A=Gc^2 - "If instead of an apple it had been a coconout, Leibnitz would be the boss" (2012)

Record que fa uns anys em vaig sorprendre al escoltar un grup de Grindcore japonès que afirmava composar cançons mitjançant complexes fórmules matemàtiques: el seu nom, de fet, era una mena d'equació... i com que jo soc de lletres, m'he acabat oblidant per complet del seu nom. Potser m'acabi passant amb A-Gc^2, un nou projecte darrera del qual s'hi amaga un jove estudiant de Física. "If instead of an apple it had been a coconout, Leibnitz would be the boss" (2012) és la primera mostra de la seva música; una barreja inclassificable d'estils (Ska, Death Metal, Electrònica...) que té, com a nexe comú, el món de la Física. Avís que és difícil de digerir, però aquesta proposta tan arriscada aconsegueix meritòriament dos objectius: ser imprevisible i, alhora, original.

DESCÀRREGA

A-Gc^2 - "If instead of an apple it had been a coconout, Leibnitz would be the boss" (2012)

VACABOU - "Alfalfa & Omega" (2012)

Mea culpa: jo mai he seguit amb massa atenció la trajectòria de Vacabou, però d'alguna forma aquest disc m'ha cridat l'atenció d'una forma suficientment important com per haver de tornar escoltar els dos àlbums previs de Joan Feliu i Pascale Saravelli, "Vacabou" (2003) i "12 Songs inside" (2007). "Alfalfa & Omega", que realment vindria a ser una mena de compilació de cançons "perdudes", és tan interessant que perd aquest caràcter annecdòtic - al manco, a priori - per mostrar-nos una nova perspectiva del duo mallorquí. I enganxa, de veres que sí. Joan Cabot ens deixa a 40putes una acurada descripció del contingut d'aquest recomenable treball:

"El disc és més una col·lecció de cançons recuperades del calaix de projectes inacabats que no pas un àlbum en el sentit habitual, ja que molts d’aquests temes no varen ser pensats per a un disc en concret sinó que sorgeixen en diferents èpoques (...) "Alfalfa & beta" és un disc replè de petits defectes, detalls inesperats i accidents, i ho dic com una cosa bona.  Al cap i la fi la perfecció és xorca i el que ens agrada de la música que ens agrada és precisament tot allò que defuig l’ordre, el que s’escapa a la raó. Si estimes algú, estimes també els seus defectes i no només les seves virtuts. I "Alfalfa & Beta" és deliciosament imperfecte. És dispers i irregular. És humà. Una gran notícia" (llegeix la crítica completa).

DESCÀRREGA

Vacabou - "Alfalfa & Omega" (2012)

DE SUCEDÁNEOS - "De Sucedáneos 2004-2005"

Aquesta és una raresa en tota regla que podríem presentar com una mena de "missing link" dels Doctor Martín Clavo. Perquè? Doncs per què els De Sucedáneos - actius a mitjans de la passada dècada - van incloure a la seva formació al gruix dels Clavo: David (guitarra), Omi (baix) i, molt esporàdicament, Ginès (bateria). Tancava la formació el vocalista David Sucedáneo, que actuava com una mena de mestre de cerimònies.

El so d'aquests De Sucedáneos res té a veure amb Doctor Martín Clavo o, per exemple, altres històries paral·leles com Dr. Doom... Què va. Parlam d'una "Electrònica" Lo-Fi on el Casiotone juga un paper preeminent: la mescla de diferents gèneres i conceptes fa d'aquest un projecte curiós, original i, sobretot, sorprenent.

DESCÀRREGA

De Sucedáneos - "De Sucedáneos 2004-2005"

POAL - "Sensibilitat Angular" (2006)

No sé si van ser els primers en fer Post-Rock a Mallorca, però sí que van ser  la primera banda en destacar i mostrar les noves possibilitats que oferia la música experimental. Poal es formaren l'any 2005, amb Miquel Moll (veu, guitarra), Enric Cuéllar (baix), Sebastià Mesquida (guitarra), Toni Valls (guitarra) i Xavier Rubí (bateria). Només un any després enregistraren aquest immaculat àlbum, "Sensibilitat angular" (2006), un disc que va paral·lel al discurs dels Mogwai més clàssics però introduint-hi la suficient quantitat d'elements propis com per fer de la seva una proposta persona, arriscada i efectiva.

Produït per Xisco Vich (La Búsqueda), "Sensibilitat angular" és un disc que no ha envellit, però gens ni mica; al contrari, sembla més vigent que mai a uns moments com els d'ara, on el Post-Rock sembla haver sortit - definitivament o no, no ho sé - dels circles més estrictament underground. La llàstima és que la formació durà poc: Mesquida i Moll segueixen al front de Poal, tot i que amb una orientació més propera a l'electrònica. Per la seva part, Rubí i Cuéllar van donar pas a una nova criatura: Corc.

DESCÀRREGA

 Poal - "Sensibilitat Angular" (2006)

FRIDA LAPONIA - "Pacas Go Downtown" (2012)

Hi ha matrimonis - matrimonis musicals, ja m'entens - insòlits i Frida Laponia és un d'ells: per una banda, Joan Feliu (la meitat de Vacabou) i, per l'altra, l'escriptor Agustín Fernández Mallo, especialment recordat per l'anomenada "Trilogía de la Nocilla". D'aquesta estranya unió es podien esperar moltes coses, però no un disc tan rematadament personal com "Pacas go downtown" (2012): onze cançons anàrquiques i imprevisibles que, una vegada païdes - i costa, creu-me - acaben captivant a l'oient. Com a exemple, les paraules de Pako Jeremy (40putes) sobre aquest disc:

"Enfrentarse a la crítica de un disco como este no es nada fácil, y no porque no me haya gustado –realmente he disfrutado muchísimo con su escucha- sino porque es tan marciano, tan único, que no sé por dónde pillarlo para empezar a diseccionarlo (...) "Pacas Goes Downtown” es una experiencia musical nueva y distinta a todo lo que he escuchado antes. (...) Parecen transportarte a una dimensión donde palabra, música y emoción se unifican, convirtiéndose en algo único, algo que no es de este mundo, algo totalmente extraño y bello a la vez, algo que solo se consigue alcanzar cuando todos los elementos se alinean de una manera mágica e imprevisible, algo que logran conseguir Agustín y Joan con Frida Laponia" (llegeix la crítica completa).

DESCÀRREGA

Frida Laponia - "Pacas Go Downtown" (2012)

ENSAIMADA SIDERAL - Antologia (2008-2010)

Outsiders n'hi ha per tot... i el camp de la música electrònica no és una excepció. Donant l'esquena als garitos de moda i a les noves tendències del gènere, ens trobem amb aquest enigmàtic projecte de nom graciós, Ensaimada Sideral, que comparteix forma i esperit amb altres efímers projectes illencs, com Nova Pastoral o Trimalción y las Gemelas Subnormales. M'ha passat aquesta gravació en Jonatan Uría, abans a Montaman i ara a MacCarthy, un altre outsider en tota regla i, a més, col·laborador a dues de les pistes. No apte per totes les orelles, però, tot i així, és un document força curiós.

DESCÀRREGA

 Ensaimada Sideral - Antologia (2008-2011)

HENTELIGENS - Discografia (1995-1997)

La veritat és que és un goig poder atendre les peticions que fa la gent, sobretot quan és música que fa temps que cerquen. M''havien demanat material de Henteligens... doncs bé, aqui els teniu: dos magnífics discs, "Inside me" (1995) i "The power of manipulation" (1997). Sense ser uns grans innovadors, la seva música va enriquir notablement el panorama del Rock mallorquí, amb una proposta que mesclava d'una forma molt interessant l'Indie-Rock típicament 90's (Dinosaur Jr., Sebadoh), el Noise (Sonic Youth), el Power-Pop (Lemonheads), el Grunge (Nirvana) i el Shoegaze (Ride, Slowdive). 

Henteligens es van formar a mig camí entre Muro i Can Picafort, amb Jaume Bea (guitarra, veu) al capdavant. A "Inside me" l'acompanyaven, Javi Costitx (baix) i Toni Coco (baix); pel que respecta a les bateries, van ser gravades per ni més ni manco que tres músics diferents... Tobby Taylor, Toni Atenas i Miquel Pico. Al segon disc "The power of Manipulation", el line-up del grup el formava Jaume Bea (guitarra, veu), Jaume Gost (baix), Miquel Romàntic (bateria) i Miquel Pinty (guitarra, ex-Dirty Boots, Zinedines).

Han envellit aquests dos discs? No ho sabria dir; igual soc jo, que també em torno vell, però el cas és que avui els he escoltat després de molt de temps sense fer-ho i m'han semblat increiblement bons...

DESCÀRREGA

Henteligens - "Inside me" (1995)

Henteligens - "The power of Manipulation" (1997)

DOCTOR MARTÍN CLAVO - "Todo Superman tiene su kriptonita" (2002)

Els origens musicals de Doctor Martín Clavo són tan desconeguts com sorprenents. Desconeguts, perquè és com si el grup s'hagués "oblidat" - no sé si de forma intencionada o no - de que existeix aquest "Todo Superman tiene su kriptonita" (2002). I sorprenents, perquè aquest disc té un so molt diferent al de "Mente de Perro" (2005) o "El dia en que salvamos la tierra" (2007), que, per altra banda, són indubtablement els discs més significatius del grup encapçalat per David Martín. Així doncs, què és aquest treball? Una obra menor ? Una raresa? Jo ho qualificaria d'un àlbum embrionari on Doctor Martín Clavo comença a forjar-se per acabar explotant amb l'essencial "Mente de Perro". Aleshores, el grup estava format per David (veu, guitara), Enrique Pérez (baix) i Josep Verdera (bateria); destacar, a més, que a alguns temes hi participa com a guitarrista la futura baixista de la banda, Omi González.

Han passat deu anys des de que fou publicat "Todo Superman tiene su kriptonita", i ara, escoltant-lo, un servidor se'n adona de que és un disc que ha envellit molt dignament... per no dir que m'encanta. El grup, aleshores, tenia una influència molt marcada del Noise-Pop/Rock i, a moments molt concrets, fins i tot de Shoegaze. Que no, que no; no és cap vacilada meva. El tractament de les guitarres i el baix, saturadíssims de fuzz, creen un mur de distorsió de diferents capes: el resultat és un so més proper a Sonic Youth que no pas al que podem escoltar a "Mente de Perro", "El día en que salvamos la tierra" o el darrer i flamant "Explosión en el laboratorio" (2012). Volien sonar així, realment? O la semblança és casual i circumstancial? Depèn. La varietat d'aquest disc fa que, de la mateixa forma, sigui difícilment classificable. Cançons - boníssimes, per cert - com "Kriptonita!" o "El habitante número 10" ens mostren la seva vessant més experimental, mentre que "El hombre que quiso volar", "Galerías Preciados", "Tú a Boston y yo a California" o "Pánico en el Estadio" són intensíssims exercicis d'un Rock 'n Roll garajero i d'aires Noise, amb certs paral·lelismes amb el primer disc de The Redsuns (posats a escollir un producte de la terra). Després, la versió del controvertit "El imperio contraataca" de Los Nikis, la pausada i melòdica "El porqué de las caras C" o "Las tribulaciones de un chino en Japón" connecten més amb el disc que vindria després, "Mente de Perro". 

Veieu el que us dic? "Todo Superman tiene su kriptonita" és un disc variadíssim i que té una gran virtut: no resulta cansat a cap moment. És d'aquests discs que podries escoltar perfectament tres vegades seguides i, quan acaba el darrer tema, penses: "I si li torn a pitjar al "play"? Insisteixo que no és el millor àlbum de Doctor Martín Clavo, però sí que puc assegurar que aquest disc debut té una sèrie de moments absolutament deliciosos, així com algunes cançons que, perfectament, podrien - i haurien - d'estar incloses dins d'un imaginari greatest hits de la banda.

DESCÀRREGA

Doctor Martín Clavo - "Todo Superman tiene su kriptonita" (2002)

BELIEVE THE LIE - "Dying Star" (2010) - EP

Believe The Lie és una banda creada l'any 2008 a mig camí entre Manacor i Son Servera, amb gent jove però d'idees clares: Tato Muntaner (veu), Guillermo Campaña (guitarra), David Ramis (guitarra), Luis Calvo (baix) i Sergio Torres (bateria).

L'any 2010 editaren "Dying Star", un interessant debut en forma d'EP que fuig de la tònica dels clixés més trillats del Metalcore. Les influències de Lamb Of God s'entremesclen amb una barreja de Thrash i Groove Metal; que no se'ns faci estrany, donc, notar el rastre de Pantera, Machine Head, Chimaira o els Slayer més moderns a alguna d'aquestes cançons. Deia això de que fugen dels clixés més previsibles al incorporar elements del Post-Metal o el Post-Rock que acaben de donar a la seva proposta una maduresa compositiva força interessant. 

Agressivitat intel·ligent... o intel·ligència agressiva. Anomena-ho com vulguis. "Dying Star" no presenta cap innovació considerable dintre del seu estil, però Believe The Lie tenen la suficient personalitat com per saber diferenciar-se de moltes bandes de Metalcore que s'esforcen més per tenir una bona imatge abans que bones cançons que tocar.

DESCÀRREGA

Believe The Lie - "Dying Star" (2010) - EP

H1000VM - "Interventor "(2011)

El interventor és H1000VM, i H1000VM és Jordi Martínez. Tres rols diferents que, de forma insòlita, s'entrecreuen a un dels moments més memorables - amarg, però memorable - d'aquests darrers anys a la ràdio mallorquina: el programa Bufet Lliure, un espai de referència dins la programació d'Ona Mallorca, deia adéu... però un adéu valent, enginyós i àcid.

Es tracta d'un quart d'hora, aproximadament, però rematadament intens i emotiu: a aquells que ho varem viure en directe, se'ns encollia el coret al sentir en Celestí acomiadant-se de la seva audiència, mentre l'interventor-1000VM configurava, lentament, un programa que ens va fer viure grans, grandíssims horabaixes.

DESCÀRREGA

H1000VM - "Interventor "(2011)

LA BELLESA TURBO - "L'origen dels alfabets" (2008) - EP

Les prestatgeries d'Illa Sonora guarden encara moltes joietes no excessivament conegudes... com aquesta: La Bellesa Turbo. La dissolució del grup de Post-Rock Splendini va donar lloc, l'any 2008, a un insòlita col·laboració entre el poeta Emili Sànchez Rubio - encarregat també de posar-hi veu - i una sèrie de músics amb influències que anaven des de Tortoise a Portishead: David Delgado (guitarres), Curro Viera (bateria; actualment a L'Équilibriste), Álvaro Sanz (DJ, loops i programacions), Arnau Sureda (baix; ex-Bullshit, ex-Bacon), Mónica Pérez (veu; Helio) i Tià Mas (video-jockey; ex-A.N.T.I.). Que jo sàpiga, ha estat la primera formació mallorquina en denominar-se col·lectiu, i no grup o banda.

"L'origen dels alfabets" fou l'únic testimoni sonor d'aquesta col·laboració d'artistes: quatre cançons en format EP enregistrades entre la primavera i l'estiu del 2008 per Josep M. Puigserver "Púter" (Satellites) i masteritzat per Xisco Vic (La Búsqueda). Els personalíssims texts de Sánchez-Rubio gaudeixen aquí d'un matalàs sonor ple de riquesa: les atmòsferes van ser cuidades fins el darrer detall, donant com a resultat un conjunt de cançons que, encara ara, quatre anys després, encara sonen fresques i atractives. Poesia d'avantguarda, en definitiva, dins música que mescla lliurement elements de l'Indie, el Trip-Hop, el Post-Rock, el Shoegaze o el Krautrock.

L'experiment va durar poc, així mateix, però l'any 2009 va donar lloc a The Soda Experiment, una banda que, avui en dia, continua activa amb el nom de Desoda.

DESCÀRREGA

La Bellesa Turbo - "L'origen dels alfabets" (2008) - EP

ROSEMARY'S BABE - "Solipsism" (2012)

Nova entrega - la segona - de l'arriscat projecte encapçalat per Alexandre Sancho. Component dels prometedors Ceremoney, aquest nou disc o EP de Rosemary's Babe (no sé ben bé com definir-lo) presenta un conjunt de noves idees i sons que marquen una passa endavant respecte a "Scarecrow" (2008). Voldria fer una descripció un poc més acurada del contingut d'aquest "Solipsism", però la nota que adjunta Alexandre - estudiant de Musicologia, per cert - ajudarà a l'oient a introduïr-se dins d'aquest estrany univers paral·lel en el que sembla viure Rosemary's Babe.

La mejor manera de soñar es hacerlo despierto, con las manos abiertas. Interpretando el sub-consciente uno podrá entender que su dimensión mental sólo se puede explicar cómo un todo. El conocimiento y la experimentación llevan a entender a uno que ese sub-consciente forma un círculo y un triángulo con el grado consciente e inconsciente de la psique y la mente.

Durante estos dos últimos años con experiencias imposibles, de evolución y elevación espiritual he estado trabajando en las profundiades del SER para alcanzar la explicación holista que me ayude a sentirme cercano a la realidad, que me ayude a ser escuchado por vosotros, los demás. Los conocimientos que he adquirido a nivel estético de cualquier realidad son una proyección telepática de cada uno de vosotros formandome a mí y a vosotros y a la vez cuando vibrais en amarillo, azul, blanco o rojo. Toda virtud está representada por la función personal y que siempre debe verse abocada por un trabajo empírico.

Mis investigaciones me han llevado al nivel de auto-conciencia elevado que es alcanzado por todos los seres del Universo en algún momento de su existencia en el tiempo. No importa el estado de la materia, el espíritu o la mente pues las 3 forman el todo y funcionan para el todo. Al establecer esta teoría neo-moderna de una realidad individual y a la vez Universal, debemos entender que no deja de ser la propia manifestación del Universo intentandose organizar captando un orden común a nivel científico.

Lo qué aporto con este regalo que me haceis y yo os hago, mi primer disco, es la llave de la meditación, la sintonización con el YO interior. Recojo varios de los temas que compuse entre 2009 y 2011 intentando dar una visión totalitaria mezclando clasicismo y experimentación musical. Mi posición siempre ha sido de replantear las formulas actuales obsoletas por nuevas de profundas y naturales forzando a abrir los ojos a todos los que estamos creciendo. Cada uno que lea detenidamente, las palabras que son determinantes y sustantivos. Al escuchar la música, otro gallo cantará. Espero que capteis el halo de compromiso, respeto y gratitud que espero transmitir.

Todos tenemos una función en la vida y debemos abrir nuestros ojos a las cosas que nos hacen únicos. Muchos pensareis que por ser diferentes debeis sentiros menos "sujetos" mas sólo habeis olvidado cual es vuestro origen, que somos libres por naturaleza sin olvidar que creer en vivir es crear en verdad. Tu juegas un papel protagonista en la vida que es un drama universal. El Universo te ama aunque tu desconozcas porque o no entiendas cómo.

DESCÀRREGA

Rosemary's Babe - "Solipsism" (2012)

MY DEAR FLOTSAM - "Manalive" (2011)

No és el primer cop que a Illa Sonora tenim una mena de híbrid; un grup que, en definitiva, ha nascut amb gent de diferents llocs de procedència. És el cas de My Dear Flotsam, un projecte amb membres de Toledo, Madrid... i Palma, com és el cas del seu vocalista, David. Cercant un poc d'informació sobre els seus components, m'he trobat a un blog una frase breu i significativa que ens ajuda a entendre com s'organitza un grup com el seu, amb components separats per la distància: "A pesar de que David está en Palma de Mallorca, Iñaki en Madrid y Ricardo y Dani en Toledo, nada impide que este proyecto siga en marcha con ayuda de internet, haciendo del directo su momento de reencuentro shakespeareiano".

Duen pràcticament una dècada en marxa, i després d'un grapat de demos i concerts com a eterns teloners, el passat 2011 presentaren un disc debut excepcional, "Manalive". No és estrany: és gent colrada sobre els escenaris, amb les idees clares i un bon gust que queda reflectit al seu so. És gairebé un tòpic que es digui d'ells que fan Indie "que huele a Oxford y a Seattle". Però clar, servidor ho simplificaria dient que My Dear Flotsam han sabut treure profit a unes influències que van del material més clàssic (The Cure, U2, Manic Street Preachers) als nous valors de la música independent (The Dodos, Band Of Horses, Death Cab For Cutie, The Arcade Fire). Hi juga a favor - i molt - una producció que sap treure les majors virtuts del grup: la calidesa, la atmòsfera, el feeling. "Manalive", a grans termes, és un d'aquests discs que fan de la seva escolta una experiència agradable, suficientment positiva com per tornar-lo a posar un altre cop. Així, successivament, fins perdre el compte. 

Insisteixo: millor no perdre'ls de vista, especialment quan hi torni a haver una data en directe a la vista.

DESCÀRREGA

 My Dear Flotsam - "Manalive" (2011)

LA BÚSQUEDA - Discografia (1988-2005)

La música no deixa de ser com la gent que, de forma irremediable, envelleix. Però clar, hi ha persones a les que el pas del temps sembla no afectar-les, com és el cas de Xisco Albéniz i La Búsqueda. A diferència de molts dels seus companys generacionals - siguin de Mallorca, siguin de fora - el seu llegat musical ha envellit tan rematadament bé que pràcticament conserva tot el seu encant i, per suposat, el seu valor artístic.

No em posaré a fer una biografia detallada sobre La Búsqueda. Per això us remetré a la magnífica biografia que han fet la gent de Mallorcanochentas (veure aquí), i amb la que podem conèixer amb tota mena de detalls la trajectòria i canvis de formació que han experimentat al llarg d'aquestes darreres dècades. Simplement, em dedicaré a fer una simple reflexió - per dir-ho d'alguna forma - que ens ajudi a entendre per què La Búsqueda són considerats una de las bandes mallorquines amb major categoria i prestigi... però, per desgràcia, sense el reconeixement merescut. 

Primer, per haver creat just a la seva mesura un so i un discurs totalment propis i característics, que no només impedeixen comparar-los a qualsevol altre grup nacional, sinó que dificulta una cosa tan simple com ficar-los dins d'alguna corrent i tendència musical. Rock? Pop? Indie? Folk? Música Popular, tal vegada? O Mediterrània? No se'm ocorr cap etiqueta on La Búsqueda hi encaixi. Podríem, tal vegada, intentar explicar com sonen. Imaginem guitarres acústiques que creen melodies recercades; emocionants ritmes sincopats de caixa; seccions de vent que dibuixen paisatges sonors; una veu hieràtica i greu que, mitjançant la poesia, ens condueix per pobles deixats de la mà de Déu, barrancs, deserts i horitzons que semblen massa llunyans al viatger. Més o manco, així sona La Búsqueda. 

Oblideu ficar-los dins del sac del Pop-Rock com molta gent fa, sense escoltar-los, tal vegada els relaciona, pel nom, amb La Frontera, El Regreso, La Granja, La Isla i un llarg etcètera. Ells van donar l'esquena a tot el negoci, a l'espectacle en el sentit més estricte de la paraula, i ho han fet editant discs amb calma fins formar una discografia única i fascinant. "La Búsqueda" (1988) fou elegit per Rockdeluxe com el segon millor disc espanyol dels anys 80's... i el següent treball, "La rueda de la Fortuna" (1991) ha aparegut a altres classificacions com també un dels millors discs nacionals del seu moment. Amb "Psicolatin" (1996), editat per Blau, la seva popularitat va decréixer tal vegada, però mantingueren el seu prestigi gràcies a la varietat i qualitat que hi trobem a les cançons que inclou. Finalment, "Los Penitentes" (2004), el seu darrer treball fins ara, i al qual hi hem afegit una sèrie de bonus tracks força interessants.

Tal vegada no són aptes per a totes les oïdes, d'acord, però... Des de quan ha importat això? 

DESCÀRREGA

La Búsqueda - "La Búsqueda" (1988)

La Búsqueda - "La Rueda de la Fortuna" (1991)

La Búsqueda - "Psicolatin" (1996)

La Búsqueda - "Los Penitentes" (2005)

THE ZINEDINES - "Take me, take me" (2004)

I arribà un moment en el que The Frankenbooties se'n anaren; no obstant això, els germans Martínez Riutort - Manel i Miquel - no es quedaren amb les mans plegades i juntament amb Miquel Molinas (ex-Henteligens) i Sebastià Linares formaren una de les bandes més captivadores de l'escena mallorquina dels darrers 90's. Estem parlant de The Zinedines, un quartet amb base a Muro que es va saber guanyar una gran reputació gràcies als EP's "I'm gonna rise" (1999) i "Diggin' Everything" (2002).

Recuperam avui el que, a hores d'ara, és el seu únic disc, "Take me, take me" (2004), un disc que, curiosament, ha caigut en una mena d'oblit gens, però que gens merescut. Si no record malament, la crítica acollí amb molt bones paraules aquest debut de The Zinedines; el que sí record, i bé, és haver sentit a un bon grapat de gent - músics, essencialment - criticar-los afirmant que "simplement es dediquen a copiar als Beatles". D'acord, no es pot negar que les cançons de "Take me, take me" estan clarament inspirades en el so i la forma de l'etapa 1966-1967 dels Quatre de Liverpool, i més concretament en el disc "Magical Mystery Tour" (1967), però els Quatre de Muro van saber ficar-hi també, amb encert i bon gust, influències dels primers Pink Floyd, dels Beach Boys, dels Byrds, i d'altres clàssics de la música dels 60's.

Hi ha gent - com jo - que prefereix el seu passat més indie amb els Frankenbooties, però sempre és un plaer tornar a escoltar un disc tan esquisidament retro com aquest, on The Zinedines invoquen a la seva manera a George Harrison i Syd Barrett amb cançons tan redones com "I Know Your Bird", "Garage Flying", "I'm not me" o "It's all around you". No cerqueu aquest disc a les tendes de discs, perquè no el trobareu... però, tranquils: el segell saragossà Grabaciones del Mar encara té algunes còpies a la venda per tan sols 5 €. Si podeu, pillau-lo original: val (molt) la pena!

DESCÀRREGA

The Zinedines - "Take me, take me" (2004)

SHIT YOURSELF LITTLE PARROT - "Split" (2011)

Traduir al anglès expressions col·loquials del castellà o català és una activitat especialment entretinguda, sobretot quan dus alguna que altra copa de més. Like Peter At Home, un dels millors grups espanyols que hagi donat el Metal més avantguardista, inauguraren una tradició de noms delirants que ha estat continuada pels mallorquins Shit Yourself Little Parrot. Cágate Lorito, per si encara no ho has pillat.

Jaume (veu), Brexas (guitarra), Gonzalo (baix), Tomeu (bateria) i Adri (sintes) formen una de les bandes més transgressores - a nivell musical, vull dir - que haguin sortit a Mallorca aquests darrers anys. Mesclen diferents elements del Metal més pesadot i contundent amb melodies de 8 bits, típiques dels videojocs dels 80's i 90's, per donar lloc a un sub-estil que alguns han denominat com Nintendocore. A nivell general, no inventen res nou, però tampoc hi ha massa grups a l'Estat Espanyol que estiguin fent una proposta com la seva o reivindicant la música de Horse The Band o els controvertits Iwrestledabearonce... Un punt a favor seu, doncs. 

El que aquí tenim són els tres temes que formen part d'un mini-CD compartit amb els parisencs Hwi Noree, i que ben aviat començaran a distribuir per Mallorca. Shit Yourself Little Parrot (SYLP, si vols escurçar-ho) començen, doncs, apostant fort... i com a bona banda esburbada que són, ben aviat els tindrem al programa més esburbat de la ràdio mallorquina: Fang i Distorsió. Atents!

DESCÀRREGA

Shit Yourself Little Parrot - "Split" (2011)

RUTINA - "Homework" (2011) - EP

Fa uns mesos varem tenir el plaer de presentar a Rutina, una banda formada a Binissalem per Toni Escanellas (baix, veu), David Rojo (guitarra), Jaume Mateu (guitarra) i Joan Llabrés (bateria, bases). Aquest 2011 ha estat força productiu: a febrer presentaven "Rutina", el seu primer EP, i ara, a novembre, tornen amb cinc noves cançons recollides dins de "Homework". 

Lluny de ser reiteratiu o rutinari, "Homework" presenta les suficients novetats com per fer d'ell un EP millor i més complet que el predecessor "Rutina". D'acord que seguim parlant d'uns temes clarament influenciats per Los Planetas, Death Cab for Cutie, Radiohead o Vetusta Morla, però aquests temes em sonen més seus, més personals, més rics en matisos i detalls. Temes que em confirmen que Rutina sonen infinitament millor quan deixen de banda el Indie-Pop/Rock més estandard per submergir-se en passatges més experimentals i mostren la seva altra cara, influenciada per Sigur Rós o Explosions In The Sky.

M'agrada de "Homework" el seu constant in crescendo; començar amb un tema un tant pla que, pel meu gust, no aporta massa cosa ("Árbol - Niño - Libro"), i després l'EP augmenti la seva intensitat amb quatre temes molt lograts. Vull destacar l'intensitat que guanya la post-rockera "Homework", amb la inclusió del discurs de Charles Chaplin a la inoblidable "El gran dictador" (1940), la gran pujada de "Sweet Sixteen" (especialment a la part final) i la raresa total de "Perdut", la cançó més estranya i fascinant que hagi enregistrat aquest quartet fins a dia d'avui. No sé per quina raó - la forma de cantar de Toni, tal vegada? - que Rutina guanyen moltíssim cantant en català; els hi queda molt natural i, a la vegada, els fa més personals, més diferents. "Despullat", del seu primer EP, ho demostrava... I "Perdut" ho acaba de confirmar. 

Sempre dic que la veterania és un grau, i Rutina ho demostren novament amb un EP carregat de bon gust i, sobretot, bones cançons.

DESCÀRREGA
Rutina Bandcamp

Rutina - "Homework" (2011) - EP

GRAN AMANT - "El Primer Disc" (2011)

No voldria semblar repetitiu, però... Cony! Quin any tan rematadament productiu! Aquest 2011 està superant totes les espectatives gràcies a una sèrie de discs, EP's, singles i maquetes d'altíssim nivell que no fan més que confirmar que l'escena illenca passa per un moment dolç, molt dolç. Gran Amant ja havia donat de què parlar gràcies a l'EP "Bressol", però és ara, amb "El primer disc", quan podem afirmar amb rotunditat que són una de les majors revelacions d'enguany.

Les dotze cançons que el formen són una mena de petites finestres cap al complex món interior de Gerard Armengol, il·lustrador, DJ, i creador de Gran Amant. La seva veu ens acompanya al llarg d'un trajecte musical on es barregen multitud d'estils i influències per acabar amb un resultat final sorprenent. Pop imaginatiu, eclèctic i incontrolable; poètic, pertorbador, surrealista i caòtic. Armengol, acompanyat pels Cigarretes - Jordi Herrera (Satellites, The Marzipan Man), Pep Toni Ferrer (Oliva Trencada) i Manu Mielniezuk - ha aconseguit donar forma a un disc d'una fortíssima personalitat, un debut captivador que, sense cap tipus de dubte, haurem d'afegir a les grans sorpreses que ens està deixant aquest 2011.

Ah! Important: el disc s'ha editat amb el segell Foehn Records, que ja havia tret material d'altres artistes illencs com Poomse o Oso Leone. No obstant, també el podeu descarregar de forma gratuïta al Bandcamp de Gran Amant. I si us ha agradat el que heu escoltat, apunteu-vos aquesta data: dissabte, 30 d'octubre. Gerard Armengol i els seus Cigarretes presentaran "El Primer Disc" en directe a Sa Possessió (al costat del polígon de Son Noguera, a Palma), junt als valencians Senior & El Cor Brutal. No hi falteu!

DESCÀRREGA

Gran Amant - "El Primer Disc" (2011)

FURA - "Iamo" (2011) - Single

La esperadíssima continuació de "Mustela Putorius" (2011) ja té nom i forma; "Iamo". Amb ell, Fura donen una passa de gegant per convertir-se indiscutiblement en una de les bandes insulars amb més projecció, però també amb una de les majors alegries musicals per a un productiu 2011. A mig camí entre el Math i el Post-Rock de Russian Circles o Mogwai, el quartet amb base a Inca torna a la càrrega amb un so fresc just a uns moments en els que l'escena del Post-Rock comença a donar símptomes d'esgotament i poca imaginació.  I, senyors, poques bandes ara mateix podrien estar tan inspirades com la que formen Luciano (bateria), Àlvaro (baix), Marc (guitarra) i Manel (guitarra, sintetitzador; també a Marasme i ALT/F4).  

Els set minuts i mig que dura "Iamo" sonen a glòria. I amb motiu, a més, perquè ha estat enregistrat als estudis madrilenys Westline, propietat de Juan Blas (Nothink). Estem, doncs, davant una gravació més professional i ambiciosa, que formarà part del nou segell independent, Back To The Records. Però el que realment conta aquí no és el so, ni la fantàstica portada a càrrec de Tomeu Mulet (Beach Beach), sinó la música,  la bona música, indiscutible protagonista d'aquesta història. Fura tenen un talent real, tangible; basta comprovar-ho a qualsevol dels seus directes, o simplement escoltant aquest fantàstic "Iamo". Donaran molt de què parlar; ho sabem tots. Ara per ara, només ens queda seguir gaudint d'aquest single i donar-lis una enhorabona, però de les grosses. 

DESCÀRREGA

Fura - "Iamo" (2011) - Single

MARIA DEL MAR BONET - "Si vens prest" (1969) - Single

Crec que sobren les presentacions a l'hora de parlar de na Maria del Mar Bonet. O agrada molt o no agrada gens, així de simple; la seva figura, a més, és de les més mediàtiques dins la cançó d'autor en català, així que d'una forma o una altra, qui més, qui manco, té una idea de qui és ella i quin tipus de música fa. El cas és que avui rescatem el material més rar i curiós que hagi publicat mai la que Terenci Moix anomenà un dia 'Sultana de la Mediterrània'.

Perquè dic això de rar i curiós? Perquè a aquest single de dues cançons, la palmesana s'allunyà dels patrons més ortodoxes de la Nova Cançó - catalana, mallorquina; tant és - i de la música purament mediterrània per acostar-se a altres estils com el Folk psicodèl·lic. No ens enganem: gran part de culpa la tenen el pianista Jordi Sabatés i el guitarrista Toti Soler, dos músics enormes, dels millors que hagui donat la música catalana en tota la seva història. Tant Sabatés com Soler formàven part del grup de Rock Progressiu Om, una increible banda que, aleshores, completaven Romà Escales (flabiol) i Josep Polo (bateria).

Aquests mítics Om van ser el grup d'acompanyament de Pau Riba per enregistrar el mític "Diòptria" (1970); no obstant, com podeu comprovar van donar les seves primeres passes amb Maria del Mar Bonet i el seu "Si vens prest" és anterior. No ho negaré: és un producte rar, on sorprèn la mescla de Nova Cançó - amb l'inconfundible veu de Maria del Mar - amb els aires experimentals i psicodèl·lics que aporten Om i els seus orgues Hammond, distorsions, etc. A destacar, especialment, la sorprenent cara B en forma de "Jo em daria a qui em volgués", que ens mostra una de les vessants menys conegudes de la cantautora.

DESCÀRREGA

Maria del Mar Bonet - "Si vens prest" (1969) - Single