miércoles, 30 de marzo de 2011

DOCTOR MARTÍN CLAVO - Discografia... o part d'ella.

No és gaire arriscat afirmar, amb rotunditat, que Doctor Martín Clavo (DMC) és una de les bandes més venerades i carismàtiques del circuit musical mallorquí d'aquests darrers anys. Tampoc resulta agosarat dir que ells són uns dels grans protagonistes de la crònica sonora de la passada dècada a la nostra illa. La seva és una història complexa, marcada per nombrosos canvis de formació i, també, de nombroses gravacions. He de dir que m'ha resultat impossible reunir tot el material de Doctor Martín Clavo; si bé avui us presentem el gruix essencial de la seva discografia, hi falta el seu primer disc “Todo Superman tiene su kriptonita”(2001) i tota una sèrie de maquetes ("En alas del naufragio", "La vaca cósmica"“, Los equilibrios de verdad”, “La ilusion de vivir de dia”, “Maldito bocadillo”...) que la banda enregistrà els seus primers anys de trajectòria. Fa unes setmanes, el periodista Joan Cabot em comentava que té una vintena de maquetes que el propi David Martín li feia arribar, cada setmana, per emetre al seu programa d'aleshores, "Local d'assaig".

Però tornem a la banda. La fundà David Martín (abans a Los Cara Vana i Los Grabes) l'any '98, i a un primer moment hi passaren, entre d'altres, Roy Vulcano (Los Renegados), Sergio Ruiz (Empleado del Mes) o Enrique Pérez. Devers el 2000, entrà en joc Omi González (ex-Junk Galaxie), Omi Zida pels amics, que esdevindrà una peça fonamental per estructurar el so del grup. Enmig dels nombrosos canvis de formació que hi va haver, s'incorpora devers el 2003 Ginés Fernández, aleshores bateria de Neo Tokyo i antic component de CrudosCanníbales.

A setembre del 2004 enregistren al Casino Royale "Mentes de Perro", amb la següent formació: David (veu, guitarra), Omi (baix), Enrique (baix) i Ginés (bateria). Col·laboren al disc Rafa (Dr. Doom), Juanmi (Cerebros Exprimidos, Canníbales, Mostros...), Miquel (Geniva) o Juanito (Crudos), entre d'altres. "Mente de Perro" sempre m'ha semblat fantàstic. I ho dic de forma sincera. Me'l regalà una amiga, just quan va sortir, dient-me: "Aquests són Doctor Martín Clavo, i sonen com si n'Olvido Gara hagués format una banda tipus Ramones per fer covers del Pop i del Rock dels anys 60". Al marge de comparatives i apreciacions, "Mente de Perro" encara em sona encara fresc i divertit gràcies a himnes com "El circo de Satán", "Las pasiones de Juanlu" o "Tu motor chamuscado". I, com apunt personal, les melancòliques "Nada me sabe como antes" i "Último deseo" em passaren una considerable factura emocional al seu moment. Supós que per tot això, i més, li tenc molt d'apreci a aquest disc.

Però seguim endavant... Més canvis de components, més directes, més trui, mogudes i activitat. Som a l'any 2007. Doctor Martín Clavo, reduïts a trio (David, Omi, Ginés) enregistren a Ca'n Estrella el seu nou disc, "El dia en que salvamos la Tierra". Col·laboren al disc Juanmi, Larry i Macky (Mostros) i Tony Reynés (Harmònica Coixa Blues Band). Novament un disc tan fresc com adictiu, amb cançons tan aferradisses com "Genial", "Finde", "Meteorito" o "Canción Estúpida". A aquells moments, Ginés deixa la banda i és substituït per Gato (ex-Fun People, Dr. Doom, Phogo, Satellites). Amb ell enregistren de nou a Ca'n Estrella el EP de 6 cançons "Comida para gusanos" (2009), on hi col·laboren Rafa Murillo i Toni Maltraste (Bad Taste, Disease, Holocausto Pomada...).

Seguiren les mogudes i els canvis de formació des d'aleshores, però sembla que ara el grup ha recobrat l'estabilitat després d'un període incert. David Martín segueix al capdavant, acompanyat novament per Ginés a la bateria i Marc, un excel·lent baixista arribat des del Principat. La nova formació enregistrà un EP al seu local d'assaig el 8 i 9 de febrer d'enguany: el resultat, un CD-R de so maqueter que regalaren a tots els assistents al seu concert del Rara Avis el passat 19 de febrer.

És difícil crear una entrada d'un grup que, perfectament, donaria per fer un llibre sencer. Només desig i esper que Doctor Martín Clavo segueixi donant la mateixa canya que ha donat fins ara; aquesta petita societat que formen en David, en Marc i en Ginés segur que encara ens pot seguir donant moltes més alegries.

Doctor Martín Clavo - "Mente de Perro" (2004)

Doctor Martín Clavo - "El dia en que salvamos la Tierra" (2007)

Doctor Martín Clavo - "Comida para gusanos" (2009) - EP

Doctor Martín Clavo - "Live - Temas inéditos" (2011) - EP

martes, 29 de marzo de 2011

GOREINHALED - Discografia

El Death Metal és un estil que mai ha arribat a arrelar fort a Mallorca; o, millor dit, no ha tingut una base de músics i seguidors tan àmplia com pugui tenir, per exemple, el Hardcore/Punk. Mostra d'això és que, fins fa molts pocs anys, el número de bandes mallorquines de Death Metal no superava la dotzena. La banda més representativa d'aquest estil a l'illa, juntament amb Strangled de Son Servera, va ser Goreinhaled, un trio de Brutal Death format per Chino (veu, baix), Albis (guitarra) i Mauro (bateria) i actiu entre el 2002 i el 2008. Especialment conegut és el bagatge del controvertit Mauro Martín, que a la seva Colòmbia natal ja havia tocat amb Carnivore Diprosopus i Evil Darkness. Una vegada establit a Palma, formaria també part de Redrum (Thrash/Death) i Agorazheim (Black/Heavy) de forma temporal.

Després d'una primera demo, "Carnivorous Chainsaw" (2003), vindrien dos àlbums, molt ben produïts per cert: "Fetus In Fetu" (2004) i "The Art Of Sickness" (2008), sent, pel meu gust, el segon millor i més recomenable que el primer. Goreinhaled no anaven de bromes: la seva música beu clarament de clàssics del Death nord-americà més tècnic i animal, com Suffocation, Broken Hope o Dying Fetus, però també d'altres com Internal BleedingMortician, Brodequin o Disgorge.

Desconec les causes per les quals el grup s'en va anar a norris just després de la publicació de "The Art Of Sickness". Albis, juntament amb el bateria Alberto Barrientos (ex-Strangled), ha posat en marxa una nova i prometedora banda: Decomposed Torso. I recentment, Mauro ha aprofitat per resucitar Goreinhaled amb una nova formació que inclou al vocalista veneçolà Edgar Bravo (ex-Carnage, ex-Blackend). Segons afirmen, es troben a punt d'enregistrar el seu nou disc, que durà per títol "Chaos of the human plague", amb possibles col·laboracions de gent d'Internal Suffering. Amem què depara al grup en aquest nou període que acaben d'obrir...


Goreinhaled - "Fetus In Fetu" (2004)

Goreinhaled - "The Art Of Sickness" (2008)


lunes, 28 de marzo de 2011

REC ON - "Nothing Between Us" (2010) - EP

Pocs currículums musicals es poden comparar al de Michael Mesquida, un músic força conegut a la nostra escena pel seu treball amb El Diablo En El Ojo, Satellites, Oliva Trencada o Sexy Sadie. Ara, s'afegeix a la llista Rec On, un interesantíssim projecte on també hi podem trobar antics membres de Petit i Doctor Martín Clavo.

Aquesta banda va néixer el 2008 baix el nom de Moreland Cowboy, que poc després es canvià a Rec On; a finals del passat any publicaren el seu primer EP, aquest "Nothing Between Us" que sona tan bé, tan fresc, tan personal. Les influències són marcadament anglosaxones; de fet, la pròpia banda afirma ser deutora del so de Led Zeppelin i Radiohead. Com apunt personal, crec que el seu so va una mica més enllà i beu bastant del nou Rock de caire independent que s'ha fet a Anglaterra aquests darrers anys.

Vaig veure'ls en directe al Assaig Café el 2009 i no em varen decebre gens ni mica. Ara, just estan a punt de començar una mini-gira per Anglaterra, una mostra de que Mesquida creu i aposta fort en aquest nou projecte.


REC ON - "Nothing Between Us" (2010) - EP

THE UGLY BITCHES - “Colònia, Suc i Tabac” (2006)

Coses del karma, del destí, de l'atzar, del què-se-jo... però el cas és que quan he arribat a casa, avui matí, m'he trobat els missatges de dues persones sol·licitant el disc de The Ugly Bitches, per què no el troben per cap banda. Bé, doncs aquí us deixam aquest disc amb 7 himnes de pur Rock Putero (com ells diuen) que ens serviran com aperitiu mentre esperam amb moltes ganes el seu nou disc.

The Ugly Bitches és un grup que fàcilment pot caure en gràcia. Primer, per la mateixa simpatia i bon rotllo que desprenen els seus components, sigui damunt de l'escenari o fora d'ell. Segon, per aquestes lletres divertides que demostren la sana intel·ligència de no prener-se excessivament en sèrio a un mateix. I en tercer lloc, per la riquessa musical de la banda, capaç de fer una mescladissa interesantíssima de Heavy Metal amb pur Rock, ficant-hi per enmig pinzellades de Thrash o fins i tot de Progressiu. Afegeixes aquí el nirvi que és n'Àngel Ríos (Anegats, Trestrece, Sick Gain...) a la bateria, el virtuosisme i feeling de Bernat Parera (també a Alterego) a la guitarra, l'ampli registre vocal de Carles Roldán i la força de Jaume Trobat al baix i ja tens una fòrmula perfecta.

Recomanadíssima banda, fent tant el seu propi repertori com aquest espectacular tribut a System Of A Down que s'han muntat i que tan bé els hi funciona. Com a extra a aquesta entrada us deix una crítica del “Colònia, Suc i Tabac” i una entrevista a The Ugly Bitches que vaig fer, l'any 2007, al webzine madrileny Metal4all. Crítica - Entrevista


The Ugly Bitches - “Colònia, Suc i Tabac” (2006)

jueves, 24 de marzo de 2011

LOST REVOLT - "Lost Revolt" (2003)

Avís a navegants i melòmans en general: la concentració de temassos i himnes a aquest "Lost Revolt" és alta, altíssima! Hi ha el perill de que el disc soni un parell de vegades seguides al teu reproductor mentre tararetjes les tonades de "This isn't right", "Last goodbye", "Your fucking face", "Everyday", "I hate fashion-victims", "Search for me"... Sí senyor, un disc fantàstic que, per desgràcia, va ser l'únic que arribà a gravar Lost Revolt: Laura (veu), Tomeu (guitarra), Checa (baix) i Mota (bateria). No cerqueu a Runaway Records o Xocolat: aquest disc està esgotat i descatalogat.

A certs moments record que es va arribar a comparar a Lost Revolt i Mostros: primer, perquè ambdós grups tenien unes influències similars, la mateixa formació (veu-guitarra-baix-bateria) i dues vocalistes femenines que són pura dinamita. En aquest cas, la veu de Laura és mes melòdica, i tal vegada més accesible que els registres alocats de la carismàtica Macky. Musicalment, Lost Revolt facturaven cançons curtes i aferradisses, amb la virtut de ser extremadament efectives des del principi fins el final. Agafen un poc dels primers Turbonegro ("Never is forever" i "Ass Cobra" a xapa!), del primer Hardcore de Misfits o Black Flag i del bagatge melòdic de Social Distortion i The Gits. El resultat, com deia, és notable fins el punt de que, quan escolt aquest disc, el disfrut tant com la primera vegada que el vaig posar a sonar.


Lost Revolt - "Lost Revolt" (2003)

PETRÖLEO - "Viaje al fin de la noche" (2009)

"Viaje al fin de la noche" és una gravació tan llarga i currada, amb un so tan professional, que mereix ser qualificat com a disc i en cap cas com a demo. On queden aquells temps en els que les maquetes eren cassettes d'un so infernal? Divagacions apart, aquesta és la primera referència de Petröleo, una pecul·liar banda formada per Alberto (veu, guitarra), Dani (guitarra) i Gaspar (baix, també a Poomse i Conan Keaton, entre d'altres).

Petröleo és un grup amb un so obscur, cavilat i madur, però tal vegada no apte per a totes les orelles. Això els fa més interessants, no? El cas és que agafen part dels modes i maneres de Lambchop, uns nord-americans d'un so tan característic com influent, al qual hi incorporen en major o menor mesura referències a Sr.Chinarro o els Chucho més sosegats. De fet, la veu d'Alberto recorda a vegades a la de Fernando Alfaro, però també a Josele Santiago (Los Enemigos).

Pel que se, estan preparant nou disc. Si voleu sentir alguna nova canço, els podreu veure aquest pròxim divendres, dia 25, a la cervesseria/restaurant de S'Escorxador, juntament amb Los Chicos de John Deere, Monta-man i Astrolabio.


Petröleo - "Viaje al fin de la noche" (2009)

martes, 22 de marzo de 2011

DISEASE - "Fent des Punk una amenaça per a la salut pública" (2002)

També podia haver anomenat aquesta entrada com "discografia"... però és que el títol del seu únic disc és tan impactant i representatiu que mereix estar allà. Apart, "Fent des Punk una amenaça per a la salut pública" representa el gruix d'una carrera tan breu com brillant. Actius entre el 2001 i el 2005, Disease podria pasar com una mena de dream-team del Hardcore/Punk illenc pel simple fet d'incloure membres de formacions tan destacades com Bad Taste, Síndrome de Stokolmo, 113 Pasajeros del Concorde, Holocausto Pomada, Paranormales...

En els seus quatre anys d'existència, la banda encapçalada per Fede i Toni Maltraste va aconseguir realitzar un bon grapat de concerts per l'illa, però també fora d'ella: de fet, van ser una de les bandes participants al legendari European Invasion Tour del 2004. El 2002 enregistraren el disc "Fent des Punk una amenaça per a la salut pública", un disc altament recomenable pels amants de grups com Discharge, Antisect, Cruficix o els Poison Idea més mala-ostiats. Va ser únicament va ser publicat en vinil, i encara el podeu pillar a Runaway Records per 7 €: val molt la pena, ho dic sincerament. Com a bonus-tracks, he afegit les quatre cançons (cover de Motörhead inclós) que apareixen al split amb Último Preso, editat el 2005 mitjançant Cry Out y AxCx Records. I una sorpresa més: la interessant: la versió de "Cotton Fields" de The Pogues, apareguda el 2006 a un LP/CD recopilatori del fanzine nord-americà Maximum Rock´n´roll.

17 cançons escampades en 27 minuts de pur Hardcore/Punk directe a la jugular d'aquells que tots aquests anys han repetit amb insistència que el Punk és mort...

Disease - "Fent des Punk una amenaça per a la salut pública" (2002)

DEZANATTA - "Demo '09" (2009)

Ja sabeu de la conexió tan efectiva que hi ha entre Argentina i Mallorca, i si no, cercau a aquest mateix blog entrades com la de Phogo, Mostros o Los Fletchers. Aquesta vegada, la banda la formen tres argentins residents al Port d'Andratx: Emilio Ivars (guitarra, veu), membre a Argentina de grups com Sir Acrux i Correcaminos; Nahuel López (baix, veu), també membre de les bandes argentines Flip, Árbol i Loquero; Benjamín Hennes (bateria), conegut per haver tocat i recorregut mig mon amb la banda alemanya de Hardcore Settle The Score.

Comparteixen amb Phogo el fet de practicar una malaltissa mescladissa d'estils que el converteix en un producte inclassificable difícilment apte per a tots els públics. El seu so, més guitarrer en comparació al de la banda encapçalada per l'ex-Fun People Gato i Careca, mescla el Punk/Hardcore amb el Reggae, el Ska i la Psicodèlia, donant com a resultat un so frenètic i desquiciant. Actualment es troben finalitzant la gravació del seu primer disc, a Barcelona... Un disc que promet donar molt de què parlar. Recordeu el seu nom: Dezanatta.


Dezanatta - "Demo '09" (2009) - Demo

TONI MONSERRAT INC. - "38 Bucks" (2011) - Promo

De mà d'en Joan Andreu de Pecan Pie i "D'aquí cent anys" (BN Mallorca), ens arriba aquest avançament del nou i esperat disc d'en Toni Monserrat, alma mater de Murder In The Barn i The Deep South. Després d'uns anys, Monserrat torna amb "38 Bucks", definit com "un disc despullat on Monserrat conta històries reals, reflexions personals i analitza, amb un punt d'optimisme i sa humor, les frustracions de l'individu contemporani. La naturalitat ironia de Monserrat imbueix les cançons d'un aire fresc i espontani".

L'acompanyen a aquesta nova aventura el guitarrista Simó Vall (BB Sin Sed, Murder In The Barn), el teclista Jaume Amengual (Sterlin, Misty Mountain), el baixista Felip Sánchez (The Deep South) i el bateria Jaume Roig (Simfònica). A més, el disc inclou col·laboracions tan destacables com les dels nord-americans Jason Ringenberg (Jason & The Scorchers) i Tim Easton o els canadencs Gabriel i Ruth Minnikin (The Heavy Blinkers, The Guthries). 

"38 Bucks", que veurà la llum amb el segell de Toni Monserrat, Desert Dog Records, ha estat enregistrat a diferents estudis de la nostra illa i, finalment, masteritzat a Holanda per Hay Zeeleman. Inclourà 13 cançons, de les quals en podeu gaudir quatre, com aperitiu a la presentació oficial del disc, que tindrà lloc el pròxim 1 d'abril al Auditori de Porreres. "Last Shift", "So far, so good", "Unzip your heart" i "Caroline" suposen un avançament del disc suficientment bo i interesant com per desitjar amb ganes escoltar "38 Bucks" sencer. Són cançons senzilles i efectives; sobries i emocionants; serenes i fresques. Insistesc: això pinta realment bé i segur que "38 Bucks" agafarà per sorpresa a més d'un. A mi, m'hi ha agafat.

Toni Monserrat Inc. - "38 Bucks" (2011) - Promo


lunes, 21 de marzo de 2011

VICENÇ CALDENTEY I AMICS - "Mallorca Verda" (1989)

Aquesta gravació arriba a Illa Sonora mitjançant en Pedro Barrera: gràcies! Aquest disc tan estrany és el treball en solitari del guitarrista Vicenç Caldentey, membre dels mítics Z-66, però també d'altres igualment mítiques com Zebra, Fum o Harmònica Coixa Blues Band. Un currículum impressionant, vaja.

Caldentey, mort l'any 2010 a Ecuador, enregistrà aquest disc juntament a un bon grapat d'amics, com Víctor Uris, Toni Colomar (Fum, Zadis, Artrosis) o el legendari violinista Salvador Font 'Mantequilla'. Un disc definitivament eclèctic on es troben el Blues i el Pop amb els aires mediterranis.

DESCÀRREGA


Vicenç Caldentey - "Mallorca Verda" (1989)


viernes, 18 de marzo de 2011

FOUR WINDS AND DITO - Discografia

Novament emprenem el viatge cap a la llunyana dècada dels 60's per re-descobrir el llegat d'uns grans oblidats: Four Winds and Dito, un dels pioners del Beat, del Pop i del Rock 'n Roll, en general, a Mallorca. La seva carrera discográfica és tan curta com intensa: únicament dos EP's publicats amb els segells EMI/Regal.

El primer, de l'any 1964, sorprén per distanciar-se de la música petarda i hotelera que enregistraven molts de grups mallorquins. A "Tijuana", una cançó que mescla l'emergent Beat-Pop amb les tonades del Pop xicle dels 50's, li acompanyen tres versions de Little Richard ("Bamma lama, bamma loo"), Betty Everett ("You're no good") i The Mojos ("Give your lovin' for me"). Toma ja! Però el següent EP, de l'any 1966, és encara millor. La cara A comença amb una versió de The Byrds, "Recuerda" ("Turn, Turn, Turn"), un tema que acosta per primera vegada Mallorca al Pop suau, solejat i folkie que es feia aquells moments a la Costa Oest dels Estats Units. Li segueix un tema d'excel·lent Beat a l'anglosaxona, "No me dejas vivir en paz", amb un teclat Farfisa que treu fum i li dona un toc típicament seixanter. A la cara B, dues versions més: la apocalíptica "El juicio universal" ("The last very day") de The Hollies, i "Yo ya no te comprendo" ("Something better beginning") de The Kinks.

No us podeu perdre aquest petit viatge als 60's per descobrir un dels moltíssims tresors ocults de la música mallorquina.


Four Winds and Dito - "Tijuana" (1964) - EP

Four Winds and Dito - "Four Winds and Dito" (1966) - EP

jueves, 17 de marzo de 2011

MOSTROS - Discografia

Mostros és de les coses més excitants que li ha pogut passar al Rock and Roll mallorquí aquests darrers 10 anys. En sèrio. Poques bandes tenen, tant en estudi com a damunt d'un escenari, la pegada, la força, el ganxo i l'intensitat d'aquest quartet format per tres argentins i un mallorquí. Larry i Alejo, baix i bateria respectivament, formen una rítmica tan brutal com efectiva, coronada per la veu de Macky, una Wendy O'Williams gaucha, amb tanta presència escènica com torrent de veu. Tanca aquest equip tan ben avingut el mallorquí Juanmi Bosch, guitarrista i membre de formacions mítiques com Cerebros Exprimidos, Canníbales o Los Turkos, entre d'altres. 

Ara agafa la macarreria de la millor època d'en GG Allin i junta-la amb les melodíes adictives de qualsevol banda dels 70's que hagués passat pel CBGB de Nova York, la mala òstia dels Dead Kennedys, pinzellades dels Misfits i dosis elevadíssimes d'una distorsió lletja i saturada com la de The Jesus and Mary Chain. Tal vegada, el resultat d'aquesta equació explosiva siguin els Mostros.

Just quan va sortir el seu debut, "Mostros" (2002), a dia d'avui esgotat i bastant cercat per col·leccionistes, algú em va regalar una còpia. No vaig acabar de trobar-li el punt, tot i que en directe m'agradaven moltíssim. Però amb "Feed The Rockin' Soul" (2005) la cosa va canviar. Vaja mamballeta a tota la cara! Aquí els Mostros sonaven més madurs, més variats i, sobretot, més contundents. Sense cap tipus de dubtes, dels millors discs de Punk/Rock publicats a aquells moments i tota una potada a l'entrecuix a aquella generació de bandes de Hardcore Melòdic a la californiana que, des de principis de la dècada, saturaven l'escena illenca. A Runaway Records li queden molt poquetes còpies del "Feed The Rockin' Soul"; per un mòdic preu, pillau-lo original, perquè una joieta com aquesta ho mereix. Després, va venir en format LP el seu tercer disc, "Las Fabulosas Aventuras de Vacillatio et Revolvo" (2007), un àlbum més curt i tal vegada una micona més melòdic, però que no té cap desperdidi ni un. És tan bo i adictiu que, si no te'n adones, pot arribar a sonar quatre, cinc o sis vegades seguides sense que et doni temps d'avorrir-te.

D'ençà, Mostros han pillat el gust als splits en 7"; n'editaren un al 2008, amb Motocross, i fa molt poques setmanes n'han tret un de nou amb els valencians Desguace, split on hi trobem una increible versió del "Coast To Coast" de The Jesus And Mary Chain. Aquesta darrera referència, que no he inclós intencionadament, la podeu comprar per un preu bastant econòmic (crec que 5 €). Edició limitada a 300 còpies, per cert!

Fa res varem entrevistar a Ràdio Marratxi a na Macky i en Juanmi; una gent de puta mare que, entre broma i broma, comentaven que segurament els passarà el mateix que a Cerebros Exprimidos: tothom s'enrecordarà d'ells quan es separin. Llavors vendran les nostàlgies, els homenatges i tots els piropos que no els van dir en vida. Els Mostros valen un món, i ningú els pot discutir una cosa: haver-se guanyat, per mèrits propis, un lloc d'honor en la nostra escena.

DESCÀRREGA
Mostros - "Mostros" (2002)

Mostros - "Feed the Rockin' Soul" (2005)

Mostros - "Las Fabulosas Aventuras de Vacillatio et Revolvo" (2007) - LP

Mostros & Motocross split (2008) - 7"

miércoles, 16 de marzo de 2011

EL DIABLO EN EL OJO - Discografia

Avui és el torn de treure la pols i reivindicar amb força el llegat musical de El Diablo En El Ojo, possiblement la banda amb el so més arriscat, personal i característic del lustre 2000-2005. No exager: Jordi Maranges (veu), Michael Mesquida (guitarra), Xisco Joan (baix), Marc Melià (teclats) i Lluís Bestard (bateria) van dur al límit la seva música per oferir alguns dels moments més brillants de la música independent mallorquina gràcies a dos discs, "Nit" (2001) i "Diablomar" (2003), i els EP's "Moon Tears" (1999) i "The Ballad of Kim Carson" (2001).

Aquí, als seus discs, l'experimentació musical s'uneix a la sensibilitat poètica i a influències tan àmplies com Nick Cave & The Bad Seeds, Beasts Of Bourbon, Van der Graaf Generator o Manta Ray. El resultat? Cançons atmosfèriques, barroques, decadents i pertorbadores; tan arriscades com valentes; tan esquinçadores com reconfortants. La personalíssima veu de Jordi Maranges s'enreda dins un context ric i ple de detalls que no es poden captar amb una única escolta: El Diablo En El Ojo exigeix paciència perquè és un grup difícil d'escoltar. Insistesc: ells jugaven a una lliga apart que els va convertir en els grans incompresos de la seva generació; no obstant això, avui, 10 anys després del seu debut, la seva música segueix amb la mateixa força i bellessa, tal vegada per la seva fortíssima personalitat, inalterada amb el pas del temps.

Després de la dissolució del grup, Michael Mesquida ha seguit en actiu amb els Satellites, Oliva Trencada, Sexy Sadie (substituint el guitarrista Carlos Pilán) i més recentment amb Rec-On. Per la seva part, Jordi i Marc formaren a Barcelona el duo experimental El Piano Ardiendo, tot i que el vocalista ha seguit forjant-se un nom amb el projecte en solitari Maranges.


El Diablo En El Ojo - "Moon Tears" (1999) - EP

El Diablo En El Ojo - "Nit" (2001)

El Diablo En El Ojo - "The Ballad Of Kim Carson" (2001) - EP

El Diablo En El Ojo - "Diablomar" (2003)

L.A. - "Heavenly Hell Naked" (2010)

A mi sempre m'ha agradat L.A, ja des de l'època del més absolut underground amb Dreamville Records. El bot a una multinacional com Universal ha capgirat la vida de Lluís Albert Segura (The Nash, Glycerine, Los Valendas) i ha catapultat el disc "Heavenly Hell" - el primer disc d'aquesta nova etapa - com una de les majors sensacions del 2009. El disc està bé, i resulta un oasi esperançador a un panorama nacional dominat per la música idiotitzant, la d'estrelletes repugnants i hits cap-de-faves d'usar i tirar; tot i així, em resultà decebedor. No vull semblar un purista: no recrimin a Lluís Albert el haver fitxat per una multinacional per què, de fet, aquesta és una de les majors alegries que ha pogut tenir la música illenca aquests darrers anys.
El problema de "Heavenly Hell" és que no em resultava ni la meitat de bo o fascinant que el mastodòntic doble CD "Welcome Halloween". Sentia - des de la meva humil perspectiva d'oient i seguidor - que l'esperit de L.A, aquella sencillesa, aquella autenticitat de les gravacions amb Dreamville Records en part s'havia esvaït amb una mega-producció i altres músics per enmig. Molta altra gent també pensava el mateix i no van poder evitar dur-se les mans al cap després d'haver sentit la fluixa versió del "Tesoros", d'Antonio Vega a duo amb Nena Daconte.

Quan vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar a L.A., a juny del 2010, per Ràdio Marratxí, i de pas gaudir d'un grapat de cançons en acústic al mateix programa, ell mateix em va comentar, fora de micro, que en acabar l'estiu tornaria a les arrels més acústiques, ell totsol, sense ningú més. I efectivament, així ha estat: el novembre del mateix any aprofità per publicar una versió acústica de "Heavenly Hell". Una passa enrera? Una publicació encertada? Aquí segurament hi ha una confrontació de sentiments per part de molts dels seus seguidors. Es podrien fer interpretacions punyeterones sobre aquest disc (sequia creativa, oportunisme econòmic, etc), però la meva lectura és que aquest és el "Heavenly Hell" que jo hagués volgut escoltar al seu moment. Les cançons adquireixen una nova dimensió reduïdes a una veu acompanyada d'una guitarra acústica; a més, una nova versió de "Walk in the park", cançó apareguda prèviament a "Welcome Halloween", no fa més que demostrar el viratge cap a les arrels d'un artista d'indubtable talent com és L.A.

Com he dit altres vegades, no soc partidari de penjar música recentment publicada a Illa Sonora, a no ser que el mateix artista/grup ho sol·liciti. El problema, en aquest cas, és que que "Heavenly Hell Naked" no ha gaudit de la difusió que va tenir el seu àlbum predecesor; de fet, molta gent ni tan està al corrent de la seva publicació. Els mateixos periodistes de ràdio i premsa que el 2009 lloaven amb insistència el "Heavenly Hell"... On s'han ficat? Per això, doncs, em faig valer d'un link anònim i totalment alié a Illa Sonora que han utilitzat un bon grapat de blogs amb distintes finalitats. La d'aquí, ja la sabeu: difondre i promocionar la música, la bona música que fan els nostres artistes.

DESCÀRREGA

L.A. - "Heavenly Hell Naked" (2010)


EMPLEADO DEL MES - "Empleado del Mes" (2004)

Avui en dia són uns grans desconeguts pel públic illenc, però hi va haver una època (la primera meitat de la passada dècada) en la qual Empleado del Mes van ser una de les bandes capdavanteres de l'escena palmesana; una fama reforçada, en part, pel fet de que dos dels seus components despatxaven a la tenda d'instruments Musicasa. L'eix d'aquesta banda van ser dos germans nascuts a Jaén, Sergio (guitarra i veu, ex-Doctor Martín Clavo) i Juanjo (guitarra), al capdavant d'una formació per la qual passaren un bon grapat de músics fins que la entrada de Santi (baix) i Manu (bateria) va estabilitzar la situació.

Després d'un grapat de maquetes cassonales ("Un fin de semana en Can Estrella", "Directo en la sala de juntas", etc), Empleado del Mes van cap a Granada per enregistrar aquest, el seu primer i únic disc, al Refugio Antiaéreo, estudis on graven Los Planetas des de l'any 2000; a les tasques de producció, s'hi incorpora Carlos Hernández (Los Planetas, Mercromina), mentre que l'edició corr per compte de Stereo Records, un efímer segell mallorquí que edità, al seu dia, els discs de Glycerine.

Amb tot aquest background, és inevitable pensar que entre Empleado del MesLos Planetas hi ha una considerable similitud, i en part és cert (cançons com "¿Quieres escucharla otra vez?" són testimonis del que estic dient). Però el que salva als mallorquins de ser una còpia més d'aquests clàssics del Indie nacional és que el seu so és mes cru, contundent, brut i distorsionat. A més, a les seves cançons hi podem percebre altres influències interesants; per una banda, de grups del Rock independent Lagartija Nick, Manta Ray o fins i tot Surfin' Bichos; per l'altra, de grups anglosaxons com Black Rebel Motorcycle, Dinosaur Jr. o Nada Surf. Una banda oblidada no tan sols per recordar, sinó per re-descobrir.


Empleado del Mes - "Empleado del mes" (2004)


SICK GAIN - "Inner Dreams" (1999) - Demo

Aquesta nova aportació ve de part de Jeroni Sancho, posseïdor d'una col·lecció de discs únicament comparable a una gran capsa de Pandora. Avui rescatem una de les dues maquetes que enregistraren el quintet manacorí Sick Gain, rebatejats com Sick Game per la revista madrilenya Heavy-Rock.

Poca cosa es sap avui de Sick Gain; de fet, no hi ha pràcticament cap tipus d'informació a la xarxa. El grup el formaren Jeroni Brunet (veu), Miquel Pasqual (guitarra), Toni Aranda (guitarra), Jaume Llodrà (baix) i Àngel Ríos (bateria); Pablo Ochando (La Granja, Dawholeenchilada) va ser l'encarregat de produïr aquesta maqueta als estudis Electric Chair, aleshores nous de trinca, i treure un so boníssim al quintet, possiblement millor que el de molts de discs publicats aleshores. Sick Gain i el seu "Inner Dreams" ens ofereixen 5 cançons molt entretingudes de pur Heavy Metal a l'europea, amb pinzellades de Speed Metal, Power i, fins i tot, Progressiu.

Pocs anys després, l'activitat de Sick Gain s'aniria pausant fins la seva dissolució. Únicament Àngel Ríos ha seguit donant canya amb Trestrece, Anegats, The Ugly Bitches, Lady Vinyl i un llarg etcètera... Però, per l'amor de Déu! Què li donen de menjar a aquest home?


Sick Gain - "Inner Dreams" (1999) - Demo

martes, 15 de marzo de 2011

JUANITO PERCHA Y LOS COLGAOS - "Juanito Percha y Los Colgaos" (1989) - EP

Malgrat un nom tan estravagant com el seu, Juanito Percha & Los Colgaos són tota una institució a la música dels 80's a Mallorca. Podriem dir d'ells que són la punta del iceberg d'una generació de grups mallorquins de Rockabilly que va florir des de finals dels 80's i els primers 90's. Amb Juanma al capdavant (avui, membre de Mad Rumblers), el grup es va guanyar una boníssima reputació gràcies a melodíes aferradisses i cançons hímniques que ens remeten als catalans Los Rebeldes, aleshores al capdavant de l'escena del Rockabilly nacional.

Publicaren aquest mini-LP amb el segell Blau l'any 1989, potser al seu millor moment, quan van quedar segons al VII Concurs de Pop-Rock de Palma, després d'una disputadíssima final amb Susie Q. Després, editaren un single en 7", de nou amb Blau: "Debo estar mal" (1991). Des d'aquest moment, no se ben bé què va passar amb ells, però per a l'història queda el EP "Juanito Percha y Los Colgaos", testimoni imprescindible d'una de les millors bandes de Rockabilly que hagui donat la nostra illa.


Juanito Percha y Los Colgaos - "Juanito Percha y Los Colgaos" (1989) - EP


domingo, 13 de marzo de 2011

ÚLTIMO PRESO - "2000-2005" (Discografia)

Mallorca ha sabut exportar, apart de sobrassades i ensaïmades, polítics corruptes i guiris envermellits, el que pel meu gust és el Hardcore més acollonant que s'ha gravat en tot l'estat. Xovinisme? Exageració? Jo l'únic que se és que el nivell d'aquí era altíssim, tant en directe com en estudi, i que a fora es reconeix molt més la feina que fan alguns dels nostres grups. Una mostra del bon Hardcore que s'ha fet aquí és el material que enregistraren Último Preso, una banda enorme. Aquest disc, tan pirata com improvisat, resumeix en 24 cançons d'autèntic infart el lustre d'existència d'aquesta banda.

En poca més de mitja hora que dura, podem trobar-hi el seu 7" homònim, editat per Cry Out Records el 2001, el split amb els catalans Nosferatus, del 2004 i l'altre split que editaren, un any després, amb els locals Disease. El cop de gràcia final el posa la cançó inclosa al recopilatori "Ja n'hi ha prou" (2003). Hardcore assassí i violent, no apte per oïdes sensibles. Això és Último Preso.

DESCÀRREGA

ÚLTIMO PRESO - "2000-2005"



AGORAZHEIM - "The Devil's Wail" (2004) - EP

Segur que més d'un lector trobava a faltar una mica de canya a aquest blog; per tant, avui rescatarem una gravació perduda i mala de trobar com aquest EP/disc de Agorazheim. Agraïments, de nou, a Jeroni Sancho, que ha aportat el artwork que em faltava de "The Devil's Wail". Agorazheim sorgeixen a l'any 1997, i formen part d'una primeríssima onada de bandes mallorquines d'un estil tan exòtic i poc explotat com era, aleshores, el Black Metal. Tot i que hi va haver alguns canvis de components, la formació clàssica la formaven Hemophagus (Miguel Àngel Riutort Rosselló, "Mega"), guitarra rítmica, teclats i veu; Porfiria (Eva Molina), baix i veu; Toñejo (Antonio Fructuoso), bateria; i finalment Leinadzheim (Dani), guitarra solista. Tradicionalment se'ls ha considerat una banda de Black Metal, tot i que cal fer una sèrie de matissos que els diferencien de clàssics com, no se, uns Immortal o uns Mayhem; a la seva música, hi trobam el rastre melòdic, sinfònic i barroc de Cradle Of Filth o Dimmu Borgir, però també una forta, fortíssima base de Heavy Metal clàssic, en la forma de construïr les cançons, els riffs, els solos... Que no estranyi, doncs, que un grup de les seves característiques compartís escenari amb Hammerfall, Obús, Avalanch, Centinela...

La seva primera demo, "The House of the Dead"  (2000) no va passar desapercebuda a una Mallorca, com deia, verge en matèria extrema. "The Devil's Wail" (2004), un EP tan extens com un àlbum, els va confirmar com una de les formacions extremes més populars de Mallorca, en part gràcies a la feina de la premsa i el savoir faire del quartet en directe. Però després la cosa es va refredar, just quan preparaven un disc ("The Ordeal") que crec que ni va arribar a veure la llum. Però, després de la desaparició d'Agorazheim, hi va seguir la música: Eva i Toñejo, que també passaren per Hidden Destiny, van trobar el seu lloc amb Unburial, un grup d'excel·lent Black/Death. Miquel Àngel "Mega", també membre dels desapareguts Linear Phase gaudeix d'un notable èxit amb Bleed The Man i el disc "Behind The Walls Of Reality"; més endarrerit, hi ha en Dani, que segueix donant canya amb Venus Inferna. Tal vegada ha perdut l'impacte que tenia quan va sortir, però "The Devil's Wail" és un referent per entendre un estil tan poc explotat a les Illes com és el Black Metal.


Agorazheim - "The Devil's Wail" (2004) - EP

viernes, 11 de marzo de 2011

CORC - "Calitja" (2010) - PROMO

Delícia, joia, maravella... No se'm ocorr altra manera de definir aquest disc. Darrera d'ell s'hi amaguen Xavier Rubí i Enric Cuéllar, de Poal, que des de març del 2009 fins setembre del 2010 han estat treballant en les 10 cançons que formen aquest "Calitja".

Tot el que havia anat escoltant aquests mesos al seu Myspace m'havia semblat la òstia, però ara, amb el disc a les mans, és quan puc dir que aquestes cançons adquireixen una nova dimensió, superant totes les expectatives - altíssimes, per cert - que hi tenia posades. "Calitja" no és gran: és enorme. Són prop de 40 minuts que captiven, hipnotitzen i emocionen, tant a l'oïda com a l'ànima. Just a uns moments en el que a la música experimental comencen a sorgir avalanxes de grups pretenciosos sense gràcia o xispa, Corc sorprenen per un so senzill, càlid i molt humà, que ens remet en petites dosis a l'escola de Tucson (Friends of Dean Martinez, Calexico), a la música folk americana, amb l'esperit minimalista, elegant i oscur de Bohren & der Club of Gore o les atmòsferes cinèfiles de Tulsa Drone o Mount Eerie.

Per raons d'ètica, no vull posar discs que acaben de ser publicats, a no ser que els mateixos grups ho sol·licitin. Seria un poc porcada, no? Per això mateix, per compartir amb tots voltros aquesta música tan collonuda i difondre amb una mica més de força la proposta de Corc, he seleccionat quatre cançons de "Calitja" i he creat aquesta promo improvisada i digital. Si vos agrada el que heu escoltat, per favor, pillau-vos el disc original. La tirada és escaça, i la podreu trobar per 10 € a Xocolat i la cervesseria Guirigall. Regalau al vostre cor i a les vostres orelles aquesta maravella de disc.


Corc - "Calitja" (2010) - Promo