miércoles, 31 de agosto de 2011

GALACTUS - "Agallas" (Promo-CD, 2010)

A mig camí entre el barri de Gràcia i Mallorca neixen Galactus, una banda establida al Principat però amb dos mallorquins dins de la seva formació. Parlam del guitarrista Juan Pablo Caja, militant d'Axalot (1979-1982), un grup de Rock Sinfònic del qual podeu llegir una interessant biografia a MallorcaNochentas (clickau aquí); per la seva part, David Arés fou bateria dels mítics Skarabajos, embrió de La Gran Oquesta Republicana i dels que podeu escoltar la seva música a Illa Sonora. Completen la formació els catalans Uri Borràs (guitarra i veu) i Buski (baix).

Actius des del 2005, Galactus han anat guanyant-se una molt bona reputació gràcies a la seva vissió del Pop-Rock. Res de revivals, tendències o modes: aquí, el que importa, es fer música amb bon gust i criteri mitjançant cançons de Pop adult i elegant. Agafen part de l'esperit dels 60's i els primers 70's, com van fer Los Valendas al seu moment, però sense perdre el contacte amb l'escena del Indie-Pop/Rock que es fa ara. El resultat? Música 100 % natural i fresca; ni sonen com una banda de Pop-Rock de la vella escola que es vol fer passar per indie, ni tampoc com un grup indie que intenta sonar retro. Sonen a Galactus, i prou. Obvi que aquesta gent ha begut tant de La Granja com dels anteriorment citats Los Valendas, però es noten també les petjades de clàssics recents de la música americana com de Wilco, The Long Winters, Band Of Horses o Teenage Fanclub, entre d'altres.

"Agallas" no és estrictament una novetat, però val la pena descubrir-lo, encara que sigui mitjançant aquesta promo que, per dir-ho d'alguna forma, és una versió reduïda del disc. Per això, el que hem fet aquest cop, a diferència de les promos de Corc o Toni Monserrat Inc. és incloure - com una gentil aportació de la pròpia banda - una sèrie de continguts extres que, ben segur, uns deixaran amb ganes d'escoltar "Agallas" des del primer al darrer tema. Així doncs, a tres cançons bastant representatives de "Agallas", hem d'afegir una versió del "Burned", dels Buffalo Springfield de Neil Young, una tema únicament disponible al format físic del disc i que no es pot trobar a la xarxa. Com afegits, també tenim tres temes enregistrats el 20 de juliol del 2007 - una versió del "Let's explode" de Clem Snide, i dues fantàstiques revisions de clàssics de la primera època de la Velvet Underground, "Femme fatale" i "I'll be your mirror". Quin goig! I això no és tot, perquè també hi ha una versió del "True love will find you in the end" de Daniel Johnston, apareguda a la seva demo "4 Colores" (2008).

Si us ha agradat aquesta promo, idò esperau a escoltar "Agallas". Juan Pablo, el guitarra de Galactus, us dona algunes pistes si voleu aconseguir el disc: "El CD físico se encuentra en Palma, en Xocolat; y en Bandcamp - link - tenemos, durante un tiempo, la descarga de todo el CD por sólo un euro más la voluntad que puede ser cero, claro". Destacar, com a curiositat, la faceta de Juan Pablo Caja com escriptor; enguany ha debutat en el món de la novel·la amb "Cerveza Caliente", ambientada a la Palma dels 80's. Si voleu saber-ne més, pegau-li una ullada a la seva web

DESCÀRREGA

Galactus - "Agallas - Promo CD" (2010)

martes, 30 de agosto de 2011

EL PEQUEÑO FLIX - "Cerdos Power" (2007)

Un George Bush Jr. convertit en un cowboy d'allò més macarrònic; un José María Aznar caracteritzat com un bandoler andalús, tricorni al cap i trabuc en mà; i finalment un Tony Blair disfressat com si d'un ridícul super-heroi de sèrie B es tractés. Els tres, caricaturitzats com porcellets, són els protagonistes absoluts de la satírica portada de "Cerdos Power", l'àlbum debut de El Pequeño Flix.

El Pequeño Flix sorgeix l'any 1998 de les cendres de Distrito Federal, una banda que el passat any s'havia presentat al Concurs Pop-Rock organitzat per l'Ajuntament de Palma. Félix Martínez, Flix, no tan sols és el guitarrista i vocalista de la banda; és també el seu creador i ideòleg; junt a ell hi trobem a Santi Kalifa (baix) i Carlos Loki (bateria i veu). Aquí hi trobem una música, crítica i alhora bon rollista, que està a mig camí entre el Funk i l'anomenat Rock urbà; així doncs, podem percebre clarament la influència tant de O'Funkillo - amb els quals han compartit escenari - com de Rage Against The Machine, els Red Hot Chily Peppers més macarres o, en les seves parts més rockeres, Extremoduro.

Tant "Cerdos Power" (2007) com "Se abre el telón" (2009) són dos discs marcats per un contagiós bon rollo. No m'estranya gens; fa un grapat d'anys, vaig assatjar un any als locals de la Sala Assaig i puc dir que ells eren dels tios més alegres, simpàtics i enrollats que es movien aleshores per allà. El disc arriba al blog per obra i gràcia d'en Pep: moltes gràcies!

DESCÀRREGA


El Pequeño Flix - "Cerdos Power" (2007)

domingo, 28 de agosto de 2011

KORPUS KHRISTIE (1994-1999) - Maquetes

Ara que el Thrash torna a ser una corrent extremadament popular entre els seguidors del Metal, és un bon moment per recuperar el nom de Korpus Khristie, una banda procedent de Sant Jordi i que, malgrat va sofrir alguns canvis de formació, va trobar l'estabilitat amb la següent formació: Pep Lluís Bordoy (veu), Jordi Roca Burns (guitarra), Manu S. (guitarra), Guillem Mut (baix) i Pep Lluís Garcia (bateria; posteriorment membre de Alucigenia, The Nash, La Gran Orquesta Republicana, Wonderbrass...).

Actius entre 1994 i 1999, Korpus Khristie va tenir una pecul·liaritat força destacable: combinar el Thrash Metal amb unes lletres cantades íntegrament en la nostra llengua. "Tanmateix, no s'entenia res", subralla el seu vocalista, Pep Lluís. Musicalment, el seu era un Thrash molt primitiu, ple de mala òstia i contundència; s'hi perceb a la seva música el rastre de Sepultura, dels Metallica de la era Burton, Sacred Reich i un bon grapat més de grups nord-americans.

Enregistraren dues maquetes; la primera d'elles, de 6 temes, té una producció bastant pobre que fa que el "Mind Training" de Legion soni com els àngels: "L'enregistrarem amb una taula de mescles allà on assatjavem - una boera - i la qualitat del sò és bastant paupèrrima". Amb més mitjans i major ambició, enregistraren cap a 1996 la seva segona maqueta, de 4 cançons, que els portà a participar al Concurs de Pop-Rock de 1996 organitzat per l'Ajuntament de Palma. Van guanyar els The Nash de John Tirado, però Korpus Khristie quedaren finalistes, tot un èxit per un grup de les seves característiques.

Veus guturals, riffs frenètics, ritmes contundents... Gràcies a l'aportació de Pep Lluís Bordoy redescobrim el llegat ocult d'aquesta banda de Thrash 100 % mallorquí.

DESCÀRREGA

Korpus Khristie (1994-1999) - Maquetes

JOAN TONI SKARABAT - Discografia (2002-2009)

Aquesta és una entrada un tant conflictiva; rara vegada pos per aquí material editat pel segell Blau, i les vegades que ho he fet solen ser gravacions descatalogades o molt difícils d'aconseguir per tal de no interferir en el seu nivell de vendes. El cas és que, des de fa uns mesos, he rebut alguns correus de gent interesant-se per la música de Joan Toni Skarabat, una banda no excessivament coneguda a Mallorca i que, al seu moment, fou més apreciada/valorada a Catalunya que no pas a la nostra illa. Ja es sap, que no sempre un pot ser profeta a la seva terra.

"Els músics volem ser escoltats", afirma Joan Toni Fuster, veu, compositor i ànima de Joan Toni Skarabat; per iniciativa seva, i amb el seu total consentiment, arriben a Illa Sonora els dos discs i l'EP que publicà baix aquest nom. La formació de la banda queda completada amb Albert Riutort (guitarra, cors), Carles Reus (baixista, posteriorment substituït per Joan Jaume), Alberto Feo (teclat) i Joan Rubio (bateria). Debutaren l'any 2002 amb "Deixalles en un món estàndard", un treball editat a mitges entre la banda i la discogràfica, seguit de "...Ple d'ineptes, fracassats i altres espècies" (2005), un segon disc que, segons Fuster, "és ben nostre, perquè nosaltres pagarem l'edició. Va rebre molt bones critiques a Catalunya però aquí, a Mallorca, ha passat desapercebut".

La música de Joan Toni Skarabat, tot i tenir unes arrels profundament mallorquines, s'allunya dels aires mediterranis, costumbristes i verbeners d'Antònia Font o formacions similars; ells apuntaren cap a un format més proper al mercat indie, bevent tant de Los Piratas com Death Cab For Cutie, Teenage Fanclub, Gigolo Aunts o Travis. Un so eclèctic i variat, enriquit notablement per les lletres - un dels punts forts de la banda - relats casi sempre autobiogràfics que recorren des d'episodis melangiosos i estivals a altres més sòrdids, foscs o, fins i tot, surrealistes.

La mort - per dir-ho així - de Joan Toni Skarabat va donar inici a altres projectes d'alt interès musical, com Marfan, Big Bang Pallasso / Moments Shoegaze i, finalment, L'Équilibriste, un dels grups més interessants de la nostra escena. El punt final de la història del skarabat Joan Toni arriba l'any 2010, quan publica de forma digital un EP de quatre temes, adjuntant, això si, la següent nota aclaratòria:

"No voldria arribar a malentesos amb aquesta publicació i que algú pensés que aquestes quatre cançons són un retorn de Joan Toni Skarabat als escenaris. Simplement són ganes de jugar. Així com un s’entretén aferrant escuradents, jugant amb consoles o desxifrant trencaclosques, .a mi m’entretén fabricar cançons. És una manera de convertir en “hobbies” els meus sentiments i revestir-los de reverbs, compressors i EQ’s. Aquest EP - s’entén com a àlbum que no supera els 23 min. - és un recull de cançons fetes en diferents èpoques però que han estat tractades des d’una perspectiva diferent a la que seria habitual en els discs de Joan Toni Skarabat. M’ha fet gola jugar amb pianos que no he sabut tocar mai, a cantar com no he fet mai i a crear coros que mai me varen acompanyar,... En definitiva, aquest és el resultat de cançons sinceres i directes, sense grans efectes ni macroproduccions, com les demos que feia als 90's i que en tornar a escoltar-les m’omplen de nostàlgia. S’ha prioritzat les paraules que es canten, als sons enregistrats. S’han prioritzat els sentiments, a l’espectacle".

De nou, gràcies a Joan Toni Fuster, per haver duit la música de Joan Toni Skarabat al blog, així com totes les aportacions que ha anat fent al llarg d'aquests mesos. I per acabar, qui estigui interessat en aconseguir les darreres còpies que queden d'ambdós treballs, pegau una ullada a la tenda digital de Xocolat (veure aquí) i donau-vos el caprici, que val la pena!

DESCÀRREGA

Joan Toni Skarabat - "Deixalles en un món estàndard" (2002)

Joan Toni Skarabat - "...Ple d'ineptes, fracassats i altres espècies" (2005)

Joan Toni Skarabat & The Piano Bar Orchestra - "...En Extinció" (2010) - EP

sábado, 27 de agosto de 2011

PETIT - "Rare Birds" (2011)

Com a mínim, se'm fa sorprenent la gran acollida que té el material no oficial que vaig penjant al blog... i per no oficial entenem assaigs, directes pirates, concerts a la ràdio, demos i tot el que se'ns passi pel cap. Les descàrregues del bootleg/assaig de The Nash fan fum, i ni en parlem del recopilatori de perles radiofòniques de The Marzipan Man, una de les entrades més descarregades de tota la història - breu però intensa - d'Illa Sonora. També se'm fa sorprenent rebre, de tant en quan, correus de lectors que m'animen a seguir penjant material rar dels nostres artistes.

Venga idò... fet! Ara és el torn de Petit i un total de 14 cançons que hem reunit baix el nom de "Rare Birds" per no perdre l'aura ornitològica que impregna la música de Joan Castells. El seu és un nom d'actualitat: l'acollida de l'EP "Blackbird Daisy" - la versió 2.0 del efímer EP "4 Songs", per dir-ho d'alguna forma - ha estat inmillorable, i ho varem poder comprovar en primera persona al directe que oferí al Vamp Café de Palma, el passat 14 d'agost. Pel meu gust, un dels concerts més agradables i bon-rollistes d'aquest estiu.

Tornem a "Rare Birds", una compilació 100 % cassolana que es nodreix principalment dels acústics radiofònics que ha oferit Joan Castell al llarg d'aquest 2011: "Cabaret Elèctric" d' Icat FM (27-5-2011), "Bar Bodega Tuyus" de Ràdio Granollers (09-08-2011) i el nostre "Fang i Distorsió" de Ràdio Marratxi (12-08-2011). Completen la resta del disc una sèrie de cançons que s'han tret de directes que Petit ha oferit al llarg d'aquest estiu, com el de Depósito Legal (L'Hospitalet, 01-07-2011), la Llibreria Pequod (Barcelona, 01-08-2011) o l'anteriorment esmentat del Vamp Café (Palma, 14-08-2011). El tram final d'aquest recopilatori són els temes que, originalment, formaren part de l'EP "4 songs", la versió primitiva - pel que fa a so, producció i arranjaments - de "Blackbird Daisy", editat a principis d'estiu i esgotat al concert de presentació.

Òbviament, aquest no és un disc amb el qual iniciar-se a la reduïda discografia de Petit, sinó més aviat una compilació de rareses destinades a tots aquells que coneixen/gaudeixen de la seva música. A "Rare Birds" hi trobarem quatre versions diferents del "Blackbird Daisy", dues versions en directe de "Springtime Is Here", una cançó inèdita i que, segons Joan, és la primera cançó alegre de Petit , o col·laboracions de músics com Mia Salazar, Blai Vidal o Pelusa, entre d'altres.

Després de l'aturada d'agost, a "Fang i Distorsió" emetrem en vàries parts l'entrevista que varem fer a Joan Castells aquest mes. Tornem a partir del 2 de setembre, així que no t'ho perdis... ni tampoc et perdis la música de Petit, humil però poderosa; melancòlica i alhora captivadora.

DESCÀRREGA

Petit - "Rare Birds" (2011)

viernes, 26 de agosto de 2011

CYNICAL - "Disguise My Pain" (2011)

Cynical és una formació procedent d'Andratx que començà la seva trajectòria l'any 2005. Des d'aleshores, mentre poc a poc s'han anat fent un lloc dins l'escena metalera illenca, han tingut que enfrontar-se a canvis de formació i primeres gravacions que els han anat forjant com a músics. Kathy Tous (veu, originalment guitarra), José Sánchez (guitarra), Juan López (guitarra), Ernest Torres (baix) i Eugenio "Uge" Lopez (bateria) ens presenten "Disguise My Pain" (2011), un treball que no sé si definir com demo o àlbum debut de tan currat que està.

La banda no tan sols ha aconseguit una producció molt notable, sinó parir un conjunt de cançons molt madures i variades, que tant poden reflectir influències del Heavy Metal més clàssic com del Groove Metal de darrera fornada. Cynical beuen de Metallica, de Megadeth, dels Testament de l'època del "Low", de Godsmack o fins i tot Pantera, enriquint el seu so també amb unes poques pinzellades progressives i d'altres més pròpies del Rock Alternatiu (per la veu, més que res). "Disguise My Pain" són 10 cançons - totes elles, superiors als 4 minuts de durada - que la pròpia banda ha posat en lliure descàrrega; un disc que, molt possiblement, agradarà i sorprendrà a tots aquells amants de grups com els anteriorment citats.


Cynical - "Disguise My Pain" (2011)

miércoles, 24 de agosto de 2011

ARZOBISPO - "Postparto" / "Happiness" (2011)

A mi sempre em va caure en gràcia Montaman, un projecte que, malgrat disposar de molts pocs mitjans (inexistents, diria jo), va saber enfatisar el poder de la música per sobre de la producció o l'estètica del producte final. Aquests aires Lo-Fi, antítesi del so pulcre i cristal·lí, reivindiquen l'esperit cassolà i punk (per allò del Do it yourself) d'uns nous antiherois del Pop mallorquí, com Montaman o aquesta novetat musical en tota regla com és arzobispo (sí, amb l'A en minúscula).

Aquest projecte de recent creació ja ha donat símptomes d'hiperactivitat. Què no? Si heu pegat una ullada al seu Bandcamp, haureu observat que en poc més d'un estiu arzobispo ha tret un EP, una mena de single i una espècie d'adelant d'un nou EP. Si això no és aprofitar bé el temps, que baixi Déu - ja que ens hem posat religiosos - i ho vegi. Darrera de tota aquesta aventura s'hi amaga Ramon Ramone (Josep Oliver, de So What), un jove de Lloret de Vistalegre que afirma que l'idea de arzobispo neix a un banc del barri de Gràcia, a Barcelona, abans de veure en directe a Za! i Nisei.

I què ens ofereix, aquest arquebisbe tan pecul·liar? Doncs bàsicament cançons que tenen les seves arrels en clàssics del Pop Lo-Fi com Lou Barlow, Memory Tapes, Calvin Johnson o Tobin Sprout, però que intel·ligentment s'obre cap a estils com el Indie-Rock, el Punk o l'Emo mitjançant cançons senzilles, melòdiques, curtes, intimistes i ben construïdes. "Postparto" és un EP de quatre temes, caracteritzat per la varietat de registres, mentre que "Happinness", un clar tribut al cineasta Todd Solondz, és un single on l'arzobispo ens mostra la seva vessant més acústica. Atents, doncs, als propers llençaments d'aquest projecte, tan nou com prometedor.


Arzobispo - "Postparto" (2011) - EP

Arzobispo - "Happiness" (2011) - Single

martes, 23 de agosto de 2011

HIPNOTIZE ME - 'Promo '11' (2011)

De la mà de David Vives, arriben a Illa Sonora el quartet Hipnotize Me, una banda jove però amb una trajectòria realment intensa: apart de haver tingut el honor de formar part del cartell de les festes de Sant Sebastià a Palma aquest 2011, també han estat finalistes de la 1ª edició del Festival Musicaula (2010) i guanyadors del IV Palma Colada de Palma (2010). Gens malament, no?

Després d'una sèrie de canvis de formació, Hipnotize Me, actius des del 2007, troba la seva estabilitat a partir de l'estiu del 2009, amb Adrián Macedo (veu, guitarra), Andrés Ramírez (guitarra), Lluc Tovar (baix) i Marc Vives (bateria). A la descripció que ens adjunta David podem llegir: "El seu estil es pot definir bàsicament com Rock, amb alguns temes de Pop/Rock o Punk/Rock. Toquen temes en castellà, anglés, i català. La música d’Hypnotize està influïda per els clàssics del Rock dels 70 i 80 com varen ser Guns ‘n’ Roses, Led Zeppelin, Deep Purple, i més contemporanis com Green Day, Muse, L.A., o The Kooks". Vaja mescladissa, eh? La veritat és que se'n desfan força bé amb unes composicions bastant fresques - i amb un so molt pro, tot s'ha de dir - en el que també es perceb la petjada més que evident de formacions del Indie Pop/Rock dels 80's i dels 90's.

A falta d'un primer EP com a carta de presentació, aquí tenim les dues darreres cançons que han gravat, fa relativament poquet, i que molt possiblement formin part d'un mini-CD debut. Amb elles, també podem trobar-hi una cançó enregistrada l'any 2010, com a bonus track. Si us ha agradat la seva música, heu de saber que els seus pròxims concerts són aquests:

26 d'agost - Festes de Son Rapinya
3 de setembre - Festa Greenpeace
8 de setembre - Plaça Madrid


Hipnotize Me - 'Promo '11' (2011)

lunes, 22 de agosto de 2011

LOS Z-66 - "1968-1970"

Els Z-66 és un d'aquests grups que NO podien faltar a Illa Sonora. Val, d'acord; cert que ja havien aparegut, fa temps, a una entrada d'un single-raresa editat als anys 80's, amb una formació distinta i un so totalment diferent als autèntics Z-66, aquella banda que deixà bocabadada a mitja Mallorca entre 1968 i 1970 gràcies a un EP i cinc singles que passen per ser una de les millors aportacions mallorquines a la música que es feia aleshores. El que avui presentem a Illa Sonora és un recopilatori 100% cassolà, no oficial, on per primera vegada s'inclou tot el material que enregistrà el sextet a la seva etapa daurada. I dic per primera vegada perquè de la banda liderada per Llorenç Santamaria només s'han fet dues compilacions; la primera fou a l'any 1969, amb l'edició d'un LP recopilatori - un autèntic tresor per col·leccionistes - amb tot el que havien enregistrat fins aquell moment. Després, a l'any 1996, EMI va editar un disc on, suposadament, es recolliren les millors cançons del grup... Però, com punyetes pots fer un greatest hits decent dels Z-66 sense incloure un tema tan bàsic i fonamental com "Trying To Get To You"? Talment com fer-ne un dels Guns 'n Roses i deixar-te "Welcome To The Jungle"...

Com deia, juntem per primer cop les 17 cançons que enregistraren els Z-66 a la seva etapa de major èxit; algunes d'aquestes cançons mai han aparegut editades en CD, així que s'han ripejat directament des dels vinils originals. L'immensa majoria d'aquestes cançons són versions i adaptacions de les que, tal vegada, la més coneguda i emblemàtica de totes elles siguin "Nights in white satin" de The Moody Blues. I això no és res, perquè recollim un munt de versions d'artistes no massa coneguts com The Blues Project, The Herd, Joe Dolan, The Feathers, Ray Whitley, Brenton Wood, The Dave Clark Five, The Checkmates... Artistes de culte, en definitiva. 

Els Z-66 eren un altre rollo, en sèrio; a la Mallorca de finals dels 60's no hi havia ningú com ells... ni tal vegada a la resta del territori de l'Estat espanyol. Van ser la primera banda mallorquina en despullar-se de la herència del Beat i la música anglesa, en general, per aprofundir en les noves influències que just arribaven de l'altre costat de l'Atlàntic: els Estats Units. S'havia acabat l'innocència ié-ié, el tall de cabells tipus Paul McCartney, i les cançons de quatre acords: els Z-66 representaven un canvi més profund i radical, tant a nivell estètic com musical. Ells van ser els primers illencs en fer una música que els joves de Palma denominaren "música de canya" i que la premsa musical definí, anys després, com "Soul castigador"; clar que, la seva música era un punt de trobada entre el Pop, el Rock, el Soul, el Rock Progressiu, o fins i tot una Psicodèlia blanda que els acostava a formacions com Vanilla Fudge o The Move. Qui dimonis podria haver enregistrat a Espanya una apocalíptica versió del "Morning Dew" - popularitzada pels Grateful Dead - amb un resultat tan acollonant? I a nivell estètic, què? S'havia acabat la pulcritud i l'elegància: ara trobem a uns bergants de camises de colors obertes, mostrant pitera, que fumaven mentre tocaven i que posaven els seus cubatas damunt uns amplificadors atronadors. Ells foren Vicenç Caldentey (guitarra), Leopoldo González (baix), Pep Noguera (teclat), Manolo Marí (bateria), Manolo Martínez (saxo) i un carismàtic vocalista que molts arribaren a dir que era el "Jim Morrison mallorquí": Lorenzo Santamaría (Llorenç Rosselló).

La seva història dona com per escriure un llibre. Compartiren nits sonades amb n'Eric Burdon i els seus The Animals a Ca'n Picafort. Telonejaren a la Jimi Hendrix Experience a l'inauguració del mític Sgt. Peppers de Palma, a la que seria l'única actuació de la divinitat de les sis cordes a Espanya. Tocaren a la desapareguda Barbarella junt al mite del Rock progressiu europeu, Focus. Van ser el primer grup mallorquí en esgotar en temps record dues edicions del seu single "Noches de blanco saten". Van sortir corrensos de Bunyola quan una masa enfervoritzada de dos mil seguidors (això, segons un retall d'Última Hora) els perseguí per tocar-los o aconseguir autògrafs. Fruit d'aquells tres anys de frenètica activitat ens queden aquestes 17 cançons. Aquella ratxa la trencà la rivalitat, la ambició i la mà de terceres persones; Llorenç abandonà el grup per començar una nova carrera en solitari com a vocalista de música lleugera, mentre que els Z-66, ferits de mort, aguantaren uns mesos amb un cantant substitut, un tal Rafa, fins que Manolo i Vicenç agafaren els atapins i començaren a donar forma a un nou i ambiciós projecte: Zebra.


Los Z-66 - "1968-1970" (2011)

domingo, 21 de agosto de 2011

FULGURA - Demos 2007-2008

Fulgura era un d'aquests deutes pendents d'Illa Sonora; gràcies a l'aportació del seu bateria, Víctor Martorell (actualment a Hello Monster i els recentment reunits Los Comemierda), avui podem aprofundir un poc més en la seva història i, com no, en la seva música. Fulgura neix l'any 2001, arrel de l'unió de dos ex-membres de A Little Cup Of Tea On The Top Of The Fridge (el guitarra Jaime Vieiras i el bateria, Víctor) amb dos antics components de Masada (Jose, vocalista, i Juanma, guitarra), la primeríssima banda mallorquina a la que vaig sentir parlar de Kyuss, Fu Manchu i un estil del que aleshores (1997? 1998?) se'n parlava poquíssim com era l'Stoner. "La idea era hacer una música mucho más directa y simple que la de A Little Cup... pero sin llegar a la tralla de Masada, basándonos en el rock alternativo de principios de los 90 y en sus derivados posteriores", explica Víctor.

Entre anades i tornades, concerts i canvis de formació, Fulgura van enregistrar un total de cinc maquetes auto-produïdes, de les quals aquí tenim les dues darreres que, per dir-ho d'alguna forma, són les millors: "Creo sincera y objetivamente - bueno, todo lo objetivamente que puede opinar un miembro del grupo- que son las más interesantes por los temas, el sonido y por ir más "al grano" que las anteriores". No sé com poden sonar les demos anteriors, però... Collons! "4" i "5" són dues demos fantàstiques i una gran mostra del potencial de la banda. No passa desapercebuda ni la seva tècnica, ni el boníssim gust compositiu, ni tampoc el rastre d'antics herois del Grunge (Pearl Jam, Soundgarden, Alice In Chains), clàssics del Stoner (Kyuss, Fu Manchu) o pinzellades de Tool o Incubus. 100 % recomenables a tots els amants de les guitarres cruixents i/o els ritmes contundents del Rock Alternatiu dels 90's.


Fulgura - "4" (2007)

Fulgura - "5" (2008)

miércoles, 17 de agosto de 2011

DOCTOR MARTÍN CLAVO - En alas del naufragio (1999) - Single

Hi ha bandes que comencen fent un rollo i que, per raó A o per raó B, acaben derivant en una cosa totalment diferent. Tal vegada, això passà amb Doctor Martín Clavo, que als seus primers dies practicaven un so que poc o res té a veure amb el seu Rock 'n Roll marcià i hedonista, sinó més aviat amb els aires surrealistes i profunds del Indie-Rock espanyol dels anys 90's.

Desconec si "En alas del naufragio" (1999) és la primera gravació oficial de la banda encapçalada per David Martín, però sí que és de les més antigues. Es tracta de tres cançons - una d'elles, una pista oculta al final del disc - on podem descobrir una cara desconeguda de Doctor Martín Clavo... i més ara, que acaben de presentar nou single i que, en poc temps, podrem escoltar el seu esperat nou treball. Aquesta entrada, doncs, servirà per alleugerir una mica més aquesta espera!

Aquest single ha estat aportat per en Pep; moltes gràcies!

Doctor Martín Clavo - "En alas del naufragio" (1999) - Single

CHIRRI KEBAB - "Chirri Kebab" (2005)

De Chirri Kebab tampoc és que es sàpiga gran cosa, excepte que el seu vocalista/bateria, Jaume - aquí reconvertit en Jimi Chirri - fou, anys enrere, el frontman dels mítics Cerebros Exprimidos. Ara, gràcies a la aportació de Randa Salines, sabem més de la banda i de la seva música:

"Chirri Kebab era un proyecto de Punk talaiótico creado por puro divertimento, para escapar del Punk y el Hardcore cargado de compromiso existencial y político que se hacía por la isla y que tanto nos aburría con sus letras contra el estado, los curas y toda la murga que ya conocéis. Repetitivo, mal tocado y grabado del tirón por Martín Clavo, las letras versan sobre Magaluf, el rey Carlos de Inglaterra y su mujer Camilla, sobre el chirri y los kebabs, la muerte de Calvin Klein escondida por los medios y sobre ser los mejores en el campo del chirri. También sobre montártelo tu mismo y crear tu propio mundo. Este disco fue grabado con tubos de papel albal, volantes de juguete, radios distorsionadas y un montón de retrasamiento mental".

Els components d'aquesta curiosa banda - perquè no em negareu que és una curiositat en tota regla - van ser Peter von Kebab (baix), Will B. End (guitarra; membre dels Bulgarians) i l'abans esmentat Jimi Chirri / Jaume Cerebro, encarregant-se de la veu i la bateria. Idò, els tres, baix el nom de Chirri Kebab, es van dedicar al seu moment a practicar un Punk molt personal que ens remet, a moments, als primeríssims The Clash, als Public Image Ltd. del "First Issue", als Meat Puppets més passats de rosca, al Post-Punk britànic, al Garage més porcastre... En definitiva, un so bastant pecul·liar i curiós que escoltem aquí amb un so molt maqueter, molt retro, com si es tractés d'una demo que, des dels anys 80's, ha arribat als nostres dies com per art de màgia.

DESCÀRREGA

Chirri Kebab - "Chirri Kebab" (2005)





martes, 16 de agosto de 2011

MUSNOK (2003-2008) - Discografia

Crearen el concepte de Sobrassada Hardcore però, realment, no van inventar res nou. Musnok van seguir la encletxa oberta per formacions més antigues com Matràs o Kingonort, però amb la suficient habilitat com per aconseguir tanta - o més - repercussió que les bandes aquí esmentades. Ambició i joventut es mescla aquí amb l'experimentació sonora i el que podem considerar com el tret essencial i definitori del quartet: una actitud crítica i 100 % compromesa amb el nacionalisme, l'independentisme i el socialisme.

Capaços de despertar tanta admiració com rebuig - per raons polítiques, és clar - la aventura de Musnok comença l'any 2003, quan els antics membres de Fora Corda, d'Esporles, es junten amb l'inquiet guitarrista Marcel Pich (col·laborador eventual dels efímers Patada en los Huevos, crec recordar). El projecte pren força i la banda comença a desenvolupar una gran activitat en directe, vertebrant els seus directes principalment amb versions de grups de Metal com Pantera o System of a Down. Els nombrosos canvis de formació fan que Marcel Pich es quedi al capdavant de Musnok; a partir de la primavera del 2006, es reorganitza la seva formació amb Lluís Cabot (guitarra solista), Enric Hernaiz (baix) i Miquel Marquet (bateria). A aquesta nova època de Musnok neixen les cançons que formarien part de la primera demo del quartet, publicada l'any 2006; aquests temes formarien part de repertoris tan insòlits com inclassificables. De la mateixa forma, el grup et podien fer una versió de King Crimson o John Lennon com fer homenatges a Kreator o Rage Against The Machine. De fet, record que, anys abans de la invenció del Sobrassada Hardcore, Musnok s'autodefinien a un cartell amb el mot 'Experi-Metal'. Curiós, no?

El 2007, el quartet fa una clara evolució amb l'EP "Pangea", on la branca més Punk/Metal deixa pas cap a un so més madur i ambiciós. Aquest llençament és el preludi de "Autoconsumible" (2008), primer i únic disc de Musnok, on hi trobem col·laboracions tan destacables com les d'en Titot (Brams, Mesclat, Dijous Paella...) o Joan Tomàs Martínez (Matràs, Adlarock).  Amb aquest treball, Musnok van aconseguir trencar la barrera del underground i fer aparicions tant a premsa com televisió local; aquest moment tan dolç va incloure actuacions del quartet no tan sols a Mallorca, sinó al Principat i Menorca. Però, per motius que ni jo mateix he acabat d'entendre, la banda es dissol al que probablement fou el seu millor moment. Queda el record i el llegat, i músics joves, plens de talent, amb ganes de seguir creant música; podeu trobar en Lluís amb aquesta locura anomenada Tetrasonic; n'Enric toca amb un projecte interesantíssim i prometedor com The Dopamine Experiment; per la seva part, Marcel segueix fent música honesta i compromesa amb formacions com Eixut o Embalum, entre d'altres.

PD: Gran part d'aquest material ha estat aportat per en Pedro. Moltes gràcies, crack!

DESCÀRREGA

Musnok - "Maqueta" (2006)

Musnok - "Pangea" (2007) - EP

Musnok - "Autoconsumible" (2008)

lunes, 15 de agosto de 2011

SKYLINE - "Satisfaction" (2003)

Durant una bona temporada, parlar de Skyline eren paraules majors, i resulta curiós com aquest respecte i admiració cap a ells s'ha perllongat fins pràcticament els nostres dies. Record haver-los vist en directe, a Santa Ponça, l'any 2003, i veure a molta gent del meu voltant no donar crèdit que un grup com aquell hagués sorgit a Mallorca.

Skyline van sorgir l'any 1991 quan Tolo Grimalt (guitarra) i Jose Sánchez (baix) abandonen els Elikat, pioners indiscutibles del Hard Rock, Glam Metal, AOR o com vulgueu anomenar-ho a Mallorca. L'any 1993 telonejaren als Ramones al seu concert al Hipòdrom de Palma, i fins finals de la dècada van desenvolupar una intensa activitat de cara els directes, amb nombrosos canvis de formació. Així, tira tira, arribem al gran moment de glòria: la publicació del seu disc debut "Satisfaction" (2003) que, per desgràcia, seria la seva única obra.

Junt a Grimalt i Sánchez, trobem a aquest disc a Ramon Grife (veu), Pedro González (teclats) i Rafa Bohórquez (bateria); només uns músics d'un alt, altíssim nivell tècnic i compositiu - com ells - haguessin pogut fer un disc com "Satisfaction". Tradicionalment, es fica dins el sac del "Hard Rock" aquest disc... Però, clar, poc té a veure amb les melodies poca-vergonyes de Def Leppard o la laca i maquillatge de Poison; la proposta de Skyline és, per dir-ho d'alguna forma, més madura. Hi ha una dosi important de Hard Rock i AOR, però també de Rock 70's, Funk i fins i tot Soul; agafen amb força i efectivitat el llegat dels primers Whitesnake, així com els aires dels Deep Purple més colorits, els de discs com "Stormbringer" (1974) o "Come and taste the band" (1975).

No fa molt es van dissoldre, però feia anys que la seva trajectòria era irregular, marcada per llargs períodes d'inactivitat. De fet, no era d'estranyar veure als seus components ficats a altres històries... Com Grimalt, exercint de guitarra amb els power-metalers alemanys Metalium, o González, que bé te'l podies trobar fent de teclista per Mama Kin o amb els desapareguts black-metalers Agorazheim, entre d'altres. En tot cas, queda la seva música en forma d'un disc completíssim i realment fresc que es situa a l'altura de la llegenda que representaven - i encara representen - Skyline.



Skyline - "Satisfaction" (2003)


EN MATES - "En Mates" (1968) - EP

Aquesta insòlita troballa/aportació la fa Vicent Sànchez i Ortells, de Bestreta (País Valencià). I em referesc a ella com 'insòlita' perquè mai, en la meva vida, havia sentit a parlar d'aquest cantautor anomenat En Mates, un músic que, tal vegada, personifica la cara més desconeguda de la Nova Cançó catalana a Mallorca, per darrera de Guillem d'Efak o dels germans Bonet, Joan Ramon i Maria del Mar.

Poc es sap de En Mates; de fet, ni el propi Vicent ni jo hem estat capaços de trobar informació a Internet sobre ell. El seu nom real era Gerard Mates, treballà d'esculptor a Barcelona, on enregistrà i publicà aquest EP a l'any 1968 amb el segell Concèntric, amb un disseny d'aires psicodèl·lics a càrrec d'un jove Pau Riba. Desconec si edità més material (ho dubt); no obstant, aquesta raresa és un EP força interessant. Es tracta de quatre cançons breus, senzilles i molt bàsiques, amb un fort contingut poètic (dues són adaptacions musicals de poesies de Guillem Colom i una altra, del escriptor mallorquí Joan Manresa) que el connecta amb artistes com Raimon o el primer Lluís Llach.

A falta d'informació, ens queda gaudir d'aquest llegat oblidadíssim que ens ha duit, com a nova aportació, en Vicent. Moltes gràcies! 

(Edit!): Jaume Jiménez ens envia informació sobre aquest curiós llençament: "Va ser l'únic disc que enregistrà Gerard Mates, pintor mallorquí. Durant un temps va tocar a mítica Cova del Drac de Barcelona, on es reunia el bo i millor de la Nova Cançó".


En Mates - "En Mates" (1968) - EP

domingo, 14 de agosto de 2011

SO WHAT - "Maqueta" (2007)

Hauriem de parlar d'aquesta maqueta, la primera gravació de So What, com una d'aquestes petites joies que ens ha deixat l'underground mallorquí; el punt d'inici d'una banda de Lloret de Vistalegre amb una trajectòria un tant irregular i discontinua que els ha impedit gaudir de major reconeixement. 

Aquest trio format per Josep, Sebastià i Montserrat sovint se'l relaciona amb el Punk i, certament, el so brut i primitiu d'aquesta demo no fa més que reforçar el lligam amb aquest estil. No obstant, el seu so agafa referents més 'alternatius' - diguem-ho així - de la segona meitat dels 80's, així que no és difícil seguir el rastre de Dinosaur Jr., Screeching Weasel, Rites Of Spring o els seus venerats Jawbreaker a la seva música. Per tant, cal parlar de So What com una banda única i insòlita a Mallorca, amb lleugers paralelismes (insistesc: lleugers) amb els felanitxers Shenobi.

Des del 2007, han enregistrat també algunes cançons sueltes però, a falta d'un primer disc (necessari, creieu-me!), aquesta primera maqueta, carregada de suficients elements de talent, és un excel·lent punt de partida per conéixer a So What. De moment, apuntau-vos aquesta data: 27 d'agost. Com cada any es celebrarà una nova edició del festival Rock & Rostoll, a Maria de la Salut, i enguany té un cartellàs (Doctor Martín Clavo, Son & The Holy Ghosts, Rec/On, Beach Beach, Miki Serra...) que els propis So What s'encarregaran de tancar quan comenci a sortir el sol. 

DESCÀRREGA

So What - "Maqueta" (2007)

miércoles, 10 de agosto de 2011

LUNAR LESLIE - "Adult Groove" (2011)

A que no havieu sentit parlar de Lunar Leslie? Tranquils; Paco Casasola ens presenta aquest curiós i originalíssim projecte musical format per ell mateix junt al nordamericà Tyler Cornfield. Ho anomen projecte i no banda perquè, ara per ara, aquest duo treballa a distància mitjançant Internet; d'aquesta forma composen, treballen i arreglen unes cançons que, en forma del disc/demo "Adult Groove", han estat enregistrades al hogar del propi Paco, a Palma. 

Amb Lunar Leslie em passa el mateix que amb formacions com Nova Pastoral; són tan inclassificables, tan genuïnes i úniques, que no els podem incloure dins una etiqueta concreta, sinó que n'hauriem de crear una de nova expressament per ells. Són una mena de capoladora sonora on es mescla el Rock més experimental, el Pop, l'Electrònica, o fins i tot el Pop dels anys 50's, per donar pas a una proposta no apta per a tots els públics però que demostra que, darrera del disc, hi ha una bona feina de composició. Intentem obrir la ment i deixem, doncs, que Paco ens conti en primera persona la curiosa història de Lunar Leslie

"Tyler P. Cornfield, a pesar de su 21 añitos, ya cultiva una triple vertiente artística (músico folk, rapero freestyle y escritor creativo) con mucho talento.Vive en San Francisco (donde estudia Escritura creativa y Español). Con el pseudónimo de Wes Leslie publicó un EP en 2010, "Wes Leslie ends meat", en el que lo compone, canta y toca todo. Paco Casasola Luna, algo mayor que Tyler (28 años), también es ecléctico y multiinstrumentista y ha participado en proyectos de lo más diverso (casi siempre solitarios, sólo ha tenido bandas "efímeras"). Últimamente está muy interesado en los sonidos imperfectos de los instrumentos de juguete, los objetos golpeados y también por los sintetizadores originales, rudimentarios. Como lo intenta tocar todo, pero no canta, compone músicas instrumentales a la espera de encontrar la voz ideal para sus canciones.
Hace un año ambos vivíamos en Madrid. Yo tocaba la armónica con un ampli sonando blues algunos domingos en el Rastro. Uno de ellos, Tyler se me acercó y me dijo si podía "rapear" conmigo. Un rato más tarde ambos improvisábamos un par de canciones e incluso atrajimos la atención de algún viandante. Tras ello nos vimos unas cuantas veces y compusimos una canción a medias, pero luego nuestros destinos se separaron: Palma, para mí; Madrid y viaje por Europa para Tyler, antes de volver a San Francisco. El contacto y los acordes continuaron vía mail, hasta componer un puñado de canciones. No sabemos si seguiremos haciendo más temas juntos, pero nos gusta la idea de mantener un dúo "telemático", en el que uno compone una melodía, el otro se la devuelve con una línea de bajo y el otro le pone letra, etc."


Lunar Leslie - "Adult Groove" (2011)

LOS 4 DE ASÍS - Discografia (1965-1966)

Imagineu la situació, remuntant-nos a la Mallorca dels primers anys 60's: la societat més aferrada al conservadurisme i la tradició dona l'esquena a tota una nova cultura juvenil - la ié-ié - que demana a crits noves idees, noves modes i, sobretot, nous estils musicals. És dins d'aquest context on apareix un experiment - perquè ho podem denominar així:  experiment - insòlit fins aleshores: Los 4 de Asís.

Formaren aquest conjunt quatre joves monjos franciscans mallorquins, alguns d'ells professors de música a La Porciuncula (Palma). Los 4 de Asís resulten novedosos, en el sentit de mesclar textes 100 % religiosos amb fòrmules musicals per als joves; així, acostaven el seu missatge amb tonades de música lleugera, de la mateixa forma que ho podien fer amb una Ienka al més pur estil de Johnny & Charley o versionejant el "Blowin' in the wind" de Bob Dylan.

No ens enganem: la seva música ha envellit realment malament. No obstant això, té el mèrit de ser el primer intent de donar als joves una imatge (fresca, jove, alternativa... anomena-ho com vulguis) de l'Esglèsia espanyola; un intent d'alt interès tant pels curiosos com pels amants de la vessant més purament Kitsch de la nostra música.

Los 4 de Asís - "Los 4 de Asís" (1965)

Los 4 de Asís - "San Francisco Yenka" (1966)


martes, 9 de agosto de 2011

PUJÀ FASUÀ - Discografia

...Vaja any que duim, no? No sé què dimonis pot haver passat perquè aquest 2011 estigui carregat de tan BONS llençaments de grups illencs. Segur que, en acabar l'any, farem un bon recompte d'àlbums, i també, ben segur, ens enrecordarem de Pujà Fasuà, un quartet manacorí que després d'un parell d'anys d'activitat debuta enguany amb un fantàstic disc homònim. La seva música ha sonat bastant tant a "Fang i Distorsió" i "Illa Sonora", així que igual ja heu tingut l'oportunitat d'escoltar-los.

Darrera aquest disc s'amaguen quatre músics joves però d'un talent inqüestionable: Carles (guitarra, veu), Natàlia (guitarra), Jorra (baix; durant un breu període de temps membre de The Ugly Bitches) i Guillem (bateria). Es tracta d'un grup que, essencialment, practica un tipus de Rock alternatiu clarament influenciat pel Grunge de la primera meitat dels anys 90, amb els Smashing Pumpkins o Nirvana com a clars referents... però clar, és que també et poden reivindicar a David Bowie o Standstill, així que parlem d'una música variada, intensa, convincent i, molt important, natural.

El disc "Pujà Fasuà" (2011) arriba de mans d'en Jorra. Donau-li una oportunitat a aquest treball perquè feia anys que no sentia un disc tan complet dins de l'escena del Indie-Rock illenc. I com a 'extra' per tota aquella gent que els descobreixi, he adjuntat la seva demo del 2009, enregistrada als estudis de Can Recó i a on hi podem trobar autèntiques perles que no apareixen al disc, destacant una versió més primitiva de "Anestesia" un dels seus himnes i una de les cançons més emocionats que he pogut sentir en la nostra llengua aquests darrers anys.


Pujà Fasuà - "Demo" (2009)

Pujà Fasuà - "Pujà Fasuà" (2011)