MANFEL - "Manfel" (2012)

"Manfel" és un d'aquests discs que han arribat silenciosament, sense fer renou i que et roben el coret amb una sorprenent facilitat: tant, que no m'ho he de pensar massa si dic que és la gran revelació d'aquest 2012 a nivell local. Al manco, de moment. Fa un bon grapat d'anys que Joan Obrador (abans a Shenobi) va començar a treballar a aquest projecte; possiblement això , treballar tira a tira, ha estat la clau per aconseguir un conjunt equilibradíssim de cançons que sonen fresques, intel·ligents i additives. Manfel són un luxe, i més si tenim present que hi participen dos boníssims músics com són Jorra Santiago (baix; a Pujà Fasuà i Miquel Serra) i Àngel Ríos (bateria: Anegats, Ugly Bitches, ex-Trestrece). Cert que el món de l'anomenat indie-rock comença a estar saturat d'impersonators, però tot i que Manfel no hagin inventat res nou, al manco poden presumir d'haver tret un senyor disc que val molt, però molt, la pena.
  
DESCÀRREGA

Manfel - "Manfel" (2012)

THE REDSUNS - "The Redsuns" (2005)

Pel meu gust, dels millors discs que es van publicar a Mallorca la passada dècada: The Redsuns debutaven l'any 2005 amb un disc homònim a-co-llo-nant que, d'haver-ho publicat un grup anglès o nord-americà, haguès aconseguit moltíssima més repercusió. Tampoc em posaré a lamentar-me, però aquest és un disc molt ben parit, on hi trobem autèntics himnes com "Summer crisis", "No more BCN", "Russian trip", "Let the karaoke boys sing", "Inside you, breathing", "Heart wins over lost trains"... Ni un sol punt feble; ni una mala cançó; cap fisura ni una. 

Que Diego Águila (guitarra, veu), ex-component dels grandíssims Honey Langstrumpf, hi estigui al capdavant hi té molt a veure, però també els músics que participaren a aquesta gravació: Felip Palou (veu, guitarra), Llorenç Coll (baix) i Josep Verdera (bateria, ex-Poomse). Però, apart del component humà, és important destacar la seva fòrmula que, a la seva manera, refrescà el Rock alternatiu que es feia a Mallorca amb una barreja explossiva: riffs simples i incendiaris que et remeten a MC5, capes de distorsió made in The Jesus and Mary Chain que de vegades et porten al Shoegaze de My Bloody Valentine o els Ride més crus, i un toc modern comparable als primers Black Rebel Motorcycle Club. Joieta! I si tens ocasió de pillar-lo original, ni t'ho pensis: val molt la pena!

DESCÀRREGA

The Redsuns - "The Redsuns" (2005)

SUNFLOWERS - Discografia (1998-2000)

Molt possiblement, els Sunflowers van ser la gran revelació de la música mallorquina de la segona meitat dels 90's: és indiscutible que bona part del seu èxit el provocà la cançó "Happy birthday", que apareixia a un anunci de televisió, però si revisem la seva curta discografia (només dos àlbums) ens trobem que aquest quintet tenia altres cançons més bones i, segurament, més representatives. 

Sorgits l'any 1996, el grup estava format per Adela Peraita (veu), Chicho Andreu (guitarra), Angelo Borrás (guitarra, teclat), Rafael Rigo (bajo) i l'incombustible Mané Capilla (bateria). Els Sunflowers ens deixaren dos àlbums que destaquen per la seva frescor... tant que, de fet, encara els podem escoltar i sonen frescs, com si ni haguessin notat el pas del temps.

Els Sunflowers aconseguirien una sèrie de fites força destacables... des de fer una gira pels Estats Units a aparèixer a la BSO de "Torrente: el brazo tonto de la ley" (1998). Desconec els motius que els van portar a la ruptura, però part d'aquella màgia ha arribat als nostres dies amb Sterlin via l'encantadora veu d'Adela.

DESCÀRREGA

Sunflowers - "Inside out" (1998)

Sunflowers - "Homework" (2000)

POST - "No Sleep" (2007)

De vegades costa trobar el camí: si no, que l'hi diguin a Miki Serra, que després d'abandonar Sexy Sadie va viure uns anys de turbulències musicals abans de trobar l'equilibri del seu "Relatos Cortos" (2011). Això sí, unes turbulències de consqüències meravelloses, que van tenir com a primer resultat als efímers Plastic Face (pega-lis una escolta) i, anys després, a Post. L'acompanyaren al llarg d'aquest trajecte un grapat de músics de primer nivell: Miquel "Pinty" (Frankenbooties, Zinedines, Henteligens, etc), Juanjo Rosselló (Sterlin), Juanjo Tomás (Los Dos Tan Felices) o els membres de Rec/On Biel Mavet i Miquel Puigserver, entre d'altres.

L'any 2007 fou editar el seu únic disc, "No sleep", un disc essencialment de Rock però on hi trobam elements de moltíssims gèneres i sub-estils: Grunge, Power-Pop, Post-Punk... Un disc molt complet que, malgrat aconseguí boníssimes crítiques, no n'estic tan segur de que aconseguís la mateixa repercussió a nivell de públic. Com a extra al disc i per no perdre les bones costums, s'inclouen cinc cançons enregistrades en directe l'any anterior, el 2006. 

DESCÀRREGA

Post - "No Sleep" (2007)

GLYCERINE - Discografia (2000-2005)

I seguim descobrint les joietes que Lluís Albert Segura ens ha anat deixant al llarg del temps. Sorprèn que hi hagi tan poca informació a la xarxa d'un grup com Glycerine, una de les bandes mallorquines més prometedores del lustre 2000-2005 i que, malauradament, ha estat ràpidament oblidada. Clar que, això d'oblidada és discutible perquè n'estic segur que, al igual que un servidor, molts dels que seguiu Illa Sonora possiblement els vareu poder veure en directe algun cop, o comprareu els seus discs que, ara, són una autèntica raresa. 

Glycerine fou un trio format per Rafel Alemany (guitarra, veu, Gabriel Ramis (baix) i el propi Lluís Albert (veu, bateria), a finals dels 90's, editant el seu primer disc - "Trying to smile" - l'any 2002. Ara, revisant el llibret, he reparat que els arranjaments orquestrals estan enregistrats al St. Andrew Hall per Anthony Goldman; per tant, apostaren fort amb aquell debut que, si bé no va aconseguir sortir fora del circuit illenc, els va convertir en una de les bandes més pro del panorama. Tres anys després arribà el disc "Lounge nights" (2005), un treball que malgrat no arriba a l'altura del debut, inclou algunes de les millors cançons del grup. Tant "Trying to smile" com "Lounge night" ens mostren a una banda de Rock adult i elaborat, amb influències que ens remeten a Pearl Jam, Bush o Live.

Li manca a aquesta discografia dos CD's impossibles de trobar: l'EP "Glycerine" (1999) i la demo "Too quiet songs" (2000), amb versions de Tom Petty, Neil Young, The Beatles i Bill Withers. No obstant, he afegit dues cançons sueltes que aparegueren a alguns recopilatoris - entre elles, el "Honey Bee" de Tom Petty -  i que, molt probablement, van aparèixer a aquests primers llençaments de Glycerine.

DESCÀRREGA

Glycerine - "Trying to smile" (2002)

Glycerine - "Lounge nights" (2005)

HENTELIGENS - Discografia (1995-1997)

La veritat és que és un goig poder atendre les peticions que fa la gent, sobretot quan és música que fa temps que cerquen. M''havien demanat material de Henteligens... doncs bé, aqui els teniu: dos magnífics discs, "Inside me" (1995) i "The power of manipulation" (1997). Sense ser uns grans innovadors, la seva música va enriquir notablement el panorama del Rock mallorquí, amb una proposta que mesclava d'una forma molt interessant l'Indie-Rock típicament 90's (Dinosaur Jr., Sebadoh), el Noise (Sonic Youth), el Power-Pop (Lemonheads), el Grunge (Nirvana) i el Shoegaze (Ride, Slowdive). 

Henteligens es van formar a mig camí entre Muro i Can Picafort, amb Jaume Bea (guitarra, veu) al capdavant. A "Inside me" l'acompanyaven, Javi Costitx (baix) i Toni Coco (baix); pel que respecta a les bateries, van ser gravades per ni més ni manco que tres músics diferents... Tobby Taylor, Toni Atenas i Miquel Pico. Al segon disc "The power of Manipulation", el line-up del grup el formava Jaume Bea (guitarra, veu), Jaume Gost (baix), Miquel Romàntic (bateria) i Miquel Pinty (guitarra, ex-Dirty Boots, Zinedines).

Han envellit aquests dos discs? No ho sabria dir; igual soc jo, que també em torno vell, però el cas és que avui els he escoltat després de molt de temps sense fer-ho i m'han semblat increiblement bons...

DESCÀRREGA

Henteligens - "Inside me" (1995)

Henteligens - "The power of Manipulation" (1997)

SENSUAL PUDDING - "Don't forget to smile" (2000) - EP

A petició d'en PJ, rescatam a Illa Sonora l'EP "Don't forget to smile" (2000), la primera referència sonora del trio Sensual Pudding, de Muro. Es van formar l'any 1994, quan el Rock Alternatiu vivia una època daurada; d'aquesta forma, influits per Sebadoh o Pixies, s'uneixen Josep A. Julià (guitarra, veu), Toni Ramis (baix, veu) i Miquel Ferriol (bateria). 

Després d'una intensa activitat en directe - arribant a telonejar, per exemple, als Australian Blonde - enregistraren aquest exitós primer EP, "Don't forget to smile", format per tres cançons que ens remeten als Lemonheads, als Pixies i, molt especialment, a Sexy Sadie. Pocs anys després, la banda es dissol, sense haver enregistrat res més... però sorprenentment tornaren a juntar-se l'any 2006 per gravar "El hombre en el espejo" que ni sé si al final s'arribà a editar o què. En tot cas, sempre ens quedaran aquestes tres cançons d'un grup al qual ens resistim a oblidar....

DESCÀRREGA

Sensual Pudding - "Don't forget to smile" (2000) - EP

DOCTOR MARTÍN CLAVO - "Todo Superman tiene su kriptonita" (2002)

Els origens musicals de Doctor Martín Clavo són tan desconeguts com sorprenents. Desconeguts, perquè és com si el grup s'hagués "oblidat" - no sé si de forma intencionada o no - de que existeix aquest "Todo Superman tiene su kriptonita" (2002). I sorprenents, perquè aquest disc té un so molt diferent al de "Mente de Perro" (2005) o "El dia en que salvamos la tierra" (2007), que, per altra banda, són indubtablement els discs més significatius del grup encapçalat per David Martín. Així doncs, què és aquest treball? Una obra menor ? Una raresa? Jo ho qualificaria d'un àlbum embrionari on Doctor Martín Clavo comença a forjar-se per acabar explotant amb l'essencial "Mente de Perro". Aleshores, el grup estava format per David (veu, guitara), Enrique Pérez (baix) i Josep Verdera (bateria); destacar, a més, que a alguns temes hi participa com a guitarrista la futura baixista de la banda, Omi González.

Han passat deu anys des de que fou publicat "Todo Superman tiene su kriptonita", i ara, escoltant-lo, un servidor se'n adona de que és un disc que ha envellit molt dignament... per no dir que m'encanta. El grup, aleshores, tenia una influència molt marcada del Noise-Pop/Rock i, a moments molt concrets, fins i tot de Shoegaze. Que no, que no; no és cap vacilada meva. El tractament de les guitarres i el baix, saturadíssims de fuzz, creen un mur de distorsió de diferents capes: el resultat és un so més proper a Sonic Youth que no pas al que podem escoltar a "Mente de Perro", "El día en que salvamos la tierra" o el darrer i flamant "Explosión en el laboratorio" (2012). Volien sonar així, realment? O la semblança és casual i circumstancial? Depèn. La varietat d'aquest disc fa que, de la mateixa forma, sigui difícilment classificable. Cançons - boníssimes, per cert - com "Kriptonita!" o "El habitante número 10" ens mostren la seva vessant més experimental, mentre que "El hombre que quiso volar", "Galerías Preciados", "Tú a Boston y yo a California" o "Pánico en el Estadio" són intensíssims exercicis d'un Rock 'n Roll garajero i d'aires Noise, amb certs paral·lelismes amb el primer disc de The Redsuns (posats a escollir un producte de la terra). Després, la versió del controvertit "El imperio contraataca" de Los Nikis, la pausada i melòdica "El porqué de las caras C" o "Las tribulaciones de un chino en Japón" connecten més amb el disc que vindria després, "Mente de Perro". 

Veieu el que us dic? "Todo Superman tiene su kriptonita" és un disc variadíssim i que té una gran virtut: no resulta cansat a cap moment. És d'aquests discs que podries escoltar perfectament tres vegades seguides i, quan acaba el darrer tema, penses: "I si li torn a pitjar al "play"? Insisteixo que no és el millor àlbum de Doctor Martín Clavo, però sí que puc assegurar que aquest disc debut té una sèrie de moments absolutament deliciosos, així com algunes cançons que, perfectament, podrien - i haurien - d'estar incloses dins d'un imaginari greatest hits de la banda.

DESCÀRREGA

Doctor Martín Clavo - "Todo Superman tiene su kriptonita" (2002)

SHENOBI - "Discharges" (2008)

Posem el cas de que em toqués la tasca - remunerada i ben pagada, posats a fantasejar - d'haver de seleccionar alguns dels punts més destacats de la música mallorquina de la passada dècada, escollint un grapat de discs que, per un motiu o un altre, tenen alguna cosa que els converteix en petits clàssics de la nostra escena. Idò, ben segur, un dels primers discs que se'm acudirien és el "Discharges" de Shenobi, un treball de sorprenent maduresa per part d'uns al·lots que van saber dur la millor música de Washington DC a Felanitx sense fracassar en l'intent.

El disc arribà a un moment en el qual havien tingut temps de madurar com a banda, després de quatre anys de feina i dues maquetes: "Shenobi 1" (2005) i "Shenobi 2" (2006). Amb "Discharges", un referent indiscutible com és Fugazi queda poc a poc apartat en favor als nous sons d'Aina, Sunny Day Real Estate i, molt especialment, Jawbox, Bluetip i The Dismemberment Plan. El resultat? Una desena de cançons a mig temps, cuidades i treballades fins el detall (destacaria, per exemple "Positive", "Llaüt" o "See you tomorrow") que, en conjunt, fan d'aquest un àlbum impecable, variat i, sobretot, elegant.

Em consta que al propi grup li queden encara un parell de còpies de "Discharge" a 7 €. No t'ho pensis massa: discs com aquests signifiquen més que un grapat d'euros...

DESCÀRREGA

Shenobi - "Discharges" (2008)

LA BELLESA TURBO - "L'origen dels alfabets" (2008) - EP

Les prestatgeries d'Illa Sonora guarden encara moltes joietes no excessivament conegudes... com aquesta: La Bellesa Turbo. La dissolució del grup de Post-Rock Splendini va donar lloc, l'any 2008, a un insòlita col·laboració entre el poeta Emili Sànchez Rubio - encarregat també de posar-hi veu - i una sèrie de músics amb influències que anaven des de Tortoise a Portishead: David Delgado (guitarres), Curro Viera (bateria; actualment a L'Équilibriste), Álvaro Sanz (DJ, loops i programacions), Arnau Sureda (baix; ex-Bullshit, ex-Bacon), Mónica Pérez (veu; Helio) i Tià Mas (video-jockey; ex-A.N.T.I.). Que jo sàpiga, ha estat la primera formació mallorquina en denominar-se col·lectiu, i no grup o banda.

"L'origen dels alfabets" fou l'únic testimoni sonor d'aquesta col·laboració d'artistes: quatre cançons en format EP enregistrades entre la primavera i l'estiu del 2008 per Josep M. Puigserver "Púter" (Satellites) i masteritzat per Xisco Vic (La Búsqueda). Els personalíssims texts de Sánchez-Rubio gaudeixen aquí d'un matalàs sonor ple de riquesa: les atmòsferes van ser cuidades fins el darrer detall, donant com a resultat un conjunt de cançons que, encara ara, quatre anys després, encara sonen fresques i atractives. Poesia d'avantguarda, en definitiva, dins música que mescla lliurement elements de l'Indie, el Trip-Hop, el Post-Rock, el Shoegaze o el Krautrock.

L'experiment va durar poc, així mateix, però l'any 2009 va donar lloc a The Soda Experiment, una banda que, avui en dia, continua activa amb el nom de Desoda.

DESCÀRREGA

La Bellesa Turbo - "L'origen dels alfabets" (2008) - EP

PLASTIC FACE - "Breakfast time" (2002)

Després d'uns anys de descans i reflexió, Miki Serra tornà a la música l'any 2002 amb Plastic Face, un projecte temporal - i per tant, efímer - que ens deixà com a únic testimoni el disc "Breakfast time". Un primer disc en solitari? Sí i no. La sombra de Miki és massa allargada, d'acord, però no per això hem de restar importància als altres protagonistes, com són Toni Toledo (bateria; Sexy Sadie), Paco Loco (guitarra; Australian Blonde) i Xisco Juan (baix; El Diablo en el Ojo). No oblidem, tampoc, les col·laboracions de Xavier Escutia (Los Valendas) o Mané Capilla (Furnish Time, Sunflowers).

El mateix nom del grup fa referència a una de les primeres cançons de Sexy Sadie - inclosa al "Draining your brain", concretament - banda de la qual el propi Miki fou co-fundador a principis dels anys 90's. Dic això del nom perquè, precissament, el so d'aquest "Breakfast time" connecta en molts de punts amb els dos primers discs de Sexy Sadie: una barreja de Power-Pop i Rock anglosaxó d'aires neo-psicodèl·lics on les guitarres i la distorsió se'n duen bona part del protagonisme. Per això, si us agraden discs com "Onion soup" o l'anteriorment citat "Draining your brain", aquest "Breakfast time" no us decebrà gens ni mica.

DESCÀRREGA

Plastic Face - "Breakfast time" (2002)

ASTROLABIO - Discografia (2008-2011)

Astrolabio és un dels grups del moment a l'escena mallorquina, però, a més, també són dels que més tenen a que dir a un futur. Aquesta posició d'avantatge no els ha caigut del Cel, sinó més aviat és un terreny que han anat guanyant poc a poc, amb perseverància, des de que a principis del 2007 es pengessin les seves guitarres i comencessin a fer renou. La culminació d'aquesta, diguem, primera etapa ha estat un disc debut - "Astrolabio" - que passa per ser dels millors àlbums publicats a les Illes Balears el passat 2011. I com a fidel testimoni, el resum anual que varem fer a aquest humil blog, però també a la llarga llista de revistes, webzines o blogs que han qualificat a "Astrolabio" com a un dels discs del any. 

Però, al marge d'això, Astrolabio tenen una cosa que els diferencia de moltíssims grups de generació o estil: l'autenticitat. Semblen fugir del Indie Pop-Rock més políticament correcte per aportar un grau d'emoció, locura i energia que moltes bandes voldrien tenir i no, de fet, tenen. Les melodies hi juguen una part important, d'acord, però la seva intensitat resideix en la mateixa naturalesa - potent i bàsica - de la cançó. Només així podem entendre cançons com "Sr. Caballo" o "Thelema", autèntiques canonades del millor Indie-Rock que s'ha fet a aquesta illa als darrers anys. 

Un aspecte interessant, que marca profundament el seu so i que definitivament els diferencia del sector més modernillo del estil és que una part important del seu so es nodreix d'autèntics clàssics. És obvi que han escoltat a El Niño Gusano o Los Planetas, però també a la Velvet Underground, als Rolling Stones, als Beatles, a The Jesus and Mary Chain. Així, doncs, si no l'heu escoltat, atents, perquè aquí ho teniu acompanyat pels seus dos primers EP's, "Blanco" i "Negro", on hi podreu trobar les primeres versions de "La Chica Bala", "Astrologia" o "Debe haber siete niveles", així com altres cançons que valen molt la pena. "Bajo cero", que va ser la primera referència sonora de la banda, segueix dins de les meves favorites: quina gran cançó! 

Recordar-vos que si voleu una còpia original de "Astrolabio", la podeu comprar mitjançant la banda o també pegar un bot a Xocolat, a Palma, on en trobareu per tan sols 5 €. De la mateixa forma, Astrolabio ens han donat un grapat de còpies signades per sortetjar a "Fang i Distorsió" així que si no n'aconsegueixes una és per què no vols! Encara recordem amb afecte i bon rollo el seu divertit pas pel programa, just abans de la publicació del disc, on ens deixaren una de les entrevistes més surrealistes i divertides que podem recordar.

DESCÀRREGA

Astrolabio - "Blanco" (2008) - EP

Astrolabio - "Negro" (2009) - EP

Astrolabio - "Astrolabio" (2011)

MY DEAR FLOTSAM - "Manalive" (2011)

No és el primer cop que a Illa Sonora tenim una mena de híbrid; un grup que, en definitiva, ha nascut amb gent de diferents llocs de procedència. És el cas de My Dear Flotsam, un projecte amb membres de Toledo, Madrid... i Palma, com és el cas del seu vocalista, David. Cercant un poc d'informació sobre els seus components, m'he trobat a un blog una frase breu i significativa que ens ajuda a entendre com s'organitza un grup com el seu, amb components separats per la distància: "A pesar de que David está en Palma de Mallorca, Iñaki en Madrid y Ricardo y Dani en Toledo, nada impide que este proyecto siga en marcha con ayuda de internet, haciendo del directo su momento de reencuentro shakespeareiano".

Duen pràcticament una dècada en marxa, i després d'un grapat de demos i concerts com a eterns teloners, el passat 2011 presentaren un disc debut excepcional, "Manalive". No és estrany: és gent colrada sobre els escenaris, amb les idees clares i un bon gust que queda reflectit al seu so. És gairebé un tòpic que es digui d'ells que fan Indie "que huele a Oxford y a Seattle". Però clar, servidor ho simplificaria dient que My Dear Flotsam han sabut treure profit a unes influències que van del material més clàssic (The Cure, U2, Manic Street Preachers) als nous valors de la música independent (The Dodos, Band Of Horses, Death Cab For Cutie, The Arcade Fire). Hi juga a favor - i molt - una producció que sap treure les majors virtuts del grup: la calidesa, la atmòsfera, el feeling. "Manalive", a grans termes, és un d'aquests discs que fan de la seva escolta una experiència agradable, suficientment positiva com per tornar-lo a posar un altre cop. Així, successivament, fins perdre el compte. 

Insisteixo: millor no perdre'ls de vista, especialment quan hi torni a haver una data en directe a la vista.

DESCÀRREGA

 My Dear Flotsam - "Manalive" (2011)

THE ZINEDINES - "Take me, take me" (2004)

I arribà un moment en el que The Frankenbooties se'n anaren; no obstant això, els germans Martínez Riutort - Manel i Miquel - no es quedaren amb les mans plegades i juntament amb Miquel Molinas (ex-Henteligens) i Sebastià Linares formaren una de les bandes més captivadores de l'escena mallorquina dels darrers 90's. Estem parlant de The Zinedines, un quartet amb base a Muro que es va saber guanyar una gran reputació gràcies als EP's "I'm gonna rise" (1999) i "Diggin' Everything" (2002).

Recuperam avui el que, a hores d'ara, és el seu únic disc, "Take me, take me" (2004), un disc que, curiosament, ha caigut en una mena d'oblit gens, però que gens merescut. Si no record malament, la crítica acollí amb molt bones paraules aquest debut de The Zinedines; el que sí record, i bé, és haver sentit a un bon grapat de gent - músics, essencialment - criticar-los afirmant que "simplement es dediquen a copiar als Beatles". D'acord, no es pot negar que les cançons de "Take me, take me" estan clarament inspirades en el so i la forma de l'etapa 1966-1967 dels Quatre de Liverpool, i més concretament en el disc "Magical Mystery Tour" (1967), però els Quatre de Muro van saber ficar-hi també, amb encert i bon gust, influències dels primers Pink Floyd, dels Beach Boys, dels Byrds, i d'altres clàssics de la música dels 60's.

Hi ha gent - com jo - que prefereix el seu passat més indie amb els Frankenbooties, però sempre és un plaer tornar a escoltar un disc tan esquisidament retro com aquest, on The Zinedines invoquen a la seva manera a George Harrison i Syd Barrett amb cançons tan redones com "I Know Your Bird", "Garage Flying", "I'm not me" o "It's all around you". No cerqueu aquest disc a les tendes de discs, perquè no el trobareu... però, tranquils: el segell saragossà Grabaciones del Mar encara té algunes còpies a la venda per tan sols 5 €. Si podeu, pillau-lo original: val (molt) la pena!

DESCÀRREGA

The Zinedines - "Take me, take me" (2004)

THE FRANKENBOOTIES - "Gobledegook" (1994)

"Gobbledegook": un altre d'aquests discs que hauríem d'afegir a la llista d'imprescindibles de la nostra música. The Frankenbooties, que deixaven enrere el seu passat com a Dirty Boots, començaven una nova etapa amb un disc ambiciós que, malgrat no ser excessivament innovador dins del Rock Alternatiu que es feia aleshores, sí que resultava una bufada d'aire fresc dins del Rock mallorquí. Exceptuant els temes que formen part de l'EP "Frankenbootie", "Gobledegook" fou enregistrat el desembre de 1993 als estudis Ona Digital, amb alguna col·laboració de luxe com la del guitarrista Xisco Albéniz de La Búsqueda.

El discurs dels Frankenbooties es basava principalment en agafar el llegat dels Beatles - els de la darrera etapa, vull dir - i mesclar-ho amb la major naturalitat del món amb el Rock independent que es feia a aquells moments als Estats Units: Sonic Youth, Sebadoh, Nirvana, Smashing Pumpkins... Una formula com aquesta, ben estudiada, combinada amb bones cançons ("Kill John Wayne", "Dind't Want to Tell You", "I'm Losing You", "Sensual Desire"... o la mítica "My little Hurricane") només pot donar com a resultat un disc antològic com "Gobledegook".

Ja es sap que, sobre gusts, no hi ha res escrit. Fa uns dies que vaig rescatar aquest disc de les meves prestatgeries i em vaig sorprendre de com ha envellit de bé, fins i tot la seva versió del "Strawberry Fields Forever". Sona tan fresc i arrogant ara, el 2012, com ho feia l'any '94.

DESCÀRREGA

The Frankenbooties - "Gobledegook" (1994)

DIRTY BOOTS - "Frankenbootie EP" (1993) - EP

Una fita obligada per a la història de la música mallorquina als 90's? Molt probablement. Manel, Miquel, Xisco i Joan només necessitaren aquest EP per posar-se al capdavant de l'escena alternativa illenca. Cert que els Crudos ja estaven en marxa des de feia temps, al igual que Sexy Sadie, però és innegable que els Dirty Boots van posar a Mallorca en el mapa de la música alternativa que aleshores es feia a l'Estat.

Van aparéixer al moment adequat... No sabria dir si el lloc també ho era, però l'EP "Frankenbootie" va ser publicat a uns dies gloriosos per a l'anomenat Rock Alternatiu. Es desmarcaren de pràcticament tots els grups mallorquins de la seva generació al mesclar d'una forma bastant efectiva les atmòsferes dissonants i distorsionades de Sonic Youth (dels quals agafaren el seu tema "Dirty Boots" per batejar-se com a banda), les melodies dels Beatles, i el esperit renovador de Sebadoh, Pixies o Seam. El resultat és un EP variat - massa variat, vull dir - amb un gran tema que destaca per damunt de la resta, "My little hurricane", que perfectament podria passar com el gran himne del Indie-Rock mallorquí dels 90's. Aquesta cançó, juntament amb "Love is all around" serien rescatades al "Gobbledegook" dels Frankebooties, la versió 2.0 dels Dirty Boots, per dir-ho d'alguna forma. Aquestes dues, i part de "Seems like Shadows stuff", una curioa instrumental que ens remet al so de The Shadows.

Publicat pel segell Elephant en format 7" - fortament cobejat entre els col·leccionistes, per cert - els Dirty Boots i el seu "Frankenbootie" marcaren una fita en tota regla dins de la música feta aquesta illa. De fet, res tornaria a ser igual després de la seva publicació...

DESCÀRREGA

Dirty Boots - "Frankenbootie EP" (1993) - EP

HADDOCK'S ORPHANS - "Nihil Obstat" (2009)

Nou exemple d'una banda que, d'haver nascut a un altre indret del món, hagués aconseguit una major repercusió i reconeixement amb un disc que val molt la pena: "Nihil Obstat". I ara és un molt bon moment per parlar-ne, perquè Haddock's Orphans just acaben de treure del forn el seu segon disc, un sorprenent i recomenable "Fishing Birds" que perfectament podriem qualificar com la gran sorpresa d'enguany.

El grup, format actualment per Carles Reus (veu, guitarra), Coque Piña (guitarra), J.A. Caballero (baix) i Miquel Ferrer (bateria), va començar la seva carrera amb un disc envejable: "Nihil Obstat" destaca per la seva maduresa, així com per una producció molt ben aconseguida. De totes formes, el que realment val la pena és el continut musical, una excel·lent feina per part d'una gent que, al seu moment, va saber mesclar amb molt de bon gust el llegat clàssic de The Cure i The Smith, amb les noves tendències del Indie-Pop, sense oblidar a referents com Teenage Fanclub o Pulp.

Just ara cercava un poc d'informació sobre els seus components, per saber si havíen tocat amb altres grups, i m'he trobat una extensa i llarga entrevista que va aparéixer al blog "Al Norte del Norte" quan presentaven aquest "Nihil Obstat" (llegeix-la pitjant aquí). I si us ha agradat aquest treball, pegau-li una escolta a la seva darrera obra, un "Fishing Birds" que deixa tan bon gust de boca com aquest, el seu debut.

DESCÀRREGA

Haddock's Orphans - "Nihil Obstat" (2009)

RUTINA - "Homework" (2011) - EP

Fa uns mesos varem tenir el plaer de presentar a Rutina, una banda formada a Binissalem per Toni Escanellas (baix, veu), David Rojo (guitarra), Jaume Mateu (guitarra) i Joan Llabrés (bateria, bases). Aquest 2011 ha estat força productiu: a febrer presentaven "Rutina", el seu primer EP, i ara, a novembre, tornen amb cinc noves cançons recollides dins de "Homework". 

Lluny de ser reiteratiu o rutinari, "Homework" presenta les suficients novetats com per fer d'ell un EP millor i més complet que el predecessor "Rutina". D'acord que seguim parlant d'uns temes clarament influenciats per Los Planetas, Death Cab for Cutie, Radiohead o Vetusta Morla, però aquests temes em sonen més seus, més personals, més rics en matisos i detalls. Temes que em confirmen que Rutina sonen infinitament millor quan deixen de banda el Indie-Pop/Rock més estandard per submergir-se en passatges més experimentals i mostren la seva altra cara, influenciada per Sigur Rós o Explosions In The Sky.

M'agrada de "Homework" el seu constant in crescendo; començar amb un tema un tant pla que, pel meu gust, no aporta massa cosa ("Árbol - Niño - Libro"), i després l'EP augmenti la seva intensitat amb quatre temes molt lograts. Vull destacar l'intensitat que guanya la post-rockera "Homework", amb la inclusió del discurs de Charles Chaplin a la inoblidable "El gran dictador" (1940), la gran pujada de "Sweet Sixteen" (especialment a la part final) i la raresa total de "Perdut", la cançó més estranya i fascinant que hagi enregistrat aquest quartet fins a dia d'avui. No sé per quina raó - la forma de cantar de Toni, tal vegada? - que Rutina guanyen moltíssim cantant en català; els hi queda molt natural i, a la vegada, els fa més personals, més diferents. "Despullat", del seu primer EP, ho demostrava... I "Perdut" ho acaba de confirmar. 

Sempre dic que la veterania és un grau, i Rutina ho demostren novament amb un EP carregat de bon gust i, sobretot, bones cançons.

DESCÀRREGA
Rutina Bandcamp

Rutina - "Homework" (2011) - EP

THE BANKERS - "Intolerable" (2009)

La història de The Bankers és com a mínim curiosa: una mescla de mallorquins i menorquins que comencen a fer música a Barcelona. Una proposta com la seva no la podíem deixar de banda i més sabent que aquest mes de novembre presenten un fantàstic single en format 7" amb Bubota Discos. La cita? Apuntau-ho bé a les vostres agendes i subrallau-ho amb un rotulador fluorescent: dissabte dia 26 de novembre, al Vamp Café (Molí núm. 3 del c/ Indústria).

Molts varem poder descobrir a The Bankers aquella nit en la que telonejaren ni més ni manco que a Franz Ferdinand al Palma Arena. Si encara no els coneixeu, pegau-li una escolta a aquest disc tan condemnadament poca-vergonya que és "Intolerable", una col·lecció de 12 cançons d'Indie-Pop fresc, divertit i guitarrer. No és gaire innovador, però... Què importa? El seu histrionisme, energia i bon rotllo es contagien amb facilitat... Per això, a uns dies de greu incertesa econòmica, ells són els únics bankers en els que podem confiar.

DESCÀRREGA

The Bankers - "Intolerable" (2009)

AURA - "The Longest Winter" (2004)

Que no us engany aquesta portada, tan allunyana del seu estil com de la seva procedència mediterrània: els mallorquins Aura feien un Rock alternatiu de qualitat que l'amic Mateu Ramon s'encarrega de recordar-nos. Moltes gràcies per la teva contribució! La veritat és que ara mateix el seu nom no diu massa, però me'n record que al seu moment moltes bandes illenques parlaven d'Aura amb un cert to d'enveja dissimulada. Aconseguiren un so que, si ben bé no era gaire original, era convincent: en certa manera, barrejaven el Power-Pop dels primers Weezer o dels Sexy Sadie més distorsionats amb el Rock Alternatiu de Nada Surf o The Smashing Pumpkins (només cal escoltar "Frozen" i observar les seves similituds amb el clàssic "Today").

Procedents de Muro, Aura sorgiren de les cendres de Sensual Pudding, uns altres mites del Indie-Rock de finals dels 90's; després d'una primera demo ("Freedom from oneself") i una sèrie de canvis de formació, van trobar la seva estabilitat amb dos ex-components més de Sensual Pudding, Miquel Femenies (bateria) i Toni Ramis (baix), i també l'inclussió de la guitarrista Marga Roca, abans a Ubikación, i actualment a Hadooken, entre d'altres.

Uns diuen que "The Longest Winter" (2004) és una demo... Altres diuen que és un disc. Pensau el que vulgueu: aquí teniu 14 cançons de pur Rock alternatiu illenc que van portar a Aura a la final del concurs Art Jove. I no només això, sinó també concerts a Barcelona o Valladolid. Precissament, en motiu de la seva visita a terres castellanes, els van fer una entrevista, potser l´únic relat en primera persona de la banda que existeix a la xarxa (llegir aquí).

De nou, agraïr als lectors d'Illa Sonora el seu interés i entrega, enviant material tan interessant com aquest i fent que, d'una forma o una altra, la música d'Aura torni a ser escoltada, tant pels que els van conéixer al seu moment com aquells que els acaben de descobrir ara mateix.

DESCÀRREGA

Aura - "The Longest Winter" (2004)