INVASORES DE MARTE - "The attack of..." (2008)

Els Invasores de Marte tornen a estar d'actualitat amb la publicació del seu segon disc, "Zaska II" (2012), del qual podeu llegir una interesantíssima crítica a 40putes (link). Així doncs, és una bona ocassió per rescatar el seu àlbum debut, "The attack of..." (2008), una autèntica bomba de rellotgeria en forma de catorze cançons que segueixen sonant fresques, contundents i addictives.

Formats l'any 2004 com a quartet de Surf instrumental, Invasores de Marte va saber evolucionar la seva proposta i fer-la molt atractiva al incorporar-hi elements propis Garage, del Beat i de la Psicodèlia, amb uns referents inqüestionables: Fuzztones, Bo Diddley, MC5, The Sonics, Dick Dale, Los Salvajes... La seva victòria al Sonopalma 2007 els catapultà com una de les formacions illenques més prometedores del seu moment, un gran moment que fou culminat amb aquest àlbum debut, que fou publicat tant en CD com en vinil, i que, per sort, no són difícils de trobar.

DESCÀRREGA

Invasores de Marte - "The attack of..." (2008)

THE REDSUNS - "The Redsuns" (2005)

Pel meu gust, dels millors discs que es van publicar a Mallorca la passada dècada: The Redsuns debutaven l'any 2005 amb un disc homònim a-co-llo-nant que, d'haver-ho publicat un grup anglès o nord-americà, haguès aconseguit moltíssima més repercusió. Tampoc em posaré a lamentar-me, però aquest és un disc molt ben parit, on hi trobem autèntics himnes com "Summer crisis", "No more BCN", "Russian trip", "Let the karaoke boys sing", "Inside you, breathing", "Heart wins over lost trains"... Ni un sol punt feble; ni una mala cançó; cap fisura ni una. 

Que Diego Águila (guitarra, veu), ex-component dels grandíssims Honey Langstrumpf, hi estigui al capdavant hi té molt a veure, però també els músics que participaren a aquesta gravació: Felip Palou (veu, guitarra), Llorenç Coll (baix) i Josep Verdera (bateria, ex-Poomse). Però, apart del component humà, és important destacar la seva fòrmula que, a la seva manera, refrescà el Rock alternatiu que es feia a Mallorca amb una barreja explossiva: riffs simples i incendiaris que et remeten a MC5, capes de distorsió made in The Jesus and Mary Chain que de vegades et porten al Shoegaze de My Bloody Valentine o els Ride més crus, i un toc modern comparable als primers Black Rebel Motorcycle Club. Joieta! I si tens ocasió de pillar-lo original, ni t'ho pensis: val molt la pena!

DESCÀRREGA

The Redsuns - "The Redsuns" (2005)

DE SUCEDÁNEOS - "De Sucedáneos 2004-2005"

Aquesta és una raresa en tota regla que podríem presentar com una mena de "missing link" dels Doctor Martín Clavo. Perquè? Doncs per què els De Sucedáneos - actius a mitjans de la passada dècada - van incloure a la seva formació al gruix dels Clavo: David (guitarra), Omi (baix) i, molt esporàdicament, Ginès (bateria). Tancava la formació el vocalista David Sucedáneo, que actuava com una mena de mestre de cerimònies.

El so d'aquests De Sucedáneos res té a veure amb Doctor Martín Clavo o, per exemple, altres històries paral·leles com Dr. Doom... Què va. Parlam d'una "Electrònica" Lo-Fi on el Casiotone juga un paper preeminent: la mescla de diferents gèneres i conceptes fa d'aquest un projecte curiós, original i, sobretot, sorprenent.

DESCÀRREGA

De Sucedáneos - "De Sucedáneos 2004-2005"

FRIDA LAPONIA - "Pacas Go Downtown" (2012)

Hi ha matrimonis - matrimonis musicals, ja m'entens - insòlits i Frida Laponia és un d'ells: per una banda, Joan Feliu (la meitat de Vacabou) i, per l'altra, l'escriptor Agustín Fernández Mallo, especialment recordat per l'anomenada "Trilogía de la Nocilla". D'aquesta estranya unió es podien esperar moltes coses, però no un disc tan rematadament personal com "Pacas go downtown" (2012): onze cançons anàrquiques i imprevisibles que, una vegada païdes - i costa, creu-me - acaben captivant a l'oient. Com a exemple, les paraules de Pako Jeremy (40putes) sobre aquest disc:

"Enfrentarse a la crítica de un disco como este no es nada fácil, y no porque no me haya gustado –realmente he disfrutado muchísimo con su escucha- sino porque es tan marciano, tan único, que no sé por dónde pillarlo para empezar a diseccionarlo (...) "Pacas Goes Downtown” es una experiencia musical nueva y distinta a todo lo que he escuchado antes. (...) Parecen transportarte a una dimensión donde palabra, música y emoción se unifican, convirtiéndose en algo único, algo que no es de este mundo, algo totalmente extraño y bello a la vez, algo que solo se consigue alcanzar cuando todos los elementos se alinean de una manera mágica e imprevisible, algo que logran conseguir Agustín y Joan con Frida Laponia" (llegeix la crítica completa).

DESCÀRREGA

Frida Laponia - "Pacas Go Downtown" (2012)

DOCTOR MARTÍN CLAVO - "Todo Superman tiene su kriptonita" (2002)

Els origens musicals de Doctor Martín Clavo són tan desconeguts com sorprenents. Desconeguts, perquè és com si el grup s'hagués "oblidat" - no sé si de forma intencionada o no - de que existeix aquest "Todo Superman tiene su kriptonita" (2002). I sorprenents, perquè aquest disc té un so molt diferent al de "Mente de Perro" (2005) o "El dia en que salvamos la tierra" (2007), que, per altra banda, són indubtablement els discs més significatius del grup encapçalat per David Martín. Així doncs, què és aquest treball? Una obra menor ? Una raresa? Jo ho qualificaria d'un àlbum embrionari on Doctor Martín Clavo comença a forjar-se per acabar explotant amb l'essencial "Mente de Perro". Aleshores, el grup estava format per David (veu, guitara), Enrique Pérez (baix) i Josep Verdera (bateria); destacar, a més, que a alguns temes hi participa com a guitarrista la futura baixista de la banda, Omi González.

Han passat deu anys des de que fou publicat "Todo Superman tiene su kriptonita", i ara, escoltant-lo, un servidor se'n adona de que és un disc que ha envellit molt dignament... per no dir que m'encanta. El grup, aleshores, tenia una influència molt marcada del Noise-Pop/Rock i, a moments molt concrets, fins i tot de Shoegaze. Que no, que no; no és cap vacilada meva. El tractament de les guitarres i el baix, saturadíssims de fuzz, creen un mur de distorsió de diferents capes: el resultat és un so més proper a Sonic Youth que no pas al que podem escoltar a "Mente de Perro", "El día en que salvamos la tierra" o el darrer i flamant "Explosión en el laboratorio" (2012). Volien sonar així, realment? O la semblança és casual i circumstancial? Depèn. La varietat d'aquest disc fa que, de la mateixa forma, sigui difícilment classificable. Cançons - boníssimes, per cert - com "Kriptonita!" o "El habitante número 10" ens mostren la seva vessant més experimental, mentre que "El hombre que quiso volar", "Galerías Preciados", "Tú a Boston y yo a California" o "Pánico en el Estadio" són intensíssims exercicis d'un Rock 'n Roll garajero i d'aires Noise, amb certs paral·lelismes amb el primer disc de The Redsuns (posats a escollir un producte de la terra). Després, la versió del controvertit "El imperio contraataca" de Los Nikis, la pausada i melòdica "El porqué de las caras C" o "Las tribulaciones de un chino en Japón" connecten més amb el disc que vindria després, "Mente de Perro". 

Veieu el que us dic? "Todo Superman tiene su kriptonita" és un disc variadíssim i que té una gran virtut: no resulta cansat a cap moment. És d'aquests discs que podries escoltar perfectament tres vegades seguides i, quan acaba el darrer tema, penses: "I si li torn a pitjar al "play"? Insisteixo que no és el millor àlbum de Doctor Martín Clavo, però sí que puc assegurar que aquest disc debut té una sèrie de moments absolutament deliciosos, així com algunes cançons que, perfectament, podrien - i haurien - d'estar incloses dins d'un imaginari greatest hits de la banda.

DESCÀRREGA

Doctor Martín Clavo - "Todo Superman tiene su kriptonita" (2002)

PEP LAGUARDA & TAPINERIA - "Brossa d'ahir" (1977)

Tenia dubtes de si "Brossa d'ahir" encaixaria dins d'aquest blog... però, clar, ho pens fredament i no puc lligar-lo a cap altre espai que no sigui Deià, on fou enregistrat fa 35 anys. Daevid Allen, el productor d'aquest disc, afirmava convinçut que a aquest poble de la Serra s'hi concentren energies còsmiques com a conseqüència de la seva morfologia quasi-piramidal. Cert que la cervellera del senyor Allen funciona - per dir-ho d'una forma elegant - diferent a la resta dels humans, però no es pot negar que Deià té alguna cosa diferent; una mena d'atmosfera on s'hi mescla l'encant, la màgia i el misteri a parts iguals.

Mirant en retrospectiva, fa 35 anys el valencià Pep Laguarda no deixava de ser un dels molts cantautors que intentaven seguir, amb major o menor fortuna, les passes de Pau Riba. Arribà a Mallorca, acompanyat per un grapat de músics (els Tapineria) per marxar a Deià, darrer reducte del hippisme a l'illa, i enregistrar al mític The Banana Moon Observatory aquest genial "Brossa d'ahir". El propi Pep contava a una entrevista que arribaren allà adalt i, quan els van veure amb aquelles guitarres espanyoles tan fetes pols, van haver de telefonar al propi Joan Bibiloni per que els deixés els seus instruments. Començà, doncs, una gravació que degenerà en un autèntic desgavell però que, miraculosament, va donar com a resultat un disc antològic on, junt a Laguarda i els Tapineria, s'hi junten Pau Riba, Pepe Milán (Euterpe), Joan Bibiloni i un grapat de músics més. "L'any 1977 - escriu Jordi Bianciotto - mentre el Punk agita els carrers de Londres, Laguarda, el penúltim hippie, agafa inconscientment alguna cosa d'aquella contestació antitecnicista, tot i que es decanta per observar la Mediterrània i imaginar postes de sol aromàtiques, subtilment rebels, oficiades a un entorn de comuna feliç. Molta harmonia domèstica, herbes que es fumen i una lluna de forma naïf com a testimoni. Les sis llargues cançons d'aquest disc transmeten l'estat balsàmic de saber viure; son instantànies màgiques, engronxades pel mateix temps, d'una forma meridional de veure el món".

La mescla de Folk lisèrgic i cançó mediterrània fan d'aquest un disc de gran bellesa que no ha perdut gens del seu encant al llarg d'aquests 35 anys. 

DESCÀRREGA

 Pep Laguarda & Tapineria - "Brossa d'ahir" (1977)

ASTROLABIO - Discografia (2008-2011)

Astrolabio és un dels grups del moment a l'escena mallorquina, però, a més, també són dels que més tenen a que dir a un futur. Aquesta posició d'avantatge no els ha caigut del Cel, sinó més aviat és un terreny que han anat guanyant poc a poc, amb perseverància, des de que a principis del 2007 es pengessin les seves guitarres i comencessin a fer renou. La culminació d'aquesta, diguem, primera etapa ha estat un disc debut - "Astrolabio" - que passa per ser dels millors àlbums publicats a les Illes Balears el passat 2011. I com a fidel testimoni, el resum anual que varem fer a aquest humil blog, però també a la llarga llista de revistes, webzines o blogs que han qualificat a "Astrolabio" com a un dels discs del any. 

Però, al marge d'això, Astrolabio tenen una cosa que els diferencia de moltíssims grups de generació o estil: l'autenticitat. Semblen fugir del Indie Pop-Rock més políticament correcte per aportar un grau d'emoció, locura i energia que moltes bandes voldrien tenir i no, de fet, tenen. Les melodies hi juguen una part important, d'acord, però la seva intensitat resideix en la mateixa naturalesa - potent i bàsica - de la cançó. Només així podem entendre cançons com "Sr. Caballo" o "Thelema", autèntiques canonades del millor Indie-Rock que s'ha fet a aquesta illa als darrers anys. 

Un aspecte interessant, que marca profundament el seu so i que definitivament els diferencia del sector més modernillo del estil és que una part important del seu so es nodreix d'autèntics clàssics. És obvi que han escoltat a El Niño Gusano o Los Planetas, però també a la Velvet Underground, als Rolling Stones, als Beatles, a The Jesus and Mary Chain. Així, doncs, si no l'heu escoltat, atents, perquè aquí ho teniu acompanyat pels seus dos primers EP's, "Blanco" i "Negro", on hi podreu trobar les primeres versions de "La Chica Bala", "Astrologia" o "Debe haber siete niveles", així com altres cançons que valen molt la pena. "Bajo cero", que va ser la primera referència sonora de la banda, segueix dins de les meves favorites: quina gran cançó! 

Recordar-vos que si voleu una còpia original de "Astrolabio", la podeu comprar mitjançant la banda o també pegar un bot a Xocolat, a Palma, on en trobareu per tan sols 5 €. De la mateixa forma, Astrolabio ens han donat un grapat de còpies signades per sortetjar a "Fang i Distorsió" així que si no n'aconsegueixes una és per què no vols! Encara recordem amb afecte i bon rollo el seu divertit pas pel programa, just abans de la publicació del disc, on ens deixaren una de les entrevistes més surrealistes i divertides que podem recordar.

DESCÀRREGA

Astrolabio - "Blanco" (2008) - EP

Astrolabio - "Negro" (2009) - EP

Astrolabio - "Astrolabio" (2011)

THE ZINEDINES - "Take me, take me" (2004)

I arribà un moment en el que The Frankenbooties se'n anaren; no obstant això, els germans Martínez Riutort - Manel i Miquel - no es quedaren amb les mans plegades i juntament amb Miquel Molinas (ex-Henteligens) i Sebastià Linares formaren una de les bandes més captivadores de l'escena mallorquina dels darrers 90's. Estem parlant de The Zinedines, un quartet amb base a Muro que es va saber guanyar una gran reputació gràcies als EP's "I'm gonna rise" (1999) i "Diggin' Everything" (2002).

Recuperam avui el que, a hores d'ara, és el seu únic disc, "Take me, take me" (2004), un disc que, curiosament, ha caigut en una mena d'oblit gens, però que gens merescut. Si no record malament, la crítica acollí amb molt bones paraules aquest debut de The Zinedines; el que sí record, i bé, és haver sentit a un bon grapat de gent - músics, essencialment - criticar-los afirmant que "simplement es dediquen a copiar als Beatles". D'acord, no es pot negar que les cançons de "Take me, take me" estan clarament inspirades en el so i la forma de l'etapa 1966-1967 dels Quatre de Liverpool, i més concretament en el disc "Magical Mystery Tour" (1967), però els Quatre de Muro van saber ficar-hi també, amb encert i bon gust, influències dels primers Pink Floyd, dels Beach Boys, dels Byrds, i d'altres clàssics de la música dels 60's.

Hi ha gent - com jo - que prefereix el seu passat més indie amb els Frankenbooties, però sempre és un plaer tornar a escoltar un disc tan esquisidament retro com aquest, on The Zinedines invoquen a la seva manera a George Harrison i Syd Barrett amb cançons tan redones com "I Know Your Bird", "Garage Flying", "I'm not me" o "It's all around you". No cerqueu aquest disc a les tendes de discs, perquè no el trobareu... però, tranquils: el segell saragossà Grabaciones del Mar encara té algunes còpies a la venda per tan sols 5 €. Si podeu, pillau-lo original: val (molt) la pena!

DESCÀRREGA

The Zinedines - "Take me, take me" (2004)

GRAN AMANT - "El Primer Disc" (2011)

No voldria semblar repetitiu, però... Cony! Quin any tan rematadament productiu! Aquest 2011 està superant totes les espectatives gràcies a una sèrie de discs, EP's, singles i maquetes d'altíssim nivell que no fan més que confirmar que l'escena illenca passa per un moment dolç, molt dolç. Gran Amant ja havia donat de què parlar gràcies a l'EP "Bressol", però és ara, amb "El primer disc", quan podem afirmar amb rotunditat que són una de les majors revelacions d'enguany.

Les dotze cançons que el formen són una mena de petites finestres cap al complex món interior de Gerard Armengol, il·lustrador, DJ, i creador de Gran Amant. La seva veu ens acompanya al llarg d'un trajecte musical on es barregen multitud d'estils i influències per acabar amb un resultat final sorprenent. Pop imaginatiu, eclèctic i incontrolable; poètic, pertorbador, surrealista i caòtic. Armengol, acompanyat pels Cigarretes - Jordi Herrera (Satellites, The Marzipan Man), Pep Toni Ferrer (Oliva Trencada) i Manu Mielniezuk - ha aconseguit donar forma a un disc d'una fortíssima personalitat, un debut captivador que, sense cap tipus de dubte, haurem d'afegir a les grans sorpreses que ens està deixant aquest 2011.

Ah! Important: el disc s'ha editat amb el segell Foehn Records, que ja havia tret material d'altres artistes illencs com Poomse o Oso Leone. No obstant, també el podeu descarregar de forma gratuïta al Bandcamp de Gran Amant. I si us ha agradat el que heu escoltat, apunteu-vos aquesta data: dissabte, 30 d'octubre. Gerard Armengol i els seus Cigarretes presentaran "El Primer Disc" en directe a Sa Possessió (al costat del polígon de Son Noguera, a Palma), junt als valencians Senior & El Cor Brutal. No hi falteu!

DESCÀRREGA

Gran Amant - "El Primer Disc" (2011)

MARIA DEL MAR BONET - "Si vens prest" (1969) - Single

Crec que sobren les presentacions a l'hora de parlar de na Maria del Mar Bonet. O agrada molt o no agrada gens, així de simple; la seva figura, a més, és de les més mediàtiques dins la cançó d'autor en català, així que d'una forma o una altra, qui més, qui manco, té una idea de qui és ella i quin tipus de música fa. El cas és que avui rescatem el material més rar i curiós que hagi publicat mai la que Terenci Moix anomenà un dia 'Sultana de la Mediterrània'.

Perquè dic això de rar i curiós? Perquè a aquest single de dues cançons, la palmesana s'allunyà dels patrons més ortodoxes de la Nova Cançó - catalana, mallorquina; tant és - i de la música purament mediterrània per acostar-se a altres estils com el Folk psicodèl·lic. No ens enganem: gran part de culpa la tenen el pianista Jordi Sabatés i el guitarrista Toti Soler, dos músics enormes, dels millors que hagui donat la música catalana en tota la seva història. Tant Sabatés com Soler formàven part del grup de Rock Progressiu Om, una increible banda que, aleshores, completaven Romà Escales (flabiol) i Josep Polo (bateria).

Aquests mítics Om van ser el grup d'acompanyament de Pau Riba per enregistrar el mític "Diòptria" (1970); no obstant, com podeu comprovar van donar les seves primeres passes amb Maria del Mar Bonet i el seu "Si vens prest" és anterior. No ho negaré: és un producte rar, on sorprèn la mescla de Nova Cançó - amb l'inconfundible veu de Maria del Mar - amb els aires experimentals i psicodèl·lics que aporten Om i els seus orgues Hammond, distorsions, etc. A destacar, especialment, la sorprenent cara B en forma de "Jo em daria a qui em volgués", que ens mostra una de les vessants menys conegudes de la cantautora.

DESCÀRREGA

Maria del Mar Bonet - "Si vens prest" (1969) - Single



DAEVID ALLEN & EUTERPE - "Good Morning!" (1976)

Feia temps que tenia ganes de dedicar-li una entrada a "Good Morning!" (1976), que apart de ser dels discs més poc coneguts de Daevid Allen és, també, una de les majors rareses illenques editades als anys 70. Així doncs... Preparats per descobrir aquesta joieta de pur Folk psicodèl·lic?

Nascut a Austràlia, Allen pot presumir de ser una de les figures claus dins la història de la Psicodèl·lia europea, que no és poc: l'any 1966 fundà , juntament amb Kevin Ayers i el grandíssim Robert Wyatt els Soft Machine, una banda anglesa però amb un vincle estret amb el poble mallorquí de Deià. Només dos anys després formà uns altres clàssics, Gong, potser el grup que millor s'adaptà a la seva pecul·liar forma d'entendre la música. O la vida, directament. Tal vegada, la seva conducta llunàtica i extravagant el portà a fugir de França, perseguit per les autoritats judicials del país, i cercar refugi a Mallorca. Deià seria el destí, un bressol muntanyós on, apart de Robert Graves, hi podiem trobar músics, lletraferits i pintors de tota casta. Pels seus racons hi circularen altres músics experimentals (diguem-ho així) com els alemanys Can; el rei del minimalisme musical, Terry Riley; Didier Malherbe, posteriorment flautista i saxofonista a Gong, i que visqué a una cova de la Serra; un jove encara desconegut com Mike Olfield; músics arribats des del Principat, com Pau Riba o Pep Laguarda, o Eivissa, com la comuna de Can Am des Puig. La llista és llarga, creieu-me.

Tornem, però, cap a la figura d'Allen. La seva relació amb Mallorca havia quedat reflectida als dos primers discs de Gong, "Magik Brother" (1970) i "Bananamoon" (1971), nom amb el qual el propi músic havia batejat el seu hogar a Deià. Però la cosa no s'acaba aquí: uns anys després tornà a Mallorca per composar i enregistrar un disc en solitari, acompanyat però per una banda mallorquina: Euterpe. Aquesta formació, encapçalada pel talentós guitarrista Pepe Milán, s'havia format als primers 70's com una banda enfocada cap el Folk americà però, poc a poc, anà incorporant elements psicodèl·lics i progressius dins del seu so.

"Good Morning!" s'enregistrà a Deià, a la primavera de 1976, i d'una forma un tant rudimentària: a casa del propi Allen, amb un vell quatre pistes. La formació que enregistrà aquest àlbum, apart de Daevid, guitarra solista, veu i mestre de cerimònies, és la següent: Pepe Milán (guitarra acústica, mandolina, charango, glockenspiel), Ana Camps (veu), Antoni Pasqual (guitarra, teclats), Toni Arés (contrabaix) i Toni Fernández (guitarra). La formació completa d'Euterpe, vaja. Un tret interessant d'aquest disc és l'absència de bateries o percussions; només les trobam a un únic tema ("Wise man in your heart") van a càrrec del francès Pierre Moerlen, conegut per haver tocat amb Gong, Mike Olfield i, fins i tot, els Thin Lizzy.

No és, ni de lluny, un disc accessible, però té cançons i fragments especialment inspirats; a més, el propi Daevid Allen té una predilecció especial per aquest disc que, per cert, dedica "a tota la gent de l'illa".

DESCÀRREGA

Daevid Allen & Euterpe - "Good Morning!" (1976)

PETRÖLEO - "La Flor de Piel" (2011)

No sé què pot haver passat aquest 2011 per a que els grups mallorquins estiguin treient-se de la mànega gravacions tan interessants i, sobretot, de tant alt nivell. Serà la crisi? Serà que aquests mals temps realment inspiren? Ja podria ser, perquè, senyores i senyors, vaja col·lecció de discassos que duim enguany. Si heu seguit amb certa regularitat el programa "Illa Sonora" o heu anat llegint les entrades antigues d'aquest humil blog, haureu observat que, A) Hem seguit d'aprop la trajectòria i evolució de Petröleo, B) Hi havia moltes, moltes ganes d'escoltar aquest disc, i finalment C) Les expectatives creades per "La flor de Piel" eren molt altes.

Deu fer dues hores que he sentit (he dit 'sentit' i no 'escoltat') l'esperat "La flor de piel" i d'ençà deu haver sonat tres o quatre vegades al reproductor. Oblidem tot allò que escoltarem al directe d'IB-3 com aperitiu, mentre esperavem aquest plat: ara, amb la seva forma definitiva, podem apreciar el valor i qualitat d'aquesta nova entrega de Petröleo. No sé que putes pot haver passat pels caps d'Alberto Petröleo (veu, guitarra), Daniel Zamora (guitarra) i Gaspar Reixach (baix) per haver iniciat aquest viatge, introspectiu i personal, com el plantejat a "La flor de Piel". Pop independent? Pop d'autor? I què sé jo! Aquests 8 temes fugen dels ritmes ballables, de lletres tontes i frívoles, de tota la parafernàlia estètica i mediàtica que rodeja el gènere. Res d'imatge; aquí conta la música... però la música de veritat; cançons oscures, melangioses, profundament doloroses, d'una sobrietat sobrecollidora. Un baix, una guitarra acústica i una altra elèctrica i, finalment, la veu impertorbable d'un Alberto que exorcisa fantasmes interns amb la mateixa credibilitat de Fernando Alfaro o Leonard Cohen. L'absència total de bateria i percussió - elements presents al seu anterior disc, "Viaje al fin de la noche" - reforça aquest sentiment de sobrietat.

“Viaje al fin de la noche” (2009) estava bé. Interessant, i prou. Ara bé, el d'ara és una gran passa; un disc d'alt nivell. La flor de pell...i la pell, de gallina.

DESCÀRREGA

Petröleo - "La Flor de Piel" (2011)

JOAN TONI SKARABAT - Discografia (2002-2009)

Aquesta és una entrada un tant conflictiva; rara vegada pos per aquí material editat pel segell Blau, i les vegades que ho he fet solen ser gravacions descatalogades o molt difícils d'aconseguir per tal de no interferir en el seu nivell de vendes. El cas és que, des de fa uns mesos, he rebut alguns correus de gent interesant-se per la música de Joan Toni Skarabat, una banda no excessivament coneguda a Mallorca i que, al seu moment, fou més apreciada/valorada a Catalunya que no pas a la nostra illa. Ja es sap, que no sempre un pot ser profeta a la seva terra.

"Els músics volem ser escoltats", afirma Joan Toni Fuster, veu, compositor i ànima de Joan Toni Skarabat; per iniciativa seva, i amb el seu total consentiment, arriben a Illa Sonora els dos discs i l'EP que publicà baix aquest nom. La formació de la banda queda completada amb Albert Riutort (guitarra, cors), Carles Reus (baixista, posteriorment substituït per Joan Jaume), Alberto Feo (teclat) i Joan Rubio (bateria). Debutaren l'any 2002 amb "Deixalles en un món estàndard", un treball editat a mitges entre la banda i la discogràfica, seguit de "...Ple d'ineptes, fracassats i altres espècies" (2005), un segon disc que, segons Fuster, "és ben nostre, perquè nosaltres pagarem l'edició. Va rebre molt bones critiques a Catalunya però aquí, a Mallorca, ha passat desapercebut".

La música de Joan Toni Skarabat, tot i tenir unes arrels profundament mallorquines, s'allunya dels aires mediterranis, costumbristes i verbeners d'Antònia Font o formacions similars; ells apuntaren cap a un format més proper al mercat indie, bevent tant de Los Piratas com Death Cab For Cutie, Teenage Fanclub, Gigolo Aunts o Travis. Un so eclèctic i variat, enriquit notablement per les lletres - un dels punts forts de la banda - relats casi sempre autobiogràfics que recorren des d'episodis melangiosos i estivals a altres més sòrdids, foscs o, fins i tot, surrealistes.

La mort - per dir-ho així - de Joan Toni Skarabat va donar inici a altres projectes d'alt interès musical, com Marfan, Big Bang Pallasso / Moments Shoegaze i, finalment, L'Équilibriste, un dels grups més interessants de la nostra escena. El punt final de la història del skarabat Joan Toni arriba l'any 2010, quan publica de forma digital un EP de quatre temes, adjuntant, això si, la següent nota aclaratòria:

"No voldria arribar a malentesos amb aquesta publicació i que algú pensés que aquestes quatre cançons són un retorn de Joan Toni Skarabat als escenaris. Simplement són ganes de jugar. Així com un s’entretén aferrant escuradents, jugant amb consoles o desxifrant trencaclosques, .a mi m’entretén fabricar cançons. És una manera de convertir en “hobbies” els meus sentiments i revestir-los de reverbs, compressors i EQ’s. Aquest EP - s’entén com a àlbum que no supera els 23 min. - és un recull de cançons fetes en diferents èpoques però que han estat tractades des d’una perspectiva diferent a la que seria habitual en els discs de Joan Toni Skarabat. M’ha fet gola jugar amb pianos que no he sabut tocar mai, a cantar com no he fet mai i a crear coros que mai me varen acompanyar,... En definitiva, aquest és el resultat de cançons sinceres i directes, sense grans efectes ni macroproduccions, com les demos que feia als 90's i que en tornar a escoltar-les m’omplen de nostàlgia. S’ha prioritzat les paraules que es canten, als sons enregistrats. S’han prioritzat els sentiments, a l’espectacle".

De nou, gràcies a Joan Toni Fuster, per haver duit la música de Joan Toni Skarabat al blog, així com totes les aportacions que ha anat fent al llarg d'aquests mesos. I per acabar, qui estigui interessat en aconseguir les darreres còpies que queden d'ambdós treballs, pegau una ullada a la tenda digital de Xocolat (veure aquí) i donau-vos el caprici, que val la pena!

DESCÀRREGA

Joan Toni Skarabat - "Deixalles en un món estàndard" (2002)

Joan Toni Skarabat - "...Ple d'ineptes, fracassats i altres espècies" (2005)

Joan Toni Skarabat & The Piano Bar Orchestra - "...En Extinció" (2010) - EP

LOS Z-66 - "1968-1970"

Els Z-66 és un d'aquests grups que NO podien faltar a Illa Sonora. Val, d'acord; cert que ja havien aparegut, fa temps, a una entrada d'un single-raresa editat als anys 80's, amb una formació distinta i un so totalment diferent als autèntics Z-66, aquella banda que deixà bocabadada a mitja Mallorca entre 1968 i 1970 gràcies a un EP i cinc singles que passen per ser una de les millors aportacions mallorquines a la música que es feia aleshores. El que avui presentem a Illa Sonora és un recopilatori 100% cassolà, no oficial, on per primera vegada s'inclou tot el material que enregistrà el sextet a la seva etapa daurada. I dic per primera vegada perquè de la banda liderada per Llorenç Santamaria només s'han fet dues compilacions; la primera fou a l'any 1969, amb l'edició d'un LP recopilatori - un autèntic tresor per col·leccionistes - amb tot el que havien enregistrat fins aquell moment. Després, a l'any 1996, EMI va editar un disc on, suposadament, es recolliren les millors cançons del grup... Però, com punyetes pots fer un greatest hits decent dels Z-66 sense incloure un tema tan bàsic i fonamental com "Trying To Get To You"? Talment com fer-ne un dels Guns 'n Roses i deixar-te "Welcome To The Jungle"...

Com deia, juntem per primer cop les 17 cançons que enregistraren els Z-66 a la seva etapa de major èxit; algunes d'aquestes cançons mai han aparegut editades en CD, així que s'han ripejat directament des dels vinils originals. L'immensa majoria d'aquestes cançons són versions i adaptacions de les que, tal vegada, la més coneguda i emblemàtica de totes elles siguin "Nights in white satin" de The Moody Blues. I això no és res, perquè recollim un munt de versions d'artistes no massa coneguts com The Blues Project, The Herd, Joe Dolan, The Feathers, Ray Whitley, Brenton Wood, The Dave Clark Five, The Checkmates... Artistes de culte, en definitiva. 

Els Z-66 eren un altre rollo, en sèrio; a la Mallorca de finals dels 60's no hi havia ningú com ells... ni tal vegada a la resta del territori de l'Estat espanyol. Van ser la primera banda mallorquina en despullar-se de la herència del Beat i la música anglesa, en general, per aprofundir en les noves influències que just arribaven de l'altre costat de l'Atlàntic: els Estats Units. S'havia acabat l'innocència ié-ié, el tall de cabells tipus Paul McCartney, i les cançons de quatre acords: els Z-66 representaven un canvi més profund i radical, tant a nivell estètic com musical. Ells van ser els primers illencs en fer una música que els joves de Palma denominaren "música de canya" i que la premsa musical definí, anys després, com "Soul castigador"; clar que, la seva música era un punt de trobada entre el Pop, el Rock, el Soul, el Rock Progressiu, o fins i tot una Psicodèlia blanda que els acostava a formacions com Vanilla Fudge o The Move. Qui dimonis podria haver enregistrat a Espanya una apocalíptica versió del "Morning Dew" - popularitzada pels Grateful Dead - amb un resultat tan acollonant? I a nivell estètic, què? S'havia acabat la pulcritud i l'elegància: ara trobem a uns bergants de camises de colors obertes, mostrant pitera, que fumaven mentre tocaven i que posaven els seus cubatas damunt uns amplificadors atronadors. Ells foren Vicenç Caldentey (guitarra), Leopoldo González (baix), Pep Noguera (teclat), Manolo Marí (bateria), Manolo Martínez (saxo) i un carismàtic vocalista que molts arribaren a dir que era el "Jim Morrison mallorquí": Lorenzo Santamaría (Llorenç Rosselló).

La seva història dona com per escriure un llibre. Compartiren nits sonades amb n'Eric Burdon i els seus The Animals a Ca'n Picafort. Telonejaren a la Jimi Hendrix Experience a l'inauguració del mític Sgt. Peppers de Palma, a la que seria l'única actuació de la divinitat de les sis cordes a Espanya. Tocaren a la desapareguda Barbarella junt al mite del Rock progressiu europeu, Focus. Van ser el primer grup mallorquí en esgotar en temps record dues edicions del seu single "Noches de blanco saten". Van sortir corrensos de Bunyola quan una masa enfervoritzada de dos mil seguidors (això, segons un retall d'Última Hora) els perseguí per tocar-los o aconseguir autògrafs. Fruit d'aquells tres anys de frenètica activitat ens queden aquestes 17 cançons. Aquella ratxa la trencà la rivalitat, la ambició i la mà de terceres persones; Llorenç abandonà el grup per començar una nova carrera en solitari com a vocalista de música lleugera, mentre que els Z-66, ferits de mort, aguantaren uns mesos amb un cantant substitut, un tal Rafa, fins que Manolo i Vicenç agafaren els atapins i començaren a donar forma a un nou i ambiciós projecte: Zebra.

DESCÀRREGA

Los Z-66 - "1968-1970" (2011)

DOCTOR MARTÍN CLAVO - En alas del naufragio (1999) - Single

Hi ha bandes que comencen fent un rollo i que, per raó A o per raó B, acaben derivant en una cosa totalment diferent. Tal vegada, això passà amb Doctor Martín Clavo, que als seus primers dies practicaven un so que poc o res té a veure amb el seu Rock 'n Roll marcià i hedonista, sinó més aviat amb els aires surrealistes i profunds del Indie-Rock espanyol dels anys 90's.

Desconec si "En alas del naufragio" (1999) és la primera gravació oficial de la banda encapçalada per David Martín, però sí que és de les més antigues. Es tracta de tres cançons - una d'elles, una pista oculta al final del disc - on podem descobrir una cara desconeguda de Doctor Martín Clavo... i més ara, que acaben de presentar nou single i que, en poc temps, podrem escoltar el seu esperat nou treball. Aquesta entrada, doncs, servirà per alleugerir una mica més aquesta espera!

Aquest single ha estat aportat per en Pep; moltes gràcies!

DESCÀRREGA

Doctor Martín Clavo - "En alas del naufragio" (1999) - Single

L.A. - "Welcome Halloween" (2006)

Abans del "Heavenly Hell" hi ha vida... Ja ho crec que n'hi ha. Mentre esperem una reedició dels tres primers discs de L.A. - perquè fa temps que la gent ho demana - avui rescatarem de les prestatgeries d'Illa Sonora una autèntica joia de la música mallorquina: "Welcome Halloween".

El talent de Lluís Albert Segura, cervell, cor i ànima d'aquest projecte, ja havia quedat demostrat no tan sols als dos brillants àlbums anteriors, "Grey coloured melodies" i "Bellflower Blvd.", sinó també amb la seva contribució a formacions com The Green Cherries, The Nash, Glycerine o Los Valendas (un curriculum impressionant)... Però "Welcome Halloween" és una cosa apart, una passa més enllà pel propi Lluís Albert i un disc totalment atípic dins la música mallorquina. Aquest àlbum presenta la pecul·liaritat de ser un doble disc, un fet insòlit a aquesta illa a excepció de recopilatoris i, potser, alguna excepció més. La putada dels dobles àlbums és que, a molts, hi trobem palla enmig de bones cançons, suficient com per demanar-te, mig estranyat, mig indignat: "I si això s'hagués 'condensat' en un sol CD?". "Welcome Halloween" es salva de la crema, perquè tant el disc 1 com el 2 són una delícia. 

Amb una atmòsfera melancòlica i crepuscular, L.A. fa d'aquest un treball que destaca per la seva varietat: hi trobem des de temes més comercials a altres més experimentals; passem d'autèntics himnes folk-rockers a peces delicades i intimistes. Les referències a Wilco o The Jayhawks hi són, però també hi trobem el rastre de mites de la cançó americana (Neil Young, Johnny Cash) i d'altres més recents (Elliott Smith, Eddie Vedder). Folk-Rock, Indie-Folk, cançó d'autor... Denomina-ho com vulguis: segueix sent bona música.

"Welcome Halloween" va ser una mena de fenomen dins el panorama underground mallorquí. Perdó: he dit underground? Si "So Dramatic" o "What I'm fighting for" van sonar a les totes pels 40 Principales, creant l'efecte d'una illa de qualitat i bon gust dins d'un repugnant oceà de brossa mainstream. Un fenomen en tota regla que ens ha deixat un disc exhaurit, cercadíssim i pel qual s'arriben a pagar xifres considerables. Pel meu gust, "Welcome Halloween" és L.A. en el seu més pur estat; el seu disc més brillant i, també, el més complet. Si voleu llegir més informació i curiositats sobre aquest àlbum, llegiu la crítica que va escriure al seu dia Joan Andreu, de Pecan Pie.

DESCÀRREGA

L.A. - "Welcome Halloween" (2006)

CRUDOS - Discografia (1992-1996)

"Hubo un tiempo en que Los Crudos eran la mejor banda de rock de la isla". Això no ho dic jo, sinó el presentador i periodista Joan Cabot, una afirmació que comparteix un bon grapat de gent i que no fa més que demostrar que el llegat d'aquest quartet és un tresor musical que manté, per igual, la seva frescor i vigència. "Hi ha grups de principis dels 90's que sonen com a caducats, però amb Los Crudos n'hi ha encara per vint anys més. Impressionants", subratlla Joan Toni Fuster.

Molt bé, idò ara tractarem de contar-vos la història d'aquesta banda, sorgida a la Mallorca de principis dels 90's. Els protagonistes són Toni (guitarra, veu), Joan (guitarra), Jaume (baix, cors) i Ginès (bateria), quatre joves que començaren fent un Punk/Hardcore molt personal, amb trets comparables als Meat Puppets, The Jesus Lizard o, en paraules de Joan Toni, als primers Nirvana o formacions posteriors com Mother Tongue o Atom Rhumba.

En dos anys editaren ni més ni manco que tres maquetes: "Des-Grabaciones", enregistrada l'octubre de 1992, té la curiositat d'incloure una versió del "Communication Breakdown" de Led Zeppelin amb Jaume Triay (Cerebros Exprimidos) a la veu. A febrer del '93 graven "4 Crudas Pistas", seguida per "+ 4 Pistas", enregistrada a febrer de 1994. Aleshores, Crudos (o Los Crudos, com els hi vulguis dir) ja havien contribuit ana cançó ("Shit is raining") a un EP editat pel fanzine La Parturienta i a on també hi participaren Demonio Sánchez, Digital Terror i els Hentelligents.

Seguim: l'any '94 treuen l'acollonant EP "Shelter", amb quatre cançons que marquen una evolució clara, que els situa com un dels grups més prometedors de la seva generació. Només un any després, amb el recent nascut segell Malafama, editen un single 7" amb la cançó "Fuckin' Up My Brain". I per aquesta època, més o manco, detectam un canvi de formació: surt Jaume i entra Xisco per tocar el baix. Aquesta formació seria l'encarregada d'enregistrar l'únic disc de Crudos que, per dir-ho d'alguna forma, seria el seu testament final. "La Teoria de Paulov" (1996) és un treball més personal, experimental i madur que, d'alguna manera, poc té a veure amb el so dels seus inicis: més atmòsfera i menys distorsió; més samplers i efectes; menys cruesa. Ben rebut pel públic indie però no massa pels punks, "La Teoria de Paulov" esdevindrà un disc de culte, posseïdor d'uns trets i característiques que el fan avui, quinze anys després de haver-se publicat, perfectament vigent, fresc i impactant.

Després, la banda es desfà i vindrien els díes de glòria de NeoTokyo, Canníbales, Doctor Martín Clavo... però això és una altra història. De moment, rescatam aquestes maravelles en forma de gravacions, gràcies a la grandíssima aportació que han fet Ginès i Joan Toni: als dos, moltes gràcies!

DESCÀRREGA

Crudos - Demos i Maquetes
"Des-Grabaciones" (1992)
"4 Crudas Pistas" (1993)
"+ 4 Crudas Pistas" (1994)

Crudos - "La Parturienta EP" (1993) - EP

Crudos - "Shelter" (1994) - EP

Crudos - "Fuckin' Up My Brain" (1995) - Single



Crudos - "La teoria de Paulov" (1996)

VVAA - "Bosnia Vive" (1997)

OH DEMIAN - "No Angel To Be Found" (2000)

Darrera aquest curiós i estrany projecte anomenat Oh Demian s'hi amagà Isaac Batle, un multi-instrumentista i compositor que enregistrà aquest disc l'any '99 juntament amb una desena de col·laboradors i amics. Finalment, es publicà amb el segell Sounsack, l'any 2000, tot i que s'editaren poquetes còpies, les justes com per repartir-les entre amistats i demés.

Oh Demian és, sobretot, un projecte molt personal, gairebé inclassificable, que es mou entre el Folk Psicodèlic, el Rock alternatiu, la cançó d'autor i experiments musicals que a la Mallorca de fa més d'una dècada resultaven, com a mínim, sorprenents. Hi ha una preeminència clara de les guitarres acústiques, amb un tarannà místic que pot remetre a Donovan o el Syd Barrett més formal... Però clar, és tal la varietat d'aquest "No Angel To Be Found" que a algunes cançons podriem seguir el rastre de Jane's Addiction, Leonard Cohen o Nacho Vegas.

Tal vegada no sigui un disc fàcil de digerir, però sí que presenta trets molt interesants i pecul·liars que fan d'aquest un àlbum per descobrir poc a poc, amb calma i sense pressa.

DESCÀRREGA

Oh Demian - "No Angel To Be Found" (2000)



HONEY LANGSTRUMPF - Discografia (1993-1996)

El Shoegaze ens ha deixat les suficients alegries com per no tan sols conformar-nos amb els gegants My Bloody Valentine. Parlo d'altres formacions no tan conegudes o reivindicades, tal vegada amb menys distorsió i més melodia, però amb un material acollonant, com els grans Ride, els Slowdive (escoltau el "Souvlaki", per l'amor de Déu!) o els influients Pale Saints. A Mallorca, només un grup d'aleshores va agafar el testimoni d'aquest tipus de so: estic parlant de Honey Langstrumpf.

Diego Aguila (veu, guitarra), Julio Mulet (veu, baix) i Enrique Fernández (bateria) encapçalaven aquest projecte iniciat a novembre de 1992 baix el nom de Honey, i que venia a formar part de la primeríssima escena indie mallorquina juntament amb els Dirty Boots (després coneguts com Frankenbooties) o els prometedors Sexy Sadie. A mig camí entre el Dream Pop i el Shoegaze, Honey Langstrumpf va enriquir també el seu so incorporant elements típics del Pop independent britànic, tipus The Blue Tones, o recursos propis de la Psicodèlia dels 60's/70's.

Després d'una primera maqueta, el 1993 enregistren amb Toni Noguera (Los Valendas) el seu primer EP, "Perverse Gift", que suposarà el seu debut amb el segell madrileny Elephant i, també, l'inici d'un bon grapat de concerts per la península. 1995 seria el seu any gran. debutaren amb el CD/LP "Honey Langstrumpf", una joia realment difícil de trobar que fou molt ben rebuda per la crítica d'aleshores. També editaren un single ("Stoned Joy") i realitzaren un videoclip - l'únic de la seva carrera - de la cançó "Committed", a més d'actuar a la primeríssima edició del Festival de Benicàssim, el FIB. Però després d'una sèrie de canvis de formació, per motius que mai he arribat a aclarir, Honey Langstrumpf decideix separar-se l'any 1996, acomiadant-se amb un nou EP ("Cloverleaves") i participant a un tribut a Joy Division on hi aparegueren algunes de les bandes més importants del seu moment (Los Planetas, Sr. Chinarro, El Niño Gusano o Mercromina).

Bàsicament el que he fet és recopilar tot el que enregistraren, exceptuant la primera maqueta de 1992 i "Taste of Cindy", una versió de The Jesus & Mary Chain que van ficar a un tribut francès l'any 1996. Si algú vol contribuir a la causa, ja sabeu que tenim un correu obert a qualsevol suggeriment, correció i ajuda.

DESCÀRREGA

Honey Langstrumpf (1993-1996)

THE MARZIPAN MAN - "The Marzipan Man Stories" (2007)

Crec que ara és un bon moment per recuperar aquest fantàstic "The Marzipan Man Stories". Jordi Herrera, cervell, cor i ànima de The Marzipan Man, publica el pròxim dimarts 10 de maig el seu nou i esperadíssim treball: "The Marzipan Man Adventures". Només un dia abans, el 9, podrem veure'l presentant aquestes noves cançons a la llibreria Literanta, a partir de les 19 h; es tracta d'un concert acústic, totalment gratuït, que promet molt, moltíssim.

L'home de massapà neix quan els Satellites visqueren moments d'incertesa; és aleshores quan Herrera canvia Mallorca per Barcelona, on gesta i dona forma a "The Marzipan Man Stories" (2007), un àlbum que suposa un punt i apart en la seva trajectòria com a músic i, també, l'inici d'una etapa tan nova com prometedora. Complex i arriscat, però sempre efectiu, "The Marzipan Man Stories" s'aferra amb força al llegat del Dream Pop anglosaxó, però a la vegada es nodreix d'altres influències que fan d'ell un treball tan insòlit com recomenable.

"The Marzipan Man Adventures" és una passa de gegant. S'allunya del Indie i el Pop en general per mostrar una vessant més propera al Folk experimental de Syd Barrett o a les aures bubòliques del primeríssim Bob Dylan. De nou, un àlbum valent, arriscat i ple de qualitat, imaginació, bon gust, elegància... A mi, sincerament, m'ha semblat la òstia. I posats a rescatar el seu debut, he volgut fer un afegit interesantíssim: es tracta del mini-set acústic que The Marzipan Man interpretà el 21 de novembre de 2009 al desaparegut programa de Marcos Jávega a IB3 Ràdio, "Radiocassette". Les il·lustracions que acompanyen són una obra in situ de Gerard Armengol (El Gran Amant) mentre s'enregistrava l'entrevista/concert.

DESCÀRREGA

The Marzipan Man - "The Marzipan Man Stories" (2007)

The Marzipan Man - "Radiocassette, IB3 Ràdio" (21-11-2009)