martes, 28 de febrero de 2012

SENSUAL PUDDING - "Don't forget to smile" (2000) - EP

A petició d'en PJ, rescatam a Illa Sonora l'EP "Don't forget to smile" (2000), la primera referència sonora del trio Sensual Pudding, de Muro. Es van formar l'any 1994, quan el Rock Alternatiu vivia una època daurada; d'aquesta forma, influits per Sebadoh o Pixies, s'uneixen Josep A. Julià (guitarra, veu), Toni Ramis (baix, veu) i Miquel Ferriol (bateria). 

Després d'una intensa activitat en directe - arribant a telonejar, per exemple, als Australian Blonde - enregistraren aquest exitós primer EP, "Don't forget to smile", format per tres cançons que ens remeten als Lemonheads, als Pixies i, molt especialment, a Sexy Sadie. Pocs anys després, la banda es dissol, sense haver enregistrat res més... però sorprenentment tornaren a juntar-se l'any 2006 per gravar "El hombre en el espejo" que ni sé si al final s'arribà a editar o què. En tot cas, sempre ens quedaran aquestes tres cançons d'un grup al qual ens resistim a oblidar....


Sensual Pudding - "Don't forget to smile" (2000) - EP

DOCTOR MARTÍN CLAVO - "Todo Superman tiene su kriptonita" (2002)


Els origens musicals de Doctor Martín Clavo són tan desconeguts com sorprenents. Desconeguts, perquè és com si el grup s'hagués "oblidat" - no sé si de forma intencionada o no - de que existeix aquest "Todo Superman tiene su kriptonita" (2002). I sorprenents, perquè aquest disc té un so molt diferent al de "Mente de Perro" (2005) o "El dia en que salvamos la tierra" (2007), que, per altra banda, són indubtablement els discs més significatius del grup encapçalat per David Martín. Així doncs, què és aquest treball? Una obra menor ? Una raresa? Jo ho qualificaria d'un àlbum embrionari on Doctor Martín Clavo comença a forjar-se per acabar explotant amb l'essencial "Mente de Perro". Aleshores, el grup estava format per David (veu, guitara), Enrique Pérez (baix) i Josep Verdera (bateria); destacar, a més, que a alguns temes hi participa com a guitarrista la futura baixista de la banda, Omi González.

Han passat deu anys des de que fou publicat "Todo Superman tiene su kriptonita", i ara, escoltant-lo, un servidor se'n adona de que és un disc que ha envellit molt dignament... per no dir que m'encanta. El grup, aleshores, tenia una influència molt marcada del Noise-Pop/Rock i, a moments molt concrets, fins i tot de Shoegaze. Que no, que no; no és cap vacilada meva. El tractament de les guitarres i el baix, saturadíssims de fuzz, creen un mur de distorsió de diferents capes: el resultat és un so més proper a Sonic Youth que no pas al que podem escoltar a "Mente de Perro", "El día en que salvamos la tierra" o el darrer i flamant "Explosión en el laboratorio" (2012). Volien sonar així, realment? O la semblança és casual i circumstancial? Depèn. La varietat d'aquest disc fa que, de la mateixa forma, sigui difícilment classificable. Cançons - boníssimes, per cert - com "Kriptonita!" o "El habitante número 10" ens mostren la seva vessant més experimental, mentre que "El hombre que quiso volar", "Galerías Preciados", "Tú a Boston y yo a California" o "Pánico en el Estadio" són intensíssims exercicis d'un Rock 'n Roll garajero i d'aires Noise, amb certs paral·lelismes amb el primer disc de The Redsuns (posats a escollir un producte de la terra). Després, la versió del controvertit "El imperio contraataca" de Los Nikis, la pausada i melòdica "El porqué de las caras C" o "Las tribulaciones de un chino en Japón" connecten més amb el disc que vindria després, "Mente de Perro". 

Veieu el que us dic? "Todo Superman tiene su kriptonita" és un disc variadíssim i que té una gran virtut: no resulta cansat a cap moment. És d'aquests discs que podries escoltar perfectament tres vegades seguides i, quan acaba el darrer tema, penses: "I si li torn a pitjar al "play"? Insisteixo que no és el millor àlbum de Doctor Martín Clavo, però sí que puc assegurar que aquest disc debut té una sèrie de moments absolutament deliciosos, així com algunes cançons que, perfectament, podrien - i haurien - d'estar incloses dins d'un imaginari greatest hits de la banda.


Doctor Martín Clavo - "Todo Superman tiene su kriptonita" (2002)

lunes, 27 de febrero de 2012

BELIEVE THE LIE - "Dying Star" (2010) - EP

Believe The Lie és una banda creada l'any 2008 a mig camí entre Manacor i Son Servera, amb gent jove però d'idees clares: Tato Muntaner (veu), Guillermo Campaña (guitarra), David Ramis (guitarra), Luis Calvo (baix) i Sergio Torres (bateria).

L'any 2010 editaren "Dying Star", un interessant debut en forma d'EP que fuig de la tònica dels clixés més trillats del Metalcore. Les influències de Lamb Of God s'entremesclen amb una barreja de Thrash i Groove Metal; que no se'ns faci estrany, donc, notar el rastre de Pantera, Machine Head, Chimaira o els Slayer més moderns a alguna d'aquestes cançons. Deia això de que fugen dels clixés més previsibles al incorporar elements del Post-Metal o el Post-Rock que acaben de donar a la seva proposta una maduresa compositiva força interessant. 

Agressivitat intel·ligent... o intel·ligència agressiva. Anomena-ho com vulguis. "Dying Star" no presenta cap innovació considerable dintre del seu estil, però Believe The Lie tenen la suficient personalitat com per saber diferenciar-se de moltes bandes de Metalcore que s'esforcen més per tenir una bona imatge abans que bones cançons que tocar.


Believe The Lie - "Dying Star" (2010) - EP

H1000VM - "Interventor "(2011)

El interventor és H1000VM, i H1000VM és Jordi Martínez. Tres rols diferents que, de forma insòlita, s'entrecreuen a un dels moments més memorables - amarg, però memorable - d'aquests darrers anys a la ràdio mallorquina: el programa Bufet Lliure, un espai de referència dins la programació d'Ona Mallorca, deia adéu... però un adéu valent, enginyós i àcid.

Es tracta d'un quart d'hora, aproximadament, però rematadament intens i emotiu: a aquells que ho varem viure en directe, se'ns encollia el coret al sentir en Celestí acomiadant-se de la seva audiència, mentre l'interventor-1000VM configurava, lentament, un programa que ens va fer viure grans, grandíssims horabaixes.


H1000VM - "Interventor "(2011)

domingo, 26 de febrero de 2012

SHENOBI - "Discharges" (2008)

Posem el cas de que em toqués la tasca - remunerada i ben pagada, posats a fantasejar - d'haver de seleccionar alguns dels punts més destacats de la música mallorquina de la passada dècada, escollint un grapat de discs que, per un motiu o un altre, tenen alguna cosa que els converteix en petits clàssics de la nostra escena. Idò, ben segur, un dels primers discs que se'm acudirien és el "Discharges" de Shenobi, un treball de sorprenent maduresa per part d'uns al·lots que van saber dur la millor música de Washington DC a Felanitx sense fracassar en l'intent.

El disc arribà a un moment en el qual havien tingut temps de madurar com a banda, després de quatre anys de feina i dues maquetes: "Shenobi 1" (2005) i "Shenobi 2" (2006). Amb "Discharges", un referent indiscutible com és Fugazi queda poc a poc apartat en favor als nous sons d'Aina, Sunny Day Real Estate i, molt especialment, Jawbox, Bluetip i The Dismemberment Plan. El resultat? Una desena de cançons a mig temps, cuidades i treballades fins el detall (destacaria, per exemple "Positive", "Llaüt" o "See you tomorrow") que, en conjunt, fan d'aquest un àlbum impecable, variat i, sobretot, elegant.

Em consta que al propi grup li queden encara un parell de còpies de "Discharge" a 7 €. No t'ho pensis massa: discs com aquests signifiquen més que un grapat d'euros...


Shenobi - "Discharges" (2008)

OLIVA TRENCADA - "Perletes acústiques" (2012)

El bon sabor de boca que ens deixà "Perleta Negra" (2011) encara dura. Tot i haver passat un bon grapat de mesos des de que fou publicat, m'alegra poder comprovar que diferents programes de ràdio - d'aquí i de fora - se'n preocupen, i mimen aquest disc-llibre dels Oliva Trencada. El resultat d'això és una compilació, 100% casolana, amb el qual reviure els grans moments radiofònics que ens ha donat Pep Toni Ferrer aquests darrers mesos a programes com "Bufet Lliure", "Catsons" i, molt especialment, "Hoy empieza todo" de Radio3. Moments, insisteixo, impagables.... i no només perquè Pep Toni sigui un interlocutor imprevisible fins a la més absoluta genialitat, sinó per les versions unplugged d'alguns dels millors talls del disc que, a aquests programes, hem pogut escoltar: "Em fa mal speed", "Jimbo de la notxe" o "Xoriguer Mayday". I per donar-li un poc més d'emoció a la cosa, que sempre va bé, tenim un tema inèdit - "Doctor en Vilafranca" - i un bonus track que, malgrat d'acústic no té res, val la pena escoltar: la versió dels "Alpinistes Samurais" d'Antònia Font.

Si ja ho deia, en Joan Cabot, fa molt poquet: que no es pot molar més que Oliva Trencada.


Oliva Trencada - "Perletes acústiques" (2012)

sábado, 25 de febrero de 2012

LA BELLESA TURBO - "L'origen dels alfabets" (2008) - EP

Les prestatgeries d'Illa Sonora guarden encara moltes joietes no excessivament conegudes... com aquesta: La Bellesa Turbo. La dissolució del grup de Post-Rock Splendini va donar lloc, l'any 2008, a un insòlita col·laboració entre el poeta Emili Sànchez Rubio - encarregat també de posar-hi veu - i una sèrie de músics amb influències que anaven des de Tortoise a Portishead: David Delgado (guitarres), Curro Viera (bateria; actualment a L'Équilibriste), Álvaro Sanz (DJ, loops i programacions), Arnau Sureda (baix; ex-Bullshit, ex-Bacon), Mónica Pérez (veu; Helio) i Tià Mas (video-jockey; ex-A.N.T.I.). Que jo sàpiga, ha estat la primera formació mallorquina en denominar-se col·lectiu, i no grup o banda.

"L'origen dels alfabets" fou l'únic testimoni sonor d'aquesta col·laboració d'artistes: quatre cançons en format EP enregistrades entre la primavera i l'estiu del 2008 per Josep M. Puigserver "Púter" (Satellites) i masteritzat per Xisco Vic (La Búsqueda). Els personalíssims texts de Sánchez-Rubio gaudeixen aquí d'un matalàs sonor ple de riquesa: les atmòsferes van ser cuidades fins el darrer detall, donant com a resultat un conjunt de cançons que, encara ara, quatre anys després, encara sonen fresques i atractives. Poesia d'avantguarda, en definitiva, dins música que mescla lliurement elements de l'Indie, el Trip-Hop, el Post-Rock, el Shoegaze o el Krautrock.

L'experiment va durar poc, així mateix, però l'any 2009 va donar lloc a The Soda Experiment, una banda que, avui en dia, continua activa amb el nom de Desoda.


La Bellesa Turbo - "L'origen dels alfabets" (2008) - EP

BATTLEHORN - "Demo" (2010)

Si Mallorca té una cosa és varietat musical; pràcticament tots els estils i gèneres, per minoritaris i recercats que siguin, tenen el seu representant... com l'anomenat Viking Metal, per exemple, que té com a ambaixadors insulars al sextet Battlehorn. El grup està actiu des de l'any 2006, amb alguns autèntics veterans de l'escena: Dani Pérez (veu) fou vocalista d'una de les primeres formacions de Black/Death a Mallorca, Desmodus, junt al bateria Rubén Alarcón que, també, tocà a Golgotha a la seva època daurada (1994-1998). El guitarrista, Raúl Morán, també fou membre de Helevorn entre 1999 i el 2004. Gens malament, no? Completen la formació Andreu Bermejo (guitarra), Alfredo Ubiedo (baix; ex-Senda), i Pedro Sánchez (teclat; ex-Mar en el Desierto i Arteria). 

El que tenim aquí és una demo que, si no vaig errat, fou enregistrat amb una formació diferent, l'any 2010. Un total de 8 composicions on es mesclen elements de diferents estils fins convergir en un Viking Metal molt estàndard, amb clares influències del Death Metal de tall melòdic. Battlehorn es nodreix de formacions com Ensiferum, Turisas o Wintersun, i malgrat no aportar cap novetat dins del seu estil, reuneixen tots els ingrediens necessaris per fer de la seva música un plat de bon gust per tots els aficionats a aquest tipus de sons.


Battlehorn - "Demo" (2010)

ELS SIURELLS - EP (1968)

Preparats per aquest nou viatge a la Mallorca dels 60's? Som-hi! Aquesta contribució a Illa Sonora la fa Juan Pedro, autor d'un recomenable blog musical anomenat Alta Fidelidad (punxa aquí). Els Siurells són una de les bandes illenques d'aleshores que, tal vegada, més desapercebudes van passar. Tant, que moltíssima gent que visquè aquella època ni se'n recorda d'ells. Tampoc és d'estranyar; difícilment es podia competir contra aquella competència ferotge que hi havia aleshores, o destacar just quan Los Beta, Los 5 del Este, Los Javaloyas o Los Telstars eren els grans embaixadors de la música illenca.

No ens enganem: el llegat de Els Siurells ha envellit malament en comparació a altres grups mallorquins d'aleshores. No obstant, forma part del nostre patrimoni musical, així que no podem fer més que alegrar-nos de poder compartir un bocinet més d'aquella Mallorca, llunyana i perduda.

Els Siurells - EP (1968)


sábado, 18 de febrero de 2012

PLASTIC FACE - "Breakfast time" (2002)

Després d'uns anys de descans i reflexió, Miki Serra tornà a la música l'any 2002 amb Plastic Face, un projecte temporal - i per tant, efímer - que ens deixà com a únic testimoni el disc "Breakfast time". Un primer disc en solitari? Sí i no. La sombra de Miki és massa allargada, d'acord, però no per això hem de restar importància als altres protagonistes, com són Toni Toledo (bateria; Sexy Sadie), Paco Loco (guitarra; Australian Blonde) i Xisco Juan (baix; El Diablo en el Ojo). No oblidem, tampoc, les col·laboracions de Xavier Escutia (Los Valendas) o Mané Capilla (Furnish Time, Sunflowers).

El mateix nom del grup fa referència a una de les primeres cançons de Sexy Sadie - inclosa al "Draining your brain", concretament - banda de la qual el propi Miki fou co-fundador a principis dels anys 90's. Dic això del nom perquè, precissament, el so d'aquest "Breakfast time" connecta en molts de punts amb els dos primers discs de Sexy Sadie: una barreja de Power-Pop i Rock anglosaxó d'aires neo-psicodèl·lics on les guitarres i la distorsió se'n duen bona part del protagonisme. Per això, si us agraden discs com "Onion soup" o l'anteriorment citat "Draining your brain", aquest "Breakfast time" no us decebrà gens ni mica.


Plastic Face - "Breakfast time" (2002)

PEP LAGUARDA & TAPINERIA - "Brossa d'ahir" (1977)

Tenia dubtes de si "Brossa d'ahir" encaixaria dins d'aquest blog... però, clar, ho pens fredament i no puc lligar-lo a cap altre espai que no sigui Deià, on fou enregistrat fa 35 anys. Daevid Allen, el productor d'aquest disc, afirmava convinçut que a aquest poble de la Serra s'hi concentren energies còsmiques com a conseqüència de la seva morfologia quasi-piramidal. Cert que la cervellera del senyor Allen funciona - per dir-ho d'una forma elegant - diferent a la resta dels humans, però no es pot negar que Deià té alguna cosa diferent; una mena d'atmosfera on s'hi mescla l'encant, la màgia i el misteri a parts iguals.

Mirant en retrospectiva, fa 35 anys el valencià Pep Laguarda no deixava de ser un dels molts cantautors que intentaven seguir, amb major o menor fortuna, les passes de Pau Riba. Arribà a Mallorca, acompanyat per un grapat de músics (els Tapineria) per marxar a Deià, darrer reducte del hippisme a l'illa, i enregistrar al mític The Banana Moon Observatory aquest genial "Brossa d'ahir". El propi Pep contava a una entrevista que arribaren allà adalt i, quan els van veure amb aquelles guitarres espanyoles tan fetes pols, van haver de telefonar al propi Joan Bibiloni per que els deixés els seus instruments. Començà, doncs, una gravació que degenerà en un autèntic desgavell però que, miraculosament, va donar com a resultat un disc antològic on, junt a Laguarda i els Tapineria, s'hi junten Pau Riba, Pepe Milán (Euterpe), Joan Bibiloni i un grapat de músics més. "L'any 1977 - escriu Jordi Bianciotto - mentre el Punk agita els carrers de Londres, Laguarda, el penúltim hippie, agafa inconscientment alguna cosa d'aquella contestació antitecnicista, tot i que es decanta per observar la Mediterrània i imaginar postes de sol aromàtiques, subtilment rebels, oficiades a un entorn de comuna feliç. Molta harmonia domèstica, herbes que es fumen i una lluna de forma naïf com a testimoni. Les sis llargues cançons d'aquest disc transmeten l'estat balsàmic de saber viure; son instantànies màgiques, engronxades pel mateix temps, d'una forma meridional de veure el món".

La mescla de Folk lisèrgic i cançó mediterrània fan d'aquest un disc de gran bellesa que no ha perdut gens del seu encant al llarg d'aquests 35 anys. 

DESCÀRREGA

 Pep Laguarda & Tapineria - "Brossa d'ahir" (1977)

miércoles, 8 de febrero de 2012

CALLE N - "Sin mis huellas pisar" (2011) - EP

Aquest grup tan simpàtic i bon-rollista el formen Carlos Gómez (veu, guitarra), Juan Carlos Quesada (baix) i Javier de Blas (bateria). Les trobades informals en forma de jam-sessions van donar pas a un projecte que, finalment, s'ha transformat en Calle N. Segur que el nom no us sona estrany: van formar part de les passades festes de Sant Sebastià, a Palma. Tota una fita per una banda de curta trajectòria - de moment - com la seva.

A finals del 2011 editaren l'EP "Sin mis huellas pisar", 5 temes a mig camí entre el Rock, el Pop i el Funk. Una mescladissa que els situa a una mena de terra de ningú, però a la que es fan forts reivindicant influències com les dels Black Crowes, Joe Bonamassa, M-Clan o la que, al manco a mi, em sembla més evident: Fito y Fitipaldis.


Calle N - "Sin mis huellas pisar" (2011) - EP

ROSEMARY'S BABE - "Solipsism" (2012)

Nova entrega - la segona - de l'arriscat projecte encapçalat per Alexandre Sancho. Component dels prometedors Ceremoney, aquest nou disc o EP de Rosemary's Babe (no sé ben bé com definir-lo) presenta un conjunt de noves idees i sons que marquen una passa endavant respecte a "Scarecrow" (2008). Voldria fer una descripció un poc més acurada del contingut d'aquest "Solipsism", però la nota que adjunta Alexandre - estudiant de Musicologia, per cert - ajudarà a l'oient a introduïr-se dins d'aquest estrany univers paral·lel en el que sembla viure Rosemary's Babe.

La mejor manera de soñar es hacerlo despierto, con las manos abiertas. Interpretando el sub-consciente uno podrá entender que su dimensión mental sólo se puede explicar cómo un todo. El conocimiento y la experimentación llevan a entender a uno que ese sub-consciente forma un círculo y un triángulo con el grado consciente e inconsciente de la psique y la mente.

Durante estos dos últimos años con experiencias imposibles, de evolución y elevación espiritual he estado trabajando en las profundiades del SER para alcanzar la explicación holista que me ayude a sentirme cercano a la realidad, que me ayude a ser escuchado por vosotros, los demás. Los conocimientos que he adquirido a nivel estético de cualquier realidad son una proyección telepática de cada uno de vosotros formandome a mí y a vosotros y a la vez cuando vibrais en amarillo, azul, blanco o rojo. Toda virtud está representada por la función personal y que siempre debe verse abocada por un trabajo empírico.

Mis investigaciones me han llevado al nivel de auto-conciencia elevado que es alcanzado por todos los seres del Universo en algún momento de su existencia en el tiempo. No importa el estado de la materia, el espíritu o la mente pues las 3 forman el todo y funcionan para el todo. Al establecer esta teoría neo-moderna de una realidad individual y a la vez Universal, debemos entender que no deja de ser la propia manifestación del Universo intentandose organizar captando un orden común a nivel científico.

Lo qué aporto con este regalo que me haceis y yo os hago, mi primer disco, es la llave de la meditación, la sintonización con el YO interior. Recojo varios de los temas que compuse entre 2009 y 2011 intentando dar una visión totalitaria mezclando clasicismo y experimentación musical. Mi posición siempre ha sido de replantear las formulas actuales obsoletas por nuevas de profundas y naturales forzando a abrir los ojos a todos los que estamos creciendo. Cada uno que lea detenidamente, las palabras que son determinantes y sustantivos. Al escuchar la música, otro gallo cantará. Espero que capteis el halo de compromiso, respeto y gratitud que espero transmitir.

Todos tenemos una función en la vida y debemos abrir nuestros ojos a las cosas que nos hacen únicos. Muchos pensareis que por ser diferentes debeis sentiros menos "sujetos" mas sólo habeis olvidado cual es vuestro origen, que somos libres por naturaleza sin olvidar que creer en vivir es crear en verdad. Tu juegas un papel protagonista en la vida que es un drama universal. El Universo te ama aunque tu desconozcas porque o no entiendas cómo.


Rosemary's Babe - "Solipsism" (2012)

ARZOBISPO - "Postparto" (2011)

No; aquesta no és una entrada repetida. Efectivament, fa un parell de mesos "Postparto" aparegué a Illa Sonora (pitja aquí per escoltar-lo) en format EP... Però ara el podem gaudir com a disc pròpiament dit: 11 cançons que recullen les millors cançons d'arzobispo - en minúscula! - i que no deixa de ser el testimoni d'un projecte que, amb més mitjans, temps i dedicació, aconseguiria fàcilment fer-se un lloc dins dels grups de culte de l'encisador underground illenc.

"Postparto" és arzobispo amb tots els seus pros i contres, virtuts i defectes. Jo m'atreviria a dir que és un conjunt de gravacions honestes. Cançons que es fan per connectar amb determinats sentiments, sense fer ús de res més que això: la sinceritat.


 arzobispo - "Postparto" (2011)