Mostrando entradas con la etiqueta Heavy Metal. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Heavy Metal. Mostrar todas las entradas

sábado, 25 de febrero de 2012

BATTLEHORN - "Demo" (2010)

Si Mallorca té una cosa és varietat musical; pràcticament tots els estils i gèneres, per minoritaris i recercats que siguin, tenen el seu representant... com l'anomenat Viking Metal, per exemple, que té com a ambaixadors insulars al sextet Battlehorn. El grup està actiu des de l'any 2006, amb alguns autèntics veterans de l'escena: Dani Pérez (veu) fou vocalista d'una de les primeres formacions de Black/Death a Mallorca, Desmodus, junt al bateria Rubén Alarcón que, també, tocà a Golgotha a la seva època daurada (1994-1998). El guitarrista, Raúl Morán, també fou membre de Helevorn entre 1999 i el 2004. Gens malament, no? Completen la formació Andreu Bermejo (guitarra), Alfredo Ubiedo (baix; ex-Senda), i Pedro Sánchez (teclat; ex-Mar en el Desierto i Arteria). 

El que tenim aquí és una demo que, si no vaig errat, fou enregistrat amb una formació diferent, l'any 2010. Un total de 8 composicions on es mesclen elements de diferents estils fins convergir en un Viking Metal molt estàndard, amb clares influències del Death Metal de tall melòdic. Battlehorn es nodreix de formacions com Ensiferum, Turisas o Wintersun, i malgrat no aportar cap novetat dins del seu estil, reuneixen tots els ingrediens necessaris per fer de la seva música un plat de bon gust per tots els aficionats a aquest tipus de sons.


Battlehorn - "Demo" (2010)

miércoles, 14 de septiembre de 2011

HYDE XXI - Discografia (2006-2010)

Fa res, uns poquets mesos que Hyde XXI han editat el seu segon treball, "Experimentar de pie" (2011), un disc que serà oficialment presentat el pròxim 7 d'octubre al Teatre de Lloseta. Idò, què tal si repassem la trajectòria d'aquesta banda marratxinera i re-descobrim el seu material més antic?

Els guitarristes David Arbona i Juan Pedro Hornos van posar la maquinària en marxa baix el nom de Mr. Hyde. Quin any devia ser? 1998? 1999? Jo aleshores era molt jovenet, però els record al escenari del Cinema de Pòrtol, amb les seves camisetes de Helloween, donant un to de professionalitat i maduresa a una nit en la que les màximes atraccions havien estat una versió metalera del "Porrompompero" i la cançó "Esta paella está de puta madre" a càrrec d'un grup que ni tan sols soc capaç de recordar. El cas és que la cosa, poc a poc, es va anar fent més grossa: després d´una primera demo, l'any 2004, enregistraren amb majors mitjans i millors idees, l'EP "Ouverture" (2005). Aleshores, els seus components eren David (guitarra) i Juan Pedro (guitarra; després a Whoremaggedon), Joan (baix), Richy (bateria) i, finalment, el vocalista Jim, alter ego de Jaume Gordiola, conegut principalment per estar al capdavant de l'orquestra verbenera La Canción del Verano i també per haver liderat algunes altres formacions d'escasa repercusió com El V Pino, Sigui Com Sigui o El Rey Lagarto. Aquesta formació aconseguí un fet força destacable; arribar al segon premi del Innovation Rocks l'any 2006, un festival a nivell europeu amb més de 600 bandes inscrites.

Aquesta carrera ascendent es va veure trencada per un fet bastant desagradable. L'any 2009, una banda saragossana formada el 2005 i casualment també anomenada també Mr. Hyde amenaçà al quintet mallorquí amb prendre mesures legals si no canviaven el seu nom. Coses de la vida; els saragossans, tot i haver-se format anys després d'ells, s'havien adelantat enregistrant el nom, forçant a Mr. Hyde canviar el seu nom a Hyde XXI. En fi, sempre he dit que el món de la música és semblant a les granjes: no hi poden faltar porcs.

Hyde XXI està format actualment per David Arbona (veu, guitarra solista), Toni Recio (guitarra rítmica), Joan Rubiño (baix), Tomeu Crespí (bateria; ex-Stigian Lake, un grup valencià de Black-Death) i, finalment, Sebastià Pujol (teclats i sintetitzadors). Precissament, l'entrada d'aquest darrer va marcar un canvi de so força destacable; passem, per tant, d'una barreja de Hard Rock i el Heavy/Power Metal rollo Masterplan o Avalanch, cap a un so més madur i ambiciós, influenciat clarament pel Metal Progressiu de Dream Theater o Symphony X.

Ara, amb "Experimentar de pie", potser viuen el seu moment més dolç. De sobra, se'l mereixen.

DESCÀRREGA
Mr. Hyde - "Ouverture" (2006) - EP

Hyde XXI - "Hyde XXI" (2010)


viernes, 26 de agosto de 2011

CYNICAL - "Disguise My Pain" (2011)

Cynical és una formació procedent d'Andratx que començà la seva trajectòria l'any 2005. Des d'aleshores, mentre poc a poc s'han anat fent un lloc dins l'escena metalera illenca, han tingut que enfrontar-se a canvis de formació i primeres gravacions que els han anat forjant com a músics. Kathy Tous (veu, originalment guitarra), José Sánchez (guitarra), Juan López (guitarra), Ernest Torres (baix) i Eugenio "Uge" Lopez (bateria) ens presenten "Disguise My Pain" (2011), un treball que no sé si definir com demo o àlbum debut de tan currat que està.

La banda no tan sols ha aconseguit una producció molt notable, sinó parir un conjunt de cançons molt madures i variades, que tant poden reflectir influències del Heavy Metal més clàssic com del Groove Metal de darrera fornada. Cynical beuen de Metallica, de Megadeth, dels Testament de l'època del "Low", de Godsmack o fins i tot Pantera, enriquint el seu so també amb unes poques pinzellades progressives i d'altres més pròpies del Rock Alternatiu (per la veu, més que res). "Disguise My Pain" són 10 cançons - totes elles, superiors als 4 minuts de durada - que la pròpia banda ha posat en lliure descàrrega; un disc que, molt possiblement, agradarà i sorprendrà a tots aquells amants de grups com els anteriorment citats.


Cynical - "Disguise My Pain" (2011)

lunes, 15 de agosto de 2011

SKYLINE - "Satisfaction" (2003)

Durant una bona temporada, parlar de Skyline eren paraules majors, i resulta curiós com aquest respecte i admiració cap a ells s'ha perllongat fins pràcticament els nostres dies. Record haver-los vist en directe, a Santa Ponça, l'any 2003, i veure a molta gent del meu voltant no donar crèdit que un grup com aquell hagués sorgit a Mallorca.

Skyline van sorgir l'any 1991 quan Tolo Grimalt (guitarra) i Jose Sánchez (baix) abandonen els Elikat, pioners indiscutibles del Hard Rock, Glam Metal, AOR o com vulgueu anomenar-ho a Mallorca. L'any 1993 telonejaren als Ramones al seu concert al Hipòdrom de Palma, i fins finals de la dècada van desenvolupar una intensa activitat de cara els directes, amb nombrosos canvis de formació. Així, tira tira, arribem al gran moment de glòria: la publicació del seu disc debut "Satisfaction" (2003) que, per desgràcia, seria la seva única obra.

Junt a Grimalt i Sánchez, trobem a aquest disc a Ramon Grife (veu), Pedro González (teclats) i Rafa Bohórquez (bateria); només uns músics d'un alt, altíssim nivell tècnic i compositiu - com ells - haguessin pogut fer un disc com "Satisfaction". Tradicionalment, es fica dins el sac del "Hard Rock" aquest disc... Però, clar, poc té a veure amb les melodies poca-vergonyes de Def Leppard o la laca i maquillatge de Poison; la proposta de Skyline és, per dir-ho d'alguna forma, més madura. Hi ha una dosi important de Hard Rock i AOR, però també de Rock 70's, Funk i fins i tot Soul; agafen amb força i efectivitat el llegat dels primers Whitesnake, així com els aires dels Deep Purple més colorits, els de discs com "Stormbringer" (1974) o "Come and taste the band" (1975).

No fa molt es van dissoldre, però feia anys que la seva trajectòria era irregular, marcada per llargs períodes d'inactivitat. De fet, no era d'estranyar veure als seus components ficats a altres històries... Com Grimalt, exercint de guitarra amb els power-metalers alemanys Metalium, o González, que bé te'l podies trobar fent de teclista per Mama Kin o amb els desapareguts black-metalers Agorazheim, entre d'altres. En tot cas, queda la seva música en forma d'un disc completíssim i realment fresc que es situa a l'altura de la llegenda que representaven - i encara representen - Skyline.



Skyline - "Satisfaction" (2003)


lunes, 27 de junio de 2011

INSIDE - "Damned Nocturnal Melodies" (2006)

Inside jugaven a una altra lliga, en el sentit de que, al seu moment, moltes bandes tenien - teníem - molt que aprendre d'ells: música realment elaborada a nivell compositiu i tècnic, bona posada en escena i un grau de pulcritud sonora que, per aleshores, es trobava a anys lluny d'un bon grapat de bandes joves. Els infames Vodkartinis els vam telonejar, a agost del 2005, i va quedar demostrat que uns pelacanyes com nosaltres teníem molt que aprendre d'ells.

Aquesta banda sollerica va sorgir l'any 2002 fruit de la unió de músics procedents de bandes com Viuda Negra, Black Dog, Been-Arasht o Plumballs, i el seu line-up clàssic - per dir-ho d'alguna forma - era el format per Maria Mayol (veu), Miquel Àngel Màrquez (guitarra), José A. Alemany 'Nono' (guitarra), Pep Jaume (baix) i Diego Lucas (bateria). Tal vegada, el major tret característic d'Inside era el seu so, capaç de barrejar els recursos propis del Heavy Metal d'Iron Maiden o del Thrash més tranquil·let i tècnic (rollo Megadeth) amb trets del Rock incendiari i alternatiu de bandes encapçalades per dones, com Skunk Anansie o Guano Apes. Fiquem aquí matisos progressius, dues guitarres sobrades de tècnica, imaginació i bon gust, una sòl·lida base rítmica i la reconeixible veu de Maria... i au, aquí tenim la fòrmula d'Inside.

La banda, dissolta des de fa uns anys, va tenir uns anys bastant intensos; quedaren semifinalistes al Festival Internacional Emergenza (2004), finalistes a l'Incarock (2004 i 2005) i, finalment, guanyadors del I Concurs de Rock de Palmanyola. Gràcies mil a Pedro Barrera per haver-me fet arribar el seu disc!

DESCÀRREGA

Inside - "Damned Nocturnal Melodies" (2006)


sábado, 11 de junio de 2011

LÍMIT - "Demo" (2000)

Com que no puc contar-vos massa cosa sobre Límit - en sé molt poca cosa - contaré una annècdota molt curiosa sobre ells que a mi em va contar un dia, no fa molt, en Tomeu Serra (La Perra Parda). En Tià Miquel, un al·lot de Santa Eugènia, s'havia passat mitja vida estudiant piano i formant-se principalment dins l'estil clàssic; a més, tocava l'orgue a l'església, i, a més, com els mateixos àngels. Passa que un dia, coses de la vida, es juntà amb els heavys del poble, que li passaren discs de Rhapsody... I clar, l'al·lot va flipar amb aquella mescla de Heavy Metal i música clàssica/sinfònica. Total, que en Tià Miquel canvia els aires i es fica a un grup de Metal, on es mouria com peix a dins l'aigua... i així sorgeix Límit.

Ho he contat un poc a la puta, però bé... el cas és que no m'ho invent, perquè la mateixa història ha estat corroborada per Joan Toni Fuster, el qual m'ha facilititat aquesta demo de dues cançons, editada l'any 2000. A més, ha afegit que el vocalista de Límit està, avui en dia, ficat dins el món de la òpera... Queda demostrat, doncs, que aquests músics tenien un talent especial i un fort gust per la música clàssica. Així doncs, el que aquí tenim és un Heavy Metal amb influències de sub-estils com el Metal Progressiu o el Power Metal, amb la pecul·liaritat de ser cantat en la nostra pròpia llengua. "Tot a les teves mans" i "La clau del destí" són dues cançons que, darrera tot l'exercici de virtuosisme, hi ha molt de sentiment i bon gust, el suficient com per tornar-les a escoltar, onze anys després, i comprovar que sonen de conya...

Actualització: Rafa Vicens, antic baixista de Límits, ens escriu per aportar més informació sobre la banda:

"Vaig esser baixista de Límit entre 1999 i 2003 (en realitat vaig esser el seu primer baixista, ja que fins aquell moment l'únic que hi havia tocat el baix havia estat el seu cantant). El grup es va formar devers l'any 1996, amb en David Ordinas a la veu i en Joan Ramonell i en Carles Sans a les guitarres (si bé aquest darrer hi va començar tocant la bateria), però no va ser fins l'any 1999 que, amb l'entrada de'n Sebastià Pujol als teclats, en Biel Rosselló a la bateria i jo mateix al baix i als cors, es va aconseguir la formació definitiva. Aquests dos temes els vàrem gravar als estudis "TJ So" de'n Tomeu Janer i els va "masteritzar" en Toni Pastor. Després d'uns anys inoblidables de concerts, en Joan Ramonell i jo vàrem deixar el grup, el qual poc temps després va canviar de cantant, passant-hi a cantar l'al·lota del teclista. Així varen continuar durant quasi un any més fins a la seva dissolució definitiva a finals de l'any 2004. Per una altra part, jo vaig formar Banda Sonora, juntament amb na Victòria Maldi a la veu, en David Bestard a la guitarra i en Miquel Campins a la bateria (aquests dos darrers guitarrista i bateria respectivament de Mal Vici), grup que es va dissoldre a finals del 2010".


Límit - "Demo" (2000)


domingo, 22 de mayo de 2011

LOS COMEMIERDA - "Resaca y Diarrea" (2000)

Les vegades que he sentit el nom de Los Comemierda ha estat relacionat amb floretes del tipus 'puta porqueria' o  'broma de mal gust'. Poc puc dir d'un grup del que casi no es té informació o dades: no disposo de noms, ni d'any de fundació o separació, ni què s'ha fet dels seus components. Hi ha molt de misteri per enmig, i qui sap si són els mateixos components els que ho han decidit. Jo he arribat a sentir que alguns d'ells ara toquen a Hydra però, sincerament, no posaria la mà al foc. L'únic que podem dir d'aquest controvertit quartet és que enregistraren una única maqueta, "Resaca y Diarrea", possiblement l'any 1998. Davant aquest enorme buit d'informació, agrairia que si algú té algun tipus d'informació sobre Los Comemierda la comparteixi, així sabrem un poc més de la seva història.

El que trobem a "Resaca y Diarrea" és una barreja d'elements - típics i tòpics - de Heavy Metal, Hard Rock i Punk, amb unes lletres de tons humorístics que no tenen cap desperdici ni un, i que abarquen des de la masturbació compulsiva a l'incest. En definitiva, un estil que ells denominaren Merda 'n Roll.  En certa manera, la seva línea pot recordar a la d'uns altres clàssics com Vagina Off. Broma de mal gust o no, lo cert és que cançons com "No me como un rosco" no et deixaran indiferent.

EDIT com unes cases!


He rebut un correu guapíssim del seu bateria, Víctor Martorell, on dona una mica de llum a la seva història com a grup. Ell mateix m'ha passat les cançons que formaren part de "Resaca y Diarrea", en una qualitat superior a les que jo mateix vaig penjar fa uns mesos, però no només això: també hi apareixen cançons que no havia inclós a un primer moment ("El payasito Charlie", "Despertador"...) i, fins i tot, un deliciós bonus track, "Barriga cervecera", enregistrat aquest mateix 2011. Bé, us deix amb l'interesantíssim relat d'en Víctor, que diu així:

"Los Comemierda aparecimos en el año 92 (nada menos... cómo pasan los años, joder) en Capdellà, como una ida de olla dentro del local al mezclarnos el batería y bajista del grupo "serio" que por aquellos entonces teníamos con un personaje llamado Lupus que sólo puede calificarse como un puto genio. Este hombre nos inspiró a hurgar en nuestro interior en plena época de instituto, así que lo que salió era mala hostia pura. Aquello dio como resultado unos cuantos temas muy absurdos, tres grabaciones chapuceras en cinta de cassette que no tienen desperdicio y un par de conciertos a nivel de pueblo espaciados por dos años con miembros que iban y venían, pero ahí quedo todo. Bastantes años después (en el 99), y aprovechando a casi todos los miembros del grupo que teníamos en aquel momento (A Little Cup...), el señor Lupus volvió al local y Los Comemierda resurgimos con más fuerza que al principio, ya que el grupo se componía del bajista y batería de A Little Cup..., su cantante (pero tocando la guitarra) y el mencionado Lupus que ideó nuevos y mejores temas. La temática seguía estando inspirada por nuestras vivencias diarias y cómo nos veíamos a nosotros mismos (es fácil entender el por qué de temas como "Acné" o "No me como un rosco"), además de alguna que otra ida de olla absurda.

 Y la verdad es que aún flipo pensando en que este proyecto, medio en broma y siempre a la sombra de otro grupo de propuesta seria, nos hizo conseguir más éxito que con ninguno en el que hayamos tocado. Entre el 99 y el 2001 hicimos un montón de conciertos, grabamos el CD "Resaca y Diarrea" (2000) y además ganamos el Art Jove del 2000, con el que ganamos una mini gira por Mallorca, Menorca y Formentera, e incluso llegamos a contar con un segundo guitarra. Y de nuevo, ahí se paró el asunto. Los Comemierda duramos un poco más que A Little Cup..., pero también acabamos cada uno por su lado. Pero de nuevo estamos ahí, aunque de un modo más modesto. Se juntaron un par de factores a favor, como el hecho de que la gente que vio alguno de nuestros absurdos directos (la peña íbamos disfrazados y se hacían verdaderos desastres sobre el escenario) o escuchó alguna demo siempre nos ha recordado e incluso, en algunos casos extremos, nos ha llegado a idolatrar (juro que es verdad), y también la espinita que teníamos clavada de no haber podido grabar los últimos temas que se compusieron antes de la separación del grupo. Esto, y el poder contar con un tercer miembro que, además de tocar la guitarra también es una máquina grabando, hizo que Lupus y yo nos animáramos a intentar resucitar el espíritu del Mierd n´ Rol que, por otro lado, nunca llegó a morir. El primer paso lo dimos a principios de este año 2011, al grabar uno de esos temas que sólo se tocaron en directo en su momento pero nunca se grabó; la idea es grabar el resto para formar una nueva demo, y por qué no, hacer algún directo que otro. Ya veremos.

Y más o menos esto viene a ser la historia del grupo. La formación entre 1999 y 2001 era Lupus (voz), DavideGoliath (guitarra), Pether (bajo) y VictiTHOR (bateria). Siempre digo que tengo la suerte de haber sido miembro de Los Comemierda y que, para mí, no se trataba de tocar la batería, sino de tener un sitio privilegiado para poder ver qué iba a pasar sobre el escenario, porque cada concierto era una nueva aventura que no sabías cómo iba a acabar. Es el grupo con el que más he disfrutado con diferencia, y eso que, además de en A Little Cup... también toqué 8 años en Fulgura y ahora estoy en un nuevo proyecto llamado Hello Monster. Pero a Los Comemierda les tengo mucho cariño".


Los Comemierda - "Resaca y Diarrea" (2000) - Maqueta

miércoles, 11 de mayo de 2011

EXPRESS - "Express" (1983)

Jaume Sureda els va definir com "el millor grup de Rock de la història de Mallorca". No se si és massa agosarat afirmar-ho amb aquesta contundència però el que és ben cert és que aquest "Express" és un autèntic clàssic de la nostra història musical. Anticipant-se a Mostros, Phogo o Hijos de la Kaky, Express, formats l'any 1981, són molt probablement el primer exemple de músics argentins fent música des de Mallorca.

La banda estaba formada por Ricardo "Ritchie" Benitez (veu), Carlos Lambertini (guitarra), Eddy De Nicolai (guitarra), Carly De Nicolai (baix), Luis Manzotti (bateria) i Adolfo Carasa (teclat). Tot i que a un principi començaren fent una música més propera al Rock sinfònic i melòdic de Supertramp, el grup va evolucionar amb una velocitat sorprenent cap a un Rock més dur i contundent. No és d'estranyar, ja que aleshores havien compartit escenari amb el Miguel Rios més canyer (el de la gira "Rock & Rios"), però també amb Leño i bandes d'un emergent Heavy Metal com Barón Rojo o Obús. Al llarg de la seva trajectòria també arribarien a telonejar a grups tan emblemàtics com Medina Azahara, Ángeles del Infierno, Banzai, Panzer, Ñu, o Topo, entre molts d'altres. Una altra curiositat a destacar és que formaren part del festival Selva Rock de l'any 1983, compartint cartell amb Moris, Panzer, Banzai i Evo, entre d'altres.

La seva trajectòria discogràfica, no obstant, fou molt curta. L'any 1982 enregistraren als estudis Maller de Palma el seu primer i darrer disc, "Express", editat l'any 1983 per Chapa Discos, el popular segell del periodista musical Vicente Romero. Cal destacar que a la cançó "Areco" hi col·labora ni més ni menys que Joan Bibiloni. La banda estava treballant en el seu segon disc quan, l'any 1984, es dissolen. Aleshores "Ritchie" Benitez entraria a Asfalto mentre que Lambertini es guanyaria a Mallorca un nom com a músic d'estudi i productor, però també com a guitarrista solista d'uns altres clàssics: Ossifar.


Express - "Express" (1983)

lunes, 28 de marzo de 2011

THE UGLY BITCHES - “Colònia, Suc i Tabac” (2006)

Coses del karma, del destí, de l'atzar, del què-se-jo... però el cas és que quan he arribat a casa, avui matí, m'he trobat els missatges de dues persones sol·licitant el disc de The Ugly Bitches, per què no el troben per cap banda. Bé, doncs aquí us deixam aquest disc amb 7 himnes de pur Rock Putero (com ells diuen) que ens serviran com aperitiu mentre esperam amb moltes ganes el seu nou disc.

The Ugly Bitches és un grup que fàcilment pot caure en gràcia. Primer, per la mateixa simpatia i bon rotllo que desprenen els seus components, sigui damunt de l'escenari o fora d'ell. Segon, per aquestes lletres divertides que demostren la sana intel·ligència de no prener-se excessivament en sèrio a un mateix. I en tercer lloc, per la riquessa musical de la banda, capaç de fer una mescladissa interesantíssima de Heavy Metal amb pur Rock, ficant-hi per enmig pinzellades de Thrash o fins i tot de Progressiu. Afegeixes aquí el nirvi que és n'Àngel Ríos (Anegats, Trestrece, Sick Gain...) a la bateria, el virtuosisme i feeling de Bernat Parera (també a Alterego) a la guitarra, l'ampli registre vocal de Carles Roldán i la força de Jaume Trobat al baix i ja tens una fòrmula perfecta.

Recomanadíssima banda, fent tant el seu propi repertori com aquest espectacular tribut a System Of A Down que s'han muntat i que tan bé els hi funciona. Com a extra a aquesta entrada us deix una crítica del “Colònia, Suc i Tabac” i una entrevista a The Ugly Bitches que vaig fer, l'any 2007, al webzine madrileny Metal4all. Crítica - Entrevista


The Ugly Bitches - “Colònia, Suc i Tabac” (2006)

miércoles, 16 de marzo de 2011

SICK GAIN - "Inner Dreams" (1999) - Demo

Aquesta nova aportació ve de part de Jeroni Sancho, posseïdor d'una col·lecció de discs únicament comparable a una gran capsa de Pandora. Avui rescatem una de les dues maquetes que enregistraren el quintet manacorí Sick Gain, rebatejats com Sick Game per la revista madrilenya Heavy-Rock.

Poca cosa es sap avui de Sick Gain; de fet, no hi ha pràcticament cap tipus d'informació a la xarxa. El grup el formaren Jeroni Brunet (veu), Miquel Pasqual (guitarra), Toni Aranda (guitarra), Jaume Llodrà (baix) i Àngel Ríos (bateria); Pablo Ochando (La Granja, Dawholeenchilada) va ser l'encarregat de produïr aquesta maqueta als estudis Electric Chair, aleshores nous de trinca, i treure un so boníssim al quintet, possiblement millor que el de molts de discs publicats aleshores. Sick Gain i el seu "Inner Dreams" ens ofereixen 5 cançons molt entretingudes de pur Heavy Metal a l'europea, amb pinzellades de Speed Metal, Power i, fins i tot, Progressiu.

Pocs anys després, l'activitat de Sick Gain s'aniria pausant fins la seva dissolució. Únicament Àngel Ríos ha seguit donant canya amb Trestrece, Anegats, The Ugly Bitches, Lady Vinyl i un llarg etcètera... Però, per l'amor de Déu! Què li donen de menjar a aquest home?


Sick Gain - "Inner Dreams" (1999) - Demo

domingo, 13 de marzo de 2011

AGORAZHEIM - "The Devil's Wail" (2004) - EP

Segur que més d'un lector trobava a faltar una mica de canya a aquest blog; per tant, avui rescatarem una gravació perduda i mala de trobar com aquest EP/disc de Agorazheim. Agraïments, de nou, a Jeroni Sancho, que ha aportat el artwork que em faltava de "The Devil's Wail". Agorazheim sorgeixen a l'any 1997, i formen part d'una primeríssima onada de bandes mallorquines d'un estil tan exòtic i poc explotat com era, aleshores, el Black Metal. Tot i que hi va haver alguns canvis de components, la formació clàssica la formaven Hemophagus (Miguel Àngel Riutort Rosselló, "Mega"), guitarra rítmica, teclats i veu; Porfiria (Eva Molina), baix i veu; Toñejo (Antonio Fructuoso), bateria; i finalment Leinadzheim (Dani), guitarra solista. Tradicionalment se'ls ha considerat una banda de Black Metal, tot i que cal fer una sèrie de matissos que els diferencien de clàssics com, no se, uns Immortal o uns Mayhem; a la seva música, hi trobam el rastre melòdic, sinfònic i barroc de Cradle Of Filth o Dimmu Borgir, però també una forta, fortíssima base de Heavy Metal clàssic, en la forma de construïr les cançons, els riffs, els solos... Que no estranyi, doncs, que un grup de les seves característiques compartís escenari amb Hammerfall, Obús, Avalanch, Centinela...

La seva primera demo, "The House of the Dead"  (2000) no va passar desapercebuda a una Mallorca, com deia, verge en matèria extrema. "The Devil's Wail" (2004), un EP tan extens com un àlbum, els va confirmar com una de les formacions extremes més populars de Mallorca, en part gràcies a la feina de la premsa i el savoir faire del quartet en directe. Però després la cosa es va refredar, just quan preparaven un disc ("The Ordeal") que crec que ni va arribar a veure la llum. Però, després de la desaparició d'Agorazheim, hi va seguir la música: Eva i Toñejo, que també passaren per Hidden Destiny, van trobar el seu lloc amb Unburial, un grup d'excel·lent Black/Death. Miquel Àngel "Mega", també membre dels desapareguts Linear Phase gaudeix d'un notable èxit amb Bleed The Man i el disc "Behind The Walls Of Reality"; més endarrerit, hi ha en Dani, que segueix donant canya amb Venus Inferna. Tal vegada ha perdut l'impacte que tenia quan va sortir, però "The Devil's Wail" és un referent per entendre un estil tan poc explotat a les Illes com és el Black Metal.


Agorazheim - "The Devil's Wail" (2004) - EP

miércoles, 2 de marzo de 2011

TOTS SANTS - Discografia

A petició d'en Pedro, rescatem a Illa Sonora la discografia de Tots Sants, un quintet de Manacor nascut a finals dels 80's de mà de Xavier Ramis (veu), Jaume Estelrich (guitarra), Aurelio Pérez (guitarra), Alex Vadell (baix) i Marcos Gil (batería). Malgrat se'ls recordi com un grup mític i clàssic a l'escena mallorquina, Tots Sants va tenir que fer front a molts d'obstacles, crítiques i problemes al llarg dels seus deu anys de trajectòria.

El seu primer disc, "Ja m'ho temia" (1991) els posà a primera plana de l'escena mallorquina gràcies a cançons cantades amb la nostra llengua i amb un so potentíssim i fresc, que tant es podia nodrid del Heavy Metal com del Funk. Malauradament, se'ls ficà al sac del Rock català i molts els consideraren com uns Sangtraït a la mallorquina. El seu segón disc, "Màxima audiència" (1993), més contundent, madur i treballat, és possiblement la seva millor obra: no obstant, l'acollida va ser més freda. Cançons com "No tocarem" els va crear nombrosos enemics: ¨És una cançó que es consideri com un acte polític el fet de cantar en català, i la seva utilització com a tal, tant per una banda com per l'altra. És a dir,tant per la gent que en feia bandera, com els que a l'estat espanyol ens vetaren als mitjans de difusió per la nostra llengua", diu el seu compositor. Quan molts els donaren per morts, Tots Sants publicaren el seu darrer disc l'any 1998: "Take the Fly". Es tracta de la seva obra més desconeguda (tal vegada perquè és un disc en anglès?), tant que, quan l'hi he comentat a algú sobre la seva existència, han quedat tan estranyats com sorpresos.

Aquestes setmanes he sentit en boca de vàries persones que Tots Sants es reuniran per fer una sèrie de concerts, possiblement per celebrar el XX aniversari de la publicació de "Ja m'ho temia". Per desgràcia, no se si és una notícia a punt d'esclatar o simplement un rumor: en tot cas, he inclós juntament amb els seus tres discs, una cançó inèdita: "Mort", en directe, l'any 1995.

Actualització: Els rumors s'han confirmat i, de moment, Tots Sants han annunciat un únic concert el 21 d'abril a Muro junt als Full Metal Jackets.


Tots Sants - "Ja m'ho temia" (1991)

Tots Sants - "Màxima audiència" (1993)

Tots Sants - "Take the fly" (1998)


sábado, 5 de febrero de 2011

II Mostra de grups de Rock - Aj. Manacor (1995)

Fa un grapat de dies vaig parlar d'aquests recopilatoris tan injuriats que editen els Ajuntaments o qualsevol institució per promoure la música local. Avui us presentem un nou exemple, com aquest disc editat l'any 1995 en motiu de la II Mostra de grups de Rock de Manacor. La gràcia d'aquest disc és que , en primer lloc, totes i cada una de les cançons estan enregistrades en directe al pub A-ha, i malgrat els pocs mitjans tècnics de l'època, el so és d'allò més professional. A més, aquí no tan sols hi trobem cançons inèdites i exclusives de grups bastant coneguts, com Tots Sants o Ocults, sinó una impresionant relació de grups locals molt poc coneguts. Atents: Gluco Guco (Rock instrumental amb tints de Funk i Jazz), Soundbirds (Pop-Rock en català), Fex Caduc (Pop-Rock, però bastant estrany i original), Egan Sugua (Rock amb trets de Punk que recorda a les L7), Kingonort (mescla de Funk, Rap i Metal; pur crossover combatiu!), Hachís Jesús (Punk i tocs de Hardcore amb forta influència dels 80's ), Sacrament (pur Thrash Metal), Herbos Band (Rock bàsic i senzillet), Crancs (Pop-Rock en català), Fossers (una mescla molt bàsica de Heavy i Punk), Alquímia (Rock alternatiu), Hellish (Thrash Metal amb fortes influències de Pantera), Odikru (més Thrash Metal amb una veu molt semblant a la de Juan, de Soziedad Alkoholika) i Nightmare (Heavy Metal progressiu i tècnic).

Aquest disc no tan sols és una bona, boníssima instantània de la escena a la Part Forana a mitjans dels 90's; és, també, una inesgotable font de sorpreses musicals.

II Mostra de grups de Rock - Aj. Manacor (1995)


FOOL'S KIN - "Manic Drama" (2002)

Realment m'haguès agradat - i molt - escriure un altre tipus d'entrada per Fool's Kin, i no aquesta. Per desgràcia, no ha pogut ser: en Miko se'n ha anat, però ens ha deixat la seva música. Davant aquesta pèrdua, Illa Sonora vol rendir un homenatge més que merescut al grup dels germans Heikkila rescatant un disc com aquest "Manic Drama" (2002).

No puc dir que conegués realment a Miko. El vaig veure un grapat de vegades al Hoogan's de Palma, amb els Mama Kin, un grup entregat i efectiu, sempre dispost a animar a un públic fidel. Quines nits més mítiques. A més, vaig tractar alguna vegada amb ell, perquè varem compartir el mateix local d'assaig al llarg de pràcticament un any. Miko era l'antítesi de la sobrietat del seu germà, Miro; Miko era una d'aquestes persones que irradien energia, carisma i simpatia. Estimava i era estimat, i mostra d'això és la enorme mobilització que s'ha viscut els darrers mesos per tal de recaptar fons per aquesta lluita. Una lluita perduda, d'acord, però que ha demostrat que hi ha una cosa infinitament més important que triomfar a la música: triomfar entre les persones. I en Miko Heikkila, de sobra, ho va aconseguir.


Fool's Kin - "Manic Drama" (2002)

lunes, 31 de enero de 2011

ZHENTAURO - "Zhentauro" (1987) - Single

Aquest single és mític per un bon grapat de raons. En primer lloc, per ser l'únic material que arribà a veure la llum del legendari trio palmesà Zhentauro, que juntament amb Drakkar, són un dels pioners del Heavy Metal a Mallorca. Mític ho és, també, per què forma part del llegat musical del gran guitarrista José Luis Barjacoba, més conegut a Ciutat com el men. Completen el line-up d'aquesta gravació Carles Coli (baix i veu) i Jaume Mesquida (bateria). Un altre membre destacat de Zhentauro - tot i que aquí no aparegui - és Jaume Armengol Torres, Jimmy, conegut també per la seva contribució a grups com Música Nostra, Juanito Percha y Los Colgaos o Susie Q.

El disc té també una particularitat que mereix ser destacada: inclou la primera cançó de Heavy Metal cantada en català per un grup de Mallorca: "No volem invasors". Si bé els catalans Sangtraït ja ho feien circa 1982, tampoc està tan malament, sabent que a Mallorca el Heavy Metal era un estil minoritari, gairebé repudiat. José Luís Barjacoba posteriorment formaria els Funky Time, però la seva carrera musical es trunca amb la seva mort, l'any 2001. Aleshores és quan els seus dos fills s'aferren amb força als seus instruments i formen el seu propi grup de Rock, amb un nom que tributaria pòstumament al seu progenitor: Men.

DESCÀRREGA
"Zhentauro - "Zhentauro" (1987) - 7"


domingo, 30 de enero de 2011

DRAKKAR - "Drakkar" (1985) - Single

Aquesta és una altra raresa de la història del Rock a Mallorca. Es tracta de l'única gravació del quintet palmesà Drakkar, que té el gran honor de ser el primer document sonor de Heavy Metal fet a Mallorca. Influïts pel so anglès de monstres de l'estil com Iron Maiden, Saxon i Judas Priest, aquesta colla de joves formada per Luis Hierro (veu), Jaume (guitarra), Martí (guitarra), Gaby (baix) i Carlos (bateria) es juntà aproximadament fa vint-i-set anys per practicar un estil tan mal vist i minoritari a la Mallorca d'aleshores com era el Heavy Metal. Després de la publicació d'aquest single, en vinil de 7" amb el segell Discos Maller S.A., la formació es trenca i neix Elikat l'any '87. Des d'aleshores, els dos únics components que han seguit actius i en primera línea han estat Luis (Lluís Massot), vocalista d'Elikat, Gorg Blau i, finalment, els coneguts Taifa, i Carlos Domínguez, força conegut a Mallorca per haver tocat la bateria amb Elikat, Blind Panic, Golgotha (com a músic en directe de la darrera formació coneguda de la banda) i darrerament Venus Inferna.

El propi Lluís em contà, fa un grapat de mesos, que encara es pega tocs pel cap després d'haver donat les darreres còpies d'aquest single a un individu, sense saber el preu real d'aquestes joies en forma de 7", peces molt cercades entre els col·leccionistes. Certament, dues cançons com "Libre y Salvaje" i "Solo en la ciudad" ho valen.  

DESCÀRREGA

Drakkar - "Drakkar" (1985) - 7"


viernes, 28 de enero de 2011

O'TRUTX - "Auto-homenatge" - Demo

Abans de que a l'escena rockera mallorquina apareguessin mallorquinades com Te Corrs, es documenten altres exemples de grups amateurs formats amb un únic objectiu: la diversió dels seus membres. És aquí quan hem d'agafar camí cap a Manacor per trobar-nos amb O'Trutx, un curiós i desconegut grup d'on sortiren el guitarra Bernat Parera (posteriorment a The Ugly Bitches i Alterego, entre d'altres) i el baixista Llorenç Rosselló (Alterego).

O'Trutx és (o era) una mallorquinada en el millor sentit de la paraula, on la qualitat tècnica o compositiva queda relegada al segon pla en favor de l'autenticitat. Ells foren Toni (veu), Miquel Àngel (veu), Sebastià (veu), Bernat (guitarra), Miquel (guitarra), Llorenç (baix) i Joan (bateria). La seva activitat com a grup es limita a uns pocs anys de la segona meitat dels anys 90, i no editaren cap demo o maqueta, al manco que jo sàpiga. Però, en un atac de nostàlgia, devers l'any 2003, aproximadament, decidiren juntar-se de nou per enregistrar les seves velles cançons: així apareix aquest "Auto-Homenatge", que alterna composicions d'O'Trutx, com "Nadando con un traje de cemento", "Sa Panc" o la versió de Franco Battiato "Yo quiero verte danzar", amb narracions biogràfiques a càrrec de Toni Rosselló 'Cárdenas'. La seva "discografia" es completa amb un DVD/CD de fabricació purament artesanal, "Auto-Homenatge - Turbo Hyper-Fighting Edition" (2008) que inclou un assaig a Ca'n Nerón (1996), i els concerts a Na Capellera (1997) i Sa Sirena (1997).

Acabarem aquesta entrada dedicada a O'Trutx amb l'speech introductori de Rosselló a aquest 'auto-homenatge' que no té cap desperdici: "Si estas escoltant això, és perquè recordes un grup de Rock dels molts que hi havia a Manacor a finals dels anys 90. Aquest grup estava format per un baixista hiperactiu, un guitarrista amb una guitarra rosa i un altre que feia carusses, un bateria que procurava tapar-se la cara amb els plats i, com a punta de llança, dos cantants clònics amb 'sos' peus clavats enterra, i amb un curiós crit de guerra: "Pujau ses veus!". Un grup que no sortia d'una cotxeria, sinò que sortia d'un magatzem de mobles, enrevoltats de balancins. Idò, aquesta mateixa gent, cinc anys després del seu darrer concert, i ja que ningú els feia ni puta cas, han decidit fer-se un auto-homenatge. Ells són O'Trutx".


O'Trutx - "Auto-Homenatge" - Demo