Mostrando entradas con la etiqueta Hardcore melòdic. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Hardcore melòdic. Mostrar todas las entradas

miércoles, 18 de enero de 2012

MAIN LINE 10 - "Today is Tomorrow" (2011)

Tampoc és que estem visquent una nova època daurada del Hardcore Melòdic, però encara queden bandes amb esperit i força suficients com per seguir reivindicant el llegat de NOFX, Rufio, Satanic Surfers o Beldevere. És el cas de Main Line 10, una banda formada per Adrian Jiménez (guitarra, veu), Barto Reig (guitarra, veu), Carlos Javaloyas (baix, veu) i Daniel Amengual (bateria).

Si no record malament, duen tocant des del 2005 aproximadament; després d'un grapat d'anys centrats especialment en els directes, fou 2011 que deixem enrere quan van presentar el seu primer disc, "Today is Tomorrow", posat en lliure descàrrega pel propi grup. El formen 11 cançons - una de les quals és una impagable versió del "Wonderwall" d'Oasis - que ben segur gaudiran tots els amants d'aquest tipus de Hardcore, tot i que ells mateixos prefereixen etiquetar-se com Melodic Happy-Freakcore.

Just ara mateix pegava una ullada pel Facebook de la banda i m'ha sorprès veure que formen part de l'escuderia del segell japonès Bells On Records... Per què després diguin que no passa res interessant a la música mallorquina!

DESCÀRREGA

Main Line 10 - "Today is Tomorrow" (2011)

NO CHILDREN - Discografia (1999-2010)

Per desgràcia, avui és un bon dia per parlar de No Children. Com molts ja sabreu, el passat desembre anunciaren la seva dissolució; així, Mallorca perd al seu gran referent del Hardcore Melòdic, la banda que un dia encapçalà un nou moviment a l'illa i darrera la qual hi vingueren un bon grapat de grups, com One Foot, Painful, Shäking All Over, Take It Easy, One Armed Drummer, Acme Copyright, Thrash Out, Main Line 10 i un bon grapat més que em venen al cap. I deia que és un bon dia perquè just avui Víctor M. Conejo, del Diario de Mallorca, ha publicat un més que recomenable article/entrevista sobre No Children - llegiu-lo aquí - amb entrevista al seu baixista Edy Pons i vàries impressions a càrrec de Xisco (Ërror, Net Weight), Toni Melis (One Foot, Dead Men Alive) o el que ara mateix escriu aquestes línees. 

Per això, posats a fer memòria, hem llevat la pols al llegat d'aquest quartet de S'Arenal que acumula fites tan destacables com fer una gira ni més ni manco que pels Estats Units. Formats devers l'any '97, debutaren amb un EP autoeditat, "Katherine J. Cocks" (1999), que causà una gran sensació a dintre de la nostra escena; haríem d'esperar uns anys més - concretament el 2003 - per conèixer el seu disc debut, "Never Look Back", que juntament amb "Reality" (2005) constitueix el gruix discogràfic més important de la seva trajectòria. Els dos discs van ser editats per Blau / Discmedi i, malgrat no m'agradi publicar discs del seu catàleg per tal de respectar al màxim la seva feina, s'ha de dir que es poden trobar - i de fa molt de temps - disponibles a un bon grapat de blogs dedicats al món del Punk i el Hardcore. Més recent, "Souls of Fire" (2010) marca un controvertit canvi clar en el so del grup; el Hardcore Melòdic i les tonades aferradisses van quedar enrere per mostrar a una banda més madura i ambiciosa, clarament influenciada per altres estils com el Metalcore o el Screamo. I com a afegits, he inclós un grapat de cançons inèdites pels més fans: el tema "I hate pets", la primera mescla de "Addict", una versió en directe de "The countdown" del 2002 o el tema que van incloure al recopilatori de Sonic Temple.

No Children, per tant, passa a la història, però dona lloc a nous projectes... com és el cas de Gravity, una banda formada per Dani, Dimas i Edy, juntament amb Tato (Believe The Lie) i Pep Mulet (Dead Men Alive, L.A.) amb els que seguiran el rumb marcat per "Souls Of Fire".

DESCÀRREGA

No Children - "Katherine J. Cocks" (1999) - EP

No Children - "Never Look Back" (2003)

No Children - "Reality" (2005)

No Children - "Souls On Fire" (2010)

martes, 17 de mayo de 2011

ONE FOOT - Discografia

M'escriu n'Albert dient: "Rara vegada has penjat material de grups de Hardcore Melòdic i és una llàstima, perquè a Mallorca hi va haver grans grups d'aquest estil". Tens tota la raó, Albert: el tenia molt abandonat! Per això, avui rescatarem la discografia d'un dels grups que més va donar de què parlar a la primera meitat de la passada dècada: One Foot. A ella hi trobem al baixista i vocalista Toni Melis juntament amb el guitarra Joan Toni Muntaner, ambdós actualment als estranyament "desapareguts" Dead Men Alive. Completen la formació Beni Amorós (bateria), Toni López (guitarra), i també Marcos Navarro, guitarrista original a la primeríssima encarnació de la banda.

One Foot es formà l'any 2000 a Capdepera, per uns al·lots amb ganes de fer versions de petits clàssics del Hardcore californià: NOFX, Bad Religion, Lagwagon, No Use For A Name... Després d'un bon grapat de concerts, el 2002 enregistren el seu primer disc als estudis  Sonic Temple (Son Serra de Marina), "Never Ending", una plataforma de llançament que els portaria a incorporar-se al circuit musical peninsular telonejant a formacions internacionalment conegudes com Anti-Flag, Gutterrmouth, Beldevere, Undeclinable... El 2004-2005 van ser els seu grans anys; guanyaren el Art Jove (2004) i el Musicnauta (2005). No obstant, al igual que els seus companys No Children, molta gent no va entendre el seu estrany "vincle" amb Los 40 Principales o compartir escenari amb artistes del mainstream espanyol com Seguridad Social, M-Clan o Celtas Cortos. Això els costà fortes crítiques des dels forums musicals d'aleshores.

El darrer que es va saber és que havien fitxat pel segell Eating Shit Records, l'any 2008. Poc després, vindria el triomf de Dead Men Alive, el cop de gràcia definitiu que acabà per aturar l'activitat d'One Foot. Podien haver arribat molt més lluny, cert, però realment arribaren enfora...


One Foot - "Never Ending" (2002)

One Foot - "Roll the Dice" (2005)

miércoles, 2 de febrero de 2011

ART JOVE - Certamen de Música Jove Contemporània (2002)

La veritat és que sempre m'han caigut en gràcia tots aquests recopilatoris de grups locals que editen Ajuntaments o institucions locals de tota forma i color. Em semblen d'allò més interesant: solen ser mescles insòlites de cançons enregistrades expressament per l'ocasió, testimonis de grups que no arribaren a gravar res més que allò o, en alguns casos, versions en directe de cançons incloses a EP's o maquetes de bandes principiants. En definitiva, material estrany que és molt poc valorat: si no, anau a tendes tipus Cash Converters i els trobareu a grapades. 

Aquí tenim una mostra del que us estic dient: el disc editat pel Certamen de Música Jove Contemporània, l'Art Jove, de l'any 2002.  Què hi podem trobar a ell?

David Thomàs - Primer premi de cantautor
Cantautor inclassificable que, des de l'any 1996, es feia acompanyar pel The Thomàs Brothers. Les seves cançons, en català, són bohèmies, estranyes, de matisos lleugerament surrealistes. El que aquí tenim són quatre cançons en directe que només aparegueren a aquest disc.

Espiral d'Embulls - Segon premi de cantautor
El que aquí tenim són tres cançons en estudi del grup ncapçalat per les vocalistes Joana Maria Gomila, Neus Nadal i Cèlia Nadal. Darrera Espiral d'Embulls hi trobem un grup que no va fer gran cosa, però que al seu moment reivindicà un gènere un tant mort com la Nova Cançó dels 60's i 70's, així com la música tradicional. Veus angelicals, guitarres acústiques i passatges bubòlics que, tot amant de la música popular en català, sabrà apreciar i asaborir.

Aladrock - Primer premi de música ètnica.
Fou un grup que donà molt de què parlar al seu moment, però que amb el pas del temps ha quedat totalment oblidat. Formaren el grup Lluís Planes, Joan Fullana, Francesc Crespí, Martí Planas, i l'aleshores frontman dels mítics Matràs, Joan Thomàs Martínez. Cantaven en català perquè, segons ells, no sabien parlar anglès; musicalment, es movien per una inclassificable barreja de música popular, Funk, Rock i Jazz. Al disc hi trobem tres cançons en directe, gravades en el transcurs de l'edició de l'Art Jove '02.

No Children - Primer premi de Pop-Rock
Record que, al seu moment, a molts de detractors dels No Children els encantà que s'haguessin fet amb el premi de Pop-Rock, però no entrarem en valoracions o judicis paral·lels. El que escoltem aquí és una versió en directe de la cançó "The Countdown", que no es pot trobar a cap altra banda. L'altra cançó, és una versió sense masteritzar de "Addict"; a aquells moments, el grup estava als estudis Electric Chair enregistrant el seu primer disc, i segurament van pensar que era una bona idea ficar un tema de "Never Look Back" com aperitiu. La versió d'aquest CD és més bruta i contundent que la del disc. Tota una raresa pels amants del grup i del Hardcore melòdic illenc.

Geniva - Primer premi ex aequo de noves tendències
Dues cançons del curiós projecte encapçalat per Miquel Crespí, i on col·laboraren gent de Neo Tokyo, Plan9, Trailer o Neurona. Esteim parlant de música tremendament personal, a mig camí entre l'Ambient més atmosfèric i l'Electrònica més avantguardista. Arrel del concurs, record que la premsa parlà molt bé d'ells i els pintava com un dels grups més prometedors del panorama musical mallorquí.

Roñatrón - Primer premi ex aequo de noves tendències.
Aquest projecte, format l'any '96, l'integraren Francisco Padilla, Luís Rodríguez, Pedro Amengual i Juan Carlos Alonso. Genials per alguns, malalts per alguns altres, Roñatrón, molt propers a gent com Neo Tokyo, van ser descrits al seu moment com "música de robots per a robots".

Trilogia del Conocimiento - Segon premi de noves tendències
El que aquí tenim són dues cançons d'un dels grups clàssics de l'escena hip hopera de Palma. Rimes hàbils i lletres compromeses que ataquen "la comercialitat i als artistes que no mereixen la posició de fama que tenen dins la música".

DESCÀRREGA

.

TAKE IT EASY - Discografia

Take It Easy és un dels molts grups creats a Mallorca a finals dels 90's en el contetx d'una febre pel Punk/Hardcore melòdic que creà indistintament grans quantitats d'adeptes i detractors. Companys generacionals de No Children, One Foot o Shaking All Over, el quartet encapçalat pel vocalista i baixista Simó Martí és un dels que gaudiren de major prestigi i reconeixement.

Si bé no eren el paradigma de la originalitat, Take It Easy van saber treure profit a influències com Bad Religion, NOFX, Pennywise o, fins i tot als genials Satanic Surfers, per crear un Punk/Hardcore melòdic, simple i aferradís, que cristalitzà en dos únics discs: "Abused" (2000), actualment descatalogat i impossible de trobar, i "Take It Easy" (2002), del qual en queden unes poques còpies a Runaway al mòdic preu de 5 €.

Després, no sabria reconstruïr el que va passar amb Take It Easy; se que posaren fre a la seva activitat, se'ls envia la terra i que, si no record malament, tornaren per fer alguns concerts fa molt poc. Agradin més o agradin menys, ningú els pot llevar el mèrit d'haver atracat a cops de guitarra Mallorca a la llunyana Califòrnia.

DESCÀRREGA

Take It Easy - "Abused" (2000)
Take It Easy - "Take It Easy" (2002)