AURA - "The Longest Winter" (2004)

Que no us engany aquesta portada, tan allunyana del seu estil com de la seva procedència mediterrània: els mallorquins Aura feien un Rock alternatiu de qualitat que l'amic Mateu Ramon s'encarrega de recordar-nos. Moltes gràcies per la teva contribució! La veritat és que ara mateix el seu nom no diu massa, però me'n record que al seu moment moltes bandes illenques parlaven d'Aura amb un cert to d'enveja dissimulada. Aconseguiren un so que, si ben bé no era gaire original, era convincent: en certa manera, barrejaven el Power-Pop dels primers Weezer o dels Sexy Sadie més distorsionats amb el Rock Alternatiu de Nada Surf o The Smashing Pumpkins (només cal escoltar "Frozen" i observar les seves similituds amb el clàssic "Today").

Procedents de Muro, Aura sorgiren de les cendres de Sensual Pudding, uns altres mites del Indie-Rock de finals dels 90's; després d'una primera demo ("Freedom from oneself") i una sèrie de canvis de formació, van trobar la seva estabilitat amb dos ex-components més de Sensual Pudding, Miquel Femenies (bateria) i Toni Ramis (baix), i també l'inclussió de la guitarrista Marga Roca, abans a Ubikación, i actualment a Hadooken, entre d'altres.

Uns diuen que "The Longest Winter" (2004) és una demo... Altres diuen que és un disc. Pensau el que vulgueu: aquí teniu 14 cançons de pur Rock alternatiu illenc que van portar a Aura a la final del concurs Art Jove. I no només això, sinó també concerts a Barcelona o Valladolid. Precissament, en motiu de la seva visita a terres castellanes, els van fer una entrevista, potser l´únic relat en primera persona de la banda que existeix a la xarxa (llegir aquí).

De nou, agraïr als lectors d'Illa Sonora el seu interés i entrega, enviant material tan interessant com aquest i fent que, d'una forma o una altra, la música d'Aura torni a ser escoltada, tant pels que els van conéixer al seu moment com aquells que els acaben de descobrir ara mateix.

DESCÀRREGA

Aura - "The Longest Winter" (2004)

HYDE XXI - Discografia (2006-2010)

Fa res, uns poquets mesos que Hyde XXI han editat el seu segon treball, "Experimentar de pie" (2011), un disc que serà oficialment presentat el pròxim 7 d'octubre al Teatre de Lloseta. Idò, què tal si repassem la trajectòria d'aquesta banda marratxinera i re-descobrim el seu material més antic?

Els guitarristes David Arbona i Juan Pedro Hornos van posar la maquinària en marxa baix el nom de Mr. Hyde. Quin any devia ser? 1998? 1999? Jo aleshores era molt jovenet, però els record al escenari del Cinema de Pòrtol, amb les seves camisetes de Helloween, donant un to de professionalitat i maduresa a una nit en la que les màximes atraccions havien estat una versió metalera del "Porrompompero" i la cançó "Esta paella está de puta madre" a càrrec d'un grup que ni tan sols soc capaç de recordar. El cas és que la cosa, poc a poc, es va anar fent més grossa: després d´una primera demo, l'any 2004, enregistraren amb majors mitjans i millors idees, l'EP "Ouverture" (2005). Aleshores, els seus components eren David (guitarra) i Juan Pedro (guitarra; després a Whoremaggedon), Joan (baix), Richy (bateria) i, finalment, el vocalista Jim, alter ego de Jaume Gordiola, conegut principalment per estar al capdavant de l'orquestra verbenera La Canción del Verano i també per haver liderat algunes altres formacions d'escasa repercusió com El V Pino, Sigui Com Sigui o El Rey Lagarto. Aquesta formació aconseguí un fet força destacable; arribar al segon premi del Innovation Rocks l'any 2006, un festival a nivell europeu amb més de 600 bandes inscrites.

Aquesta carrera ascendent es va veure trencada per un fet bastant desagradable. L'any 2009, una banda saragossana formada el 2005 i casualment també anomenada també Mr. Hyde amenaçà al quintet mallorquí amb prendre mesures legals si no canviaven el seu nom. Coses de la vida; els saragossans, tot i haver-se format anys després d'ells, s'havien adelantat enregistrant el nom, forçant a Mr. Hyde canviar el seu nom a Hyde XXI. En fi, sempre he dit que el món de la música és semblant a les granjes: no hi poden faltar porcs.

Hyde XXI està format actualment per David Arbona (veu, guitarra solista), Toni Recio (guitarra rítmica), Joan Rubiño (baix), Tomeu Crespí (bateria; ex-Stigian Lake, un grup valencià de Black-Death) i, finalment, Sebastià Pujol (teclats i sintetitzadors). Precissament, l'entrada d'aquest darrer va marcar un canvi de so força destacable; passem, per tant, d'una barreja de Hard Rock i el Heavy/Power Metal rollo Masterplan o Avalanch, cap a un so més madur i ambiciós, influenciat clarament pel Metal Progressiu de Dream Theater o Symphony X.

Ara, amb "Experimentar de pie", potser viuen el seu moment més dolç. De sobra, se'l mereixen.

DESCÀRREGA

Mr. Hyde - "Ouverture" (2006) - EP

 

Hyde XXI - "Hyde XXI" (2010)



CRANC PELUT - "Històries per no dormir" (2011)

Us contaré una breu anècdota que, malgrat no és gran cosa, pot servir d'introducció. La primera vegada que vaig sentir el nom Cranc Pelut va ser a una reunió de músics celebrada a la Misericòrdia, a Palma, l'any 2008: record que jo, com molta gent, badarem un bons ulls davant aquell nom tan genial, d'una banda totalment desconeguda pels presents. Idò aquesta banda, formada aquell mateix any, presenta ara el seu primer disc: "Històries per no dormir" (2011).

Darrera de Cranc Pelut s'amaga el cantautor Jaume Reus, que es fa acompanyar per altres músics com Joel Baño, Joan Fiol, Pau Belenguer i Tristán López. Des d'aleshores, aquest quintet ha realitzat prop d'una trentena de concerts, tant a Mallorca com a Catalunya; gràcies als seus shows, d'una posada en escena "enèrgica i festiva", s'han guanyat una reputació força destacable dins el panorama underground illenc. Havia intentat escriure unes poques línees sobre la seva música, però la descripció que ells mateixos han posat al seu Myspace és tan il·lustrativa com insuperable. Diu així: "Fusiona, de forma sòlida i fresca, diversos estils de música moderna propers al funk, el rock, el groove o el reggae, combinat amb una posada en escena enèrgica i festiva. Les lletres són una altra característica diferenciadora de la banda: una mescla de fantasia i ironia, que no solament empra el català com a llengua vehicular sinó també com a instrument musical per si mateix, aprofitant-ne la riquesa poètica. Bocins d’història, rondalles, anècdotes personals i situacions imaginàries - passat i contemporaneïtat, serveixen d’inspiració a l’hora d’explicar una visió molt particular de la nostra realitat més directa".

Imagineu, doncs, un so 100 % estiuenc i mediterrani; una música d'arrels, impregnada per un fort esperit rural, però també d'aires canalles, bohemis i sobretot molt divertits. La pròpia banda ha posat en descàrrega gratuïta el seu disc debut, i això no pot passar desapercebut: preparau-vos, doncs, per escoltar al Cranc Pelut i les seves petites històries, relats que fan olor a verbena, a suor, a ginet, a nits d'aquestes que no acaben...

DESCÀRREGA

 Cranc Pelut - "Històries per no dormir" (2011)

TONY OBRADOR - "Ets Tu" (1968) - Single

"Els meus discs, sobretot a Mallorca, han estat un fracàs. No sé si perquè no els han volgut comprar o perquè les discoteques ni tan sols s'han molestat en adquirir-los". Així de derrotat parlava Toni Obrador a una entrevista publicada a Última Hora, l'any '69. Certament, la sort no va estar del costat del que alguns anomenen La veu de Mallorca o El Frank Sinatra mallorquí, però Toni, que passà a millor vida fa un parell d'anys, segueix sent recordat com un dels grans de la nostra música.

Jo, particularment, el recordaré més per la seva vessant interpretativa; algú se'n recorda del seu paper protagonista a "El Sheriff O'Brien", aquella paròdia de western, passadíssim de voltes, que va emetre Canal 4 a finals dels anys 90's? Mític! Si algú conserva la cinta, per l'amor de Déu, que ho pengi al Youtube!

Toni Obrador (o, si t'ho estimes més, Tony) edità alguns singles a la segona meitat dels anys 60's ("Ella Tornà", de 1967, "Ets tu", de 1968 i "Caminando en la noche", de 1969), per desaparéixer - discogràficament parlant - als anys 70's, just a una època en la que triomfaven els solistes de camisa oberta, cadeneta d'or i pitera poblada. El single que rescatem avui s'edità en motiu de la celebració del V Festival Internacional de la Cançó de Mallorca.

I, per acabar, vos contaré una anècdota que algú que el va conéixer em contà a mi una vegada; Toni no tenia ni la més remota idea d'anglès... però això no era cap tipus d'impediment a l'hora de versionejar clàssics de Frank Sinatra. En acabar el concert, el públic, format principalment per turistes anglesos, acudien a ell per felicitar-lo per aquella gran veu... i per demanar-li d'on putes havia tret aquella nova lletra per "My Way".

DESCÀRREGA

Tony Obrador - "Ets Tu" (1968) - Single

EEK - "Maybe I'm Wrong" (2011)

"Folk? Pop? Indie? Rock? Sin etiquetas: sólo canciones de carretera". Eek

Poden dir-ho més alt, però no més clar. La música de Eek es despulla de convencionalismes i d'etiquetes per aferrar-se amb força no a allò que escoltes, sinó allò que sents. Per tant, quin sentit té posar-nos a discutir si són un grup de Folk-Rock, Indie-Rock o el que sigui? Música de carretera, i prou... però no una carretera qualsevol. Lluny de les corbes que ens duen a la Valldemossa que els ha vist néixer, "Maybe I'm Wrong" ens transporta cap aquestes llargues autovies que atravessen el nord del continent americà; música que dona so a un viatge; música amiga.

Fa un grapat de mesos varem rescatar el "Life before prius" (2007), l'únic disc de Melancholy Mechanics (clickau aquí), una banda dissolta, però que a l'any 2008 reneix convertida en el que és avui: Eek. El seu motor és el guitarrista, vocalista i compositor Alberto Santolaria que, acompanyat per Joan Tomàs (guitarra; també a Melancholy Mechanics), Guillermo Bauzà (baix; a Marlovers) i Roberto Pons (bateria, a Gato Martín), ens presenta "Maybe I'm Wrong" (2011), un dels llençaments més destacats d'aquests darrers mesos dins l'escena mallorquina. No només és que el disc hagi agradat - que ho ha fet - sinó que representa una interesantíssima evolució respecte al passat mecànic. El rastre del Pop-Rock dels inicis s'ha diluït en favor d'una fòrmula electroacústica (més acústica que electrica, realment) càl·lida però alhora fresca que es nodreix de la millor música nord-americana feta aquestes dues darreres dècades. Els referents, són clars: el Mark Lanegan del "Whiskey for the Holy Ghost" i "Scraps At Mignight"; la vessant acústica i intimista de Alice In Chains; els immortals Neil Young i Tom Petty; el Eddie Vedder que posa música a "Into the wild". La experiència és un punt a favor; per això, Eek són d'aquests que podrien mesclar a una mateixa cançó als Beatles i als Jayhawks sense morir a l'intent.

"Maybe I'm Wrong" és un d'aquests treballs senzills i elegants que deixen bon sabor de boca; d'aquests discs que entren amb facilitat i suma rapidesa però que, a diferència de la música fast-food que imposa l'indústria del mainstream, es queda allà i, sobretot, perdura. Abans de que l'escolteu, dos detalls importants. El primer és que "Maybe I'm Wrong" fou enregistrat als estudis dels germans Tejedor, els de Casa Rusa. De fet, als crèdits del disc hi figura Carlos com guitarra, baixista i bateria, i Damián com guitarra. I, segon: el disc ha aparegut en dues edicions - i portades - diferents. La primera - la normal - és la típica caixa de plàstic; la segona - la edició limitada - és una original caixa de fusta.

Acabaré dient que de bona tinta sé que Eek ja tenen preparat un bon grapat de nou material. Nou disc pel 2012? Esperem que sigui així; de moment, atents a aquesta primera i prometedora passa titulada "Maybe I'm Wrong".

DESCÀRREGA

Eek - "Maybe I'm Wrong" (2011)

GALACTUS - "Agallas" (Promo-CD, 2010)

A mig camí entre el barri de Gràcia i Mallorca neixen Galactus, una banda establida al Principat però amb dos mallorquins dins de la seva formació. Parlam del guitarrista Juan Pablo Caja, militant d'Axalot (1979-1982), un grup de Rock Sinfònic del qual podeu llegir una interessant biografia a MallorcaNochentas (clickau aquí); per la seva part, David Arés fou bateria dels mítics Skarabajos, embrió de La Gran Oquesta Republicana i dels que podeu escoltar la seva música a Illa Sonora. Completen la formació els catalans Uri Borràs (guitarra i veu) i Buski (baix).

Actius des del 2005, Galactus han anat guanyant-se una molt bona reputació gràcies a la seva vissió del Pop-Rock. Res de revivals, tendències o modes: aquí, el que importa, es fer música amb bon gust i criteri mitjançant cançons de Pop adult i elegant. Agafen part de l'esperit dels 60's i els primers 70's, com van fer Los Valendas al seu moment, però sense perdre el contacte amb l'escena del Indie-Pop/Rock que es fa ara. El resultat? Música 100 % natural i fresca; ni sonen com una banda de Pop-Rock de la vella escola que es vol fer passar per indie, ni tampoc com un grup indie que intenta sonar retro. Sonen a Galactus, i prou. Obvi que aquesta gent ha begut tant de La Granja com dels anteriorment citats Los Valendas, però es noten també les petjades de clàssics recents de la música americana com de Wilco, The Long Winters, Band Of Horses o Teenage Fanclub, entre d'altres.

"Agallas" no és estrictament una novetat, però val la pena descubrir-lo, encara que sigui mitjançant aquesta promo que, per dir-ho d'alguna forma, és una versió reduïda del disc. Per això, el que hem fet aquest cop, a diferència de les promos de Corc o Toni Monserrat Inc. és incloure - com una gentil aportació de la pròpia banda - una sèrie de continguts extres que, ben segur, uns deixaran amb ganes d'escoltar "Agallas" des del primer al darrer tema. Així doncs, a tres cançons bastant representatives de "Agallas", hem d'afegir una versió del "Burned", dels Buffalo Springfield de Neil Young, una tema únicament disponible al format físic del disc i que no es pot trobar a la xarxa. Com afegits, també tenim tres temes enregistrats el 20 de juliol del 2007 - una versió del "Let's explode" de Clem Snide, i dues fantàstiques revisions de clàssics de la primera època de la Velvet Underground, "Femme fatale" i "I'll be your mirror". Quin goig! I això no és tot, perquè també hi ha una versió del "True love will find you in the end" de Daniel Johnston, apareguda a la seva demo "4 Colores" (2008).

Si us ha agradat aquesta promo, idò esperau a escoltar "Agallas". Juan Pablo, el guitarra de Galactus, us dona algunes pistes si voleu aconseguir el disc: "El CD físico se encuentra en Palma, en Xocolat; y en Bandcamp - link - tenemos, durante un tiempo, la descarga de todo el CD por sólo un euro más la voluntad que puede ser cero, claro". Destacar, com a curiositat, la faceta de Juan Pablo Caja com escriptor; enguany ha debutat en el món de la novel·la amb "Cerveza Caliente", ambientada a la Palma dels 80's. Si voleu saber-ne més, pegau-li una ullada a la seva web. 

DESCÀRREGA

Galactus - "Agallas - Promo CD" (2010)

EL PEQUEÑO FLIX - "Cerdos Power" (2007)

Un George Bush Jr. convertit en un cowboy d'allò més macarrònic; un José María Aznar caracteritzat com un bandoler andalús, tricorni al cap i trabuc en mà; i finalment un Tony Blair disfressat com si d'un ridícul super-heroi de sèrie B es tractés. Els tres, caricaturitzats com porcellets, són els protagonistes absoluts de la satírica portada de "Cerdos Power", l'àlbum debut de El Pequeño Flix.

El Pequeño Flix sorgeix l'any 1998 de les cendres de Distrito Federal, una banda que el passat any s'havia presentat al Concurs Pop-Rock organitzat per l'Ajuntament de Palma. Félix Martínez, Flix, no tan sols és el guitarrista i vocalista de la banda; és també el seu creador i ideòleg; junt a ell hi trobem a Santi Kalifa (baix) i Carlos Loki (bateria i veu). Aquí hi trobem una música, crítica i alhora bon rollista, que està a mig camí entre el Funk i l'anomenat Rock urbà; així doncs, podem percebre clarament la influència tant de O'Funkillo - amb els quals han compartit escenari - com de Rage Against The Machine, els Red Hot Chily Peppers més macarres o, en les seves parts més rockeres, Extremoduro.

Tant "Cerdos Power" (2007) com "Se abre el telón" (2009) són dos discs marcats per un contagiós bon rollo. No m'estranya gens; fa un grapat d'anys, vaig assatjar un any als locals de la Sala Assaig i puc dir que ells eren dels tios més alegres, simpàtics i enrollats que es movien aleshores per allà. El disc arriba al blog per obra i gràcia d'en Pep: moltes gràcies!

DESCÀRREGA

El Pequeño Flix - "Cerdos Power" (2007)

KORPUS KHRISTIE (1994-1999) - Maquetes

Ara que el Thrash torna a ser una corrent extremadament popular entre els seguidors del Metal, és un bon moment per recuperar el nom de Korpus Khristie, una banda procedent de Sant Jordi i que, malgrat va sofrir alguns canvis de formació, va trobar l'estabilitat amb la següent formació: Pep Lluís Bordoy (veu), Jordi Roca Burns (guitarra), Manu S. (guitarra), Guillem Mut (baix) i Pep Lluís Garcia (bateria; posteriorment membre de Alucigenia, The Nash, La Gran Orquesta Republicana, Wonderbrass...).

Actius entre 1994 i 1999, Korpus Khristie va tenir una pecul·liaritat força destacable: combinar el Thrash Metal amb unes lletres cantades íntegrament en la nostra llengua. "Tanmateix, no s'entenia res", subralla el seu vocalista, Pep Lluís. Musicalment, el seu era un Thrash molt primitiu, ple de mala òstia i contundència; s'hi perceb a la seva música el rastre de Sepultura, dels Metallica de la era Burton, Sacred Reich i un bon grapat més de grups nord-americans.

Enregistraren dues maquetes; la primera d'elles, de 6 temes, té una producció bastant pobre que fa que el "Mind Training" de Legion soni com els àngels: "L'enregistrarem amb una taula de mescles allà on assatjavem - una boera - i la qualitat del sò és bastant paupèrrima". Amb més mitjans i major ambició, enregistraren cap a 1996 la seva segona maqueta, de 4 cançons, que els portà a participar al Concurs de Pop-Rock de 1996 organitzat per l'Ajuntament de Palma. Van guanyar els The Nash de John Tirado, però Korpus Khristie quedaren finalistes, tot un èxit per un grup de les seves característiques.

Veus guturals, riffs frenètics, ritmes contundents... Gràcies a l'aportació de Pep Lluís Bordoy redescobrim el llegat ocult d'aquesta banda de Thrash 100 % mallorquí.

DESCÀRREGA

Korpus Khristie (1994-1999) - Maquetes