla alegria i bon rollo. Jo, personalment, em qued amb la cara B; "It's all been dream" és un tema un poc més anti-comercial, amb picades d'ullet al "Glass Onion" dels Beatles i a l'experimentació psicodèl·lica. Un inici prometedor, sense cap tipus de dubtes.

Carolina Girl / A Step In The Right Direction (1973)

Andy Anderson deixà el grup l'any 1972; la seva dona mor a un accident de trànsit i el músic decideix tornar a Anglaterra. Miquel Vicens també decideix abandonar Zebra. Aquí és quan el jove Bibiloni pega un cop de timó i es converteix en el nou vocalista de la banda; perquè, les coses com són... Joan Bibiloni, apart de tenir dits, també tenia unes bones cordes vocals. El rol del baixista serà assumit per Albert Candela. Aquest nou single de la banda demostra, novament, que una banda mediterrània podia sonar tan bé com una anglosaxona. "Carolina Girl" és una peça de Folk-Rock 100 % americà, que els allunya de la resta de grups mallorquins del moment. "A step in the right direction" és un tema lent amb algunes pinzellades progressives amb un tractament molt detallat i ambiciós.

Oh Daddy, Oh Mama / Escribeme Laura (1973)

Aquest disc un pas cap a la comercialitat, per dir-ho d'alguna forma. Els grups espanyols que més venien aleshores els que ho feien en castellà i, en el seu cas, la jugada - a nivell de vendes - els va sortir bé. "Oh daddy, oh mama" és una cançó de Pop-Rock de melodies simples i aferradisses, lletres fluixetes i els terribles cors femenins tan típics de la música tardo-franquisme. El vertarder interès, pens jo, està en la fantàstica cara B del single, "Escríbeme Laura", una peça de Rock & Roll amb el colorit i la vitalitat del Glam Rock anglès que tan de moda estava aleshores.

Hey Girl / To Dream On (1974)

Un dels seus singles més ben aconseguits, per dir-ho d'alguna forma. S'allunyen de fer hits comercials per fer aprofundir dins un so més, diguem, anglosaxó. "Hey Girl" és una cançó rotunda de Pop amb unes línees de baix acollonants. De nou, la sorpresa és la cara B: el Rock & Roll "To dream on" té la xuleria dels Rolling Stones i l'encant del David Bowie de l'era Ziggy Stardust. De nou, Zebra es situen a anys llum de les propostes musicals que es feien a la Mallorca d'aleshores.

Working 12 Years / Bad Bad Time (1974)

Nova demostració del savoir faire de la banda encapçalada per Bibiloni. "Working 12 years" és un tema de Folk-Rock americanot, on destaca la feina del propi Bibiloni a la guitarra i de Marí a la bateria. A la cara B ens trobem amb una versió del "Bad bad time" de The Roulettes, molt ben duita al seu terreny, però que tampoc passa per ser dels millors temes del catàleg de Zebra. 

Solo Aqui Pensando / La Vida Es Como La Vives (1974)

Una passa enrera que evidencia, pel meu gust, que Zebra sonaven molt millor quan cantaven en anglès que no pas en la llengua de Cervantes. Participaren amb aquest single a la XVI edició del Festival de Benidorm de 1974, amb la qual cosa comercialitzaren una mica més el seu so. "Solo aquí pensando" és una mescla molt barroca de Pop, Folk i Progressiu que encara té salvació... cosa que no té la festiva "La vida es como la vives", una cançó fluixa i prescindible.

I've Made My Mind / Bye Bye Baby (1975)

El darrer single abans del disc "Zebra". Aleshores, el grup tenia un nou membre, el teclista mallorquí Agustí Fernández. "I've made my mind", amb una clara influència del Reggae, formaria part del seu LP homònim. La cara B, "Bye bye baby", a mig camí entre el Pop i el Folk-Rock és un gran tema, molt ben construit i amb un ganxo melòdic considerable.

DESCÀRREGA

Descàrrega "Zebra" (1976)

MILÁN & BIBILONI - Discografia

A títol purament personal, crec que aquí hi trobem el millor Joan Bibiloni. La seva trajectòria amb Zebra tal vegada és massa desconeguda i poc apreciada; mentre, la seva carrera en solitari sol provocar diferents reaccions entre el públic, des de autèntics devots de discs com "Joana Lluna" (1982) a detractors que el tatxen de ranci i sobrevalorat. No obstant, sembla que hi ha un acord unànime en considerar "Milán & Bibiloni" (1977) com un dels millors discs publicats a la Mallorca dels 70's.

La unió de Bibiloni, procedent dels progressius Zebra, amb Pepe Milán, líder dels experimentals Euterpe i un dels primers introductors del Folk-Rock a les Illes, resultà a aquells moments explossiva i irresistible, i més a l'any 1976: començava la Transició, amb un panorama gris dominat per una cançó d'autor visiblement desgastada. Aquí és quan apareix Milán & Bibiloni per donar una nota de color amb música acústica i eminentment instrumental, amb una arrel clarament nordamericana (Bluegrass, Jazz), però amb certs tocs mediterranis que donaven a la seva música una nova dimensió. Si es pot afirmar que gran part dels discs de Joan Bibiloni han envellit considerablement, "Milán & Bibiloni" (1977), únic LP oficial del duo, segueix sonant captivador, maravellós, elegantíssim.

Tant Milán com Bibiloni empreneren, arrel de la publicació del disc, camins diferents fins que es tornaren a retrobar l'any 1992 per fer una sèrie de concerts improvitzats a casa d'alguns amics en comú. Aquestes sessions s'enregistren com a bootleg en una cinta de cassette, i veuen la llum en CD gràcies al segell mallorquí Swingmusic. Com podeu veure, una discografia escasa, però tremendament rica en detalls i ànima.

DESCÀRREGA

Milán & Bibiloni - "Milán & Bibiloni" (1977) - LP

Milán & Bibiloni - "Cassette recording" (1992) - CD



ZEBRA - "Zebra" (1976)

Zebra és considerat el gran grup mallorquí de la primera meitat dels 70's, al tractar-se de la fussió de dos clàssics de finals dels 60's com Los Bravos i Z-66. Malgrat els diversos canvis de formació i localització de la banda, al capdavant sempre hi va haver un jove manacorí, Joan Bibiloni, un virtuós de les sis cordes colrat en experiència després d'haver tocat amb Los Lagartos. Així, Zebra editen un grapat de 7" entre 1972 i 1975, però cap d'ells aconsegueix massa repercussió.

A la recta final de la seva trajectòria, quan Franco havia mort i la ressaca del Progressiu donava pas al Punk anglosaxó, Zebra enregistren el seu primer, darrer i únic LP amb la següent formació: Joan Bibiloni (veu, guitarra solista), David Wamsley (guitarra), Agustí Fernàndez (teclats), Albert Candela (baix) i l'ex-Z-66 Manolo Marí (bateria). "Zebra" ens presentava set cançons pròpies, a les quals hem d'afegir un curiós medley en homenatge a John Lennon, on es mescla el conegudíssim "Imagine" amb un tema no tan conegut com "Love". Tot i estar fortament cotitzat entre els col·leccionistes, "Zebra" és un disc estrany, difícil de classificar. Tradicionalment, se'l considera un disc de Rock Progressiu, amb influències de Yes, Supertramp o Eloy, però la forta càrrega de Pop i Soft-Rock va fer que fos durament criticat pels seguidors del Progressiu més estricte i ortodoxe de King Crimson o Pink Floyd. Les males crítiques i les baixes vendes precipitaren el final del grup. Joan Bibiloni, aleshores, arreconà la guitarra elèctrica i juntament amb el gran Pepe Milán (Euterpe) forma Milán & Bibiloni; començava així un nou període per una de les figures més grans i inconfundibles de la música contemporània mallorquina.

DESCÀRREGA

ZEBRA - "Zebra" (1976)