DOCTOR MARTÍN CLAVO - Discografia... o part d'ella.

No és gaire arriscat afirmar, amb rotunditat, que Doctor Martín Clavo (DMC) és una de les bandes més venerades i carismàtiques del circuit musical mallorquí d'aquests darrers anys. Tampoc resulta agosarat dir que ells són uns dels grans protagonistes de la crònica sonora de la passada dècada a la nostra illa. La seva és una història complexa, marcada per nombrosos canvis de formació i, també, de nombroses gravacions. He de dir que m'ha resultat impossible reunir tot el material de Doctor Martín Clavo; si bé avui us presentem el gruix essencial de la seva discografia, hi falta el seu primer disc “Todo Superman tiene su kriptonita”(2001) i tota una sèrie de maquetes ("En alas del naufragio", "La vaca cósmica"“, Los equilibrios de verdad”, “La ilusion de vivir de dia”, “Maldito bocadillo”...) que la banda enregistrà els seus primers anys de trajectòria. Fa unes setmanes, el periodista Joan Cabot em comentava que té una vintena de maquetes que el propi David Martín li feia arribar, cada setmana, per emetre al seu programa d'aleshores, "Local d'assaig".

Però tornem a la banda. La fundà David Martín (abans a Los Cara Vana i Los Grabes) l'any '98, i a un primer moment hi passaren, entre d'altres, Roy Vulcano (Los Renegados), Sergio Ruiz (Empleado del Mes) o Enrique Pérez. Devers el 2000, entrà en joc Omi González (ex-Junk Galaxie), Omi Zida pels amics, que esdevindrà una peça fonamental per estructurar el so del grup. Enmig dels nombrosos canvis de formació que hi va haver, s'incorpora devers el 2003 Ginés Fernández, aleshores bateria de Neo Tokyo i antic component de Crudos i Canníbales.

A setembre del 2004 enregistren al Casino Royale "Mentes de Perro", amb la següent formació: David (veu, guitarra), Omi (baix), Enrique (baix) i Ginés (bateria). Col·laboren al disc Rafa (Dr. Doom), Juanmi (Cerebros Exprimidos, Canníbales, Mostros...), Miquel (Geniva) o Juanito (Crudos), entre d'altres. "Mente de Perro" sempre m'ha semblat fantàstic. I ho dic de forma sincera. Me'l regalà una amiga, just quan va sortir, dient-me: "Aquests són Doctor Martín Clavo, i sonen com si n'Olvido Gara hagués format una banda tipus Ramones per fer covers del Pop i del Rock dels anys 60". Al marge de comparatives i apreciacions, "Mente de Perro" encara em sona encara fresc i divertit gràcies a himnes com "El circo de Satán", "Las pasiones de Juanlu" o "Tu motor chamuscado". I, com apunt personal, les melancòliques "Nada me sabe como antes" i "Último deseo" em passaren una considerable factura emocional al seu moment. Supós que per tot això, i més, li tenc molt d'apreci a aquest disc.

Però seguim endavant... Més canvis de components, més directes, més trui, mogudes i activitat. Som a l'any 2007. Doctor Martín Clavo, reduïts a trio (David, Omi, Ginés) enregistren a Ca'n Estrella el seu nou disc, "El dia en que salvamos la Tierra". Col·laboren al disc Juanmi, Larry i Macky (Mostros) i Tony Reynés (Harmònica Coixa Blues Band). Novament un disc tan fresc com adictiu, amb cançons tan aferradisses com "Genial", "Finde", "Meteorito" o "Canción Estúpida". A aquells moments, Ginés deixa la banda i és substituït per Gato (ex-Fun People, Dr. Doom, Phogo, Satellites). Amb ell enregistren de nou a Ca'n Estrella el EP de 6 cançons "Comida para gusanos" (2009), on hi col·laboren Rafa Murillo i Toni Maltraste (Bad Taste, Disease, Holocausto Pomada...).

Seguiren les mogudes i els canvis de formació des d'aleshores, però sembla que ara el grup ha recobrat l'estabilitat després d'un període incert. David Martín segueix al capdavant, acompanyat novament per Ginés a la bateria i Marc, un excel·lent baixista arribat des del Principat. La nova formació enregistrà un EP al seu local d'assaig el 8 i 9 de febrer d'enguany: el resultat, un CD-R de so maqueter que regalaren a tots els assistents al seu concert del Rara Avis el passat 19 de febrer.

És difícil crear una entrada d'un grup que, perfectament, donaria per fer un llibre sencer. Només desig i esper que Doctor Martín Clavo segueixi donant la mateixa canya que ha donat fins ara; aquesta petita societat que formen en David, en Marc i en Ginés segur que encara ens pot seguir donant moltes més alegries.

DESCÀRREGA

Doctor Martín Clavo - "Mente de Perro" (2004)


Doctor Martín Clavo - "El dia en que salvamos la Tierra" (2007)

Doctor Martín Clavo - "Comida para gusanos" (2009) - EP

Doctor Martín Clavo - "Live - Temas inéditos" (2011) - EP

GOREINHALED - Discografia

El Death Metal és un estil que mai ha arribat a arrelar fort a Mallorca; o, millor dit, no ha tingut una base de músics i seguidors tan àmplia com pugui tenir, per exemple, el Hardcore/Punk. Mostra d'això és que, fins fa molts pocs anys, el número de bandes mallorquines de Death Metal no superava la dotzena. La banda més representativa d'aquest estil a l'illa, juntament amb Strangled de Son Servera, va ser Goreinhaled, un trio de Brutal Death format per Chino (veu, baix), Albis (guitarra) i Mauro (bateria) i actiu entre el 2002 i el 2008. Especialment conegut és el bagatge del controvertit Mauro Martín, que a la seva Colòmbia natal ja havia tocat amb Carnivore Diprosopus i Evil Darkness. Una vegada establit a Palma, formaria també part de Redrum (Thrash/Death) i Agorazheim (Black/Heavy) de forma temporal.

Després d'una primera demo, "Carnivorous Chainsaw" (2003), vindrien dos àlbums, molt ben produïts per cert: "Fetus In Fetu" (2004) i "The Art Of Sickness" (2008), sent, pel meu gust, el segon millor i més recomenable que el primer. Goreinhaled no anaven de bromes: la seva música beu clarament de clàssics del Death nord-americà més tècnic i animal, com Suffocation, Broken Hope o Dying Fetus, però també d'altres com Internal Bleeding, Mortician, Brodequin o Disgorge.

Desconec les causes per les quals el grup s'en va anar a norris just després de la publicació de "The Art Of Sickness". Albis, juntament amb el bateria Alberto Barrientos (ex-Strangled), ha posat en marxa una nova i prometedora banda: Decomposed Torso. I recentment, Mauro ha aprofitat per resucitar Goreinhaled amb una nova formació que inclou al vocalista veneçolà Edgar Bravo (ex-Carnage, ex-Blackend). Segons afirmen, es troben a punt d'enregistrar el seu nou disc, que durà per títol "Chaos of the human plague", amb possibles col·laboracions de gent d'Internal Suffering. Amem què depara al grup en aquest nou període que acaben d'obrir...

DESCÀRREGA

Goreinhaled - "Fetus In Fetu" (2004)

Goreinhaled - "The Art Of Sickness" (2008)



REC ON - "Nothing Between Us" (2010) - EP

Pocs currículums musicals es poden comparar al de Michael Mesquida, un músic força conegut a la nostra escena pel seu treball amb El Diablo En El Ojo, Satellites, Oliva Trencada o Sexy Sadie. Ara, s'afegeix a la llista Rec On, un interesantíssim projecte on també hi podem trobar antics membres de Petit i Doctor Martín Clavo.

Aquesta banda va néixer el 2008 baix el nom de Moreland Cowboy, que poc després es canvià a Rec On; a finals del passat any publicaren el seu primer EP, aquest "Nothing Between Us" que sona tan bé, tan fresc, tan personal. Les influències són marcadament anglosaxones; de fet, la pròpia banda afirma ser deutora del so de Led Zeppelin i Radiohead. Com apunt personal, crec que el seu so va una mica més enllà i beu bastant del nou Rock de caire independent que s'ha fet a Anglaterra aquests darrers anys.

Vaig veure'ls en directe al Assaig Café el 2009 i no em varen decebre gens ni mica. Ara, just estan a punt de començar una mini-gira per Anglaterra, una mostra de que Mesquida creu i aposta fort en aquest nou projecte.

DESCÀRREGA

REC ON - "Nothing Between Us" (2010) - EP

THE UGLY BITCHES - “Colònia, Suc i Tabac” (2006)

Coses del karma, del destí, de l'atzar, del què-se-jo... però el cas és que quan he arribat a casa, avui matí, m'he trobat els missatges de dues persones sol·licitant el disc de The Ugly Bitches, per què no el troben per cap banda. Bé, doncs aquí us deixam aquest disc amb 7 himnes de pur Rock Putero (com ells diuen) que ens serviran com aperitiu mentre esperam amb moltes ganes el seu nou disc.

The Ugly Bitches és un grup que fàcilment pot caure en gràcia. Primer, per la mateixa simpatia i bon rotllo que desprenen els seus components, sigui damunt de l'escenari o fora d'ell. Segon, per aquestes lletres divertides que demostren la sana intel·ligència de no prener-se excessivament en sèrio a un mateix. I en tercer lloc, per la riquessa musical de la banda, capaç de fer una mescladissa interesantíssima de Heavy Metal amb pur Rock, ficant-hi per enmig pinzellades de Thrash o fins i tot de Progressiu. Afegeixes aquí el nirvi que és n'Àngel Ríos (Anegats, Trestrece, Sick Gain...) a la bateria, el virtuosisme i feeling de Bernat Parera (també a Alterego) a la guitarra, l'ampli registre vocal de Carles Roldán i la força de Jaume Trobat al baix i ja tens una fòrmula perfecta.

Recomanadíssima banda, fent tant el seu propi repertori com aquest espectacular tribut a System Of A Down que s'han muntat i que tan bé els hi funciona. Com a extra a aquesta entrada us deix una crítica del “Colònia, Suc i Tabac” i una entrevista a The Ugly Bitches que vaig fer, l'any 2007, al webzine madrileny Metal4all. Crítica - Entrevista

DESCÀRREGA

The Ugly Bitches - “Colònia, Suc i Tabac” (2006)

LOST REVOLT - "Lost Revolt" (2003)

Avís a navegants i melòmans en general: la concentració de temassos i himnes a aquest "Lost Revolt" és alta, altíssima! Hi ha el perill de que el disc soni un parell de vegades seguides al teu reproductor mentre tararetjes les tonades de "This isn't right", "Last goodbye", "Your fucking face", "Everyday", "I hate fashion-victims", "Search for me"... Sí senyor, un disc fantàstic que, per desgràcia, va ser l'únic que arribà a gravar Lost Revolt: Laura (veu), Tomeu (guitarra), Checa (baix) i Mota (bateria). No cerqueu a Runaway Records o Xocolat: aquest disc està esgotat i descatalogat.

A certs moments record que es va arribar a comparar a Lost Revolt i Mostros: primer, perquè ambdós grups tenien unes influències similars, la mateixa formació (veu-guitarra-baix-bateria) i dues vocalistes femenines que són pura dinamita. En aquest cas, la veu de Laura és mes melòdica, i tal vegada més accesible que els registres alocats de la carismàtica Macky. Musicalment, Lost Revolt facturaven cançons curtes i aferradisses, amb la virtut de ser extremadament efectives des del principi fins el final. Agafen un poc dels primers Turbonegro ("Never is forever" i "Ass Cobra" a xapa!), del primer Hardcore de Misfits o Black Flag i del bagatge melòdic de Social Distortion i The Gits. El resultat, com deia, és notable fins el punt de que, quan escolt aquest disc, el disfrut tant com la primera vegada que el vaig posar a sonar.

DESCÀRREGA

Lost Revolt - "Lost Revolt" (2003)

PETRÖLEO - "Viaje al fin de la noche" (2009)

"Viaje al fin de la noche" és una gravació tan llarga i currada, amb un so tan professional, que mereix ser qualificat com a disc i en cap cas com a demo. On queden aquells temps en els que les maquetes eren cassettes d'un so infernal? Divagacions apart, aquesta és la primera referència de Petröleo, una pecul·liar banda formada per Alberto (veu, guitarra), Dani (guitarra) i Gaspar (baix, també a Poomse i Conan Keaton, entre d'altres).

Petröleo és un grup amb un so obscur, cavilat i madur, però tal vegada no apte per a totes les orelles. Això els fa més interessants, no? El cas és que agafen part dels modes i maneres de Lambchop, uns nord-americans d'un so tan característic com influent, al qual hi incorporen en major o menor mesura referències a Sr.Chinarro o els Chucho més sosegats. De fet, la veu d'Alberto recorda a vegades a la de Fernando Alfaro, però també a Josele Santiago (Los Enemigos).

Pel que se, estan preparant nou disc. Si voleu sentir alguna nova canço, els podreu veure aquest pròxim divendres, dia 25, a la cervesseria/restaurant de S'Escorxador, juntament amb Los Chicos de John Deere, Monta-man i Astrolabio.

DESCÀRREGA

Petröleo - "Viaje al fin de la noche" (2009)

DISEASE - "Fent des Punk una amenaça per a la salut pública" (2002)

També podia haver anomenat aquesta entrada com "discografia"... però és que el títol del seu únic disc és tan impactant i representatiu que mereix estar allà. Apart, "Fent des Punk una amenaça per a la salut pública" representa el gruix d'una carrera tan breu com brillant. Actius entre el 2001 i el 2005, Disease podria pasar com una mena de dream-team del Hardcore/Punk illenc pel simple fet d'incloure membres de formacions tan destacades com Bad Taste, Síndrome de Stokolmo, 113 Pasajeros del Concorde, Holocausto Pomada, Paranormales...

En els seus quatre anys d'existència, la banda encapçalada per Fede i Toni Maltraste va aconseguir realitzar un bon grapat de concerts per l'illa, però també fora d'ella: de fet, van ser una de les bandes participants al legendari European Invasion Tour del 2004. El 2002 enregistraren el disc "Fent des Punk una amenaça per a la salut pública", un disc altament recomenable pels amants de grups com Discharge, Antisect, Cruficix o els Poison Idea més mala-ostiats. Va ser únicament va ser publicat en vinil, i encara el podeu pillar a Runaway Records per 7 €: val molt la pena, ho dic sincerament. Com a bonus-tracks, he afegit les quatre cançons (cover de Motörhead inclós) que apareixen al split amb Último Preso, editat el 2005 mitjançant Cry Out y AxCx Records. I una sorpresa més: la interessant: la versió de "Cotton Fields" de The Pogues, apareguda el 2006 a un LP/CD recopilatori del fanzine nord-americà Maximum Rock´n´roll.

17 cançons escampades en 27 minuts de pur Hardcore/Punk directe a la jugular d'aquells que tots aquests anys han repetit amb insistència que el Punk és mort...

DESCÀRREGA

Disease - "Fent des Punk una amenaça per a la salut pública" (2002)

DEZANATTA - "Demo '09" (2009)

Ja sabeu de la conexió tan efectiva que hi ha entre Argentina i Mallorca, i si no, cercau a aquest mateix blog entrades com la de Phogo, Mostros o Los Fletchers. Aquesta vegada, la banda la formen tres argentins residents al Port d'Andratx: Emilio Ivars (guitarra, veu), membre a Argentina de grups com Sir Acrux i Correcaminos; Nahuel López (baix, veu), també membre de les bandes argentines Flip, Árbol i Loquero; Benjamín Hennes (bateria), conegut per haver tocat i recorregut mig mon amb la banda alemanya de Hardcore Settle The Score.

Comparteixen amb Phogo el fet de practicar una malaltissa mescladissa d'estils que el converteix en un producte inclassificable difícilment apte per a tots els públics. El seu so, més guitarrer en comparació al de la banda encapçalada per l'ex-Fun People Gato i Careca, mescla el Punk/Hardcore amb el Reggae, el Ska i la Psicodèlia, donant com a resultat un so frenètic i desquiciant. Actualment es troben finalitzant la gravació del seu primer disc, a Barcelona... Un disc que promet donar molt de què parlar. Recordeu el seu nom: Dezanatta.

DESCÀRREGA

Dezanatta - "Demo '09" (2009) - Demo