A=Gc^2 - "If instead of an apple it had been a coconout, Leibnitz would be the boss" (2012)

Record que fa uns anys em vaig sorprendre al escoltar un grup de Grindcore japonès que afirmava composar cançons mitjançant complexes fórmules matemàtiques: el seu nom, de fet, era una mena d'equació... i com que jo soc de lletres, m'he acabat oblidant per complet del seu nom. Potser m'acabi passant amb A-Gc^2, un nou projecte darrera del qual s'hi amaga un jove estudiant de Física. "If instead of an apple it had been a coconout, Leibnitz would be the boss" (2012) és la primera mostra de la seva música; una barreja inclassificable d'estils (Ska, Death Metal, Electrònica...) que té, com a nexe comú, el món de la Física. Avís que és difícil de digerir, però aquesta proposta tan arriscada aconsegueix meritòriament dos objectius: ser imprevisible i, alhora, original.

DESCÀRREGA

A-Gc^2 - "If instead of an apple it had been a coconout, Leibnitz would be the boss" (2012)

ENSAIMADA SIDERAL - Antologia (2008-2010)

Outsiders n'hi ha per tot... i el camp de la música electrònica no és una excepció. Donant l'esquena als garitos de moda i a les noves tendències del gènere, ens trobem amb aquest enigmàtic projecte de nom graciós, Ensaimada Sideral, que comparteix forma i esperit amb altres efímers projectes illencs, com Nova Pastoral o Trimalción y las Gemelas Subnormales. M'ha passat aquesta gravació en Jonatan Uría, abans a Montaman i ara a MacCarthy, un altre outsider en tota regla i, a més, col·laborador a dues de les pistes. No apte per totes les orelles, però, tot i així, és un document força curiós.

DESCÀRREGA

 Ensaimada Sideral - Antologia (2008-2011)

TE CORRS - Discografia

...Just ahir varem decidir adéu; hem decidit posar punt i final a la maquinària de Te Corrs després d'un grapat de mesos d'improductivitat i de desmotivació general. Amem, cada un té els seus propis truis, responsabilitats i històries... Així que, amb un panorama així, hem optat per deixar-ho, mantinguent un record guapo de tot allò que ferem junts i, com no, el bon rollo que ens ha caracteritzat fins a dia d'avui. Així doncs, un petit auto-homenatge per noltros, un grup d'amics que s'ho varen passar lo millor que van poder.

Te Corrs neix com idea (repetesc: com idea) a l'estiu del 2004. Primer de tot ens varem dir Pèl de Conyo, però decidirem canviar-ho per un altre nom un poc més finet. Aleshores, en Toni N. (bateria) i jo mateix (guitarra) formàvem part de Sweet Grass, un grup de versions de clàssics de Free, Guns 'n Roses, Aerosmith, Bon Jovi... I no sé que putes ens va pegar, que una nit ens entrà la curolla de formar un grup més desenfadat, més divertit, més salvatge. Així que, juntament amb en Mateu (veu) varem muntar una espècie de projecte paral·lel on jugavem a ser uns nous Ossifar, sols que més rockers i infinitament més degenerats. Si; degeneració tal vegada sigui la paraula clau d'aquesta història. Total, que aleshores quedavem quan podíem i ens anava bé, així que tira a tira, i entre versions de Ramones i Ossifar, varem anar treient un repertori ajudats pels nostres amics Bacardi i Smirnoff. Ritmes molt bàsics i primitius; lletres porques i obscenes; tornades aferradisses; i actitud, sobretot molta actitud. No faltaren referents de la macarreria i la festa grossa a la hora de nodrir el nostre so: The Clash, Mötley Crüe, Sex Pistols, UK Subs, Hanoi Rocks, Hellacopters, The Black Halos, AC/DC, Slade... Havia dit els Ramones?

Insistesc: Te Corrs, a aquells moments, era com un passatemps. El grup, pròpiament dit, va néixer l'any 2006, quan s'incorporen tres bergants amb ganes de fer renou: Amado (veu), Toni R. (guitarra) i Guiem (baix, ex-Desastre, ex-Sis Pitos, etc). Aquell moment va ser la òstia. No hi havia cap vergonya ni una i feiem lo que voliem; assatjos intensos; concerts encara molt més intensos; excessos, anades d'olla, excentricitats, gateres... Un total i absolut desgavell. Enregistrarem primer una demo, "Porc 'n Roll", que no és més que un assaig enregistrat un poc a la puta, que varem passar a alguns dels nostres amics. Però a l'estiu/tardor del 2007 varem voler fer una espècie de disc. El resultat és "Sexe, Herbes Dolces i Rock 'n Roll", enregistrat al nostre local d'assaig a tota una sèrie de sessions caòtiques a més no poder.

Seguirem fent concerts, incorporant una posta en escena cada cop més currada. Disfresses, fum, bengales i, finalment, una gran polla de cartró pedra que amollava foc per la punta del capullo. Tot valia mentre ens ho passasim bé. Unes nits petavem garitos; d'altres, tocavem davant els cabrers, com aquell que diu, i gràcies. Cap el 2010 enregistrarem un EP a un estudi, i poc després en Toni N. deixa el grup. Entrà aleshores en Pope, procedent dels progressius Teix i del efimer experiment Pray For Mojo. Varem seguir fent bolos de tota mena fins que, a finals de l'estiu d'aquell any n'Amado, àvid de noves experiències musicals, decideix abandonar el vaixell. Després vingueren uns mesos de cavil·lar què feim i què no feim... i finalment, l'adéu.

Ens ha faltat algun concert d'acomiadament, però bé... Cada un de noltros segueix fent música com millor sap a altres bandes. El bon record i els amics que varem anar fent aquests anys, per sort, hi són.

DESCÀRREGA

Te Corrs - "Sexe, Herbes Dolces i Rock 'n Roll" (2008)

Te Corrs - "Te Corrs" (2010) - EP

GONELLES MORTS - Discografia (2006-2010)

Serà cosa del karma o que els resultats electorals són el tema de la setmana? Casualitat, essencialment. Si avui he escollit un grup de música altament polititzada no és més que per anunciar que Gonelles Morts realitzaran la seva darrera actuació el pròxim divendres 27 de maig a la Factoria de So (polígon Son Llaüt, a Santa Maria) junt a Koanegra.

Seguint l'esperit de noms com Dead Kennedys o Lendakaris Muertos, Gonelles Morts és un dels molts projectes musicals que ha encapçalat Marcel Pich, present també a formacions com Musnok, Antònia Punk, Embalum i més recentment Eixut. Es tracta d'un grup de caire satíric/humorístic, a mig camí d'estils com el Hip Hop o el Hardcore; en tot cas, música que vehicula lletres àcides i profundament iròniques que arremeten principalment contra la dreta conservadora mallorquina. Si bé hi falten algunes coses, he ficat a un sol arxiu de descàrrega el gruix principal de la seva breu però intensa carrera: "Ses aventures des foner reaccionari i sa fulla dramàtica" (2007), " Tancat per reformistes" (2008), "El rastre popular a l'imperi del progres" (2009), "Cançons populars" (2010) i el seu testament final: "Gold" (2010), amb ni més ni manco que 39 cançons que han marcat la trajectòria d'aquesta controvertida formació.

"Han passat més de 4 anys quan en aquell març de 2006 s'agruparen diferents sectors del patriotisme friki per donar cabuda a un projecte esperançador i il·lusionant. Els fronts populars i patriòtics s'unien per una mateixa causa: prevenir la societat mallorquina de tots els mals que se li venien al damunt. És així com neix Gonelles Morts, el grup musical més notori dels darrers anys als Pastissos Catalans. Així, ja vam preveure lacres socials com la corrupció, l'augment de killos als nostres pobles, la plaga de modernillos cool (sols combatible amb raticida) o les trifulgues d'un govern de progres i venuts. Durant gairebé un lustre, Gonelles Morts ha realitzat una funció lúdica i militar imprescindible per a l’evacuació de gasos pudents i espanyols en el sí dels habitants de l'illot de Mallorcalcatraz; hem canviat el xoriço per la sobrassada. Hem estat pioners en tots els estils de música i en la creació d'unes lletres de fina ironia i immens compromís amb causes de dubtosa legalitat com l'estraperlo d'ensaïmades per a vegans i la venda ambulant de parts del mutilat cos de Miquel Payeras. Hem aconseguit tocar els nassos a mitjans del règim de Mórdor, hem aconseguit que Rabasco entri a presó, hem aconseguit ser l'objectiu d'objectes de vidres als nostres concerts clandestins, hem aconseguit que el Barça guanyi al Madrid per 2-6 i 5-0, hem aconseguit que els nostres enemics escoltin les nostres obres musicals i hem aconseguit que la CORI superi en vots a UPyD. Finalment, hem assolit el nostre màxim objectiu, l'anhel d'un poble en lluita: la indecència i el sociatisme als Països Balears. Davant de tot això, la nostra retirada és òbvia i es farà respectant el marc plutocràtic establert.

Gonelles Morts, l'Esquadró Jeta, el Front AntiGonella i totes les milícies antituning de Cas Concos, units en VI Assemblea, volem comunicar a tots els mallorquins i mallorquines, així com mallorquins continentals (anomenats vulgarment i erròniament 'principatins' i 'valencians') la nostra renúncia a tota activitat armada i musical. Ho feim convençuts de l'assoliment dels nostres objectius i perquè creiem que ara és el moment en què el Poble Friki Mallorquí ha de tenir el protagonisme. Per tant, a partir d'aquest moment, anunciam la dissolució indefinida de Gonelles Morts i el desmantellament de tota la nostra infraestructura. Aquest cessament serà verificat pel nou Delegat del Govern espanyol a les Illes Balears, Chiquito de la Calzada. Camarades i matanceres, arribat aquest punt sols ens queda reafirmar-nos en els nostres ideals.

Gonelles Morts no morirà! Visca la barra lliure! Frikisme és revolució!"

DESCÀRREGA

Gonelles Morts - Discografia (2006-2010)

LOS COMEMIERDA - "Resaca y Diarrea" (2000)

Les vegades que he sentit el nom de Los Comemierda ha estat relacionat amb floretes del tipus 'puta porqueria' o  'broma de mal gust'. Poc puc dir d'un grup del que casi no es té informació o dades: no disposo de noms, ni d'any de fundació o separació, ni què s'ha fet dels seus components. Hi ha molt de misteri per enmig, i qui sap si són els mateixos components els que ho han decidit. Jo he arribat a sentir que alguns d'ells ara toquen a Hydra però, sincerament, no posaria la mà al foc. L'únic que podem dir d'aquest controvertit quartet és que enregistraren una única maqueta, "Resaca y Diarrea", possiblement l'any 1998. Davant aquest enorme buit d'informació, agrairia que si algú té algun tipus d'informació sobre Los Comemierda la comparteixi, així sabrem un poc més de la seva història.

El que trobem a "Resaca y Diarrea" és una barreja d'elements - típics i tòpics - de Heavy Metal, Hard Rock i Punk, amb unes lletres de tons humorístics que no tenen cap desperdici ni un, i que abarquen des de la masturbació compulsiva a l'incest. En definitiva, un estil que ells denominaren Merda 'n Roll.  En certa manera, la seva línea pot recordar a la d'uns altres clàssics com Vagina Off. Broma de mal gust o no, lo cert és que cançons com "No me como un rosco" no et deixaran indiferent.

EDIT com unes cases!

He rebut un correu guapíssim del seu bateria, Víctor Martorell, on dona una mica de llum a la seva història com a grup. Ell mateix m'ha passat les cançons que formaren part de "Resaca y Diarrea", en una qualitat superior a les que jo mateix vaig penjar fa uns mesos, però no només això: també hi apareixen cançons que no havia inclós a un primer moment ("El payasito Charlie", "Despertador"...) i, fins i tot, un deliciós bonus track, "Barriga cervecera", enregistrat aquest mateix 2011. Bé, us deix amb l'interesantíssim relat d'en Víctor, que diu així:

"Los Comemierda aparecimos en el año 92 (nada menos... cómo pasan los años, joder) en Capdellà, como una ida de olla dentro del local al mezclarnos el batería y bajista del grupo "serio" que por aquellos entonces teníamos con un personaje llamado Lupus que sólo puede calificarse como un puto genio. Este hombre nos inspiró a hurgar en nuestro interior en plena época de instituto, así que lo que salió era mala hostia pura. Aquello dio como resultado unos cuantos temas muy absurdos, tres grabaciones chapuceras en cinta de cassette que no tienen desperdicio y un par de conciertos a nivel de pueblo espaciados por dos años con miembros que iban y venían, pero ahí quedo todo. Bastantes años después (en el 99), y aprovechando a casi todos los miembros del grupo que teníamos en aquel momento (A Little Cup...), el señor Lupus volvió al local y Los Comemierda resurgimos con más fuerza que al principio, ya que el grupo se componía del bajista y batería de A Little Cup..., su cantante (pero tocando la guitarra) y el mencionado Lupus que ideó nuevos y mejores temas. La temática seguía estando inspirada por nuestras vivencias diarias y cómo nos veíamos a nosotros mismos (es fácil entender el por qué de temas como "Acné" o "No me como un rosco"), además de alguna que otra ida de olla absurda.

 Y la verdad es que aún flipo pensando en que este proyecto, medio en broma y siempre a la sombra de otro grupo de propuesta seria, nos hizo conseguir más éxito que con ninguno en el que hayamos tocado. Entre el 99 y el 2001 hicimos un montón de conciertos, grabamos el CD "Resaca y Diarrea" (2000) y además ganamos el Art Jove del 2000, con el que ganamos una mini gira por Mallorca, Menorca y Formentera, e incluso llegamos a contar con un segundo guitarra. Y de nuevo, ahí se paró el asunto. Los Comemierda duramos un poco más que A Little Cup..., pero también acabamos cada uno por su lado. Pero de nuevo estamos ahí, aunque de un modo más modesto. Se juntaron un par de factores a favor, como el hecho de que la gente que vio alguno de nuestros absurdos directos (la peña íbamos disfrazados y se hacían verdaderos desastres sobre el escenario) o escuchó alguna demo siempre nos ha recordado e incluso, en algunos casos extremos, nos ha llegado a idolatrar (juro que es verdad), y también la espinita que teníamos clavada de no haber podido grabar los últimos temas que se compusieron antes de la separación del grupo. Esto, y el poder contar con un tercer miembro que, además de tocar la guitarra también es una máquina grabando, hizo que Lupus y yo nos animáramos a intentar resucitar el espíritu del Mierd n´ Rol que, por otro lado, nunca llegó a morir. El primer paso lo dimos a principios de este año 2011, al grabar uno de esos temas que sólo se tocaron en directo en su momento pero nunca se grabó; la idea es grabar el resto para formar una nueva demo, y por qué no, hacer algún directo que otro. Ya veremos.

Y más o menos esto viene a ser la historia del grupo. La formación entre 1999 y 2001 era Lupus (voz), DavideGoliath (guitarra), Pether (bajo) y VictiTHOR (bateria). Siempre digo que tengo la suerte de haber sido miembro de Los Comemierda y que, para mí, no se trataba de tocar la batería, sino de tener un sitio privilegiado para poder ver qué iba a pasar sobre el escenario, porque cada concierto era una nueva aventura que no sabías cómo iba a acabar. Es el grupo con el que más he disfrutado con diferencia, y eso que, además de en A Little Cup... también toqué 8 años en Fulgura y ahora estoy en un nuevo proyecto llamado Hello Monster. Pero a Los Comemierda les tengo mucho cariño".

DESCÀRREGA

Los Comemierda - "Resaca y Diarrea" (2000) - Maqueta

THE UGLY BITCHES - “Colònia, Suc i Tabac” (2006)

Coses del karma, del destí, de l'atzar, del què-se-jo... però el cas és que quan he arribat a casa, avui matí, m'he trobat els missatges de dues persones sol·licitant el disc de The Ugly Bitches, per què no el troben per cap banda. Bé, doncs aquí us deixam aquest disc amb 7 himnes de pur Rock Putero (com ells diuen) que ens serviran com aperitiu mentre esperam amb moltes ganes el seu nou disc.

The Ugly Bitches és un grup que fàcilment pot caure en gràcia. Primer, per la mateixa simpatia i bon rotllo que desprenen els seus components, sigui damunt de l'escenari o fora d'ell. Segon, per aquestes lletres divertides que demostren la sana intel·ligència de no prener-se excessivament en sèrio a un mateix. I en tercer lloc, per la riquessa musical de la banda, capaç de fer una mescladissa interesantíssima de Heavy Metal amb pur Rock, ficant-hi per enmig pinzellades de Thrash o fins i tot de Progressiu. Afegeixes aquí el nirvi que és n'Àngel Ríos (Anegats, Trestrece, Sick Gain...) a la bateria, el virtuosisme i feeling de Bernat Parera (també a Alterego) a la guitarra, l'ampli registre vocal de Carles Roldán i la força de Jaume Trobat al baix i ja tens una fòrmula perfecta.

Recomanadíssima banda, fent tant el seu propi repertori com aquest espectacular tribut a System Of A Down que s'han muntat i que tan bé els hi funciona. Com a extra a aquesta entrada us deix una crítica del “Colònia, Suc i Tabac” i una entrevista a The Ugly Bitches que vaig fer, l'any 2007, al webzine madrileny Metal4all. Crítica - Entrevista

DESCÀRREGA

The Ugly Bitches - “Colònia, Suc i Tabac” (2006)

BARRAM - "Arrels" (1999)

No us enganeu davant una portada que perfectament podría pertànyer a la d'algun grup de NS Black Metal, perquè el que tenim davant és una mostra de pur Grind a la mallorquina. Barram és un dels pocs, poquíssims exponents d'aquest estil a la nostra illa però, i la veritat sigui dita, en el seu cas l'etiqueta de Grind es queda una mica curta. Com podem definir a un grup que afirma que la seva música "únicament mou als pagesos de Mallorca" i té cançons titulades com "Potat de Pradina", "Tomar metles" o "Jo i un pastor"? Podem classificar-ho com Agro-Noise? O Folkcore? Grind pagès, tal vegada? Barram definiren una surrealista mescla de Rock clàssic, Thrash Industrial, Grind-Noise, Folklore balear, crits de porc i molt de catxondeo amb el nom de "Grind Metal pagès". Més clar, aigua. Jo m'he esbutzat de riure amb la histriònica versió de "Chica Ye-yé", "Abecedari" (grandíssima intro"!) o "Saïm vermell".

Nascuts l'any 1996 i encapçalats per Tolito (veu) i Xisco (bateria), els dos únics membres del grup que van romandre fins el final, pels caòtics Barram hi passaren diferents components d'altres formacions com Eva Molina (ex-Agorazheim, avui a Unburial), Migue 'Mega' (ex-Agorazheim, Hatelevel, avui a Bleed The Man), Santi (Unabomber), Tiolo (Velatory), Rafa (un dels fundadors).... També arribaren a incorporar al grup un trompetista, Toni Page-K, procedent de l'Orquestra Municipal d'Inca per donar un so més autòcton i innovador a Barram. "Arrels", editat de forma casolana en CD-R, és un disc curiós perquè, en forma de recopilatori, repassa tota la producció del grup: des del gruix de la seva maqueta "Matances" (1998) a tota una sèrie de gravacions inèdites, com els directes de S'Escorxador o el directe del Pla VI d'Inca, entre d'altres.

Vull agrair el descobriment i aportació d'aquest valuós material a Jeroni Sancho. 

DESCÀRREGA

BARRAM - "Arrels" (1999)

O'TRUTX - "Auto-homenatge" - Demo

Abans de que a l'escena rockera mallorquina apareguessin mallorquinades com Te Corrs, es documenten altres exemples de grups amateurs formats amb un únic objectiu: la diversió dels seus membres. És aquí quan hem d'agafar camí cap a Manacor per trobar-nos amb O'Trutx, un curiós i desconegut grup d'on sortiren el guitarra Bernat Parera (posteriorment a The Ugly Bitches i Alterego, entre d'altres) i el baixista Llorenç Rosselló (Alterego).

O'Trutx és (o era) una mallorquinada en el millor sentit de la paraula, on la qualitat tècnica o compositiva queda relegada al segon pla en favor de l'autenticitat. Ells foren Toni (veu), Miquel Àngel (veu), Sebastià (veu), Bernat (guitarra), Miquel (guitarra), Llorenç (baix) i Joan (bateria). La seva activitat com a grup es limita a uns pocs anys de la segona meitat dels anys 90, i no editaren cap demo o maqueta, al manco que jo sàpiga. Però, en un atac de nostàlgia, devers l'any 2003, aproximadament, decidiren juntar-se de nou per enregistrar les seves velles cançons: així apareix aquest "Auto-Homenatge", que alterna composicions d'O'Trutx, com "Nadando con un traje de cemento", "Sa Panc" o la versió de Franco Battiato "Yo quiero verte danzar", amb narracions biogràfiques a càrrec de Toni Rosselló 'Cárdenas'. La seva "discografia" es completa amb un DVD/CD de fabricació purament artesanal, "Auto-Homenatge - Turbo Hyper-Fighting Edition" (2008) que inclou un assaig a Ca'n Nerón (1996), i els concerts a Na Capellera (1997) i Sa Sirena (1997).

Acabarem aquesta entrada dedicada a O'Trutx amb l'speech introductori de Rosselló a aquest 'auto-homenatge' que no té cap desperdici: "Si estas escoltant això, és perquè recordes un grup de Rock dels molts que hi havia a Manacor a finals dels anys 90. Aquest grup estava format per un baixista hiperactiu, un guitarrista amb una guitarra rosa i un altre que feia carusses, un bateria que procurava tapar-se la cara amb els plats i, com a punta de llança, dos cantants clònics amb 'sos' peus clavats enterra, i amb un curiós crit de guerra: "Pujau ses veus!". Un grup que no sortia d'una cotxeria, sinò que sortia d'un magatzem de mobles, enrevoltats de balancins. Idò, aquesta mateixa gent, cinc anys després del seu darrer concert, i ja que ningú els feia ni puta cas, han decidit fer-se un auto-homenatge. Ells són O'Trutx".

DESCÀRREGA

Grup de fans al Facebook

O'Trutx - "Auto-Homenatge" - Demo