domingo, 22 de mayo de 2011

LIBÈL·LULES A SIBÈRIA - "Indignades voladores" (2010) - EP

El seu vol fou breu, però suficientment intens i profitós com per realitzar un bon grapat de concerts per la nostra illa i, alhora, enregistrar una maqueta; les Libèl·lules a Sibèria fou un grup marratxiner actiu entre el 2009 i el 2010, encapçalat per Shai (bateria; The Dirty Rice, Dràstica, ex-Superkong) i Maria (guitarra, "una postura per cada acord", i també a Dràstica). A elles s'hi afegeixen Marga (teclat), Carol (veu) i Toni (de Ceremonia Rock 'n Roll), que els donà una mà en el baix.

La mescladissa de llengües (català, castellà, anglès) i de gèneres musicals, on es mescla l'energia de Niños Mutantes amb el costumisme d'Antònia Font, fan del seu un so molt reconeixible, d'una personalitat molt marcada. A la seva única maqueta, "Indignades Voladores" hi he afegit les dues cançons acústiques que enregistraren al programa Fang i Distorsió farà cosa d'un any.

"Els que saben volar, potser en lloc de sumir-se en la tristesa, s’alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensa des d’on es veu l’ahir i l’avenir del món.Els fills dels llops caminen, i els de les orques neden. Però els animals que tenen ales han d’aprendre a volar del drama de llençar-se perdudament al buit. Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís com lava. Mira’m: jo encara estic caient i preguntant-me si en lloc de ser una libèl·lula sóc una sargantana. Això sí, tot i el brunzit del vent que m’eixorda i m’esmotxa, els paisatges que veig són, t’ho asseguro, unes vistes magnífiques" - Libèl·lules a Sibèria


Libèl·lules a Sibèria - "Indignades voladores" (2010) - EP

LOS COMEMIERDA - "Resaca y Diarrea" (2000)

Les vegades que he sentit el nom de Los Comemierda ha estat relacionat amb floretes del tipus 'puta porqueria' o  'broma de mal gust'. Poc puc dir d'un grup del que casi no es té informació o dades: no disposo de noms, ni d'any de fundació o separació, ni què s'ha fet dels seus components. Hi ha molt de misteri per enmig, i qui sap si són els mateixos components els que ho han decidit. Jo he arribat a sentir que alguns d'ells ara toquen a Hydra però, sincerament, no posaria la mà al foc. L'únic que podem dir d'aquest controvertit quartet és que enregistraren una única maqueta, "Resaca y Diarrea", possiblement l'any 1998. Davant aquest enorme buit d'informació, agrairia que si algú té algun tipus d'informació sobre Los Comemierda la comparteixi, així sabrem un poc més de la seva història.

El que trobem a "Resaca y Diarrea" és una barreja d'elements - típics i tòpics - de Heavy Metal, Hard Rock i Punk, amb unes lletres de tons humorístics que no tenen cap desperdici ni un, i que abarquen des de la masturbació compulsiva a l'incest. En definitiva, un estil que ells denominaren Merda 'n Roll.  En certa manera, la seva línea pot recordar a la d'uns altres clàssics com Vagina Off. Broma de mal gust o no, lo cert és que cançons com "No me como un rosco" no et deixaran indiferent.

EDIT com unes cases!


He rebut un correu guapíssim del seu bateria, Víctor Martorell, on dona una mica de llum a la seva història com a grup. Ell mateix m'ha passat les cançons que formaren part de "Resaca y Diarrea", en una qualitat superior a les que jo mateix vaig penjar fa uns mesos, però no només això: també hi apareixen cançons que no havia inclós a un primer moment ("El payasito Charlie", "Despertador"...) i, fins i tot, un deliciós bonus track, "Barriga cervecera", enregistrat aquest mateix 2011. Bé, us deix amb l'interesantíssim relat d'en Víctor, que diu així:

"Los Comemierda aparecimos en el año 92 (nada menos... cómo pasan los años, joder) en Capdellà, como una ida de olla dentro del local al mezclarnos el batería y bajista del grupo "serio" que por aquellos entonces teníamos con un personaje llamado Lupus que sólo puede calificarse como un puto genio. Este hombre nos inspiró a hurgar en nuestro interior en plena época de instituto, así que lo que salió era mala hostia pura. Aquello dio como resultado unos cuantos temas muy absurdos, tres grabaciones chapuceras en cinta de cassette que no tienen desperdicio y un par de conciertos a nivel de pueblo espaciados por dos años con miembros que iban y venían, pero ahí quedo todo. Bastantes años después (en el 99), y aprovechando a casi todos los miembros del grupo que teníamos en aquel momento (A Little Cup...), el señor Lupus volvió al local y Los Comemierda resurgimos con más fuerza que al principio, ya que el grupo se componía del bajista y batería de A Little Cup..., su cantante (pero tocando la guitarra) y el mencionado Lupus que ideó nuevos y mejores temas. La temática seguía estando inspirada por nuestras vivencias diarias y cómo nos veíamos a nosotros mismos (es fácil entender el por qué de temas como "Acné" o "No me como un rosco"), además de alguna que otra ida de olla absurda.

 Y la verdad es que aún flipo pensando en que este proyecto, medio en broma y siempre a la sombra de otro grupo de propuesta seria, nos hizo conseguir más éxito que con ninguno en el que hayamos tocado. Entre el 99 y el 2001 hicimos un montón de conciertos, grabamos el CD "Resaca y Diarrea" (2000) y además ganamos el Art Jove del 2000, con el que ganamos una mini gira por Mallorca, Menorca y Formentera, e incluso llegamos a contar con un segundo guitarra. Y de nuevo, ahí se paró el asunto. Los Comemierda duramos un poco más que A Little Cup..., pero también acabamos cada uno por su lado. Pero de nuevo estamos ahí, aunque de un modo más modesto. Se juntaron un par de factores a favor, como el hecho de que la gente que vio alguno de nuestros absurdos directos (la peña íbamos disfrazados y se hacían verdaderos desastres sobre el escenario) o escuchó alguna demo siempre nos ha recordado e incluso, en algunos casos extremos, nos ha llegado a idolatrar (juro que es verdad), y también la espinita que teníamos clavada de no haber podido grabar los últimos temas que se compusieron antes de la separación del grupo. Esto, y el poder contar con un tercer miembro que, además de tocar la guitarra también es una máquina grabando, hizo que Lupus y yo nos animáramos a intentar resucitar el espíritu del Mierd n´ Rol que, por otro lado, nunca llegó a morir. El primer paso lo dimos a principios de este año 2011, al grabar uno de esos temas que sólo se tocaron en directo en su momento pero nunca se grabó; la idea es grabar el resto para formar una nueva demo, y por qué no, hacer algún directo que otro. Ya veremos.

Y más o menos esto viene a ser la historia del grupo. La formación entre 1999 y 2001 era Lupus (voz), DavideGoliath (guitarra), Pether (bajo) y VictiTHOR (bateria). Siempre digo que tengo la suerte de haber sido miembro de Los Comemierda y que, para mí, no se trataba de tocar la batería, sino de tener un sitio privilegiado para poder ver qué iba a pasar sobre el escenario, porque cada concierto era una nueva aventura que no sabías cómo iba a acabar. Es el grupo con el que más he disfrutado con diferencia, y eso que, además de en A Little Cup... también toqué 8 años en Fulgura y ahora estoy en un nuevo proyecto llamado Hello Monster. Pero a Los Comemierda les tengo mucho cariño".


Los Comemierda - "Resaca y Diarrea" (2000) - Maqueta

jueves, 19 de mayo de 2011

LOS TALAYOTS - "Los Talayots" (1966) - EP

Nova mirada cap enrera, cap a la Mallorca dels anys 60's. Avui toca rescatar la primera gravació d'un conjunt força popular a l'illa, Los Talayots, un quintet format per Ramon Jover (veu, saxo), Toni Tur (guitarra), Pere Obrador (baix), Honorat Busquets (teclats) i Miquel Bonnín (bateria). Al llarg dels 10 anys d'existència del grup, hi passaren molts d'altres músics, com Joan Caimari, Toni Morlà o fins i tot Joan Bibiloni abans d'embarcar-se en el projecte Zebra.

Los Talayots és una banda que es sol recordar pel seu repertori a mig camí entre la patxanga hotelera i la cançó romàntica/melòdica. No obstant, a aquest primer EP homònim (on el seu nom està mal escrit, per cert) el que trobem és un grup molt jove que es sap enganxar amb convicció a la música internacional que aleshores sonava. Aquí hi trobem una versió en castellà del "Sound of Silence" de Simon & Garfunkel o del "Sha la la la lee" de The Small Faces. Apart d'una composició pròpia, ("¿Y sabes que te vi?"; molt beat; molt fresca), també hi trobem una versió del "Margarita", cançó popularitzada per Los Javaloyas, que tal vegada passa per ser el punt més feble d'aquest EP.

Enregistrat a Barcelona i publicat l'any 1966 per un segell potent com Polydor, aquest EP seria l'inici d'una intensa carrera - sobretot en tot allò referent a actuacions en directe - que s'apagaria, poc a poc, fins mitjans dels 70.


Los Talayots - "Los Talayots" (1966) - EP

NEOTOKYO - Discografia

De la mà de Jordi Martínez (aka H1000VM) arriba a Illa Sonora el gruix de la discografia de NeoTokyo, una de les formacions experimentals més reputades del panorama illenc, gràcies a la seva iconografia, posada en escena i, com no, la seva arriscada visió de la música: "Su naturaleza de grupo multidisciplinar, su amor por las bandas sonoras, la cultura del cine, los sonidos protozoicos de la música electrónica y el circuit bending, el drum&bass, el dub y el cyber-punk han contribuido a que NeoTokyo abra una brecha con su nuevo concepto de la música electrónica, desconocido hasta la fecha en Mallorca".

Sorgits de les cendres de Los Crudos, NeoTokyo neixen l'any 1998 no com un grup normal i corrent sinó més aviat com un col·lectiu musical pel qual hi han passat un bon grapat de músics al llarg d'aquests 13 anys. Al capdavant sempre hi han estat Ginès Fernández (bateria, samples, programació; també a Canníbales, Doctor Martín Clavo, etc) i Tià Pisuke (videos, projeccions). Actualment la seva formació es completa amb Jordi Martínez (circuit bending, sintetitzadors i programació; també conegut pel seu projecte H1000VM), Toni P. Láser (baix, theremin) i el video-jockey Calpurnio. 

Hi falten algunes cosetes, però les més importants hi són aquí: el doble CD "The Wheel of the Future", "NeoSol", l'EP "Hamba", la maqueta del any 2000, cançons extretes de recopilatoris, versions de Peor Imposible i Cerebros Exprimidos, etc, etc, etc. He inclós també un detalladíssim dossier que m'ha enviat en Jordi, on podreu llegir fil per randa tot allò que NeoTokyo ha anat fent des dels seus primers dies fins ara; un curriculum brillant que ben segur s'anirà ampliant en els propers anys.


NeoTokyo - Discografia (2000-2010) - 438 MB

martes, 17 de mayo de 2011

ONE FOOT - Discografia

M'escriu n'Albert dient: "Rara vegada has penjat material de grups de Hardcore Melòdic i és una llàstima, perquè a Mallorca hi va haver grans grups d'aquest estil". Tens tota la raó, Albert: el tenia molt abandonat! Per això, avui rescatarem la discografia d'un dels grups que més va donar de què parlar a la primera meitat de la passada dècada: One Foot. A ella hi trobem al baixista i vocalista Toni Melis juntament amb el guitarra Joan Toni Muntaner, ambdós actualment als estranyament "desapareguts" Dead Men Alive. Completen la formació Beni Amorós (bateria), Toni López (guitarra), i també Marcos Navarro, guitarrista original a la primeríssima encarnació de la banda.

One Foot es formà l'any 2000 a Capdepera, per uns al·lots amb ganes de fer versions de petits clàssics del Hardcore californià: NOFX, Bad Religion, Lagwagon, No Use For A Name... Després d'un bon grapat de concerts, el 2002 enregistren el seu primer disc als estudis  Sonic Temple (Son Serra de Marina), "Never Ending", una plataforma de llançament que els portaria a incorporar-se al circuit musical peninsular telonejant a formacions internacionalment conegudes com Anti-Flag, Gutterrmouth, Beldevere, Undeclinable... El 2004-2005 van ser els seu grans anys; guanyaren el Art Jove (2004) i el Musicnauta (2005). No obstant, al igual que els seus companys No Children, molta gent no va entendre el seu estrany "vincle" amb Los 40 Principales o compartir escenari amb artistes del mainstream espanyol com Seguridad Social, M-Clan o Celtas Cortos. Això els costà fortes crítiques des dels forums musicals d'aleshores.

El darrer que es va saber és que havien fitxat pel segell Eating Shit Records, l'any 2008. Poc després, vindria el triomf de Dead Men Alive, el cop de gràcia definitiu que acabà per aturar l'activitat d'One Foot. Podien haver arribat molt més lluny, cert, però realment arribaren enfora...


One Foot - "Never Ending" (2002)

One Foot - "Roll the Dice" (2005)

lunes, 16 de mayo de 2011

L'ÉQUILIBRISTE - "Què en saps tu, de bicicletes i parafangos" (2009)

...I seguim recuperant algunes de les joietes que ens ha deixat l'Indie-Rock illenc aquests darrers anys. Formats entre Palma i Santa Maria del Camí, L'Équilibriste és un grup de trajectòria curta però que no han passat gens desapercebuts: finalistes del concurs Enganxa't a la Música (2007), finalistes del Recplay organitzat per IB3 (2008), 3er premi al Sonopalma (2008), part del cartell de festivals com Sa Rocketa (2008), Alternatilla (2009), Festival D9.cat (2009)... Que no ens estranyi, doncs, que no tan sols hagin estat capaços de guanyar-se una sòl·lida base de seguidors, sinó també el vistiplau de la crítica, que els perfila com una de les bandes mallorquines amb major potencial.

Aquesta banda neix de les cendres d'una interesantíssima banda, tal vegada no suficientment reivindicada: Joan Antoni Skarabat. D'aquesta formació surten Joan Toni Fuster (veu, guitarra; també a Oliva Trencada), Albert Riutort (guitarra, veu), Alberto Feo (teclat, veu) i Joan Jaume (baix); a ells s'hi afegeix Curro Viera (bateria). L'Équilibriste mesclen, amb gust i habilitat, els elements i recursos propis del Rock, Pop i Folk en clau indie i, a més, en la nostra llengua, cosa que li dona un punt de distinció i originalitat a una banda que es nodreix d'influències com Band Of Horses, Death Cab For Cutie, Beach Boys o Teenage Fanclub, entre d'altres.

De moment, "Què en saps tu de bicicletes i parafangos?" és el seu primer i únic disc, enregistrat a mig camí de Santa Maria i Santa Eugènica; cal destacar que el curiós apartat estètic és obra de Tomeu Mulet (Beach Beach). Insistesc: un àlbum debut sorprenent i consistent que aporta idees fresques a la nova música feta en català.


L'ÉQUILIBRISTE - Què en saps tu, de bicicletes i parafangos (2009)


ALMA SONORA - "Maqueta '04" (2004)

Alma Sonora són força coneguts al panorama illenc, i no només pel seu gran gust a la hora d'escollir versions de clàssics del Rock que van des de Rainbow als Black Crowes: ho són per la seva constància, per estar pràcticament cada cap de setmana pujats a un escenari interpretant les cançons que més estimen.

A l'entrada d'avui us mostrarem una altra vessant d'aquesta banda, formada per Xisco Sánchez (veu), Dani Magaña (guitarra), Juanjo Amengual (baix), Ali Domínguez (violí) i Carlos Pérez (bateria): la dels temes propis. Aquesta mateixa formació enregistrà l'any 2004 una petita demo amb dues cançons pròpies que capturen, amb fidelitat, el so i l'essència d'Alma Sonora.


ALMA SONORA - "Maqueta '04" (2004)

NET WEIGHT - "El ojo y lo que no es el ojo" (2011)

En soc conscient de que, tal vegada, aquesta entrada suposa una violació del còdic ètic d'Illa Sonora: no penjar material de recent publicació. No obstant, hi ha una sèrie de motius que m'empenyen a fer-ho. Un primer motiu bàsic és que molta gent que conec no disposa de tocadiscs per reproduïr aquest "El ojo y lo que no es el ojo", un disc editat única i exclussivament en vinil. En segon lloc, altres blogs i pàgines especialitzades ja han posat en descàrrega aquest disc. Finalment, vull que aquesta nova entrada serveixi per reivindicar el paper de Net Weight no tan sols com un dels nostres majors representants dins el món del Hardcore, sinó, per mèrits propis, com una autèntica llegenda.

Feia cosa d'un any / any i mig aproximadament que es sentia, a peu de carrer, l'insistent rumor de que Net Weight seguien vius i que, malgrat l'intensa activitat de Holocaust In Your Head i Ërror, estaven enregistrant a Barcelona un disc. Així doncs, aquest "El ojo y lo que no es el ojo" és un disc llargament esperat. Un moment... Disc? O EP? No se què és el que volien fer exactament, però aquest cop Net Weight ens presenten un treball de 8 cançons (7 noves i una nova versió del clàssic "Pittbull") on gairebé totes tenen una durada mitja d'un minut i mig. Vist i no vist, vaja. A algunes d'elles ( "Boca-Chancla" i "La revolución gafapasta") hi trobem alguns principis melòdics que poden arribar a despistar.... però que no us enganin! Aquest quintet encara és capaç de treurer-se de la màniga himnes del Hardcore més animal i, alhora, acompanyar-les d'unes lletres tan elaborades com coherents (en aquest sentit, Xisco Vargas segueix sent un lletrista acollonant). "Teoria del descalabro" o "La gran mentira" són cançons on es junten tots els ingredients de la casa: sonen 100 % a ells, però a mi personalment m'han sorprès la sobrecollidora "Nacer aquí, morir allí", amb unes guitarres que exploren recursos fins ara inèdits a Net Weight, o una insual "Infinito", encarregada de tancar "El ojo y lo que no es el ojo".

"El ojo y lo que no es el ojo" fa justícia a la llegenda que és Net Weight. Si us ha agradat i teniu per casa un tocadiscs amb el qual reproduïr-lo, pillau-lo, perquè val molt la pena. El trobareu a les tendes on-line de Metadona Records, Runaway Discos, Mala Raza.


Net Weight - "El ojo y lo que no es el ojo" (2011)