A=Gc^2 - "If instead of an apple it had been a coconout, Leibnitz would be the boss" (2012)

Record que fa uns anys em vaig sorprendre al escoltar un grup de Grindcore japonès que afirmava composar cançons mitjançant complexes fórmules matemàtiques: el seu nom, de fet, era una mena d'equació... i com que jo soc de lletres, m'he acabat oblidant per complet del seu nom. Potser m'acabi passant amb A-Gc^2, un nou projecte darrera del qual s'hi amaga un jove estudiant de Física. "If instead of an apple it had been a coconout, Leibnitz would be the boss" (2012) és la primera mostra de la seva música; una barreja inclassificable d'estils (Ska, Death Metal, Electrònica...) que té, com a nexe comú, el món de la Física. Avís que és difícil de digerir, però aquesta proposta tan arriscada aconsegueix meritòriament dos objectius: ser imprevisible i, alhora, original.

DESCÀRREGA

A-Gc^2 - "If instead of an apple it had been a coconout, Leibnitz would be the boss" (2012)

ARZOBISPO - "Desercore" (2012)

"Desercore" (2012) és més important del que el seu propi autor pensa: de fet, confirma que, ara per ara, arzobispo (amb minúscula!) és dels projectes més interesants de l'underground illenc, i també un dels més honests. El material anterior, compilat al seminal "Postparto" (2011) estava força bé, però "Desercore" és una passa endavant en tots els aspectes. La fòrmula es simplifica, reduint-se a una guitarra acústica i a una veu: un so menys carregat, però més expressiu, més orientat al Indie-Folk més sobri; al manco a mi, em diu molt més."Desercore" m'ha enganxat fins el punt de considerar-lo com un dels discs (disc, maqueta, EP... anomena-ho com vulguis) que més m'han sorprès enguany. 

I, per acabar, recordeu arzobispo farà el seu debut telonejant a The Secret Society al Vamp Café (Palma) el proper 20 d'abril. Una gran notícia!

DESCÀRREGA

arzobispo - "Desercore" (2012)

TWIN ENGINE - Discografia (2004-2005)

No hi ha massa cosa a dir de Twin Engine... excepte que és John Tirado de The Nash, en solitari, abans de l'època de "Slowmotion Party". I amb un altre nom, és clar. És un recull de quatre cançons que van aparéixer publicades a dues referències de Dreamville Records: el primer, un split amb L.A., editat l'any 2004, i el segon, un sampler promocional editat pel mateix segell, on Tirado compartia protagonisme amb Her Only Presence, The Marzipan Man i, òbviament, L.A.

Un efímer i encantador projecte que ens mostra, tal vegada, la faceta més desconeguda d'un gran artista com és el nostre estimat John.

DESCÀRREGA

Twin Engine - Discografia (2004-2005)

MONTA-MAN - Discografia (2008-2011)

Sabíem que, des de feia temps, que aquest era un projecte amb els dies comptats. I així ha estat: el passat divendres, dia 25, Jonatan Uría, acompanyat pel fidel guitarra Andrés Palacios, oferia el seu darrer concert baix el nom de Monta-man, al mateix lloc on tot va començar: l'església evangèlica d'El Rafal, a Palma. Jonatan ja ho havia avisat amb una nota de premsa que ens arribà més o manco a principis del passat estiu:

"Hay que saber parar. No tenemos la creatividad de unos o la caradura de otros para seguir repitiéndonos, y lo de evolucionar no entra en nuestros cánones. Los hippies se erigieron profetas del "Sexo, drogas y Rock 'n Roll". Monta-man también patentó su santísima trinidad: "Dios, desamor y muerte". Escribir y cantar sobre esto no es ninguna broma, acaba pasando factura. Monta-man fue una historia de amor imposible, tres años de grabar y tocar en directo bajando hasta el mínimo los listones de calidad y profesionalidad. Nada fue premeditado. Fuimos un fenómeno de Myspace, a base de spam salvaje, y es justo que ahora, con la decadencia del medio, desaparezcamos de las escena".

Exacte. Dic jo que un projecte tan rematadament personal per força havia de tenir les seves conseqüències; passar factura, en definitiva. No obstant, fou aquesta personalitat el que va fer distint i diferent a Monta-man de moltíssims altres projectes musicals d'aquests darrers anys a Mallorca, o les Illes Balears, directament. Amor i desamor, misèries, dolor i religió; aquests són els ingredients bàsics d'un còctel naïf purament Pop però de sabor netament Punk. Estic parlant d'un so lo-fi, 100 % rudimentari i casolà, que parteix d'una o dues guitarres, una veu amb cors de fons i un omnipresent Casiotone marcant el ritme, com si d'un bateria imaginari es tractés. Res queda a l'atzar: Jonatan escollí el nom de Monta-man perquè eren les joguines més cutres i merdoses de la seva generació.

Tres anys i mig han donat per molt, tant comper treurer-se de la màniga quatre discos/maquetes i un EP de versions. "Dudas razonables" (2008), de 8 cançons, fou el seu primer llençament; la terrible qualitat de so no és un obstacle per apreciar un disc que, pel meu gust, té algunes de les millors cançons de Monta-man: "Zaratrustra 08", "Invierno", "El coleccionista" i, sobretot, "Presidente". El va seguir un EP, "Versiones Travestidas" (2008), format exclussivament per versions de Juniper Moon, La Granja, Los Enemigos, Surfin' Bichos o Family, entre d'altres. El 2009 presentà "Unisex", amb 16 cançons, amb una sèrie d'interessants col·laboracions amb Astrolabio, Papá Topo i Ensaïmada Sideral. Al següent llençament, "El síndrome de la Isla" (2010), amb portada de Gerard Armengol, ja es podia observar algun símptoma de desgast a nivell musical, tot i trobar-hi algunes grans cançons com "Algo tiene que pasar", "Desapareció" o "Pensando en ti". El final el marca "El daño ya está hecho" (2011), produït per n'Alberto de Petröleo; es tracta de l'únic disc amb un so i una presentació més professional sense en cap moment traïr l'esperit que ha caracteritzat la música de Jonatan Uría. Com a extra, he inclós el directe que enregistraren el passat juliol al programa "Cara B" d'en Joan Cabot, a IB3-Ràdio.

No puc dir més de Monta-man. No hi ha termes migs: t'agrada o no t'agrada. Més allà d'això, a mi em sembla una proposta valenta, honesta, original i, sobretot, coherent. Record que, una nit al Rara Avis, a la primavera del 2008, vingué en Jonatan per donar-me una còpia de "Dudas Razonables"; m'explicà amb detall aquell projecte, aquella forma tan pecul·liar d'entendre la música i el negoci que l'envolta. I fa un bon grapat de mesos, quan l'entrevistarem a "Fang i Distorsió", m'alegrà comprovar que seguia amb la mateixa filosofia, les mateixes conviccions. I és d'admirar, just a un temps en el que la coherència és una qualitat difícil de trobar.

DESCÀRREGA

Monta-Man - "Dudas razonables" (2008)

Monta-Man - "Versiones travestidas" (2008) - EP

Monta-Man - "Unisex" (2009)

Monta-Man - "El síndrome de la isla" (2010)

Monta-Man - "El daño ya está hecho" (2011)

Monta-man - "Cara B (10-07-2011)"

THE TORTURATORS - EP (2011)

Que Mallorca és una capsa de sorpreses, això ja ho sabíem; el que no sabíem ni esperavem és que dins aquesta capsa ens trobessim amb un grup com The Torturators, una nova banda fascinada pel caos i que sembla que es dirigeixen cap a paràmetres musicals d'on molts surten espantats.

Música malaltissa per gent malalta? No ho sabria dir, ara ells no es tallen la llengua i diuen que "per crear un grup així s'ha d'estar molt sonat, però més ho tens que estar per aturar-te a escoltar-ho". Més clar, aigua... i si encara no sabeu per on van els tirs, us diré que aquest sorollós trio reivindica indistintament a formacions illenques (Satellites, Dezanatta), nacionals (Pony Bravo i el seu alter ego Fiera) o internacionals (Lightning Bolt, The Catz Catz Cat). Oblidem les etiquetes purament indies, perquè The Torturators duen a Mallorca un Noise dens i innacessible que ens podria remetre a uns mítics Phogo passadíssims de voltes jugant a fer versions de Sonic Youth. Què, no et serveix la descripció? Idò això ens diu un dels seus components: "Representam amb les nostres temes paradigmes i paisatges sonors, caracteritzats per l'absència de ritme i l'abstracció del compàs".

Seguim investigant. D'on putes surt aquesta gent? Tranquils; ells responen: "Els Torturators varem neixer per alla al octubre-novembre del passat 2010 quan Narcís (dibuixant, actor, poeta, escriptor), Cardo i Alex (ambdós a Cicuta para Mí) es junten influenciats pel primer, ja que estava obsessionat per la experimentació en la linia John Frusciante. Després del primer "assaig" i vist que a la casa on assatjarem ens apagaren els ploms per l'intens "mur sonor" que varen provocar ens ho varem prendre un poc més en sèrio. Així, The Torturators queda amb Narcís (bombo-caixa-ride, pandereta, etc), Cardo (baix, sintetitzador) i Alex (guitarra, veus, sintetitzadors). Hem fet uns quans concerts: Critic-Art 2011 a la UIB, a Son Llaüt, a Fraguel acompanyant a Decraneo...".

Aquesta demo, EP o com li vulgueu dir, la forma un únic tema enregistrat al "Impala 1", a Sant Jordi, amb Chano, bateria de Decraneo. La seva escolta és tota una experiència que requereix preparació, paciència, estòmag i orelles; un primer plat molt difícil de digerir però que, a sonats com a mi, ens ha deixat amb ganes de més.

DESCÀRREGA

The Torturators - "EP" (2011)

L.A. - "Bellflower Blvd." (2005)

Fa uns pocs mesos, quan vaig publicar el "Welcome Halloween" (escolta'l aquí), no esperava rebre una tracalada de correus de gent que demanava a la desesperada més material de L.A. Més material del antic, vull dir; aquells discs ocults i perduts, que demanen a crits una bona reedició. Dit i fet: mitjançant el nostre amic Alberto, arriba a Illa Sonora "Bellflower Blvd." (2005), un treball que acosta a la Mediterrània a John Frusciante, Eddie Vedder, Damien Jurado, Neil Young, Ryan Adams...

"Bellflower Blvd." va ser enregistrat a l'intimitat de l'hogar del propi Lluís Albert Segura, encarregat de tocar tots i cada un dels instruments del disc. Sense grans excessos; simplement amb bon gust i molt de feeling es poden fer grans cançons. Aquí en trobem un grapat, com Love Affair", "C'mon little bird", "Heavenly roses" o "Her taste"; peçes breus, senzilles i intimistes, d'esperit acústic i d'intensitat aclaparant. En trobem d'altres, més orientades al Folk-Rock com "Too Soon", que és com una mena de preludi a l'explossió de genialitat que és - o seria - "Welcome Halloween", del 2006. Clar, que també n'hi ha d'altres menys convincent, com una vitalista "Morning Star" que poc té a veure amb l'esperit d'un disc com "Bellflower Blvd."

Senzillesa, feeling, bon gust; d'una formula com aquesta pot sortir tan bona música com la que trobem a "Bellflower Blvd."

DESCÀRREGA

L.A. - "Bellflower Blvd." (2005)

ARZOBISPO - "Postparto" / "Happiness" (2011)

A mi sempre em va caure en gràcia Montaman, un projecte que, malgrat disposar de molts pocs mitjans (inexistents, diria jo), va saber enfatisar el poder de la música per sobre de la producció o l'estètica del producte final. Aquests aires Lo-Fi, antítesi del so pulcre i cristal·lí, reivindiquen l'esperit cassolà i punk (per allò del Do it yourself) d'uns nous antiherois del Pop mallorquí, com Montaman o aquesta novetat musical en tota regla com és arzobispo (sí, amb l'A en minúscula).

Aquest projecte de recent creació ja ha donat símptomes d'hiperactivitat. Què no? Si heu pegat una ullada al seu Bandcamp, haureu observat que en poc més d'un estiu arzobispo ha tret un EP, una mena de single i una espècie d'adelant d'un nou EP. Si això no és aprofitar bé el temps, que baixi Déu - ja que ens hem posat religiosos - i ho vegi. Darrera de tota aquesta aventura s'hi amaga Ramon Ramone (Josep Oliver, de So What), un jove de Lloret de Vistalegre que afirma que l'idea de arzobispo neix a un banc del barri de Gràcia, a Barcelona, abans de veure en directe a Za! i Nisei.

I què ens ofereix, aquest arquebisbe tan pecul·liar? Doncs bàsicament cançons que tenen les seves arrels en clàssics del Pop Lo-Fi com Lou Barlow, Memory Tapes, Calvin Johnson o Tobin Sprout, però que intel·ligentment s'obre cap a estils com el Indie-Rock, el Punk o l'Emo mitjançant cançons senzilles, melòdiques, curtes, intimistes i ben construïdes. "Postparto" és un EP de quatre temes, caracteritzat per la varietat de registres, mentre que "Happinness", un clar tribut al cineasta Todd Solondz, és un single on l'arzobispo ens mostra la seva vessant més acústica. Atents, doncs, als propers llençaments d'aquest projecte, tan nou com prometedor.

DESCÀRREGA

Arzobispo - "Postparto" (2011) - EP

Arzobispo - "Happiness" (2011) - Single

LUNAR LESLIE - "Adult Groove" (2011)

A que no havieu sentit parlar de Lunar Leslie? Tranquils; Paco Casasola ens presenta aquest curiós i originalíssim projecte musical format per ell mateix junt al nordamericà Tyler Cornfield. Ho anomen projecte i no banda perquè, ara per ara, aquest duo treballa a distància mitjançant Internet; d'aquesta forma composen, treballen i arreglen unes cançons que, en forma del disc/demo "Adult Groove", han estat enregistrades al hogar del propi Paco, a Palma. 

Amb Lunar Leslie em passa el mateix que amb formacions com Nova Pastoral; són tan inclassificables, tan genuïnes i úniques, que no els podem incloure dins una etiqueta concreta, sinó que n'hauriem de crear una de nova expressament per ells. Són una mena de capoladora sonora on es mescla el Rock més experimental, el Pop, l'Electrònica, o fins i tot el Pop dels anys 50's, per donar pas a una proposta no apta per a tots els públics però que demostra que, darrera del disc, hi ha una bona feina de composició. Intentem obrir la ment i deixem, doncs, que Paco ens conti en primera persona la curiosa història de Lunar Leslie: 

"Tyler P. Cornfield, a pesar de su 21 añitos, ya cultiva una triple vertiente artística (músico folk, rapero freestyle y escritor creativo) con mucho talento.Vive en San Francisco (donde estudia Escritura creativa y Español). Con el pseudónimo de Wes Leslie publicó un EP en 2010, "Wes Leslie ends meat", en el que lo compone, canta y toca todo. Paco Casasola Luna, algo mayor que Tyler (28 años), también es ecléctico y multiinstrumentista y ha participado en proyectos de lo más diverso (casi siempre solitarios, sólo ha tenido bandas "efímeras"). Últimamente está muy interesado en los sonidos imperfectos de los instrumentos de juguete, los objetos golpeados y también por los sintetizadores originales, rudimentarios. Como lo intenta tocar todo, pero no canta, compone músicas instrumentales a la espera de encontrar la voz ideal para sus canciones.

Hace un año ambos vivíamos en Madrid. Yo tocaba la armónica con un ampli sonando blues algunos domingos en el Rastro. Uno de ellos, Tyler se me acercó y me dijo si podía "rapear" conmigo. Un rato más tarde ambos improvisábamos un par de canciones e incluso atrajimos la atención de algún viandante. Tras ello nos vimos unas cuantas veces y compusimos una canción a medias, pero luego nuestros destinos se separaron: Palma, para mí; Madrid y viaje por Europa para Tyler, antes de volver a San Francisco. El contacto y los acordes continuaron vía mail, hasta componer un puñado de canciones. No sabemos si seguiremos haciendo más temas juntos, pero nos gusta la idea de mantener un dúo "telemático", en el que uno compone una melodía, el otro se la devuelve con una línea de bajo y el otro le pone letra, etc."

DESCÀRREGA

Lunar Leslie - "Adult Groove" (2011)

L.A. - "Welcome Halloween" (2006)

Abans del "Heavenly Hell" hi ha vida... Ja ho crec que n'hi ha. Mentre esperem una reedició dels tres primers discs de L.A. - perquè fa temps que la gent ho demana - avui rescatarem de les prestatgeries d'Illa Sonora una autèntica joia de la música mallorquina: "Welcome Halloween".

El talent de Lluís Albert Segura, cervell, cor i ànima d'aquest projecte, ja havia quedat demostrat no tan sols als dos brillants àlbums anteriors, "Grey coloured melodies" i "Bellflower Blvd.", sinó també amb la seva contribució a formacions com The Green Cherries, The Nash, Glycerine o Los Valendas (un curriculum impressionant)... Però "Welcome Halloween" és una cosa apart, una passa més enllà pel propi Lluís Albert i un disc totalment atípic dins la música mallorquina. Aquest àlbum presenta la pecul·liaritat de ser un doble disc, un fet insòlit a aquesta illa a excepció de recopilatoris i, potser, alguna excepció més. La putada dels dobles àlbums és que, a molts, hi trobem palla enmig de bones cançons, suficient com per demanar-te, mig estranyat, mig indignat: "I si això s'hagués 'condensat' en un sol CD?". "Welcome Halloween" es salva de la crema, perquè tant el disc 1 com el 2 són una delícia. 

Amb una atmòsfera melancòlica i crepuscular, L.A. fa d'aquest un treball que destaca per la seva varietat: hi trobem des de temes més comercials a altres més experimentals; passem d'autèntics himnes folk-rockers a peces delicades i intimistes. Les referències a Wilco o The Jayhawks hi són, però també hi trobem el rastre de mites de la cançó americana (Neil Young, Johnny Cash) i d'altres més recents (Elliott Smith, Eddie Vedder). Folk-Rock, Indie-Folk, cançó d'autor... Denomina-ho com vulguis: segueix sent bona música.

"Welcome Halloween" va ser una mena de fenomen dins el panorama underground mallorquí. Perdó: he dit underground? Si "So Dramatic" o "What I'm fighting for" van sonar a les totes pels 40 Principales, creant l'efecte d'una illa de qualitat i bon gust dins d'un repugnant oceà de brossa mainstream. Un fenomen en tota regla que ens ha deixat un disc exhaurit, cercadíssim i pel qual s'arriben a pagar xifres considerables. Pel meu gust, "Welcome Halloween" és L.A. en el seu més pur estat; el seu disc més brillant i, també, el més complet. Si voleu llegir més informació i curiositats sobre aquest àlbum, llegiu la crítica que va escriure al seu dia Joan Andreu, de Pecan Pie.

DESCÀRREGA

L.A. - "Welcome Halloween" (2006)

HER ONLY PRESENCE - "A Brand New Start" (2009)

Què hi pinta un grup català a Illa Sonora?, segurament alguns us estareu demanant, entre la sorpresa i/o la indignació. Doncs, farem una petita aclaració; el seu líder i fundador, el compositor i guitarrista Lluís Cifre(ex-Emerald Planet), és mallorquí, tot i que resident a Barcelona des de fa uns anys. A més, Her Only Presence està inscrit com a grup de Mallorca; apareixen, per exemple, a la "Guia de grups musicals a les Illes Balears" (2007), editat per la Conselleria d'Educació i Cultura. Aclarit, doncs?

Ara mateix em sembla un moment fantàstic per rescatar aquest "A brand new start". Primer, perquè falta prop d'un mes per a que Her Only Presence editin el seu segon disc amb el segell britànic Engineer Records. Segon, perquè falten pocs minuts per a la mitjanit i, aquest, és un disc que s'ha d'escoltar a hores com aquestes; al manco, en el meu cas, l'he disfrutat molt més quan ja tothom dorm. Amb tranquil·litat i silenci, ja sigui treballant davant l'ordinador o amb algun llibre. No importa posar-ho a un alt volum, que va; només cal posar play i deixar que t'envolti amb la seva atmòsfera, que pot recordar de vegades a Neutral Milk Hotel, Red House Painters o Sun Kil.  

Emo? Sadcore? Indie-Folk? Lo-fi Pop? "A brand new start" és disc melancòlic i elegant, sense gaire excessos i efectiu, perdut a un pallar d'etiquetes que no el defineixen del tot bé.

DESCÀRREGA

Her Only Presence - "A Brand New Start" (2009)