EL DIABLO EN EL OJO - Discografia

Avui és el torn de treure la pols i reivindicar amb força el llegat musical de El Diablo En El Ojo, possiblement la banda amb el so més arriscat, personal i característic del lustre 2000-2005. No exager: Jordi Maranges (veu), Michael Mesquida (guitarra), Xisco Joan (baix), Marc Melià (teclats) i Lluís Bestard (bateria) van dur al límit la seva música per oferir alguns dels moments més brillants de la música independent mallorquina gràcies a dos discs, "Nit" (2001) i "Diablomar" (2003), i els EP's "Moon Tears" (1999) i "The Ballad of Kim Carson" (2001).

Aquí, als seus discs, l'experimentació musical s'uneix a la sensibilitat poètica i a influències tan àmplies com Nick Cave & The Bad Seeds, Beasts Of Bourbon, Van der Graaf Generator o Manta Ray. El resultat? Cançons atmosfèriques, barroques, decadents i pertorbadores; tan arriscades com valentes; tan esquinçadores com reconfortants. La personalíssima veu de Jordi Maranges s'enreda dins un context ric i ple de detalls que no es poden captar amb una única escolta: El Diablo En El Ojo exigeix paciència perquè és un grup difícil d'escoltar. Insistesc: ells jugaven a una lliga apart que els va convertir en els grans incompresos de la seva generació; no obstant això, avui, 10 anys després del seu debut, la seva música segueix amb la mateixa força i bellessa, tal vegada per la seva fortíssima personalitat, inalterada amb el pas del temps.

Després de la dissolució del grup, Michael Mesquida ha seguit en actiu amb els Satellites, Oliva Trencada, Sexy Sadie (substituint el guitarrista Carlos Pilán) i més recentment amb Rec-On. Per la seva part, Jordi i Marc formaren a Barcelona el duo experimental El Piano Ardiendo, tot i que el vocalista ha seguit forjant-se un nom amb el projecte en solitari Maranges.

DESCÀRREGA

El Diablo En El Ojo - "Moon Tears" (1999) - EP

El Diablo En El Ojo - "Nit" (2001)

El Diablo En El Ojo - "The Ballad Of Kim Carson" (2001) - EP

El Diablo En El Ojo - "Diablomar" (2003)

L.A. - "Heavenly Hell Naked" (2010)

A mi sempre m'ha agradat L.A, ja des de l'època del més absolut underground amb Dreamville Records. El bot a una multinacional com Universal ha capgirat la vida de Lluís Albert Segura (The Nash, Glycerine, Los Valendas) i ha catapultat el disc "Heavenly Hell" - el primer disc d'aquesta nova etapa - com una de les majors sensacions del 2009. El disc està bé, i resulta un oasi esperançador a un panorama nacional dominat per la música idiotitzant, la d'estrelletes repugnants i hits cap-de-faves d'usar i tirar; tot i així, em resultà decebedor. No vull semblar un purista: no recrimin a Lluís Albert el haver fitxat per una multinacional per què, de fet, aquesta és una de les majors alegries que ha pogut tenir la música illenca aquests darrers anys.

El problema de "Heavenly Hell" és que no em resultava ni la meitat de bo o fascinant que el mastodòntic doble CD "Welcome Halloween". Sentia - des de la meva humil perspectiva d'oient i seguidor - que l'esperit de L.A, aquella sencillesa, aquella autenticitat de les gravacions amb Dreamville Records en part s'havia esvaït amb una mega-producció i altres músics per enmig. Molta altra gent també pensava el mateix i no van poder evitar dur-se les mans al cap després d'haver sentit la fluixa versió del "Tesoros", d'Antonio Vega a duo amb Nena Daconte.

Quan vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar a L.A., a juny del 2010, per Ràdio Marratxí, i de pas gaudir d'un grapat de cançons en acústic al mateix programa, ell mateix em va comentar, fora de micro, que en acabar l'estiu tornaria a les arrels més acústiques, ell totsol, sense ningú més. I efectivament, així ha estat: el novembre del mateix any aprofità per publicar una versió acústica de "Heavenly Hell". Una passa enrera? Una publicació encertada? Aquí segurament hi ha una confrontació de sentiments per part de molts dels seus seguidors. Es podrien fer interpretacions punyeterones sobre aquest disc (sequia creativa, oportunisme econòmic, etc), però la meva lectura és que aquest és el "Heavenly Hell" que jo hagués volgut escoltar al seu moment. Les cançons adquireixen una nova dimensió reduïdes a una veu acompanyada d'una guitarra acústica; a més, una nova versió de "Walk in the park", cançó apareguda prèviament a "Welcome Halloween", no fa més que demostrar el viratge cap a les arrels d'un artista d'indubtable talent com és L.A.

Com he dit altres vegades, no soc partidari de penjar música recentment publicada a Illa Sonora, a no ser que el mateix artista/grup ho sol·liciti. El problema, en aquest cas, és que que "Heavenly Hell Naked" no ha gaudit de la difusió que va tenir el seu àlbum predecesor; de fet, molta gent ni tan està al corrent de la seva publicació. Els mateixos periodistes de ràdio i premsa que el 2009 lloaven amb insistència el "Heavenly Hell"... On s'han ficat? Per això, doncs, em faig valer d'un link anònim i totalment alié a Illa Sonora que han utilitzat un bon grapat de blogs amb distintes finalitats. La d'aquí, ja la sabeu: difondre i promocionar la música, la bona música que fan els nostres artistes.

DESCÀRREGA

L.A. - "Heavenly Hell Naked" (2010)



EMPLEADO DEL MES - "Empleado del Mes" (2004)

Avui en dia són uns grans desconeguts pel públic illenc, però hi va haver una època (la primera meitat de la passada dècada) en la qual Empleado del Mes van ser una de les bandes capdavanteres de l'escena palmesana; una fama reforçada, en part, pel fet de que dos dels seus components despatxaven a la tenda d'instruments Musicasa. L'eix d'aquesta banda van ser dos germans nascuts a Jaén, Sergio (guitarra i veu, ex-Doctor Martín Clavo) i Juanjo (guitarra), al capdavant d'una formació per la qual passaren un bon grapat de músics fins que la entrada de Santi (baix) i Manu (bateria) va estabilitzar la situació.

Després d'un grapat de maquetes cassonales ("Un fin de semana en Can Estrella", "Directo en la sala de juntas", etc), Empleado del Mes van cap a Granada per enregistrar aquest, el seu primer i únic disc, al Refugio Antiaéreo, estudis on graven Los Planetas des de l'any 2000; a les tasques de producció, s'hi incorpora Carlos Hernández (Los Planetas, Mercromina), mentre que l'edició corr per compte de Stereo Records, un efímer segell mallorquí que edità, al seu dia, els discs de Glycerine.

Amb tot aquest background, és inevitable pensar que entre Empleado del Mes i  Los Planetas hi ha una considerable similitud, i en part és cert (cançons com "¿Quieres escucharla otra vez?" són testimonis del que estic dient). Però el que salva als mallorquins de ser una còpia més d'aquests clàssics del Indie nacional és que el seu so és mes cru, contundent, brut i distorsionat. A més, a les seves cançons hi podem percebre altres influències interesants; per una banda, de grups del Rock independent Lagartija Nick, Manta Ray o fins i tot Surfin' Bichos; per l'altra, de grups anglosaxons com Black Rebel Motorcycle, Dinosaur Jr. o Nada Surf. Una banda oblidada no tan sols per recordar, sinó per re-descobrir.

DESCÀRREGA

Empleado del Mes - "Empleado del mes" (2004)



SICK GAIN - "Inner Dreams" (1999) - Demo

Aquesta nova aportació ve de part de Jeroni Sancho, posseïdor d'una col·lecció de discs únicament comparable a una gran capsa de Pandora. Avui rescatem una de les dues maquetes que enregistraren el quintet manacorí Sick Gain, rebatejats com Sick Game per la revista madrilenya Heavy-Rock.

Poca cosa es sap avui de Sick Gain; de fet, no hi ha pràcticament cap tipus d'informació a la xarxa. El grup el formaren Jeroni Brunet (veu), Miquel Pasqual (guitarra), Toni Aranda (guitarra), Jaume Llodrà (baix) i Àngel Ríos (bateria); Pablo Ochando (La Granja, Dawholeenchilada) va ser l'encarregat de produïr aquesta maqueta als estudis Electric Chair, aleshores nous de trinca, i treure un so boníssim al quintet, possiblement millor que el de molts de discs publicats aleshores. Sick Gain i el seu "Inner Dreams" ens ofereixen 5 cançons molt entretingudes de pur Heavy Metal a l'europea, amb pinzellades de Speed Metal, Power i, fins i tot, Progressiu.

Pocs anys després, l'activitat de Sick Gain s'aniria pausant fins la seva dissolució. Únicament Àngel Ríos ha seguit donant canya amb Trestrece, Anegats, The Ugly Bitches, Lady Vinyl i un llarg etcètera... Però, per l'amor de Déu! Què li donen de menjar a aquest home?

DESCÀRREGA

Sick Gain - "Inner Dreams" (1999) - Demo

JUANITO PERCHA Y LOS COLGAOS - "Juanito Percha y Los Colgaos" (1989) - EP

Malgrat un nom tan estravagant com el seu, Juanito Percha & Los Colgaos són tota una institució a la música dels 80's a Mallorca. Podriem dir d'ells que són la punta del iceberg d'una generació de grups mallorquins de Rockabilly que va florir des de finals dels 80's i els primers 90's. Amb Juanma al capdavant (avui, membre de Mad Rumblers), el grup es va guanyar una boníssima reputació gràcies a melodíes aferradisses i cançons hímniques que ens remeten als catalans Los Rebeldes, aleshores al capdavant de l'escena del Rockabilly nacional.

Publicaren aquest mini-LP amb el segell Blau l'any 1989, potser al seu millor moment, quan van quedar segons al VII Concurs de Pop-Rock de Palma, després d'una disputadíssima final amb Susie Q. Després, editaren un single en 7", de nou amb Blau: "Debo estar mal" (1991). Des d'aquest moment, no se ben bé què va passar amb ells, però per a l'història queda el EP "Juanito Percha y Los Colgaos", testimoni imprescindible d'una de les millors bandes de Rockabilly que hagui donat la nostra illa.

DESCÀRREGA

Juanito Percha y Los Colgaos - "Juanito Percha y Los Colgaos" (1989) - EP



ÚLTIMO PRESO - "2000-2005" (Discografia)

Mallorca ha sabut exportar, apart de sobrassades i ensaïmades, polítics corruptes i guiris envermellits, el que pel meu gust és el Hardcore més acollonant que s'ha gravat en tot l'estat. Xovinisme? Exageració? Jo l'únic que se és que el nivell d'aquí era altíssim, tant en directe com en estudi, i que a fora es reconeix molt més la feina que fan alguns dels nostres grups. Una mostra del bon Hardcore que s'ha fet aquí és el material que enregistraren Último Preso, una banda enorme. Aquest disc, tan pirata com improvisat, resumeix en 24 cançons d'autèntic infart el lustre d'existència d'aquesta banda.

En poca més de mitja hora que dura, podem trobar-hi el seu 7" homònim, editat per Cry Out Records el 2001, el split amb els catalans Nosferatus, del 2004 i l'altre split que editaren, un any després, amb els locals Disease. El cop de gràcia final el posa la cançó inclosa al recopilatori "Ja n'hi ha prou" (2003). Hardcore assassí i violent, no apte per oïdes sensibles. Això és Último Preso.

DESCÀRREGA

ÚLTIMO PRESO - "2000-2005"



AGORAZHEIM - "The Devil's Wail" (2004) - EP

Segur que més d'un lector trobava a faltar una mica de canya a aquest blog; per tant, avui rescatarem una gravació perduda i mala de trobar com aquest EP/disc de Agorazheim. Agraïments, de nou, a Jeroni Sancho, que ha aportat el artwork que em faltava de "The Devil's Wail". Agorazheim sorgeixen a l'any 1997, i formen part d'una primeríssima onada de bandes mallorquines d'un estil tan exòtic i poc explotat com era, aleshores, el Black Metal. Tot i que hi va haver alguns canvis de components, la formació clàssica la formaven Hemophagus (Miguel Àngel Riutort Rosselló, "Mega"), guitarra rítmica, teclats i veu; Porfiria (Eva Molina), baix i veu; Toñejo (Antonio Fructuoso), bateria; i finalment Leinadzheim (Dani), guitarra solista. Tradicionalment se'ls ha considerat una banda de Black Metal, tot i que cal fer una sèrie de matissos que els diferencien de clàssics com, no se, uns Immortal o uns Mayhem; a la seva música, hi trobam el rastre melòdic, sinfònic i barroc de Cradle Of Filth o Dimmu Borgir, però també una forta, fortíssima base de Heavy Metal clàssic, en la forma de construïr les cançons, els riffs, els solos... Que no estranyi, doncs, que un grup de les seves característiques compartís escenari amb Hammerfall, Obús, Avalanch, Centinela...

La seva primera demo, "The House of the Dead"  (2000) no va passar desapercebuda a una Mallorca, com deia, verge en matèria extrema. "The Devil's Wail" (2004), un EP tan extens com un àlbum, els va confirmar com una de les formacions extremes més populars de Mallorca, en part gràcies a la feina de la premsa i el savoir faire del quartet en directe. Però després la cosa es va refredar, just quan preparaven un disc ("The Ordeal") que crec que ni va arribar a veure la llum. Però, després de la desaparició d'Agorazheim, hi va seguir la música: Eva i Toñejo, que també passaren per Hidden Destiny, van trobar el seu lloc amb Unburial, un grup d'excel·lent Black/Death. Miquel Àngel "Mega", també membre dels desapareguts Linear Phase gaudeix d'un notable èxit amb Bleed The Man i el disc "Behind The Walls Of Reality"; més endarrerit, hi ha en Dani, que segueix donant canya amb Venus Inferna. Tal vegada ha perdut l'impacte que tenia quan va sortir, però "The Devil's Wail" és un referent per entendre un estil tan poc explotat a les Illes com és el Black Metal.

DESCÀRREGA

Agorazheim - "The Devil's Wail" (2004) - EP

CORC - "Calitja" (2010) - PROMO

Delícia, joia, maravella... No se'm ocorr altra manera de definir aquest disc. Darrera d'ell s'hi amaguen Xavier Rubí i Enric Cuéllar, de Poal, que des de març del 2009 fins setembre del 2010 han estat treballant en les 10 cançons que formen aquest "Calitja".

Tot el que havia anat escoltant aquests mesos al seu Myspace m'havia semblat la òstia, però ara, amb el disc a les mans, és quan puc dir que aquestes cançons adquireixen una nova dimensió, superant totes les expectatives - altíssimes, per cert - que hi tenia posades. "Calitja" no és gran: és enorme. Són prop de 40 minuts que captiven, hipnotitzen i emocionen, tant a l'oïda com a l'ànima. Just a uns moments en el que a la música experimental comencen a sorgir avalanxes de grups pretenciosos sense gràcia o xispa, Corc sorprenen per un so senzill, càlid i molt humà, que ens remet en petites dosis a l'escola de Tucson (Friends of Dean Martinez, Calexico), a la música folk americana, amb l'esperit minimalista, elegant i oscur de Bohren & der Club of Gore o les atmòsferes cinèfiles de Tulsa Drone o Mount Eerie.

Per raons d'ètica, no vull posar discs que acaben de ser publicats, a no ser que els mateixos grups ho sol·licitin. Seria un poc porcada, no? Per això mateix, per compartir amb tots voltros aquesta música tan collonuda i difondre amb una mica més de força la proposta de Corc, he seleccionat quatre cançons de "Calitja" i he creat aquesta promo improvisada i digital. Si vos agrada el que heu escoltat, per favor, pillau-vos el disc original. La tirada és escaça, i la podreu trobar per 10 € a Xocolat i la cervesseria Guirigall. Regalau al vostre cor i a les vostres orelles aquesta maravella de disc.

DESCÀRREGA 

Corc - "Calitja" (2010) - Promo