SKYLINE - "Satisfaction" (2003)

Durant una bona temporada, parlar de Skyline eren paraules majors, i resulta curiós com aquest respecte i admiració cap a ells s'ha perllongat fins pràcticament els nostres dies. Record haver-los vist en directe, a Santa Ponça, l'any 2003, i veure a molta gent del meu voltant no donar crèdit que un grup com aquell hagués sorgit a Mallorca.

Skyline van sorgir l'any 1991 quan Tolo Grimalt (guitarra) i Jose Sánchez (baix) abandonen els Elikat, pioners indiscutibles del Hard Rock, Glam Metal, AOR o com vulgueu anomenar-ho a Mallorca. L'any 1993 telonejaren als Ramones al seu concert al Hipòdrom de Palma, i fins finals de la dècada van desenvolupar una intensa activitat de cara els directes, amb nombrosos canvis de formació. Així, tira tira, arribem al gran moment de glòria: la publicació del seu disc debut "Satisfaction" (2003) que, per desgràcia, seria la seva única obra.

Junt a Grimalt i Sánchez, trobem a aquest disc a Ramon Grife (veu), Pedro González (teclats) i Rafa Bohórquez (bateria); només uns músics d'un alt, altíssim nivell tècnic i compositiu - com ells - haguessin pogut fer un disc com "Satisfaction". Tradicionalment, es fica dins el sac del "Hard Rock" aquest disc... Però, clar, poc té a veure amb les melodies poca-vergonyes de Def Leppard o la laca i maquillatge de Poison; la proposta de Skyline és, per dir-ho d'alguna forma, més madura. Hi ha una dosi important de Hard Rock i AOR, però també de Rock 70's, Funk i fins i tot Soul; agafen amb força i efectivitat el llegat dels primers Whitesnake, així com els aires dels Deep Purple més colorits, els de discs com "Stormbringer" (1974) o "Come and taste the band" (1975).

No fa molt es van dissoldre, però feia anys que la seva trajectòria era irregular, marcada per llargs períodes d'inactivitat. De fet, no era d'estranyar veure als seus components ficats a altres històries... Com Grimalt, exercint de guitarra amb els power-metalers alemanys Metalium, o González, que bé te'l podies trobar fent de teclista per Mama Kin o amb els desapareguts black-metalers Agorazheim, entre d'altres. En tot cas, queda la seva música en forma d'un disc completíssim i realment fresc que es situa a l'altura de la llegenda que representaven - i encara representen - Skyline.

DESCÀRREGA

Skyline - "Satisfaction" (2003)

DAWHOLEENCHILADA - Discografia

Dawholeenchilada tornen a ser notícia amb la publicació del seu tercer disc, "Apocalipsis Mariachi en Tagomago", un treball just tret del forn que suposa, com diuen, una tornada per la porta gran a una banda que ja duia prop de sis anys sense editar res nou. Controvertits i esburbats, a parts iguals, aquest apocalipsis mariachi marca el retorn d'un grup que donà molt de què parlar, sobretot a la primera meitat de la dècada passada. Serien les seves declaracions punxants a les entrevistes? O els seus excessos, a sobre i a fora dels escenaris? O més aviat aquell explossiu còctel musical, on es mesclava amb la major naturalitat del món el Metal, el Funk, el Hip Hop o qualsevol estil que se't pugui imaginar?

"El Diablo Gigante Mambo Massacre Show" (2003) fou el seu primer disc, i amb el qual aconseguiren el seu major moment de popularitat; part del seu èxit els hi donà la seva canço "Espiral", un hit en tota regla que els portà a actuar, fins i tot, a Mèxic. Però, abans d'això, Dawholeenchilada (coneguts als seus primers dies com Spider Circus) van editar una espècie de demo/disc - no se ben bé com qualificar-ho - que no apareix a cap banda i que és una raresa total. L'ha aportada Jeroni Sancho i Ginés ha estat l'encarregat de digitalitzar-la: als dos, moltes gràcies. Malauradament, aquesta gravació no té portada; tampoc hi consten els títols, o l'any d'edició que, possiblement, es situa aproximadament entre 1999 i el 2000. En fi, una raresa total que destaca per la seva qualitat i originalitat. "La aristocracia del crimen" (2005) fou el seu segon treball i malgrat suposà un descens en termes de popularitat, mantingueren la seva reputació com autèntiques bèsties damunt dels escenaris.

Com deia al principi d'aquesta entrada, Dawholeenchilada tornen per la porta gran i ho fan amb un disc que, possiblement, donarà molt de què parlar.

DESCÀRREGA

Dawholeenchilada - "Demo" (1999-2000)

Dawholeenchilada - "El Diablo Gigante Mambo Massacre Show" (2003)

Dawholeenchilada - "La aristocracia del crimen" (2005)

VV.AA. - "Demos Attack - Vol. 1" (2011)

La gran acumulació de cançons soltes a dins l'ordinador - parl d'anys i anys - ha donat lloc a aquest recopilatori de caràcter cassolà, improvisat i purament instructiu. Bàsicament, és un recull de formacions de Rock de tots els pals - des dels més clàssics als més indies - que, per desgràcia, tingueren una trajectòria curta. Bandes joves que, o bé no arribaren a sortir del local d'assaig o simplement donaren uns pocs concerts abans de separar-se. D'acord; hi ha moltes, moltíssimes bandes més, així que no descart, a un futur, tornar a fer una nova compilació. Però ara per ara, anem a fer memòria amb un primer volum que, ben segur, us aportarà una nova perspectiva del underground illenc i que, possiblement, us ajudi a descobrir algun diamant en brut.

1- Lack Of Blame: Banda de Punk-Rock activa entre el 2007-2008, que inclou membres de One For All y Apaga y Vamonos.

2- Vagina Off: Mítica gamberrada de finals dels 90'; un banda que, essencialment, practicava un Rock urbà potent i desefadat que queda ben reflectit amb aquest petit himne (al seu moment, sonà un munt; puc donar testimoni d'això!). La formació inclou a la baixista Silvia Podeur (Blind Panic, Golgotha, i avui a Toxic Army).

3- Red Ribbon: Boníssima banda de Indie-Rock de Manacor, amb una gran qualitat tant compositiva com tècnica que, perfectament els podia haver portat molt, molt lluny. Es van desfer i, avui en dia, segueixen donant canya baix el nom de Roig!.

4- Locus Versus: Ens anem, de nou, cap els darrers 90's amb aquesta banda de Power-Pop, amb la qual començaren la seva trajectòria musical els bessons Tejedor, Damián i Carlos (pilars de Casa Rusa).

5- Aura: Banda d'Indie-Rock nascuda a Muro, de les cendres de Sensual Pudding (gran banda, per cert!); a destacar-hi la presència de la guitarrista Marga Roca, avui ficada dins el món del Heavy-Rock amb formacions com Hadooken o Rómulo y Los Centurios.

6- Lazygun: Una banda de Palma, activa entre el 2006-2007, que es va nodrir del so de formacions com Oasis o Jet. No arribaren a tocar en directe, segons em consta.

7- Lizmilk: Aquesta banda de Rock 'n Roll a la anglosaxona va aparéixer devers el 2007... i no se ben bé què s'ha fet d'ells!

8- Beat Frog: Un d'aquests grups que es va quedar al local. Sorgiren devers el 2008, i tenien influències destacables com les de Led Zeppelin o Buenas Noches Rose.

9- Loise Lane: Una banda de Heavy-Rock aferradís i melòdic bastante consolidada dins l'escena de Palma. Aquesta cançó va aparéixer devers el 2000 com a single/demo.

10- Fake Smile: Banda de Rock/Garage de curta durada. Eren molt joves, verds en molts d'aspectes, però amb cançons com aquesta apuntaven maneres.

11- Boulevard Maria: Aquest grup de Power-Pop va aparéixer a Palma l'any 1994, i deixà alguns temes gravats devers l'any 1999. Els seus components van ser Toni Rebassa (guitarra, veu), Junior Ramírez (guitarra), Sr. Muñoz (baix), Joan Binimelis (bateria).

12- El Octavo Pasajero: Banda de Indie-Rock, amb tocs retro tipo The Charlatans i aires del Brit-Pop de Oasis. Enregistraren algunes demos i feren un bon grapat de concerts al seu moment, però no feren massa cosa més.

13- Drown: Banda de Rock acústic encapçalada per José Fructuoso (avui a J-56), amb un so molt càl·lid i americanot.

14- Flykiller Coffee: Rock instrumental amb tocs Progressius i textures pròpies del Post. Interessant experiment de curta durada, per desgràcia.

15- Proyecto Tatlin: Un dels primers exemples de Post-Rock/Metal a Mallorca? Només enregistraren de forma oficial un tema, molt bàsic i primitiu, però amb una sèrie d'elements interessants.

16- The Dirty Diggers: Un trio palmesà que devers el 2008 va fer un grapat de concerts. Entre Nirvana i els Pixies.

17- Stray Dog: Banda de Rock alternatiu a càrrec de quatre joves palmesans. No hi ha gaire informació sobre ells.

18- Daydream: Projecte de Rock alternatiu, molt guitarrer i potent, que encapçalà la vocalista/guitarrista Marga Roca abans de fundar Dirty Rice (no confondre amb els Dirty Rice de Marratxí) i començar la seva transició cap el Heavy.

19- Dog Dream: Grup de Pop-Rock amb elements propis del Rock alternatiu i Power-Pop. Encara segueixen actius, crec.

20- The Klient: Efimer quartet d'Indie-Pop/Rock encapçalat per vocalista femenina; estaven influenciats per grups com Radiohead o PJ Harvey.

21- Echolocation: Banda de Rock 'n Roll / Hard-Rock. Gairebé no hi ha informació sobre ells.

22- Tres Caladas: Grup que practicà un Rock macarra, de carrer, nodrit pel so de formacions com Barricada.

23- Punto de Partida. Efímera banda de Pop-Rock/Power-Pop que va aparéixer el 2006 de les cendres de No Somos Nadie. El seu líder i fundador fou Maurici Revilla (Canal 69, Vodkartinis). No arribaren a tocar en directe.

24- Blackheart: Riffs tipus The Clash i veus properes al Marilyn Manson més intimista? Aquesta banda enregistrà una demo cassolana i poca cosa més.

DESCÀRREGA

VV.AA. - "Demos Attack - Vol. 1" (2011)

LEYENDA NEGRA - "Leyenda Negra" (1994) - Demo

Aquesta és una nova aportació de Joan Toni Fuster, que ens presenta una desconeguda banda de la que pràcticament no hi ha cap informació. Una pena... però Toni, de la banda Gato Martín, m'envia un correu on dona llum a l'assumpte i a on podem conéixer la formació d'aquesta banda. Així doncs, atenció:

Jordi Maranges - Veu
(després a El Diablo en el Ojo, El Piano Ardiendo, Maranges Magic Trio)
Javi Ruiz - Guitarra
(posteriorment a Plan 9 i The Nash; actualment, a Trestrece)
Santi Jiménez - Baix
(després a Empleado del Mes i actualment Invasores de Marte)
Javi Navarro - Bateria
(després a Plan 9 i actualment inactiu).

Musicalment, Leyenda Negra es movien per un Rock cantat en castellà molt estàndard, però amb influències molt interessants d'altres estils com el Hard Rock. Com a mínim, curiós.

DESCÀRREGA

Leyenda Negra - "Leyenda Negra" (1994) - Cassette



LOS COMEMIERDA - "Resaca y Diarrea" (2000)

Les vegades que he sentit el nom de Los Comemierda ha estat relacionat amb floretes del tipus 'puta porqueria' o  'broma de mal gust'. Poc puc dir d'un grup del que casi no es té informació o dades: no disposo de noms, ni d'any de fundació o separació, ni què s'ha fet dels seus components. Hi ha molt de misteri per enmig, i qui sap si són els mateixos components els que ho han decidit. Jo he arribat a sentir que alguns d'ells ara toquen a Hydra però, sincerament, no posaria la mà al foc. L'únic que podem dir d'aquest controvertit quartet és que enregistraren una única maqueta, "Resaca y Diarrea", possiblement l'any 1998. Davant aquest enorme buit d'informació, agrairia que si algú té algun tipus d'informació sobre Los Comemierda la comparteixi, així sabrem un poc més de la seva història.

El que trobem a "Resaca y Diarrea" és una barreja d'elements - típics i tòpics - de Heavy Metal, Hard Rock i Punk, amb unes lletres de tons humorístics que no tenen cap desperdici ni un, i que abarquen des de la masturbació compulsiva a l'incest. En definitiva, un estil que ells denominaren Merda 'n Roll.  En certa manera, la seva línea pot recordar a la d'uns altres clàssics com Vagina Off. Broma de mal gust o no, lo cert és que cançons com "No me como un rosco" no et deixaran indiferent.

EDIT com unes cases!

He rebut un correu guapíssim del seu bateria, Víctor Martorell, on dona una mica de llum a la seva història com a grup. Ell mateix m'ha passat les cançons que formaren part de "Resaca y Diarrea", en una qualitat superior a les que jo mateix vaig penjar fa uns mesos, però no només això: també hi apareixen cançons que no havia inclós a un primer moment ("El payasito Charlie", "Despertador"...) i, fins i tot, un deliciós bonus track, "Barriga cervecera", enregistrat aquest mateix 2011. Bé, us deix amb l'interesantíssim relat d'en Víctor, que diu així:

"Los Comemierda aparecimos en el año 92 (nada menos... cómo pasan los años, joder) en Capdellà, como una ida de olla dentro del local al mezclarnos el batería y bajista del grupo "serio" que por aquellos entonces teníamos con un personaje llamado Lupus que sólo puede calificarse como un puto genio. Este hombre nos inspiró a hurgar en nuestro interior en plena época de instituto, así que lo que salió era mala hostia pura. Aquello dio como resultado unos cuantos temas muy absurdos, tres grabaciones chapuceras en cinta de cassette que no tienen desperdicio y un par de conciertos a nivel de pueblo espaciados por dos años con miembros que iban y venían, pero ahí quedo todo. Bastantes años después (en el 99), y aprovechando a casi todos los miembros del grupo que teníamos en aquel momento (A Little Cup...), el señor Lupus volvió al local y Los Comemierda resurgimos con más fuerza que al principio, ya que el grupo se componía del bajista y batería de A Little Cup..., su cantante (pero tocando la guitarra) y el mencionado Lupus que ideó nuevos y mejores temas. La temática seguía estando inspirada por nuestras vivencias diarias y cómo nos veíamos a nosotros mismos (es fácil entender el por qué de temas como "Acné" o "No me como un rosco"), además de alguna que otra ida de olla absurda.

 Y la verdad es que aún flipo pensando en que este proyecto, medio en broma y siempre a la sombra de otro grupo de propuesta seria, nos hizo conseguir más éxito que con ninguno en el que hayamos tocado. Entre el 99 y el 2001 hicimos un montón de conciertos, grabamos el CD "Resaca y Diarrea" (2000) y además ganamos el Art Jove del 2000, con el que ganamos una mini gira por Mallorca, Menorca y Formentera, e incluso llegamos a contar con un segundo guitarra. Y de nuevo, ahí se paró el asunto. Los Comemierda duramos un poco más que A Little Cup..., pero también acabamos cada uno por su lado. Pero de nuevo estamos ahí, aunque de un modo más modesto. Se juntaron un par de factores a favor, como el hecho de que la gente que vio alguno de nuestros absurdos directos (la peña íbamos disfrazados y se hacían verdaderos desastres sobre el escenario) o escuchó alguna demo siempre nos ha recordado e incluso, en algunos casos extremos, nos ha llegado a idolatrar (juro que es verdad), y también la espinita que teníamos clavada de no haber podido grabar los últimos temas que se compusieron antes de la separación del grupo. Esto, y el poder contar con un tercer miembro que, además de tocar la guitarra también es una máquina grabando, hizo que Lupus y yo nos animáramos a intentar resucitar el espíritu del Mierd n´ Rol que, por otro lado, nunca llegó a morir. El primer paso lo dimos a principios de este año 2011, al grabar uno de esos temas que sólo se tocaron en directo en su momento pero nunca se grabó; la idea es grabar el resto para formar una nueva demo, y por qué no, hacer algún directo que otro. Ya veremos.

Y más o menos esto viene a ser la historia del grupo. La formación entre 1999 y 2001 era Lupus (voz), DavideGoliath (guitarra), Pether (bajo) y VictiTHOR (bateria). Siempre digo que tengo la suerte de haber sido miembro de Los Comemierda y que, para mí, no se trataba de tocar la batería, sino de tener un sitio privilegiado para poder ver qué iba a pasar sobre el escenario, porque cada concierto era una nueva aventura que no sabías cómo iba a acabar. Es el grupo con el que más he disfrutado con diferencia, y eso que, además de en A Little Cup... también toqué 8 años en Fulgura y ahora estoy en un nuevo proyecto llamado Hello Monster. Pero a Los Comemierda les tengo mucho cariño".

DESCÀRREGA

Los Comemierda - "Resaca y Diarrea" (2000) - Maqueta

ALMA SONORA - "Maqueta '04" (2004)

Alma Sonora són força coneguts al panorama illenc, i no només pel seu gran gust a la hora d'escollir versions de clàssics del Rock que van des de Rainbow als Black Crowes: ho són per la seva constància, per estar pràcticament cada cap de setmana pujats a un escenari interpretant les cançons que més estimen.

A l'entrada d'avui us mostrarem una altra vessant d'aquesta banda, formada per Xisco Sánchez (veu), Dani Magaña (guitarra), Juanjo Amengual (baix), Ali Domínguez (violí) i Carlos Pérez (bateria): la dels temes propis. Aquesta mateixa formació enregistrà l'any 2004 una petita demo amb dues cançons pròpies que capturen, amb fidelitat, el so i l'essència d'Alma Sonora.

DESCÀRREGA

ALMA SONORA - "Maqueta '04" (2004)

EXPRESS - "Express" (1983)

Jaume Sureda els va definir com "el millor grup de Rock de la història de Mallorca". No se si és massa agosarat afirmar-ho amb aquesta contundència però el que és ben cert és que aquest "Express" és un autèntic clàssic de la nostra història musical. Anticipant-se a Mostros, Phogo o Hijos de la Kaky, Express, formats l'any 1981, són molt probablement el primer exemple de músics argentins fent música des de Mallorca.

La banda estaba formada por Ricardo "Ritchie" Benitez (veu), Carlos Lambertini (guitarra), Eddy De Nicolai (guitarra), Carly De Nicolai (baix), Luis Manzotti (bateria) i Adolfo Carasa (teclat). Tot i que a un principi començaren fent una música més propera al Rock sinfònic i melòdic de Supertramp, el grup va evolucionar amb una velocitat sorprenent cap a un Rock més dur i contundent. No és d'estranyar, ja que aleshores havien compartit escenari amb el Miguel Rios més canyer (el de la gira "Rock & Rios"), però també amb Leño i bandes d'un emergent Heavy Metal com Barón Rojo o Obús. Al llarg de la seva trajectòria també arribarien a telonejar a grups tan emblemàtics com Medina Azahara, Ángeles del Infierno, Banzai, Panzer, Ñu, o Topo, entre molts d'altres. Una altra curiositat a destacar és que formaren part del festival Selva Rock de l'any 1983, compartint cartell amb Moris, Panzer, Banzai i Evo, entre d'altres.

La seva trajectòria discogràfica, no obstant, fou molt curta. L'any 1982 enregistraren als estudis Maller de Palma el seu primer i darrer disc, "Express", editat l'any 1983 per Chapa Discos, el popular segell del periodista musical Vicente Romero. Cal destacar que a la cançó "Areco" hi col·labora ni més ni menys que Joan Bibiloni. La banda estava treballant en el seu segon disc quan, l'any 1984, es dissolen. Aleshores "Ritchie" Benitez entraria a Asfalto mentre que Lambertini es guanyaria a Mallorca un nom com a músic d'estudi i productor, però també com a guitarrista solista d'uns altres clàssics: Ossifar.

DESCÀRREGA

Express - "Express" (1983)

ELIKAT - Discografia

Crec que ja era hora de treure la pols al llegat musical d'una llegenda del Rock illenc com Elikat, un grup que, encara ara, és capaç de generar nous fans (eh, Pope?). Per tant, el que avui presentem, reunit per primer cop, és tot el material que va enregistrar aquest grup mallorquí, un dels pocs exponents del Glam/Hard Rock a les Illes.

Elikat neix l'any 1987 de mà de l'ex-vocalista de Drakkar, Lluís Massot (aquí, baix el nom artístic de Luis Hierro) i el bateria Rafa Bohórquez (ex-Alambrada), els quals van decidir posar en marxa aquest projecte musical en anglès, molt en la línea del Hard Rock melòdic de grups com Bon Jovi, Poison, Keel o Stryper. Completen la formació el baixista Rafa Vicens i un prometedor guitarrista finlandès anomenat Miiro Heikkilä, un jove virtuós format en els sons neoclàssics de gent com Yngwie Malmsteen. "Rafa i jo vam fitxar en Miiro, el qual boxeava amb mi", explica Lluís. Aquesta formació enregistrarà una primera maqueta de quatre temes als estudis de Toni Fernández, a Palma, entre el 2 i e 4 de desembre de 1987.

Després de haver depurat el seu estil, més proper al AOR que al Heavy Metal, s'incorporen a Elikat un nou baixista (Tolo Morel·lo... o, el que és el mateix, Tolo Grimalt) i un teclista (Ernesto). El testimoni d'aquest canvi és "Caught In Love" (1989), un EP de quatre temes que fou editat per Justine Records i distribuit per Gran Sol Discos. Aquest EP, que al igual que la maqueta contava amb la participació del pare dels germans Heikkilä (Matti) als cors, va rebre una gran acollida; certament no deixava de resultar novedós a una illa on aleshores passaven desapercebudes les noves tendències musicals. Només un any després, l'any 1990, publicaren el seu esperat primer disc, "Electrikat", produït per l'anglès Allan Shepard. La formació, en aquest cas, era la següent: Lluís Massot / Luis Hierro (veu), Miiro Heikkilä (guitarra), José Sánchez (baix), J. M. Movemel (teclats) i, finalment, Rafa Bohórquez (bateria). Lluís fa un apunt interessant: "Tolo va fer les funcions de guitarrista durant el servei militar de Miiro, l'any 1990".

"Electrikat" era una aposta ambiciosa i arriscada, just a uns moments en els quals el nihilisme i existencialisme del Grunge triomfava per sobre del hedonisme colorista del Hard Rock, AOR, Glam Metal i estils similars. Apart, a Mallorca s'estava gestant un important moviment indie (el que eclosionaria a partir de 1993), una nova generació de músics que ja no es sentia representada per formacions com Elikat. Un interessant detall del disc és que inclou una cançó de la maqueta de 1987, regravada baix el títol de "We're Hungry Hearts".

Els inicis dels 90 foren tan complicats com convulsos. Desconec el que va passar, però entren a la formació el bateria Carlos Domínguez (també, ex-Drakkar) i Chele Aguilera. Lluís, abans d'iniciar el seu exitós projecte Zyriab / Taifa amb Rafa Bohórquez, marxa a Londres on formà els fallids Mr. Cheese; mentre, de les cendres de Elikat s'idearà un nou super-grup amb Tolo Grimalt, José Sánchez i Chele Aguilera: Skyline. Per la seva part, Miiro, juntament amb José Sánchez i el seu germà, el recentment desaparegut Mikko, formà un nou i ambiciós on acabarà forjant-se la seva fama de virtuós: Fool's Kin .

DESCÀRREGA

Elikat - "Demo '87" (1987) - Demo

Elikat - "Caught In Love" (1989) - EP

Elikat - "Electrikat" (1990)

FORA DES SEMBRAT - "No Aturen" (1992)

Aquesta és una petició de na Maria Antònia: "Hola, gent d'Illa Sonora. Tinc una petició: podeu posar el primer disc de Fora des Sembrat? Es diu "No aturen" i no el trobo a cap tenda ni per cap web. Moltes gràcies".

Val, idò aquí està "No aturen" (1992), el disc debut de Fora des Sembrat, tot un clàssic del Rock en català fet a Mallorca. La trajectòria del grup, encapçalat pel mediàtic vocalista Pep Suasi, va ser, com a mínim, meteòrica: només al seu primer any d'història participaren al 10è concurs de Pop-Rock de l'Ajuntament de Palma, aconseguiren un contracte amb el segell català Picap i, finalment editaren aquest "No aturen". Es tracta d'un disc molt en la línea de Tots Sants, amb unes guitarres omnipresents que exploten recursos més propers al Hard Rock que no pas al estereotip de Pop-Rock cantat en català, tan carregat de tòpics i clixés. Un disc sorprenent i que, encara ara, sona tan fresc com entretingut.

DESCÀRREGA

Fora des Sembrat - "No aturen" (1992)



TOTS SANTS - Discografia

A petició d'en Pedro, rescatem a Illa Sonora la discografia de Tots Sants, un quintet de Manacor nascut a finals dels 80's de mà de Xavier Ramis (veu), Jaume Estelrich (guitarra), Aurelio Pérez (guitarra), Alex Vadell (baix) i Marcos Gil (batería). Malgrat se'ls recordi com un grup mític i clàssic a l'escena mallorquina, Tots Sants va tenir que fer front a molts d'obstacles, crítiques i problemes al llarg dels seus deu anys de trajectòria.

El seu primer disc, "Ja m'ho temia" (1991) els posà a primera plana de l'escena mallorquina gràcies a cançons cantades amb la nostra llengua i amb un so potentíssim i fresc, que tant es podia nodrid del Heavy Metal com del Funk. Malauradament, se'ls ficà al sac del Rock català i molts els consideraren com uns Sangtraït a la mallorquina. El seu segón disc, "Màxima audiència" (1993), més contundent, madur i treballat, és possiblement la seva millor obra: no obstant, l'acollida va ser més freda. Cançons com "No tocarem" els va crear nombrosos enemics: ¨És una cançó que es consideri com un acte polític el fet de cantar en català, i la seva utilització com a tal, tant per una banda com per l'altra. És a dir,tant per la gent que en feia bandera, com els que a l'estat espanyol ens vetaren als mitjans de difusió per la nostra llengua", diu el seu compositor. Quan molts els donaren per morts, Tots Sants publicaren el seu darrer disc l'any 1998: "Take the Fly". Es tracta de la seva obra més desconeguda (tal vegada perquè és un disc en anglès?), tant que, quan l'hi he comentat a algú sobre la seva existència, han quedat tan estranyats com sorpresos.

Aquestes setmanes he sentit en boca de vàries persones que Tots Sants es reuniran per fer una sèrie de concerts, possiblement per celebrar el XX aniversari de la publicació de "Ja m'ho temia". Per desgràcia, no se si és una notícia a punt d'esclatar o simplement un rumor: en tot cas, he inclós juntament amb els seus tres discs, una cançó inèdita: "Mort", en directe, l'any 1995.

Actualització: Els rumors s'han confirmat i, de moment, Tots Sants han annunciat un únic concert el 21 d'abril a Muro junt als Full Metal Jackets.

DESCÀRREGA

Tots Sants - "Ja m'ho temia" (1991)

Tots Sants - "Màxima audiència" (1993)

Tots Sants - "Take the fly" (1998)

FOOL'S KIN - "Manic Drama" (2002)

Realment m'haguès agradat - i molt - escriure un altre tipus d'entrada per Fool's Kin, i no aquesta. Per desgràcia, no ha pogut ser: en Miko se'n ha anat, però ens ha deixat la seva música. Davant aquesta pèrdua, Illa Sonora vol rendir un homenatge més que merescut al grup dels germans Heikkila rescatant un disc com aquest "Manic Drama" (2002).

No puc dir que conegués realment a Miko. El vaig veure un grapat de vegades al Hoogan's de Palma, amb els Mama Kin, un grup entregat i efectiu, sempre dispost a animar a un públic fidel. Quines nits més mítiques. A més, vaig tractar alguna vegada amb ell, perquè varem compartir el mateix local d'assaig al llarg de pràcticament un any. Miko era l'antítesi de la sobrietat del seu germà, Miro; Miko era una d'aquestes persones que irradien energia, carisma i simpatia. Estimava i era estimat, i mostra d'això és la enorme mobilització que s'ha viscut els darrers mesos per tal de recaptar fons per aquesta lluita. Una lluita perduda, d'acord, però que ha demostrat que hi ha una cosa infinitament més important que triomfar a la música: triomfar entre les persones. I en Miko Heikkila, de sobra, ho va aconseguir.

DESCÀRREGA

Fool's Kin - "Manic Drama" (2002)