ASPIRINA INFANTIL - "AI" (2011) - EP

No són poques les persones que coincideixen que Aspirina Infantil són una de les grans revelacions d'enguany; juntament amb l'al·lucinant LP de Verval Diarrea, aquest primer EP, "AI" és una joieta en tota regla. De fet, Toti (guitarra) i Fede (baix) formen part d'aquesta darrera banda; completen la formació Rafa (veu), Pere (guitarra; abans a Los 113 Pasajeros del Concorde) i, finalment, l'incombustible Gato a la bateria (Fun People, Phogo, Doctor Martín Clavo, Bad Taste, Satellites...).

Per alguna raó o una altra, em crec a Aspirina Infantil, en el sentit de que és un grup de gran credibilitat. Ni tenen Myspace, ni Facebook o Bandcamp; sembla que els patina bastant la promoció, fet que reforça la clau del seu èxit: anar de boca en boca, sense tecnologies per enmig. Tampoc inventen res nou, però, cony, ho fan amb tanta gràcia que és impossible resistir-se a la seva barreja de Punk i Hardcore. Sona ferotge, salvatge, nihilista i realment intens. Part dels mèrits els hem de donar a Miquel Puigserver 'Puter' (Satellites), que de la mateixa manera et produeix amb èxit i autenticitat la gravació d'un grup de Post-Rock (Fura), que un grup de Indie (Beach Beach) o, en aquest cas, un grup de Punk.

Si teniu un plat per reproduïr vinils... pillau-vos en poder aquesta petita genialitat de Punk/Hardcore 100% illenc. S'han editat 400 còpies en vinil negre i portada serigrafiada i, pels col·leccionistes, una tirada limitada de 100 còpies amb portada alternativa i el vinil verd transparent. Igual hi ha tendes - ja siguin a Palma o a la xarxa - que han pujat el preu, no ho sé, però el cas és que podeu aconseguir aquest EP a Metadona Records per tan sols 4 €. Un preu ridícul per un disc que val molt, molt més. Realment n'hi ha per donar-li l'enhorabona a aquest petit segell/distribuidora situat al cor de Palma: Metadona Records està editant uns discs tan acollonants com autèntics.

DESCÀRREGA

Aspirina Infantil - "AI" (2011) - EP



SISTEMA - "La maqueta" (2011) - Demo

Seguim amb novetats, i més concretament de la productiva escena punk illenca. Avui toca descobrir la música de Sistema, una banda nascuda a mig camí entre Felanitx i Portocolom de la que no es sap gran cosa, excepte que duen actius des del 2009 aproximadament. Aquest 2011 presenten la seva demo "La maqueta", formada per quatre cançons que ens remeten als clàssics del Punk peninsular o al llegat de bandes locals com Estierkol o Síndrome de Abstinencia... Salvant les distàncies, clar.

Les coses clares: no són el paradigma de l'originalitat, però no crec que aquest sigui el seu objectiu, sinò més aviat passar-s'ho bé tocant una música en la que realment creuen.

DESCÀRREGA

Sistema - "La maqueta" (2011) - Demo

DAEVID ALLEN & EUTERPE - "Good Morning!" (1976)

Feia temps que tenia ganes de dedicar-li una entrada a "Good Morning!" (1976), que apart de ser dels discs més poc coneguts de Daevid Allen és, també, una de les majors rareses illenques editades als anys 70. Així doncs... Preparats per descobrir aquesta joieta de pur Folk psicodèl·lic?

Nascut a Austràlia, Allen pot presumir de ser una de les figures claus dins la història de la Psicodèl·lia europea, que no és poc: l'any 1966 fundà , juntament amb Kevin Ayers i el grandíssim Robert Wyatt els Soft Machine, una banda anglesa però amb un vincle estret amb el poble mallorquí de Deià. Només dos anys després formà uns altres clàssics, Gong, potser el grup que millor s'adaptà a la seva pecul·liar forma d'entendre la música. O la vida, directament. Tal vegada, la seva conducta llunàtica i extravagant el portà a fugir de França, perseguit per les autoritats judicials del país, i cercar refugi a Mallorca. Deià seria el destí, un bressol muntanyós on, apart de Robert Graves, hi podiem trobar músics, lletraferits i pintors de tota casta. Pels seus racons hi circularen altres músics experimentals (diguem-ho així) com els alemanys Can; el rei del minimalisme musical, Terry Riley; Didier Malherbe, posteriorment flautista i saxofonista a Gong, i que visqué a una cova de la Serra; un jove encara desconegut com Mike Olfield; músics arribats des del Principat, com Pau Riba o Pep Laguarda, o Eivissa, com la comuna de Can Am des Puig. La llista és llarga, creieu-me.

Tornem, però, cap a la figura d'Allen. La seva relació amb Mallorca havia quedat reflectida als dos primers discs de Gong, "Magik Brother" (1970) i "Bananamoon" (1971), nom amb el qual el propi músic havia batejat el seu hogar a Deià. Però la cosa no s'acaba aquí: uns anys després tornà a Mallorca per composar i enregistrar un disc en solitari, acompanyat però per una banda mallorquina: Euterpe. Aquesta formació, encapçalada pel talentós guitarrista Pepe Milán, s'havia format als primers 70's com una banda enfocada cap el Folk americà però, poc a poc, anà incorporant elements psicodèl·lics i progressius dins del seu so.

"Good Morning!" s'enregistrà a Deià, a la primavera de 1976, i d'una forma un tant rudimentària: a casa del propi Allen, amb un vell quatre pistes. La formació que enregistrà aquest àlbum, apart de Daevid, guitarra solista, veu i mestre de cerimònies, és la següent: Pepe Milán (guitarra acústica, mandolina, charango, glockenspiel), Ana Camps (veu), Antoni Pasqual (guitarra, teclats), Toni Arés (contrabaix) i Toni Fernández (guitarra). La formació completa d'Euterpe, vaja. Un tret interessant d'aquest disc és l'absència de bateries o percussions; només les trobam a un únic tema ("Wise man in your heart") van a càrrec del francès Pierre Moerlen, conegut per haver tocat amb Gong, Mike Olfield i, fins i tot, els Thin Lizzy.

No és, ni de lluny, un disc accessible, però té cançons i fragments especialment inspirats; a més, el propi Daevid Allen té una predilecció especial per aquest disc que, per cert, dedica "a tota la gent de l'illa".

DESCÀRREGA

Daevid Allen & Euterpe - "Good Morning!" (1976)

PETRÖLEO - "La Flor de Piel" (2011)

No sé què pot haver passat aquest 2011 per a que els grups mallorquins estiguin treient-se de la mànega gravacions tan interessants i, sobretot, de tant alt nivell. Serà la crisi? Serà que aquests mals temps realment inspiren? Ja podria ser, perquè, senyores i senyors, vaja col·lecció de discassos que duim enguany. Si heu seguit amb certa regularitat el programa "Illa Sonora" o heu anat llegint les entrades antigues d'aquest humil blog, haureu observat que, A) Hem seguit d'aprop la trajectòria i evolució de Petröleo, B) Hi havia moltes, moltes ganes d'escoltar aquest disc, i finalment C) Les expectatives creades per "La flor de Piel" eren molt altes.

Deu fer dues hores que he sentit (he dit 'sentit' i no 'escoltat') l'esperat "La flor de piel" i d'ençà deu haver sonat tres o quatre vegades al reproductor. Oblidem tot allò que escoltarem al directe d'IB-3 com aperitiu, mentre esperavem aquest plat: ara, amb la seva forma definitiva, podem apreciar el valor i qualitat d'aquesta nova entrega de Petröleo. No sé que putes pot haver passat pels caps d'Alberto Petröleo (veu, guitarra), Daniel Zamora (guitarra) i Gaspar Reixach (baix) per haver iniciat aquest viatge, introspectiu i personal, com el plantejat a "La flor de Piel". Pop independent? Pop d'autor? I què sé jo! Aquests 8 temes fugen dels ritmes ballables, de lletres tontes i frívoles, de tota la parafernàlia estètica i mediàtica que rodeja el gènere. Res d'imatge; aquí conta la música... però la música de veritat; cançons oscures, melangioses, profundament doloroses, d'una sobrietat sobrecollidora. Un baix, una guitarra acústica i una altra elèctrica i, finalment, la veu impertorbable d'un Alberto que exorcisa fantasmes interns amb la mateixa credibilitat de Fernando Alfaro o Leonard Cohen. L'absència total de bateria i percussió - elements presents al seu anterior disc, "Viaje al fin de la noche" - reforça aquest sentiment de sobrietat.

“Viaje al fin de la noche” (2009) estava bé. Interessant, i prou. Ara bé, el d'ara és una gran passa; un disc d'alt nivell. La flor de pell...i la pell, de gallina.

DESCÀRREGA

Petröleo - "La Flor de Piel" (2011)

COOL DADIES - "Big Family Beat" (2007)

Al llarg d'un bon grapat d'anys, Mallorca va ser bressol d'una gran quantitat de bandes de Rockabilly: així, en poc més d'una dècada sorgeixen Juanito Percha y Los Colagos, Interminables, Norton 56, Hot Rockin' Band, Los Pistolos, els Winchesters, els Rockin' Filtros, Los Toñetes... La llista és llarga, llarga. Avui poc queda d'aquella generació, excepte el bon record... i un grup d'autèntics supervivents que han continuat fidels tant a l'estètica com el so del Rock 'n Roll en la seva vessant més clàssica: els Cool Daddies.

Es formaren fa poc més d'una dècada, i malgrat no van viure aquella gran explossió del gènere, els seus membres porten un llarg corregut a les seves esquenes. De fet, el seu vocalista i alma mater, Teddy Bartol, ben bé podria passar com la història del Rockabilly mallorquí en persona al haver format part de The Ginjol's Rockets, The Bourbons (embrió de la banda que després coneixeriem com Bourbon Gratis) o els mítics Los Cuatreros, entre d'altres. Completen la formació dels Cool Daddies el Brujo (harmònica, veu), Pep (guitarra, veu), Joel (guitarra, piano, veu), Franky (baix) i Mateu (bateria).

"Pánico en el Coffee Bar" (2005) fou el seu primer disc, seguit d'un excel·lent "Big Family Beat" (2007), el disc que avui rescatem i que, per cert, la banda comparteix de forma gratuïtament a la xarxa. Descriure el so de Cool Daddies és fer una llista de totes les qualitats que ha de tenir un bon grup de Rockabilly: ritmes inconfundibles, temes curts i directes i, sobretot, molta actitud. Mereix la pena destacar que al seu so incorporen també influències del Surf o del Blues, un tret que enriqueix notablement el seu so i que fa que l'escolta de "Big family beat" sigui força entretenguda. I addictiva, perquè no?

DESCÀRREGA

Cool Daddies - "Big Family Beat" (2007)



ON - Discografia (2009-2011)

Crec que no hi ha un dia millor per dedicar una entrada d'Illa Sonora a On: precissament avui, dijous 22, presenten en directe el seu nou EP "A un millón de pasos" al IO Music Club, a partir de les 22.30 h. I això no és tot: demà, divendres 23, els tindrem com a convidats a "Fang i Distorsió" - a partir de les 17 h. al 92.9 FM - per conéixer un poc millor a la banda i aquest nou llençament. El cas és que avui posam tot el material editat per On ("A un millón de pasos" inclós) per cortesia de Toni Martín i amb el consentiment de la banda.

On duen en actiu des del 2007; per tant, és una banda més o manco recent, però amb uns components colrats prèviament a altres bandes: Eva Mª Grajera (veu; abans a Sith Lizzard i Crossroads), Rafa Ortega (guitarra; Fora des Sembrat, Quo Vadis, Little Joe, Cuando el Río Suena...), Pep Aguiló (baix; ex-Los Vecinos del Rey, Drinking In The Blues, Crossroads...), Andrés Adipe (bateria) i finalment un darrer i flamant fixatge: Toni Martín (guitarra; també a Gato Martín).  On és, essencialment, un grup de Pop-Rock; un híbrid perfecte que es nodreix tant de la sensibilitat del Pop com del tractament sòl·lid i cuidat d'unes guitarres influenciades per l'AOR americà. Aquesta combinació fa que siguin una banda llunyana al Power-Pop guitarrer, del Indie-Pop/Rock alternatiu o del Pop més frívol. Així de lliures, sense necessitat de ficar-se dins cap escena en concret, On van tira a tira, editant EP per any. "Quién pudiera" (2009) i "Quizás" (2010), enregistrats als estudis The Black Door, ens mostren la seva vessant més enèrgica, mentre que "A un millón de pasos" (2011), just tret del forn, marca una evolució més intimista, melòdica i accessible. 

La experiència és un grau... o això diuen; On no viuen de rendes i aposten de nou per la seva música. Vosaltres podeu descobrir-la amb tan sols tres clicks de ratolí... i segur que si els voleu veure no haureu de recórrer un milió de passes. Molta sort!

DESCÀRREGA

On - "Quien pudiera" (2009) - EP

On - "Quizás" (2010) - EP

On - "A un millón de pasos" (2011) - EP

THE TORTURATORS - EP (2011)

Que Mallorca és una capsa de sorpreses, això ja ho sabíem; el que no sabíem ni esperavem és que dins aquesta capsa ens trobessim amb un grup com The Torturators, una nova banda fascinada pel caos i que sembla que es dirigeixen cap a paràmetres musicals d'on molts surten espantats.

Música malaltissa per gent malalta? No ho sabria dir, ara ells no es tallen la llengua i diuen que "per crear un grup així s'ha d'estar molt sonat, però més ho tens que estar per aturar-te a escoltar-ho". Més clar, aigua... i si encara no sabeu per on van els tirs, us diré que aquest sorollós trio reivindica indistintament a formacions illenques (Satellites, Dezanatta), nacionals (Pony Bravo i el seu alter ego Fiera) o internacionals (Lightning Bolt, The Catz Catz Cat). Oblidem les etiquetes purament indies, perquè The Torturators duen a Mallorca un Noise dens i innacessible que ens podria remetre a uns mítics Phogo passadíssims de voltes jugant a fer versions de Sonic Youth. Què, no et serveix la descripció? Idò això ens diu un dels seus components: "Representam amb les nostres temes paradigmes i paisatges sonors, caracteritzats per l'absència de ritme i l'abstracció del compàs".

Seguim investigant. D'on putes surt aquesta gent? Tranquils; ells responen: "Els Torturators varem neixer per alla al octubre-novembre del passat 2010 quan Narcís (dibuixant, actor, poeta, escriptor), Cardo i Alex (ambdós a Cicuta para Mí) es junten influenciats pel primer, ja que estava obsessionat per la experimentació en la linia John Frusciante. Després del primer "assaig" i vist que a la casa on assatjarem ens apagaren els ploms per l'intens "mur sonor" que varen provocar ens ho varem prendre un poc més en sèrio. Així, The Torturators queda amb Narcís (bombo-caixa-ride, pandereta, etc), Cardo (baix, sintetitzador) i Alex (guitarra, veus, sintetitzadors). Hem fet uns quans concerts: Critic-Art 2011 a la UIB, a Son Llaüt, a Fraguel acompanyant a Decraneo...".

Aquesta demo, EP o com li vulgueu dir, la forma un únic tema enregistrat al "Impala 1", a Sant Jordi, amb Chano, bateria de Decraneo. La seva escolta és tota una experiència que requereix preparació, paciència, estòmag i orelles; un primer plat molt difícil de digerir però que, a sonats com a mi, ens ha deixat amb ganes de més.

DESCÀRREGA

The Torturators - "EP" (2011)

L.A. - "Bellflower Blvd." (2005)

Fa uns pocs mesos, quan vaig publicar el "Welcome Halloween" (escolta'l aquí), no esperava rebre una tracalada de correus de gent que demanava a la desesperada més material de L.A. Més material del antic, vull dir; aquells discs ocults i perduts, que demanen a crits una bona reedició. Dit i fet: mitjançant el nostre amic Alberto, arriba a Illa Sonora "Bellflower Blvd." (2005), un treball que acosta a la Mediterrània a John Frusciante, Eddie Vedder, Damien Jurado, Neil Young, Ryan Adams...

"Bellflower Blvd." va ser enregistrat a l'intimitat de l'hogar del propi Lluís Albert Segura, encarregat de tocar tots i cada un dels instruments del disc. Sense grans excessos; simplement amb bon gust i molt de feeling es poden fer grans cançons. Aquí en trobem un grapat, com Love Affair", "C'mon little bird", "Heavenly roses" o "Her taste"; peçes breus, senzilles i intimistes, d'esperit acústic i d'intensitat aclaparant. En trobem d'altres, més orientades al Folk-Rock com "Too Soon", que és com una mena de preludi a l'explossió de genialitat que és - o seria - "Welcome Halloween", del 2006. Clar, que també n'hi ha d'altres menys convincent, com una vitalista "Morning Star" que poc té a veure amb l'esperit d'un disc com "Bellflower Blvd."

Senzillesa, feeling, bon gust; d'una formula com aquesta pot sortir tan bona música com la que trobem a "Bellflower Blvd."

DESCÀRREGA

L.A. - "Bellflower Blvd." (2005)