DIRECCIÓN PROHIBIDA - "Cartas Marcadas" (1991) - Single 7"

De singles va la cosa; si ahir en rescatarem un dels manacorins Grupo 15, avui farem el mateix amb Dirección Prohibida, una de les bandes que protagonitzaren la crònica del Pop-Rock illenc a principis dels anys 90's.

La banda, que començà la seva activitat l'any 1989, estava formada per Quique (veu, guitarra), Javi (guitarra), Rafa (baix), Toni (saxo) i Francis (bateria): el seu era un Pop-Rock molt típic i corrent en el que el saxo li donava un aire més propi dels 80's. Enregistaren una maqueta a gener de 1990 i un any després editaren el seu únic single oficial, aquest "Cartas Marcadas". No arribaren massa enfora, ja que l'any 1992 - després d'haver gravat una nova demo - es van disoldre. Aleshores, Toni, el saxofonista, canvià el seu instrument per un micro i començà un nou projecte anomenat En el Nombre del Padre.

DESCÀRREGA

Dirección Prohibida - "Cartas Marcadas" (1991) - Single 7"



GRUPO 15 - "Lo Digo Así" (1971) - 7"

La veritat és que tenia pensat penjar dos interesantíssims EP's de Los 5 del Este, però trescant m'he trobat abans amb aquesta raresa dels 70's que trob que val la pena rescatar, comentar i compartir.

Si no vaig errat, crec que és el darrer single que editaren els manacorins Grupo 15, l'any 1971. Es tracta d'un 7" oblidat i un tant injuriat, tal vegada perquè pertany a l'època més desconeguda de la banda; lluny quedaven aquelles versions dels Beatles, els twists, les yenkas o les tonades típicament hoteleres. Amb la nova dècada, i tal vegada nous referents musicals, la banda va intentar als primers 70's un viratge cap a una cançó d'autor un poc més intimista i madura. Aquesta vessant, més acústica i americana, es tradueix amb una cara A, on versionetgen el "I am said" de Neil Diamond, que ells tradueixen com "Lo digo así".

Val, molt bé... Però baix el meu criteri, l'autèntic interès d'aquest single és la digníssima versió que fan del "If not for you", tema original de Bob Dylan aparegut a "New Morning" (1970), i que Grupo 15 converteixen en "No es para ti". Interpretada també per George Harrison al mític "All Things Must Pass" de 1970, crec que aquesta és la única versió que s'ha fet en castellà d'aquest gran tema... En fi, una raresa dins un panorama tan estrany com era la música a Mallorca a la primera meitat dels 70's.

DESCÀRREGA

Grupo 15 - "Lo Digo Así" (1971) - 7"



ESTEPES - "Estepes" (1988)

Després d'uns dies de total desconnexió - i mai millor dit - tornem a l'activitat amb una autèntica raresa de la nostra música: els llosetins Estepes. Aquest material ve de mans de Joan Toni Fuster, que ha fet una sèrie d'interesantíssimes aportacions que aniré posant a Illa Sonora al llarg d'aquesta setmana. En tot cas, un fort agraïment, no sols per haver rescatat aquestes gravacions, sinó també haver-les digitalitzades directament des d'un format cassette.

Estepes idò... I qui són aquests tipos? Doncs jo mateix no us puc dir massa coses. Ni els conec ni tampoc els vaig conèixer a la seva època; tampoc apareix res a publicacions com "Cabello de Ángel" de Fernando Merino i, ni molt manco, existeix informació d'ells a la xarxa. Res, un misteri dels grossos. L'arxiu no disposa de tracklist  ni tampoc de la portada o el títol; la data tampoc és segura. Per tant, si algú coneix a algún antic component de la banda o sap més informació, agraïria que m'enviés un correu per tal de donar un poc de llum a la història d'aquesta banda. Així doncs, deixaré que sigui el propi Joan Toni el que ens conti un poc el que recorda d'Estepes: "Només sé que són de Lloseta, on els vaig arribar a veure en directe. No sé dates, però jo els vaig conéixer amb 14 anys... així que sobre 1990. No sé com va caure a ses meves mans, però Estepes tenien un LP publicat, del qual no he trobat res en absolut per sa xarxa. Només dir-te que són una banda d'un frikisme absolut. La seva música me sona a escoltes, a Dylan, a mod i a música religiosa-cristiana, amb melodies aferradisses. Ahir ho escoltava en es cotxo i es meu nin li encantava. Ses lletres tornen a ser actuals (això vol dir que totes ses èpoques anem sofrint es mateixos problemes, però per duplicat). Des primer grups mallorquins que canten en català, quasi exclussivament, abans de posar-se de moda. Jo encara no havia sentit ni els Ocults. Raresa total, gravat de cinta, però s'entèn clar". 

Actualització - Març de 2011

Tot el que envoltava a Estepes, per mi, era un absolut misteri, fins que un dels seus components, Kiko Coll, es posà en contacte amb mi per donar un poc més de llum a la història d'aquesta banda llosetina. A la fi, hem aclarit els títols de les cançons - amb versions en català de Neil Young i Bob Dylan incloses - així com l'artwork... i el més important: a partir d'ara, podrem gaudir de més informació sobre ells.

 
"Estepes va néixer a Lloseta (Mallorca), més o manco, als voltants de 1979, quan en Joan Mir i en Kiko Coll, moguts per una forta inquietud musical, començaren les primeres composicions i concerts per la zona. El duet sempre es va saber envoltar d’amics i músics per donar-li al grup un so “pop-rock” que per aquella època va tenir una molt bona acceptació. 

No va ser fins l’any 1988 quan varen enregistrar el primer treball. Un treball que es va gravar als estudis Maller de Palma, en suport “cassette” i amb so analògic, com no podia ser d’altra manera per aquells anys. La producció i els arranjaments no van ser del tot encertats, ja que sense dubte, no mostraven el so real dels directes.... malgrat això, el treball va tenir una bona acceptació. 

L’any 1992 i quan estaven al seu nivell més alt de popularitat, el grup ho deixà córrer. Aproximadament l’any 1998 el grup retornà, i al cap de dos anys (2001) editen un CD amb Blau-Discmedi en el que es nota la evolució i la maduresa de les seves noves cançons. El gener del 2004 varen fer el darrer concert al teatre de Lloseta. Va ser un concert acústic (guitarra, baix i violí) i molt intimista, on el duet llosetí va fer un recull dels temes de la primera i de la segona època i que indubtablement sonar a l’acomiadament definitiu".

DESCÀRREGA

Estepes - "LP" (1988)



PETIT - "Loveshines Firefly" (2009)

Petit és més que una banda; és més que un projecte personal pel seu fundador, Joan Castells. Escoltant "Loveshines Firefly" te'n adones que hi ha un sentiment real i tangible a cada cançó; que a una industria on predominen les tendències superficials, la pose i la poca imaginació, hi pot haver artistes capaços d'oferir música honesta, música sincera... i aixó és una cosa que s'hauria de valorar.

Perdó! Ja atur de divagar. Petit és una banda amb anys i anys a les seves esquenes; es formà l'any 2004, i després d'un EP, "Soulsaver Bird" (2005), edità el seu primer disc l'any 2009, aquest "Loveshine Firefly". Es tracta d'un disc molt madur i cavil·lat amb una gran avantatge: mourer-se entre el Folk, el Rock, el Pop i la cançó d'autor i fer de tot això una barreja sòl·lida i consistent. Agafem un poc del Leonard Cohen més sobri i del Bruce Springsteen més folkie, i mesclem-ho amb Wilco, Neil Young o Peter, Paul and Mary. El resultat de tot això és "Loveshines Firefly", un disc tan entretingut com captivador on trobem precissament aquesta música honesta i sincera a la qual feia referència al principi d'aquesta entrada.

DESCÀRREGA

Petit - "Loveshine Firefly" (2009)



TE CORRS - Discografia

...Just ahir varem decidir adéu; hem decidit posar punt i final a la maquinària de Te Corrs després d'un grapat de mesos d'improductivitat i de desmotivació general. Amem, cada un té els seus propis truis, responsabilitats i històries... Així que, amb un panorama així, hem optat per deixar-ho, mantinguent un record guapo de tot allò que ferem junts i, com no, el bon rollo que ens ha caracteritzat fins a dia d'avui. Així doncs, un petit auto-homenatge per noltros, un grup d'amics que s'ho varen passar lo millor que van poder.

Te Corrs neix com idea (repetesc: com idea) a l'estiu del 2004. Primer de tot ens varem dir Pèl de Conyo, però decidirem canviar-ho per un altre nom un poc més finet. Aleshores, en Toni N. (bateria) i jo mateix (guitarra) formàvem part de Sweet Grass, un grup de versions de clàssics de Free, Guns 'n Roses, Aerosmith, Bon Jovi... I no sé que putes ens va pegar, que una nit ens entrà la curolla de formar un grup més desenfadat, més divertit, més salvatge. Així que, juntament amb en Mateu (veu) varem muntar una espècie de projecte paral·lel on jugavem a ser uns nous Ossifar, sols que més rockers i infinitament més degenerats. Si; degeneració tal vegada sigui la paraula clau d'aquesta història. Total, que aleshores quedavem quan podíem i ens anava bé, així que tira a tira, i entre versions de Ramones i Ossifar, varem anar treient un repertori ajudats pels nostres amics Bacardi i Smirnoff. Ritmes molt bàsics i primitius; lletres porques i obscenes; tornades aferradisses; i actitud, sobretot molta actitud. No faltaren referents de la macarreria i la festa grossa a la hora de nodrir el nostre so: The Clash, Mötley Crüe, Sex Pistols, UK Subs, Hanoi Rocks, Hellacopters, The Black Halos, AC/DC, Slade... Havia dit els Ramones?

Insistesc: Te Corrs, a aquells moments, era com un passatemps. El grup, pròpiament dit, va néixer l'any 2006, quan s'incorporen tres bergants amb ganes de fer renou: Amado (veu), Toni R. (guitarra) i Guiem (baix, ex-Desastre, ex-Sis Pitos, etc). Aquell moment va ser la òstia. No hi havia cap vergonya ni una i feiem lo que voliem; assatjos intensos; concerts encara molt més intensos; excessos, anades d'olla, excentricitats, gateres... Un total i absolut desgavell. Enregistrarem primer una demo, "Porc 'n Roll", que no és més que un assaig enregistrat un poc a la puta, que varem passar a alguns dels nostres amics. Però a l'estiu/tardor del 2007 varem voler fer una espècie de disc. El resultat és "Sexe, Herbes Dolces i Rock 'n Roll", enregistrat al nostre local d'assaig a tota una sèrie de sessions caòtiques a més no poder.

Seguirem fent concerts, incorporant una posta en escena cada cop més currada. Disfresses, fum, bengales i, finalment, una gran polla de cartró pedra que amollava foc per la punta del capullo. Tot valia mentre ens ho passasim bé. Unes nits petavem garitos; d'altres, tocavem davant els cabrers, com aquell que diu, i gràcies. Cap el 2010 enregistrarem un EP a un estudi, i poc després en Toni N. deixa el grup. Entrà aleshores en Pope, procedent dels progressius Teix i del efimer experiment Pray For Mojo. Varem seguir fent bolos de tota mena fins que, a finals de l'estiu d'aquell any n'Amado, àvid de noves experiències musicals, decideix abandonar el vaixell. Després vingueren uns mesos de cavil·lar què feim i què no feim... i finalment, l'adéu.

Ens ha faltat algun concert d'acomiadament, però bé... Cada un de noltros segueix fent música com millor sap a altres bandes. El bon record i els amics que varem anar fent aquests anys, per sort, hi són.

DESCÀRREGA

Te Corrs - "Sexe, Herbes Dolces i Rock 'n Roll" (2008)

Te Corrs - "Te Corrs" (2010) - EP

PANDILLA BASURA - "Reactor 4" (2011) - Demo

TR-808 TR -707, TB-303, SH 101... Però què cony fa a Mallorca una banda passejant-se amb capses  de ritme i sintetitzadors dels anys 80? Què pensaveu, que el revival dels 80's tan sols es limitava a treure del fons de l'armari velles camisetes, imitar les cabelleres d'en Morrisey o ballar entre espasmes a lo Ian Curtis al garito de moda? Idò no. Acaba d'aparèixer un nou grup mallorquí... i quan dic "acaba d'aparèixer" vull dir que just fa tres mesos que s'ha format. Ells són Pandilla Basura, un grup a mig camí entre la Electrònica i el New Wave, però que té els ulls posats en els anys 80's, i més concretament en bandes com Joy Division, Devo, Kraftwerk o Gary Numan.

No negaré que estic un poc verd en aquesta vessant musical, però la proposta de Óscar, Kike Franco, Mark Franco és suficientment interessant com per no deixar-la de banda. Aquí hi ha bones idees i, sobretot, de fer música... així que endavant i sort!

PD: A falta de portada... Fotos de Pandilla Basura, a càrrec de Moi Lottie.

DESCÀRREGA

Pandilla Basura - "Reactor 4" (2011) - Demo



MARFAN - Discografia

La síndrome de Marfan és una malaltia rara del teixit connectiu que afecta principalment el sistema cardiovascular, els ulls i sistema osteo-muscular Es caracteritza per un augment inusual de la longitud dels membres, afectant una de cada 5.000-7.000 persones, la qual cosa la converteix en la malaltia rara més freqüent. Això diu la Wikipèdia. Rars, però poc freqüents, són Marfan, una banda illenca formada per Joan Toni Fuster (veu, teclats, ordinadors), Joan Jaume (baix) i VJ. Mateu Fco. Ambrós (sintetitzador).

Marfan, "una mena d'alter ego de Joan Toni Skarabat", debutà l'any 1997 amb una primeríssima maqueta titulada "La colonització dels ases cibernautes". Uns anys després, Joan Toni Fuster es centra en Joan Toni Skarabat, una excel·lent banda que, per desgràcia, no ha estat suficientment reivindicada, i que ens deixà dues joietes de Pop avanguardista i intel·ligent com "Deixalles en un món estàndard" (2002) i "...Ple d'ineptes, fracassats i altres espècies" (2005). L'any 2007, la banda es dissol, la qual cosa provoca un inesperat retorn de Marfan; s'enregistra, doncs, un àlbum debut, "Hologrames" (2007), on conflueixen les influències de Death In Vegas, Air, My Bloody Valentine o Amusement Parks on Fire. Es tracta d'un disc arriscat i provocador, tant a nivell musical com líric ("I se baixa ses bragues per un ianqui motorista, perquè està molt bonot i li fa tenir orgasmes. Què s'ha pensat aquesta, que a Mallorca no hi ha marbres?", canten a "Colonització"). Una mescla tan ben feta de Rock, Electrònica i Shoegaze no pot passar desapercebuda, i més si està cantada en la nostra llengua, cosa que li dona un punt extra d'originalitat i personalitat.

El 2008, Joan Toni Skarabat es transforma primer en Moments Shoegaze i, després, en L’Équilibriste, però l'activitat de Marfan continua. L'any 2009 presentaren via Myspace dos EP's: el primer, "Simbiosi", on parlen obertament del distanciament social que provoquen les drogues ("Sé que quan tanquis sa porta te fotràs a plorar, és un gest tan miserable que me tens acostumat. Ja no vull mesclar es meus sentiments tan febles, amb persones com tu"), i el segon, "Capicua", de caire més obscur i atmosfèric. "Esper que aquestes cançons - diuen - serveixin per entendre l’ansietat creativa i particular de Marfan, la necessitat de fer propostes alternatives a les actuals i de poder fabricar la música que t’agrada escoltar". Si no els heu escoltat, animau-vos a descobrir el seu pecul·liar univers amb cançons que us portaran cap a llocs on mai havieu estat abans.

DESCÀRREGA

Marfan - "Hologrames" (2007)

Marfan - "Simbiosi" (2009) - EP

Marfan - "Capicua" (2009) - EP



LOS MALDITOS - Discografia (1990-2006)

Possiblement, el grup de la seva generació que millor ha envellit i, també, dels més complets que donà la dècada dels 90's; el seu llegat sona, encara ara, tan fresc com atractiu. Los Malditos varen anar vius, i en lloc de cercar fòrmules fàcils que els convertissin en un grup apte per a tots els públics agafaren, amb molt d'encert, elements d'altres estils com el Garage, el Punk dels 70's, el Rock & Roll clàssic... Un grup capaç de reivindicar a parts iguals a Motörhead i a The Velvet Underground, per força, no podia passar desapercebut, i més a aquella època. Però a més, Los Malditos reverenciaren també el llegat de The Saints, The Beatles, The Clash, The Who i, en general, el bon Rock anglosaxó fet entre els 60's i 70's.

El grup va sofrir un bon grapat de canvis de formació, però al capdavant sempre hi va ser - i hi ha estat - el guitarrista i vocalista Monserrat Santandreu, pilar i força motriu d'un projecte musical iniciat l'any 1987. Enregistraren el seu primer disc l'any 1991, després d'haver guanyat el VIII Concurs de Pop-Rock del Ajuntament de Palma, LP que rellançaren baix el títol de "Flores Muertas". A finals de 1994, Los Malditos presentaren el seu segon disc, "A Salvo de las Serpientes", un disc on s'apropen encara més al Rock clàssic en castellà de mites com a Burning. I uns pocs anys després, l'any 1999 editaren "Radio Anfetamina", un excel·lent disc que passà un tant desapercebut en comparació als seus predecesors.

Aquests tres discs, per tant, formen la seva recomenable discografia. No obstant, he inclós una compilació cassolana titulada "Canciones malditas" on es reuneixen cançons (principalment versions de Flamin' Groovies, Los Salvajes o Cerebros Exprimidos, entre d'altres), de que van veure la llum a distints recopilatoris al llarg dels anys 90 i el primer lustre del segle XXI.

DESCÀRREGA

Los Malditos - "Flores Muertas" (1991)

Los Malditos - "A salvo de las serpientes" (1994)

Los Malditos - "Radio Anfetamina" (1999)

Los Malditos - "Canciones Malditas" (1990-2006)