EUTERPE - "Paisaje, Camino y Canción" (1974)

Volia acomiadar l'any dedicant una entrada a un disc significatiu; no un qualsevol, sinó un d'aquests treballs que, que malgrat no fos excessivament conegut pel nostre públic, tingués alguna cosa que el fes valuós i significatiu. El d'Euterpe era un àlbum que se'm resistia i que, per un motiu o un altre, no aconseguia trobar cap banda, ni en format físic ni tampoc en format digital. Així doncs, si avui arriba a Illa Sonora és per la contribució que ha fet un dels components d'Euterpe, el contrabaixista Antonio Arés: moltíssimes gràcies per haver-nos enviat aquest "Paisaje, Camino y Canción" .

La resaca de la Nova Cançó catalana a Mallorca havia deixat un grup d'aficionats a la música acústica que, poc a poc, s'anaren acostant de cada vegada més al Folk nord-americà. Gran part de la culpa la tinguè el talentós guitarrista Pepe Milán, prèviament colrat, juntament amb Arés i altres futurs membres d'Euterpe, a Driving Wheel. Poc a poc, desenvoluparen una interesantíssima activitat en directe que despertà l'interès del músic i productor manacorí, Antoni Parera Fons. De la seva mà, marxaren a Barcelona a gravar amb el segell Hispavox un disc que servís de recull dels diferents i antiquíssims ritmes/cants de Folk de l'Estat Espanyol (el gallec "Canto de Vendimia", la "Jota" d'Aragó, el "Corrido de Zamora" o la nostra "Sa Ximbomba", entre d'altres), però amb un tractament modern, amb una marcadíssima influència del Folk anglosaxó i unes lleugerísimes pinzellades de Progressiu. Aquesta proposta, més anticomercial que el Folk d'altres formacions com Nuestro Pequeño Mundo, feia d'Euterpe una banda pràcticament insòlita, tant a Mallorca com a la resta de l'Estat, i

L'experiment, titulat  "Paisaje, Camino y Canción" (1974), va resultar un èxit a nivell crític, però no tant a nivell comercial. És el que té una escassa o nul·la promoció... però bé, Euterpe van seguir dins l'avantguarda de la música que es feia a Mallorca, i mostra d'això és que enregistressin un disc ni més ni menys que amb Daevid Allen (escolta'l aquí).

I parafrasejant el títol d'aquest disc, a Illa Sonora seguirem descobrint - o redescobrint - nous paisatges, nous camins i noves cançons. Molts d'anys a tothom i feliç 2012.

DESCÀRREGA

Euterpe - "Paisaje, Camino y Canción" (1974)

FURA - "Iamo" (2011) - Single

La esperadíssima continuació de "Mustela Putorius" (2011) ja té nom i forma; "Iamo". Amb ell, Fura donen una passa de gegant per convertir-se indiscutiblement en una de les bandes insulars amb més projecció, però també amb una de les majors alegries musicals per a un productiu 2011. A mig camí entre el Math i el Post-Rock de Russian Circles o Mogwai, el quartet amb base a Inca torna a la càrrega amb un so fresc just a uns moments en els que l'escena del Post-Rock comença a donar símptomes d'esgotament i poca imaginació.  I, senyors, poques bandes ara mateix podrien estar tan inspirades com la que formen Luciano (bateria), Àlvaro (baix), Marc (guitarra) i Manel (guitarra, sintetitzador; també a Marasme i ALT/F4).  

Els set minuts i mig que dura "Iamo" sonen a glòria. I amb motiu, a més, perquè ha estat enregistrat als estudis madrilenys Westline, propietat de Juan Blas (Nothink). Estem, doncs, davant una gravació més professional i ambiciosa, que formarà part del nou segell independent, Back To The Records. Però el que realment conta aquí no és el so, ni la fantàstica portada a càrrec de Tomeu Mulet (Beach Beach), sinó la música,  la bona música, indiscutible protagonista d'aquesta història. Fura tenen un talent real, tangible; basta comprovar-ho a qualsevol dels seus directes, o simplement escoltant aquest fantàstic "Iamo". Donaran molt de què parlar; ho sabem tots. Ara per ara, només ens queda seguir gaudint d'aquest single i donar-lis una enhorabona, però de les grosses. 

DESCÀRREGA

Fura - "Iamo" (2011) - Single

DAEVID ALLEN & EUTERPE - "Good Morning!" (1976)

Feia temps que tenia ganes de dedicar-li una entrada a "Good Morning!" (1976), que apart de ser dels discs més poc coneguts de Daevid Allen és, també, una de les majors rareses illenques editades als anys 70. Així doncs... Preparats per descobrir aquesta joieta de pur Folk psicodèl·lic?

Nascut a Austràlia, Allen pot presumir de ser una de les figures claus dins la història de la Psicodèl·lia europea, que no és poc: l'any 1966 fundà , juntament amb Kevin Ayers i el grandíssim Robert Wyatt els Soft Machine, una banda anglesa però amb un vincle estret amb el poble mallorquí de Deià. Només dos anys després formà uns altres clàssics, Gong, potser el grup que millor s'adaptà a la seva pecul·liar forma d'entendre la música. O la vida, directament. Tal vegada, la seva conducta llunàtica i extravagant el portà a fugir de França, perseguit per les autoritats judicials del país, i cercar refugi a Mallorca. Deià seria el destí, un bressol muntanyós on, apart de Robert Graves, hi podiem trobar músics, lletraferits i pintors de tota casta. Pels seus racons hi circularen altres músics experimentals (diguem-ho així) com els alemanys Can; el rei del minimalisme musical, Terry Riley; Didier Malherbe, posteriorment flautista i saxofonista a Gong, i que visqué a una cova de la Serra; un jove encara desconegut com Mike Olfield; músics arribats des del Principat, com Pau Riba o Pep Laguarda, o Eivissa, com la comuna de Can Am des Puig. La llista és llarga, creieu-me.

Tornem, però, cap a la figura d'Allen. La seva relació amb Mallorca havia quedat reflectida als dos primers discs de Gong, "Magik Brother" (1970) i "Bananamoon" (1971), nom amb el qual el propi músic havia batejat el seu hogar a Deià. Però la cosa no s'acaba aquí: uns anys després tornà a Mallorca per composar i enregistrar un disc en solitari, acompanyat però per una banda mallorquina: Euterpe. Aquesta formació, encapçalada pel talentós guitarrista Pepe Milán, s'havia format als primers 70's com una banda enfocada cap el Folk americà però, poc a poc, anà incorporant elements psicodèl·lics i progressius dins del seu so.

"Good Morning!" s'enregistrà a Deià, a la primavera de 1976, i d'una forma un tant rudimentària: a casa del propi Allen, amb un vell quatre pistes. La formació que enregistrà aquest àlbum, apart de Daevid, guitarra solista, veu i mestre de cerimònies, és la següent: Pepe Milán (guitarra acústica, mandolina, charango, glockenspiel), Ana Camps (veu), Antoni Pasqual (guitarra, teclats), Toni Arés (contrabaix) i Toni Fernández (guitarra). La formació completa d'Euterpe, vaja. Un tret interessant d'aquest disc és l'absència de bateries o percussions; només les trobam a un únic tema ("Wise man in your heart") van a càrrec del francès Pierre Moerlen, conegut per haver tocat amb Gong, Mike Olfield i, fins i tot, els Thin Lizzy.

No és, ni de lluny, un disc accessible, però té cançons i fragments especialment inspirats; a més, el propi Daevid Allen té una predilecció especial per aquest disc que, per cert, dedica "a tota la gent de l'illa".

DESCÀRREGA

Daevid Allen & Euterpe - "Good Morning!" (1976)

HYDE XXI - Discografia (2006-2010)

Fa res, uns poquets mesos que Hyde XXI han editat el seu segon treball, "Experimentar de pie" (2011), un disc que serà oficialment presentat el pròxim 7 d'octubre al Teatre de Lloseta. Idò, què tal si repassem la trajectòria d'aquesta banda marratxinera i re-descobrim el seu material més antic?

Els guitarristes David Arbona i Juan Pedro Hornos van posar la maquinària en marxa baix el nom de Mr. Hyde. Quin any devia ser? 1998? 1999? Jo aleshores era molt jovenet, però els record al escenari del Cinema de Pòrtol, amb les seves camisetes de Helloween, donant un to de professionalitat i maduresa a una nit en la que les màximes atraccions havien estat una versió metalera del "Porrompompero" i la cançó "Esta paella está de puta madre" a càrrec d'un grup que ni tan sols soc capaç de recordar. El cas és que la cosa, poc a poc, es va anar fent més grossa: després d´una primera demo, l'any 2004, enregistraren amb majors mitjans i millors idees, l'EP "Ouverture" (2005). Aleshores, els seus components eren David (guitarra) i Juan Pedro (guitarra; després a Whoremaggedon), Joan (baix), Richy (bateria) i, finalment, el vocalista Jim, alter ego de Jaume Gordiola, conegut principalment per estar al capdavant de l'orquestra verbenera La Canción del Verano i també per haver liderat algunes altres formacions d'escasa repercusió com El V Pino, Sigui Com Sigui o El Rey Lagarto. Aquesta formació aconseguí un fet força destacable; arribar al segon premi del Innovation Rocks l'any 2006, un festival a nivell europeu amb més de 600 bandes inscrites.

Aquesta carrera ascendent es va veure trencada per un fet bastant desagradable. L'any 2009, una banda saragossana formada el 2005 i casualment també anomenada també Mr. Hyde amenaçà al quintet mallorquí amb prendre mesures legals si no canviaven el seu nom. Coses de la vida; els saragossans, tot i haver-se format anys després d'ells, s'havien adelantat enregistrant el nom, forçant a Mr. Hyde canviar el seu nom a Hyde XXI. En fi, sempre he dit que el món de la música és semblant a les granjes: no hi poden faltar porcs.

Hyde XXI està format actualment per David Arbona (veu, guitarra solista), Toni Recio (guitarra rítmica), Joan Rubiño (baix), Tomeu Crespí (bateria; ex-Stigian Lake, un grup valencià de Black-Death) i, finalment, Sebastià Pujol (teclats i sintetitzadors). Precissament, l'entrada d'aquest darrer va marcar un canvi de so força destacable; passem, per tant, d'una barreja de Hard Rock i el Heavy/Power Metal rollo Masterplan o Avalanch, cap a un so més madur i ambiciós, influenciat clarament pel Metal Progressiu de Dream Theater o Symphony X.

Ara, amb "Experimentar de pie", potser viuen el seu moment més dolç. De sobra, se'l mereixen.

DESCÀRREGA

Mr. Hyde - "Ouverture" (2006) - EP

 

Hyde XXI - "Hyde XXI" (2010)



CYNICAL - "Disguise My Pain" (2011)

Cynical és una formació procedent d'Andratx que començà la seva trajectòria l'any 2005. Des d'aleshores, mentre poc a poc s'han anat fent un lloc dins l'escena metalera illenca, han tingut que enfrontar-se a canvis de formació i primeres gravacions que els han anat forjant com a músics. Kathy Tous (veu, originalment guitarra), José Sánchez (guitarra), Juan López (guitarra), Ernest Torres (baix) i Eugenio "Uge" Lopez (bateria) ens presenten "Disguise My Pain" (2011), un treball que no sé si definir com demo o àlbum debut de tan currat que està.

La banda no tan sols ha aconseguit una producció molt notable, sinó parir un conjunt de cançons molt madures i variades, que tant poden reflectir influències del Heavy Metal més clàssic com del Groove Metal de darrera fornada. Cynical beuen de Metallica, de Megadeth, dels Testament de l'època del "Low", de Godsmack o fins i tot Pantera, enriquint el seu so també amb unes poques pinzellades progressives i d'altres més pròpies del Rock Alternatiu (per la veu, més que res). "Disguise My Pain" són 10 cançons - totes elles, superiors als 4 minuts de durada - que la pròpia banda ha posat en lliure descàrrega; un disc que, molt possiblement, agradarà i sorprendrà a tots aquells amants de grups com els anteriorment citats.

DESCÀRREGA

Cynical - "Disguise My Pain" (2011)

LOS Z-66 - "1968-1970"

Els Z-66 és un d'aquests grups que NO podien faltar a Illa Sonora. Val, d'acord; cert que ja havien aparegut, fa temps, a una entrada d'un single-raresa editat als anys 80's, amb una formació distinta i un so totalment diferent als autèntics Z-66, aquella banda que deixà bocabadada a mitja Mallorca entre 1968 i 1970 gràcies a un EP i cinc singles que passen per ser una de les millors aportacions mallorquines a la música que es feia aleshores. El que avui presentem a Illa Sonora és un recopilatori 100% cassolà, no oficial, on per primera vegada s'inclou tot el material que enregistrà el sextet a la seva etapa daurada. I dic per primera vegada perquè de la banda liderada per Llorenç Santamaria només s'han fet dues compilacions; la primera fou a l'any 1969, amb l'edició d'un LP recopilatori - un autèntic tresor per col·leccionistes - amb tot el que havien enregistrat fins aquell moment. Després, a l'any 1996, EMI va editar un disc on, suposadament, es recolliren les millors cançons del grup... Però, com punyetes pots fer un greatest hits decent dels Z-66 sense incloure un tema tan bàsic i fonamental com "Trying To Get To You"? Talment com fer-ne un dels Guns 'n Roses i deixar-te "Welcome To The Jungle"...

Com deia, juntem per primer cop les 17 cançons que enregistraren els Z-66 a la seva etapa de major èxit; algunes d'aquestes cançons mai han aparegut editades en CD, així que s'han ripejat directament des dels vinils originals. L'immensa majoria d'aquestes cançons són versions i adaptacions de les que, tal vegada, la més coneguda i emblemàtica de totes elles siguin "Nights in white satin" de The Moody Blues. I això no és res, perquè recollim un munt de versions d'artistes no massa coneguts com The Blues Project, The Herd, Joe Dolan, The Feathers, Ray Whitley, Brenton Wood, The Dave Clark Five, The Checkmates... Artistes de culte, en definitiva. 

Els Z-66 eren un altre rollo, en sèrio; a la Mallorca de finals dels 60's no hi havia ningú com ells... ni tal vegada a la resta del territori de l'Estat espanyol. Van ser la primera banda mallorquina en despullar-se de la herència del Beat i la música anglesa, en general, per aprofundir en les noves influències que just arribaven de l'altre costat de l'Atlàntic: els Estats Units. S'havia acabat l'innocència ié-ié, el tall de cabells tipus Paul McCartney, i les cançons de quatre acords: els Z-66 representaven un canvi més profund i radical, tant a nivell estètic com musical. Ells van ser els primers illencs en fer una música que els joves de Palma denominaren "música de canya" i que la premsa musical definí, anys després, com "Soul castigador"; clar que, la seva música era un punt de trobada entre el Pop, el Rock, el Soul, el Rock Progressiu, o fins i tot una Psicodèlia blanda que els acostava a formacions com Vanilla Fudge o The Move. Qui dimonis podria haver enregistrat a Espanya una apocalíptica versió del "Morning Dew" - popularitzada pels Grateful Dead - amb un resultat tan acollonant? I a nivell estètic, què? S'havia acabat la pulcritud i l'elegància: ara trobem a uns bergants de camises de colors obertes, mostrant pitera, que fumaven mentre tocaven i que posaven els seus cubatas damunt uns amplificadors atronadors. Ells foren Vicenç Caldentey (guitarra), Leopoldo González (baix), Pep Noguera (teclat), Manolo Marí (bateria), Manolo Martínez (saxo) i un carismàtic vocalista que molts arribaren a dir que era el "Jim Morrison mallorquí": Lorenzo Santamaría (Llorenç Rosselló).

La seva història dona com per escriure un llibre. Compartiren nits sonades amb n'Eric Burdon i els seus The Animals a Ca'n Picafort. Telonejaren a la Jimi Hendrix Experience a l'inauguració del mític Sgt. Peppers de Palma, a la que seria l'única actuació de la divinitat de les sis cordes a Espanya. Tocaren a la desapareguda Barbarella junt al mite del Rock progressiu europeu, Focus. Van ser el primer grup mallorquí en esgotar en temps record dues edicions del seu single "Noches de blanco saten". Van sortir corrensos de Bunyola quan una masa enfervoritzada de dos mil seguidors (això, segons un retall d'Última Hora) els perseguí per tocar-los o aconseguir autògrafs. Fruit d'aquells tres anys de frenètica activitat ens queden aquestes 17 cançons. Aquella ratxa la trencà la rivalitat, la ambició i la mà de terceres persones; Llorenç abandonà el grup per començar una nova carrera en solitari com a vocalista de música lleugera, mentre que els Z-66, ferits de mort, aguantaren uns mesos amb un cantant substitut, un tal Rafa, fins que Manolo i Vicenç agafaren els atapins i començaren a donar forma a un nou i ambiciós projecte: Zebra.

DESCÀRREGA

Los Z-66 - "1968-1970" (2011)

INSIDE - "Damned Nocturnal Melodies" (2006)

Inside jugaven a una altra lliga, en el sentit de que, al seu moment, moltes bandes tenien - teníem - molt que aprendre d'ells: música realment elaborada a nivell compositiu i tècnic, bona posada en escena i un grau de pulcritud sonora que, per aleshores, es trobava a anys lluny d'un bon grapat de bandes joves. Els infames Vodkartinis els vam telonejar, a agost del 2005, i va quedar demostrat que uns pelacanyes com nosaltres teníem molt que aprendre d'ells.

Aquesta banda sollerica va sorgir l'any 2002 fruit de la unió de músics procedents de bandes com Viuda Negra, Black Dog, Been-Arasht o Plumballs, i el seu line-up clàssic - per dir-ho d'alguna forma - era el format per Maria Mayol (veu), Miquel Àngel Màrquez (guitarra), José A. Alemany 'Nono' (guitarra), Pep Jaume (baix) i Diego Lucas (bateria). Tal vegada, el major tret característic d'Inside era el seu so, capaç de barrejar els recursos propis del Heavy Metal d'Iron Maiden o del Thrash més tranquil·let i tècnic (rollo Megadeth) amb trets del Rock incendiari i alternatiu de bandes encapçalades per dones, com Skunk Anansie o Guano Apes. Fiquem aquí matisos progressius, dues guitarres sobrades de tècnica, imaginació i bon gust, una sòl·lida base rítmica i la reconeixible veu de Maria... i au, aquí tenim la fòrmula d'Inside.

La banda, dissolta des de fa uns anys, va tenir uns anys bastant intensos; quedaren semifinalistes al Festival Internacional Emergenza (2004), finalistes a l'Incarock (2004 i 2005) i, finalment, guanyadors del I Concurs de Rock de Palmanyola. Gràcies mil a Pedro Barrera per haver-me fet arribar el seu disc!

DESCÀRREGA

Inside - "Damned Nocturnal Melodies" (2006)



WHITE BEAR - "White Bear" (2009) - EP

Malgrat van fer pocs concerts, hi va haver un moment molt concret en el qual White Bear van ser una de les bandes més prometedores de l'illa. El trio format per Miquel Puigserver (guitarra, veu), Jorge Vaquer (baix) i Jorge Guindos (bateria) es va desmarcar fent una efectiva proposta musical que es nodria, a parts iguals, de les atmòsferes post-rockeres de bandes com Mogwai, del Rock Progressiu de la vella escola o el Pop-Rock independent de Muse, sobretot en l'apartat vocal.

Déu meu! En què ha quedat això? Perquè van decidir aturar de fer música? Aquest EP és una delícia i no fa més que demostrar que White Bear tenien molt, moltíssim a dir dins la nostra escena.

DESCÀRREGA

White Bear - "White Bear" (2009) - EP



LÍMIT - "Demo" (2000)

Com que no puc contar-vos massa cosa sobre Límit - en sé molt poca cosa - contaré una annècdota molt curiosa sobre ells que a mi em va contar un dia, no fa molt, en Tomeu Serra (La Perra Parda). En Tià Miquel, un al·lot de Santa Eugènia, s'havia passat mitja vida estudiant piano i formant-se principalment dins l'estil clàssic; a més, tocava l'orgue a l'església, i, a més, com els mateixos àngels. Passa que un dia, coses de la vida, es juntà amb els heavys del poble, que li passaren discs de Rhapsody... I clar, l'al·lot va flipar amb aquella mescla de Heavy Metal i música clàssica/sinfònica. Total, que en Tià Miquel canvia els aires i es fica a un grup de Metal, on es mouria com peix a dins l'aigua... i així sorgeix Límit.

Ho he contat un poc a la puta, però bé... el cas és que no m'ho invent, perquè la mateixa història ha estat corroborada per Joan Toni Fuster, el qual m'ha facilititat aquesta demo de dues cançons, editada l'any 2000. A més, ha afegit que el vocalista de Límit està, avui en dia, ficat dins el món de la òpera... Queda demostrat, doncs, que aquests músics tenien un talent especial i un fort gust per la música clàssica. Així doncs, el que aquí tenim és un Heavy Metal amb influències de sub-estils com el Metal Progressiu o el Power Metal, amb la pecul·liaritat de ser cantat en la nostra pròpia llengua. "Tot a les teves mans" i "La clau del destí" són dues cançons que, darrera tot l'exercici de virtuosisme, hi ha molt de sentiment i bon gust, el suficient com per tornar-les a escoltar, onze anys després, i comprovar que sonen de conya...

Actualització: Rafa Vicens, antic baixista de Límits, ens escriu per aportar més informació sobre la banda:

"Vaig esser baixista de Límit entre 1999 i 2003 (en realitat vaig esser el seu primer baixista, ja que fins aquell moment l'únic que hi havia tocat el baix havia estat el seu cantant). El grup es va formar devers l'any 1996, amb en David Ordinas a la veu i en Joan Ramonell i en Carles Sans a les guitarres (si bé aquest darrer hi va començar tocant la bateria), però no va ser fins l'any 1999 que, amb l'entrada de'n Sebastià Pujol als teclats, en Biel Rosselló a la bateria i jo mateix al baix i als cors, es va aconseguir la formació definitiva. Aquests dos temes els vàrem gravar als estudis "TJ So" de'n Tomeu Janer i els va "masteritzar" en Toni Pastor. Després d'uns anys inoblidables de concerts, en Joan Ramonell i jo vàrem deixar el grup, el qual poc temps després va canviar de cantant, passant-hi a cantar l'al·lota del teclista. Així varen continuar durant quasi un any més fins a la seva dissolució definitiva a finals de l'any 2004. Per una altra part, jo vaig formar Banda Sonora, juntament amb na Victòria Maldi a la veu, en David Bestard a la guitarra i en Miquel Campins a la bateria (aquests dos darrers guitarrista i bateria respectivament de Mal Vici), grup que es va dissoldre a finals del 2010".

DESCÀRREGA

Límit - "Demo" (2000)



ZEBRA - Singles (1972-1975)

No hi ha cap tipus de discussió: el millor grup mallorquí entre 1970 i 1975 fou Zebra. Els darrers anys se'ls ha recordat dins les esferes del Rock progressiu pel seu únic disc, "Zebra" (1976), un àlbum cotitzadíssim a dia d'avui que, al seu moment, va rebre una freda acollida tant per part de la critica com del públic. No obstant això, abans de la publicació d'aquest LP hi ha vida; un total de 7 singles editats entre 1972 i 1975 i que recullen la curiosa evolució d'aquesta banda mallorquina, que tant podia nodrir-se del Rock progressiu com d'altres estils com el Folk-Rock, el Glam o el Pop en la seva màxima expressió. A diferència de "Zebra", que fou re-editat en format CD, aquests singles han estat oblidats per les companyies discogràfiques que els publicaren; no se si s'havia fet abans però, des d'Illa Sonora, us oferim tots els singles de Zebra reunits per primer cop.

Per ubicar-nos una mica millor: a finals de 1971 s'uneixen dos membres de Los Bravos, Miquel Vicens (baix) i el fantàstic vocalista anglès Andy Anderson (germà d'en Jon Anderson, de Yes), amb Manolo Marí i Vicenç Caldentey, bateria i guitarrista respectivament d'una altra formació mítica com Z-66, i un guitarrista rítmic, l'anglès David Wamsley (The Warriors). Au! Així tenim el primer super-grup de la història de Mallorca, fruït de la fusió de les dues bandes més populars de l'illa. Caldentey, però, deixa el grup al poc temps, i el seu substitut serà un jovenet procedent de Los Talayots que feia autèntiques virgueries a les sis cordes. El seu nom: Joan Bibiloni. Dit això, anem a fer un repàs a la trajectòria de Zebra; pas a pas; single a single.

This Is A Happy Song / It's All Been Dream (1972)

Publicat a setembre de 1972, és la primera referència discogràfica de Zebra i, molt possiblement, el millor material que publicaren en tota la seva trajectòria (així ho reconeix fins i tot el propi Bibiloni). Pocs grups mallorquins (pràcticament cap, de fet) havien arribat a uns límits d'inspiració, imaginació, risc i riquesa musical com la d'aquest quintet a aquest single. "This is a happy song" no engana: es tracta d'un tema a mig camí entre el Pop i el Rock que brolla alegria i bon rollo. Jo, personalment, em qued amb la cara B; "It's all been dream" és un tema un poc més anti-comercial, amb picades d'ullet al "Glass Onion" dels Beatles i a l'experimentació psicodèl·lica. Un inici prometedor, sense cap tipus de dubtes.

Carolina Girl / A Step In The Right Direction (1973)

Andy Anderson deixà el grup l'any 1972; la seva dona mor a un accident de trànsit i el músic decideix tornar a Anglaterra. Miquel Vicens també decideix abandonar Zebra. Aquí és quan el jove Bibiloni pega un cop de timó i es converteix en el nou vocalista de la banda; perquè, les coses com són... Joan Bibiloni, apart de tenir dits, també tenia unes bones cordes vocals. El rol del baixista serà assumit per Albert Candela. Aquest nou single de la banda demostra, novament, que una banda mediterrània podia sonar tan bé com una anglosaxona. "Carolina Girl" és una peça de Folk-Rock 100 % americà, que els allunya de la resta de grups mallorquins del moment. "A step in the right direction" és un tema lent amb algunes pinzellades progressives amb un tractament molt detallat i ambiciós.

Oh Daddy, Oh Mama / Escribeme Laura (1973)

Aquest disc un pas cap a la comercialitat, per dir-ho d'alguna forma. Els grups espanyols que més venien aleshores els que ho feien en castellà i, en el seu cas, la jugada - a nivell de vendes - els va sortir bé. "Oh daddy, oh mama" és una cançó de Pop-Rock de melodies simples i aferradisses, lletres fluixetes i els terribles cors femenins tan típics de la música tardo-franquisme. El vertarder interès, pens jo, està en la fantàstica cara B del single, "Escríbeme Laura", una peça de Rock & Roll amb el colorit i la vitalitat del Glam Rock anglès que tan de moda estava aleshores.

Hey Girl / To Dream On (1974)

Un dels seus singles més ben aconseguits, per dir-ho d'alguna forma. S'allunyen de fer hits comercials per fer aprofundir dins un so més, diguem, anglosaxó. "Hey Girl" és una cançó rotunda de Pop amb unes línees de baix acollonants. De nou, la sorpresa és la cara B: el Rock & Roll "To dream on" té la xuleria dels Rolling Stones i l'encant del David Bowie de l'era Ziggy Stardust. De nou, Zebra es situen a anys llum de les propostes musicals que es feien a la Mallorca d'aleshores.

Working 12 Years / Bad Bad Time (1974)

Nova demostració del savoir faire de la banda encapçalada per Bibiloni. "Working 12 years" és un tema de Folk-Rock americanot, on destaca la feina del propi Bibiloni a la guitarra i de Marí a la bateria. A la cara B ens trobem amb una versió del "Bad bad time" de The Roulettes, molt ben duita al seu terreny, però que tampoc passa per ser dels millors temes del catàleg de Zebra. 

Solo Aqui Pensando / La Vida Es Como La Vives (1974)

Una passa enrera que evidencia, pel meu gust, que Zebra sonaven molt millor quan cantaven en anglès que no pas en la llengua de Cervantes. Participaren amb aquest single a la XVI edició del Festival de Benidorm de 1974, amb la qual cosa comercialitzaren una mica més el seu so. "Solo aquí pensando" és una mescla molt barroca de Pop, Folk i Progressiu que encara té salvació... cosa que no té la festiva "La vida es como la vives", una cançó fluixa i prescindible.

I've Made My Mind / Bye Bye Baby (1975)

El darrer single abans del disc "Zebra". Aleshores, el grup tenia un nou membre, el teclista mallorquí Agustí Fernández. "I've made my mind", amb una clara influència del Reggae, formaria part del seu LP homònim. La cara B, "Bye bye baby", a mig camí entre el Pop i el Folk-Rock és un gran tema, molt ben construit i amb un ganxo melòdic considerable.

DESCÀRREGA

Descàrrega "Zebra" (1976)

OMERTÀ - "Façade" (2008)

De la dissolució de TheyMakeDice, a principis del 2006, sorgeixen dues noves bandes: Malaje i els nostres protagonistes d'avui, Omertà. La banda està formada per Kristofer (veu), Curro (guitarra, ex-Whoremaggedon), Paco (guitarra), Take (baix) i Albert (bateria).

Partint d'unes influències molt àmplies que van des del Metal Progressiu al Stoner, Omertà, al igual que Saeth, és una banda molt propera als plantetjaments musicals i estètics del univers del senyor Maynard James Keenan. Que no se'ns faci estrany, doncs, la clara influència de Tool a cançons com "Façade" o "Residual Image", o la de A Perfect Circle a "Requies" o "Crimson Cage". No obstant, aquest interesantíssim EP/àlbum/demo - no se ben bé com denominar-lo -, ens deixa també altres sorpreses com una "Severed Wings" al més pur estil de Down o la que pel meu gust és la millor de totes, "Braid of Scorpions".

Vaig compartir escenari amb Omertà devers el 2008-2009 i, apart de semblar-me una gent molt afable i enrollada, van demostrar ser uns molt bons músics. La seva proposta tal vegada no ha rebut la difussió i reconeixement que mereix, així que, mentre esperem nous concerts o pròximes gravacions, rescatem i gaudim de nou aquest sorprenent "Façade".

DESCÀRREGA

Omertà - "Façade" (2008)

ZEBRA - "Zebra" (1976)

Zebra és considerat el gran grup mallorquí de la primera meitat dels 70's, al tractar-se de la fussió de dos clàssics de finals dels 60's com Los Bravos i Z-66. Malgrat els diversos canvis de formació i localització de la banda, al capdavant sempre hi va haver un jove manacorí, Joan Bibiloni, un virtuós de les sis cordes colrat en experiència després d'haver tocat amb Los Lagartos. Així, Zebra editen un grapat de 7" entre 1972 i 1975, però cap d'ells aconsegueix massa repercussió.

A la recta final de la seva trajectòria, quan Franco havia mort i la ressaca del Progressiu donava pas al Punk anglosaxó, Zebra enregistren el seu primer, darrer i únic LP amb la següent formació: Joan Bibiloni (veu, guitarra solista), David Wamsley (guitarra), Agustí Fernàndez (teclats), Albert Candela (baix) i l'ex-Z-66 Manolo Marí (bateria). "Zebra" ens presentava set cançons pròpies, a les quals hem d'afegir un curiós medley en homenatge a John Lennon, on es mescla el conegudíssim "Imagine" amb un tema no tan conegut com "Love". Tot i estar fortament cotitzat entre els col·leccionistes, "Zebra" és un disc estrany, difícil de classificar. Tradicionalment, se'l considera un disc de Rock Progressiu, amb influències de Yes, Supertramp o Eloy, però la forta càrrega de Pop i Soft-Rock va fer que fos durament criticat pels seguidors del Progressiu més estricte i ortodoxe de King Crimson o Pink Floyd. Les males crítiques i les baixes vendes precipitaren el final del grup. Joan Bibiloni, aleshores, arreconà la guitarra elèctrica i juntament amb el gran Pepe Milán (Euterpe) forma Milán & Bibiloni; començava així un nou període per una de les figures més grans i inconfundibles de la música contemporània mallorquina.

DESCÀRREGA

ZEBRA - "Zebra" (1976)



SÆTH - Umbilical (2009) - EP

Sæth és una banda que té molt a dir. Format a mitjans de la passada dècada amb el Nu Metal de Korn o Deftones com a principals influències, aquest quartet ha sabut evolucionar el seu so cap a un Rock/Metal Progressiu i experimental que beu principalment de Tool, Puscifer i A Perfect Circle. El grup, encapçalat per Toni Matas (guitarra), es completà amb Joan Miquel Matas (baix), Alberto Collazo (bateria) i el carismàtic Diego Fernández (veu); aquesta formació va ser la encarregada d'enregistrar aquest interesantíssim EP, "Umbilical", a la tardor del 2009. Cinc cançons molt homogènies i compactes que han tingut una gran acceptació a la nostra escena.

El grup semblava que gaudia d'una bona salut: els seus shows eren electritzants (encara record quan Diego, pràcticament en trance, va rapar-se el cap enmig d'una actuació al Fraguel de Palma), però després Sæth va aturar per obrir un període de relativa incertesa. Però han tornat, aquesta vegada amb Carlos Roldán (The Ugly Bitches) a la veu, preparats i amb ganes, amb noves idees i noves cançons i, com deia al principi, moltes coses a dir.

DESCÀRREGA

SÆTH - Umbilical (2009) - EP

A LITTLE CUP OF TEA IN THE TOP OF THE FRIDGE (1995-1999)

Avui rescatem dels nostres arxius un grup amb un nom estranyíssim i surrealista, d'on sortiren posteriorment altres grups com Hydra, Fulgura, Nemmen o Orchestra Drama: el quartet A Little Cup Of Tea In The Top Of The Fridge, actius a la segona meitat dels anys 90's. Els vaig descobrir amb 14 o 15 anys, mirant una de les eternes repeticions del mític Riff, un programa de la no menys mítica Telenova per on passaren els millors grups mallorquins d'aleshores.

L'autèntic punt fort de A Little Cup Of Tea... fou la seva gran originalitat, la seva forta personalitat que els va convertir en un grup camaleònic, inclassificable i tremendament pecul·liar. A mig camí entre el millor Rock alternatiu dels anys 90 i el Metal més experimental, a la seva música hi podem percebre el rastre progressiu dels primers Tool. Malauradament, em falten algunes cançons, però l'arxiu que us facilitem inclou cinc cançons en estudi, dues en directe i un tema gravat a un assaig; si algú disposa de més material i el vol compartir, endavant: tot sigui per reivindicar un nom tan original i atractiu com el seu...

DESCÀRREGA

A Little Cup Of Tea In The Top Of The Fridge (1995-1999)

FOOL'S KIN - "Manic Drama" (2002)

Realment m'haguès agradat - i molt - escriure un altre tipus d'entrada per Fool's Kin, i no aquesta. Per desgràcia, no ha pogut ser: en Miko se'n ha anat, però ens ha deixat la seva música. Davant aquesta pèrdua, Illa Sonora vol rendir un homenatge més que merescut al grup dels germans Heikkila rescatant un disc com aquest "Manic Drama" (2002).

No puc dir que conegués realment a Miko. El vaig veure un grapat de vegades al Hoogan's de Palma, amb els Mama Kin, un grup entregat i efectiu, sempre dispost a animar a un públic fidel. Quines nits més mítiques. A més, vaig tractar alguna vegada amb ell, perquè varem compartir el mateix local d'assaig al llarg de pràcticament un any. Miko era l'antítesi de la sobrietat del seu germà, Miro; Miko era una d'aquestes persones que irradien energia, carisma i simpatia. Estimava i era estimat, i mostra d'això és la enorme mobilització que s'ha viscut els darrers mesos per tal de recaptar fons per aquesta lluita. Una lluita perduda, d'acord, però que ha demostrat que hi ha una cosa infinitament més important que triomfar a la música: triomfar entre les persones. I en Miko Heikkila, de sobra, ho va aconseguir.

DESCÀRREGA

Fool's Kin - "Manic Drama" (2002)

HELIO - "Claroscuro" (2007)

No cal ser un geni de la Física o les Matemàtiques per comprovar que el Rock Progressiu no és un estil gaire popular a Mallorca. Una mostra irrefutable d'això és la poca, poquíssima quantitat de grups progressius mallorquins apareguts aquests darrers trenta anys: gairebé els podem contar amb els dits d'una sola mà. Dins aquests context tan desolador, Helio suposen un dels darrers exemples i, possiblement, un dels millors.

Formats a mitjans de la dècada passada, els palmesans Helio tingueren el seu moment de glòria (aparicions televisives incloses) entre el 2007 i el 2008. "La banda es formà l'any 2000", explica el seu guitarrista, Toni Pérez. "La formarem Miquel Roig i jo mateix. Aviat va aparéixer el primer baixista de la banda, Javi Martín (Breathless) i el 2002 se'ns uneix Marc Tomàs a la bateria. A aquella època feiem música instrumental molt experimental".

Després de la marxa de Javi Martín i l'enregistrament d'una primera maqueta, "Huevo" (2003), s'incorporen Biel Font (dels marratxiners Winchesters), al baix i ficant algunes veus, i Sebastià Alomar, al saxo i flauta), el 2003 i 2004 respectivament. "A partir de l'estiu del 2004 varem començar a tocar en directe, sobretot a Mallorca, però també a Eivissa i Barcelona", subralla Pérez.

D'aquesta formació, ara dissolta, s'hi amagaven set músics d'innegable talent... i com a mostra, el seu únic disc "Claroscuro" (2007), un treball autoproduït i autoeditat amb l'ajut de Pedro Zubiri (Blind Panic) i Pere Terrassa, de Runaway Records. A ell, hi trobem un grup que beu, còmode, tant del Rock Progressiu, experimental i transgressor de King Crimson o Pink Floyd, com dels viatges psicodèl·lics de The Doors o el Jazz d'avantguarda. En definitiva, una mescla tan irresistible com efectiva. El seu so l'enriqueix notablement la instrumentació de vents i, si bé la producció  del disc no és la més encertada, reflexa clarament la gran qualitat de Helio com compositors i interprets. Cal destacar, la col·laboració de Mónica Pérez (Kingdinsky, La Bellesa Turbo), que esdevindrà membre estable de la banda, i la de Dúo Tramontana.

Un apunt personal: record que els vaig descobrir de casualitat. No record exactament com o perquè, però una nit del 2007 vaig acabar a un garito de nom estrambòtic de Sa Llonja, o potser fos al Passeig Marítim, a Ciutat. No ho record. El cas és que allà estaven els Helio, en directe, i pràcticament des de la primera nota em captivaren. El seu guitarrista era com una mena de Robert Fripp, en versió mallorquina, amb una forma de tocar i una estètica tan peculiar com la del alma mater de King Crimson. El darrer record que tinc d'ells és voler repetir l'experiència de tornar a veure'ls en directe al Teatre Xesc Forteza, a Palma, però, al igual que un nombrós grapat de gent, havia arribat massa tard: entrades esgotades. El seu guitarrista continua explicant: "Prepararem aquell concert tan especial amb projeccions i convidats, com David Martín, de Doctor Martín Clavo. El concert el va retransmetre en directe IB3 Ràdio i nosaltres enregistrarem tant vídeo com audio per a realitzar un DVD, amb l'idea de ficar-lo al següent CD".

El 2009, Helio queden dissolts. Toni Pérez i Marc segueixen tocant junts, al tribut Grunge Citizen Dick; Pérez també forma part de Neo Tokyo tocant el baix i el theremin. Biel Font segueix ficat al món del Rockabilly i ara toca a The Hot Rodders, però també a Alimaña Rock. Mónica, per la seva part, toca a Kingdinsky.

Vull agraïr a Toni Pérez la reconstrucció més o menys completa de la història d'Helio, perquè originalment aquesta entrada era pobre i incompleta.

DESCÀRREGA

Helio - "Claroscuro" (2007)

MARASME - Discografia

No se ben bé què podria posar d'un grup del qual jo mateix soc part, sense caure en subjetivismes o l'auto-promoció més descarada. El cas és que Marasme acabam de cumplir tres anys d'existència, un breu espai de temps en el que ens ha donat temps d'editar una demo/EP, "Marasme" (2008) i finalment un disc, "Mirroir" (2010).

Malgrat hem editat físicament aquests dos discs, defensam la lliure descàrrega i difusió de la nostra música, per què ens ha ajudat a fer més visible la nostra proposta musical. El EP actualment està descatalogat; en canvi, "Mirroir" el podeu comprar als segells per 8 € a Odio Sonoro, Radix Records i Féretro Records, perquè gràcies a en Jose, en Manu i en Edu tenim aquest disc a les mans.

Actualment, ens trobem preparant concerts i pul·lint noves composicions que, amb una mica de sort, veuran la llum enguany. Així que, atents!

Marasme - "Marasme" (2008) - EP

DESCÀRREGA

Marasme - "Mirroir" (2010)

DESCÀRREGA

Marasme a Myspace

Marasme a Facebook

Marasme a Bandcamp (en construcció)