CROCODILES - "Horrible Orange" (1997)

No ho puc negar: els Crocodiles sempre m'han caigut en gràcia, com aquest mateix disc, el tercer i darrer àlbum que publicà la banda encapçalada per Juanma Riera. Anys abans, en ple revival el Power-Pop d'aires 60's, l'emblemàtic segell Munster Records havia publicat dos autèntics confits com "Narcolepsia" (1992) i "Bitter Island" (1995)... però tot i la seva qualitat, m'estira molt més la maduresa, la força i el ganxo de"Horrible Orange". La producció, en aquest cas, acompanya a la perfecció a un conjunt de cançons potents i alhora melòdiques, que ens remeten a Cotton Mather, Big Star o Squeeze. "Baby Rolling Stone nº9 & 6", Let's go (to my chateau), "Class of 79", "Right here, right now", "Revolution", "End of summer"... són exemples més que evidents d'uns himnes plens de vitalitat, color i bon rollo que aguanten molt bé el pas del temps.

I, com a extra per un gran disc, la versió que van enregistrar del "Hearts will be broken" de The Records, extreta del tribut "I Remember Your Name-A Tribute To The Records" (1996) on els mallorquins comparteixen protagonisme amb Los Potros, Ross, Matamala o Los Huéspedes Felices. 

DESCÀRREGA

Crocodiles - "Horrible Orange" (1997)

INTERMINABLES - Discografia (1987-1990)

Si hi ha una bona notícia és la continuïtat del Festival MallorcaNochentas, que torna el pròxim 16 de juny a Es Gremi (Palma) amb un cartell força interessant: tornen els grans Los Valendas després d'uns anys de silenci, acompanyats per Los Toñetes, Bourbon Gratis, DX-Cerebros (amb el vocalista Jaume Triay, recuperant els clàssics de Cerebros Exprimidos) i una banda que, tal vegada, no ha estat suficientment reivindicada: Interminables.

Jo només coneixia el seu primer LP homònim, un disc debut editat l'any 1987, però en Pinxo de MallorcaNochentas, dins del seu rol d'arqueòleg de la música mallorquina dels anys 80's, completa aquesta retrospectiva aportant el seu "Volveré", publicat l'any 1990. Una banda força interessant amb un llegat un tant desconegut però dels qual, per sort, podreu tornar a gaudir a aquesta esperada cita. I que n'hi hagi molts més, de Festivals MallorcaNochentas! Us deix amb la biografia que en Pinxo ha elaborat sobre Interminables!

En 1986 Miquel Monserrat decide montar una banda. Para ello se rodea de sus compañeros de proyectos anteriores Gori Vicens, Onofre Mascaro y Jose San Nicolas. Bautizan a la banda como Interminables y en 1987 graban su debut discográfico en forma de single con los temas “Cuestión de tiempo” y “Brindemos una vez más”. Al poco tiempo Gines Valverde se une al grupo, tras su paso por el grupo Furnish Time y la participación en su segundo disco, y preparan nuevos temas. Al año siguiente vuelven a entrar en los estudios, de nuevo en Digitals, para grabar el que sería su álbum de debut. Un disco con nueve canciones de puro Rock&Roll en el que destacarían “Bles Blues” y “Tirado en la ciudad”, canción de la que grabarían incluso un video-clip promocional. Aunque con pocas copias distribuidas las canciones empezarían a sonar en distintos medios de comunicación y las oportunidades de tocar en directo aumentaban participando en la final del Pop-Rock de 1988 en Palma y posteriormente en distintos conciertos en la península. Gracias al reconocimiento de público y crítica entrarían de nuevo al estudio para grabar el single “Bourbon y mujeres” en 1989 que promocionarían también con el correspondiente video-clip y posteriormente, ya en el sello Espectacular distribuido por Hispavox, editar el Mini-Lp de nombre homónimo de 1990 en el que se incluirían de nuevo sus dos éxitos de su álbum de debut, los temas de su ultimo single y dos temas grabados para la ocasión “Volveré” y “Copa tras copa”. Tras el abandono de Gori y Onofre en 1992 entran de nuevo en el estudio para grabar un nuevo LP con 9 temas nuevos con sonido mas guitarrero el cual no se llegaría a editar. El grupo se despide de su publico con un ultimo concierto en 1994 en Portocolom. Desde entonces solo han aparecido esporádicamente en 2000 y 2009. Ya en 2011 amenazan con una mini gira y prometen un nuevo disco para finales del 2012. En el Festival MallorcaNochentas se presentaran de nuevo en Palma tras más de 18 años con una formación compuesta por Jose Zamorano a la guitarra, Xisco Puig a la bateria y Pere Barceló a los teclados que acompañaran a Miquel Monserrat y Gines Valverdede la banda original y toda una sección de viento formada por Joan Carles Julià saxo, Joan Taberner trompeta, Manel Barceló Trompeta y Guillem Nadal trombon. Nueve grandes músicos para ofrecernos un gran espectáculo de puro Rock&Roll.

DESCÀRREGA

Interminables - "Interminables" (1987)

Interminables - "Volveré" (1990) 

SUNFLOWERS - Discografia (1998-2000)

Molt possiblement, els Sunflowers van ser la gran revelació de la música mallorquina de la segona meitat dels 90's: és indiscutible que bona part del seu èxit el provocà la cançó "Happy birthday", que apareixia a un anunci de televisió, però si revisem la seva curta discografia (només dos àlbums) ens trobem que aquest quintet tenia altres cançons més bones i, segurament, més representatives. 

Sorgits l'any 1996, el grup estava format per Adela Peraita (veu), Chicho Andreu (guitarra), Angelo Borrás (guitarra, teclat), Rafael Rigo (bajo) i l'incombustible Mané Capilla (bateria). Els Sunflowers ens deixaren dos àlbums que destaquen per la seva frescor... tant que, de fet, encara els podem escoltar i sonen frescs, com si ni haguessin notat el pas del temps.

Els Sunflowers aconseguirien una sèrie de fites força destacables... des de fer una gira pels Estats Units a aparèixer a la BSO de "Torrente: el brazo tonto de la ley" (1998). Desconec els motius que els van portar a la ruptura, però part d'aquella màgia ha arribat als nostres dies amb Sterlin via l'encantadora veu d'Adela.

DESCÀRREGA

Sunflowers - "Inside out" (1998)

Sunflowers - "Homework" (2000)

AL FUEGO - Maquetes (1990-1993)

Mitjançant Pinxo, de MallorcaNochentas, recuperam aquest interessant i desconegut projecte anomenat Al Fuego, format l'any 1989 per dos il·lustres de la música mallorquina com Miquel Santmartí "Michel" (Nasti, Furnish Time) i Mané Capilla (Furnish Time, La Isla, El Primer Tercio, Wonkhai Palma...); a ells s'hi afegiren el baixista Pedro Martínez (Destral) i Javier Palacios (La Senda). Queda clar, doncs, que aquesta no era una banda amateur ni principiant, però malgrat la seva ambiciosa aposta - arribant a enregistrar part del seu repertori en francès - sembla que no van arribar a despegar del tot. Les diferentes gravacions que van fer entre 1990 i 1993 queden recollides en aquestes dues maquetes que, malgrat no arriben a l'altura del llegat de Furnish Time, ens regalen alguns moments força memorables. 

Si voleu aprofundrir més dins la història i trajectòria de Al Fuego, no us podeu perdre la biografia que ha fet l'equip de MallorcaNochentas.

DESCÀRREGA

Al Fuego - Maqueta 1990

Al Fuego - Maqueta 1992-1993

ESTEPES - "Estepes" (2001)

Fa un bon grapat de mesos va aparèixer publicat a Illa Sonora el cassette d'una banda anomenada Estepes i de la qual pràcticament no en sabíem poca cosa. Ara, gràcies amb l'ajuda d'un dels seus components - Kiko Coll - no tan sols hem pogut reconstruir millor la seva trajectòria musical, sinó escoltar més material seu. 

La primera etapa d'aquesta banda llosetina va de finals dels anys 70 a l'any 1992, any de la seva dissolució. Aleshores, el seu únic testimoni discogràfic era el cassette que havien enregistrat als estudis Maller, a Palma. La història d'Estepes podia haver acabat aquí, però Joan Mir i Kiko Coll tornaren a la càrrega l'any 1998; d'aquesta forma, amb un so més professional que la seva primera gravació, enregistraren un nou disc homònim, "Estepes" (2001). Aquest àlbum recull una desena de cançons d'aires costumbristes que, a moments, sembla anticipar-se a l'esperit electroacústic d'Anegats. En tot cas, "Estepes" és un treball bastant complet d'un Pop amable i castís que, possiblement, sorprendrà a més d'un.

Com extra, l'arxiu inclou un document força significatiu: el concert acústic amb el qual Estepes s'acomiadaren al Teatre de Lloseta, la nit del 31 de gener del 2004. Punt i final, doncs, per una banda que, malgrat no haver gaudit del reconeixement d'uns Antònia Font o Fora des Sembrat, va aconseguir obrir algunes portes que romanien tancades per a la música en la nostra llengua.

DESCÀRREGA

Estepes - "Estepes" (2001)

THE NASH - Discografia (1997-2005)

Si en Joan Andreu de Pecan Pie considerava que The Nash eren, al seu moment, "la millor banda de Pop i Rock a Mallorca", devia ser per alguna cosa, no? No és gens agosarat dir, amb la boca ben oberta, que John Tirado és un dels millors intèrprets i compositors de l'escena mallorquina. A mitjans dels 90's, va decidir canviar els gratacels de Nova York pel sol de la Mediterrània... i des d'aleshores hem gaudit d'un talent inqüestionable.

The Nash van formar-se l'any 1996: John, juntament amb el finlandès Mauka Palmio, va polir amb rapidesa un set-list per poder presentar-se al Concurs de Pop-Rock organitzat per l'Ajuntament de Palma... i guanyaren. El premi fou l'enregistrament d'aquest "The Last Cigarette" (1997), el seu disc debut on hi figura també Jaime García Soriano (Sexy Sadie) al baix. Descatalogat avui en dia - com bona part del material de la banda - aquest primer disc és notable, tot i el seu so cru i veritablement brut; la mescla de melodies pròpies del Power-Pop amb la potència del Punk-Rock ens dona un grapat d'himnes - "Radiation song", "Low Clouds" o "Hanging from the rafters", per exemple - que no es poden deixar pasar per alt. Una curiositat: al tema "Heaven Waits" hi col·labora ni més ni manco que... Joan Bibiloni. Sorprenent, com a mínim.

La fòrmula del grup es va refinar amb el seu següent llençament, l'EP "Amps On" (2000); suposo que una part important la provocà el canvi de formació, amb Ángel Cubero (baix, ex-Vancouvers), José Luís García (bateria) i Javier Ruiz (guitarra). Lluís Albert Segura, aleshores a Glycerine, col·labora al disc, iniciant-se una relació que culminà anys després, quan va passar a ser el bateria de The Nash. És, aproximadament, a aquesta època quan els vaig veure en directe per primer cop i record que, malgrat jo era un nin, em vaig quedar bocabadat amb la seva gran professionalitat en comparació a altres bandes que havia vist damunt d'un escenari.

El segon disc, "Four Wheel Dinasty" (2003), suposà una gran passa endavant per Tirado i companyia: es tracta d'un equilibradíssim conjunt d'onze cançons que ens remeten a The Replacements, Elvis Costello, The Clash o, fins i tot, els Foo Fighters. Aquest disc, per cert, fou enregistrat a mig camí dels Electric Chair Studios (Palma) i els Man Made Studio (Nova York). No sé si la versió primitiva de "Turn to plastic" fou enregistrada a alguna d'aquestes sessions, però el cas és que aquell mateix any va aparéixer al triple recopilatori de la botiga Pasatiempos. També l'he inclós dins l'arxiu, com a una raresa digna de ser escoltada.

L'any 2005 el line-up de The Nash es consolida amb la que, pel meu gust, és la seva millor formació: John Tirado (veu, guitarra), l'anglès Brett Lomas (guitarra), Ángel Cubero (baix) i Lluís Albert Segura (bateria). "Said & Done" (2005) és un single de tres temes que marca l'inici d'una nova etapa per la banda, culminada amb l'imprescindible "Kicks and Glory" (2008), un dels millors discs de Power-Pop que s'han fet mai a Mallorca. Si no l'he inclós és perquè encara el podeu trobar original a algunes botigues de Palma... I si no us arriba el pressupost, tranquils, perquè és l'únic disc del quartet que podreu escoltar al Spotify. 

A Nova York no ho saben, però a Mallorca sí: The Nash són paraules majors.

DESCÀRREGA

The Nash - "Last cigarette" (1997)

The Nash - "Amps on" (2000) - EP

The Nash - "Four wheel dinasty" (2003)

The Nash - "Said & Done" (2005) - Single

SENSUAL PUDDING - "Don't forget to smile" (2000) - EP

A petició d'en PJ, rescatam a Illa Sonora l'EP "Don't forget to smile" (2000), la primera referència sonora del trio Sensual Pudding, de Muro. Es van formar l'any 1994, quan el Rock Alternatiu vivia una època daurada; d'aquesta forma, influits per Sebadoh o Pixies, s'uneixen Josep A. Julià (guitarra, veu), Toni Ramis (baix, veu) i Miquel Ferriol (bateria). 

Després d'una intensa activitat en directe - arribant a telonejar, per exemple, als Australian Blonde - enregistraren aquest exitós primer EP, "Don't forget to smile", format per tres cançons que ens remeten als Lemonheads, als Pixies i, molt especialment, a Sexy Sadie. Pocs anys després, la banda es dissol, sense haver enregistrat res més... però sorprenentment tornaren a juntar-se l'any 2006 per gravar "El hombre en el espejo" que ni sé si al final s'arribà a editar o què. En tot cas, sempre ens quedaran aquestes tres cançons d'un grup al qual ens resistim a oblidar....

DESCÀRREGA

Sensual Pudding - "Don't forget to smile" (2000) - EP

CALLE N - "Sin mis huellas pisar" (2011) - EP

Aquest grup tan simpàtic i bon-rollista el formen Carlos Gómez (veu, guitarra), Juan Carlos Quesada (baix) i Javier de Blas (bateria). Les trobades informals en forma de jam-sessions van donar pas a un projecte que, finalment, s'ha transformat en Calle N. Segur que el nom no us sona estrany: van formar part de les passades festes de Sant Sebastià, a Palma. Tota una fita per una banda de curta trajectòria - de moment - com la seva.

A finals del 2011 editaren l'EP "Sin mis huellas pisar", 5 temes a mig camí entre el Rock, el Pop i el Funk. Una mescladissa que els situa a una mena de terra de ningú, però a la que es fan forts reivindicant influències com les dels Black Crowes, Joe Bonamassa, M-Clan o la que, al manco a mi, em sembla més evident: Fito y Fitipaldis.

DESCÀRREGA

Calle N - "Sin mis huellas pisar" (2011) - EP

MY DEAR FLOTSAM - "Manalive" (2011)

No és el primer cop que a Illa Sonora tenim una mena de híbrid; un grup que, en definitiva, ha nascut amb gent de diferents llocs de procedència. És el cas de My Dear Flotsam, un projecte amb membres de Toledo, Madrid... i Palma, com és el cas del seu vocalista, David. Cercant un poc d'informació sobre els seus components, m'he trobat a un blog una frase breu i significativa que ens ajuda a entendre com s'organitza un grup com el seu, amb components separats per la distància: "A pesar de que David está en Palma de Mallorca, Iñaki en Madrid y Ricardo y Dani en Toledo, nada impide que este proyecto siga en marcha con ayuda de internet, haciendo del directo su momento de reencuentro shakespeareiano".

Duen pràcticament una dècada en marxa, i després d'un grapat de demos i concerts com a eterns teloners, el passat 2011 presentaren un disc debut excepcional, "Manalive". No és estrany: és gent colrada sobre els escenaris, amb les idees clares i un bon gust que queda reflectit al seu so. És gairebé un tòpic que es digui d'ells que fan Indie "que huele a Oxford y a Seattle". Però clar, servidor ho simplificaria dient que My Dear Flotsam han sabut treure profit a unes influències que van del material més clàssic (The Cure, U2, Manic Street Preachers) als nous valors de la música independent (The Dodos, Band Of Horses, Death Cab For Cutie, The Arcade Fire). Hi juga a favor - i molt - una producció que sap treure les majors virtuts del grup: la calidesa, la atmòsfera, el feeling. "Manalive", a grans termes, és un d'aquests discs que fan de la seva escolta una experiència agradable, suficientment positiva com per tornar-lo a posar un altre cop. Així, successivament, fins perdre el compte. 

Insisteixo: millor no perdre'ls de vista, especialment quan hi torni a haver una data en directe a la vista.

DESCÀRREGA

 My Dear Flotsam - "Manalive" (2011)

XAVIER ESCUTIA - "Sister Reincarnation" (1996)

Quan Los Valendas van morir per primer cop, després d'aquell enorme "World Under Water" (1995), el seu carismàtic líder va seguir donant guerra, tot i que en solitari. El resultat d'aquesta aventura fou un únic i deliciós disc en solitari, de títol "Sister Reincarnation" (1996).

És inevitable escoltar-lo i no enrecordar-te de Los Valendas, és clar. Però a aquest "Sister Reincarnation" les guitarres acústiques són les grans protagonistes, donant com a resultat un treball més intimista, més madur, més càlid. Xavier Escutia s'allunyava del Power-Pop per acostar-se considerablement a altres gèneres com el Folk americà o, fins i tot, la Psicodèlia blanda. No obstant, el millor d'aquest disc no és que segueixi una orientació concreta o una altra, sinó el brillant treball compositiu per part del senyor Escutia, i que es posa de manifest a cançons com "Years of solitude", "Sometimes I dream", "1000 days of shame" o "Hang your winds". Una curiositat sobre aquest disc... Quan acaba el darrer tema, comença un "hidden track" que no és, ni més ni manco, que totes les cançons del disc en una sola pista.

Els de Munster Records - segell que edità aquest treball - encara tenen còpies a la venda... i a un preu inmillorable: 1,50 €. Si voleu aconseguir aquest "Sister Reincarnation" original, aquesta és la vostra oportunitat! 

DESCÀRREGA

Discografia Los Valendas 

Xavier Escutia - "Sister Reincarnation" (1996)

WINONAS - Discografia (1996-1999)

Els Winonas és un grup que ara mateix esta, en certa forma, d'actualitat. No, no han tornat als escenenaris ni molt manco, però els seus components Manolo Martínez (veu, guitarra), Sergio Revert (guitarra), Borja Andreu (bajo) i Nacho Vegas (bateria) tornen a la càrrega amb un nou i ambiciós projecte, Hombrespajaro. La setmana passada presentaren el seu àlbum debut - editat per Blau - la qual cosa suposa una bona excusa per repasar els seus inicis musicals amb dos treballs bastant difícils de trobar i que en Pep R. ens ha cedit.

El Powerpop era un gènere ric i pròsper als anys 90's, i més a Mallorca, on hi havia grups del nivell de La Granja, Los Valendas, Crocodiles o els Goodfellows. No era fàcil competir, vull dir, però els Winonas, nascuts l'any 1993, eren un jove grup i amb ganes de menjar-se el món. El seu debut, "Pink Noise" (1996) suposa una bufada d'aire fresc: Power-Pop en anglès, molt melòdic i ben construït, amb uns aires que tant podien recordar a The La's com als Teenage Fanclub més convencionals. Gens innovador, però fet amb tanta gràcia que perfectament podriem considerar-lo com un dels secrets millors guardats del Power-Pop mallorquí. Tal vegada van voler aconseguir un so més madur i personal, no ho sé, però el cas és que el seu següent llençament, el mini-CD "Buenas Sensaciones" (1998) ens mostra a uns Winonas diferents, canviant l'anglès pel castellà i mostrant unes influències més que evidents del Pop espanyol dels 80's.

Si no vaig errat, la seva darrera gravació com a grup fou el tema "Touch me here", tal vegada el tema més experimental de la seva curta carrera trajectòria i que va quedar inclós al recopilatori "The Bam Balam Explosion Vol. 7" (2000). Després van desaparéixer per donar pas al grup de versions Pelillos a la Mar i, el 2010, els Riders, el projecte embrió que finalment a evolucionat cap als Hombrespajaros.

DESCÀRREGA

(The) Winonas - "Pink noise" (1996)

Winonas - "Buenas Sensaciones" (1998)

VV.AA - "VII Concurs Pop-Rock" (1989)

Novament, en Pinxo de MallorcaNochentas ens fa una contribució força interesant per entendre un poc millor la música mallorquina dels 80's i aprofundir, una mica més, en tot un fenomen cultural com va ser el Concurs de Pop-Rock que organitzava l'Ajuntament de Palma. Per tant, el disc que rescatem avui és el testimoni directe de l'edició celebrada l'any 1989, de la qual, tal vegada, la banda més coneguda són els seus guanyadors, Susie Q, presents a aquest disc amb una de les seves cançons més crues, "Chica de mal humor". Però n'hi havia d'altres, com els poblers Rompiendo Cuerdas o uns cracks del Rockabilly com van ser Juanito Percha y Los Colgaos (aquí podem sentir una primera versió del clàssic "Bel, bel, bel"). No oblidem tampoc als Whonkai Palma, un grup que s'especialitzà en els sons africans i tropicals i que, si no record malament, tenien a en Mané Capilla com bateria; o els mítics La Fosca, banda a la qual començaria la seva carrera musical Joan Miquel Oliver (Antònia Font) i que, a aquells moments, estava capitanejada pels germans Janer, Pere i Tomeu (després a Fora des Sembrat). Completam aquest recorregut per l'any 89 amb dues formacions de Pop-Rock com Límites i els menorquins A Bordo.

Escriu Pinxo a MallorcaNochentas: "Una muy dura competencia se encontraron (Susie Q) este año con 62 grupos inscritos pero no tuvieron problema para superar el primer corte y pasar a semifinales junto a 19 grupos más (...)  La Final del VII concurso de Pop-Rock del Ayuntamiento fue la más disputada y ajustada de la historia del concurso. El primer grupo en salir esa noche serian Susie Q por sorteo y aunque esa posición no suele favorecer mucho conseguirian alzarse con el primer puesto con una puntuación que tuvo que resolverse por centésimas, 7,99 puntos contra los 7,91 de Juanito Percha y Los Colgaos que quedarian en segundo lugar". Recordar-vos que si voleu aprofundir un poc més a l'història del concurs o de qualsevol de les bandes que hi participaren, la lectura de MallorcaNochentas és més que recomenable!

DESCÀRREGA

VV.AA - "VII Concurs Pop-Rock" (1989)

BLUE MEANY - Discografia (1996-2005)

Seguim rescantant el llegat d'algunes bandes no excessivament conegudes, com és el cas de Blue Meany, una banda formada l'any 1991 i que, actualment, es troba en una espècie d'estat d'hibernació. Els seus pilars són José Maria Royo (actualment en solitari baix el nom de Mc Royal) i Quico Ros (ara a Payaso), els dos únics membres estables al llarg de la història d'aquesta banda de Pop.

Editaren dos àlbums: el primer, "1996", íntegrament en anglès, és un disc a mig camí entre el Power Pop clàssic dels 90's i el pes inevitable dels Beatles, especialment en el registre vocal; anys després, la banda es passaria al castellà i començaria a apropar-se musicalment cap al Pop-Rock espanyol. Si us agrada el Pop-Rock que es fa a Mallorca, pegau-lis una escolta... que no tan sols de La Granja viu l'home!

DESCÀRREGA

Blue Meany - "1996" (1996)

Blue Meany - "Me siento bien" (2005)

VV.AA - "VI Concurs Pop-Rock" (1988)

Tornem a recuperar alguna d'aquestes joietes en forma de recopilatori. Aquest cop, Pinxo, de l'imprescindible MallorcaNochentas, ens envia aquesta interesantíssima compilació editada l'any 1988 per celebrar el VI Concurs de Pop-Rock. Set bandes en total; podria semblar poc, però realment reflecteixen molt bé allò que passava a Mallorca aleshores... en matèria musical, clar.

A aquest LP hi trobem a uns clàssics com els Cerebros Exprimidos, amb una de les seves primeres cançons oficials, "No lo vi venir", que no forma part de cap maqueta, demo o similars. També, amb en Juanmi Bosch a la guitarra, ens trobem amb una formació mítica com Los Turkos, i el seu himne macarra, "Una rubia en el armario".

Igualment mítics, ens trobem amb Susie Q, una banda que es tornava a presentar al concurs i que no va tenir sort... Haurien d'esperar a l'edició de 1989 per fer-se amb el triomf. Els que si van guanyar l'edició del '88 van ser La Isla, que apareixen aquí amb el tema "Sueños Etílicos"; aquell mateix any van publicar el seu disc "Del poder de la luna ni se sabe...", amb una curiosa versió de The Doors. Menys coneguts, trobem a aquest recopilatori als Cutres, una banda molt jove que mesclava les influències del Rock clàssic amb sons més propers al Rockabilly i al Psicobilly; de fet, circulen algunes fotos promocionals del grup on, alguns dels seus membres, es passetgen amb camisetes dels Meteors. I pels més canyers, atenció: Damage Inc. Algú em sabria dir si són la mateixa gent de Orthak? En tot cas, aquest és dels primers grups de Thrash/Speed Metal a Mallorca... i ho feien força bé, tot s'ha de dir! Tanca la llista de grups els Intransigentes - sempre els confonc amb els Interminables! - un grup de Pop-Rock bastant interessant però amb una vida bastant curta.

Aquest disc us assegura un vol directe cap la segona meitat dels 80's. I recordeu que si voleu saber més d'aquells mítics concursos organitzats per l'Ajuntament de Palma, així com les bandes que participaren a ells, passau-vos per MallorcaNochentas.

DESCÀRREGA

VV.AA - "VI Concurs Pop-Rock" (1988)

FALCONS - Discografia (1978-1980)

Any 1977: no sé ben bé què devia passar pels seus caps a aquells moments quan els antics components de Grupo 15 van decidir deixar de banda la música d'hotels i sales de festa per començar aquest nou projecte, molt més ambiciós i personal. Els Falcons van ser Rafel Aguiló (guitarra, veu), Josep Portell (guitarra), Pep Nadal (baix), i Damià Tomàs (bateria).

Falcons van donar una nota de color a la música mallorquina a uns anys de decadència total; això els converteix en un cas atípic i certament estrany dins la nostra música. A diferència de tots els seus companys generacionals, el quartet es va aferrar amb força al Pop i Rock dels Estats Units, al so comercial que es feia a la Costa Oest, afegint-hi també pinzellades de formacions consagrades com Chicago o la Jefferson Starship.

Tres discs d'estudi avalen als Falcons com la banda mallorquina més destacada dels darrers 70's. Tal vegada, el seu llegat no ha envellit massa bé, però això no lleva importància a fites tan destacables com haver aconseguit ser número 1 dels 40 Principales amb el tema "Terciopelo y Fuego", ni més ni manco que dos mesos. La banda es va dissoldre devers l'any 1982, però alguns dels seus membres han seguit en actiu. L'altre dia em vaig sorprendre al escoltar un fantàstic disc de Jazz com és "Trencaclosques" (2003), a càrrec de Rafel Aguiló i el seu projecte, Confidential Band. 

DESCÀRREGA

Falcons - "Falcons" (1978)

Falcons - "II" (1979)

Falcons - "Como tú" (1980)

VVAA - "VIII Concurs Pop Rock - Palma" (1990)

Anem ara un poc més lluny, a principis dels 90's: és el torn de treure la pols a aquest LP editat en motiu de la celebració del VIII Concurs Pop Rock, que al llarg de tants d'anys organitzà el Ajuntament de Palma. Únicament hi surten 6 cançons-grups, així que és un disc magre en quantitat... però ric en contingut. Així, hi trobem del primeríssim material de Los Malditos, guanyadors d'aquella edició, sinó també una primerenca versió de "Satellites" d'uns aleshores desconeguts Los Valendas: una raresa en tota regla, vaja. A més de trobar-hi cançons del sextet La Puerta del Ruido, Tumbet i els menorquins A Bordo, també hi ha l'aportació de Zevo ("Jack, el destripador"), una veterana banda de Heavy Metal capitanejada pel guitarrista Tolo Gual, que per desgràcia passà a millor vida fa uns pocs mesos.

Aprofit per dir que aquest disc me'l envià en Pinxo, recordant-vos que a la seva web, MallorcaNochentas hi trobareu un bon grapat d'informació sobre les diferents edicions del ja mític Concurs Pop-Rock.

DESCÀRREGA

VVAA - "VIII Concurs Pop Rock - Palma" (1990)



CEREMONEY - "The CMY EP" (2011) - EP

Això és un no aturar! Vaja any carregat de sorpreses i alegries; quina quantitat de demos, EP's i àlbums ens està deixant aquest productiu 2011... com aquest nou EP de Ceremoney, una banda que ha sonat als dos darrers programes d'Illa Sonora, a BN Mallorca, i que poc a poc estan guanyant-se un nom dins l'escena indie mallorquina amb una proposta força convincent.

No negaré que el primer cop que els vaig veure en directe, no m'agradaren gaire... però clar, feia poc que tocaven. Ara la cosa sona sèria i important: Diego López (veu, guitarra), Víctor Núñez (baix, veu) i Álex Sancho (guitarra, teclats i programacions; motor del projecte Rosemary's Babe) han sabut canalitzar de forma òptima les seves influències, sense sonar com un enèsim refrit de Joy Division. Ceremoney ha sabut crear una proposta intel·ligent, alhora que atractiva, on una base hereva del Post-Punk més melòdic es barreja amb elements propis del so Manchester tipus Happy Mondays o l'Electrònica d'autor. Tot plegat sona convincent, com si es tractés d'una banda del sud d'Anglaterra i no pas de la Mediterrània.

"The CMY EP" (2011) queda estructurat en 6 talls, un dels quals ("Re-Gallow") va aparéixer a una primitiva demo, "The Gallow", publicada on-line mesos enrere. Aquests nous temes, produïts per Miguel Puigserver 'Puter' (Satellites) sonaran frescs i addictius per tots aquells seguidors del Indie Pop-Rock anglosaxó. A més, m'he pres la llibertat d'afegir un bonus track: una versió en directe de "The Gallow", apareguda al magnífic recopilatori del programa "Cara B" (IB3), de Joan Cabot.

Ceremoney han donat una passa decidida amb el seu EP i es converteixen en una de les bandes revelació del 2011, i en un grup a tenir present pel proper 2012.

DESCÀRREGA

Ceremoney - "The CMY EP" (2011) - EP



ON - Discografia (2009-2011)

Crec que no hi ha un dia millor per dedicar una entrada d'Illa Sonora a On: precissament avui, dijous 22, presenten en directe el seu nou EP "A un millón de pasos" al IO Music Club, a partir de les 22.30 h. I això no és tot: demà, divendres 23, els tindrem com a convidats a "Fang i Distorsió" - a partir de les 17 h. al 92.9 FM - per conéixer un poc millor a la banda i aquest nou llençament. El cas és que avui posam tot el material editat per On ("A un millón de pasos" inclós) per cortesia de Toni Martín i amb el consentiment de la banda.

On duen en actiu des del 2007; per tant, és una banda més o manco recent, però amb uns components colrats prèviament a altres bandes: Eva Mª Grajera (veu; abans a Sith Lizzard i Crossroads), Rafa Ortega (guitarra; Fora des Sembrat, Quo Vadis, Little Joe, Cuando el Río Suena...), Pep Aguiló (baix; ex-Los Vecinos del Rey, Drinking In The Blues, Crossroads...), Andrés Adipe (bateria) i finalment un darrer i flamant fixatge: Toni Martín (guitarra; també a Gato Martín).  On és, essencialment, un grup de Pop-Rock; un híbrid perfecte que es nodreix tant de la sensibilitat del Pop com del tractament sòl·lid i cuidat d'unes guitarres influenciades per l'AOR americà. Aquesta combinació fa que siguin una banda llunyana al Power-Pop guitarrer, del Indie-Pop/Rock alternatiu o del Pop més frívol. Així de lliures, sense necessitat de ficar-se dins cap escena en concret, On van tira a tira, editant EP per any. "Quién pudiera" (2009) i "Quizás" (2010), enregistrats als estudis The Black Door, ens mostren la seva vessant més enèrgica, mentre que "A un millón de pasos" (2011), just tret del forn, marca una evolució més intimista, melòdica i accessible. 

La experiència és un grau... o això diuen; On no viuen de rendes i aposten de nou per la seva música. Vosaltres podeu descobrir-la amb tan sols tres clicks de ratolí... i segur que si els voleu veure no haureu de recórrer un milió de passes. Molta sort!

DESCÀRREGA

On - "Quien pudiera" (2009) - EP

On - "Quizás" (2010) - EP

On - "A un millón de pasos" (2011) - EP

AURA - "The Longest Winter" (2004)

Que no us engany aquesta portada, tan allunyana del seu estil com de la seva procedència mediterrània: els mallorquins Aura feien un Rock alternatiu de qualitat que l'amic Mateu Ramon s'encarrega de recordar-nos. Moltes gràcies per la teva contribució! La veritat és que ara mateix el seu nom no diu massa, però me'n record que al seu moment moltes bandes illenques parlaven d'Aura amb un cert to d'enveja dissimulada. Aconseguiren un so que, si ben bé no era gaire original, era convincent: en certa manera, barrejaven el Power-Pop dels primers Weezer o dels Sexy Sadie més distorsionats amb el Rock Alternatiu de Nada Surf o The Smashing Pumpkins (només cal escoltar "Frozen" i observar les seves similituds amb el clàssic "Today").

Procedents de Muro, Aura sorgiren de les cendres de Sensual Pudding, uns altres mites del Indie-Rock de finals dels 90's; després d'una primera demo ("Freedom from oneself") i una sèrie de canvis de formació, van trobar la seva estabilitat amb dos ex-components més de Sensual Pudding, Miquel Femenies (bateria) i Toni Ramis (baix), i també l'inclussió de la guitarrista Marga Roca, abans a Ubikación, i actualment a Hadooken, entre d'altres.

Uns diuen que "The Longest Winter" (2004) és una demo... Altres diuen que és un disc. Pensau el que vulgueu: aquí teniu 14 cançons de pur Rock alternatiu illenc que van portar a Aura a la final del concurs Art Jove. I no només això, sinó també concerts a Barcelona o Valladolid. Precissament, en motiu de la seva visita a terres castellanes, els van fer una entrevista, potser l´únic relat en primera persona de la banda que existeix a la xarxa (llegir aquí).

De nou, agraïr als lectors d'Illa Sonora el seu interés i entrega, enviant material tan interessant com aquest i fent que, d'una forma o una altra, la música d'Aura torni a ser escoltada, tant pels que els van conéixer al seu moment com aquells que els acaben de descobrir ara mateix.

DESCÀRREGA

Aura - "The Longest Winter" (2004)