Quin goig tornar de vacances ("vacances"; ja m'enteneu) i trobar-me amb una bona tracalada de missatges i correus de gent que segueix el blog; a tots vosaltres, moltes gràcies a tots per les paraules, ànims i suggeriments!
Tornem a la (des)càrrega amb una aportació que, essencialment, ens ha fet Vicent Sánchez i Ortells des de València. Agraïts a ell, avui ens toca parlar de Guillem Fullana i Hada d'Efak (1929-1995), més conegut com Guillem d'Efak. Aquest manacorí de pell negra no tan sols aconseguí nombrosos èxits dins el camp de la literatura, l'interpretació o el món empresarial (fou fundador de la mítica Cova del Drac, a Barcelona, on es gestà el moviment de la Nova Cançó), sinó també a la música, on destacà considerablement per la singularitat de la seva música, pel to profund, sugerent i solemne de la seva veu, pel contrast d'unes arrels a mig camí entre Nova Guinea i Manacor. "Yo soc barranquer, manacorí i mallorquí, per aquest ordre", explicava a la que, molt possiblement, fou la seva darrera entrevistaa. "He estat el mallorquí més feliç que ha existit, perquè a la meva infància, ser negre a Mallorca era una pura delícia. Les manacorines em compraven dolços i m'acariciaven. Ser negre a Mallorca era una singularitat, no un problema".
Començà la seva trajectòria musical i tothom, fins i tot els cercles de música clàssica o la premsa més reaccionària del règim franquista, li tiraren floretes i lloances de tota mena. Així, al calor d'un fenomen emergent com la Nova Cançó catalana, Guillem d'Efak i les seves cançons començaren a destacar, fugint d'un prototip de cantautor que havien establit Raimon o Francesc Pi de la Serra. Els 60's foren l'època de glòria i apogeu d'Efak... al manco musicalment. El que avui ens presenta l'amic Vicent és el seu llegat fonamental: 8 referències discogràfiques - portades i lletres incloses - que marquen la evolució del artista, a mig camí entre la cançó d'autor, el Blues, el Jazz i els aires mediterranis.
Començà la seva trajectòria musical i tothom, fins i tot els cercles de música clàssica o la premsa més reaccionària del règim franquista, li tiraren floretes i lloances de tota mena. Així, al calor d'un fenomen emergent com la Nova Cançó catalana, Guillem d'Efak i les seves cançons començaren a destacar, fugint d'un prototip de cantautor que havien establit Raimon o Francesc Pi de la Serra. Els 60's foren l'època de glòria i apogeu d'Efak... al manco musicalment. El que avui ens presenta l'amic Vicent és el seu llegat fonamental: 8 referències discogràfiques - portades i lletres incloses - que marquen la evolució del artista, a mig camí entre la cançó d'autor, el Blues, el Jazz i els aires mediterranis.
Conclouré l'entrada d'avui destacant unes frases del propi Guillem a la que, repeteixo, molt possiblement fou la seva darrera entrevista: "Estar malalt és una putada. En qualsevol cas, té la seva part positiva, i és que estant malalt aprens a donar-li a cada cosa la seva vertadera importància. La vostra escala de valors, la de la gent sana, es troba totalment trastocada. Amb la meva malaltia no he perdut ni la fam ni el desitg de follar, faltaria més. Els problemes els cream nosaltres mateixos. Patint-los i superant-los ens sentim vius, i lo important és aprendre a viure amb els problemes que ens dona la vida".
Guillem d'Efak - "Veu de Mallorca" (1964) - EP
Guillem d'Efak - "Blues" (1965) - EP
Guillem d'Efak - "Vell riu nostre" (1965) - EP
Guillem d'Efak - "Com Ahir" (1965) - EP
Guillem d'Efak - "El dimoni Cucarell" (1966) - Single
Guillem d'Efak - "Plou i fa sol" (1966) - EP
Guillem d'Efak - "Guillem d'Efak" (1967) - EP
Guillem d'Efak - "Cançó per les dones" (1968) - EP
No hay comentarios:
Publicar un comentario