MIKI SERRA - "Relatos Cortos" (2011)

Miki Serra torna a l'activitat musical amb un nou projecte de lliure distribució mitjançant Creative Commons; de fet, ell mateix s'ofereix a enviar les cançons, a qui sigui, via correu electrònic sense que hi hagi una amenaça d'emprenyós spam. Així de simple. Serra és d'aquesta generació de músics que ha entès els avantatges de difondre gratuïtament la seva música a Internet, just a un moment musical cada cop més saturat de bandes i llençaments setmanals. De totes formes, si dessitjau tenir el disc en format físic, el podeu aconseguir per tan sols 5 €, despeses d'enviament incloses.

Miki Serra és un músic d'una trajectòria tan llarga com reconeguda. És un dels fundadors de Sexy Sadie, formació que va abandonar l'any 1997 per motius de salut abans d'afrontar la gravació del clàssic "It's Beautiful, It's Love”. Quatre anys després tornà a la càrrega amb Plastic Face, una mena de super-grup on també hi participaren Paco Loco (Australian Blonde, guitarra), Xisco Juan (El Diablo en el Ojo, Los Crudos, baix), Toni Toledo (Sexy Sadie, bateria), Xavier Escutia (Los Valendas, cors) i Mané (Sunflowers, percussió). Pocs anys després, la creativitat es va seguir disparant amb una nova banda que tal vegada va meréixer més repercusió, Post, per on també passaren músics tan reputats com Miquel Pinti (Zinedines, guitarra) o Juanjo Rosselló (Sterlin, baix).

Aquesta vegada, "fent gala de la seva nul·la visió del màrqueting", Miki ha tornat en solitari, però acompanyat ni més ni manco que pels primers Sexy Sadie: José Luis Sampol (baix), Toni Toledo (bateria) i Jaime García (ara a Sr. Nadie, guitarra, producció). Darrera aquesta atractiva estètica de ciència ficció de sèrie B, aquest "Relatos Cortos" (2011) és un pas impecable i elegantíssim: a mig camí entre el Power Pop i el Rock independent, Serra sorpren amb 7 cançons lo suficientment entretingudes com per obligar a l'oient a tornar-les a posar una i una altra vegada. Sense els artificis ballables que abunden al Indie-Pop espanyol d'avui en dia o la càrrega empalagosa de molts d'artistes quan fan música en solitari, Miki Serra ha estat prou hàbil com per editar un disc tan creïble i honest com "Relatos Cortos". I pensau que la música creïble i sincera, avui en día, és tan rara de veure com un miracle.

DESCÀRREGA
Web de Miki Serra

Miki Serra - "Relatos cortos" (2011)

LOS POPS - "Hierba larga" (1967) - EP

Amb aquest EP conclou la curta però intensas trajectòria discogràfica de Los Pops: recordem que, sols a l'any 1967, enregistraren i editaren 3 cotitzadíssims EP's de quatre cançons. Tot i que aquest quintet molt possiblement va ser de les formacions més acollonants que va donar la música mallorquina a la segona meitat dels 60, aquest "Hierba Larga" és possiblement el seu llençament més irregular, sobretot si el comparam amb el clàssic "No, no, no" que publicarem, aquí mateix, unes setmanes enrere.

El tercer EP de Los Pops s'estructura en dues cançons pròpies,"Chalina" i "Papelito sexto", i dues versions: "Night of the long grass" de The Troggs, que ells castellanitzen a "Hierba larga" i la que pens que és l'única versió que es va fer en castellà del "A day in the life" de The Beatles, que ells rebatetjen com "Un día de tantos". A destacar la forta presència de les línees de baix, un tret gairebé inusual a la música que se feia a Mallorca aleshores i que li dona un punt de distinció especial.

DESCÀRREGA

Los Pops - "Hierba larga" (1967) - EP 7"

STRANGLED - Discografia (2000-2007)

Feia temps que tenia preparada aquesta entrada gràcies a l'aportació - un altre cop - de Jeroni Sancho. Avui ell és protagonista de l'entrada ja que, abans de formar part de Marasme, va estar al capdavant d'una de les poques bandes de Death Metal que ha donat Mallorca: Strangled.

Ens remuntem a finals dels anys 90, concretament a la banda Ether, on hi tocaven Llorenç Barceló (guitarra), Rafel Mulet (baix) i el propi Jeroni (veu). Enregistraren dues úniques cançons aproximadament a l'any 2000, on ja podem veure per on anirien els tirs en els pròxims anys; en definitiva, un principi molt prometedor. La banda es transforma en Strangled l'any 2001 amb l'entrada del Alberto Barrientos, prèviament a Desmodus (Black/Death Metal); mesos després incorporen un segon guitarrista, Joan Picornell, procedent de la banda de Brutal Death Undernourished.

Després d'editar una primera maqueta de cinc cançons, la banda toca per tot arreu de Mallorca amb alguns grups locals (Helevorn, Inner Sight, Agorazheim) i bandes peninsulars (Avulsed, Deathless). Jeroni sol contar una anècdota molt graciosa que intentaré reproduïr amb la mateixa gràcia: sap Déu com, però Strangled van acabar tocant a un festival d'un club infantil de futbol. Insòlit i impactant. Ni cal dir que ben aviat allò es va buidar, entre pares indignats i petits cadets plorinyant. Una altra anècdota curiosa d'aquells primers anys del quintet; l'edició d'un split/recopilatori amb el segell mexicà Necrology Records, apart de Strangled, s'hi inclouen quatre bandes nord-americanes (Man Destroys Himself, Devotovindicta, Gored Face, Head Fuck Damage). "Resulta que quan treguerem la primera demo, un mexicà em va contactar per treure un split de varis grups de Death Metal. Estava interessat en aficar-nos", explica Jeroni. "Per tant, li varem enviar algunes còpies de la demo, i després, va començar a donar llargues, de que si encara no sortia el split, i tal... Mai més vaig saber res, fins que fa un any i pico vaig descobrir que algú havia posat a la web Metal Archives que s'havia publicat. Així que va arribar a sortir, cosa que putetja, perquè no va enviar cap còpia, el cabró. Allò era un puta rip-off!".

A maig del 2004, Strangled donen una passa endavant, enregistrant el seu primer disc: nou cançons - dues d'elles, de la demo - de pur Brutal Death influit sobretot per Suffocation, però també per Immolation o Pyrexia. Aquest disc, "Weak Effigy", va veure la llum amb el segell alemany Suffer Productions en forma de split-CD junt a una altra banda alemana, Defloration. Aquesta bona ratxa es perllonga quan comparteixen escenari a Alemanya amb formacions com Fleshripper, Blood Duster o Depression. L'estiu del 2005, Strangled enregistra a Ludenscheid (Alemanya) tres cançons amb Matthias "Matze" Klinkmann, conegut per haver gravat als Borknagar als Woodhouse Studios de Waldemar Sorychta. Aquest material anava a formar part d'un split en 7" que mai es va poder editar després de no trobar cap segell interessat en editar-ho. A les cançons hi col·laboren Ron (Depression), Goreminister (Kadaverficker, Sore) i Marc (Depression, Sore, Unburial) i hi destaca una notable versió de "Fear of Napalm" dels mítics Terrorizer.

A la tornada, abandonen la banda Rafel (avui en dia toca amb Misty Mountain) i Joan, que són substituits per Lluc (Hipercrisis) i Víctor Arco (Breathless) respectivament. Strangled tornen als escenaris on compartiran cartell amb formacions del nivell de Centinex, Machetazo, Eroded o Avulsed, entre d'altres, però malauradament es dissoldran a finals del 2007. Només uns mesos abans, havien enregistrat, en pla pro, un assaig produït per Jaume Trobat (The Ugly Bitches) on el quintet interpreta cançons del que, suposadament, anava a ser el seu segon treball. 

Amb la dissolució de la banda, trobem una migració dels components cap a altres grups: Jeroni passarà a ser vocalista de Marasme, mentre que Víctor Arco s'uneix a Taifa. Més dins la línea de Strangled, Alberto Barrientos formarà amb Albis (ex-Goreinhaled) una banda tan prometedora com és Decomposed Torso; per la seva part, Llorenç Barceló acabà formant una altra banda destacable: Neurotic Disorder.

Consider realment especial aquesta entrada. No només es recuperen dues referències força destacable com la primera maqueta de Strangled i el "Weak Effigy", sinó que també s'aporta material fins ara inèdit, com les dues cançons d'Ether, els temes enregistrats a Alemanya o la darrera gravació de setembre del 2007. Per desgràcia, bona part dels títols d'aquestes gravacions s'han perdut, però ens queda la seva música, tan brutal, tan violenta, tan expressiva i desafiant que res té a envejar al material que feien altres bandes estrangeres de l'època. Amants del Metal Extrem i de les emocions fortes: el llegat de Strangled és una fita clau per entendre la música extrema feta a Mallorca la passada dècada.

DESCÀRREGA

Strangled - "Demo" (2003)

Strangled - "Weak Effigy" (2004) - Editat com a split-CD

Strangled - Gravació a  Ludenscheid, Alemanya (2005)

Strangled - Darrera gravació (2007)

THE THOMAS BROTHERS SHOW - 1996-2006

La sensació que em transmet aquesta banda és la mateixa quan escolt "Being for the benefit of Mr. Kite" del Beatles o "Alabama Song" de The Doors: música d'aires surrealistes, pròpia d'un circ decadent i misteriós de les afores o d'un cabaret bohemi que obre les seves portes a una època que no li pertoca. Ells mateixos definiren la seva música amb una etiqueta tan insòlita com encertada: Music-Hall psicodèl·lic. Senyores i senyors, comença el show: ells són The Thomas Brothers Show.

L'únic que coneixia fins fa una setmana i mitja d'aquest quartet és la seva contribució al recopilatori Art Jove 2002, on hi trobem algunes cançons seves. Ara, gràcies a Toni Coll, que ha cedit la música de la banda per penjar a Illa Sonora, he pogut conéixer la història de The Thomas Brothers Show, un quartet actiu entre 1996 i 2006. Els seus integrants van ser David Masmiquel (guitarra, piano, veu), Adrià Martí (baix, piano, veu), Joan Ferrer (guitarra) i el propi Toni Coll (bateria). Tot es remunta a principis dels 90's, amb la banda de punk Kalimoxo, on hi tocaren David i Toni. "Aquest grup que va durar el que tenia que durar. Ens vam dissoldre quan David va anar a l'institut i va conèixer a Adrià, el futur baixista. Va començar una llarga amistat que es transformà amb la formacio del grup Acaboser , que va durar molt poc", explica Toni.

El relat continua quan a Adrià i David, una nit de festa, se'ls ocorr montar una nova banda; tot i declinar la invitació a un primer moment, Toni s'incorporaria a aquest nou projecte recuperant-se d'un accident que li impedia tocar el bombo. "Van passar varis integrants esporadics al llarg d'aquells anys com en Jeroni (teclista), “El Menorqui!” (guitarra), i na Caty, una pianista molt bona". La banda consolida el seu nom a l'escena local participant a tota una sèrie de certàmens de música, tant a Mallorca com Barcelona, a més de posar música al curmetratge "Sloow Food" de Miquel Àngel Llompart. Tampoc passà desapercebuda la seva posta en escena, on es combinaven projeccions amb música, diàlegs humorístics i una estètica de circ on es caracteritzaven com aviadors, fakirs, domadors, indis o forçuts.

Al llarg dels seus 10 anys, The Thomas Brothers Show no editaren ni un sol àlbum: "Com rars que eren mai varem voler formar part d'una discogràfica que pogués canviar el nostre tipus de fer música o la llibertat que teniem", subratlla el seu bateria. "Mai va haver-hi un sentit lucratiu, sinó mes bé una afició a la música, el joc i divertiment que suposava tocar i composar. Només varem fer una maqueta, que du es nom del grup, que només es va distribuir quan feiem un espectacle al Teatre Sans".

Però... I què va ser dels seus membres? És una pregunta que faig sempre i de la qual el propi Toni no s'ha pogut escapar. Només dos membres de The Thomas Brothers Show segueixen actius en el difícil món de la música. David ara viu a Barcelona, on forma part del grup Son de Barna; per la seva part, Adrià formà The Whisky Facile, una banda que fa música italiana i que n'armaren una de bona al Rock 'n Pina de fa un parell d'anys.

Aquest és el llegat de The Thomas Brothers Show; una banda única en molts de sentits i posseïdora d'un so tan extremadament personal i pecul·liar que fa que aquest sigui un show no apte per a tots els públics. Obriu la ment i gaudiu d'una experiència tan insòlita com el seu Music-Hall psicodèl·lic.

DESCÀRREGA

The Thomas Brothers Show - 1996-2006

DOCTOR MARTÍN CLAVO - Discografia... o part d'ella.

No és gaire arriscat afirmar, amb rotunditat, que Doctor Martín Clavo (DMC) és una de les bandes més venerades i carismàtiques del circuit musical mallorquí d'aquests darrers anys. Tampoc resulta agosarat dir que ells són uns dels grans protagonistes de la crònica sonora de la passada dècada a la nostra illa. La seva és una història complexa, marcada per nombrosos canvis de formació i, també, de nombroses gravacions. He de dir que m'ha resultat impossible reunir tot el material de Doctor Martín Clavo; si bé avui us presentem el gruix essencial de la seva discografia, hi falta el seu primer disc “Todo Superman tiene su kriptonita”(2001) i tota una sèrie de maquetes ("En alas del naufragio", "La vaca cósmica"“, Los equilibrios de verdad”, “La ilusion de vivir de dia”, “Maldito bocadillo”...) que la banda enregistrà els seus primers anys de trajectòria. Fa unes setmanes, el periodista Joan Cabot em comentava que té una vintena de maquetes que el propi David Martín li feia arribar, cada setmana, per emetre al seu programa d'aleshores, "Local d'assaig".

Però tornem a la banda. La fundà David Martín (abans a Los Cara Vana i Los Grabes) l'any '98, i a un primer moment hi passaren, entre d'altres, Roy Vulcano (Los Renegados), Sergio Ruiz (Empleado del Mes) o Enrique Pérez. Devers el 2000, entrà en joc Omi González (ex-Junk Galaxie), Omi Zida pels amics, que esdevindrà una peça fonamental per estructurar el so del grup. Enmig dels nombrosos canvis de formació que hi va haver, s'incorpora devers el 2003 Ginés Fernández, aleshores bateria de Neo Tokyo i antic component de Crudos i Canníbales.

A setembre del 2004 enregistren al Casino Royale "Mentes de Perro", amb la següent formació: David (veu, guitarra), Omi (baix), Enrique (baix) i Ginés (bateria). Col·laboren al disc Rafa (Dr. Doom), Juanmi (Cerebros Exprimidos, Canníbales, Mostros...), Miquel (Geniva) o Juanito (Crudos), entre d'altres. "Mente de Perro" sempre m'ha semblat fantàstic. I ho dic de forma sincera. Me'l regalà una amiga, just quan va sortir, dient-me: "Aquests són Doctor Martín Clavo, i sonen com si n'Olvido Gara hagués format una banda tipus Ramones per fer covers del Pop i del Rock dels anys 60". Al marge de comparatives i apreciacions, "Mente de Perro" encara em sona encara fresc i divertit gràcies a himnes com "El circo de Satán", "Las pasiones de Juanlu" o "Tu motor chamuscado". I, com apunt personal, les melancòliques "Nada me sabe como antes" i "Último deseo" em passaren una considerable factura emocional al seu moment. Supós que per tot això, i més, li tenc molt d'apreci a aquest disc.

Però seguim endavant... Més canvis de components, més directes, més trui, mogudes i activitat. Som a l'any 2007. Doctor Martín Clavo, reduïts a trio (David, Omi, Ginés) enregistren a Ca'n Estrella el seu nou disc, "El dia en que salvamos la Tierra". Col·laboren al disc Juanmi, Larry i Macky (Mostros) i Tony Reynés (Harmònica Coixa Blues Band). Novament un disc tan fresc com adictiu, amb cançons tan aferradisses com "Genial", "Finde", "Meteorito" o "Canción Estúpida". A aquells moments, Ginés deixa la banda i és substituït per Gato (ex-Fun People, Dr. Doom, Phogo, Satellites). Amb ell enregistren de nou a Ca'n Estrella el EP de 6 cançons "Comida para gusanos" (2009), on hi col·laboren Rafa Murillo i Toni Maltraste (Bad Taste, Disease, Holocausto Pomada...).

Seguiren les mogudes i els canvis de formació des d'aleshores, però sembla que ara el grup ha recobrat l'estabilitat després d'un període incert. David Martín segueix al capdavant, acompanyat novament per Ginés a la bateria i Marc, un excel·lent baixista arribat des del Principat. La nova formació enregistrà un EP al seu local d'assaig el 8 i 9 de febrer d'enguany: el resultat, un CD-R de so maqueter que regalaren a tots els assistents al seu concert del Rara Avis el passat 19 de febrer.

És difícil crear una entrada d'un grup que, perfectament, donaria per fer un llibre sencer. Només desig i esper que Doctor Martín Clavo segueixi donant la mateixa canya que ha donat fins ara; aquesta petita societat que formen en David, en Marc i en Ginés segur que encara ens pot seguir donant moltes més alegries.

DESCÀRREGA

Doctor Martín Clavo - "Mente de Perro" (2004)


Doctor Martín Clavo - "El dia en que salvamos la Tierra" (2007)

Doctor Martín Clavo - "Comida para gusanos" (2009) - EP

Doctor Martín Clavo - "Live - Temas inéditos" (2011) - EP

GOREINHALED - Discografia

El Death Metal és un estil que mai ha arribat a arrelar fort a Mallorca; o, millor dit, no ha tingut una base de músics i seguidors tan àmplia com pugui tenir, per exemple, el Hardcore/Punk. Mostra d'això és que, fins fa molts pocs anys, el número de bandes mallorquines de Death Metal no superava la dotzena. La banda més representativa d'aquest estil a l'illa, juntament amb Strangled de Son Servera, va ser Goreinhaled, un trio de Brutal Death format per Chino (veu, baix), Albis (guitarra) i Mauro (bateria) i actiu entre el 2002 i el 2008. Especialment conegut és el bagatge del controvertit Mauro Martín, que a la seva Colòmbia natal ja havia tocat amb Carnivore Diprosopus i Evil Darkness. Una vegada establit a Palma, formaria també part de Redrum (Thrash/Death) i Agorazheim (Black/Heavy) de forma temporal.

Després d'una primera demo, "Carnivorous Chainsaw" (2003), vindrien dos àlbums, molt ben produïts per cert: "Fetus In Fetu" (2004) i "The Art Of Sickness" (2008), sent, pel meu gust, el segon millor i més recomenable que el primer. Goreinhaled no anaven de bromes: la seva música beu clarament de clàssics del Death nord-americà més tècnic i animal, com Suffocation, Broken Hope o Dying Fetus, però també d'altres com Internal Bleeding, Mortician, Brodequin o Disgorge.

Desconec les causes per les quals el grup s'en va anar a norris just després de la publicació de "The Art Of Sickness". Albis, juntament amb el bateria Alberto Barrientos (ex-Strangled), ha posat en marxa una nova i prometedora banda: Decomposed Torso. I recentment, Mauro ha aprofitat per resucitar Goreinhaled amb una nova formació que inclou al vocalista veneçolà Edgar Bravo (ex-Carnage, ex-Blackend). Segons afirmen, es troben a punt d'enregistrar el seu nou disc, que durà per títol "Chaos of the human plague", amb possibles col·laboracions de gent d'Internal Suffering. Amem què depara al grup en aquest nou període que acaben d'obrir...

DESCÀRREGA

Goreinhaled - "Fetus In Fetu" (2004)

Goreinhaled - "The Art Of Sickness" (2008)



REC ON - "Nothing Between Us" (2010) - EP

Pocs currículums musicals es poden comparar al de Michael Mesquida, un músic força conegut a la nostra escena pel seu treball amb El Diablo En El Ojo, Satellites, Oliva Trencada o Sexy Sadie. Ara, s'afegeix a la llista Rec On, un interesantíssim projecte on també hi podem trobar antics membres de Petit i Doctor Martín Clavo.

Aquesta banda va néixer el 2008 baix el nom de Moreland Cowboy, que poc després es canvià a Rec On; a finals del passat any publicaren el seu primer EP, aquest "Nothing Between Us" que sona tan bé, tan fresc, tan personal. Les influències són marcadament anglosaxones; de fet, la pròpia banda afirma ser deutora del so de Led Zeppelin i Radiohead. Com apunt personal, crec que el seu so va una mica més enllà i beu bastant del nou Rock de caire independent que s'ha fet a Anglaterra aquests darrers anys.

Vaig veure'ls en directe al Assaig Café el 2009 i no em varen decebre gens ni mica. Ara, just estan a punt de començar una mini-gira per Anglaterra, una mostra de que Mesquida creu i aposta fort en aquest nou projecte.

DESCÀRREGA

REC ON - "Nothing Between Us" (2010) - EP

THE UGLY BITCHES - “Colònia, Suc i Tabac” (2006)

Coses del karma, del destí, de l'atzar, del què-se-jo... però el cas és que quan he arribat a casa, avui matí, m'he trobat els missatges de dues persones sol·licitant el disc de The Ugly Bitches, per què no el troben per cap banda. Bé, doncs aquí us deixam aquest disc amb 7 himnes de pur Rock Putero (com ells diuen) que ens serviran com aperitiu mentre esperam amb moltes ganes el seu nou disc.

The Ugly Bitches és un grup que fàcilment pot caure en gràcia. Primer, per la mateixa simpatia i bon rotllo que desprenen els seus components, sigui damunt de l'escenari o fora d'ell. Segon, per aquestes lletres divertides que demostren la sana intel·ligència de no prener-se excessivament en sèrio a un mateix. I en tercer lloc, per la riquessa musical de la banda, capaç de fer una mescladissa interesantíssima de Heavy Metal amb pur Rock, ficant-hi per enmig pinzellades de Thrash o fins i tot de Progressiu. Afegeixes aquí el nirvi que és n'Àngel Ríos (Anegats, Trestrece, Sick Gain...) a la bateria, el virtuosisme i feeling de Bernat Parera (també a Alterego) a la guitarra, l'ampli registre vocal de Carles Roldán i la força de Jaume Trobat al baix i ja tens una fòrmula perfecta.

Recomanadíssima banda, fent tant el seu propi repertori com aquest espectacular tribut a System Of A Down que s'han muntat i que tan bé els hi funciona. Com a extra a aquesta entrada us deix una crítica del “Colònia, Suc i Tabac” i una entrevista a The Ugly Bitches que vaig fer, l'any 2007, al webzine madrileny Metal4all. Crítica - Entrevista

DESCÀRREGA

The Ugly Bitches - “Colònia, Suc i Tabac” (2006)