Els origens musicals de Doctor Martín Clavo són tan desconeguts com sorprenents. Desconeguts, perquè és com si el grup s'hagués "oblidat" - no sé si de forma intencionada o no - de que existeix aquest "Todo Superman tiene su kriptonita" (2002). I sorprenents, perquè aquest disc té un so molt diferent al de "Mente de Perro" (2005) o "El dia en que salvamos la tierra" (2007), que, per altra banda, són indubtablement els discs més significatius del grup encapçalat per David Martín. Així doncs, què és aquest treball? Una obra menor ? Una raresa? Jo ho qualificaria d'un àlbum embrionari on Doctor Martín Clavo comença a forjar-se per acabar explotant amb l'essencial "Mente de Perro". Aleshores, el grup estava format per David (veu, guitara), Enrique Pérez (baix) i Josep Verdera (bateria); destacar, a més, que a alguns temes hi participa com a guitarrista la futura baixista de la banda, Omi González.
Han passat deu anys des de que fou publicat "Todo Superman tiene su kriptonita", i ara, escoltant-lo, un servidor se'n adona de que és un disc que ha envellit molt dignament... per no dir que m'encanta. El grup, aleshores, tenia una influència molt marcada del Noise-Pop/Rock i, a moments molt concrets, fins i tot de Shoegaze. Que no, que no; no és cap vacilada meva. El tractament de les guitarres i el baix, saturadíssims de fuzz, creen un mur de distorsió de diferents capes: el resultat és un so més proper a Sonic Youth que no pas al que podem escoltar a "Mente de Perro", "El día en que salvamos la tierra" o el darrer i flamant "Explosión en el laboratorio" (2012). Volien sonar així, realment? O la semblança és casual i circumstancial? Depèn. La varietat d'aquest disc fa que, de la mateixa forma, sigui difícilment classificable. Cançons - boníssimes, per cert - com "Kriptonita!" o "El habitante número 10" ens mostren la seva vessant més experimental, mentre que "El hombre que quiso volar", "Galerías Preciados", "Tú a Boston y yo a California" o "Pánico en el Estadio" són intensíssims exercicis d'un Rock 'n Roll garajero i d'aires Noise, amb certs paral·lelismes amb el primer disc de The Redsuns (posats a escollir un producte de la terra). Després, la versió del controvertit "El imperio contraataca" de Los Nikis, la pausada i melòdica "El porqué de las caras C" o "Las tribulaciones de un chino en Japón" connecten més amb el disc que vindria després, "Mente de Perro".
Veieu el que us dic? "Todo Superman tiene su kriptonita" és un disc variadíssim i que té una gran virtut: no resulta cansat a cap moment. És d'aquests discs que podries escoltar perfectament tres vegades seguides i, quan acaba el darrer tema, penses: "I si li torn a pitjar al "play"? Insisteixo que no és el millor àlbum de Doctor Martín Clavo, però sí que puc assegurar que aquest disc debut té una sèrie de moments absolutament deliciosos, així com algunes cançons que, perfectament, podrien - i haurien - d'estar incloses dins d'un imaginari greatest hits de la banda.
Doctor Martín Clavo - "Todo Superman tiene su kriptonita" (2002)
No hay comentarios:
Publicar un comentario