CROCODILES - "Horrible Orange" (1997)

No ho puc negar: els Crocodiles sempre m'han caigut en gràcia, com aquest mateix disc, el tercer i darrer àlbum que publicà la banda encapçalada per Juanma Riera. Anys abans, en ple revival el Power-Pop d'aires 60's, l'emblemàtic segell Munster Records havia publicat dos autèntics confits com "Narcolepsia" (1992) i "Bitter Island" (1995)... però tot i la seva qualitat, m'estira molt més la maduresa, la força i el ganxo de"Horrible Orange". La producció, en aquest cas, acompanya a la perfecció a un conjunt de cançons potents i alhora melòdiques, que ens remeten a Cotton Mather, Big Star o Squeeze. "Baby Rolling Stone nº9 & 6", Let's go (to my chateau), "Class of 79", "Right here, right now", "Revolution", "End of summer"... són exemples més que evidents d'uns himnes plens de vitalitat, color i bon rollo que aguanten molt bé el pas del temps.

I, com a extra per un gran disc, la versió que van enregistrar del "Hearts will be broken" de The Records, extreta del tribut "I Remember Your Name-A Tribute To The Records" (1996) on els mallorquins comparteixen protagonisme amb Los Potros, Ross, Matamala o Los Huéspedes Felices. 

DESCÀRREGA

Crocodiles - "Horrible Orange" (1997)

INVASORES DE MARTE - "The attack of..." (2008)

Els Invasores de Marte tornen a estar d'actualitat amb la publicació del seu segon disc, "Zaska II" (2012), del qual podeu llegir una interesantíssima crítica a 40putes (link). Així doncs, és una bona ocassió per rescatar el seu àlbum debut, "The attack of..." (2008), una autèntica bomba de rellotgeria en forma de catorze cançons que segueixen sonant fresques, contundents i addictives.

Formats l'any 2004 com a quartet de Surf instrumental, Invasores de Marte va saber evolucionar la seva proposta i fer-la molt atractiva al incorporar-hi elements propis Garage, del Beat i de la Psicodèlia, amb uns referents inqüestionables: Fuzztones, Bo Diddley, MC5, The Sonics, Dick Dale, Los Salvajes... La seva victòria al Sonopalma 2007 els catapultà com una de les formacions illenques més prometedores del seu moment, un gran moment que fou culminat amb aquest àlbum debut, que fou publicat tant en CD com en vinil, i que, per sort, no són difícils de trobar.

DESCÀRREGA

Invasores de Marte - "The attack of..." (2008)

INTERMINABLES - Discografia (1987-1990)

Si hi ha una bona notícia és la continuïtat del Festival MallorcaNochentas, que torna el pròxim 16 de juny a Es Gremi (Palma) amb un cartell força interessant: tornen els grans Los Valendas després d'uns anys de silenci, acompanyats per Los Toñetes, Bourbon Gratis, DX-Cerebros (amb el vocalista Jaume Triay, recuperant els clàssics de Cerebros Exprimidos) i una banda que, tal vegada, no ha estat suficientment reivindicada: Interminables.

Jo només coneixia el seu primer LP homònim, un disc debut editat l'any 1987, però en Pinxo de MallorcaNochentas, dins del seu rol d'arqueòleg de la música mallorquina dels anys 80's, completa aquesta retrospectiva aportant el seu "Volveré", publicat l'any 1990. Una banda força interessant amb un llegat un tant desconegut però dels qual, per sort, podreu tornar a gaudir a aquesta esperada cita. I que n'hi hagi molts més, de Festivals MallorcaNochentas! Us deix amb la biografia que en Pinxo ha elaborat sobre Interminables!

En 1986 Miquel Monserrat decide montar una banda. Para ello se rodea de sus compañeros de proyectos anteriores Gori Vicens, Onofre Mascaro y Jose San Nicolas. Bautizan a la banda como Interminables y en 1987 graban su debut discográfico en forma de single con los temas “Cuestión de tiempo” y “Brindemos una vez más”. Al poco tiempo Gines Valverde se une al grupo, tras su paso por el grupo Furnish Time y la participación en su segundo disco, y preparan nuevos temas. Al año siguiente vuelven a entrar en los estudios, de nuevo en Digitals, para grabar el que sería su álbum de debut. Un disco con nueve canciones de puro Rock&Roll en el que destacarían “Bles Blues” y “Tirado en la ciudad”, canción de la que grabarían incluso un video-clip promocional. Aunque con pocas copias distribuidas las canciones empezarían a sonar en distintos medios de comunicación y las oportunidades de tocar en directo aumentaban participando en la final del Pop-Rock de 1988 en Palma y posteriormente en distintos conciertos en la península. Gracias al reconocimiento de público y crítica entrarían de nuevo al estudio para grabar el single “Bourbon y mujeres” en 1989 que promocionarían también con el correspondiente video-clip y posteriormente, ya en el sello Espectacular distribuido por Hispavox, editar el Mini-Lp de nombre homónimo de 1990 en el que se incluirían de nuevo sus dos éxitos de su álbum de debut, los temas de su ultimo single y dos temas grabados para la ocasión “Volveré” y “Copa tras copa”. Tras el abandono de Gori y Onofre en 1992 entran de nuevo en el estudio para grabar un nuevo LP con 9 temas nuevos con sonido mas guitarrero el cual no se llegaría a editar. El grupo se despide de su publico con un ultimo concierto en 1994 en Portocolom. Desde entonces solo han aparecido esporádicamente en 2000 y 2009. Ya en 2011 amenazan con una mini gira y prometen un nuevo disco para finales del 2012. En el Festival MallorcaNochentas se presentaran de nuevo en Palma tras más de 18 años con una formación compuesta por Jose Zamorano a la guitarra, Xisco Puig a la bateria y Pere Barceló a los teclados que acompañaran a Miquel Monserrat y Gines Valverdede la banda original y toda una sección de viento formada por Joan Carles Julià saxo, Joan Taberner trompeta, Manel Barceló Trompeta y Guillem Nadal trombon. Nueve grandes músicos para ofrecernos un gran espectáculo de puro Rock&Roll.

DESCÀRREGA

Interminables - "Interminables" (1987)

Interminables - "Volveré" (1990) 

FRIDA LAPONIA - "Pacas Go Downtown" (2012)

Hi ha matrimonis - matrimonis musicals, ja m'entens - insòlits i Frida Laponia és un d'ells: per una banda, Joan Feliu (la meitat de Vacabou) i, per l'altra, l'escriptor Agustín Fernández Mallo, especialment recordat per l'anomenada "Trilogía de la Nocilla". D'aquesta estranya unió es podien esperar moltes coses, però no un disc tan rematadament personal com "Pacas go downtown" (2012): onze cançons anàrquiques i imprevisibles que, una vegada païdes - i costa, creu-me - acaben captivant a l'oient. Com a exemple, les paraules de Pako Jeremy (40putes) sobre aquest disc:

"Enfrentarse a la crítica de un disco como este no es nada fácil, y no porque no me haya gustado –realmente he disfrutado muchísimo con su escucha- sino porque es tan marciano, tan único, que no sé por dónde pillarlo para empezar a diseccionarlo (...) "Pacas Goes Downtown” es una experiencia musical nueva y distinta a todo lo que he escuchado antes. (...) Parecen transportarte a una dimensión donde palabra, música y emoción se unifican, convirtiéndose en algo único, algo que no es de este mundo, algo totalmente extraño y bello a la vez, algo que solo se consigue alcanzar cuando todos los elementos se alinean de una manera mágica e imprevisible, algo que logran conseguir Agustín y Joan con Frida Laponia" (llegeix la crítica completa).

DESCÀRREGA

Frida Laponia - "Pacas Go Downtown" (2012)

THE NASH - Discografia (1997-2005)

Si en Joan Andreu de Pecan Pie considerava que The Nash eren, al seu moment, "la millor banda de Pop i Rock a Mallorca", devia ser per alguna cosa, no? No és gens agosarat dir, amb la boca ben oberta, que John Tirado és un dels millors intèrprets i compositors de l'escena mallorquina. A mitjans dels 90's, va decidir canviar els gratacels de Nova York pel sol de la Mediterrània... i des d'aleshores hem gaudit d'un talent inqüestionable.

The Nash van formar-se l'any 1996: John, juntament amb el finlandès Mauka Palmio, va polir amb rapidesa un set-list per poder presentar-se al Concurs de Pop-Rock organitzat per l'Ajuntament de Palma... i guanyaren. El premi fou l'enregistrament d'aquest "The Last Cigarette" (1997), el seu disc debut on hi figura també Jaime García Soriano (Sexy Sadie) al baix. Descatalogat avui en dia - com bona part del material de la banda - aquest primer disc és notable, tot i el seu so cru i veritablement brut; la mescla de melodies pròpies del Power-Pop amb la potència del Punk-Rock ens dona un grapat d'himnes - "Radiation song", "Low Clouds" o "Hanging from the rafters", per exemple - que no es poden deixar pasar per alt. Una curiositat: al tema "Heaven Waits" hi col·labora ni més ni manco que... Joan Bibiloni. Sorprenent, com a mínim.

La fòrmula del grup es va refinar amb el seu següent llençament, l'EP "Amps On" (2000); suposo que una part important la provocà el canvi de formació, amb Ángel Cubero (baix, ex-Vancouvers), José Luís García (bateria) i Javier Ruiz (guitarra). Lluís Albert Segura, aleshores a Glycerine, col·labora al disc, iniciant-se una relació que culminà anys després, quan va passar a ser el bateria de The Nash. És, aproximadament, a aquesta època quan els vaig veure en directe per primer cop i record que, malgrat jo era un nin, em vaig quedar bocabadat amb la seva gran professionalitat en comparació a altres bandes que havia vist damunt d'un escenari.

El segon disc, "Four Wheel Dinasty" (2003), suposà una gran passa endavant per Tirado i companyia: es tracta d'un equilibradíssim conjunt d'onze cançons que ens remeten a The Replacements, Elvis Costello, The Clash o, fins i tot, els Foo Fighters. Aquest disc, per cert, fou enregistrat a mig camí dels Electric Chair Studios (Palma) i els Man Made Studio (Nova York). No sé si la versió primitiva de "Turn to plastic" fou enregistrada a alguna d'aquestes sessions, però el cas és que aquell mateix any va aparéixer al triple recopilatori de la botiga Pasatiempos. També l'he inclós dins l'arxiu, com a una raresa digna de ser escoltada.

L'any 2005 el line-up de The Nash es consolida amb la que, pel meu gust, és la seva millor formació: John Tirado (veu, guitarra), l'anglès Brett Lomas (guitarra), Ángel Cubero (baix) i Lluís Albert Segura (bateria). "Said & Done" (2005) és un single de tres temes que marca l'inici d'una nova etapa per la banda, culminada amb l'imprescindible "Kicks and Glory" (2008), un dels millors discs de Power-Pop que s'han fet mai a Mallorca. Si no l'he inclós és perquè encara el podeu trobar original a algunes botigues de Palma... I si no us arriba el pressupost, tranquils, perquè és l'únic disc del quartet que podreu escoltar al Spotify. 

A Nova York no ho saben, però a Mallorca sí: The Nash són paraules majors.

DESCÀRREGA

The Nash - "Last cigarette" (1997)

The Nash - "Amps on" (2000) - EP

The Nash - "Four wheel dinasty" (2003)

The Nash - "Said & Done" (2005) - Single

GLYCERINE - Discografia (2000-2005)

I seguim descobrint les joietes que Lluís Albert Segura ens ha anat deixant al llarg del temps. Sorprèn que hi hagi tan poca informació a la xarxa d'un grup com Glycerine, una de les bandes mallorquines més prometedores del lustre 2000-2005 i que, malauradament, ha estat ràpidament oblidada. Clar que, això d'oblidada és discutible perquè n'estic segur que, al igual que un servidor, molts dels que seguiu Illa Sonora possiblement els vareu poder veure en directe algun cop, o comprareu els seus discs que, ara, són una autèntica raresa. 

Glycerine fou un trio format per Rafel Alemany (guitarra, veu, Gabriel Ramis (baix) i el propi Lluís Albert (veu, bateria), a finals dels 90's, editant el seu primer disc - "Trying to smile" - l'any 2002. Ara, revisant el llibret, he reparat que els arranjaments orquestrals estan enregistrats al St. Andrew Hall per Anthony Goldman; per tant, apostaren fort amb aquell debut que, si bé no va aconseguir sortir fora del circuit illenc, els va convertir en una de les bandes més pro del panorama. Tres anys després arribà el disc "Lounge nights" (2005), un treball que malgrat no arriba a l'altura del debut, inclou algunes de les millors cançons del grup. Tant "Trying to smile" com "Lounge night" ens mostren a una banda de Rock adult i elaborat, amb influències que ens remeten a Pearl Jam, Bush o Live.

Li manca a aquesta discografia dos CD's impossibles de trobar: l'EP "Glycerine" (1999) i la demo "Too quiet songs" (2000), amb versions de Tom Petty, Neil Young, The Beatles i Bill Withers. No obstant, he afegit dues cançons sueltes que aparegueren a alguns recopilatoris - entre elles, el "Honey Bee" de Tom Petty -  i que, molt probablement, van aparèixer a aquests primers llençaments de Glycerine.

DESCÀRREGA

Glycerine - "Trying to smile" (2002)

Glycerine - "Lounge nights" (2005)

DOCTOR MARTÍN CLAVO - "Todo Superman tiene su kriptonita" (2002)

Els origens musicals de Doctor Martín Clavo són tan desconeguts com sorprenents. Desconeguts, perquè és com si el grup s'hagués "oblidat" - no sé si de forma intencionada o no - de que existeix aquest "Todo Superman tiene su kriptonita" (2002). I sorprenents, perquè aquest disc té un so molt diferent al de "Mente de Perro" (2005) o "El dia en que salvamos la tierra" (2007), que, per altra banda, són indubtablement els discs més significatius del grup encapçalat per David Martín. Així doncs, què és aquest treball? Una obra menor ? Una raresa? Jo ho qualificaria d'un àlbum embrionari on Doctor Martín Clavo comença a forjar-se per acabar explotant amb l'essencial "Mente de Perro". Aleshores, el grup estava format per David (veu, guitara), Enrique Pérez (baix) i Josep Verdera (bateria); destacar, a més, que a alguns temes hi participa com a guitarrista la futura baixista de la banda, Omi González.

Han passat deu anys des de que fou publicat "Todo Superman tiene su kriptonita", i ara, escoltant-lo, un servidor se'n adona de que és un disc que ha envellit molt dignament... per no dir que m'encanta. El grup, aleshores, tenia una influència molt marcada del Noise-Pop/Rock i, a moments molt concrets, fins i tot de Shoegaze. Que no, que no; no és cap vacilada meva. El tractament de les guitarres i el baix, saturadíssims de fuzz, creen un mur de distorsió de diferents capes: el resultat és un so més proper a Sonic Youth que no pas al que podem escoltar a "Mente de Perro", "El día en que salvamos la tierra" o el darrer i flamant "Explosión en el laboratorio" (2012). Volien sonar així, realment? O la semblança és casual i circumstancial? Depèn. La varietat d'aquest disc fa que, de la mateixa forma, sigui difícilment classificable. Cançons - boníssimes, per cert - com "Kriptonita!" o "El habitante número 10" ens mostren la seva vessant més experimental, mentre que "El hombre que quiso volar", "Galerías Preciados", "Tú a Boston y yo a California" o "Pánico en el Estadio" són intensíssims exercicis d'un Rock 'n Roll garajero i d'aires Noise, amb certs paral·lelismes amb el primer disc de The Redsuns (posats a escollir un producte de la terra). Després, la versió del controvertit "El imperio contraataca" de Los Nikis, la pausada i melòdica "El porqué de las caras C" o "Las tribulaciones de un chino en Japón" connecten més amb el disc que vindria després, "Mente de Perro". 

Veieu el que us dic? "Todo Superman tiene su kriptonita" és un disc variadíssim i que té una gran virtut: no resulta cansat a cap moment. És d'aquests discs que podries escoltar perfectament tres vegades seguides i, quan acaba el darrer tema, penses: "I si li torn a pitjar al "play"? Insisteixo que no és el millor àlbum de Doctor Martín Clavo, però sí que puc assegurar que aquest disc debut té una sèrie de moments absolutament deliciosos, així com algunes cançons que, perfectament, podrien - i haurien - d'estar incloses dins d'un imaginari greatest hits de la banda.

DESCÀRREGA

Doctor Martín Clavo - "Todo Superman tiene su kriptonita" (2002)

ASTROLABIO - Discografia (2008-2011)

Astrolabio és un dels grups del moment a l'escena mallorquina, però, a més, també són dels que més tenen a que dir a un futur. Aquesta posició d'avantatge no els ha caigut del Cel, sinó més aviat és un terreny que han anat guanyant poc a poc, amb perseverància, des de que a principis del 2007 es pengessin les seves guitarres i comencessin a fer renou. La culminació d'aquesta, diguem, primera etapa ha estat un disc debut - "Astrolabio" - que passa per ser dels millors àlbums publicats a les Illes Balears el passat 2011. I com a fidel testimoni, el resum anual que varem fer a aquest humil blog, però també a la llarga llista de revistes, webzines o blogs que han qualificat a "Astrolabio" com a un dels discs del any. 

Però, al marge d'això, Astrolabio tenen una cosa que els diferencia de moltíssims grups de generació o estil: l'autenticitat. Semblen fugir del Indie Pop-Rock més políticament correcte per aportar un grau d'emoció, locura i energia que moltes bandes voldrien tenir i no, de fet, tenen. Les melodies hi juguen una part important, d'acord, però la seva intensitat resideix en la mateixa naturalesa - potent i bàsica - de la cançó. Només així podem entendre cançons com "Sr. Caballo" o "Thelema", autèntiques canonades del millor Indie-Rock que s'ha fet a aquesta illa als darrers anys. 

Un aspecte interessant, que marca profundament el seu so i que definitivament els diferencia del sector més modernillo del estil és que una part important del seu so es nodreix d'autèntics clàssics. És obvi que han escoltat a El Niño Gusano o Los Planetas, però també a la Velvet Underground, als Rolling Stones, als Beatles, a The Jesus and Mary Chain. Així, doncs, si no l'heu escoltat, atents, perquè aquí ho teniu acompanyat pels seus dos primers EP's, "Blanco" i "Negro", on hi podreu trobar les primeres versions de "La Chica Bala", "Astrologia" o "Debe haber siete niveles", així com altres cançons que valen molt la pena. "Bajo cero", que va ser la primera referència sonora de la banda, segueix dins de les meves favorites: quina gran cançó! 

Recordar-vos que si voleu una còpia original de "Astrolabio", la podeu comprar mitjançant la banda o també pegar un bot a Xocolat, a Palma, on en trobareu per tan sols 5 €. De la mateixa forma, Astrolabio ens han donat un grapat de còpies signades per sortetjar a "Fang i Distorsió" així que si no n'aconsegueixes una és per què no vols! Encara recordem amb afecte i bon rollo el seu divertit pas pel programa, just abans de la publicació del disc, on ens deixaren una de les entrevistes més surrealistes i divertides que podem recordar.

DESCÀRREGA

Astrolabio - "Blanco" (2008) - EP

Astrolabio - "Negro" (2009) - EP

Astrolabio - "Astrolabio" (2011)

DAYDREAM - "Daydream" (2006) - Demo

Feia temps que no ficava cap demo al blog... i què millor que rescatar aquesta mateixa, de l'any 2006. Marga Roca, actual guitarrista de Hadooken, m'ha enviat l'única maqueta d'una banda a la qual hi tocà ja fa uns anyets: Daydream. La veritat és que coneixia l'existència d'aquest quartet per un únic tema ("Impossible dream") que, anteriorment, havia inclós a una compilació cassolana titulada "Demos Attack Vol. 1" (descàrrega aquí) i que ara ha resultat ser el tema més fluix d'una demo, com a mínim, sorprenent.

Daydream van ser una banda efímera: es formaren a principis del 2006 i pràcticament a mitjans d'aquell mateix any ja eren història. Així i tot, Toni Barceló (veu, baix, teclat), Marga Roca (veu, guitarra), Nico Naury (guitarra) i Sebastià Barceló (bateria) van tenir temps de fer alguns concerts - com el de la primera edició del Donna's Fest - o enregistrar aquestes quatre cançons. Essencialment, Daydream van ser un grup de Rock Alternatiu que es nodria també d'altres estils relacionats, com el Power-Pop, el Grunge o el Noise-Rock dels 90's. Deia que "Impossible Dream" és el tema més fluix tal vegada per ser el més estandard, el més normalet. A mi m'han agradat molt més els altres; per exemple, "I loved to be there", un tema llarg i melancòlic, deixa de sonar rollo Sexy Sadie quan, a partir del minut 4, agafa un rumb més hipnòtic, atmosfèric i psicodèl·lic. O "Tied Dog", una composició bàsica i primitiva però plena d'actitud, on Daydream, mostrant la seva vessant més crua, tontetjen amb el Noise-Rock. Fins i tot em sembla destacable "S.F.G.", que malgrat comença d'una forma molt normaleta acaba amb un joc de guitarres tan sumament interessant que et deixa amb ganes de més.

Qui sap què haguessin pogut fer amb més temps per davant - el necessari per fer madurar el seu so - i una producció més adequada. En tot cas, Daydream deixaren un digníssim document sonor com a testimoni de la seva breu - però intensa - existència.

DESCÀRREGA

Daydream - "Daydream" (2006) - Demo

AURA - "The Longest Winter" (2004)

Que no us engany aquesta portada, tan allunyana del seu estil com de la seva procedència mediterrània: els mallorquins Aura feien un Rock alternatiu de qualitat que l'amic Mateu Ramon s'encarrega de recordar-nos. Moltes gràcies per la teva contribució! La veritat és que ara mateix el seu nom no diu massa, però me'n record que al seu moment moltes bandes illenques parlaven d'Aura amb un cert to d'enveja dissimulada. Aconseguiren un so que, si ben bé no era gaire original, era convincent: en certa manera, barrejaven el Power-Pop dels primers Weezer o dels Sexy Sadie més distorsionats amb el Rock Alternatiu de Nada Surf o The Smashing Pumpkins (només cal escoltar "Frozen" i observar les seves similituds amb el clàssic "Today").

Procedents de Muro, Aura sorgiren de les cendres de Sensual Pudding, uns altres mites del Indie-Rock de finals dels 90's; després d'una primera demo ("Freedom from oneself") i una sèrie de canvis de formació, van trobar la seva estabilitat amb dos ex-components més de Sensual Pudding, Miquel Femenies (bateria) i Toni Ramis (baix), i també l'inclussió de la guitarrista Marga Roca, abans a Ubikación, i actualment a Hadooken, entre d'altres.

Uns diuen que "The Longest Winter" (2004) és una demo... Altres diuen que és un disc. Pensau el que vulgueu: aquí teniu 14 cançons de pur Rock alternatiu illenc que van portar a Aura a la final del concurs Art Jove. I no només això, sinó també concerts a Barcelona o Valladolid. Precissament, en motiu de la seva visita a terres castellanes, els van fer una entrevista, potser l´únic relat en primera persona de la banda que existeix a la xarxa (llegir aquí).

De nou, agraïr als lectors d'Illa Sonora el seu interés i entrega, enviant material tan interessant com aquest i fent que, d'una forma o una altra, la música d'Aura torni a ser escoltada, tant pels que els van conéixer al seu moment com aquells que els acaben de descobrir ara mateix.

DESCÀRREGA

Aura - "The Longest Winter" (2004)

EEK - "Maybe I'm Wrong" (2011)

"Folk? Pop? Indie? Rock? Sin etiquetas: sólo canciones de carretera". Eek

Poden dir-ho més alt, però no més clar. La música de Eek es despulla de convencionalismes i d'etiquetes per aferrar-se amb força no a allò que escoltes, sinó allò que sents. Per tant, quin sentit té posar-nos a discutir si són un grup de Folk-Rock, Indie-Rock o el que sigui? Música de carretera, i prou... però no una carretera qualsevol. Lluny de les corbes que ens duen a la Valldemossa que els ha vist néixer, "Maybe I'm Wrong" ens transporta cap aquestes llargues autovies que atravessen el nord del continent americà; música que dona so a un viatge; música amiga.

Fa un grapat de mesos varem rescatar el "Life before prius" (2007), l'únic disc de Melancholy Mechanics (clickau aquí), una banda dissolta, però que a l'any 2008 reneix convertida en el que és avui: Eek. El seu motor és el guitarrista, vocalista i compositor Alberto Santolaria que, acompanyat per Joan Tomàs (guitarra; també a Melancholy Mechanics), Guillermo Bauzà (baix; a Marlovers) i Roberto Pons (bateria, a Gato Martín), ens presenta "Maybe I'm Wrong" (2011), un dels llençaments més destacats d'aquests darrers mesos dins l'escena mallorquina. No només és que el disc hagi agradat - que ho ha fet - sinó que representa una interesantíssima evolució respecte al passat mecànic. El rastre del Pop-Rock dels inicis s'ha diluït en favor d'una fòrmula electroacústica (més acústica que electrica, realment) càl·lida però alhora fresca que es nodreix de la millor música nord-americana feta aquestes dues darreres dècades. Els referents, són clars: el Mark Lanegan del "Whiskey for the Holy Ghost" i "Scraps At Mignight"; la vessant acústica i intimista de Alice In Chains; els immortals Neil Young i Tom Petty; el Eddie Vedder que posa música a "Into the wild". La experiència és un punt a favor; per això, Eek són d'aquests que podrien mesclar a una mateixa cançó als Beatles i als Jayhawks sense morir a l'intent.

"Maybe I'm Wrong" és un d'aquests treballs senzills i elegants que deixen bon sabor de boca; d'aquests discs que entren amb facilitat i suma rapidesa però que, a diferència de la música fast-food que imposa l'indústria del mainstream, es queda allà i, sobretot, perdura. Abans de que l'escolteu, dos detalls importants. El primer és que "Maybe I'm Wrong" fou enregistrat als estudis dels germans Tejedor, els de Casa Rusa. De fet, als crèdits del disc hi figura Carlos com guitarra, baixista i bateria, i Damián com guitarra. I, segon: el disc ha aparegut en dues edicions - i portades - diferents. La primera - la normal - és la típica caixa de plàstic; la segona - la edició limitada - és una original caixa de fusta.

Acabaré dient que de bona tinta sé que Eek ja tenen preparat un bon grapat de nou material. Nou disc pel 2012? Esperem que sigui així; de moment, atents a aquesta primera i prometedora passa titulada "Maybe I'm Wrong".

DESCÀRREGA

Eek - "Maybe I'm Wrong" (2011)

EL PEQUEÑO FLIX - "Cerdos Power" (2007)

Un George Bush Jr. convertit en un cowboy d'allò més macarrònic; un José María Aznar caracteritzat com un bandoler andalús, tricorni al cap i trabuc en mà; i finalment un Tony Blair disfressat com si d'un ridícul super-heroi de sèrie B es tractés. Els tres, caricaturitzats com porcellets, són els protagonistes absoluts de la satírica portada de "Cerdos Power", l'àlbum debut de El Pequeño Flix.

El Pequeño Flix sorgeix l'any 1998 de les cendres de Distrito Federal, una banda que el passat any s'havia presentat al Concurs Pop-Rock organitzat per l'Ajuntament de Palma. Félix Martínez, Flix, no tan sols és el guitarrista i vocalista de la banda; és també el seu creador i ideòleg; junt a ell hi trobem a Santi Kalifa (baix) i Carlos Loki (bateria i veu). Aquí hi trobem una música, crítica i alhora bon rollista, que està a mig camí entre el Funk i l'anomenat Rock urbà; així doncs, podem percebre clarament la influència tant de O'Funkillo - amb els quals han compartit escenari - com de Rage Against The Machine, els Red Hot Chily Peppers més macarres o, en les seves parts més rockeres, Extremoduro.

Tant "Cerdos Power" (2007) com "Se abre el telón" (2009) són dos discs marcats per un contagiós bon rollo. No m'estranya gens; fa un grapat d'anys, vaig assatjar un any als locals de la Sala Assaig i puc dir que ells eren dels tios més alegres, simpàtics i enrollats que es movien aleshores per allà. El disc arriba al blog per obra i gràcia d'en Pep: moltes gràcies!

DESCÀRREGA

El Pequeño Flix - "Cerdos Power" (2007)

JOAN TONI SKARABAT - Discografia (2002-2009)

Aquesta és una entrada un tant conflictiva; rara vegada pos per aquí material editat pel segell Blau, i les vegades que ho he fet solen ser gravacions descatalogades o molt difícils d'aconseguir per tal de no interferir en el seu nivell de vendes. El cas és que, des de fa uns mesos, he rebut alguns correus de gent interesant-se per la música de Joan Toni Skarabat, una banda no excessivament coneguda a Mallorca i que, al seu moment, fou més apreciada/valorada a Catalunya que no pas a la nostra illa. Ja es sap, que no sempre un pot ser profeta a la seva terra.

"Els músics volem ser escoltats", afirma Joan Toni Fuster, veu, compositor i ànima de Joan Toni Skarabat; per iniciativa seva, i amb el seu total consentiment, arriben a Illa Sonora els dos discs i l'EP que publicà baix aquest nom. La formació de la banda queda completada amb Albert Riutort (guitarra, cors), Carles Reus (baixista, posteriorment substituït per Joan Jaume), Alberto Feo (teclat) i Joan Rubio (bateria). Debutaren l'any 2002 amb "Deixalles en un món estàndard", un treball editat a mitges entre la banda i la discogràfica, seguit de "...Ple d'ineptes, fracassats i altres espècies" (2005), un segon disc que, segons Fuster, "és ben nostre, perquè nosaltres pagarem l'edició. Va rebre molt bones critiques a Catalunya però aquí, a Mallorca, ha passat desapercebut".

La música de Joan Toni Skarabat, tot i tenir unes arrels profundament mallorquines, s'allunya dels aires mediterranis, costumbristes i verbeners d'Antònia Font o formacions similars; ells apuntaren cap a un format més proper al mercat indie, bevent tant de Los Piratas com Death Cab For Cutie, Teenage Fanclub, Gigolo Aunts o Travis. Un so eclèctic i variat, enriquit notablement per les lletres - un dels punts forts de la banda - relats casi sempre autobiogràfics que recorren des d'episodis melangiosos i estivals a altres més sòrdids, foscs o, fins i tot, surrealistes.

La mort - per dir-ho així - de Joan Toni Skarabat va donar inici a altres projectes d'alt interès musical, com Marfan, Big Bang Pallasso / Moments Shoegaze i, finalment, L'Équilibriste, un dels grups més interessants de la nostra escena. El punt final de la història del skarabat Joan Toni arriba l'any 2010, quan publica de forma digital un EP de quatre temes, adjuntant, això si, la següent nota aclaratòria:

"No voldria arribar a malentesos amb aquesta publicació i que algú pensés que aquestes quatre cançons són un retorn de Joan Toni Skarabat als escenaris. Simplement són ganes de jugar. Així com un s’entretén aferrant escuradents, jugant amb consoles o desxifrant trencaclosques, .a mi m’entretén fabricar cançons. És una manera de convertir en “hobbies” els meus sentiments i revestir-los de reverbs, compressors i EQ’s. Aquest EP - s’entén com a àlbum que no supera els 23 min. - és un recull de cançons fetes en diferents èpoques però que han estat tractades des d’una perspectiva diferent a la que seria habitual en els discs de Joan Toni Skarabat. M’ha fet gola jugar amb pianos que no he sabut tocar mai, a cantar com no he fet mai i a crear coros que mai me varen acompanyar,... En definitiva, aquest és el resultat de cançons sinceres i directes, sense grans efectes ni macroproduccions, com les demos que feia als 90's i que en tornar a escoltar-les m’omplen de nostàlgia. S’ha prioritzat les paraules que es canten, als sons enregistrats. S’han prioritzat els sentiments, a l’espectacle".

De nou, gràcies a Joan Toni Fuster, per haver duit la música de Joan Toni Skarabat al blog, així com totes les aportacions que ha anat fent al llarg d'aquests mesos. I per acabar, qui estigui interessat en aconseguir les darreres còpies que queden d'ambdós treballs, pegau una ullada a la tenda digital de Xocolat (veure aquí) i donau-vos el caprici, que val la pena!

DESCÀRREGA

Joan Toni Skarabat - "Deixalles en un món estàndard" (2002)

Joan Toni Skarabat - "...Ple d'ineptes, fracassats i altres espècies" (2005)

Joan Toni Skarabat & The Piano Bar Orchestra - "...En Extinció" (2010) - EP

HIPNOTIZE ME - 'Promo '11' (2011)

De la mà de David Vives, arriben a Illa Sonora el quartet Hipnotize Me, una banda jove però amb una trajectòria realment intensa: apart de haver tingut el honor de formar part del cartell de les festes de Sant Sebastià a Palma aquest 2011, també han estat finalistes de la 1ª edició del Festival Musicaula (2010) i guanyadors del IV Palma Colada de Palma (2010). Gens malament, no?

Després d'una sèrie de canvis de formació, Hipnotize Me, actius des del 2007, troba la seva estabilitat a partir de l'estiu del 2009, amb Adrián Macedo (veu, guitarra), Andrés Ramírez (guitarra), Lluc Tovar (baix) i Marc Vives (bateria). A la descripció que ens adjunta David podem llegir: "El seu estil es pot definir bàsicament com Rock, amb alguns temes de Pop/Rock o Punk/Rock. Toquen temes en castellà, anglés, i català. La música d’Hypnotize està influïda per els clàssics del Rock dels 70 i 80 com varen ser Guns ‘n’ Roses, Led Zeppelin, Deep Purple, i més contemporanis com Green Day, Muse, L.A., o The Kooks". Vaja mescladissa, eh? La veritat és que se'n desfan força bé amb unes composicions bastant fresques - i amb un so molt pro, tot s'ha de dir - en el que també es perceb la petjada més que evident de formacions del Indie Pop/Rock dels 80's i dels 90's.

A falta d'un primer EP com a carta de presentació, aquí tenim les dues darreres cançons que han gravat, fa relativament poquet, i que molt possiblement formin part d'un mini-CD debut. Amb elles, també podem trobar-hi una cançó enregistrada l'any 2010, com a bonus track. Si us ha agradat la seva música, heu de saber que els seus pròxims concerts són aquests:

26 d'agost - Festes de Son Rapinya
3 de setembre - Festa Greenpeace
8 de setembre - Plaça Madrid

DESCÀRREGA

Hipnotize Me - 'Promo '11' (2011)

LOS Z-66 - "1968-1970"

Els Z-66 és un d'aquests grups que NO podien faltar a Illa Sonora. Val, d'acord; cert que ja havien aparegut, fa temps, a una entrada d'un single-raresa editat als anys 80's, amb una formació distinta i un so totalment diferent als autèntics Z-66, aquella banda que deixà bocabadada a mitja Mallorca entre 1968 i 1970 gràcies a un EP i cinc singles que passen per ser una de les millors aportacions mallorquines a la música que es feia aleshores. El que avui presentem a Illa Sonora és un recopilatori 100% cassolà, no oficial, on per primera vegada s'inclou tot el material que enregistrà el sextet a la seva etapa daurada. I dic per primera vegada perquè de la banda liderada per Llorenç Santamaria només s'han fet dues compilacions; la primera fou a l'any 1969, amb l'edició d'un LP recopilatori - un autèntic tresor per col·leccionistes - amb tot el que havien enregistrat fins aquell moment. Després, a l'any 1996, EMI va editar un disc on, suposadament, es recolliren les millors cançons del grup... Però, com punyetes pots fer un greatest hits decent dels Z-66 sense incloure un tema tan bàsic i fonamental com "Trying To Get To You"? Talment com fer-ne un dels Guns 'n Roses i deixar-te "Welcome To The Jungle"...

Com deia, juntem per primer cop les 17 cançons que enregistraren els Z-66 a la seva etapa de major èxit; algunes d'aquestes cançons mai han aparegut editades en CD, així que s'han ripejat directament des dels vinils originals. L'immensa majoria d'aquestes cançons són versions i adaptacions de les que, tal vegada, la més coneguda i emblemàtica de totes elles siguin "Nights in white satin" de The Moody Blues. I això no és res, perquè recollim un munt de versions d'artistes no massa coneguts com The Blues Project, The Herd, Joe Dolan, The Feathers, Ray Whitley, Brenton Wood, The Dave Clark Five, The Checkmates... Artistes de culte, en definitiva. 

Els Z-66 eren un altre rollo, en sèrio; a la Mallorca de finals dels 60's no hi havia ningú com ells... ni tal vegada a la resta del territori de l'Estat espanyol. Van ser la primera banda mallorquina en despullar-se de la herència del Beat i la música anglesa, en general, per aprofundir en les noves influències que just arribaven de l'altre costat de l'Atlàntic: els Estats Units. S'havia acabat l'innocència ié-ié, el tall de cabells tipus Paul McCartney, i les cançons de quatre acords: els Z-66 representaven un canvi més profund i radical, tant a nivell estètic com musical. Ells van ser els primers illencs en fer una música que els joves de Palma denominaren "música de canya" i que la premsa musical definí, anys després, com "Soul castigador"; clar que, la seva música era un punt de trobada entre el Pop, el Rock, el Soul, el Rock Progressiu, o fins i tot una Psicodèlia blanda que els acostava a formacions com Vanilla Fudge o The Move. Qui dimonis podria haver enregistrat a Espanya una apocalíptica versió del "Morning Dew" - popularitzada pels Grateful Dead - amb un resultat tan acollonant? I a nivell estètic, què? S'havia acabat la pulcritud i l'elegància: ara trobem a uns bergants de camises de colors obertes, mostrant pitera, que fumaven mentre tocaven i que posaven els seus cubatas damunt uns amplificadors atronadors. Ells foren Vicenç Caldentey (guitarra), Leopoldo González (baix), Pep Noguera (teclat), Manolo Marí (bateria), Manolo Martínez (saxo) i un carismàtic vocalista que molts arribaren a dir que era el "Jim Morrison mallorquí": Lorenzo Santamaría (Llorenç Rosselló).

La seva història dona com per escriure un llibre. Compartiren nits sonades amb n'Eric Burdon i els seus The Animals a Ca'n Picafort. Telonejaren a la Jimi Hendrix Experience a l'inauguració del mític Sgt. Peppers de Palma, a la que seria l'única actuació de la divinitat de les sis cordes a Espanya. Tocaren a la desapareguda Barbarella junt al mite del Rock progressiu europeu, Focus. Van ser el primer grup mallorquí en esgotar en temps record dues edicions del seu single "Noches de blanco saten". Van sortir corrensos de Bunyola quan una masa enfervoritzada de dos mil seguidors (això, segons un retall d'Última Hora) els perseguí per tocar-los o aconseguir autògrafs. Fruit d'aquells tres anys de frenètica activitat ens queden aquestes 17 cançons. Aquella ratxa la trencà la rivalitat, la ambició i la mà de terceres persones; Llorenç abandonà el grup per començar una nova carrera en solitari com a vocalista de música lleugera, mentre que els Z-66, ferits de mort, aguantaren uns mesos amb un cantant substitut, un tal Rafa, fins que Manolo i Vicenç agafaren els atapins i començaren a donar forma a un nou i ambiciós projecte: Zebra.

DESCÀRREGA

Los Z-66 - "1968-1970" (2011)

FULGURA - Demos 2007-2008

Fulgura era un d'aquests deutes pendents d'Illa Sonora; gràcies a l'aportació del seu bateria, Víctor Martorell (actualment a Hello Monster i els recentment reunits Los Comemierda), avui podem aprofundir un poc més en la seva història i, com no, en la seva música. Fulgura neix l'any 2001, arrel de l'unió de dos ex-membres de A Little Cup Of Tea On The Top Of The Fridge (el guitarra Jaime Vieiras i el bateria, Víctor) amb dos antics components de Masada (Jose, vocalista, i Juanma, guitarra), la primeríssima banda mallorquina a la que vaig sentir parlar de Kyuss, Fu Manchu i un estil del que aleshores (1997? 1998?) se'n parlava poquíssim com era l'Stoner. "La idea era hacer una música mucho más directa y simple que la de A Little Cup... pero sin llegar a la tralla de Masada, basándonos en el rock alternativo de principios de los 90 y en sus derivados posteriores", explica Víctor.

Entre anades i tornades, concerts i canvis de formació, Fulgura van enregistrar un total de cinc maquetes auto-produïdes, de les quals aquí tenim les dues darreres que, per dir-ho d'alguna forma, són les millors: "Creo sincera y objetivamente - bueno, todo lo objetivamente que puede opinar un miembro del grupo- que son las más interesantes por los temas, el sonido y por ir más "al grano" que las anteriores". No sé com poden sonar les demos anteriors, però... Collons! "4" i "5" són dues demos fantàstiques i una gran mostra del potencial de la banda. No passa desapercebuda ni la seva tècnica, ni el boníssim gust compositiu, ni tampoc el rastre d'antics herois del Grunge (Pearl Jam, Soundgarden, Alice In Chains), clàssics del Stoner (Kyuss, Fu Manchu) o pinzellades de Tool o Incubus. 100 % recomenables a tots els amants de les guitarres cruixents i/o els ritmes contundents del Rock Alternatiu dels 90's.

DESCÀRREGA

Fulgura - "4" (2007)

Fulgura - "5" (2008)

DOCTOR MARTÍN CLAVO - En alas del naufragio (1999) - Single

Hi ha bandes que comencen fent un rollo i que, per raó A o per raó B, acaben derivant en una cosa totalment diferent. Tal vegada, això passà amb Doctor Martín Clavo, que als seus primers dies practicaven un so que poc o res té a veure amb el seu Rock 'n Roll marcià i hedonista, sinó més aviat amb els aires surrealistes i profunds del Indie-Rock espanyol dels anys 90's.

Desconec si "En alas del naufragio" (1999) és la primera gravació oficial de la banda encapçalada per David Martín, però sí que és de les més antigues. Es tracta de tres cançons - una d'elles, una pista oculta al final del disc - on podem descobrir una cara desconeguda de Doctor Martín Clavo... i més ara, que acaben de presentar nou single i que, en poc temps, podrem escoltar el seu esperat nou treball. Aquesta entrada, doncs, servirà per alleugerir una mica més aquesta espera!

Aquest single ha estat aportat per en Pep; moltes gràcies!

DESCÀRREGA

Doctor Martín Clavo - "En alas del naufragio" (1999) - Single

CHIRRI KEBAB - "Chirri Kebab" (2005)

De Chirri Kebab tampoc és que es sàpiga gran cosa, excepte que el seu vocalista/bateria, Jaume - aquí reconvertit en Jimi Chirri - fou, anys enrere, el frontman dels mítics Cerebros Exprimidos. Ara, gràcies a la aportació de Randa Salines, sabem més de la banda i de la seva música:

"Chirri Kebab era un proyecto de Punk talaiótico creado por puro divertimento, para escapar del Punk y el Hardcore cargado de compromiso existencial y político que se hacía por la isla y que tanto nos aburría con sus letras contra el estado, los curas y toda la murga que ya conocéis. Repetitivo, mal tocado y grabado del tirón por Martín Clavo, las letras versan sobre Magaluf, el rey Carlos de Inglaterra y su mujer Camilla, sobre el chirri y los kebabs, la muerte de Calvin Klein escondida por los medios y sobre ser los mejores en el campo del chirri. También sobre montártelo tu mismo y crear tu propio mundo. Este disco fue grabado con tubos de papel albal, volantes de juguete, radios distorsionadas y un montón de retrasamiento mental".

Els components d'aquesta curiosa banda - perquè no em negareu que és una curiositat en tota regla - van ser Peter von Kebab (baix), Will B. End (guitarra; membre dels Bulgarians) i l'abans esmentat Jimi Chirri / Jaume Cerebro, encarregant-se de la veu i la bateria. Idò, els tres, baix el nom de Chirri Kebab, es van dedicar al seu moment a practicar un Punk molt personal que ens remet, a moments, als primeríssims The Clash, als Public Image Ltd. del "First Issue", als Meat Puppets més passats de rosca, al Post-Punk britànic, al Garage més porcastre... En definitiva, un so bastant pecul·liar i curiós que escoltem aquí amb un so molt maqueter, molt retro, com si es tractés d'una demo que, des dels anys 80's, ha arribat als nostres dies com per art de màgia.

DESCÀRREGA

Chirri Kebab - "Chirri Kebab" (2005)

MUSNOK (2003-2008) - Discografia

Crearen el concepte de Sobrassada Hardcore però, realment, no van inventar res nou. Musnok van seguir la encletxa oberta per formacions més antigues com Matràs o Kingonort, però amb la suficient habilitat com per aconseguir tanta - o més - repercussió que les bandes aquí esmentades. Ambició i joventut es mescla aquí amb l'experimentació sonora i el que podem considerar com el tret essencial i definitori del quartet: una actitud crítica i 100 % compromesa amb el nacionalisme, l'independentisme i el socialisme.

Capaços de despertar tanta admiració com rebuig - per raons polítiques, és clar - la aventura de Musnok comença l'any 2003, quan els antics membres de Fora Corda, d'Esporles, es junten amb l'inquiet guitarrista Marcel Pich (col·laborador eventual dels efímers Patada en los Huevos, crec recordar). El projecte pren força i la banda comença a desenvolupar una gran activitat en directe, vertebrant els seus directes principalment amb versions de grups de Metal com Pantera o System of a Down. Els nombrosos canvis de formació fan que Marcel Pich es quedi al capdavant de Musnok; a partir de la primavera del 2006, es reorganitza la seva formació amb Lluís Cabot (guitarra solista), Enric Hernaiz (baix) i Miquel Marquet (bateria). A aquesta nova època de Musnok neixen les cançons que formarien part de la primera demo del quartet, publicada l'any 2006; aquests temes formarien part de repertoris tan insòlits com inclassificables. De la mateixa forma, el grup et podien fer una versió de King Crimson o John Lennon com fer homenatges a Kreator o Rage Against The Machine. De fet, record que, anys abans de la invenció del Sobrassada Hardcore, Musnok s'autodefinien a un cartell amb el mot 'Experi-Metal'. Curiós, no?

El 2007, el quartet fa una clara evolució amb l'EP "Pangea", on la branca més Punk/Metal deixa pas cap a un so més madur i ambiciós. Aquest llençament és el preludi de "Autoconsumible" (2008), primer i únic disc de Musnok, on hi trobem col·laboracions tan destacables com les d'en Titot (Brams, Mesclat, Dijous Paella...) o Joan Tomàs Martínez (Matràs, Adlarock).  Amb aquest treball, Musnok van aconseguir trencar la barrera del underground i fer aparicions tant a premsa com televisió local; aquest moment tan dolç va incloure actuacions del quartet no tan sols a Mallorca, sinó al Principat i Menorca. Però, per motius que ni jo mateix he acabat d'entendre, la banda es dissol al que probablement fou el seu millor moment. Queda el record i el llegat, i músics joves, plens de talent, amb ganes de seguir creant música; podeu trobar en Lluís amb aquesta locura anomenada Tetrasonic; n'Enric toca amb un projecte interesantíssim i prometedor com The Dopamine Experiment; per la seva part, Marcel segueix fent música honesta i compromesa amb formacions com Eixut o Embalum, entre d'altres.

PD: Gran part d'aquest material ha estat aportat per en Pedro. Moltes gràcies, crack!

DESCÀRREGA

Musnok - "Maqueta" (2006)

Musnok - "Pangea" (2007) - EP

Musnok - "Autoconsumible" (2008)