miércoles, 25 de mayo de 2011

LOS SKARABAJOS - "Ya era hora" (1992)

Fa unes poques setmanes parlàvem de La Gran Orquesta Republicana com el major referent de Ska a Mallorca. Avui és el torn de fer-ho d'un grup anterior, igualment mític, que podem qualificar com un dels primers exponents d'aquest estil a la nostra illa: Los Skarabajos.

La banda la formaren els germans Vegas, Javier (veu, guitarra) i Nacho (baix; avui a Wonderbrass), a l'estiu de 1987 baix el nom Skandalo de Skarabajos Skacharrados en la Skalera . La formació la tancà el seu grup d'amics, d'entre 15 i 18 anys i que, sense saber tocar un instrument, compartien el seu amor per una música tan poc explotada a Mallorca com aleshores era el Ska: David Arés (bateria), Luís "Tuyi" Ortas (saxo) i Kike Baiget (guitarra), que aviat abandonaria la formació per marxar a estudiar a Alemanya.

L'hivern de 1987, amb el nom escurçat a Los Skarabajos, debuten per primer cop en directe a l'aula de música del institut Ramon Llull. Només un any després, amb una maqueta - a dia d'avui, perduda - baix el braç, són seleccionats entre 200 grups per participar a un concurs de grups amateurs a Madrid, on queden en tercer lloc. Després d'una nova maqueta enregistrada l'any 1989 i un bon grapat de concerts a les esquenes, la seva popularitat creix considerablement quan, l'any 1990, participen al primer recopilatori de grups espanyols de Ska, "Latin Ska Fiesta" (Sock It Records / Semaphore Records) juntament amb Dr. Calypso, Skatala, Números Rojos o Little Feet & The Prenatals, entre d'altres. Los Skarabajos participen amb dos temes, "China Ska" i el seu gran clàssic, "Los 40 negros".

L'any 1991, el saxofonista Luís "Tuyi" Ortas deixa el grup per motius acadèmics i en el seu lloc entra Boris Porter. El 1992 enregistren el seu primer i únic disc, "Ya era Hora", als estudis de Toni Noguera a Palma, a unes sessions de gravació on hi participen músics col·laboradors com l'africà Abdul (congues), Félix (harmònica), José Luis (violi) o Manolo Q (guitarra). "Ya era Hora" (1992), editat únicament en vinil per Sock It Records / Semaphore Records, els donaria una forta repercussió dins l'escena... però, malauradament, Los Skarabajos decideixen separar-se l'any 1993. Només uns pocs anys després, els germans Vegas tornarien a unir les seves forces a un nou projecte: La Gran Orquesta Republicana. I com acaba la història, ja ho sabeu...


 Los Skarabajos - "Ya era hora" (1992)

CIBERSHEEP - "Bipolar" (2011) - Avançament

Els amants del Rock en la seva vessant més electrònica i experimental estan d'enhorabona: Cibersheep ben aviat editaran el seu nou treball, del qual podreu escoltar una part a Illa Sonora per cortesia del seu vocalista / guitarrista, Joan. Fa temps que no se'ls veu a un escenari, però ben segur que després de que "Bipolar" hagi vist la llum serà un any ben carregat per CiberSheep Vermell (Joan) i CiberSheep Blau (Diego), cares visibles d'aquest projecte artístic-musical des de l'any 1996.

Aquesta mena d'EP promocional de "Bipolar" inclou les 5 primeres cançons del disc, d'entre les quals destaca el seu primer single i carta de presentació, "Move It"; a elles hi percebem una evolució força destacable respecte el seu anterior disc, "Simplement complicat" (2007), però afortunadament es mantenen els seus trets més identificatius: bases electròniques ballables i guitarres carregades de distorsió. Al mateix arxiu també hi podrem trobar un remix de "A dins d'un cub".

Tornen les atmòsferes robòtiques i carregades; tornen els kimonos, el maquillatge i les màscares. Tornen Cibersheep amb el seu nou espectacle.


 Cibersheep - "Bipolar" (2011) - Avançament


martes, 24 de mayo de 2011

THE MARZIPAN MAN - "The Marzipan Man Tales" (2009-2011)

No, amem... Fora confusions! Aquest no és el nou disc de The Marzipan Man, ni un nou EP ni cap tipus de publicació oficial. Res d'això. "The Marzipan Man Tales" és una compilació 100% casolana dels mini-sets acústics més representatius que Jordi Herrera, baix la pell de l'home de massapà, ha realitzat a diferents emisores de ràdio des del 2009 fins ara. No és casualitat; la anterior entrada, amb Petröleo com a protagonistes, era una forma clara i contundent per reivindicar l'estranya màgia dels concerts en directe a la ràdio. Per això, les 16 cançons que formen part de "The Marzipan Man Tales" foren enregistrades als següents programes/dates:

- Buffet Lliure (Ona Mallorca): 11-05-2011
- Hoy Empieza Todo (Radio 3): 24-05-2011
- Hoy Empieza Todo (Radio 3), 10-02-2009
- Radiocassette (IB3 Ràdio) - 21-11-2009

A "The Marzipan Man Tales" no tan sols hi trobareu versions alternatives - acústiques de les cançons aparegudes a "The Marzipan Man Stories" (2007) i "The Marzipan Man Adventures" (2011), sinó material curiós, petites perles i rareses que qualsevol dels seus fans sabrà apreciar com cal. Què tal homenatges a Bob Dylan en forma de versions del "Corrina, Corrina" o "Love minus zero"? O escoltar con sonaven "I'm free after all" o "Life goes on" dos anys abans de ser publicades? I escoltar una versió del "All the pretty little horses" de Nick Cave & Current 93? A tot això, he afegit una interessant versió del "Pine Box", original de Beat Happening; l'únic tema que no fou gravat en directe a la ràdio, sinó a les sessions de gravació de "The Marzipan Man Adventures".

Històries, aventures i contes d'un home amb l'esperit d'un nin: tot això, i més, condensat a dins aquesta petita caixa de petites perles radiofòniques.

DESCÀRREGA

The Marzipan Man - "The Marzipan Man Tales" (2009-2011)


PETRÖLEO - "Cara B, IB3 Ràdio" (10-04-2011)

La veritat, per davant: si hi ha un disc que esper amb tantes ganes com impaciència és el nou treball de Petröleo. Una excel·lent "La herida luminosa", avanç de "La flor de piel" des del seu Bandcamp, marca una evolució clara respecte al seu anterior disc "Viaje al fin de la noche" (2009).

Per alleugerir l'espera, aquí us presentam un concert semi-acústic del grup, format per Alberto Petröleo (veu, guitarra; abans a La Gran Orquesta Republicana o Doctor Martín Clavo, entre d'altres), Daniel Zamora (guitarra) i Gaspar Reixach (baix; a Poomse i Conan Keaton, entre d'altres), emès el 10 d'abril d'enguany al programa de Joan Cabot a IB3, "Cara B". Agafeu-vos aquest "disc" no com un simple avanç de "La flor de piel", sinó com una excel·lent demostració d'allò que pot fer Petröleo en directe.

DESCÀRREGA

Petröleo - "Cara B, IB3 Ràdio" (10-04-2011)


lunes, 23 de mayo de 2011

MOMENTS SHOEGAZE - "L'Équilibriste" (2007) - EP

Quina llàstima haver descobert tan infinitament tard aquesta petita joia! Joan Toni Fuster ens presenta aquest increïble EP de cinc cançons, anomenat "L'Équilibriste", únic testimoni i herència de Moments Shoegaze, una mena d'embrió del que després coneixeriem com L'Équilibriste.

A diferència de la proposta de L'Équilibriste, més orientada cap el Pop-Rock de caire independent, Moments Shoegaze, per obvi i reiteratiu que sembli, és una incursió en tota regla cap el Shoegaze de principis dels 90's, especialment cap la vessant etèria i atmosfèrica que practicaven My Bloody Valentine: murs de distorsió, veus melancòliques i melodíes captivadores. De fet, escoltant-ho un arriba a detectar certes similituts - estructures, melodies, idees - que, en el bon sentit de la paraula, el conecten amb l'essencial "Loveless" (1991).

Una pena, i grossa, que no editassin res més. Afortunadament, Albert Riutort i Joan Toni Fuster, abans a Joan Toni Skarabat, han seguit explotant amb habilitat el seu talent amb L'Équilibriste, banda que, si no record malament, està preparant el seu segon disc.

DESCÀRREGA

Moments Shoegaze - "L'Équilibriste" (2007) - EP


GONELLES MORTS - Discografia (2006-2010)

Serà cosa del karma o que els resultats electorals són el tema de la setmana? Casualitat, essencialment. Si avui he escollit un grup de música altament polititzada no és més que per anunciar que Gonelles Morts realitzaran la seva darrera actuació el pròxim divendres 27 de maig a la Factoria de So (polígon Son Llaüt, a Santa Maria) junt a Koanegra.

Seguint l'esperit de noms com Dead Kennedys o Lendakaris Muertos, Gonelles Morts és un dels molts projectes musicals que ha encapçalat Marcel Pich, present també a formacions com Musnok, Antònia Punk, Embalum i més recentment Eixut. Es tracta d'un grup de caire satíric/humorístic, a mig camí d'estils com el Hip Hop o el Hardcore; en tot cas, música que vehicula lletres àcides i profundament iròniques que arremeten principalment contra la dreta conservadora mallorquina. Si bé hi falten algunes coses, he ficat a un sol arxiu de descàrrega el gruix principal de la seva breu però intensa carrera: "Ses aventures des foner reaccionari i sa fulla dramàtica" (2007), " Tancat per reformistes" (2008), "El rastre popular a l'imperi del progres" (2009), "Cançons populars" (2010) i el seu testament final: "Gold" (2010), amb ni més ni manco que 39 cançons que han marcat la trajectòria d'aquesta controvertida formació.

"Han passat més de 4 anys quan en aquell març de 2006 s'agruparen diferents sectors del patriotisme friki per donar cabuda a un projecte esperançador i il·lusionant. Els fronts populars i patriòtics s'unien per una mateixa causa: prevenir la societat mallorquina de tots els mals que se li venien al damunt. És així com neix Gonelles Morts, el grup musical més notori dels darrers anys als Pastissos Catalans. Així, ja vam preveure lacres socials com la corrupció, l'augment de killos als nostres pobles, la plaga de modernillos cool (sols combatible amb raticida) o les trifulgues d'un govern de progres i venuts. Durant gairebé un lustre, Gonelles Morts ha realitzat una funció lúdica i militar imprescindible per a l’evacuació de gasos pudents i espanyols en el sí dels habitants de l'illot de Mallorcalcatraz; hem canviat el xoriço per la sobrassada. Hem estat pioners en tots els estils de música i en la creació d'unes lletres de fina ironia i immens compromís amb causes de dubtosa legalitat com l'estraperlo d'ensaïmades per a vegans i la venda ambulant de parts del mutilat cos de Miquel Payeras. Hem aconseguit tocar els nassos a mitjans del règim de Mórdor, hem aconseguit que Rabasco entri a presó, hem aconseguit ser l'objectiu d'objectes de vidres als nostres concerts clandestins, hem aconseguit que el Barça guanyi al Madrid per 2-6 i 5-0, hem aconseguit que els nostres enemics escoltin les nostres obres musicals i hem aconseguit que la CORI superi en vots a UPyD. Finalment, hem assolit el nostre màxim objectiu, l'anhel d'un poble en lluita: la indecència i el sociatisme als Països Balears. Davant de tot això, la nostra retirada és òbvia i es farà respectant el marc plutocràtic establert.

Gonelles Morts, l'Esquadró Jeta, el Front AntiGonella i totes les milícies antituning de Cas Concos, units en VI Assemblea, volem comunicar a tots els mallorquins i mallorquines, així com mallorquins continentals (anomenats vulgarment i erròniament 'principatins' i 'valencians') la nostra renúncia a tota activitat armada i musical. Ho feim convençuts de l'assoliment dels nostres objectius i perquè creiem que ara és el moment en què el Poble Friki Mallorquí ha de tenir el protagonisme. Per tant, a partir d'aquest moment, anunciam la dissolució indefinida de Gonelles Morts i el desmantellament de tota la nostra infraestructura. Aquest cessament serà verificat pel nou Delegat del Govern espanyol a les Illes Balears, Chiquito de la Calzada. Camarades i matanceres, arribat aquest punt sols ens queda reafirmar-nos en els nostres ideals.

Gonelles Morts no morirà! Visca la barra lliure! Frikisme és revolució!"



Gonelles Morts - Discografia (2006-2010)

domingo, 22 de mayo de 2011

LIBÈL·LULES A SIBÈRIA - "Indignades voladores" (2010) - EP

El seu vol fou breu, però suficientment intens i profitós com per realitzar un bon grapat de concerts per la nostra illa i, alhora, enregistrar una maqueta; les Libèl·lules a Sibèria fou un grup marratxiner actiu entre el 2009 i el 2010, encapçalat per Shai (bateria; The Dirty Rice, Dràstica, ex-Superkong) i Maria (guitarra, "una postura per cada acord", i també a Dràstica). A elles s'hi afegeixen Marga (teclat), Carol (veu) i Toni (de Ceremonia Rock 'n Roll), que els donà una mà en el baix.

La mescladissa de llengües (català, castellà, anglès) i de gèneres musicals, on es mescla l'energia de Niños Mutantes amb el costumisme d'Antònia Font, fan del seu un so molt reconeixible, d'una personalitat molt marcada. A la seva única maqueta, "Indignades Voladores" hi he afegit les dues cançons acústiques que enregistraren al programa Fang i Distorsió farà cosa d'un any.

"Els que saben volar, potser en lloc de sumir-se en la tristesa, s’alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensa des d’on es veu l’ahir i l’avenir del món.Els fills dels llops caminen, i els de les orques neden. Però els animals que tenen ales han d’aprendre a volar del drama de llençar-se perdudament al buit. Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís com lava. Mira’m: jo encara estic caient i preguntant-me si en lloc de ser una libèl·lula sóc una sargantana. Això sí, tot i el brunzit del vent que m’eixorda i m’esmotxa, els paisatges que veig són, t’ho asseguro, unes vistes magnífiques" - Libèl·lules a Sibèria


Libèl·lules a Sibèria - "Indignades voladores" (2010) - EP

LOS COMEMIERDA - "Resaca y Diarrea" (2000)

Les vegades que he sentit el nom de Los Comemierda ha estat relacionat amb floretes del tipus 'puta porqueria' o  'broma de mal gust'. Poc puc dir d'un grup del que casi no es té informació o dades: no disposo de noms, ni d'any de fundació o separació, ni què s'ha fet dels seus components. Hi ha molt de misteri per enmig, i qui sap si són els mateixos components els que ho han decidit. Jo he arribat a sentir que alguns d'ells ara toquen a Hydra però, sincerament, no posaria la mà al foc. L'únic que podem dir d'aquest controvertit quartet és que enregistraren una única maqueta, "Resaca y Diarrea", possiblement l'any 1998. Davant aquest enorme buit d'informació, agrairia que si algú té algun tipus d'informació sobre Los Comemierda la comparteixi, així sabrem un poc més de la seva història.

El que trobem a "Resaca y Diarrea" és una barreja d'elements - típics i tòpics - de Heavy Metal, Hard Rock i Punk, amb unes lletres de tons humorístics que no tenen cap desperdici ni un, i que abarquen des de la masturbació compulsiva a l'incest. En definitiva, un estil que ells denominaren Merda 'n Roll.  En certa manera, la seva línea pot recordar a la d'uns altres clàssics com Vagina Off. Broma de mal gust o no, lo cert és que cançons com "No me como un rosco" no et deixaran indiferent.

EDIT com unes cases!


He rebut un correu guapíssim del seu bateria, Víctor Martorell, on dona una mica de llum a la seva història com a grup. Ell mateix m'ha passat les cançons que formaren part de "Resaca y Diarrea", en una qualitat superior a les que jo mateix vaig penjar fa uns mesos, però no només això: també hi apareixen cançons que no havia inclós a un primer moment ("El payasito Charlie", "Despertador"...) i, fins i tot, un deliciós bonus track, "Barriga cervecera", enregistrat aquest mateix 2011. Bé, us deix amb l'interesantíssim relat d'en Víctor, que diu així:

"Los Comemierda aparecimos en el año 92 (nada menos... cómo pasan los años, joder) en Capdellà, como una ida de olla dentro del local al mezclarnos el batería y bajista del grupo "serio" que por aquellos entonces teníamos con un personaje llamado Lupus que sólo puede calificarse como un puto genio. Este hombre nos inspiró a hurgar en nuestro interior en plena época de instituto, así que lo que salió era mala hostia pura. Aquello dio como resultado unos cuantos temas muy absurdos, tres grabaciones chapuceras en cinta de cassette que no tienen desperdicio y un par de conciertos a nivel de pueblo espaciados por dos años con miembros que iban y venían, pero ahí quedo todo. Bastantes años después (en el 99), y aprovechando a casi todos los miembros del grupo que teníamos en aquel momento (A Little Cup...), el señor Lupus volvió al local y Los Comemierda resurgimos con más fuerza que al principio, ya que el grupo se componía del bajista y batería de A Little Cup..., su cantante (pero tocando la guitarra) y el mencionado Lupus que ideó nuevos y mejores temas. La temática seguía estando inspirada por nuestras vivencias diarias y cómo nos veíamos a nosotros mismos (es fácil entender el por qué de temas como "Acné" o "No me como un rosco"), además de alguna que otra ida de olla absurda.

 Y la verdad es que aún flipo pensando en que este proyecto, medio en broma y siempre a la sombra de otro grupo de propuesta seria, nos hizo conseguir más éxito que con ninguno en el que hayamos tocado. Entre el 99 y el 2001 hicimos un montón de conciertos, grabamos el CD "Resaca y Diarrea" (2000) y además ganamos el Art Jove del 2000, con el que ganamos una mini gira por Mallorca, Menorca y Formentera, e incluso llegamos a contar con un segundo guitarra. Y de nuevo, ahí se paró el asunto. Los Comemierda duramos un poco más que A Little Cup..., pero también acabamos cada uno por su lado. Pero de nuevo estamos ahí, aunque de un modo más modesto. Se juntaron un par de factores a favor, como el hecho de que la gente que vio alguno de nuestros absurdos directos (la peña íbamos disfrazados y se hacían verdaderos desastres sobre el escenario) o escuchó alguna demo siempre nos ha recordado e incluso, en algunos casos extremos, nos ha llegado a idolatrar (juro que es verdad), y también la espinita que teníamos clavada de no haber podido grabar los últimos temas que se compusieron antes de la separación del grupo. Esto, y el poder contar con un tercer miembro que, además de tocar la guitarra también es una máquina grabando, hizo que Lupus y yo nos animáramos a intentar resucitar el espíritu del Mierd n´ Rol que, por otro lado, nunca llegó a morir. El primer paso lo dimos a principios de este año 2011, al grabar uno de esos temas que sólo se tocaron en directo en su momento pero nunca se grabó; la idea es grabar el resto para formar una nueva demo, y por qué no, hacer algún directo que otro. Ya veremos.

Y más o menos esto viene a ser la historia del grupo. La formación entre 1999 y 2001 era Lupus (voz), DavideGoliath (guitarra), Pether (bajo) y VictiTHOR (bateria). Siempre digo que tengo la suerte de haber sido miembro de Los Comemierda y que, para mí, no se trataba de tocar la batería, sino de tener un sitio privilegiado para poder ver qué iba a pasar sobre el escenario, porque cada concierto era una nueva aventura que no sabías cómo iba a acabar. Es el grupo con el que más he disfrutado con diferencia, y eso que, además de en A Little Cup... también toqué 8 años en Fulgura y ahora estoy en un nuevo proyecto llamado Hello Monster. Pero a Los Comemierda les tengo mucho cariño".


Los Comemierda - "Resaca y Diarrea" (2000) - Maqueta