jueves, 14 de junio de 2012

MANFEL - "Manfel" (2012)

"Manfel" és un d'aquests discs que han arribat silenciosament, sense fer renou i que et roben el coret amb una sorprenent facilitat: tant, que no m'ho he de pensar massa si dic que és la gran revelació d'aquest 2012 a nivell local. Al manco, de moment. Fa un bon grapat d'anys que Joan Obrador (abans a Shenobi) va començar a treballar a aquest projecte; possiblement això , treballar tira a tira, ha estat la clau per aconseguir un conjunt equilibradíssim de cançons que sonen fresques, intel·ligents i additives. Manfel són un luxe, i més si tenim present que hi participen dos boníssims músics com són Jorra Santiago (baix; a Pujà Fasuà i Miquel Serra) i Àngel Ríos (bateria: Anegats, Ugly Bitches, ex-Trestrece). Cert que el món de l'anomenat indie-rock comença a estar saturat d'impersonators, però tot i que Manfel no hagin inventat res nou, al manco poden presumir d'haver tret un senyor disc que val molt, però molt, la pena.
  
DESCÀRREGA

Manfel - "Manfel" (2012)

A=Gc^2 - "If instead of an apple it had been a coconout, Leibnitz would be the boss" (2012)

Record que fa uns anys em vaig sorprendre al escoltar un grup de Grindcore japonès que afirmava composar cançons mitjançant complexes fórmules matemàtiques: el seu nom, de fet, era una mena d'equació... i com que jo soc de lletres, m'he acabat oblidant per complet del seu nom. Potser m'acabi passant amb A-Gc^2, un nou projecte darrera del qual s'hi amaga un jove estudiant de Física. "If instead of an apple it had been a coconout, Leibnitz would be the boss" (2012) és la primera mostra de la seva música; una barreja inclassificable d'estils (Ska, Death Metal, Electrònica...) que té, com a nexe comú, el món de la Física. Avís que és difícil de digerir, però aquesta proposta tan arriscada aconsegueix meritòriament dos objectius: ser imprevisible i, alhora, original.


A-Gc^2 - "If instead of an apple it had been a coconout, Leibnitz would be the boss" (2012)



THE QUATERMASS - "The Quatermass" (2008)

No atur de rebre correus de gent demanant si Illa Sonora és un blog difunt, que perquè he deixat d'actualitzar, que ja no m'ho curr tant, etc. No, amics, no! Agraeixo la vostra preocupació, però bàsicament el que m'afecta és un problema de temps: estic tan ocupat que de cada vegada em costa més trobar un bon moment per actualitzar el blog, però no passeu pena, que encara queda molta bona música de la que gaudir. Per això, és un bon moment per parlar de The Quatermass, una banda de trajectòria irregular però que s'encarregà de demostrar que a la Part Forana es pot fer ROCK en majúscules. Ho van fer amb un únic disc homònim, tan excepcional com sorprenent: des de Lloseta, Tomeu (veu, guitarra), Xisco (guitarra), Keni (baix) i Mikel (bateria) reivindiquen al llarg d'onze cançons a noms tan significatius com els dels Hellacopters, New Bomb Turks, Turbonegro, Gluecifer, The Adolescents o Youth Brigade. Potser no siguin la banda més original que escoltaràs a la teva punyetera vida però a "The Quatermass" hi pots trobar un bon grapat d'himnes que et demanen ser escoltats al màxim volum possible!


The Quatermass - "The Quatermass" (2008)

lunes, 21 de mayo de 2012

CROCODILES - "Horrible Orange" (1997)

No ho puc negar: els Crocodiles sempre m'han caigut en gràcia, com aquest mateix disc, el tercer i darrer àlbum que publicà la banda encapçalada per Juanma Riera. Anys abans, en ple revival el Power-Pop d'aires 60's, l'emblemàtic segell Munster Records havia publicat dos autèntics confits com "Narcolepsia" (1992) i "Bitter Island" (1995)... però tot i la seva qualitat, m'estira molt més la maduresa, la força i el ganxo de"Horrible Orange". La producció, en aquest cas, acompanya a la perfecció a un conjunt de cançons potents i alhora melòdiques, que ens remeten a Cotton Mather, Big Star o Squeeze. "Baby Rolling Stone nº9 & 6", Let's go (to my chateau), "Class of 79", "Right here, right now", "Revolution", "End of summer"... són exemples més que evidents d'uns himnes plens de vitalitat, color i bon rollo que aguanten molt bé el pas del temps.

I, com a extra per un gran disc, la versió que van enregistrar del "Hearts will be broken" de The Records, extreta del tribut "I Remember Your Name-A Tribute To The Records" (1996) on els mallorquins comparteixen protagonisme amb Los Potros, Ross, Matamala o Los Huéspedes Felices


Crocodiles - "Horrible Orange" (1997)

jueves, 17 de mayo de 2012

INVASORES DE MARTE - "The attack of..." (2008)

Els Invasores de Marte tornen a estar d'actualitat amb la publicació del seu segon disc, "Zaska II" (2012), del qual podeu llegir una interesantíssima crítica a 40putes (link). Així doncs, és una bona ocassió per rescatar el seu àlbum debut, "The attack of..." (2008), una autèntica bomba de rellotgeria en forma de catorze cançons que segueixen sonant fresques, contundents i addictives.

Formats l'any 2004 com a quartet de Surf instrumental, Invasores de Marte va saber evolucionar la seva proposta i fer-la molt atractiva al incorporar-hi elements propis Garage, del Beat i de la Psicodèlia, amb uns referents inqüestionables: Fuzztones, Bo Diddley, MC5, The Sonics, Dick Dale, Los Salvajes... La seva victòria al Sonopalma 2007 els catapultà com una de les formacions illenques més prometedores del seu moment, un gran moment que fou culminat amb aquest àlbum debut, que fou publicat tant en CD com en vinil, i que, per sort, no són difícils de trobar.


Invasores de Marte - "The attack of..." (2008)

martes, 15 de mayo de 2012

THE REDSUNS - "The Redsuns" (2005)

Pel meu gust, dels millors discs que es van publicar a Mallorca la passada dècada: The Redsuns debutaven l'any 2005 amb un disc homònim a-co-llo-nant que, d'haver-ho publicat un grup anglès o nord-americà, haguès aconseguit moltíssima més repercusió. Tampoc em posaré a lamentar-me, però aquest és un disc molt ben parit, on hi trobem autèntics himnes com "Summer crisis", "No more BCN", "Russian trip", "Let the karaoke boys sing", "Inside you, breathing", "Heart wins over lost trains"... Ni un sol punt feble; ni una mala cançó; cap fisura ni una. 

Que Diego Águila (guitarra, veu), ex-component dels grandíssims Honey Langstrumpf, hi estigui al capdavant hi té molt a veure, però també els músics que participaren a aquesta gravació: Felip Palou (veu, guitarra), Llorenç Coll (baix) i Josep Verdera (bateria, ex-Poomse). Però, apart del component humà, és important destacar la seva fòrmula que, a la seva manera, refrescà el Rock alternatiu que es feia a Mallorca amb una barreja explossiva: riffs simples i incendiaris que et remeten a MC5, capes de distorsió made in The Jesus and Mary Chain que de vegades et porten al Shoegaze de My Bloody Valentine o els Ride més crus, i un toc modern comparable als primers Black Rebel Motorcycle Club. Joieta! I si tens ocasió de pillar-lo original, ni t'ho pensis: val molt la pena!


The Redsuns - "The Redsuns" (2005)


INTERMINABLES - Discografia (1987-1990)

Si hi ha una bona notícia és la continuïtat del Festival MallorcaNochentas, que torna el pròxim 16 de juny a Es Gremi (Palma) amb un cartell força interessant: tornen els grans Los Valendas després d'uns anys de silenci, acompanyats per Los Toñetes, Bourbon Gratis, DX-Cerebros (amb el vocalista Jaume Triay, recuperant els clàssics de Cerebros Exprimidos) i una banda que, tal vegada, no ha estat suficientment reivindicada: Interminables.

Jo només coneixia el seu primer LP homònim, un disc debut editat l'any 1987, però en Pinxo de MallorcaNochentas, dins del seu rol d'arqueòleg de la música mallorquina dels anys 80's, completa aquesta retrospectiva aportant el seu "Volveré", publicat l'any 1990. Una banda força interessant amb un llegat un tant desconegut però dels qual, per sort, podreu tornar a gaudir a aquesta esperada cita. I que n'hi hagi molts més, de Festivals MallorcaNochentas! Us deix amb la biografia que en Pinxo ha elaborat sobre Interminables!

En 1986 Miquel Monserrat decide montar una banda. Para ello se rodea de sus compañeros de proyectos anteriores Gori Vicens, Onofre Mascaro y Jose San Nicolas. Bautizan a la banda como Interminables y en 1987 graban su debut discográfico en forma de single con los temas “Cuestión de tiempo” y “Brindemos una vez más”. Al poco tiempo Gines Valverde se une al grupo, tras su paso por el grupo Furnish Time y la participación en su segundo disco, y preparan nuevos temas. Al año siguiente vuelven a entrar en los estudios, de nuevo en Digitals, para grabar el que sería su álbum de debut. Un disco con nueve canciones de puro Rock&Roll en el que destacarían “Bles Blues” y “Tirado en la ciudad”, canción de la que grabarían incluso un video-clip promocional. Aunque con pocas copias distribuidas las canciones empezarían a sonar en distintos medios de comunicación y las oportunidades de tocar en directo aumentaban participando en la final del Pop-Rock de 1988 en Palma y posteriormente en distintos conciertos en la península. Gracias al reconocimiento de público y crítica entrarían de nuevo al estudio para grabar el single “Bourbon y mujeres” en 1989 que promocionarían también con el correspondiente video-clip y posteriormente, ya en el sello Espectacular distribuido por Hispavox, editar el Mini-Lp de nombre homónimo de 1990 en el que se incluirían de nuevo sus dos éxitos de su álbum de debut, los temas de su ultimo single y dos temas grabados para la ocasión “Volveré” y “Copa tras copa”. Tras el abandono de Gori y Onofre en 1992 entran de nuevo en el estudio para grabar un nuevo LP con 9 temas nuevos con sonido mas guitarrero el cual no se llegaría a editar. El grupo se despide de su publico con un ultimo concierto en 1994 en Portocolom. Desde entonces solo han aparecido esporádicamente en 2000 y 2009. Ya en 2011 amenazan con una mini gira y prometen un nuevo disco para finales del 2012. En el Festival MallorcaNochentas se presentaran de nuevo en Palma tras más de 18 años con una formación compuesta por Jose Zamorano a la guitarra, Xisco Puig a la bateria y Pere Barceló a los teclados que acompañaran a Miquel Monserrat y Gines Valverdede la banda original y toda una sección de viento formada por Joan Carles Julià saxo, Joan Taberner trompeta, Manel Barceló Trompeta y Guillem Nadal trombon. Nueve grandes músicos para ofrecernos un gran espectáculo de puro Rock&Roll.


Interminables - "Interminables" (1987)


Interminables - "Volveré" (1990) 


jueves, 19 de abril de 2012

SUNFLOWERS - Discografia (1998-2000)

Molt possiblement, els Sunflowers van ser la gran revelació de la música mallorquina de la segona meitat dels 90's: és indiscutible que bona part del seu èxit el provocà la cançó "Happy birthday", que apareixia a un anunci de televisió, però si revisem la seva curta discografia (només dos àlbums) ens trobem que aquest quintet tenia altres cançons més bones i, segurament, més representatives. 

Sorgits l'any 1996, el grup estava format per Adela Peraita (veu), Chicho Andreu (guitarra), Angelo Borrás (guitarra, teclat), Rafael Rigo (bajo) i l'incombustible Mané Capilla (bateria). Els Sunflowers ens deixaren dos àlbums que destaquen per la seva frescor... tant que, de fet, encara els podem escoltar i sonen frescs, com si ni haguessin notat el pas del temps.

Els Sunflowers aconseguirien una sèrie de fites força destacables... des de fer una gira pels Estats Units a aparèixer a la BSO de "Torrente: el brazo tonto de la ley" (1998). Desconec els motius que els van portar a la ruptura, però part d'aquella màgia ha arribat als nostres dies amb Sterlin via l'encantadora veu d'Adela.


Sunflowers - "Inside out" (1998)

Sunflowers - "Homework" (2000)

VACABOU - "Alfalfa & Omega" (2012)

Mea culpa: jo mai he seguit amb massa atenció la trajectòria de Vacabou, però d'alguna forma aquest disc m'ha cridat l'atenció d'una forma suficientment important com per haver de tornar escoltar els dos àlbums previs de Joan Feliu i Pascale Saravelli, "Vacabou" (2003) i "12 Songs inside" (2007). "Alfalfa & Omega", que realment vindria a ser una mena de compilació de cançons "perdudes", és tan interessant que perd aquest caràcter annecdòtic - al manco, a priori - per mostrar-nos una nova perspectiva del duo mallorquí. I enganxa, de veres que sí. Joan Cabot ens deixa a 40putes una acurada descripció del contingut d'aquest recomenable treball:

"El disc és més una col·lecció de cançons recuperades del calaix de projectes inacabats que no pas un àlbum en el sentit habitual, ja que molts d’aquests temes no varen ser pensats per a un disc en concret sinó que sorgeixen en diferents èpoques (...) "Alfalfa & beta" és un disc replè de petits defectes, detalls inesperats i accidents, i ho dic com una cosa bona.  Al cap i la fi la perfecció és xorca i el que ens agrada de la música que ens agrada és precisament tot allò que defuig l’ordre, el que s’escapa a la raó. Si estimes algú, estimes també els seus defectes i no només les seves virtuts. I "Alfalfa & Beta" és deliciosament imperfecte. És dispers i irregular. És humà. Una gran notícia" (llegeix la crítica completa).


Vacabou - "Alfalfa & Omega" (2012)

DE SUCEDÁNEOS - "De Sucedáneos 2004-2005"

Aquesta és una raresa en tota regla que podríem presentar com una mena de "missing link" dels Doctor Martín Clavo. Perquè? Doncs per què els De Sucedáneos - actius a mitjans de la passada dècada - van incloure a la seva formació al gruix dels Clavo: David (guitarra), Omi (baix) i, molt esporàdicament, Ginès (bateria). Tancava la formació el vocalista David Sucedáneo, que actuava com una mena de mestre de cerimònies.

El so d'aquests De Sucedáneos res té a veure amb Doctor Martín Clavo o, per exemple, altres històries paral·leles com Dr. Doom... Què va. Parlam d'una "Electrònica" Lo-Fi on el Casiotone juga un paper preeminent: la mescla de diferents gèneres i conceptes fa d'aquest un projecte curiós, original i, sobretot, sorprenent.


De Sucedáneos - "De Sucedáneos 2004-2005"

martes, 10 de abril de 2012

POAL - "Sensibilitat Angular" (2006)

No sé si van ser els primers en fer Post-Rock a Mallorca, però sí que van ser  la primera banda en destacar i mostrar les noves possibilitats que oferia la música experimental. Poal es formaren l'any 2005, amb Miquel Moll (veu, guitarra), Enric Cuéllar (baix), Sebastià Mesquida (guitarra), Toni Valls (guitarra) i Xavier Rubí (bateria). Només un any després enregistraren aquest immaculat àlbum, "Sensibilitat angular" (2006), un disc que va paral·lel al discurs dels Mogwai més clàssics però introduint-hi la suficient quantitat d'elements propis com per fer de la seva una proposta persona, arriscada i efectiva.

Produït per Xisco Vich (La Búsqueda), "Sensibilitat angular" és un disc que no ha envellit, però gens ni mica; al contrari, sembla més vigent que mai a uns moments com els d'ara, on el Post-Rock sembla haver sortit - definitivament o no, no ho sé - dels circles més estrictament underground. La llàstima és que la formació durà poc: Mesquida i Moll segueixen al front de Poal, tot i que amb una orientació més propera a l'electrònica. Per la seva part, Rubí i Cuéllar van donar pas a una nova criatura: Corc.


 Poal - "Sensibilitat Angular" (2006)

AL FUEGO - Maquetes (1990-1993)

Mitjançant Pinxo, de MallorcaNochentas, recuperam aquest interessant i desconegut projecte anomenat Al Fuego, format l'any 1989 per dos il·lustres de la música mallorquina com Miquel Santmartí "Michel" (Nasti, Furnish Time) i Mané Capilla (Furnish Time, La Isla, El Primer Tercio, Wonkhai Palma...); a ells s'hi afegiren el baixista Pedro Martínez (Destral) i Javier Palacios (La Senda). Queda clar, doncs, que aquesta no era una banda amateur ni principiant, però malgrat la seva ambiciosa aposta - arribant a enregistrar part del seu repertori en francès - sembla que no van arribar a despegar del tot. Les diferentes gravacions que van fer entre 1990 i 1993 queden recollides en aquestes dues maquetes que, malgrat no arriben a l'altura del llegat de Furnish Time, ens regalen alguns moments força memorables. 

Si voleu aprofundrir més dins la història i trajectòria de Al Fuego, no us podeu perdre la biografia que ha fet l'equip de MallorcaNochentas.


Al Fuego - Maqueta 1990

Al Fuego - Maqueta 1992-1993

viernes, 6 de abril de 2012

FRIDA LAPONIA - "Pacas Go Downtown" (2012)

Hi ha matrimonis - matrimonis musicals, ja m'entens - insòlits i Frida Laponia és un d'ells: per una banda, Joan Feliu (la meitat de Vacabou) i, per l'altra, l'escriptor Agustín Fernández Mallo, especialment recordat per l'anomenada "Trilogía de la Nocilla". D'aquesta estranya unió es podien esperar moltes coses, però no un disc tan rematadament personal com "Pacas go downtown" (2012): onze cançons anàrquiques i imprevisibles que, una vegada païdes - i costa, creu-me - acaben captivant a l'oient. Com a exemple, les paraules de Pako Jeremy (40putes) sobre aquest disc:

"Enfrentarse a la crítica de un disco como este no es nada fácil, y no porque no me haya gustado –realmente he disfrutado muchísimo con su escucha- sino porque es tan marciano, tan único, que no sé por dónde pillarlo para empezar a diseccionarlo (...) "Pacas Goes Downtown” es una experiencia musical nueva y distinta a todo lo que he escuchado antes. (...) Parecen transportarte a una dimensión donde palabra, música y emoción se unifican, convirtiéndose en algo único, algo que no es de este mundo, algo totalmente extraño y bello a la vez, algo que solo se consigue alcanzar cuando todos los elementos se alinean de una manera mágica e imprevisible, algo que logran conseguir Agustín y Joan con Frida Laponia" (llegeix la crítica completa).


Frida Laponia - "Pacas Go Downtown" (2012)

ARZOBISPO - "Desercore" (2012)

"Desercore" (2012) és més important del que el seu propi autor pensa: de fet, confirma que, ara per ara, arzobispo (amb minúscula!) és dels projectes més interesants de l'underground illenc, i també un dels més honests. El material anterior, compilat al seminal "Postparto" (2011) estava força bé, però "Desercore" és una passa endavant en tots els aspectes. La fòrmula es simplifica, reduint-se a una guitarra acústica i a una veu: un so menys carregat, però més expressiu, més orientat al Indie-Folk més sobri; al manco a mi, em diu molt més."Desercore" m'ha enganxat fins el punt de considerar-lo com un dels discs (disc, maqueta, EP... anomena-ho com vulguis) que més m'han sorprès enguany. 

I, per acabar, recordeu arzobispo farà el seu debut telonejant a The Secret Society al Vamp Café (Palma) el proper 20 d'abril. Una gran notícia!

DESCÀRREGA
arzobispo - "Desercore" (2012)

ENSAIMADA SIDERAL - Antologia (2008-2010)

Outsiders n'hi ha per tot... i el camp de la música electrònica no és una excepció. Donant l'esquena als garitos de moda i a les noves tendències del gènere, ens trobem amb aquest enigmàtic projecte de nom graciós, Ensaimada Sideral, que comparteix forma i esperit amb altres efímers projectes illencs, com Nova Pastoral o Trimalción y las Gemelas Subnormales. M'ha passat aquesta gravació en Jonatan Uría, abans a Montaman i ara a MacCarthy, un altre outsider en tota regla i, a més, col·laborador a dues de les pistes. No apte per totes les orelles, però, tot i així, és un document força curiós.

DESCÀRREGA


 Ensaimada Sideral - Antologia (2008-2011)

sábado, 17 de marzo de 2012

CANNÍBALES - "Live Canníbales" (1998-1999)

No calen fer massa presentacions a l'hora de parlar dels Canníbales, banda mítica on n'hi hagi i que, a la seva manera, van recollir el testimoni dels Cerebros Exprimidos per fer de Mallorca un petit paradís del Punk i del Hardcore. Fa un bon grapat de mesos varem rescatar la seva discografia (aquí la tens) i ara l'acabem d'arredonir amb uns bootlegs interesantíssims.

Són dues gravacions en rigurós directe que, si bé no tenen una gran qualitat de so - obvi - ho compensen amb una atmòsfera que et transporta en el temps cap a finals dels 90's. La primera data de l'any '98, i està feta a l'antiga sala Yumping de Palma; un total de setze cançons amb un bon grapat de clàssics de la primera època dels Canníbales. L'altre és un concert de l'any 1999 a la sala Kancela (Eivissa), on el setlist s'allarga fins la vintena de cançons, amb homenatges a David Bowie, Kiss i els Dead Boys en forma de versió. Gaudiu d'aquestes joietes; deixen amb ganes de més! 

PD: Material aportat per Ginès: gràcies mil!!! 


Canníbales - "Live Canníbales" (1998-1999)

miércoles, 14 de marzo de 2012

POST - "No Sleep" (2007)

De vegades costa trobar el camí: si no, que l'hi diguin a Miki Serra, que després d'abandonar Sexy Sadie va viure uns anys de turbulències musicals abans de trobar l'equilibri del seu "Relatos Cortos" (2011). Això sí, unes turbulències de consqüències meravelloses, que van tenir com a primer resultat als efímers Plastic Face (pega-lis una escolta) i, anys després, a Post. L'acompanyaren al llarg d'aquest trajecte un grapat de músics de primer nivell: Miquel "Pinty" (Frankenbooties, Zinedines, Henteligens, etc), Juanjo Rosselló (Sterlin), Juanjo Tomás (Los Dos Tan Felices) o els membres de Rec/On Biel Mavet i Miquel Puigserver, entre d'altres.

L'any 2007 fou editar el seu únic disc, "No sleep", un disc essencialment de Rock però on hi trobam elements de moltíssims gèneres i sub-estils: Grunge, Power-Pop, Post-Punk... Un disc molt complet que, malgrat aconseguí boníssimes crítiques, no n'estic tan segur de que aconseguís la mateixa repercussió a nivell de públic. Com a extra al disc i per no perdre les bones costums, s'inclouen cinc cançons enregistrades en directe l'any anterior, el 2006. 


Post - "No Sleep" (2007)

domingo, 11 de marzo de 2012

DOCTOR MARTIN CLAVO - "Directo Casino Royale" (2002)

Els seguidors de Doctor Martín Clavo esteu d'enhorabona: aquí teniu el seu primer concert amb en Ginès Fernández a la bateria, a l'any 2002. Aleshores, s'incorporava a la banda en substitució de Malvís Martín (posteriorment a Haddock's Orphans), iniciant-se així una associació musical amb herr döktor que s'ha perllongat fins a dia d'avui.

"El concert fou a l'antiga Casino Royale", m'explica en Ginès. "En Malvís va tocar els cinc primers temes i jo m'hi vaig afegir a partir de "Insolación", la primera cançó que vaig tocar amb ells. Mentre jo anava tocant, en Malvís anava fent els efectes de so que es poden sentir a la gravació". Aquest nou bootleg de Doctor Martín Clavo inclou versions primitives de bona part de les cançons aparegudes a "Mente de Perro" (2004), així com algunes rareses inèdites: "Hi ha una cançó en anglès, "Farfisa dos", que era com una improvisació. I també una cançó instrumental, abans de ficar-li les lletres i transformar-la en "Tu motor chamuscado". D'aquest directe es van arribar a editar unes poques còpies per vendre... Tota una raresa, o no?


Doctor Martín Clavo - "Directo Casino Royale" (2002)

TWIN ENGINE - Discografia (2004-2005)

No hi ha massa cosa a dir de Twin Engine... excepte que és John Tirado de The Nash, en solitari, abans de l'època de "Slowmotion Party". I amb un altre nom, és clar. És un recull de quatre cançons que van aparéixer publicades a dues referències de Dreamville Records: el primer, un split amb L.A., editat l'any 2004, i el segon, un sampler promocional editat pel mateix segell, on Tirado compartia protagonisme amb Her Only Presence, The Marzipan Man i, òbviament, L.A.

Un efímer i encantador projecte que ens mostra, tal vegada, la faceta més desconeguda d'un gran artista com és el nostre estimat John.


Twin Engine - Discografia (2004-2005)

ESTEPES - "Estepes" (2001)

Fa un bon grapat de mesos va aparèixer publicat a Illa Sonora el cassette d'una banda anomenada Estepes i de la qual pràcticament no en sabíem poca cosa. Ara, gràcies amb l'ajuda d'un dels seus components - Kiko Coll - no tan sols hem pogut reconstruir millor la seva trajectòria musical, sinó escoltar més material seu. 

La primera etapa d'aquesta banda llosetina va de finals dels anys 70 a l'any 1992, any de la seva dissolució. Aleshores, el seu únic testimoni discogràfic era el cassette que havien enregistrat als estudis Maller, a Palma. La història d'Estepes podia haver acabat aquí, però Joan Mir i Kiko Coll tornaren a la càrrega l'any 1998; d'aquesta forma, amb un so més professional que la seva primera gravació, enregistraren un nou disc homònim, "Estepes" (2001). Aquest àlbum recull una desena de cançons d'aires costumbristes que, a moments, sembla anticipar-se a l'esperit electroacústic d'Anegats. En tot cas, "Estepes" és un treball bastant complet d'un Pop amable i castís que, possiblement, sorprendrà a més d'un.

Com extra, l'arxiu inclou un document força significatiu: el concert acústic amb el qual Estepes s'acomiadaren al Teatre de Lloseta, la nit del 31 de gener del 2004. Punt i final, doncs, per una banda que, malgrat no haver gaudit del reconeixement d'uns Antònia Font o Fora des Sembrat, va aconseguir obrir algunes portes que romanien tancades per a la música en la nostra llengua.


Estepes - "Estepes" (2001)

jueves, 8 de marzo de 2012

THE NASH - Discografia (1997-2005)

Si en Joan Andreu de Pecan Pie considerava que The Nash eren, al seu moment, "la millor banda de Pop i Rock a Mallorca", devia ser per alguna cosa, no? No és gens agosarat dir, amb la boca ben oberta, que John Tirado és un dels millors intèrprets i compositors de l'escena mallorquina. A mitjans dels 90's, va decidir canviar els gratacels de Nova York pel sol de la Mediterrània... i des d'aleshores hem gaudit d'un talent inqüestionable.

The Nash van formar-se l'any 1996: John, juntament amb el finlandès Mauka Palmio, va polir amb rapidesa un set-list per poder presentar-se al Concurs de Pop-Rock organitzat per l'Ajuntament de Palma... i guanyaren. El premi fou l'enregistrament d'aquest "The Last Cigarette" (1997), el seu disc debut on hi figura també Jaime García Soriano (Sexy Sadie) al baix. Descatalogat avui en dia - com bona part del material de la banda - aquest primer disc és notable, tot i el seu so cru i veritablement brut; la mescla de melodies pròpies del Power-Pop amb la potència del Punk-Rock ens dona un grapat d'himnes - "Radiation song", "Low Clouds" o "Hanging from the rafters", per exemple - que no es poden deixar pasar per alt. Una curiositat: al tema "Heaven Waits" hi col·labora ni més ni manco que... Joan Bibiloni. Sorprenent, com a mínim.

La fòrmula del grup es va refinar amb el seu següent llençament, l'EP "Amps On" (2000); suposo que una part important la provocà el canvi de formació, amb Ángel Cubero (baix, ex-Vancouvers), José Luís García (bateria) i Javier Ruiz (guitarra). Lluís Albert Segura, aleshores a Glycerine, col·labora al disc, iniciant-se una relació que culminà anys després, quan va passar a ser el bateria de The Nash. És, aproximadament, a aquesta època quan els vaig veure en directe per primer cop i record que, malgrat jo era un nin, em vaig quedar bocabadat amb la seva gran professionalitat en comparació a altres bandes que havia vist damunt d'un escenari.
El segon disc, "Four Wheel Dinasty" (2003), suposà una gran passa endavant per Tirado i companyia: es tracta d'un equilibradíssim conjunt d'onze cançons que ens remeten a The Replacements, Elvis Costello, The Clash o, fins i tot, els Foo Fighters. Aquest disc, per cert, fou enregistrat a mig camí dels Electric Chair Studios (Palma) i els Man Made Studio (Nova York). No sé si la versió primitiva de "Turn to plastic" fou enregistrada a alguna d'aquestes sessions, però el cas és que aquell mateix any va aparéixer al triple recopilatori de la botiga Pasatiempos. També l'he inclós dins l'arxiu, com a una raresa digna de ser escoltada.

L'any 2005 el line-up de The Nash es consolida amb la que, pel meu gust, és la seva millor formació: John Tirado (veu, guitarra), l'anglès Brett Lomas (guitarra), Ángel Cubero (baix) i Lluís Albert Segura (bateria). "Said & Done" (2005) és un single de tres temes que marca l'inici d'una nova etapa per la banda, culminada amb l'imprescindible "Kicks and Glory" (2008), un dels millors discs de Power-Pop que s'han fet mai a Mallorca. Si no l'he inclós és perquè encara el podeu trobar original a algunes botigues de Palma... I si no us arriba el pressupost, tranquils, perquè és l'únic disc del quartet que podreu escoltar al Spotify. 

A Nova York no ho saben, però a Mallorca sí: The Nash són paraules majors.

DESCÀRREGA

The Nash - "Last cigarette" (1997)

The Nash - "Amps on" (2000) - EP

The Nash - "Four wheel dinasty" (2003)

The Nash - "Said & Done" (2005) - Single

sábado, 3 de marzo de 2012

GLYCERINE - Discografia (2000-2005)

I seguim descobrint les joietes que Lluís Albert Segura ens ha anat deixant al llarg del temps. Sorprèn que hi hagi tan poca informació a la xarxa d'un grup com Glycerine, una de les bandes mallorquines més prometedores del lustre 2000-2005 i que, malauradament, ha estat ràpidament oblidada. Clar que, això d'oblidada és discutible perquè n'estic segur que, al igual que un servidor, molts dels que seguiu Illa Sonora possiblement els vareu poder veure en directe algun cop, o comprareu els seus discs que, ara, són una autèntica raresa. 

Glycerine fou un trio format per Rafel Alemany (guitarra, veu, Gabriel Ramis (baix) i el propi Lluís Albert (veu, bateria), a finals dels 90's, editant el seu primer disc - "Trying to smile" - l'any 2002. Ara, revisant el llibret, he reparat que els arranjaments orquestrals estan enregistrats al St. Andrew Hall per Anthony Goldman; per tant, apostaren fort amb aquell debut que, si bé no va aconseguir sortir fora del circuit illenc, els va convertir en una de les bandes més pro del panorama. Tres anys després arribà el disc "Lounge nights" (2005), un treball que malgrat no arriba a l'altura del debut, inclou algunes de les millors cançons del grup. Tant "Trying to smile" com "Lounge night" ens mostren a una banda de Rock adult i elaborat, amb influències que ens remeten a Pearl Jam, Bush o Live.

Li manca a aquesta discografia dos CD's impossibles de trobar: l'EP "Glycerine" (1999) i la demo "Too quiet songs" (2000), amb versions de Tom Petty, Neil Young, The Beatles i Bill Withers. No obstant, he afegit dues cançons sueltes que aparegueren a alguns recopilatoris - entre elles, el "Honey Bee" de Tom Petty -  i que, molt probablement, van aparèixer a aquests primers llençaments de Glycerine.

DESCÀRREGA

Glycerine - "Trying to smile" (2002)

Glycerine - "Lounge nights" (2005)