lunes, 30 de mayo de 2011

LOS MALDITOS - Discografia (1990-2006)

Possiblement, el grup de la seva generació que millor ha envellit i, també, dels més complets que donà la dècada dels 90's; el seu llegat sona, encara ara, tan fresc com atractiu. Los Malditos varen anar vius, i en lloc de cercar fòrmules fàcils que els convertissin en un grup apte per a tots els públics agafaren, amb molt d'encert, elements d'altres estils com el Garage, el Punk dels 70's, el Rock & Roll clàssic... Un grup capaç de reivindicar a parts iguals a Motörhead i a The Velvet Underground, per força, no podia passar desapercebut, i més a aquella època. Però a més, Los Malditos reverenciaren també el llegat de The Saints, The Beatles, The Clash, The Who i, en general, el bon Rock anglosaxó fet entre els 60's i 70's.

El grup va sofrir un bon grapat de canvis de formació, però al capdavant sempre hi va ser - i hi ha estat - el guitarrista i vocalista Monserrat Santandreu, pilar i força motriu d'un projecte musical iniciat l'any 1987. Enregistraren el seu primer disc l'any 1991, després d'haver guanyat el VIII Concurs de Pop-Rock del Ajuntament de Palma, LP que rellançaren baix el títol de "Flores Muertas". A finals de 1994, Los Malditos presentaren el seu segon disc, "A Salvo de las Serpientes", un disc on s'apropen encara més al Rock clàssic en castellà de mites com a Burning. I uns pocs anys després, l'any 1999 editaren "Radio Anfetamina", un excel·lent disc que passà un tant desapercebut en comparació als seus predecesors.

Aquests tres discs, per tant, formen la seva recomenable discografia. No obstant, he inclós una compilació cassolana titulada "Canciones malditas" on es reuneixen cançons (principalment versions de Flamin' Groovies, Los Salvajes o Cerebros Exprimidos, entre d'altres), de que van veure la llum a distints recopilatoris al llarg dels anys 90 i el primer lustre del segle XXI.


Los Malditos - "Flores Muertas" (1991)

Los Malditos - "A salvo de las serpientes" (1994)

Los Malditos - "Radio Anfetamina" (1999)

Los Malditos - "Canciones Malditas" (1990-2006)

jueves, 26 de mayo de 2011

ZEBRA - Singles (1972-1975)

No hi ha cap tipus de discussió: el millor grup mallorquí entre 1970 i 1975 fou Zebra. Els darrers anys se'ls ha recordat dins les esferes del Rock progressiu pel seu únic disc, "Zebra" (1976), un àlbum cotitzadíssim a dia d'avui que, al seu moment, va rebre una freda acollida tant per part de la critica com del públic. No obstant això, abans de la publicació d'aquest LP hi ha vida; un total de 7 singles editats entre 1972 i 1975 i que recullen la curiosa evolució d'aquesta banda mallorquina, que tant podia nodrir-se del Rock progressiu com d'altres estils com el Folk-Rock, el Glam o el Pop en la seva màxima expressió. A diferència de "Zebra", que fou re-editat en format CD, aquests singles han estat oblidats per les companyies discogràfiques que els publicaren; no se si s'havia fet abans però, des d'Illa Sonora, us oferim tots els singles de Zebra reunits per primer cop.
Per ubicar-nos una mica millor: a finals de 1971 s'uneixen dos membres de Los Bravos, Miquel Vicens (baix) i el fantàstic vocalista anglès Andy Anderson (germà d'en Jon Anderson, de Yes), amb Manolo Marí i Vicenç Caldentey, bateria i guitarrista respectivament d'una altra formació mítica com Z-66, i un guitarrista rítmic, l'anglès David Wamsley (The Warriors). Au! Així tenim el primer super-grup de la història de Mallorca, fruït de la fusió de les dues bandes més populars de l'illa. Caldentey, però, deixa el grup al poc temps, i el seu substitut serà un jovenet procedent de Los Talayots que feia autèntiques virgueries a les sis cordes. El seu nom: Joan Bibiloni. Dit això, anem a fer un repàs a la trajectòria de Zebra; pas a pas; single a single.

This Is A Happy Song / It's All Been Dream (1972)

Publicat a setembre de 1972, és la primera referència discogràfica de Zebra i, molt possiblement, el millor material que publicaren en tota la seva trajectòria (així ho reconeix fins i tot el propi Bibiloni). Pocs grups mallorquins (pràcticament cap, de fet) havien arribat a uns límits d'inspiració, imaginació, risc i riquesa musical com la d'aquest quintet a aquest single. "This is a happy song" no engana: es tracta d'un tema a mig camí entre el Pop i el Rock que brolla alegria i bon rollo. Jo, personalment, em qued amb la cara B; "It's all been dream" és un tema un poc més anti-comercial, amb picades d'ullet al "Glass Onion" dels Beatles i a l'experimentació psicodèl·lica. Un inici prometedor, sense cap tipus de dubtes.

Carolina Girl / A Step In The Right Direction (1973)

Andy Anderson deixà el grup l'any 1972; la seva dona mor a un accident de trànsit i el músic decideix tornar a Anglaterra. Miquel Vicens també decideix abandonar Zebra. Aquí és quan el jove Bibiloni pega un cop de timó i es converteix en el nou vocalista de la banda; perquè, les coses com són... Joan Bibiloni, apart de tenir dits, també tenia unes bones cordes vocals. El rol del baixista serà assumit per Albert Candela. Aquest nou single de la banda demostra, novament, que una banda mediterrània podia sonar tan bé com una anglosaxona. "Carolina Girl" és una peça de Folk-Rock 100 % americà, que els allunya de la resta de grups mallorquins del moment. "A step in the right direction" és un tema lent amb algunes pinzellades progressives amb un tractament molt detallat i ambiciós.

Oh Daddy, Oh Mama / Escribeme Laura (1973)

Aquest disc un pas cap a la comercialitat, per dir-ho d'alguna forma. Els grups espanyols que més venien aleshores els que ho feien en castellà i, en el seu cas, la jugada - a nivell de vendes - els va sortir bé. "Oh daddy, oh mama" és una cançó de Pop-Rock de melodies simples i aferradisses, lletres fluixetes i els terribles cors femenins tan típics de la música tardo-franquisme. El vertarder interès, pens jo, està en la fantàstica cara B del single, "Escríbeme Laura", una peça de Rock & Roll amb el colorit i la vitalitat del Glam Rock anglès que tan de moda estava aleshores.

Hey Girl / To Dream On (1974)

Un dels seus singles més ben aconseguits, per dir-ho d'alguna forma. S'allunyen de fer hits comercials per fer aprofundir dins un so més, diguem, anglosaxó. "Hey Girl" és una cançó rotunda de Pop amb unes línees de baix acollonants. De nou, la sorpresa és la cara B: el Rock & Roll "To dream on" té la xuleria dels Rolling Stones i l'encant del David Bowie de l'era Ziggy Stardust. De nou, Zebra es situen a anys llum de les propostes musicals que es feien a la Mallorca d'aleshores.

Working 12 Years / Bad Bad Time (1974)

Nova demostració del savoir faire de la banda encapçalada per Bibiloni. "Working 12 years" és un tema de Folk-Rock americanot, on destaca la feina del propi Bibiloni a la guitarra i de Marí a la bateria. A la cara B ens trobem amb una versió del "Bad bad time" de The Roulettes, molt ben duita al seu terreny, però que tampoc passa per ser dels millors temes del catàleg de Zebra

Solo Aqui Pensando / La Vida Es Como La Vives (1974)

Una passa enrera que evidencia, pel meu gust, que Zebra sonaven molt millor quan cantaven en anglès que no pas en la llengua de Cervantes. Participaren amb aquest single a la XVI edició del Festival de Benidorm de 1974, amb la qual cosa comercialitzaren una mica més el seu so. "Solo aquí pensando" és una mescla molt barroca de Pop, Folk i Progressiu que encara té salvació... cosa que no té la festiva "La vida es como la vives", una cançó fluixa i prescindible.

I've Made My Mind / Bye Bye Baby (1975)

El darrer single abans del disc "Zebra". Aleshores, el grup tenia un nou membre, el teclista mallorquí Agustí Fernández. "I've made my mind", amb una clara influència del Reggae, formaria part del seu LP homònim. La cara B, "Bye bye baby", a mig camí entre el Pop i el Folk-Rock és un gran tema, molt ben construit i amb un ganxo melòdic considerable.

ARRATOIAK - "Demo" (1998)

He de donar les gràcies, una vegada més, a Jeroni, per haver recuperat aquesta cinta de cassette, i a Ginès, per haver-la digitalitzat. Novament, el llegat d'un grup no es perdrà agafant pols a un calaix.

Pràcticament no existeix informació d'Arratoiak, mot que en basc vol dir "La Rata" o "Les Rates"... De les poques coses que podem dir d'ells és que van ser un grup de Manacor, actiu entre els anys 1995 i 1998 i format per cinc adolescents: Jaume (veu), Martí (guitarra), Toni Aranda (guitarra; membre de Sick Gain), Gaspar (baix) i finalment el bateria Àngel Rios, l'home dels mil grups (Sick Gain, The Ugly Bitches, Anegats, Trestrece, Fossil Sound, Lady Vinyl, Taifa, Cap de Fibló...).

Arratoiak es nodriren principalment del llegat de La Polla Records, Kortatu, Corroskada, The Clash ("Solien tocar en directe el "Should Stay or Should I Go", explica Jeroni Sancho) que els portà a crear un repertori a mig camí entre el Rock Radikal basc, el Punk espanyol i el Ska més combatiu. Van participar a les Mostres de Rock organitzades per l'Ajuntament de Manacor els anys 1996, 1997 i 1998, a més d'actuar a instituts i pubs de la zona de Manacor-Portocristo. "Solien ser actuacions bastant loques", subratlla Jeroni.

Aquesta maqueta mai es va editar (aquesta portada me l'he treta de la mànega per adornar un poc l'assumpte); simplement era un cassette que es va moure entre els amics del grup i que, avui, tants d'anys després, tenim el gust de rescatar.

Actualització: En Bernat Parera diu: "Es varen tornar a juntar fa un parell d'anys i feren un parell de concerts. L'únic es que en Toni Aranda no hi tocava i al seu lloc el va agafar en Guillem Reixach".


Arratoiak - "Demo" (1998) - Cassette

miércoles, 25 de mayo de 2011

LOS SKARABAJOS - "Ya era hora" (1992)

Fa unes poques setmanes parlàvem de La Gran Orquesta Republicana com el major referent de Ska a Mallorca. Avui és el torn de fer-ho d'un grup anterior, igualment mític, que podem qualificar com un dels primers exponents d'aquest estil a la nostra illa: Los Skarabajos.

La banda la formaren els germans Vegas, Javier (veu, guitarra) i Nacho (baix; avui a Wonderbrass), a l'estiu de 1987 baix el nom Skandalo de Skarabajos Skacharrados en la Skalera . La formació la tancà el seu grup d'amics, d'entre 15 i 18 anys i que, sense saber tocar un instrument, compartien el seu amor per una música tan poc explotada a Mallorca com aleshores era el Ska: David Arés (bateria), Luís "Tuyi" Ortas (saxo) i Kike Baiget (guitarra), que aviat abandonaria la formació per marxar a estudiar a Alemanya.

L'hivern de 1987, amb el nom escurçat a Los Skarabajos, debuten per primer cop en directe a l'aula de música del institut Ramon Llull. Només un any després, amb una maqueta - a dia d'avui, perduda - baix el braç, són seleccionats entre 200 grups per participar a un concurs de grups amateurs a Madrid, on queden en tercer lloc. Després d'una nova maqueta enregistrada l'any 1989 i un bon grapat de concerts a les esquenes, la seva popularitat creix considerablement quan, l'any 1990, participen al primer recopilatori de grups espanyols de Ska, "Latin Ska Fiesta" (Sock It Records / Semaphore Records) juntament amb Dr. Calypso, Skatala, Números Rojos Little Feet & The Prenatals, entre d'altres. Los Skarabajos participen amb dos temes, "China Ska" i el seu gran clàssic, "Los 40 negros".

L'any 1991, el saxofonista Luís "Tuyi" Ortas deixa el grup per motius acadèmics i en el seu lloc entra Boris Porter. El 1992 enregistren el seu primer i únic disc, "Ya era Hora", als estudis de Toni Noguera a Palma, a unes sessions de gravació on hi participen músics col·laboradors com l'africà Abdul (congues), Félix (harmònica), José Luis (violi) o Manolo Q (guitarra). "Ya era Hora" (1992), editat únicament en vinil per Sock It Records / Semaphore Records, els donaria una forta repercussió dins l'escena... però, malauradament, Los Skarabajos decideixen separar-se l'any 1993. Només uns pocs anys després, els germans Vegas tornarien a unir les seves forces a un nou projecte: La Gran Orquesta Republicana. I com acaba la història, ja ho sabeu...


 Los Skarabajos - "Ya era hora" (1992)

CIBERSHEEP - "Bipolar" (2011) - Avançament

Els amants del Rock en la seva vessant més electrònica i experimental estan d'enhorabona: Cibersheep ben aviat editaran el seu nou treball, del qual podreu escoltar una part a Illa Sonora per cortesia del seu vocalista / guitarrista, Joan. Fa temps que no se'ls veu a un escenari, però ben segur que després de que "Bipolar" hagi vist la llum serà un any ben carregat per CiberSheep Vermell (Joan) i CiberSheep Blau (Diego), cares visibles d'aquest projecte artístic-musical des de l'any 1996.

Aquesta mena d'EP promocional de "Bipolar" inclou les 5 primeres cançons del disc, d'entre les quals destaca el seu primer single i carta de presentació, "Move It"; a elles hi percebem una evolució força destacable respecte el seu anterior disc, "Simplement complicat" (2007), però afortunadament es mantenen els seus trets més identificatius: bases electròniques ballables i guitarres carregades de distorsió. Al mateix arxiu també hi podrem trobar un remix de "A dins d'un cub".

Tornen les atmòsferes robòtiques i carregades; tornen els kimonos, el maquillatge i les màscares. Tornen Cibersheep amb el seu nou espectacle.


 Cibersheep - "Bipolar" (2011) - Avançament


martes, 24 de mayo de 2011

THE MARZIPAN MAN - "The Marzipan Man Tales" (2009-2011)

No, amem... Fora confusions! Aquest no és el nou disc de The Marzipan Man, ni un nou EP ni cap tipus de publicació oficial. Res d'això. "The Marzipan Man Tales" és una compilació 100% casolana dels mini-sets acústics més representatius que Jordi Herrera, baix la pell de l'home de massapà, ha realitzat a diferents emisores de ràdio des del 2009 fins ara. No és casualitat; la anterior entrada, amb Petröleo com a protagonistes, era una forma clara i contundent per reivindicar l'estranya màgia dels concerts en directe a la ràdio. Per això, les 16 cançons que formen part de "The Marzipan Man Tales" foren enregistrades als següents programes/dates:

- Buffet Lliure (Ona Mallorca): 11-05-2011
- Hoy Empieza Todo (Radio 3): 24-05-2011
- Hoy Empieza Todo (Radio 3), 10-02-2009
- Radiocassette (IB3 Ràdio) - 21-11-2009

A "The Marzipan Man Tales" no tan sols hi trobareu versions alternatives - acústiques de les cançons aparegudes a "The Marzipan Man Stories" (2007) i "The Marzipan Man Adventures" (2011), sinó material curiós, petites perles i rareses que qualsevol dels seus fans sabrà apreciar com cal. Què tal homenatges a Bob Dylan en forma de versions del "Corrina, Corrina" o "Love minus zero"? O escoltar con sonaven "I'm free after all" o "Life goes on" dos anys abans de ser publicades? I escoltar una versió del "All the pretty little horses" de Nick Cave & Current 93? A tot això, he afegit una interessant versió del "Pine Box", original de Beat Happening; l'únic tema que no fou gravat en directe a la ràdio, sinó a les sessions de gravació de "The Marzipan Man Adventures".

Històries, aventures i contes d'un home amb l'esperit d'un nin: tot això, i més, condensat a dins aquesta petita caixa de petites perles radiofòniques.

DESCÀRREGA

The Marzipan Man - "The Marzipan Man Tales" (2009-2011)


PETRÖLEO - "Cara B, IB3 Ràdio" (10-04-2011)

La veritat, per davant: si hi ha un disc que esper amb tantes ganes com impaciència és el nou treball de Petröleo. Una excel·lent "La herida luminosa", avanç de "La flor de piel" des del seu Bandcamp, marca una evolució clara respecte al seu anterior disc "Viaje al fin de la noche" (2009).

Per alleugerir l'espera, aquí us presentam un concert semi-acústic del grup, format per Alberto Petröleo (veu, guitarra; abans a La Gran Orquesta Republicana o Doctor Martín Clavo, entre d'altres), Daniel Zamora (guitarra) i Gaspar Reixach (baix; a Poomse i Conan Keaton, entre d'altres), emès el 10 d'abril d'enguany al programa de Joan Cabot a IB3, "Cara B". Agafeu-vos aquest "disc" no com un simple avanç de "La flor de piel", sinó com una excel·lent demostració d'allò que pot fer Petröleo en directe.

DESCÀRREGA

Petröleo - "Cara B, IB3 Ràdio" (10-04-2011)


lunes, 23 de mayo de 2011

MOMENTS SHOEGAZE - "L'Équilibriste" (2007) - EP

Quina llàstima haver descobert tan infinitament tard aquesta petita joia! Joan Toni Fuster ens presenta aquest increïble EP de cinc cançons, anomenat "L'Équilibriste", únic testimoni i herència de Moments Shoegaze, una mena d'embrió del que després coneixeriem com L'Équilibriste.

A diferència de la proposta de L'Équilibriste, més orientada cap el Pop-Rock de caire independent, Moments Shoegaze, per obvi i reiteratiu que sembli, és una incursió en tota regla cap el Shoegaze de principis dels 90's, especialment cap la vessant etèria i atmosfèrica que practicaven My Bloody Valentine: murs de distorsió, veus melancòliques i melodíes captivadores. De fet, escoltant-ho un arriba a detectar certes similituts - estructures, melodies, idees - que, en el bon sentit de la paraula, el conecten amb l'essencial "Loveless" (1991).

Una pena, i grossa, que no editassin res més. Afortunadament, Albert Riutort i Joan Toni Fuster, abans a Joan Toni Skarabat, han seguit explotant amb habilitat el seu talent amb L'Équilibriste, banda que, si no record malament, està preparant el seu segon disc.

DESCÀRREGA

Moments Shoegaze - "L'Équilibriste" (2007) - EP


GONELLES MORTS - Discografia (2006-2010)

Serà cosa del karma o que els resultats electorals són el tema de la setmana? Casualitat, essencialment. Si avui he escollit un grup de música altament polititzada no és més que per anunciar que Gonelles Morts realitzaran la seva darrera actuació el pròxim divendres 27 de maig a la Factoria de So (polígon Son Llaüt, a Santa Maria) junt a Koanegra.

Seguint l'esperit de noms com Dead Kennedys o Lendakaris Muertos, Gonelles Morts és un dels molts projectes musicals que ha encapçalat Marcel Pich, present també a formacions com Musnok, Antònia Punk, Embalum i més recentment Eixut. Es tracta d'un grup de caire satíric/humorístic, a mig camí d'estils com el Hip Hop o el Hardcore; en tot cas, música que vehicula lletres àcides i profundament iròniques que arremeten principalment contra la dreta conservadora mallorquina. Si bé hi falten algunes coses, he ficat a un sol arxiu de descàrrega el gruix principal de la seva breu però intensa carrera: "Ses aventures des foner reaccionari i sa fulla dramàtica" (2007), " Tancat per reformistes" (2008), "El rastre popular a l'imperi del progres" (2009), "Cançons populars" (2010) i el seu testament final: "Gold" (2010), amb ni més ni manco que 39 cançons que han marcat la trajectòria d'aquesta controvertida formació.

"Han passat més de 4 anys quan en aquell març de 2006 s'agruparen diferents sectors del patriotisme friki per donar cabuda a un projecte esperançador i il·lusionant. Els fronts populars i patriòtics s'unien per una mateixa causa: prevenir la societat mallorquina de tots els mals que se li venien al damunt. És així com neix Gonelles Morts, el grup musical més notori dels darrers anys als Pastissos Catalans. Així, ja vam preveure lacres socials com la corrupció, l'augment de killos als nostres pobles, la plaga de modernillos cool (sols combatible amb raticida) o les trifulgues d'un govern de progres i venuts. Durant gairebé un lustre, Gonelles Morts ha realitzat una funció lúdica i militar imprescindible per a l’evacuació de gasos pudents i espanyols en el sí dels habitants de l'illot de Mallorcalcatraz; hem canviat el xoriço per la sobrassada. Hem estat pioners en tots els estils de música i en la creació d'unes lletres de fina ironia i immens compromís amb causes de dubtosa legalitat com l'estraperlo d'ensaïmades per a vegans i la venda ambulant de parts del mutilat cos de Miquel Payeras. Hem aconseguit tocar els nassos a mitjans del règim de Mórdor, hem aconseguit que Rabasco entri a presó, hem aconseguit ser l'objectiu d'objectes de vidres als nostres concerts clandestins, hem aconseguit que el Barça guanyi al Madrid per 2-6 i 5-0, hem aconseguit que els nostres enemics escoltin les nostres obres musicals i hem aconseguit que la CORI superi en vots a UPyD. Finalment, hem assolit el nostre màxim objectiu, l'anhel d'un poble en lluita: la indecència i el sociatisme als Països Balears. Davant de tot això, la nostra retirada és òbvia i es farà respectant el marc plutocràtic establert.

Gonelles Morts, l'Esquadró Jeta, el Front AntiGonella i totes les milícies antituning de Cas Concos, units en VI Assemblea, volem comunicar a tots els mallorquins i mallorquines, així com mallorquins continentals (anomenats vulgarment i erròniament 'principatins' i 'valencians') la nostra renúncia a tota activitat armada i musical. Ho feim convençuts de l'assoliment dels nostres objectius i perquè creiem que ara és el moment en què el Poble Friki Mallorquí ha de tenir el protagonisme. Per tant, a partir d'aquest moment, anunciam la dissolució indefinida de Gonelles Morts i el desmantellament de tota la nostra infraestructura. Aquest cessament serà verificat pel nou Delegat del Govern espanyol a les Illes Balears, Chiquito de la Calzada. Camarades i matanceres, arribat aquest punt sols ens queda reafirmar-nos en els nostres ideals.

Gonelles Morts no morirà! Visca la barra lliure! Frikisme és revolució!"



Gonelles Morts - Discografia (2006-2010)

domingo, 22 de mayo de 2011

LIBÈL·LULES A SIBÈRIA - "Indignades voladores" (2010) - EP

El seu vol fou breu, però suficientment intens i profitós com per realitzar un bon grapat de concerts per la nostra illa i, alhora, enregistrar una maqueta; les Libèl·lules a Sibèria fou un grup marratxiner actiu entre el 2009 i el 2010, encapçalat per Shai (bateria; The Dirty Rice, Dràstica, ex-Superkong) i Maria (guitarra, "una postura per cada acord", i també a Dràstica). A elles s'hi afegeixen Marga (teclat), Carol (veu) i Toni (de Ceremonia Rock 'n Roll), que els donà una mà en el baix.

La mescladissa de llengües (català, castellà, anglès) i de gèneres musicals, on es mescla l'energia de Niños Mutantes amb el costumisme d'Antònia Font, fan del seu un so molt reconeixible, d'una personalitat molt marcada. A la seva única maqueta, "Indignades Voladores" hi he afegit les dues cançons acústiques que enregistraren al programa Fang i Distorsió farà cosa d'un any.

"Els que saben volar, potser en lloc de sumir-se en la tristesa, s’alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensa des d’on es veu l’ahir i l’avenir del món.Els fills dels llops caminen, i els de les orques neden. Però els animals que tenen ales han d’aprendre a volar del drama de llençar-se perdudament al buit. Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís com lava. Mira’m: jo encara estic caient i preguntant-me si en lloc de ser una libèl·lula sóc una sargantana. Això sí, tot i el brunzit del vent que m’eixorda i m’esmotxa, els paisatges que veig són, t’ho asseguro, unes vistes magnífiques" - Libèl·lules a Sibèria


Libèl·lules a Sibèria - "Indignades voladores" (2010) - EP

LOS COMEMIERDA - "Resaca y Diarrea" (2000)

Les vegades que he sentit el nom de Los Comemierda ha estat relacionat amb floretes del tipus 'puta porqueria' o  'broma de mal gust'. Poc puc dir d'un grup del que casi no es té informació o dades: no disposo de noms, ni d'any de fundació o separació, ni què s'ha fet dels seus components. Hi ha molt de misteri per enmig, i qui sap si són els mateixos components els que ho han decidit. Jo he arribat a sentir que alguns d'ells ara toquen a Hydra però, sincerament, no posaria la mà al foc. L'únic que podem dir d'aquest controvertit quartet és que enregistraren una única maqueta, "Resaca y Diarrea", possiblement l'any 1998. Davant aquest enorme buit d'informació, agrairia que si algú té algun tipus d'informació sobre Los Comemierda la comparteixi, així sabrem un poc més de la seva història.

El que trobem a "Resaca y Diarrea" és una barreja d'elements - típics i tòpics - de Heavy Metal, Hard Rock i Punk, amb unes lletres de tons humorístics que no tenen cap desperdici ni un, i que abarquen des de la masturbació compulsiva a l'incest. En definitiva, un estil que ells denominaren Merda 'n Roll.  En certa manera, la seva línea pot recordar a la d'uns altres clàssics com Vagina Off. Broma de mal gust o no, lo cert és que cançons com "No me como un rosco" no et deixaran indiferent.

EDIT com unes cases!


He rebut un correu guapíssim del seu bateria, Víctor Martorell, on dona una mica de llum a la seva història com a grup. Ell mateix m'ha passat les cançons que formaren part de "Resaca y Diarrea", en una qualitat superior a les que jo mateix vaig penjar fa uns mesos, però no només això: també hi apareixen cançons que no havia inclós a un primer moment ("El payasito Charlie", "Despertador"...) i, fins i tot, un deliciós bonus track, "Barriga cervecera", enregistrat aquest mateix 2011. Bé, us deix amb l'interesantíssim relat d'en Víctor, que diu així:

"Los Comemierda aparecimos en el año 92 (nada menos... cómo pasan los años, joder) en Capdellà, como una ida de olla dentro del local al mezclarnos el batería y bajista del grupo "serio" que por aquellos entonces teníamos con un personaje llamado Lupus que sólo puede calificarse como un puto genio. Este hombre nos inspiró a hurgar en nuestro interior en plena época de instituto, así que lo que salió era mala hostia pura. Aquello dio como resultado unos cuantos temas muy absurdos, tres grabaciones chapuceras en cinta de cassette que no tienen desperdicio y un par de conciertos a nivel de pueblo espaciados por dos años con miembros que iban y venían, pero ahí quedo todo. Bastantes años después (en el 99), y aprovechando a casi todos los miembros del grupo que teníamos en aquel momento (A Little Cup...), el señor Lupus volvió al local y Los Comemierda resurgimos con más fuerza que al principio, ya que el grupo se componía del bajista y batería de A Little Cup..., su cantante (pero tocando la guitarra) y el mencionado Lupus que ideó nuevos y mejores temas. La temática seguía estando inspirada por nuestras vivencias diarias y cómo nos veíamos a nosotros mismos (es fácil entender el por qué de temas como "Acné" o "No me como un rosco"), además de alguna que otra ida de olla absurda.

 Y la verdad es que aún flipo pensando en que este proyecto, medio en broma y siempre a la sombra de otro grupo de propuesta seria, nos hizo conseguir más éxito que con ninguno en el que hayamos tocado. Entre el 99 y el 2001 hicimos un montón de conciertos, grabamos el CD "Resaca y Diarrea" (2000) y además ganamos el Art Jove del 2000, con el que ganamos una mini gira por Mallorca, Menorca y Formentera, e incluso llegamos a contar con un segundo guitarra. Y de nuevo, ahí se paró el asunto. Los Comemierda duramos un poco más que A Little Cup..., pero también acabamos cada uno por su lado. Pero de nuevo estamos ahí, aunque de un modo más modesto. Se juntaron un par de factores a favor, como el hecho de que la gente que vio alguno de nuestros absurdos directos (la peña íbamos disfrazados y se hacían verdaderos desastres sobre el escenario) o escuchó alguna demo siempre nos ha recordado e incluso, en algunos casos extremos, nos ha llegado a idolatrar (juro que es verdad), y también la espinita que teníamos clavada de no haber podido grabar los últimos temas que se compusieron antes de la separación del grupo. Esto, y el poder contar con un tercer miembro que, además de tocar la guitarra también es una máquina grabando, hizo que Lupus y yo nos animáramos a intentar resucitar el espíritu del Mierd n´ Rol que, por otro lado, nunca llegó a morir. El primer paso lo dimos a principios de este año 2011, al grabar uno de esos temas que sólo se tocaron en directo en su momento pero nunca se grabó; la idea es grabar el resto para formar una nueva demo, y por qué no, hacer algún directo que otro. Ya veremos.

Y más o menos esto viene a ser la historia del grupo. La formación entre 1999 y 2001 era Lupus (voz), DavideGoliath (guitarra), Pether (bajo) y VictiTHOR (bateria). Siempre digo que tengo la suerte de haber sido miembro de Los Comemierda y que, para mí, no se trataba de tocar la batería, sino de tener un sitio privilegiado para poder ver qué iba a pasar sobre el escenario, porque cada concierto era una nueva aventura que no sabías cómo iba a acabar. Es el grupo con el que más he disfrutado con diferencia, y eso que, además de en A Little Cup... también toqué 8 años en Fulgura y ahora estoy en un nuevo proyecto llamado Hello Monster. Pero a Los Comemierda les tengo mucho cariño".


Los Comemierda - "Resaca y Diarrea" (2000) - Maqueta

jueves, 19 de mayo de 2011

LOS TALAYOTS - "Los Talayots" (1966) - EP

Nova mirada cap enrera, cap a la Mallorca dels anys 60's. Avui toca rescatar la primera gravació d'un conjunt força popular a l'illa, Los Talayots, un quintet format per Ramon Jover (veu, saxo), Toni Tur (guitarra), Pere Obrador (baix), Honorat Busquets (teclats) i Miquel Bonnín (bateria). Al llarg dels 10 anys d'existència del grup, hi passaren molts d'altres músics, com Joan Caimari, Toni Morlà o fins i tot Joan Bibiloni abans d'embarcar-se en el projecte Zebra.

Los Talayots és una banda que es sol recordar pel seu repertori a mig camí entre la patxanga hotelera i la cançó romàntica/melòdica. No obstant, a aquest primer EP homònim (on el seu nom està mal escrit, per cert) el que trobem és un grup molt jove que es sap enganxar amb convicció a la música internacional que aleshores sonava. Aquí hi trobem una versió en castellà del "Sound of Silence" de Simon & Garfunkel o del "Sha la la la lee" de The Small Faces. Apart d'una composició pròpia, ("¿Y sabes que te vi?"; molt beat; molt fresca), també hi trobem una versió del "Margarita", cançó popularitzada per Los Javaloyas, que tal vegada passa per ser el punt més feble d'aquest EP.

Enregistrat a Barcelona i publicat l'any 1966 per un segell potent com Polydor, aquest EP seria l'inici d'una intensa carrera - sobretot en tot allò referent a actuacions en directe - que s'apagaria, poc a poc, fins mitjans dels 70.


Los Talayots - "Los Talayots" (1966) - EP

NEOTOKYO - Discografia

De la mà de Jordi Martínez (aka H1000VM) arriba a Illa Sonora el gruix de la discografia de NeoTokyo, una de les formacions experimentals més reputades del panorama illenc, gràcies a la seva iconografia, posada en escena i, com no, la seva arriscada visió de la música: "Su naturaleza de grupo multidisciplinar, su amor por las bandas sonoras, la cultura del cine, los sonidos protozoicos de la música electrónica y el circuit bending, el drum&bass, el dub y el cyber-punk han contribuido a que NeoTokyo abra una brecha con su nuevo concepto de la música electrónica, desconocido hasta la fecha en Mallorca".

Sorgits de les cendres de Los Crudos, NeoTokyo neixen l'any 1998 no com un grup normal i corrent sinó més aviat com un col·lectiu musical pel qual hi han passat un bon grapat de músics al llarg d'aquests 13 anys. Al capdavant sempre hi han estat Ginès Fernández (bateria, samples, programació; també a Canníbales, Doctor Martín Clavo, etc) i Tià Pisuke (videos, projeccions). Actualment la seva formació es completa amb Jordi Martínez (circuit bending, sintetitzadors i programació; també conegut pel seu projecte H1000VM), Toni P. Láser (baix, theremin) i el video-jockey Calpurnio. 

Hi falten algunes cosetes, però les més importants hi són aquí: el doble CD "The Wheel of the Future", "NeoSol", l'EP "Hamba", la maqueta del any 2000, cançons extretes de recopilatoris, versions de Peor Imposible i Cerebros Exprimidos, etc, etc, etc. He inclós també un detalladíssim dossier que m'ha enviat en Jordi, on podreu llegir fil per randa tot allò que NeoTokyo ha anat fent des dels seus primers dies fins ara; un curriculum brillant que ben segur s'anirà ampliant en els propers anys.


NeoTokyo - Discografia (2000-2010) - 438 MB

martes, 17 de mayo de 2011

ONE FOOT - Discografia

M'escriu n'Albert dient: "Rara vegada has penjat material de grups de Hardcore Melòdic i és una llàstima, perquè a Mallorca hi va haver grans grups d'aquest estil". Tens tota la raó, Albert: el tenia molt abandonat! Per això, avui rescatarem la discografia d'un dels grups que més va donar de què parlar a la primera meitat de la passada dècada: One Foot. A ella hi trobem al baixista i vocalista Toni Melis juntament amb el guitarra Joan Toni Muntaner, ambdós actualment als estranyament "desapareguts" Dead Men Alive. Completen la formació Beni Amorós (bateria), Toni López (guitarra), i també Marcos Navarro, guitarrista original a la primeríssima encarnació de la banda.

One Foot es formà l'any 2000 a Capdepera, per uns al·lots amb ganes de fer versions de petits clàssics del Hardcore californià: NOFX, Bad Religion, Lagwagon, No Use For A Name... Després d'un bon grapat de concerts, el 2002 enregistren el seu primer disc als estudis  Sonic Temple (Son Serra de Marina), "Never Ending", una plataforma de llançament que els portaria a incorporar-se al circuit musical peninsular telonejant a formacions internacionalment conegudes com Anti-Flag, Gutterrmouth, Beldevere, Undeclinable... El 2004-2005 van ser els seu grans anys; guanyaren el Art Jove (2004) i el Musicnauta (2005). No obstant, al igual que els seus companys No Children, molta gent no va entendre el seu estrany "vincle" amb Los 40 Principales o compartir escenari amb artistes del mainstream espanyol com Seguridad Social, M-Clan o Celtas Cortos. Això els costà fortes crítiques des dels forums musicals d'aleshores.

El darrer que es va saber és que havien fitxat pel segell Eating Shit Records, l'any 2008. Poc després, vindria el triomf de Dead Men Alive, el cop de gràcia definitiu que acabà per aturar l'activitat d'One Foot. Podien haver arribat molt més lluny, cert, però realment arribaren enfora...


One Foot - "Never Ending" (2002)

One Foot - "Roll the Dice" (2005)

lunes, 16 de mayo de 2011

L'ÉQUILIBRISTE - "Què en saps tu, de bicicletes i parafangos" (2009)

...I seguim recuperant algunes de les joietes que ens ha deixat l'Indie-Rock illenc aquests darrers anys. Formats entre Palma i Santa Maria del Camí, L'Équilibriste és un grup de trajectòria curta però que no han passat gens desapercebuts: finalistes del concurs Enganxa't a la Música (2007), finalistes del Recplay organitzat per IB3 (2008), 3er premi al Sonopalma (2008), part del cartell de festivals com Sa Rocketa (2008), Alternatilla (2009), Festival D9.cat (2009)... Que no ens estranyi, doncs, que no tan sols hagin estat capaços de guanyar-se una sòl·lida base de seguidors, sinó també el vistiplau de la crítica, que els perfila com una de les bandes mallorquines amb major potencial.

Aquesta banda neix de les cendres d'una interesantíssima banda, tal vegada no suficientment reivindicada: Joan Antoni Skarabat. D'aquesta formació surten Joan Toni Fuster (veu, guitarra; també a Oliva Trencada), Albert Riutort (guitarra, veu), Alberto Feo (teclat, veu) i Joan Jaume (baix); a ells s'hi afegeix Curro Viera (bateria). L'Équilibriste mesclen, amb gust i habilitat, els elements i recursos propis del Rock, Pop i Folk en clau indie i, a més, en la nostra llengua, cosa que li dona un punt de distinció i originalitat a una banda que es nodreix d'influències com Band Of Horses, Death Cab For Cutie, Beach Boys o Teenage Fanclub, entre d'altres.

De moment, "Què en saps tu de bicicletes i parafangos?" és el seu primer i únic disc, enregistrat a mig camí de Santa Maria i Santa Eugènica; cal destacar que el curiós apartat estètic és obra de Tomeu Mulet (Beach Beach). Insistesc: un àlbum debut sorprenent i consistent que aporta idees fresques a la nova música feta en català.


L'ÉQUILIBRISTE - Què en saps tu, de bicicletes i parafangos (2009)


ALMA SONORA - "Maqueta '04" (2004)

Alma Sonora són força coneguts al panorama illenc, i no només pel seu gran gust a la hora d'escollir versions de clàssics del Rock que van des de Rainbow als Black Crowes: ho són per la seva constància, per estar pràcticament cada cap de setmana pujats a un escenari interpretant les cançons que més estimen.

A l'entrada d'avui us mostrarem una altra vessant d'aquesta banda, formada per Xisco Sánchez (veu), Dani Magaña (guitarra), Juanjo Amengual (baix), Ali Domínguez (violí) i Carlos Pérez (bateria): la dels temes propis. Aquesta mateixa formació enregistrà l'any 2004 una petita demo amb dues cançons pròpies que capturen, amb fidelitat, el so i l'essència d'Alma Sonora.


ALMA SONORA - "Maqueta '04" (2004)

NET WEIGHT - "El ojo y lo que no es el ojo" (2011)

En soc conscient de que, tal vegada, aquesta entrada suposa una violació del còdic ètic d'Illa Sonora: no penjar material de recent publicació. No obstant, hi ha una sèrie de motius que m'empenyen a fer-ho. Un primer motiu bàsic és que molta gent que conec no disposa de tocadiscs per reproduïr aquest "El ojo y lo que no es el ojo", un disc editat única i exclussivament en vinil. En segon lloc, altres blogs i pàgines especialitzades ja han posat en descàrrega aquest disc. Finalment, vull que aquesta nova entrada serveixi per reivindicar el paper de Net Weight no tan sols com un dels nostres majors representants dins el món del Hardcore, sinó, per mèrits propis, com una autèntica llegenda.

Feia cosa d'un any / any i mig aproximadament que es sentia, a peu de carrer, l'insistent rumor de que Net Weight seguien vius i que, malgrat l'intensa activitat de Holocaust In Your Head i Ërror, estaven enregistrant a Barcelona un disc. Així doncs, aquest "El ojo y lo que no es el ojo" és un disc llargament esperat. Un moment... Disc? O EP? No se què és el que volien fer exactament, però aquest cop Net Weight ens presenten un treball de 8 cançons (7 noves i una nova versió del clàssic "Pittbull") on gairebé totes tenen una durada mitja d'un minut i mig. Vist i no vist, vaja. A algunes d'elles ( "Boca-Chancla" i "La revolución gafapasta") hi trobem alguns principis melòdics que poden arribar a despistar.... però que no us enganin! Aquest quintet encara és capaç de treurer-se de la màniga himnes del Hardcore més animal i, alhora, acompanyar-les d'unes lletres tan elaborades com coherents (en aquest sentit, Xisco Vargas segueix sent un lletrista acollonant). "Teoria del descalabro" o "La gran mentira" són cançons on es junten tots els ingredients de la casa: sonen 100 % a ells, però a mi personalment m'han sorprès la sobrecollidora "Nacer aquí, morir allí", amb unes guitarres que exploren recursos fins ara inèdits a Net Weight, o una insual "Infinito", encarregada de tancar "El ojo y lo que no es el ojo".

"El ojo y lo que no es el ojo" fa justícia a la llegenda que és Net Weight. Si us ha agradat i teniu per casa un tocadiscs amb el qual reproduïr-lo, pillau-lo, perquè val molt la pena. El trobareu a les tendes on-line de Metadona Records, Runaway Discos, Mala Raza.


Net Weight - "El ojo y lo que no es el ojo" (2011)

miércoles, 11 de mayo de 2011

EXPRESS - "Express" (1983)

Jaume Sureda els va definir com "el millor grup de Rock de la història de Mallorca". No se si és massa agosarat afirmar-ho amb aquesta contundència però el que és ben cert és que aquest "Express" és un autèntic clàssic de la nostra història musical. Anticipant-se a Mostros, PhogoHijos de la Kaky, Express, formats l'any 1981, són molt probablement el primer exemple de músics argentins fent música des de Mallorca.

La banda estaba formada por Ricardo "Ritchie" Benitez (veu), Carlos Lambertini (guitarra), Eddy De Nicolai (guitarra), Carly De Nicolai (baix), Luis Manzotti (bateria) i Adolfo Carasa (teclat). Tot i que a un principi començaren fent una música més propera al Rock sinfònic i melòdic de Supertramp, el grup va evolucionar amb una velocitat sorprenent cap a un Rock més dur i contundent. No és d'estranyar, ja que aleshores havien compartit escenari amb el Miguel Rios més canyer (el de la gira "Rock & Rios"), però també amb Leño i bandes d'un emergent Heavy Metal com Barón Rojo o Obús. Al llarg de la seva trajectòria també arribarien a telonejar a grups tan emblemàtics com Medina Azahara, Ángeles del Infierno, Banzai, Panzer, Ñu, o Topo, entre molts d'altres. Una altra curiositat a destacar és que formaren part del festival Selva Rock de l'any 1983, compartint cartell amb Moris, Panzer, Banzai i Evo, entre d'altres.

La seva trajectòria discogràfica, no obstant, fou molt curta. L'any 1982 enregistraren als estudis Maller de Palma el seu primer i darrer disc, "Express", editat l'any 1983 per Chapa Discos, el popular segell del periodista musical Vicente Romero. Cal destacar que a la cançó "Areco" hi col·labora ni més ni menys que Joan Bibiloni. La banda estava treballant en el seu segon disc quan, l'any 1984, es dissolen. Aleshores "Ritchie" Benitez entraria a Asfalto mentre que Lambertini es guanyaria a Mallorca un nom com a músic d'estudi i productor, però també com a guitarrista solista d'uns altres clàssics: Ossifar.


Express - "Express" (1983)

LA GRAN ORQUESTA REPUBLICANA - Discografia (1997-2007)

No hi ha massa què explicar d'una banda tan coneguda com La Gran Orquesta Republicana, un grup illenc que no tan sols va re-descobrir a més d'un mallorquí un tipus de música festiva, ballable i reivindicativa com era (i és) el Ska, sinó que publicà una sèrie d'àlbums que passen per ser autèntics clàssics per la seva sorprenent mescla d'estils com el Rock, Punk, Calypso, Reggae... i el Ska, clar!  

Els germans Vegas, Javier (veu) i Nacho (saxo), antics components de Skarabajos (1988-1993) van formar La Gran Orquesta Republicana l'any 1997; a ells s'hi afegirien uns músics de gran talent com Juan Antonio Molina (guitarra), Pep Estrada (baix), Jaume Salom (bateria), José Luis Garcia (percussió), Néstor Casas (trompeta) i Chema Bestard (trombó). No m'extendré massa, però jo, que al seu moment els vaig veure un grapat de vegades en directe, sempre acabava sortint del concert amb una rialla d'orella a orella. Brollaven química i genialitat damunt l'escenari, però també bon humor i molta, moltíssima actitud.

Ara tornen a ser notícia. Aquest mateix mes de maig han confirmat que, després d'una aturada d'uns quatre anys, tornen a l'activitat: ben aviat anunciaran concerts per aquests 2011, i editaran un nou treball el 2012. Una gran notícia i una excusa perfecta per llevar-li la pols a la seva discografia; també m'he permès el luxe de rescatar una relíquia en forma d'EP, on fan versions de Manu Chao, Negu Gorriak, The Pogues i Riki López. Però vaja... Qualsevol raó és bona per tornar a gaudir de petits himnes com "Lado Bueno", "Dime que hice ayer", "Vida de colores", "Fiesta"...


La Gran Orquesta Republicana - "Todos locos, todos contentos" (1997)

La Gran Orquesta Republicana - "Lo importante está en tu cabeza" (1999)

La Gran Orquesta Republicana - "Optimista" (2001)

La Gran Orquesta Republicana - "Versiones" (2001) - EP

La Gran Orquesta Republicana - "Abrazos" (2003)

La Gran Orquesta Republicana - "Directo" (2007)