FRIDA LAPONIA - "Pacas Go Downtown" (2012)

Hi ha matrimonis - matrimonis musicals, ja m'entens - insòlits i Frida Laponia és un d'ells: per una banda, Joan Feliu (la meitat de Vacabou) i, per l'altra, l'escriptor Agustín Fernández Mallo, especialment recordat per l'anomenada "Trilogía de la Nocilla". D'aquesta estranya unió es podien esperar moltes coses, però no un disc tan rematadament personal com "Pacas go downtown" (2012): onze cançons anàrquiques i imprevisibles que, una vegada païdes - i costa, creu-me - acaben captivant a l'oient. Com a exemple, les paraules de Pako Jeremy (40putes) sobre aquest disc:

"Enfrentarse a la crítica de un disco como este no es nada fácil, y no porque no me haya gustado –realmente he disfrutado muchísimo con su escucha- sino porque es tan marciano, tan único, que no sé por dónde pillarlo para empezar a diseccionarlo (...) "Pacas Goes Downtown” es una experiencia musical nueva y distinta a todo lo que he escuchado antes. (...) Parecen transportarte a una dimensión donde palabra, música y emoción se unifican, convirtiéndose en algo único, algo que no es de este mundo, algo totalmente extraño y bello a la vez, algo que solo se consigue alcanzar cuando todos los elementos se alinean de una manera mágica e imprevisible, algo que logran conseguir Agustín y Joan con Frida Laponia" (llegeix la crítica completa).

DESCÀRREGA

Frida Laponia - "Pacas Go Downtown" (2012)

DOCTOR MARTÍN CLAVO - "Todo Superman tiene su kriptonita" (2002)

Els origens musicals de Doctor Martín Clavo són tan desconeguts com sorprenents. Desconeguts, perquè és com si el grup s'hagués "oblidat" - no sé si de forma intencionada o no - de que existeix aquest "Todo Superman tiene su kriptonita" (2002). I sorprenents, perquè aquest disc té un so molt diferent al de "Mente de Perro" (2005) o "El dia en que salvamos la tierra" (2007), que, per altra banda, són indubtablement els discs més significatius del grup encapçalat per David Martín. Així doncs, què és aquest treball? Una obra menor ? Una raresa? Jo ho qualificaria d'un àlbum embrionari on Doctor Martín Clavo comença a forjar-se per acabar explotant amb l'essencial "Mente de Perro". Aleshores, el grup estava format per David (veu, guitara), Enrique Pérez (baix) i Josep Verdera (bateria); destacar, a més, que a alguns temes hi participa com a guitarrista la futura baixista de la banda, Omi González.

Han passat deu anys des de que fou publicat "Todo Superman tiene su kriptonita", i ara, escoltant-lo, un servidor se'n adona de que és un disc que ha envellit molt dignament... per no dir que m'encanta. El grup, aleshores, tenia una influència molt marcada del Noise-Pop/Rock i, a moments molt concrets, fins i tot de Shoegaze. Que no, que no; no és cap vacilada meva. El tractament de les guitarres i el baix, saturadíssims de fuzz, creen un mur de distorsió de diferents capes: el resultat és un so més proper a Sonic Youth que no pas al que podem escoltar a "Mente de Perro", "El día en que salvamos la tierra" o el darrer i flamant "Explosión en el laboratorio" (2012). Volien sonar així, realment? O la semblança és casual i circumstancial? Depèn. La varietat d'aquest disc fa que, de la mateixa forma, sigui difícilment classificable. Cançons - boníssimes, per cert - com "Kriptonita!" o "El habitante número 10" ens mostren la seva vessant més experimental, mentre que "El hombre que quiso volar", "Galerías Preciados", "Tú a Boston y yo a California" o "Pánico en el Estadio" són intensíssims exercicis d'un Rock 'n Roll garajero i d'aires Noise, amb certs paral·lelismes amb el primer disc de The Redsuns (posats a escollir un producte de la terra). Després, la versió del controvertit "El imperio contraataca" de Los Nikis, la pausada i melòdica "El porqué de las caras C" o "Las tribulaciones de un chino en Japón" connecten més amb el disc que vindria després, "Mente de Perro". 

Veieu el que us dic? "Todo Superman tiene su kriptonita" és un disc variadíssim i que té una gran virtut: no resulta cansat a cap moment. És d'aquests discs que podries escoltar perfectament tres vegades seguides i, quan acaba el darrer tema, penses: "I si li torn a pitjar al "play"? Insisteixo que no és el millor àlbum de Doctor Martín Clavo, però sí que puc assegurar que aquest disc debut té una sèrie de moments absolutament deliciosos, així com algunes cançons que, perfectament, podrien - i haurien - d'estar incloses dins d'un imaginari greatest hits de la banda.

DESCÀRREGA

Doctor Martín Clavo - "Todo Superman tiene su kriptonita" (2002)

LA BELLESA TURBO - "L'origen dels alfabets" (2008) - EP

Les prestatgeries d'Illa Sonora guarden encara moltes joietes no excessivament conegudes... com aquesta: La Bellesa Turbo. La dissolució del grup de Post-Rock Splendini va donar lloc, l'any 2008, a un insòlita col·laboració entre el poeta Emili Sànchez Rubio - encarregat també de posar-hi veu - i una sèrie de músics amb influències que anaven des de Tortoise a Portishead: David Delgado (guitarres), Curro Viera (bateria; actualment a L'Équilibriste), Álvaro Sanz (DJ, loops i programacions), Arnau Sureda (baix; ex-Bullshit, ex-Bacon), Mónica Pérez (veu; Helio) i Tià Mas (video-jockey; ex-A.N.T.I.). Que jo sàpiga, ha estat la primera formació mallorquina en denominar-se col·lectiu, i no grup o banda.

"L'origen dels alfabets" fou l'únic testimoni sonor d'aquesta col·laboració d'artistes: quatre cançons en format EP enregistrades entre la primavera i l'estiu del 2008 per Josep M. Puigserver "Púter" (Satellites) i masteritzat per Xisco Vic (La Búsqueda). Els personalíssims texts de Sánchez-Rubio gaudeixen aquí d'un matalàs sonor ple de riquesa: les atmòsferes van ser cuidades fins el darrer detall, donant com a resultat un conjunt de cançons que, encara ara, quatre anys després, encara sonen fresques i atractives. Poesia d'avantguarda, en definitiva, dins música que mescla lliurement elements de l'Indie, el Trip-Hop, el Post-Rock, el Shoegaze o el Krautrock.

L'experiment va durar poc, així mateix, però l'any 2009 va donar lloc a The Soda Experiment, una banda que, avui en dia, continua activa amb el nom de Desoda.

DESCÀRREGA

La Bellesa Turbo - "L'origen dels alfabets" (2008) - EP

PETRÖLEO - "La Flor de Piel" (2011)

No sé què pot haver passat aquest 2011 per a que els grups mallorquins estiguin treient-se de la mànega gravacions tan interessants i, sobretot, de tant alt nivell. Serà la crisi? Serà que aquests mals temps realment inspiren? Ja podria ser, perquè, senyores i senyors, vaja col·lecció de discassos que duim enguany. Si heu seguit amb certa regularitat el programa "Illa Sonora" o heu anat llegint les entrades antigues d'aquest humil blog, haureu observat que, A) Hem seguit d'aprop la trajectòria i evolució de Petröleo, B) Hi havia moltes, moltes ganes d'escoltar aquest disc, i finalment C) Les expectatives creades per "La flor de Piel" eren molt altes.

Deu fer dues hores que he sentit (he dit 'sentit' i no 'escoltat') l'esperat "La flor de piel" i d'ençà deu haver sonat tres o quatre vegades al reproductor. Oblidem tot allò que escoltarem al directe d'IB-3 com aperitiu, mentre esperavem aquest plat: ara, amb la seva forma definitiva, podem apreciar el valor i qualitat d'aquesta nova entrega de Petröleo. No sé que putes pot haver passat pels caps d'Alberto Petröleo (veu, guitarra), Daniel Zamora (guitarra) i Gaspar Reixach (baix) per haver iniciat aquest viatge, introspectiu i personal, com el plantejat a "La flor de Piel". Pop independent? Pop d'autor? I què sé jo! Aquests 8 temes fugen dels ritmes ballables, de lletres tontes i frívoles, de tota la parafernàlia estètica i mediàtica que rodeja el gènere. Res d'imatge; aquí conta la música... però la música de veritat; cançons oscures, melangioses, profundament doloroses, d'una sobrietat sobrecollidora. Un baix, una guitarra acústica i una altra elèctrica i, finalment, la veu impertorbable d'un Alberto que exorcisa fantasmes interns amb la mateixa credibilitat de Fernando Alfaro o Leonard Cohen. L'absència total de bateria i percussió - elements presents al seu anterior disc, "Viaje al fin de la noche" - reforça aquest sentiment de sobrietat.

“Viaje al fin de la noche” (2009) estava bé. Interessant, i prou. Ara bé, el d'ara és una gran passa; un disc d'alt nivell. La flor de pell...i la pell, de gallina.

DESCÀRREGA

Petröleo - "La Flor de Piel" (2011)

JOAN TONI SKARABAT - Discografia (2002-2009)

Aquesta és una entrada un tant conflictiva; rara vegada pos per aquí material editat pel segell Blau, i les vegades que ho he fet solen ser gravacions descatalogades o molt difícils d'aconseguir per tal de no interferir en el seu nivell de vendes. El cas és que, des de fa uns mesos, he rebut alguns correus de gent interesant-se per la música de Joan Toni Skarabat, una banda no excessivament coneguda a Mallorca i que, al seu moment, fou més apreciada/valorada a Catalunya que no pas a la nostra illa. Ja es sap, que no sempre un pot ser profeta a la seva terra.

"Els músics volem ser escoltats", afirma Joan Toni Fuster, veu, compositor i ànima de Joan Toni Skarabat; per iniciativa seva, i amb el seu total consentiment, arriben a Illa Sonora els dos discs i l'EP que publicà baix aquest nom. La formació de la banda queda completada amb Albert Riutort (guitarra, cors), Carles Reus (baixista, posteriorment substituït per Joan Jaume), Alberto Feo (teclat) i Joan Rubio (bateria). Debutaren l'any 2002 amb "Deixalles en un món estàndard", un treball editat a mitges entre la banda i la discogràfica, seguit de "...Ple d'ineptes, fracassats i altres espècies" (2005), un segon disc que, segons Fuster, "és ben nostre, perquè nosaltres pagarem l'edició. Va rebre molt bones critiques a Catalunya però aquí, a Mallorca, ha passat desapercebut".

La música de Joan Toni Skarabat, tot i tenir unes arrels profundament mallorquines, s'allunya dels aires mediterranis, costumbristes i verbeners d'Antònia Font o formacions similars; ells apuntaren cap a un format més proper al mercat indie, bevent tant de Los Piratas com Death Cab For Cutie, Teenage Fanclub, Gigolo Aunts o Travis. Un so eclèctic i variat, enriquit notablement per les lletres - un dels punts forts de la banda - relats casi sempre autobiogràfics que recorren des d'episodis melangiosos i estivals a altres més sòrdids, foscs o, fins i tot, surrealistes.

La mort - per dir-ho així - de Joan Toni Skarabat va donar inici a altres projectes d'alt interès musical, com Marfan, Big Bang Pallasso / Moments Shoegaze i, finalment, L'Équilibriste, un dels grups més interessants de la nostra escena. El punt final de la història del skarabat Joan Toni arriba l'any 2010, quan publica de forma digital un EP de quatre temes, adjuntant, això si, la següent nota aclaratòria:

"No voldria arribar a malentesos amb aquesta publicació i que algú pensés que aquestes quatre cançons són un retorn de Joan Toni Skarabat als escenaris. Simplement són ganes de jugar. Així com un s’entretén aferrant escuradents, jugant amb consoles o desxifrant trencaclosques, .a mi m’entretén fabricar cançons. És una manera de convertir en “hobbies” els meus sentiments i revestir-los de reverbs, compressors i EQ’s. Aquest EP - s’entén com a àlbum que no supera els 23 min. - és un recull de cançons fetes en diferents èpoques però que han estat tractades des d’una perspectiva diferent a la que seria habitual en els discs de Joan Toni Skarabat. M’ha fet gola jugar amb pianos que no he sabut tocar mai, a cantar com no he fet mai i a crear coros que mai me varen acompanyar,... En definitiva, aquest és el resultat de cançons sinceres i directes, sense grans efectes ni macroproduccions, com les demos que feia als 90's i que en tornar a escoltar-les m’omplen de nostàlgia. S’ha prioritzat les paraules que es canten, als sons enregistrats. S’han prioritzat els sentiments, a l’espectacle".

De nou, gràcies a Joan Toni Fuster, per haver duit la música de Joan Toni Skarabat al blog, així com totes les aportacions que ha anat fent al llarg d'aquests mesos. I per acabar, qui estigui interessat en aconseguir les darreres còpies que queden d'ambdós treballs, pegau una ullada a la tenda digital de Xocolat (veure aquí) i donau-vos el caprici, que val la pena!

DESCÀRREGA

Joan Toni Skarabat - "Deixalles en un món estàndard" (2002)

Joan Toni Skarabat - "...Ple d'ineptes, fracassats i altres espècies" (2005)

Joan Toni Skarabat & The Piano Bar Orchestra - "...En Extinció" (2010) - EP

MARFAN - Discografia

La síndrome de Marfan és una malaltia rara del teixit connectiu que afecta principalment el sistema cardiovascular, els ulls i sistema osteo-muscular Es caracteritza per un augment inusual de la longitud dels membres, afectant una de cada 5.000-7.000 persones, la qual cosa la converteix en la malaltia rara més freqüent. Això diu la Wikipèdia. Rars, però poc freqüents, són Marfan, una banda illenca formada per Joan Toni Fuster (veu, teclats, ordinadors), Joan Jaume (baix) i VJ. Mateu Fco. Ambrós (sintetitzador).

Marfan, "una mena d'alter ego de Joan Toni Skarabat", debutà l'any 1997 amb una primeríssima maqueta titulada "La colonització dels ases cibernautes". Uns anys després, Joan Toni Fuster es centra en Joan Toni Skarabat, una excel·lent banda que, per desgràcia, no ha estat suficientment reivindicada, i que ens deixà dues joietes de Pop avanguardista i intel·ligent com "Deixalles en un món estàndard" (2002) i "...Ple d'ineptes, fracassats i altres espècies" (2005). L'any 2007, la banda es dissol, la qual cosa provoca un inesperat retorn de Marfan; s'enregistra, doncs, un àlbum debut, "Hologrames" (2007), on conflueixen les influències de Death In Vegas, Air, My Bloody Valentine o Amusement Parks on Fire. Es tracta d'un disc arriscat i provocador, tant a nivell musical com líric ("I se baixa ses bragues per un ianqui motorista, perquè està molt bonot i li fa tenir orgasmes. Què s'ha pensat aquesta, que a Mallorca no hi ha marbres?", canten a "Colonització"). Una mescla tan ben feta de Rock, Electrònica i Shoegaze no pot passar desapercebuda, i més si està cantada en la nostra llengua, cosa que li dona un punt extra d'originalitat i personalitat.

El 2008, Joan Toni Skarabat es transforma primer en Moments Shoegaze i, després, en L’Équilibriste, però l'activitat de Marfan continua. L'any 2009 presentaren via Myspace dos EP's: el primer, "Simbiosi", on parlen obertament del distanciament social que provoquen les drogues ("Sé que quan tanquis sa porta te fotràs a plorar, és un gest tan miserable que me tens acostumat. Ja no vull mesclar es meus sentiments tan febles, amb persones com tu"), i el segon, "Capicua", de caire més obscur i atmosfèric. "Esper que aquestes cançons - diuen - serveixin per entendre l’ansietat creativa i particular de Marfan, la necessitat de fer propostes alternatives a les actuals i de poder fabricar la música que t’agrada escoltar". Si no els heu escoltat, animau-vos a descobrir el seu pecul·liar univers amb cançons que us portaran cap a llocs on mai havieu estat abans.

DESCÀRREGA

Marfan - "Hologrames" (2007)

Marfan - "Simbiosi" (2009) - EP

Marfan - "Capicua" (2009) - EP



THE MARZIPAN MAN - "The Marzipan Man Tales" (2009-2011)

No, amem... Fora confusions! Aquest no és el nou disc de The Marzipan Man, ni un nou EP ni cap tipus de publicació oficial. Res d'això. "The Marzipan Man Tales" és una compilació 100% casolana dels mini-sets acústics més representatius que Jordi Herrera, baix la pell de l'home de massapà, ha realitzat a diferents emisores de ràdio des del 2009 fins ara. No és casualitat; la anterior entrada, amb Petröleo com a protagonistes, era una forma clara i contundent per reivindicar l'estranya màgia dels concerts en directe a la ràdio. Per això, les 16 cançons que formen part de "The Marzipan Man Tales" foren enregistrades als següents programes/dates:

- Buffet Lliure (Ona Mallorca): 11-05-2011

- Hoy Empieza Todo (Radio 3): 24-05-2011

- Hoy Empieza Todo (Radio 3), 10-02-2009

- Radiocassette (IB3 Ràdio) - 21-11-2009

A "The Marzipan Man Tales" no tan sols hi trobareu versions alternatives - acústiques de les cançons aparegudes a "The Marzipan Man Stories" (2007) i "The Marzipan Man Adventures" (2011), sinó material curiós, petites perles i rareses que qualsevol dels seus fans sabrà apreciar com cal. Què tal homenatges a Bob Dylan en forma de versions del "Corrina, Corrina" o "Love minus zero"? O escoltar con sonaven "I'm free after all" o "Life goes on" dos anys abans de ser publicades? I escoltar una versió del "All the pretty little horses" de Nick Cave & Current 93? A tot això, he afegit una interessant versió del "Pine Box", original de Beat Happening; l'únic tema que no fou gravat en directe a la ràdio, sinó a les sessions de gravació de "The Marzipan Man Adventures".

Històries, aventures i contes d'un home amb l'esperit d'un nin: tot això, i més, condensat a dins aquesta petita caixa de petites perles radiofòniques.

DESCÀRREGA

The Marzipan Man - "The Marzipan Man Tales" (2009-2011)



MOMENTS SHOEGAZE - "L'Équilibriste" (2007) - EP

Quina llàstima haver descobert tan infinitament tard aquesta petita joia! Joan Toni Fuster ens presenta aquest increïble EP de cinc cançons, anomenat "L'Équilibriste", únic testimoni i herència de Moments Shoegaze, una mena d'embrió del que després coneixeriem com L'Équilibriste.

A diferència de la proposta de L'Équilibriste, més orientada cap el Pop-Rock de caire independent, Moments Shoegaze, per obvi i reiteratiu que sembli, és una incursió en tota regla cap el Shoegaze de principis dels 90's, especialment cap la vessant etèria i atmosfèrica que practicaven My Bloody Valentine: murs de distorsió, veus melancòliques i melodíes captivadores. De fet, escoltant-ho un arriba a detectar certes similituts - estructures, melodies, idees - que, en el bon sentit de la paraula, el conecten amb l'essencial "Loveless" (1991).

Una pena, i grossa, que no editassin res més. Afortunadament, Albert Riutort i Joan Toni Fuster, abans a Joan Toni Skarabat, han seguit explotant amb habilitat el seu talent amb L'Équilibriste, banda que, si no record malament, està preparant el seu segon disc.

DESCÀRREGA

Moments Shoegaze - "L'Équilibriste" (2007) - EP



HONEY LANGSTRUMPF - Discografia (1993-1996)

El Shoegaze ens ha deixat les suficients alegries com per no tan sols conformar-nos amb els gegants My Bloody Valentine. Parlo d'altres formacions no tan conegudes o reivindicades, tal vegada amb menys distorsió i més melodia, però amb un material acollonant, com els grans Ride, els Slowdive (escoltau el "Souvlaki", per l'amor de Déu!) o els influients Pale Saints. A Mallorca, només un grup d'aleshores va agafar el testimoni d'aquest tipus de so: estic parlant de Honey Langstrumpf.

Diego Aguila (veu, guitarra), Julio Mulet (veu, baix) i Enrique Fernández (bateria) encapçalaven aquest projecte iniciat a novembre de 1992 baix el nom de Honey, i que venia a formar part de la primeríssima escena indie mallorquina juntament amb els Dirty Boots (després coneguts com Frankenbooties) o els prometedors Sexy Sadie. A mig camí entre el Dream Pop i el Shoegaze, Honey Langstrumpf va enriquir també el seu so incorporant elements típics del Pop independent britànic, tipus The Blue Tones, o recursos propis de la Psicodèlia dels 60's/70's.

Després d'una primera maqueta, el 1993 enregistren amb Toni Noguera (Los Valendas) el seu primer EP, "Perverse Gift", que suposarà el seu debut amb el segell madrileny Elephant i, també, l'inici d'un bon grapat de concerts per la península. 1995 seria el seu any gran. debutaren amb el CD/LP "Honey Langstrumpf", una joia realment difícil de trobar que fou molt ben rebuda per la crítica d'aleshores. També editaren un single ("Stoned Joy") i realitzaren un videoclip - l'únic de la seva carrera - de la cançó "Committed", a més d'actuar a la primeríssima edició del Festival de Benicàssim, el FIB. Però després d'una sèrie de canvis de formació, per motius que mai he arribat a aclarir, Honey Langstrumpf decideix separar-se l'any 1996, acomiadant-se amb un nou EP ("Cloverleaves") i participant a un tribut a Joy Division on hi aparegueren algunes de les bandes més importants del seu moment (Los Planetas, Sr. Chinarro, El Niño Gusano o Mercromina).

Bàsicament el que he fet és recopilar tot el que enregistraren, exceptuant la primera maqueta de 1992 i "Taste of Cindy", una versió de The Jesus & Mary Chain que van ficar a un tribut francès l'any 1996. Si algú vol contribuir a la causa, ja sabeu que tenim un correu obert a qualsevol suggeriment, correció i ajuda.

DESCÀRREGA

Honey Langstrumpf (1993-1996)

THE MARZIPAN MAN - "The Marzipan Man Stories" (2007)

Crec que ara és un bon moment per recuperar aquest fantàstic "The Marzipan Man Stories". Jordi Herrera, cervell, cor i ànima de The Marzipan Man, publica el pròxim dimarts 10 de maig el seu nou i esperadíssim treball: "The Marzipan Man Adventures". Només un dia abans, el 9, podrem veure'l presentant aquestes noves cançons a la llibreria Literanta, a partir de les 19 h; es tracta d'un concert acústic, totalment gratuït, que promet molt, moltíssim.

L'home de massapà neix quan els Satellites visqueren moments d'incertesa; és aleshores quan Herrera canvia Mallorca per Barcelona, on gesta i dona forma a "The Marzipan Man Stories" (2007), un àlbum que suposa un punt i apart en la seva trajectòria com a músic i, també, l'inici d'una etapa tan nova com prometedora. Complex i arriscat, però sempre efectiu, "The Marzipan Man Stories" s'aferra amb força al llegat del Dream Pop anglosaxó, però a la vegada es nodreix d'altres influències que fan d'ell un treball tan insòlit com recomenable.

"The Marzipan Man Adventures" és una passa de gegant. S'allunya del Indie i el Pop en general per mostrar una vessant més propera al Folk experimental de Syd Barrett o a les aures bubòliques del primeríssim Bob Dylan. De nou, un àlbum valent, arriscat i ple de qualitat, imaginació, bon gust, elegància... A mi, sincerament, m'ha semblat la òstia. I posats a rescatar el seu debut, he volgut fer un afegit interesantíssim: es tracta del mini-set acústic que The Marzipan Man interpretà el 21 de novembre de 2009 al desaparegut programa de Marcos Jávega a IB3 Ràdio, "Radiocassette". Les il·lustracions que acompanyen són una obra in situ de Gerard Armengol (El Gran Amant) mentre s'enregistrava l'entrevista/concert.

DESCÀRREGA

The Marzipan Man - "The Marzipan Man Stories" (2007)

The Marzipan Man - "Radiocassette, IB3 Ràdio" (21-11-2009)