SUNFLOWERS - Discografia (1998-2000)

Molt possiblement, els Sunflowers van ser la gran revelació de la música mallorquina de la segona meitat dels 90's: és indiscutible que bona part del seu èxit el provocà la cançó "Happy birthday", que apareixia a un anunci de televisió, però si revisem la seva curta discografia (només dos àlbums) ens trobem que aquest quintet tenia altres cançons més bones i, segurament, més representatives. 

Sorgits l'any 1996, el grup estava format per Adela Peraita (veu), Chicho Andreu (guitarra), Angelo Borrás (guitarra, teclat), Rafael Rigo (bajo) i l'incombustible Mané Capilla (bateria). Els Sunflowers ens deixaren dos àlbums que destaquen per la seva frescor... tant que, de fet, encara els podem escoltar i sonen frescs, com si ni haguessin notat el pas del temps.

Els Sunflowers aconseguirien una sèrie de fites força destacables... des de fer una gira pels Estats Units a aparèixer a la BSO de "Torrente: el brazo tonto de la ley" (1998). Desconec els motius que els van portar a la ruptura, però part d'aquella màgia ha arribat als nostres dies amb Sterlin via l'encantadora veu d'Adela.

DESCÀRREGA

Sunflowers - "Inside out" (1998)

Sunflowers - "Homework" (2000)

ARZOBISPO - "Desercore" (2012)

"Desercore" (2012) és més important del que el seu propi autor pensa: de fet, confirma que, ara per ara, arzobispo (amb minúscula!) és dels projectes més interesants de l'underground illenc, i també un dels més honests. El material anterior, compilat al seminal "Postparto" (2011) estava força bé, però "Desercore" és una passa endavant en tots els aspectes. La fòrmula es simplifica, reduint-se a una guitarra acústica i a una veu: un so menys carregat, però més expressiu, més orientat al Indie-Folk més sobri; al manco a mi, em diu molt més."Desercore" m'ha enganxat fins el punt de considerar-lo com un dels discs (disc, maqueta, EP... anomena-ho com vulguis) que més m'han sorprès enguany. 

I, per acabar, recordeu arzobispo farà el seu debut telonejant a The Secret Society al Vamp Café (Palma) el proper 20 d'abril. Una gran notícia!

DESCÀRREGA

arzobispo - "Desercore" (2012)

POST - "No Sleep" (2007)

De vegades costa trobar el camí: si no, que l'hi diguin a Miki Serra, que després d'abandonar Sexy Sadie va viure uns anys de turbulències musicals abans de trobar l'equilibri del seu "Relatos Cortos" (2011). Això sí, unes turbulències de consqüències meravelloses, que van tenir com a primer resultat als efímers Plastic Face (pega-lis una escolta) i, anys després, a Post. L'acompanyaren al llarg d'aquest trajecte un grapat de músics de primer nivell: Miquel "Pinty" (Frankenbooties, Zinedines, Henteligens, etc), Juanjo Rosselló (Sterlin), Juanjo Tomás (Los Dos Tan Felices) o els membres de Rec/On Biel Mavet i Miquel Puigserver, entre d'altres.

L'any 2007 fou editar el seu únic disc, "No sleep", un disc essencialment de Rock però on hi trobam elements de moltíssims gèneres i sub-estils: Grunge, Power-Pop, Post-Punk... Un disc molt complet que, malgrat aconseguí boníssimes crítiques, no n'estic tan segur de que aconseguís la mateixa repercussió a nivell de públic. Com a extra al disc i per no perdre les bones costums, s'inclouen cinc cançons enregistrades en directe l'any anterior, el 2006. 

DESCÀRREGA

Post - "No Sleep" (2007)

TWIN ENGINE - Discografia (2004-2005)

No hi ha massa cosa a dir de Twin Engine... excepte que és John Tirado de The Nash, en solitari, abans de l'època de "Slowmotion Party". I amb un altre nom, és clar. És un recull de quatre cançons que van aparéixer publicades a dues referències de Dreamville Records: el primer, un split amb L.A., editat l'any 2004, i el segon, un sampler promocional editat pel mateix segell, on Tirado compartia protagonisme amb Her Only Presence, The Marzipan Man i, òbviament, L.A.

Un efímer i encantador projecte que ens mostra, tal vegada, la faceta més desconeguda d'un gran artista com és el nostre estimat John.

DESCÀRREGA

Twin Engine - Discografia (2004-2005)

SENSUAL PUDDING - "Don't forget to smile" (2000) - EP

A petició d'en PJ, rescatam a Illa Sonora l'EP "Don't forget to smile" (2000), la primera referència sonora del trio Sensual Pudding, de Muro. Es van formar l'any 1994, quan el Rock Alternatiu vivia una època daurada; d'aquesta forma, influits per Sebadoh o Pixies, s'uneixen Josep A. Julià (guitarra, veu), Toni Ramis (baix, veu) i Miquel Ferriol (bateria). 

Després d'una intensa activitat en directe - arribant a telonejar, per exemple, als Australian Blonde - enregistraren aquest exitós primer EP, "Don't forget to smile", format per tres cançons que ens remeten als Lemonheads, als Pixies i, molt especialment, a Sexy Sadie. Pocs anys després, la banda es dissol, sense haver enregistrat res més... però sorprenentment tornaren a juntar-se l'any 2006 per gravar "El hombre en el espejo" que ni sé si al final s'arribà a editar o què. En tot cas, sempre ens quedaran aquestes tres cançons d'un grup al qual ens resistim a oblidar....

DESCÀRREGA

Sensual Pudding - "Don't forget to smile" (2000) - EP

OLIVA TRENCADA - "Perletes acústiques" (2012)

El bon sabor de boca que ens deixà "Perleta Negra" (2011) encara dura. Tot i haver passat un bon grapat de mesos des de que fou publicat, m'alegra poder comprovar que diferents programes de ràdio - d'aquí i de fora - se'n preocupen, i mimen aquest disc-llibre dels Oliva Trencada. El resultat d'això és una compilació, 100% casolana, amb el qual reviure els grans moments radiofònics que ens ha donat Pep Toni Ferrer aquests darrers mesos a programes com "Bufet Lliure", "Catsons" i, molt especialment, "Hoy empieza todo" de Radio3. Moments, insisteixo, impagables.... i no només perquè Pep Toni sigui un interlocutor imprevisible fins a la més absoluta genialitat, sinó per les versions unplugged d'alguns dels millors talls del disc que, a aquests programes, hem pogut escoltar: "Em fa mal speed", "Jimbo de la notxe" o "Xoriguer Mayday". I per donar-li un poc més d'emoció a la cosa, que sempre va bé, tenim un tema inèdit - "Doctor en Vilafranca" - i un bonus track que, malgrat d'acústic no té res, val la pena escoltar: la versió dels "Alpinistes Samurais" d'Antònia Font.

Si ja ho deia, en Joan Cabot, fa molt poquet: que no es pot molar més que Oliva Trencada.

DESCÀRREGA

Oliva Trencada - "Perletes acústiques" (2012)

PLASTIC FACE - "Breakfast time" (2002)

Després d'uns anys de descans i reflexió, Miki Serra tornà a la música l'any 2002 amb Plastic Face, un projecte temporal - i per tant, efímer - que ens deixà com a únic testimoni el disc "Breakfast time". Un primer disc en solitari? Sí i no. La sombra de Miki és massa allargada, d'acord, però no per això hem de restar importància als altres protagonistes, com són Toni Toledo (bateria; Sexy Sadie), Paco Loco (guitarra; Australian Blonde) i Xisco Juan (baix; El Diablo en el Ojo). No oblidem, tampoc, les col·laboracions de Xavier Escutia (Los Valendas) o Mané Capilla (Furnish Time, Sunflowers).

El mateix nom del grup fa referència a una de les primeres cançons de Sexy Sadie - inclosa al "Draining your brain", concretament - banda de la qual el propi Miki fou co-fundador a principis dels anys 90's. Dic això del nom perquè, precissament, el so d'aquest "Breakfast time" connecta en molts de punts amb els dos primers discs de Sexy Sadie: una barreja de Power-Pop i Rock anglosaxó d'aires neo-psicodèl·lics on les guitarres i la distorsió se'n duen bona part del protagonisme. Per això, si us agraden discs com "Onion soup" o l'anteriorment citat "Draining your brain", aquest "Breakfast time" no us decebrà gens ni mica.

DESCÀRREGA

Plastic Face - "Breakfast time" (2002)

ARZOBISPO - "Postparto" (2011)

No; aquesta no és una entrada repetida. Efectivament, fa un parell de mesos "Postparto" aparegué a Illa Sonora (pitja aquí per escoltar-lo) en format EP... Però ara el podem gaudir com a disc pròpiament dit: 11 cançons que recullen les millors cançons d'arzobispo - en minúscula! - i que no deixa de ser el testimoni d'un projecte que, amb més mitjans, temps i dedicació, aconseguiria fàcilment fer-se un lloc dins dels grups de culte de l'encisador underground illenc.

"Postparto" és arzobispo amb tots els seus pros i contres, virtuts i defectes. Jo m'atreviria a dir que és un conjunt de gravacions honestes. Cançons que es fan per connectar amb determinats sentiments, sense fer ús de res més que això: la sinceritat.

DESCÀRREGA

 arzobispo - "Postparto" (2011)

MARLOVERS - Discografia (2007-2010)

Marina Mullor i Gloria Pujalà són els rostres més visibles de Marlovers, un projecte de POP en majúscules que completen Simó Reus, Eugenio Blanco, Carlos Gómez i Guillem Bauzà. Els origens de la banda es remunten a mitjans de la dècada passada, baix el nom de Marlo, denominació amb la qual - si no record malament - van arribar a les semifinals del concurs Proyecto Demo 2007.

Marlovers, com els coneixem ara, són uns autèntics artesans del Pop, uns músics que realment hi posen passió, ganes i amor a allò que fan. Mimen com a pocs les seves cançons, les melodies, les harmonies. El fet de cuidar de cada detall fa que s'allunyin del Pop xabacà amb el qual ens bombardetjen les radiofòrmules, per apropar-se al Indie-Pop dels 90's, amb referències clares de grups espanyols com Vancouvers, Le Mans o La Buena Vida, però també de Belle and Sebastian o alguns dels grups - més per l'essència que no pas per la música - del catàleg de Sarah Records.

Ah! I especial atenció a l'EP "Non stop dreaming", una mostra brillant del Pop més imaginatiu i encisador.

DESCÀRREGA

Marlovers - "The right way to love" (2007) - Demo

Marlovers - "Non Stop Dreaming" (2010) - EP

ASTROLABIO - Discografia (2008-2011)

Astrolabio és un dels grups del moment a l'escena mallorquina, però, a més, també són dels que més tenen a que dir a un futur. Aquesta posició d'avantatge no els ha caigut del Cel, sinó més aviat és un terreny que han anat guanyant poc a poc, amb perseverància, des de que a principis del 2007 es pengessin les seves guitarres i comencessin a fer renou. La culminació d'aquesta, diguem, primera etapa ha estat un disc debut - "Astrolabio" - que passa per ser dels millors àlbums publicats a les Illes Balears el passat 2011. I com a fidel testimoni, el resum anual que varem fer a aquest humil blog, però també a la llarga llista de revistes, webzines o blogs que han qualificat a "Astrolabio" com a un dels discs del any. 

Però, al marge d'això, Astrolabio tenen una cosa que els diferencia de moltíssims grups de generació o estil: l'autenticitat. Semblen fugir del Indie Pop-Rock més políticament correcte per aportar un grau d'emoció, locura i energia que moltes bandes voldrien tenir i no, de fet, tenen. Les melodies hi juguen una part important, d'acord, però la seva intensitat resideix en la mateixa naturalesa - potent i bàsica - de la cançó. Només així podem entendre cançons com "Sr. Caballo" o "Thelema", autèntiques canonades del millor Indie-Rock que s'ha fet a aquesta illa als darrers anys. 

Un aspecte interessant, que marca profundament el seu so i que definitivament els diferencia del sector més modernillo del estil és que una part important del seu so es nodreix d'autèntics clàssics. És obvi que han escoltat a El Niño Gusano o Los Planetas, però també a la Velvet Underground, als Rolling Stones, als Beatles, a The Jesus and Mary Chain. Així, doncs, si no l'heu escoltat, atents, perquè aquí ho teniu acompanyat pels seus dos primers EP's, "Blanco" i "Negro", on hi podreu trobar les primeres versions de "La Chica Bala", "Astrologia" o "Debe haber siete niveles", així com altres cançons que valen molt la pena. "Bajo cero", que va ser la primera referència sonora de la banda, segueix dins de les meves favorites: quina gran cançó! 

Recordar-vos que si voleu una còpia original de "Astrolabio", la podeu comprar mitjançant la banda o també pegar un bot a Xocolat, a Palma, on en trobareu per tan sols 5 €. De la mateixa forma, Astrolabio ens han donat un grapat de còpies signades per sortetjar a "Fang i Distorsió" així que si no n'aconsegueixes una és per què no vols! Encara recordem amb afecte i bon rollo el seu divertit pas pel programa, just abans de la publicació del disc, on ens deixaren una de les entrevistes més surrealistes i divertides que podem recordar.

DESCÀRREGA

Astrolabio - "Blanco" (2008) - EP

Astrolabio - "Negro" (2009) - EP

Astrolabio - "Astrolabio" (2011)

MY DEAR FLOTSAM - "Manalive" (2011)

No és el primer cop que a Illa Sonora tenim una mena de híbrid; un grup que, en definitiva, ha nascut amb gent de diferents llocs de procedència. És el cas de My Dear Flotsam, un projecte amb membres de Toledo, Madrid... i Palma, com és el cas del seu vocalista, David. Cercant un poc d'informació sobre els seus components, m'he trobat a un blog una frase breu i significativa que ens ajuda a entendre com s'organitza un grup com el seu, amb components separats per la distància: "A pesar de que David está en Palma de Mallorca, Iñaki en Madrid y Ricardo y Dani en Toledo, nada impide que este proyecto siga en marcha con ayuda de internet, haciendo del directo su momento de reencuentro shakespeareiano".

Duen pràcticament una dècada en marxa, i després d'un grapat de demos i concerts com a eterns teloners, el passat 2011 presentaren un disc debut excepcional, "Manalive". No és estrany: és gent colrada sobre els escenaris, amb les idees clares i un bon gust que queda reflectit al seu so. És gairebé un tòpic que es digui d'ells que fan Indie "que huele a Oxford y a Seattle". Però clar, servidor ho simplificaria dient que My Dear Flotsam han sabut treure profit a unes influències que van del material més clàssic (The Cure, U2, Manic Street Preachers) als nous valors de la música independent (The Dodos, Band Of Horses, Death Cab For Cutie, The Arcade Fire). Hi juga a favor - i molt - una producció que sap treure les majors virtuts del grup: la calidesa, la atmòsfera, el feeling. "Manalive", a grans termes, és un d'aquests discs que fan de la seva escolta una experiència agradable, suficientment positiva com per tornar-lo a posar un altre cop. Així, successivament, fins perdre el compte. 

Insisteixo: millor no perdre'ls de vista, especialment quan hi torni a haver una data en directe a la vista.

DESCÀRREGA

 My Dear Flotsam - "Manalive" (2011)

THE ZINEDINES - "Take me, take me" (2004)

I arribà un moment en el que The Frankenbooties se'n anaren; no obstant això, els germans Martínez Riutort - Manel i Miquel - no es quedaren amb les mans plegades i juntament amb Miquel Molinas (ex-Henteligens) i Sebastià Linares formaren una de les bandes més captivadores de l'escena mallorquina dels darrers 90's. Estem parlant de The Zinedines, un quartet amb base a Muro que es va saber guanyar una gran reputació gràcies als EP's "I'm gonna rise" (1999) i "Diggin' Everything" (2002).

Recuperam avui el que, a hores d'ara, és el seu únic disc, "Take me, take me" (2004), un disc que, curiosament, ha caigut en una mena d'oblit gens, però que gens merescut. Si no record malament, la crítica acollí amb molt bones paraules aquest debut de The Zinedines; el que sí record, i bé, és haver sentit a un bon grapat de gent - músics, essencialment - criticar-los afirmant que "simplement es dediquen a copiar als Beatles". D'acord, no es pot negar que les cançons de "Take me, take me" estan clarament inspirades en el so i la forma de l'etapa 1966-1967 dels Quatre de Liverpool, i més concretament en el disc "Magical Mystery Tour" (1967), però els Quatre de Muro van saber ficar-hi també, amb encert i bon gust, influències dels primers Pink Floyd, dels Beach Boys, dels Byrds, i d'altres clàssics de la música dels 60's.

Hi ha gent - com jo - que prefereix el seu passat més indie amb els Frankenbooties, però sempre és un plaer tornar a escoltar un disc tan esquisidament retro com aquest, on The Zinedines invoquen a la seva manera a George Harrison i Syd Barrett amb cançons tan redones com "I Know Your Bird", "Garage Flying", "I'm not me" o "It's all around you". No cerqueu aquest disc a les tendes de discs, perquè no el trobareu... però, tranquils: el segell saragossà Grabaciones del Mar encara té algunes còpies a la venda per tan sols 5 €. Si podeu, pillau-lo original: val (molt) la pena!

DESCÀRREGA

The Zinedines - "Take me, take me" (2004)

HADDOCK'S ORPHANS - "Nihil Obstat" (2009)

Nou exemple d'una banda que, d'haver nascut a un altre indret del món, hagués aconseguit una major repercusió i reconeixement amb un disc que val molt la pena: "Nihil Obstat". I ara és un molt bon moment per parlar-ne, perquè Haddock's Orphans just acaben de treure del forn el seu segon disc, un sorprenent i recomenable "Fishing Birds" que perfectament podriem qualificar com la gran sorpresa d'enguany.

El grup, format actualment per Carles Reus (veu, guitarra), Coque Piña (guitarra), J.A. Caballero (baix) i Miquel Ferrer (bateria), va començar la seva carrera amb un disc envejable: "Nihil Obstat" destaca per la seva maduresa, així com per una producció molt ben aconseguida. De totes formes, el que realment val la pena és el continut musical, una excel·lent feina per part d'una gent que, al seu moment, va saber mesclar amb molt de bon gust el llegat clàssic de The Cure i The Smith, amb les noves tendències del Indie-Pop, sense oblidar a referents com Teenage Fanclub o Pulp.

Just ara cercava un poc d'informació sobre els seus components, per saber si havíen tocat amb altres grups, i m'he trobat una extensa i llarga entrevista que va aparéixer al blog "Al Norte del Norte" quan presentaven aquest "Nihil Obstat" (llegeix-la pitjant aquí). I si us ha agradat aquest treball, pegau-li una escolta a la seva darrera obra, un "Fishing Birds" que deixa tan bon gust de boca com aquest, el seu debut.

DESCÀRREGA

Haddock's Orphans - "Nihil Obstat" (2009)

RUTINA - "Homework" (2011) - EP

Fa uns mesos varem tenir el plaer de presentar a Rutina, una banda formada a Binissalem per Toni Escanellas (baix, veu), David Rojo (guitarra), Jaume Mateu (guitarra) i Joan Llabrés (bateria, bases). Aquest 2011 ha estat força productiu: a febrer presentaven "Rutina", el seu primer EP, i ara, a novembre, tornen amb cinc noves cançons recollides dins de "Homework". 

Lluny de ser reiteratiu o rutinari, "Homework" presenta les suficients novetats com per fer d'ell un EP millor i més complet que el predecessor "Rutina". D'acord que seguim parlant d'uns temes clarament influenciats per Los Planetas, Death Cab for Cutie, Radiohead o Vetusta Morla, però aquests temes em sonen més seus, més personals, més rics en matisos i detalls. Temes que em confirmen que Rutina sonen infinitament millor quan deixen de banda el Indie-Pop/Rock més estandard per submergir-se en passatges més experimentals i mostren la seva altra cara, influenciada per Sigur Rós o Explosions In The Sky.

M'agrada de "Homework" el seu constant in crescendo; començar amb un tema un tant pla que, pel meu gust, no aporta massa cosa ("Árbol - Niño - Libro"), i després l'EP augmenti la seva intensitat amb quatre temes molt lograts. Vull destacar l'intensitat que guanya la post-rockera "Homework", amb la inclusió del discurs de Charles Chaplin a la inoblidable "El gran dictador" (1940), la gran pujada de "Sweet Sixteen" (especialment a la part final) i la raresa total de "Perdut", la cançó més estranya i fascinant que hagi enregistrat aquest quartet fins a dia d'avui. No sé per quina raó - la forma de cantar de Toni, tal vegada? - que Rutina guanyen moltíssim cantant en català; els hi queda molt natural i, a la vegada, els fa més personals, més diferents. "Despullat", del seu primer EP, ho demostrava... I "Perdut" ho acaba de confirmar. 

Sempre dic que la veterania és un grau, i Rutina ho demostren novament amb un EP carregat de bon gust i, sobretot, bones cançons.

DESCÀRREGA
Rutina Bandcamp

Rutina - "Homework" (2011) - EP

MONTA-MAN - Discografia (2008-2011)

Sabíem que, des de feia temps, que aquest era un projecte amb els dies comptats. I així ha estat: el passat divendres, dia 25, Jonatan Uría, acompanyat pel fidel guitarra Andrés Palacios, oferia el seu darrer concert baix el nom de Monta-man, al mateix lloc on tot va començar: l'església evangèlica d'El Rafal, a Palma. Jonatan ja ho havia avisat amb una nota de premsa que ens arribà més o manco a principis del passat estiu:

"Hay que saber parar. No tenemos la creatividad de unos o la caradura de otros para seguir repitiéndonos, y lo de evolucionar no entra en nuestros cánones. Los hippies se erigieron profetas del "Sexo, drogas y Rock 'n Roll". Monta-man también patentó su santísima trinidad: "Dios, desamor y muerte". Escribir y cantar sobre esto no es ninguna broma, acaba pasando factura. Monta-man fue una historia de amor imposible, tres años de grabar y tocar en directo bajando hasta el mínimo los listones de calidad y profesionalidad. Nada fue premeditado. Fuimos un fenómeno de Myspace, a base de spam salvaje, y es justo que ahora, con la decadencia del medio, desaparezcamos de las escena".

Exacte. Dic jo que un projecte tan rematadament personal per força havia de tenir les seves conseqüències; passar factura, en definitiva. No obstant, fou aquesta personalitat el que va fer distint i diferent a Monta-man de moltíssims altres projectes musicals d'aquests darrers anys a Mallorca, o les Illes Balears, directament. Amor i desamor, misèries, dolor i religió; aquests són els ingredients bàsics d'un còctel naïf purament Pop però de sabor netament Punk. Estic parlant d'un so lo-fi, 100 % rudimentari i casolà, que parteix d'una o dues guitarres, una veu amb cors de fons i un omnipresent Casiotone marcant el ritme, com si d'un bateria imaginari es tractés. Res queda a l'atzar: Jonatan escollí el nom de Monta-man perquè eren les joguines més cutres i merdoses de la seva generació.

Tres anys i mig han donat per molt, tant comper treurer-se de la màniga quatre discos/maquetes i un EP de versions. "Dudas razonables" (2008), de 8 cançons, fou el seu primer llençament; la terrible qualitat de so no és un obstacle per apreciar un disc que, pel meu gust, té algunes de les millors cançons de Monta-man: "Zaratrustra 08", "Invierno", "El coleccionista" i, sobretot, "Presidente". El va seguir un EP, "Versiones Travestidas" (2008), format exclussivament per versions de Juniper Moon, La Granja, Los Enemigos, Surfin' Bichos o Family, entre d'altres. El 2009 presentà "Unisex", amb 16 cançons, amb una sèrie d'interessants col·laboracions amb Astrolabio, Papá Topo i Ensaïmada Sideral. Al següent llençament, "El síndrome de la Isla" (2010), amb portada de Gerard Armengol, ja es podia observar algun símptoma de desgast a nivell musical, tot i trobar-hi algunes grans cançons com "Algo tiene que pasar", "Desapareció" o "Pensando en ti". El final el marca "El daño ya está hecho" (2011), produït per n'Alberto de Petröleo; es tracta de l'únic disc amb un so i una presentació més professional sense en cap moment traïr l'esperit que ha caracteritzat la música de Jonatan Uría. Com a extra, he inclós el directe que enregistraren el passat juliol al programa "Cara B" d'en Joan Cabot, a IB3-Ràdio.

No puc dir més de Monta-man. No hi ha termes migs: t'agrada o no t'agrada. Més allà d'això, a mi em sembla una proposta valenta, honesta, original i, sobretot, coherent. Record que, una nit al Rara Avis, a la primavera del 2008, vingué en Jonatan per donar-me una còpia de "Dudas Razonables"; m'explicà amb detall aquell projecte, aquella forma tan pecul·liar d'entendre la música i el negoci que l'envolta. I fa un bon grapat de mesos, quan l'entrevistarem a "Fang i Distorsió", m'alegrà comprovar que seguia amb la mateixa filosofia, les mateixes conviccions. I és d'admirar, just a un temps en el que la coherència és una qualitat difícil de trobar.

DESCÀRREGA

Monta-Man - "Dudas razonables" (2008)

Monta-Man - "Versiones travestidas" (2008) - EP

Monta-Man - "Unisex" (2009)

Monta-Man - "El síndrome de la isla" (2010)

Monta-Man - "El daño ya está hecho" (2011)

Monta-man - "Cara B (10-07-2011)"

THE BANKERS - "Intolerable" (2009)

La història de The Bankers és com a mínim curiosa: una mescla de mallorquins i menorquins que comencen a fer música a Barcelona. Una proposta com la seva no la podíem deixar de banda i més sabent que aquest mes de novembre presenten un fantàstic single en format 7" amb Bubota Discos. La cita? Apuntau-ho bé a les vostres agendes i subrallau-ho amb un rotulador fluorescent: dissabte dia 26 de novembre, al Vamp Café (Molí núm. 3 del c/ Indústria).

Molts varem poder descobrir a The Bankers aquella nit en la que telonejaren ni més ni manco que a Franz Ferdinand al Palma Arena. Si encara no els coneixeu, pegau-li una escolta a aquest disc tan condemnadament poca-vergonya que és "Intolerable", una col·lecció de 12 cançons d'Indie-Pop fresc, divertit i guitarrer. No és gaire innovador, però... Què importa? El seu histrionisme, energia i bon rotllo es contagien amb facilitat... Per això, a uns dies de greu incertesa econòmica, ells són els únics bankers en els que podem confiar.

DESCÀRREGA

The Bankers - "Intolerable" (2009)

PETRÖLEO - "La Flor de Piel" (2011)

No sé què pot haver passat aquest 2011 per a que els grups mallorquins estiguin treient-se de la mànega gravacions tan interessants i, sobretot, de tant alt nivell. Serà la crisi? Serà que aquests mals temps realment inspiren? Ja podria ser, perquè, senyores i senyors, vaja col·lecció de discassos que duim enguany. Si heu seguit amb certa regularitat el programa "Illa Sonora" o heu anat llegint les entrades antigues d'aquest humil blog, haureu observat que, A) Hem seguit d'aprop la trajectòria i evolució de Petröleo, B) Hi havia moltes, moltes ganes d'escoltar aquest disc, i finalment C) Les expectatives creades per "La flor de Piel" eren molt altes.

Deu fer dues hores que he sentit (he dit 'sentit' i no 'escoltat') l'esperat "La flor de piel" i d'ençà deu haver sonat tres o quatre vegades al reproductor. Oblidem tot allò que escoltarem al directe d'IB-3 com aperitiu, mentre esperavem aquest plat: ara, amb la seva forma definitiva, podem apreciar el valor i qualitat d'aquesta nova entrega de Petröleo. No sé que putes pot haver passat pels caps d'Alberto Petröleo (veu, guitarra), Daniel Zamora (guitarra) i Gaspar Reixach (baix) per haver iniciat aquest viatge, introspectiu i personal, com el plantejat a "La flor de Piel". Pop independent? Pop d'autor? I què sé jo! Aquests 8 temes fugen dels ritmes ballables, de lletres tontes i frívoles, de tota la parafernàlia estètica i mediàtica que rodeja el gènere. Res d'imatge; aquí conta la música... però la música de veritat; cançons oscures, melangioses, profundament doloroses, d'una sobrietat sobrecollidora. Un baix, una guitarra acústica i una altra elèctrica i, finalment, la veu impertorbable d'un Alberto que exorcisa fantasmes interns amb la mateixa credibilitat de Fernando Alfaro o Leonard Cohen. L'absència total de bateria i percussió - elements presents al seu anterior disc, "Viaje al fin de la noche" - reforça aquest sentiment de sobrietat.

“Viaje al fin de la noche” (2009) estava bé. Interessant, i prou. Ara bé, el d'ara és una gran passa; un disc d'alt nivell. La flor de pell...i la pell, de gallina.

DESCÀRREGA

Petröleo - "La Flor de Piel" (2011)

GALACTUS - "Agallas" (Promo-CD, 2010)

A mig camí entre el barri de Gràcia i Mallorca neixen Galactus, una banda establida al Principat però amb dos mallorquins dins de la seva formació. Parlam del guitarrista Juan Pablo Caja, militant d'Axalot (1979-1982), un grup de Rock Sinfònic del qual podeu llegir una interessant biografia a MallorcaNochentas (clickau aquí); per la seva part, David Arés fou bateria dels mítics Skarabajos, embrió de La Gran Oquesta Republicana i dels que podeu escoltar la seva música a Illa Sonora. Completen la formació els catalans Uri Borràs (guitarra i veu) i Buski (baix).

Actius des del 2005, Galactus han anat guanyant-se una molt bona reputació gràcies a la seva vissió del Pop-Rock. Res de revivals, tendències o modes: aquí, el que importa, es fer música amb bon gust i criteri mitjançant cançons de Pop adult i elegant. Agafen part de l'esperit dels 60's i els primers 70's, com van fer Los Valendas al seu moment, però sense perdre el contacte amb l'escena del Indie-Pop/Rock que es fa ara. El resultat? Música 100 % natural i fresca; ni sonen com una banda de Pop-Rock de la vella escola que es vol fer passar per indie, ni tampoc com un grup indie que intenta sonar retro. Sonen a Galactus, i prou. Obvi que aquesta gent ha begut tant de La Granja com dels anteriorment citats Los Valendas, però es noten també les petjades de clàssics recents de la música americana com de Wilco, The Long Winters, Band Of Horses o Teenage Fanclub, entre d'altres.

"Agallas" no és estrictament una novetat, però val la pena descubrir-lo, encara que sigui mitjançant aquesta promo que, per dir-ho d'alguna forma, és una versió reduïda del disc. Per això, el que hem fet aquest cop, a diferència de les promos de Corc o Toni Monserrat Inc. és incloure - com una gentil aportació de la pròpia banda - una sèrie de continguts extres que, ben segur, uns deixaran amb ganes d'escoltar "Agallas" des del primer al darrer tema. Així doncs, a tres cançons bastant representatives de "Agallas", hem d'afegir una versió del "Burned", dels Buffalo Springfield de Neil Young, una tema únicament disponible al format físic del disc i que no es pot trobar a la xarxa. Com afegits, també tenim tres temes enregistrats el 20 de juliol del 2007 - una versió del "Let's explode" de Clem Snide, i dues fantàstiques revisions de clàssics de la primera època de la Velvet Underground, "Femme fatale" i "I'll be your mirror". Quin goig! I això no és tot, perquè també hi ha una versió del "True love will find you in the end" de Daniel Johnston, apareguda a la seva demo "4 Colores" (2008).

Si us ha agradat aquesta promo, idò esperau a escoltar "Agallas". Juan Pablo, el guitarra de Galactus, us dona algunes pistes si voleu aconseguir el disc: "El CD físico se encuentra en Palma, en Xocolat; y en Bandcamp - link - tenemos, durante un tiempo, la descarga de todo el CD por sólo un euro más la voluntad que puede ser cero, claro". Destacar, com a curiositat, la faceta de Juan Pablo Caja com escriptor; enguany ha debutat en el món de la novel·la amb "Cerveza Caliente", ambientada a la Palma dels 80's. Si voleu saber-ne més, pegau-li una ullada a la seva web. 

DESCÀRREGA

Galactus - "Agallas - Promo CD" (2010)

ARZOBISPO - "Postparto" / "Happiness" (2011)

A mi sempre em va caure en gràcia Montaman, un projecte que, malgrat disposar de molts pocs mitjans (inexistents, diria jo), va saber enfatisar el poder de la música per sobre de la producció o l'estètica del producte final. Aquests aires Lo-Fi, antítesi del so pulcre i cristal·lí, reivindiquen l'esperit cassolà i punk (per allò del Do it yourself) d'uns nous antiherois del Pop mallorquí, com Montaman o aquesta novetat musical en tota regla com és arzobispo (sí, amb l'A en minúscula).

Aquest projecte de recent creació ja ha donat símptomes d'hiperactivitat. Què no? Si heu pegat una ullada al seu Bandcamp, haureu observat que en poc més d'un estiu arzobispo ha tret un EP, una mena de single i una espècie d'adelant d'un nou EP. Si això no és aprofitar bé el temps, que baixi Déu - ja que ens hem posat religiosos - i ho vegi. Darrera de tota aquesta aventura s'hi amaga Ramon Ramone (Josep Oliver, de So What), un jove de Lloret de Vistalegre que afirma que l'idea de arzobispo neix a un banc del barri de Gràcia, a Barcelona, abans de veure en directe a Za! i Nisei.

I què ens ofereix, aquest arquebisbe tan pecul·liar? Doncs bàsicament cançons que tenen les seves arrels en clàssics del Pop Lo-Fi com Lou Barlow, Memory Tapes, Calvin Johnson o Tobin Sprout, però que intel·ligentment s'obre cap a estils com el Indie-Rock, el Punk o l'Emo mitjançant cançons senzilles, melòdiques, curtes, intimistes i ben construïdes. "Postparto" és un EP de quatre temes, caracteritzat per la varietat de registres, mentre que "Happinness", un clar tribut al cineasta Todd Solondz, és un single on l'arzobispo ens mostra la seva vessant més acústica. Atents, doncs, als propers llençaments d'aquest projecte, tan nou com prometedor.

DESCÀRREGA

Arzobispo - "Postparto" (2011) - EP

Arzobispo - "Happiness" (2011) - Single

HIPNOTIZE ME - 'Promo '11' (2011)

De la mà de David Vives, arriben a Illa Sonora el quartet Hipnotize Me, una banda jove però amb una trajectòria realment intensa: apart de haver tingut el honor de formar part del cartell de les festes de Sant Sebastià a Palma aquest 2011, també han estat finalistes de la 1ª edició del Festival Musicaula (2010) i guanyadors del IV Palma Colada de Palma (2010). Gens malament, no?

Després d'una sèrie de canvis de formació, Hipnotize Me, actius des del 2007, troba la seva estabilitat a partir de l'estiu del 2009, amb Adrián Macedo (veu, guitarra), Andrés Ramírez (guitarra), Lluc Tovar (baix) i Marc Vives (bateria). A la descripció que ens adjunta David podem llegir: "El seu estil es pot definir bàsicament com Rock, amb alguns temes de Pop/Rock o Punk/Rock. Toquen temes en castellà, anglés, i català. La música d’Hypnotize està influïda per els clàssics del Rock dels 70 i 80 com varen ser Guns ‘n’ Roses, Led Zeppelin, Deep Purple, i més contemporanis com Green Day, Muse, L.A., o The Kooks". Vaja mescladissa, eh? La veritat és que se'n desfan força bé amb unes composicions bastant fresques - i amb un so molt pro, tot s'ha de dir - en el que també es perceb la petjada més que evident de formacions del Indie Pop/Rock dels 80's i dels 90's.

A falta d'un primer EP com a carta de presentació, aquí tenim les dues darreres cançons que han gravat, fa relativament poquet, i que molt possiblement formin part d'un mini-CD debut. Amb elles, també podem trobar-hi una cançó enregistrada l'any 2010, com a bonus track. Si us ha agradat la seva música, heu de saber que els seus pròxims concerts són aquests:

26 d'agost - Festes de Son Rapinya
3 de setembre - Festa Greenpeace
8 de setembre - Plaça Madrid

DESCÀRREGA

Hipnotize Me - 'Promo '11' (2011)