ESTEPES - "Estepes" (1988)

Després d'uns dies de total desconnexió - i mai millor dit - tornem a l'activitat amb una autèntica raresa de la nostra música: els llosetins Estepes. Aquest material ve de mans de Joan Toni Fuster, que ha fet una sèrie d'interesantíssimes aportacions que aniré posant a Illa Sonora al llarg d'aquesta setmana. En tot cas, un fort agraïment, no sols per haver rescatat aquestes gravacions, sinó també haver-les digitalitzades directament des d'un format cassette.

Estepes idò... I qui són aquests tipos? Doncs jo mateix no us puc dir massa coses. Ni els conec ni tampoc els vaig conèixer a la seva època; tampoc apareix res a publicacions com "Cabello de Ángel" de Fernando Merino i, ni molt manco, existeix informació d'ells a la xarxa. Res, un misteri dels grossos. L'arxiu no disposa de tracklist  ni tampoc de la portada o el títol; la data tampoc és segura. Per tant, si algú coneix a algún antic component de la banda o sap més informació, agraïria que m'enviés un correu per tal de donar un poc de llum a la història d'aquesta banda. Així doncs, deixaré que sigui el propi Joan Toni el que ens conti un poc el que recorda d'Estepes: "Només sé que són de Lloseta, on els vaig arribar a veure en directe. No sé dates, però jo els vaig conéixer amb 14 anys... així que sobre 1990. No sé com va caure a ses meves mans, però Estepes tenien un LP publicat, del qual no he trobat res en absolut per sa xarxa. Només dir-te que són una banda d'un frikisme absolut. La seva música me sona a escoltes, a Dylan, a mod i a música religiosa-cristiana, amb melodies aferradisses. Ahir ho escoltava en es cotxo i es meu nin li encantava. Ses lletres tornen a ser actuals (això vol dir que totes ses èpoques anem sofrint es mateixos problemes, però per duplicat). Des primer grups mallorquins que canten en català, quasi exclussivament, abans de posar-se de moda. Jo encara no havia sentit ni els Ocults. Raresa total, gravat de cinta, però s'entèn clar". 

Actualització - Març de 2011

Tot el que envoltava a Estepes, per mi, era un absolut misteri, fins que un dels seus components, Kiko Coll, es posà en contacte amb mi per donar un poc més de llum a la història d'aquesta banda llosetina. A la fi, hem aclarit els títols de les cançons - amb versions en català de Neil Young i Bob Dylan incloses - així com l'artwork... i el més important: a partir d'ara, podrem gaudir de més informació sobre ells.

 
"Estepes va néixer a Lloseta (Mallorca), més o manco, als voltants de 1979, quan en Joan Mir i en Kiko Coll, moguts per una forta inquietud musical, començaren les primeres composicions i concerts per la zona. El duet sempre es va saber envoltar d’amics i músics per donar-li al grup un so “pop-rock” que per aquella època va tenir una molt bona acceptació. 

No va ser fins l’any 1988 quan varen enregistrar el primer treball. Un treball que es va gravar als estudis Maller de Palma, en suport “cassette” i amb so analògic, com no podia ser d’altra manera per aquells anys. La producció i els arranjaments no van ser del tot encertats, ja que sense dubte, no mostraven el so real dels directes.... malgrat això, el treball va tenir una bona acceptació. 

L’any 1992 i quan estaven al seu nivell més alt de popularitat, el grup ho deixà córrer. Aproximadament l’any 1998 el grup retornà, i al cap de dos anys (2001) editen un CD amb Blau-Discmedi en el que es nota la evolució i la maduresa de les seves noves cançons. El gener del 2004 varen fer el darrer concert al teatre de Lloseta. Va ser un concert acústic (guitarra, baix i violí) i molt intimista, on el duet llosetí va fer un recull dels temes de la primera i de la segona època i que indubtablement sonar a l’acomiadament definitiu".

DESCÀRREGA

Estepes - "LP" (1988)



PETIT - "Loveshines Firefly" (2009)

Petit és més que una banda; és més que un projecte personal pel seu fundador, Joan Castells. Escoltant "Loveshines Firefly" te'n adones que hi ha un sentiment real i tangible a cada cançó; que a una industria on predominen les tendències superficials, la pose i la poca imaginació, hi pot haver artistes capaços d'oferir música honesta, música sincera... i aixó és una cosa que s'hauria de valorar.

Perdó! Ja atur de divagar. Petit és una banda amb anys i anys a les seves esquenes; es formà l'any 2004, i després d'un EP, "Soulsaver Bird" (2005), edità el seu primer disc l'any 2009, aquest "Loveshine Firefly". Es tracta d'un disc molt madur i cavil·lat amb una gran avantatge: mourer-se entre el Folk, el Rock, el Pop i la cançó d'autor i fer de tot això una barreja sòl·lida i consistent. Agafem un poc del Leonard Cohen més sobri i del Bruce Springsteen més folkie, i mesclem-ho amb Wilco, Neil Young o Peter, Paul and Mary. El resultat de tot això és "Loveshines Firefly", un disc tan entretingut com captivador on trobem precissament aquesta música honesta i sincera a la qual feia referència al principi d'aquesta entrada.

DESCÀRREGA

Petit - "Loveshine Firefly" (2009)



TE CORRS - Discografia

...Just ahir varem decidir adéu; hem decidit posar punt i final a la maquinària de Te Corrs després d'un grapat de mesos d'improductivitat i de desmotivació general. Amem, cada un té els seus propis truis, responsabilitats i històries... Així que, amb un panorama així, hem optat per deixar-ho, mantinguent un record guapo de tot allò que ferem junts i, com no, el bon rollo que ens ha caracteritzat fins a dia d'avui. Així doncs, un petit auto-homenatge per noltros, un grup d'amics que s'ho varen passar lo millor que van poder.

Te Corrs neix com idea (repetesc: com idea) a l'estiu del 2004. Primer de tot ens varem dir Pèl de Conyo, però decidirem canviar-ho per un altre nom un poc més finet. Aleshores, en Toni N. (bateria) i jo mateix (guitarra) formàvem part de Sweet Grass, un grup de versions de clàssics de Free, Guns 'n Roses, Aerosmith, Bon Jovi... I no sé que putes ens va pegar, que una nit ens entrà la curolla de formar un grup més desenfadat, més divertit, més salvatge. Així que, juntament amb en Mateu (veu) varem muntar una espècie de projecte paral·lel on jugavem a ser uns nous Ossifar, sols que més rockers i infinitament més degenerats. Si; degeneració tal vegada sigui la paraula clau d'aquesta història. Total, que aleshores quedavem quan podíem i ens anava bé, així que tira a tira, i entre versions de Ramones i Ossifar, varem anar treient un repertori ajudats pels nostres amics Bacardi i Smirnoff. Ritmes molt bàsics i primitius; lletres porques i obscenes; tornades aferradisses; i actitud, sobretot molta actitud. No faltaren referents de la macarreria i la festa grossa a la hora de nodrir el nostre so: The Clash, Mötley Crüe, Sex Pistols, UK Subs, Hanoi Rocks, Hellacopters, The Black Halos, AC/DC, Slade... Havia dit els Ramones?

Insistesc: Te Corrs, a aquells moments, era com un passatemps. El grup, pròpiament dit, va néixer l'any 2006, quan s'incorporen tres bergants amb ganes de fer renou: Amado (veu), Toni R. (guitarra) i Guiem (baix, ex-Desastre, ex-Sis Pitos, etc). Aquell moment va ser la òstia. No hi havia cap vergonya ni una i feiem lo que voliem; assatjos intensos; concerts encara molt més intensos; excessos, anades d'olla, excentricitats, gateres... Un total i absolut desgavell. Enregistrarem primer una demo, "Porc 'n Roll", que no és més que un assaig enregistrat un poc a la puta, que varem passar a alguns dels nostres amics. Però a l'estiu/tardor del 2007 varem voler fer una espècie de disc. El resultat és "Sexe, Herbes Dolces i Rock 'n Roll", enregistrat al nostre local d'assaig a tota una sèrie de sessions caòtiques a més no poder.

Seguirem fent concerts, incorporant una posta en escena cada cop més currada. Disfresses, fum, bengales i, finalment, una gran polla de cartró pedra que amollava foc per la punta del capullo. Tot valia mentre ens ho passasim bé. Unes nits petavem garitos; d'altres, tocavem davant els cabrers, com aquell que diu, i gràcies. Cap el 2010 enregistrarem un EP a un estudi, i poc després en Toni N. deixa el grup. Entrà aleshores en Pope, procedent dels progressius Teix i del efimer experiment Pray For Mojo. Varem seguir fent bolos de tota mena fins que, a finals de l'estiu d'aquell any n'Amado, àvid de noves experiències musicals, decideix abandonar el vaixell. Després vingueren uns mesos de cavil·lar què feim i què no feim... i finalment, l'adéu.

Ens ha faltat algun concert d'acomiadament, però bé... Cada un de noltros segueix fent música com millor sap a altres bandes. El bon record i els amics que varem anar fent aquests anys, per sort, hi són.

DESCÀRREGA

Te Corrs - "Sexe, Herbes Dolces i Rock 'n Roll" (2008)

Te Corrs - "Te Corrs" (2010) - EP

PANDILLA BASURA - "Reactor 4" (2011) - Demo

TR-808 TR -707, TB-303, SH 101... Però què cony fa a Mallorca una banda passejant-se amb capses  de ritme i sintetitzadors dels anys 80? Què pensaveu, que el revival dels 80's tan sols es limitava a treure del fons de l'armari velles camisetes, imitar les cabelleres d'en Morrisey o ballar entre espasmes a lo Ian Curtis al garito de moda? Idò no. Acaba d'aparèixer un nou grup mallorquí... i quan dic "acaba d'aparèixer" vull dir que just fa tres mesos que s'ha format. Ells són Pandilla Basura, un grup a mig camí entre la Electrònica i el New Wave, però que té els ulls posats en els anys 80's, i més concretament en bandes com Joy Division, Devo, Kraftwerk o Gary Numan.

No negaré que estic un poc verd en aquesta vessant musical, però la proposta de Óscar, Kike Franco, Mark Franco és suficientment interessant com per no deixar-la de banda. Aquí hi ha bones idees i, sobretot, de fer música... així que endavant i sort!

PD: A falta de portada... Fotos de Pandilla Basura, a càrrec de Moi Lottie.

DESCÀRREGA

Pandilla Basura - "Reactor 4" (2011) - Demo



MARFAN - Discografia

La síndrome de Marfan és una malaltia rara del teixit connectiu que afecta principalment el sistema cardiovascular, els ulls i sistema osteo-muscular Es caracteritza per un augment inusual de la longitud dels membres, afectant una de cada 5.000-7.000 persones, la qual cosa la converteix en la malaltia rara més freqüent. Això diu la Wikipèdia. Rars, però poc freqüents, són Marfan, una banda illenca formada per Joan Toni Fuster (veu, teclats, ordinadors), Joan Jaume (baix) i VJ. Mateu Fco. Ambrós (sintetitzador).

Marfan, "una mena d'alter ego de Joan Toni Skarabat", debutà l'any 1997 amb una primeríssima maqueta titulada "La colonització dels ases cibernautes". Uns anys després, Joan Toni Fuster es centra en Joan Toni Skarabat, una excel·lent banda que, per desgràcia, no ha estat suficientment reivindicada, i que ens deixà dues joietes de Pop avanguardista i intel·ligent com "Deixalles en un món estàndard" (2002) i "...Ple d'ineptes, fracassats i altres espècies" (2005). L'any 2007, la banda es dissol, la qual cosa provoca un inesperat retorn de Marfan; s'enregistra, doncs, un àlbum debut, "Hologrames" (2007), on conflueixen les influències de Death In Vegas, Air, My Bloody Valentine o Amusement Parks on Fire. Es tracta d'un disc arriscat i provocador, tant a nivell musical com líric ("I se baixa ses bragues per un ianqui motorista, perquè està molt bonot i li fa tenir orgasmes. Què s'ha pensat aquesta, que a Mallorca no hi ha marbres?", canten a "Colonització"). Una mescla tan ben feta de Rock, Electrònica i Shoegaze no pot passar desapercebuda, i més si està cantada en la nostra llengua, cosa que li dona un punt extra d'originalitat i personalitat.

El 2008, Joan Toni Skarabat es transforma primer en Moments Shoegaze i, després, en L’Équilibriste, però l'activitat de Marfan continua. L'any 2009 presentaren via Myspace dos EP's: el primer, "Simbiosi", on parlen obertament del distanciament social que provoquen les drogues ("Sé que quan tanquis sa porta te fotràs a plorar, és un gest tan miserable que me tens acostumat. Ja no vull mesclar es meus sentiments tan febles, amb persones com tu"), i el segon, "Capicua", de caire més obscur i atmosfèric. "Esper que aquestes cançons - diuen - serveixin per entendre l’ansietat creativa i particular de Marfan, la necessitat de fer propostes alternatives a les actuals i de poder fabricar la música que t’agrada escoltar". Si no els heu escoltat, animau-vos a descobrir el seu pecul·liar univers amb cançons que us portaran cap a llocs on mai havieu estat abans.

DESCÀRREGA

Marfan - "Hologrames" (2007)

Marfan - "Simbiosi" (2009) - EP

Marfan - "Capicua" (2009) - EP



LOS MALDITOS - Discografia (1990-2006)

Possiblement, el grup de la seva generació que millor ha envellit i, també, dels més complets que donà la dècada dels 90's; el seu llegat sona, encara ara, tan fresc com atractiu. Los Malditos varen anar vius, i en lloc de cercar fòrmules fàcils que els convertissin en un grup apte per a tots els públics agafaren, amb molt d'encert, elements d'altres estils com el Garage, el Punk dels 70's, el Rock & Roll clàssic... Un grup capaç de reivindicar a parts iguals a Motörhead i a The Velvet Underground, per força, no podia passar desapercebut, i més a aquella època. Però a més, Los Malditos reverenciaren també el llegat de The Saints, The Beatles, The Clash, The Who i, en general, el bon Rock anglosaxó fet entre els 60's i 70's.

El grup va sofrir un bon grapat de canvis de formació, però al capdavant sempre hi va ser - i hi ha estat - el guitarrista i vocalista Monserrat Santandreu, pilar i força motriu d'un projecte musical iniciat l'any 1987. Enregistraren el seu primer disc l'any 1991, després d'haver guanyat el VIII Concurs de Pop-Rock del Ajuntament de Palma, LP que rellançaren baix el títol de "Flores Muertas". A finals de 1994, Los Malditos presentaren el seu segon disc, "A Salvo de las Serpientes", un disc on s'apropen encara més al Rock clàssic en castellà de mites com a Burning. I uns pocs anys després, l'any 1999 editaren "Radio Anfetamina", un excel·lent disc que passà un tant desapercebut en comparació als seus predecesors.

Aquests tres discs, per tant, formen la seva recomenable discografia. No obstant, he inclós una compilació cassolana titulada "Canciones malditas" on es reuneixen cançons (principalment versions de Flamin' Groovies, Los Salvajes o Cerebros Exprimidos, entre d'altres), de que van veure la llum a distints recopilatoris al llarg dels anys 90 i el primer lustre del segle XXI.

DESCÀRREGA

Los Malditos - "Flores Muertas" (1991)

Los Malditos - "A salvo de las serpientes" (1994)

Los Malditos - "Radio Anfetamina" (1999)

Los Malditos - "Canciones Malditas" (1990-2006)

ZEBRA - Singles (1972-1975)

No hi ha cap tipus de discussió: el millor grup mallorquí entre 1970 i 1975 fou Zebra. Els darrers anys se'ls ha recordat dins les esferes del Rock progressiu pel seu únic disc, "Zebra" (1976), un àlbum cotitzadíssim a dia d'avui que, al seu moment, va rebre una freda acollida tant per part de la critica com del públic. No obstant això, abans de la publicació d'aquest LP hi ha vida; un total de 7 singles editats entre 1972 i 1975 i que recullen la curiosa evolució d'aquesta banda mallorquina, que tant podia nodrir-se del Rock progressiu com d'altres estils com el Folk-Rock, el Glam o el Pop en la seva màxima expressió. A diferència de "Zebra", que fou re-editat en format CD, aquests singles han estat oblidats per les companyies discogràfiques que els publicaren; no se si s'havia fet abans però, des d'Illa Sonora, us oferim tots els singles de Zebra reunits per primer cop.

Per ubicar-nos una mica millor: a finals de 1971 s'uneixen dos membres de Los Bravos, Miquel Vicens (baix) i el fantàstic vocalista anglès Andy Anderson (germà d'en Jon Anderson, de Yes), amb Manolo Marí i Vicenç Caldentey, bateria i guitarrista respectivament d'una altra formació mítica com Z-66, i un guitarrista rítmic, l'anglès David Wamsley (The Warriors). Au! Així tenim el primer super-grup de la història de Mallorca, fruït de la fusió de les dues bandes més populars de l'illa. Caldentey, però, deixa el grup al poc temps, i el seu substitut serà un jovenet procedent de Los Talayots que feia autèntiques virgueries a les sis cordes. El seu nom: Joan Bibiloni. Dit això, anem a fer un repàs a la trajectòria de Zebra; pas a pas; single a single.

This Is A Happy Song / It's All Been Dream (1972)

Publicat a setembre de 1972, és la primera referència discogràfica de Zebra i, molt possiblement, el millor material que publicaren en tota la seva trajectòria (així ho reconeix fins i tot el propi Bibiloni). Pocs grups mallorquins (pràcticament cap, de fet) havien arribat a uns límits d'inspiració, imaginació, risc i riquesa musical com la d'aquest quintet a aquest single. "This is a happy song" no engana: es tracta d'un tema a mig camí entre el Pop i el Rock que brolla alegria i bon rollo. Jo, personalment, em qued amb la cara B; "It's all been dream" és un tema un poc més anti-comercial, amb picades d'ullet al "Glass Onion" dels Beatles i a l'experimentació psicodèl·lica. Un inici prometedor, sense cap tipus de dubtes.

Carolina Girl / A Step In The Right Direction (1973)

Andy Anderson deixà el grup l'any 1972; la seva dona mor a un accident de trànsit i el músic decideix tornar a Anglaterra. Miquel Vicens també decideix abandonar Zebra. Aquí és quan el jove Bibiloni pega un cop de timó i es converteix en el nou vocalista de la banda; perquè, les coses com són... Joan Bibiloni, apart de tenir dits, també tenia unes bones cordes vocals. El rol del baixista serà assumit per Albert Candela. Aquest nou single de la banda demostra, novament, que una banda mediterrània podia sonar tan bé com una anglosaxona. "Carolina Girl" és una peça de Folk-Rock 100 % americà, que els allunya de la resta de grups mallorquins del moment. "A step in the right direction" és un tema lent amb algunes pinzellades progressives amb un tractament molt detallat i ambiciós.

Oh Daddy, Oh Mama / Escribeme Laura (1973)

Aquest disc un pas cap a la comercialitat, per dir-ho d'alguna forma. Els grups espanyols que més venien aleshores els que ho feien en castellà i, en el seu cas, la jugada - a nivell de vendes - els va sortir bé. "Oh daddy, oh mama" és una cançó de Pop-Rock de melodies simples i aferradisses, lletres fluixetes i els terribles cors femenins tan típics de la música tardo-franquisme. El vertarder interès, pens jo, està en la fantàstica cara B del single, "Escríbeme Laura", una peça de Rock & Roll amb el colorit i la vitalitat del Glam Rock anglès que tan de moda estava aleshores.

Hey Girl / To Dream On (1974)

Un dels seus singles més ben aconseguits, per dir-ho d'alguna forma. S'allunyen de fer hits comercials per fer aprofundir dins un so més, diguem, anglosaxó. "Hey Girl" és una cançó rotunda de Pop amb unes línees de baix acollonants. De nou, la sorpresa és la cara B: el Rock & Roll "To dream on" té la xuleria dels Rolling Stones i l'encant del David Bowie de l'era Ziggy Stardust. De nou, Zebra es situen a anys llum de les propostes musicals que es feien a la Mallorca d'aleshores.

Working 12 Years / Bad Bad Time (1974)

Nova demostració del savoir faire de la banda encapçalada per Bibiloni. "Working 12 years" és un tema de Folk-Rock americanot, on destaca la feina del propi Bibiloni a la guitarra i de Marí a la bateria. A la cara B ens trobem amb una versió del "Bad bad time" de The Roulettes, molt ben duita al seu terreny, però que tampoc passa per ser dels millors temes del catàleg de Zebra. 

Solo Aqui Pensando / La Vida Es Como La Vives (1974)

Una passa enrera que evidencia, pel meu gust, que Zebra sonaven molt millor quan cantaven en anglès que no pas en la llengua de Cervantes. Participaren amb aquest single a la XVI edició del Festival de Benidorm de 1974, amb la qual cosa comercialitzaren una mica més el seu so. "Solo aquí pensando" és una mescla molt barroca de Pop, Folk i Progressiu que encara té salvació... cosa que no té la festiva "La vida es como la vives", una cançó fluixa i prescindible.

I've Made My Mind / Bye Bye Baby (1975)

El darrer single abans del disc "Zebra". Aleshores, el grup tenia un nou membre, el teclista mallorquí Agustí Fernández. "I've made my mind", amb una clara influència del Reggae, formaria part del seu LP homònim. La cara B, "Bye bye baby", a mig camí entre el Pop i el Folk-Rock és un gran tema, molt ben construit i amb un ganxo melòdic considerable.

DESCÀRREGA

Descàrrega "Zebra" (1976)

ARRATOIAK - "Demo" (1998)

He de donar les gràcies, una vegada més, a Jeroni, per haver recuperat aquesta cinta de cassette, i a Ginès, per haver-la digitalitzat. Novament, el llegat d'un grup no es perdrà agafant pols a un calaix.

Pràcticament no existeix informació d'Arratoiak, mot que en basc vol dir "La Rata" o "Les Rates"... De les poques coses que podem dir d'ells és que van ser un grup de Manacor, actiu entre els anys 1995 i 1998 i format per cinc adolescents: Jaume (veu), Martí (guitarra), Toni Aranda (guitarra; membre de Sick Gain), Gaspar (baix) i finalment el bateria Àngel Rios, l'home dels mil grups (Sick Gain, The Ugly Bitches, Anegats, Trestrece, Fossil Sound, Lady Vinyl, Taifa, Cap de Fibló...).

Arratoiak es nodriren principalment del llegat de La Polla Records, Kortatu, Corroskada, The Clash ("Solien tocar en directe el "Should Stay or Should I Go", explica Jeroni Sancho) que els portà a crear un repertori a mig camí entre el Rock Radikal basc, el Punk espanyol i el Ska més combatiu. Van participar a les Mostres de Rock organitzades per l'Ajuntament de Manacor els anys 1996, 1997 i 1998, a més d'actuar a instituts i pubs de la zona de Manacor-Portocristo. "Solien ser actuacions bastant loques", subratlla Jeroni.

Aquesta maqueta mai es va editar (aquesta portada me l'he treta de la mànega per adornar un poc l'assumpte); simplement era un cassette que es va moure entre els amics del grup i que, avui, tants d'anys després, tenim el gust de rescatar.

Actualització: En Bernat Parera diu: "Es varen tornar a juntar fa un parell d'anys i feren un parell de concerts. L'únic es que en Toni Aranda no hi tocava i al seu lloc el va agafar en Guillem Reixach".

DESCÀRREGA

Arratoiak - "Demo" (1998) - Cassette