ARZOBISPO - "Desercore" (2012)

"Desercore" (2012) és més important del que el seu propi autor pensa: de fet, confirma que, ara per ara, arzobispo (amb minúscula!) és dels projectes més interesants de l'underground illenc, i també un dels més honests. El material anterior, compilat al seminal "Postparto" (2011) estava força bé, però "Desercore" és una passa endavant en tots els aspectes. La fòrmula es simplifica, reduint-se a una guitarra acústica i a una veu: un so menys carregat, però més expressiu, més orientat al Indie-Folk més sobri; al manco a mi, em diu molt més."Desercore" m'ha enganxat fins el punt de considerar-lo com un dels discs (disc, maqueta, EP... anomena-ho com vulguis) que més m'han sorprès enguany. 

I, per acabar, recordeu arzobispo farà el seu debut telonejant a The Secret Society al Vamp Café (Palma) el proper 20 d'abril. Una gran notícia!

DESCÀRREGA

arzobispo - "Desercore" (2012)

TWIN ENGINE - Discografia (2004-2005)

No hi ha massa cosa a dir de Twin Engine... excepte que és John Tirado de The Nash, en solitari, abans de l'època de "Slowmotion Party". I amb un altre nom, és clar. És un recull de quatre cançons que van aparéixer publicades a dues referències de Dreamville Records: el primer, un split amb L.A., editat l'any 2004, i el segon, un sampler promocional editat pel mateix segell, on Tirado compartia protagonisme amb Her Only Presence, The Marzipan Man i, òbviament, L.A.

Un efímer i encantador projecte que ens mostra, tal vegada, la faceta més desconeguda d'un gran artista com és el nostre estimat John.

DESCÀRREGA

Twin Engine - Discografia (2004-2005)

L.A. - Els primers discs... i rareses de tota casta (2004-2010)

Ens trobem a un moment inmillorable per rescatar tot aquest material de L.A.; el seu nou disc està a punt de veure la llum i nosaltres, que som uns nostàlgics malaltissos, feim una retrospectiva acompanyats per un autèntic - i anònim - gentleman, a la qual pertany bona part d'aquest material que teniu, a partir d'ara, disponible per escoltar. Amb ell, doncs, retrocedim en el temps fins trobar-nos amb en Lluís Albert, aquell al·lot tímid que t'atenia a la minúscula Stereo Records i que, aleshores, no duia els braços tatuats. Aquell al·lot que, possiblement, vares veure actuar al Bluesville i que, ara, després del boom "Heavenly Hell", aconsegueix exhaurir les entrades de les millors sales de concerts de tot el país. Si vares viure tot allò, segur que t'agradarà retrobar-te amb tot aquest material... i si descobrires L.A. amb aquest darrer disc, doncs prepara't per aquest al·lucinant viatge cap a la dècada que varem deixar enrere.

Dreamville Records - un dels diferents rols que ha interpretat el propi Lluís Albert a dins de la música - fou un experiment efímer però maravellós. Ens deixà les primeres gravacions de Her Only Presence, The Marzipan Man - si no vaig errat - i, per descomptat, L.A. M'estic referint a les seves dues primeres cançons ("Movie Star" i "Some Roses") incloses a una mescla de split-CD amb Twin Engine (AKA John Tirado) i, posteriorment, al sampler editat amb motiu de la Fira del Disc de Palma de l'any 2005, on hi trobem dues cançons més: la primera versió del "Morning Star" i la maravella inèdita "House in Tuscany". Hi hem d'afegir, també, el seu EP "Autumn Consequences" (2005), que de forma temporal va estar penjat a la pàgina del segell: sumem a la llista, doncs, dues delícies més com són "It's Love" and "Anyhow".

A mitjans de la passada dècada van sortir els seus dos primers discs, "Grey Coloured Melodies" i "Bellflower Blvd", duies petites maravelles en tota regla i, una de les quals ja vareu poder tastar, fa uns mesos, a Illa Sonora. I dic això de petites perquè la joia grossa arribaria l'any 2006 amb el doble disc "Welcome Halloween", també publicat a aquest humil blog fa un temps (aquí el tens), i que, des del meu punt de vista - és a dir, objectivitat zero - ha suposat el sostre compositiu d'aquest músic palmesà. Després, vindria "Heavenly Hell"... i ja sabeu com acaba la cosa. Tots aquests singles - amb les seves respectives cares B - també els podreu trobar a aquesta compilació retrospectiva sobre L.A.

Però això no és tot... que servidor, no ser si per melomania crònica o per pur frikisme, sempre ha estat devot dels bootlegs, dels directes no oficials. Aquí teniu ni més ni manco que quatre gravacions de L.A. en rigurós directe. Per una banda, tenim vuit perletes acústiques (versions de Ryan Adams i Pearl Jam incloses) enregistrades des d'una taula de mescles, les nits del 11 de desembre de 2006 i 8 de gener del 2007. Després, podem gaudir d'un set acústic de quatre cançons enregistrades en directe a Ràdio 3, l'any 2009 i, també, d'un set d'unes altres quatre cançons enregistrades a Madrid, l'any 2010, tot i que no he pogut esbrinar la data exacta ni el lloc en qüestió. Finalment, un nou set acústic de tres cançons, enregistrades al programa 'Fang i Distorsió', l'horabaixa del 25 de juliol del 2010. Escric això i, clar, em brollen un bon grapat de records al cap: me'n record que aquell dia, els altres dos co-presentadors no van poder venir a l'emissora que, lluny dels actuals i moderníssims estudis, estava situada a un modest piset de Sa Cabaneta. El programa l'enregistràvem a una antiga saleta - xemeneia i joc de canelobres inclosos - i n'estic ben segur que en Lluís Albert va quedar amb els pèls drets per l'amateurisme que impregnava tot allò. Cordialíssim i amable, al estudi només hi estàvem ell i jo, amb en Ginès Fernández al control tècnic: tocà tres cançons i, mentre sonaven, em vaig oblidar per complet de que tenia just a davant a un dels músics mallorquins que més lluny han arribat. Per 'Fang i Distorsió' han passat grups i artistes que s'han comportat com autèntics rockstars de pacotilla: ell, en canvi, es mostrà tranquil, amable i cordial, deixant un grat record, però també un exemple significatiu.

I pensàveu que això és tot? Ni de conya. Tenim també una versió alternativa de "Private Lullaby", anomenada "Firewalls" i enregistrada a una mena de demo a l'any 2008... Així com una versió en directe de "Secret Place", capturada en viu i en directe pel xilè Recman al Teatre Sa Congregació (Sa Pobla), el 23 d'agost del 2006.

Insisteixo: ara, més que mai, val la pena rescatar un material que, amb sort, podrá ser reeditat algun dia. De moment, ens perdrem dins l'encant d'aquestes primeres gravacions i recordarem els dies en els que, com bé diu l'anònim gentleman, en Lluís Albert era "aquell al·lot amb vergonya que només cantava amb la seva guitarra".

DESCÀRREGA

- Descàrrega"Welcome Halloween"

L.A. - 'Dreamville 1sr singles (2004-2005) 

 L.A. - "Autumn consequences" (2005) - EP

 L.A. - "Grey Coloured Melodies" (2005)

L.A. - "Bellflorwer Blvd" (2005)

L.A. - "Welcome Halloween" (2006) - 2 CD

L.A. - "Live at Bluesville" (2006-2007)

L.A. - "Radio3 Acoustic Set" (2008)

L.A. - "Live at Fang i Distorsió - Ràdio Marratxí" (2010)

L.A. - "Live in Madrid" (2010)

 

OLIVA TRENCADA - "Perletes acústiques" (2012)

El bon sabor de boca que ens deixà "Perleta Negra" (2011) encara dura. Tot i haver passat un bon grapat de mesos des de que fou publicat, m'alegra poder comprovar que diferents programes de ràdio - d'aquí i de fora - se'n preocupen, i mimen aquest disc-llibre dels Oliva Trencada. El resultat d'això és una compilació, 100% casolana, amb el qual reviure els grans moments radiofònics que ens ha donat Pep Toni Ferrer aquests darrers mesos a programes com "Bufet Lliure", "Catsons" i, molt especialment, "Hoy empieza todo" de Radio3. Moments, insisteixo, impagables.... i no només perquè Pep Toni sigui un interlocutor imprevisible fins a la més absoluta genialitat, sinó per les versions unplugged d'alguns dels millors talls del disc que, a aquests programes, hem pogut escoltar: "Em fa mal speed", "Jimbo de la notxe" o "Xoriguer Mayday". I per donar-li un poc més d'emoció a la cosa, que sempre va bé, tenim un tema inèdit - "Doctor en Vilafranca" - i un bonus track que, malgrat d'acústic no té res, val la pena escoltar: la versió dels "Alpinistes Samurais" d'Antònia Font.

Si ja ho deia, en Joan Cabot, fa molt poquet: que no es pot molar més que Oliva Trencada.

DESCÀRREGA

Oliva Trencada - "Perletes acústiques" (2012)

PEP LAGUARDA & TAPINERIA - "Brossa d'ahir" (1977)

Tenia dubtes de si "Brossa d'ahir" encaixaria dins d'aquest blog... però, clar, ho pens fredament i no puc lligar-lo a cap altre espai que no sigui Deià, on fou enregistrat fa 35 anys. Daevid Allen, el productor d'aquest disc, afirmava convinçut que a aquest poble de la Serra s'hi concentren energies còsmiques com a conseqüència de la seva morfologia quasi-piramidal. Cert que la cervellera del senyor Allen funciona - per dir-ho d'una forma elegant - diferent a la resta dels humans, però no es pot negar que Deià té alguna cosa diferent; una mena d'atmosfera on s'hi mescla l'encant, la màgia i el misteri a parts iguals.

Mirant en retrospectiva, fa 35 anys el valencià Pep Laguarda no deixava de ser un dels molts cantautors que intentaven seguir, amb major o menor fortuna, les passes de Pau Riba. Arribà a Mallorca, acompanyat per un grapat de músics (els Tapineria) per marxar a Deià, darrer reducte del hippisme a l'illa, i enregistrar al mític The Banana Moon Observatory aquest genial "Brossa d'ahir". El propi Pep contava a una entrevista que arribaren allà adalt i, quan els van veure amb aquelles guitarres espanyoles tan fetes pols, van haver de telefonar al propi Joan Bibiloni per que els deixés els seus instruments. Començà, doncs, una gravació que degenerà en un autèntic desgavell però que, miraculosament, va donar com a resultat un disc antològic on, junt a Laguarda i els Tapineria, s'hi junten Pau Riba, Pepe Milán (Euterpe), Joan Bibiloni i un grapat de músics més. "L'any 1977 - escriu Jordi Bianciotto - mentre el Punk agita els carrers de Londres, Laguarda, el penúltim hippie, agafa inconscientment alguna cosa d'aquella contestació antitecnicista, tot i que es decanta per observar la Mediterrània i imaginar postes de sol aromàtiques, subtilment rebels, oficiades a un entorn de comuna feliç. Molta harmonia domèstica, herbes que es fumen i una lluna de forma naïf com a testimoni. Les sis llargues cançons d'aquest disc transmeten l'estat balsàmic de saber viure; son instantànies màgiques, engronxades pel mateix temps, d'una forma meridional de veure el món".

La mescla de Folk lisèrgic i cançó mediterrània fan d'aquest un disc de gran bellesa que no ha perdut gens del seu encant al llarg d'aquests 35 anys. 

DESCÀRREGA

 Pep Laguarda & Tapineria - "Brossa d'ahir" (1977)

ARZOBISPO - "Postparto" (2011)

No; aquesta no és una entrada repetida. Efectivament, fa un parell de mesos "Postparto" aparegué a Illa Sonora (pitja aquí per escoltar-lo) en format EP... Però ara el podem gaudir com a disc pròpiament dit: 11 cançons que recullen les millors cançons d'arzobispo - en minúscula! - i que no deixa de ser el testimoni d'un projecte que, amb més mitjans, temps i dedicació, aconseguiria fàcilment fer-se un lloc dins dels grups de culte de l'encisador underground illenc.

"Postparto" és arzobispo amb tots els seus pros i contres, virtuts i defectes. Jo m'atreviria a dir que és un conjunt de gravacions honestes. Cançons que es fan per connectar amb determinats sentiments, sense fer ús de res més que això: la sinceritat.

DESCÀRREGA

 arzobispo - "Postparto" (2011)

SON & THE HOLY GHOSTS - Discografia (2009-2011)

Folk-Rock, Southern-Rock, Country-Rock... Fer música, diguem-la, americana no és precissament fàcil, i més quan ets de Mallorca. Per això, se'n sap fer o no, i prou... I a no ser que formis part de la primera categoria, és fàcil convertir-se en un xabacà fent el trist paperillo d'emular la música i, en definitiva, la cultura d'una altra gent que viu a l'altra punta del globus. Son & The Holy Ghosts són un clar exemple de que es pot fer música americana, al 100% i amb tota la seva credibilitat, des de la mateixa Mediterrània. Per això, avui us presentem totes les seves gravacions, aprofitant, a més, que el propi grup les ha posades en lliure descàrrega per aquells que vulguin conèixer la seva música.

De casta le viene al gango, diuen en bon castellà. Per això, Guiem - Son - continua amb la saga familiar dels Mesquida amb la que és, possiblement, de les millors formacions actualment de la música independent que es fa a Mallorca. Paraules majors, d'acord, però completament justificades gràcies a un disc com "Lyrics & Songs" (2009), una obra sòl·lida, sense altibaixos, que demostra que a la nostra Mallorca de "sol i platja", es pot fer bona música en la línea de Wilco, Disaster o Clem Snide i que soni captivadora, plena de feeling.

Si us ha agradat "Lyrics & Songs", no us podeu perdre el deliciós EP "Shadows & Monsters", amb uns aires més clàssics que els acosten a The Band o a Neil Young. Per això mateix, un talent com el de Guillem, sumat al de Josep Verdera, Joan Grimalt, Xisco Carbonell i Dani Pi no només és inqüestionable, sinó esperançador. Ho dic perquè aquest 2012 molt possiblement apareixerà el seu segon treball, "The Soldier & Lady Fire" així que... atents!

DESCÀRREGA

Son & The Holy Ghosts - "Lyrics & Songs" (2009)

Son & The Holy Ghosts - "Shadows & Monsters" (2011) - EP

LA BÚSQUEDA - Discografia (1988-2005)

La música no deixa de ser com la gent que, de forma irremediable, envelleix. Però clar, hi ha persones a les que el pas del temps sembla no afectar-les, com és el cas de Xisco Albéniz i La Búsqueda. A diferència de molts dels seus companys generacionals - siguin de Mallorca, siguin de fora - el seu llegat musical ha envellit tan rematadament bé que pràcticament conserva tot el seu encant i, per suposat, el seu valor artístic.

No em posaré a fer una biografia detallada sobre La Búsqueda. Per això us remetré a la magnífica biografia que han fet la gent de Mallorcanochentas (veure aquí), i amb la que podem conèixer amb tota mena de detalls la trajectòria i canvis de formació que han experimentat al llarg d'aquestes darreres dècades. Simplement, em dedicaré a fer una simple reflexió - per dir-ho d'alguna forma - que ens ajudi a entendre per què La Búsqueda són considerats una de las bandes mallorquines amb major categoria i prestigi... però, per desgràcia, sense el reconeixement merescut. 

Primer, per haver creat just a la seva mesura un so i un discurs totalment propis i característics, que no només impedeixen comparar-los a qualsevol altre grup nacional, sinó que dificulta una cosa tan simple com ficar-los dins d'alguna corrent i tendència musical. Rock? Pop? Indie? Folk? Música Popular, tal vegada? O Mediterrània? No se'm ocorr cap etiqueta on La Búsqueda hi encaixi. Podríem, tal vegada, intentar explicar com sonen. Imaginem guitarres acústiques que creen melodies recercades; emocionants ritmes sincopats de caixa; seccions de vent que dibuixen paisatges sonors; una veu hieràtica i greu que, mitjançant la poesia, ens condueix per pobles deixats de la mà de Déu, barrancs, deserts i horitzons que semblen massa llunyans al viatger. Més o manco, així sona La Búsqueda. 

Oblideu ficar-los dins del sac del Pop-Rock com molta gent fa, sense escoltar-los, tal vegada els relaciona, pel nom, amb La Frontera, El Regreso, La Granja, La Isla i un llarg etcètera. Ells van donar l'esquena a tot el negoci, a l'espectacle en el sentit més estricte de la paraula, i ho han fet editant discs amb calma fins formar una discografia única i fascinant. "La Búsqueda" (1988) fou elegit per Rockdeluxe com el segon millor disc espanyol dels anys 80's... i el següent treball, "La rueda de la Fortuna" (1991) ha aparegut a altres classificacions com també un dels millors discs nacionals del seu moment. Amb "Psicolatin" (1996), editat per Blau, la seva popularitat va decréixer tal vegada, però mantingueren el seu prestigi gràcies a la varietat i qualitat que hi trobem a les cançons que inclou. Finalment, "Los Penitentes" (2004), el seu darrer treball fins ara, i al qual hi hem afegit una sèrie de bonus tracks força interessants.

Tal vegada no són aptes per a totes les oïdes, d'acord, però... Des de quan ha importat això? 

DESCÀRREGA

La Búsqueda - "La Búsqueda" (1988)

La Búsqueda - "La Rueda de la Fortuna" (1991)

La Búsqueda - "Psicolatin" (1996)

La Búsqueda - "Los Penitentes" (2005)

EUTERPE - "Paisaje, Camino y Canción" (1974)

Volia acomiadar l'any dedicant una entrada a un disc significatiu; no un qualsevol, sinó un d'aquests treballs que, que malgrat no fos excessivament conegut pel nostre públic, tingués alguna cosa que el fes valuós i significatiu. El d'Euterpe era un àlbum que se'm resistia i que, per un motiu o un altre, no aconseguia trobar cap banda, ni en format físic ni tampoc en format digital. Així doncs, si avui arriba a Illa Sonora és per la contribució que ha fet un dels components d'Euterpe, el contrabaixista Antonio Arés: moltíssimes gràcies per haver-nos enviat aquest "Paisaje, Camino y Canción" .

La resaca de la Nova Cançó catalana a Mallorca havia deixat un grup d'aficionats a la música acústica que, poc a poc, s'anaren acostant de cada vegada més al Folk nord-americà. Gran part de la culpa la tinguè el talentós guitarrista Pepe Milán, prèviament colrat, juntament amb Arés i altres futurs membres d'Euterpe, a Driving Wheel. Poc a poc, desenvoluparen una interesantíssima activitat en directe que despertà l'interès del músic i productor manacorí, Antoni Parera Fons. De la seva mà, marxaren a Barcelona a gravar amb el segell Hispavox un disc que servís de recull dels diferents i antiquíssims ritmes/cants de Folk de l'Estat Espanyol (el gallec "Canto de Vendimia", la "Jota" d'Aragó, el "Corrido de Zamora" o la nostra "Sa Ximbomba", entre d'altres), però amb un tractament modern, amb una marcadíssima influència del Folk anglosaxó i unes lleugerísimes pinzellades de Progressiu. Aquesta proposta, més anticomercial que el Folk d'altres formacions com Nuestro Pequeño Mundo, feia d'Euterpe una banda pràcticament insòlita, tant a Mallorca com a la resta de l'Estat, i

L'experiment, titulat  "Paisaje, Camino y Canción" (1974), va resultar un èxit a nivell crític, però no tant a nivell comercial. És el que té una escassa o nul·la promoció... però bé, Euterpe van seguir dins l'avantguarda de la música que es feia a Mallorca, i mostra d'això és que enregistressin un disc ni més ni menys que amb Daevid Allen (escolta'l aquí).

I parafrasejant el títol d'aquest disc, a Illa Sonora seguirem descobrint - o redescobrint - nous paisatges, nous camins i noves cançons. Molts d'anys a tothom i feliç 2012.

DESCÀRREGA

Euterpe - "Paisaje, Camino y Canción" (1974)

MONTA-MAN - Discografia (2008-2011)

Sabíem que, des de feia temps, que aquest era un projecte amb els dies comptats. I així ha estat: el passat divendres, dia 25, Jonatan Uría, acompanyat pel fidel guitarra Andrés Palacios, oferia el seu darrer concert baix el nom de Monta-man, al mateix lloc on tot va començar: l'església evangèlica d'El Rafal, a Palma. Jonatan ja ho havia avisat amb una nota de premsa que ens arribà més o manco a principis del passat estiu:

"Hay que saber parar. No tenemos la creatividad de unos o la caradura de otros para seguir repitiéndonos, y lo de evolucionar no entra en nuestros cánones. Los hippies se erigieron profetas del "Sexo, drogas y Rock 'n Roll". Monta-man también patentó su santísima trinidad: "Dios, desamor y muerte". Escribir y cantar sobre esto no es ninguna broma, acaba pasando factura. Monta-man fue una historia de amor imposible, tres años de grabar y tocar en directo bajando hasta el mínimo los listones de calidad y profesionalidad. Nada fue premeditado. Fuimos un fenómeno de Myspace, a base de spam salvaje, y es justo que ahora, con la decadencia del medio, desaparezcamos de las escena".

Exacte. Dic jo que un projecte tan rematadament personal per força havia de tenir les seves conseqüències; passar factura, en definitiva. No obstant, fou aquesta personalitat el que va fer distint i diferent a Monta-man de moltíssims altres projectes musicals d'aquests darrers anys a Mallorca, o les Illes Balears, directament. Amor i desamor, misèries, dolor i religió; aquests són els ingredients bàsics d'un còctel naïf purament Pop però de sabor netament Punk. Estic parlant d'un so lo-fi, 100 % rudimentari i casolà, que parteix d'una o dues guitarres, una veu amb cors de fons i un omnipresent Casiotone marcant el ritme, com si d'un bateria imaginari es tractés. Res queda a l'atzar: Jonatan escollí el nom de Monta-man perquè eren les joguines més cutres i merdoses de la seva generació.

Tres anys i mig han donat per molt, tant comper treurer-se de la màniga quatre discos/maquetes i un EP de versions. "Dudas razonables" (2008), de 8 cançons, fou el seu primer llençament; la terrible qualitat de so no és un obstacle per apreciar un disc que, pel meu gust, té algunes de les millors cançons de Monta-man: "Zaratrustra 08", "Invierno", "El coleccionista" i, sobretot, "Presidente". El va seguir un EP, "Versiones Travestidas" (2008), format exclussivament per versions de Juniper Moon, La Granja, Los Enemigos, Surfin' Bichos o Family, entre d'altres. El 2009 presentà "Unisex", amb 16 cançons, amb una sèrie d'interessants col·laboracions amb Astrolabio, Papá Topo i Ensaïmada Sideral. Al següent llençament, "El síndrome de la Isla" (2010), amb portada de Gerard Armengol, ja es podia observar algun símptoma de desgast a nivell musical, tot i trobar-hi algunes grans cançons com "Algo tiene que pasar", "Desapareció" o "Pensando en ti". El final el marca "El daño ya está hecho" (2011), produït per n'Alberto de Petröleo; es tracta de l'únic disc amb un so i una presentació més professional sense en cap moment traïr l'esperit que ha caracteritzat la música de Jonatan Uría. Com a extra, he inclós el directe que enregistraren el passat juliol al programa "Cara B" d'en Joan Cabot, a IB3-Ràdio.

No puc dir més de Monta-man. No hi ha termes migs: t'agrada o no t'agrada. Més allà d'això, a mi em sembla una proposta valenta, honesta, original i, sobretot, coherent. Record que, una nit al Rara Avis, a la primavera del 2008, vingué en Jonatan per donar-me una còpia de "Dudas Razonables"; m'explicà amb detall aquell projecte, aquella forma tan pecul·liar d'entendre la música i el negoci que l'envolta. I fa un bon grapat de mesos, quan l'entrevistarem a "Fang i Distorsió", m'alegrà comprovar que seguia amb la mateixa filosofia, les mateixes conviccions. I és d'admirar, just a un temps en el que la coherència és una qualitat difícil de trobar.

DESCÀRREGA

Monta-Man - "Dudas razonables" (2008)

Monta-Man - "Versiones travestidas" (2008) - EP

Monta-Man - "Unisex" (2009)

Monta-Man - "El síndrome de la isla" (2010)

Monta-Man - "El daño ya está hecho" (2011)

Monta-man - "Cara B (10-07-2011)"

MARIA DEL MAR BONET - "Si vens prest" (1969) - Single

Crec que sobren les presentacions a l'hora de parlar de na Maria del Mar Bonet. O agrada molt o no agrada gens, així de simple; la seva figura, a més, és de les més mediàtiques dins la cançó d'autor en català, així que d'una forma o una altra, qui més, qui manco, té una idea de qui és ella i quin tipus de música fa. El cas és que avui rescatem el material més rar i curiós que hagi publicat mai la que Terenci Moix anomenà un dia 'Sultana de la Mediterrània'.

Perquè dic això de rar i curiós? Perquè a aquest single de dues cançons, la palmesana s'allunyà dels patrons més ortodoxes de la Nova Cançó - catalana, mallorquina; tant és - i de la música purament mediterrània per acostar-se a altres estils com el Folk psicodèl·lic. No ens enganem: gran part de culpa la tenen el pianista Jordi Sabatés i el guitarrista Toti Soler, dos músics enormes, dels millors que hagui donat la música catalana en tota la seva història. Tant Sabatés com Soler formàven part del grup de Rock Progressiu Om, una increible banda que, aleshores, completaven Romà Escales (flabiol) i Josep Polo (bateria).

Aquests mítics Om van ser el grup d'acompanyament de Pau Riba per enregistrar el mític "Diòptria" (1970); no obstant, com podeu comprovar van donar les seves primeres passes amb Maria del Mar Bonet i el seu "Si vens prest" és anterior. No ho negaré: és un producte rar, on sorprèn la mescla de Nova Cançó - amb l'inconfundible veu de Maria del Mar - amb els aires experimentals i psicodèl·lics que aporten Om i els seus orgues Hammond, distorsions, etc. A destacar, especialment, la sorprenent cara B en forma de "Jo em daria a qui em volgués", que ens mostra una de les vessants menys conegudes de la cantautora.

DESCÀRREGA

Maria del Mar Bonet - "Si vens prest" (1969) - Single



DAEVID ALLEN & EUTERPE - "Good Morning!" (1976)

Feia temps que tenia ganes de dedicar-li una entrada a "Good Morning!" (1976), que apart de ser dels discs més poc coneguts de Daevid Allen és, també, una de les majors rareses illenques editades als anys 70. Així doncs... Preparats per descobrir aquesta joieta de pur Folk psicodèl·lic?

Nascut a Austràlia, Allen pot presumir de ser una de les figures claus dins la història de la Psicodèl·lia europea, que no és poc: l'any 1966 fundà , juntament amb Kevin Ayers i el grandíssim Robert Wyatt els Soft Machine, una banda anglesa però amb un vincle estret amb el poble mallorquí de Deià. Només dos anys després formà uns altres clàssics, Gong, potser el grup que millor s'adaptà a la seva pecul·liar forma d'entendre la música. O la vida, directament. Tal vegada, la seva conducta llunàtica i extravagant el portà a fugir de França, perseguit per les autoritats judicials del país, i cercar refugi a Mallorca. Deià seria el destí, un bressol muntanyós on, apart de Robert Graves, hi podiem trobar músics, lletraferits i pintors de tota casta. Pels seus racons hi circularen altres músics experimentals (diguem-ho així) com els alemanys Can; el rei del minimalisme musical, Terry Riley; Didier Malherbe, posteriorment flautista i saxofonista a Gong, i que visqué a una cova de la Serra; un jove encara desconegut com Mike Olfield; músics arribats des del Principat, com Pau Riba o Pep Laguarda, o Eivissa, com la comuna de Can Am des Puig. La llista és llarga, creieu-me.

Tornem, però, cap a la figura d'Allen. La seva relació amb Mallorca havia quedat reflectida als dos primers discs de Gong, "Magik Brother" (1970) i "Bananamoon" (1971), nom amb el qual el propi músic havia batejat el seu hogar a Deià. Però la cosa no s'acaba aquí: uns anys després tornà a Mallorca per composar i enregistrar un disc en solitari, acompanyat però per una banda mallorquina: Euterpe. Aquesta formació, encapçalada pel talentós guitarrista Pepe Milán, s'havia format als primers 70's com una banda enfocada cap el Folk americà però, poc a poc, anà incorporant elements psicodèl·lics i progressius dins del seu so.

"Good Morning!" s'enregistrà a Deià, a la primavera de 1976, i d'una forma un tant rudimentària: a casa del propi Allen, amb un vell quatre pistes. La formació que enregistrà aquest àlbum, apart de Daevid, guitarra solista, veu i mestre de cerimònies, és la següent: Pepe Milán (guitarra acústica, mandolina, charango, glockenspiel), Ana Camps (veu), Antoni Pasqual (guitarra, teclats), Toni Arés (contrabaix) i Toni Fernández (guitarra). La formació completa d'Euterpe, vaja. Un tret interessant d'aquest disc és l'absència de bateries o percussions; només les trobam a un únic tema ("Wise man in your heart") van a càrrec del francès Pierre Moerlen, conegut per haver tocat amb Gong, Mike Olfield i, fins i tot, els Thin Lizzy.

No és, ni de lluny, un disc accessible, però té cançons i fragments especialment inspirats; a més, el propi Daevid Allen té una predilecció especial per aquest disc que, per cert, dedica "a tota la gent de l'illa".

DESCÀRREGA

Daevid Allen & Euterpe - "Good Morning!" (1976)

PETRÖLEO - "La Flor de Piel" (2011)

No sé què pot haver passat aquest 2011 per a que els grups mallorquins estiguin treient-se de la mànega gravacions tan interessants i, sobretot, de tant alt nivell. Serà la crisi? Serà que aquests mals temps realment inspiren? Ja podria ser, perquè, senyores i senyors, vaja col·lecció de discassos que duim enguany. Si heu seguit amb certa regularitat el programa "Illa Sonora" o heu anat llegint les entrades antigues d'aquest humil blog, haureu observat que, A) Hem seguit d'aprop la trajectòria i evolució de Petröleo, B) Hi havia moltes, moltes ganes d'escoltar aquest disc, i finalment C) Les expectatives creades per "La flor de Piel" eren molt altes.

Deu fer dues hores que he sentit (he dit 'sentit' i no 'escoltat') l'esperat "La flor de piel" i d'ençà deu haver sonat tres o quatre vegades al reproductor. Oblidem tot allò que escoltarem al directe d'IB-3 com aperitiu, mentre esperavem aquest plat: ara, amb la seva forma definitiva, podem apreciar el valor i qualitat d'aquesta nova entrega de Petröleo. No sé que putes pot haver passat pels caps d'Alberto Petröleo (veu, guitarra), Daniel Zamora (guitarra) i Gaspar Reixach (baix) per haver iniciat aquest viatge, introspectiu i personal, com el plantejat a "La flor de Piel". Pop independent? Pop d'autor? I què sé jo! Aquests 8 temes fugen dels ritmes ballables, de lletres tontes i frívoles, de tota la parafernàlia estètica i mediàtica que rodeja el gènere. Res d'imatge; aquí conta la música... però la música de veritat; cançons oscures, melangioses, profundament doloroses, d'una sobrietat sobrecollidora. Un baix, una guitarra acústica i una altra elèctrica i, finalment, la veu impertorbable d'un Alberto que exorcisa fantasmes interns amb la mateixa credibilitat de Fernando Alfaro o Leonard Cohen. L'absència total de bateria i percussió - elements presents al seu anterior disc, "Viaje al fin de la noche" - reforça aquest sentiment de sobrietat.

“Viaje al fin de la noche” (2009) estava bé. Interessant, i prou. Ara bé, el d'ara és una gran passa; un disc d'alt nivell. La flor de pell...i la pell, de gallina.

DESCÀRREGA

Petröleo - "La Flor de Piel" (2011)

L.A. - "Bellflower Blvd." (2005)

Fa uns pocs mesos, quan vaig publicar el "Welcome Halloween" (escolta'l aquí), no esperava rebre una tracalada de correus de gent que demanava a la desesperada més material de L.A. Més material del antic, vull dir; aquells discs ocults i perduts, que demanen a crits una bona reedició. Dit i fet: mitjançant el nostre amic Alberto, arriba a Illa Sonora "Bellflower Blvd." (2005), un treball que acosta a la Mediterrània a John Frusciante, Eddie Vedder, Damien Jurado, Neil Young, Ryan Adams...

"Bellflower Blvd." va ser enregistrat a l'intimitat de l'hogar del propi Lluís Albert Segura, encarregat de tocar tots i cada un dels instruments del disc. Sense grans excessos; simplement amb bon gust i molt de feeling es poden fer grans cançons. Aquí en trobem un grapat, com Love Affair", "C'mon little bird", "Heavenly roses" o "Her taste"; peçes breus, senzilles i intimistes, d'esperit acústic i d'intensitat aclaparant. En trobem d'altres, més orientades al Folk-Rock com "Too Soon", que és com una mena de preludi a l'explossió de genialitat que és - o seria - "Welcome Halloween", del 2006. Clar, que també n'hi ha d'altres menys convincent, com una vitalista "Morning Star" que poc té a veure amb l'esperit d'un disc com "Bellflower Blvd."

Senzillesa, feeling, bon gust; d'una formula com aquesta pot sortir tan bona música com la que trobem a "Bellflower Blvd."

DESCÀRREGA

L.A. - "Bellflower Blvd." (2005)

EEK - "Maybe I'm Wrong" (2011)

"Folk? Pop? Indie? Rock? Sin etiquetas: sólo canciones de carretera". Eek

Poden dir-ho més alt, però no més clar. La música de Eek es despulla de convencionalismes i d'etiquetes per aferrar-se amb força no a allò que escoltes, sinó allò que sents. Per tant, quin sentit té posar-nos a discutir si són un grup de Folk-Rock, Indie-Rock o el que sigui? Música de carretera, i prou... però no una carretera qualsevol. Lluny de les corbes que ens duen a la Valldemossa que els ha vist néixer, "Maybe I'm Wrong" ens transporta cap aquestes llargues autovies que atravessen el nord del continent americà; música que dona so a un viatge; música amiga.

Fa un grapat de mesos varem rescatar el "Life before prius" (2007), l'únic disc de Melancholy Mechanics (clickau aquí), una banda dissolta, però que a l'any 2008 reneix convertida en el que és avui: Eek. El seu motor és el guitarrista, vocalista i compositor Alberto Santolaria que, acompanyat per Joan Tomàs (guitarra; també a Melancholy Mechanics), Guillermo Bauzà (baix; a Marlovers) i Roberto Pons (bateria, a Gato Martín), ens presenta "Maybe I'm Wrong" (2011), un dels llençaments més destacats d'aquests darrers mesos dins l'escena mallorquina. No només és que el disc hagi agradat - que ho ha fet - sinó que representa una interesantíssima evolució respecte al passat mecànic. El rastre del Pop-Rock dels inicis s'ha diluït en favor d'una fòrmula electroacústica (més acústica que electrica, realment) càl·lida però alhora fresca que es nodreix de la millor música nord-americana feta aquestes dues darreres dècades. Els referents, són clars: el Mark Lanegan del "Whiskey for the Holy Ghost" i "Scraps At Mignight"; la vessant acústica i intimista de Alice In Chains; els immortals Neil Young i Tom Petty; el Eddie Vedder que posa música a "Into the wild". La experiència és un punt a favor; per això, Eek són d'aquests que podrien mesclar a una mateixa cançó als Beatles i als Jayhawks sense morir a l'intent.

"Maybe I'm Wrong" és un d'aquests treballs senzills i elegants que deixen bon sabor de boca; d'aquests discs que entren amb facilitat i suma rapidesa però que, a diferència de la música fast-food que imposa l'indústria del mainstream, es queda allà i, sobretot, perdura. Abans de que l'escolteu, dos detalls importants. El primer és que "Maybe I'm Wrong" fou enregistrat als estudis dels germans Tejedor, els de Casa Rusa. De fet, als crèdits del disc hi figura Carlos com guitarra, baixista i bateria, i Damián com guitarra. I, segon: el disc ha aparegut en dues edicions - i portades - diferents. La primera - la normal - és la típica caixa de plàstic; la segona - la edició limitada - és una original caixa de fusta.

Acabaré dient que de bona tinta sé que Eek ja tenen preparat un bon grapat de nou material. Nou disc pel 2012? Esperem que sigui així; de moment, atents a aquesta primera i prometedora passa titulada "Maybe I'm Wrong".

DESCÀRREGA

Eek - "Maybe I'm Wrong" (2011)

PETIT - "Rare Birds" (2011)

Com a mínim, se'm fa sorprenent la gran acollida que té el material no oficial que vaig penjant al blog... i per no oficial entenem assaigs, directes pirates, concerts a la ràdio, demos i tot el que se'ns passi pel cap. Les descàrregues del bootleg/assaig de The Nash fan fum, i ni en parlem del recopilatori de perles radiofòniques de The Marzipan Man, una de les entrades més descarregades de tota la història - breu però intensa - d'Illa Sonora. També se'm fa sorprenent rebre, de tant en quan, correus de lectors que m'animen a seguir penjant material rar dels nostres artistes.

Venga idò... fet! Ara és el torn de Petit i un total de 14 cançons que hem reunit baix el nom de "Rare Birds" per no perdre l'aura ornitològica que impregna la música de Joan Castells. El seu és un nom d'actualitat: l'acollida de l'EP "Blackbird Daisy" - la versió 2.0 del efímer EP "4 Songs", per dir-ho d'alguna forma - ha estat inmillorable, i ho varem poder comprovar en primera persona al directe que oferí al Vamp Café de Palma, el passat 14 d'agost. Pel meu gust, un dels concerts més agradables i bon-rollistes d'aquest estiu.

Tornem a "Rare Birds", una compilació 100 % cassolana que es nodreix principalment dels acústics radiofònics que ha oferit Joan Castell al llarg d'aquest 2011: "Cabaret Elèctric" d' Icat FM (27-5-2011), "Bar Bodega Tuyus" de Ràdio Granollers (09-08-2011) i el nostre "Fang i Distorsió" de Ràdio Marratxi (12-08-2011). Completen la resta del disc una sèrie de cançons que s'han tret de directes que Petit ha oferit al llarg d'aquest estiu, com el de Depósito Legal (L'Hospitalet, 01-07-2011), la Llibreria Pequod (Barcelona, 01-08-2011) o l'anteriorment esmentat del Vamp Café (Palma, 14-08-2011). El tram final d'aquest recopilatori són els temes que, originalment, formaren part de l'EP "4 songs", la versió primitiva - pel que fa a so, producció i arranjaments - de "Blackbird Daisy", editat a principis d'estiu i esgotat al concert de presentació.

Òbviament, aquest no és un disc amb el qual iniciar-se a la reduïda discografia de Petit, sinó més aviat una compilació de rareses destinades a tots aquells que coneixen/gaudeixen de la seva música. A "Rare Birds" hi trobarem quatre versions diferents del "Blackbird Daisy", dues versions en directe de "Springtime Is Here", una cançó inèdita i que, segons Joan, és la primera cançó alegre de Petit , o col·laboracions de músics com Mia Salazar, Blai Vidal o Pelusa, entre d'altres.

Després de l'aturada d'agost, a "Fang i Distorsió" emetrem en vàries parts l'entrevista que varem fer a Joan Castells aquest mes. Tornem a partir del 2 de setembre, així que no t'ho perdis... ni tampoc et perdis la música de Petit, humil però poderosa; melancòlica i alhora captivadora.

DESCÀRREGA

Petit - "Rare Birds" (2011)