JOAN TONI SKARABAT - Discografia (2002-2009)

Aquesta és una entrada un tant conflictiva; rara vegada pos per aquí material editat pel segell Blau, i les vegades que ho he fet solen ser gravacions descatalogades o molt difícils d'aconseguir per tal de no interferir en el seu nivell de vendes. El cas és que, des de fa uns mesos, he rebut alguns correus de gent interesant-se per la música de Joan Toni Skarabat, una banda no excessivament coneguda a Mallorca i que, al seu moment, fou més apreciada/valorada a Catalunya que no pas a la nostra illa. Ja es sap, que no sempre un pot ser profeta a la seva terra.

"Els músics volem ser escoltats", afirma Joan Toni Fuster, veu, compositor i ànima de Joan Toni Skarabat; per iniciativa seva, i amb el seu total consentiment, arriben a Illa Sonora els dos discs i l'EP que publicà baix aquest nom. La formació de la banda queda completada amb Albert Riutort (guitarra, cors), Carles Reus (baixista, posteriorment substituït per Joan Jaume), Alberto Feo (teclat) i Joan Rubio (bateria). Debutaren l'any 2002 amb "Deixalles en un món estàndard", un treball editat a mitges entre la banda i la discogràfica, seguit de "...Ple d'ineptes, fracassats i altres espècies" (2005), un segon disc que, segons Fuster, "és ben nostre, perquè nosaltres pagarem l'edició. Va rebre molt bones critiques a Catalunya però aquí, a Mallorca, ha passat desapercebut".

La música de Joan Toni Skarabat, tot i tenir unes arrels profundament mallorquines, s'allunya dels aires mediterranis, costumbristes i verbeners d'Antònia Font o formacions similars; ells apuntaren cap a un format més proper al mercat indie, bevent tant de Los Piratas com Death Cab For Cutie, Teenage Fanclub, Gigolo Aunts o Travis. Un so eclèctic i variat, enriquit notablement per les lletres - un dels punts forts de la banda - relats casi sempre autobiogràfics que recorren des d'episodis melangiosos i estivals a altres més sòrdids, foscs o, fins i tot, surrealistes.

La mort - per dir-ho així - de Joan Toni Skarabat va donar inici a altres projectes d'alt interès musical, com Marfan, Big Bang Pallasso / Moments Shoegaze i, finalment, L'Équilibriste, un dels grups més interessants de la nostra escena. El punt final de la història del skarabat Joan Toni arriba l'any 2010, quan publica de forma digital un EP de quatre temes, adjuntant, això si, la següent nota aclaratòria:

"No voldria arribar a malentesos amb aquesta publicació i que algú pensés que aquestes quatre cançons són un retorn de Joan Toni Skarabat als escenaris. Simplement són ganes de jugar. Així com un s’entretén aferrant escuradents, jugant amb consoles o desxifrant trencaclosques, .a mi m’entretén fabricar cançons. És una manera de convertir en “hobbies” els meus sentiments i revestir-los de reverbs, compressors i EQ’s. Aquest EP - s’entén com a àlbum que no supera els 23 min. - és un recull de cançons fetes en diferents èpoques però que han estat tractades des d’una perspectiva diferent a la que seria habitual en els discs de Joan Toni Skarabat. M’ha fet gola jugar amb pianos que no he sabut tocar mai, a cantar com no he fet mai i a crear coros que mai me varen acompanyar,... En definitiva, aquest és el resultat de cançons sinceres i directes, sense grans efectes ni macroproduccions, com les demos que feia als 90's i que en tornar a escoltar-les m’omplen de nostàlgia. S’ha prioritzat les paraules que es canten, als sons enregistrats. S’han prioritzat els sentiments, a l’espectacle".

De nou, gràcies a Joan Toni Fuster, per haver duit la música de Joan Toni Skarabat al blog, així com totes les aportacions que ha anat fent al llarg d'aquests mesos. I per acabar, qui estigui interessat en aconseguir les darreres còpies que queden d'ambdós treballs, pegau una ullada a la tenda digital de Xocolat (veure aquí) i donau-vos el caprici, que val la pena!

DESCÀRREGA

Joan Toni Skarabat - "Deixalles en un món estàndard" (2002)

Joan Toni Skarabat - "...Ple d'ineptes, fracassats i altres espècies" (2005)

Joan Toni Skarabat & The Piano Bar Orchestra - "...En Extinció" (2010) - EP

PETIT - "Rare Birds" (2011)

Com a mínim, se'm fa sorprenent la gran acollida que té el material no oficial que vaig penjant al blog... i per no oficial entenem assaigs, directes pirates, concerts a la ràdio, demos i tot el que se'ns passi pel cap. Les descàrregues del bootleg/assaig de The Nash fan fum, i ni en parlem del recopilatori de perles radiofòniques de The Marzipan Man, una de les entrades més descarregades de tota la història - breu però intensa - d'Illa Sonora. També se'm fa sorprenent rebre, de tant en quan, correus de lectors que m'animen a seguir penjant material rar dels nostres artistes.

Venga idò... fet! Ara és el torn de Petit i un total de 14 cançons que hem reunit baix el nom de "Rare Birds" per no perdre l'aura ornitològica que impregna la música de Joan Castells. El seu és un nom d'actualitat: l'acollida de l'EP "Blackbird Daisy" - la versió 2.0 del efímer EP "4 Songs", per dir-ho d'alguna forma - ha estat inmillorable, i ho varem poder comprovar en primera persona al directe que oferí al Vamp Café de Palma, el passat 14 d'agost. Pel meu gust, un dels concerts més agradables i bon-rollistes d'aquest estiu.

Tornem a "Rare Birds", una compilació 100 % cassolana que es nodreix principalment dels acústics radiofònics que ha oferit Joan Castell al llarg d'aquest 2011: "Cabaret Elèctric" d' Icat FM (27-5-2011), "Bar Bodega Tuyus" de Ràdio Granollers (09-08-2011) i el nostre "Fang i Distorsió" de Ràdio Marratxi (12-08-2011). Completen la resta del disc una sèrie de cançons que s'han tret de directes que Petit ha oferit al llarg d'aquest estiu, com el de Depósito Legal (L'Hospitalet, 01-07-2011), la Llibreria Pequod (Barcelona, 01-08-2011) o l'anteriorment esmentat del Vamp Café (Palma, 14-08-2011). El tram final d'aquest recopilatori són els temes que, originalment, formaren part de l'EP "4 songs", la versió primitiva - pel que fa a so, producció i arranjaments - de "Blackbird Daisy", editat a principis d'estiu i esgotat al concert de presentació.

Òbviament, aquest no és un disc amb el qual iniciar-se a la reduïda discografia de Petit, sinó més aviat una compilació de rareses destinades a tots aquells que coneixen/gaudeixen de la seva música. A "Rare Birds" hi trobarem quatre versions diferents del "Blackbird Daisy", dues versions en directe de "Springtime Is Here", una cançó inèdita i que, segons Joan, és la primera cançó alegre de Petit , o col·laboracions de músics com Mia Salazar, Blai Vidal o Pelusa, entre d'altres.

Després de l'aturada d'agost, a "Fang i Distorsió" emetrem en vàries parts l'entrevista que varem fer a Joan Castells aquest mes. Tornem a partir del 2 de setembre, així que no t'ho perdis... ni tampoc et perdis la música de Petit, humil però poderosa; melancòlica i alhora captivadora.

DESCÀRREGA

Petit - "Rare Birds" (2011)

CYNICAL - "Disguise My Pain" (2011)

Cynical és una formació procedent d'Andratx que començà la seva trajectòria l'any 2005. Des d'aleshores, mentre poc a poc s'han anat fent un lloc dins l'escena metalera illenca, han tingut que enfrontar-se a canvis de formació i primeres gravacions que els han anat forjant com a músics. Kathy Tous (veu, originalment guitarra), José Sánchez (guitarra), Juan López (guitarra), Ernest Torres (baix) i Eugenio "Uge" Lopez (bateria) ens presenten "Disguise My Pain" (2011), un treball que no sé si definir com demo o àlbum debut de tan currat que està.

La banda no tan sols ha aconseguit una producció molt notable, sinó parir un conjunt de cançons molt madures i variades, que tant poden reflectir influències del Heavy Metal més clàssic com del Groove Metal de darrera fornada. Cynical beuen de Metallica, de Megadeth, dels Testament de l'època del "Low", de Godsmack o fins i tot Pantera, enriquint el seu so també amb unes poques pinzellades progressives i d'altres més pròpies del Rock Alternatiu (per la veu, més que res). "Disguise My Pain" són 10 cançons - totes elles, superiors als 4 minuts de durada - que la pròpia banda ha posat en lliure descàrrega; un disc que, molt possiblement, agradarà i sorprendrà a tots aquells amants de grups com els anteriorment citats.

DESCÀRREGA

Cynical - "Disguise My Pain" (2011)

ARZOBISPO - "Postparto" / "Happiness" (2011)

A mi sempre em va caure en gràcia Montaman, un projecte que, malgrat disposar de molts pocs mitjans (inexistents, diria jo), va saber enfatisar el poder de la música per sobre de la producció o l'estètica del producte final. Aquests aires Lo-Fi, antítesi del so pulcre i cristal·lí, reivindiquen l'esperit cassolà i punk (per allò del Do it yourself) d'uns nous antiherois del Pop mallorquí, com Montaman o aquesta novetat musical en tota regla com és arzobispo (sí, amb l'A en minúscula).

Aquest projecte de recent creació ja ha donat símptomes d'hiperactivitat. Què no? Si heu pegat una ullada al seu Bandcamp, haureu observat que en poc més d'un estiu arzobispo ha tret un EP, una mena de single i una espècie d'adelant d'un nou EP. Si això no és aprofitar bé el temps, que baixi Déu - ja que ens hem posat religiosos - i ho vegi. Darrera de tota aquesta aventura s'hi amaga Ramon Ramone (Josep Oliver, de So What), un jove de Lloret de Vistalegre que afirma que l'idea de arzobispo neix a un banc del barri de Gràcia, a Barcelona, abans de veure en directe a Za! i Nisei.

I què ens ofereix, aquest arquebisbe tan pecul·liar? Doncs bàsicament cançons que tenen les seves arrels en clàssics del Pop Lo-Fi com Lou Barlow, Memory Tapes, Calvin Johnson o Tobin Sprout, però que intel·ligentment s'obre cap a estils com el Indie-Rock, el Punk o l'Emo mitjançant cançons senzilles, melòdiques, curtes, intimistes i ben construïdes. "Postparto" és un EP de quatre temes, caracteritzat per la varietat de registres, mentre que "Happinness", un clar tribut al cineasta Todd Solondz, és un single on l'arzobispo ens mostra la seva vessant més acústica. Atents, doncs, als propers llençaments d'aquest projecte, tan nou com prometedor.

DESCÀRREGA

Arzobispo - "Postparto" (2011) - EP

Arzobispo - "Happiness" (2011) - Single

HIPNOTIZE ME - 'Promo '11' (2011)

De la mà de David Vives, arriben a Illa Sonora el quartet Hipnotize Me, una banda jove però amb una trajectòria realment intensa: apart de haver tingut el honor de formar part del cartell de les festes de Sant Sebastià a Palma aquest 2011, també han estat finalistes de la 1ª edició del Festival Musicaula (2010) i guanyadors del IV Palma Colada de Palma (2010). Gens malament, no?

Després d'una sèrie de canvis de formació, Hipnotize Me, actius des del 2007, troba la seva estabilitat a partir de l'estiu del 2009, amb Adrián Macedo (veu, guitarra), Andrés Ramírez (guitarra), Lluc Tovar (baix) i Marc Vives (bateria). A la descripció que ens adjunta David podem llegir: "El seu estil es pot definir bàsicament com Rock, amb alguns temes de Pop/Rock o Punk/Rock. Toquen temes en castellà, anglés, i català. La música d’Hypnotize està influïda per els clàssics del Rock dels 70 i 80 com varen ser Guns ‘n’ Roses, Led Zeppelin, Deep Purple, i més contemporanis com Green Day, Muse, L.A., o The Kooks". Vaja mescladissa, eh? La veritat és que se'n desfan força bé amb unes composicions bastant fresques - i amb un so molt pro, tot s'ha de dir - en el que també es perceb la petjada més que evident de formacions del Indie Pop/Rock dels 80's i dels 90's.

A falta d'un primer EP com a carta de presentació, aquí tenim les dues darreres cançons que han gravat, fa relativament poquet, i que molt possiblement formin part d'un mini-CD debut. Amb elles, també podem trobar-hi una cançó enregistrada l'any 2010, com a bonus track. Si us ha agradat la seva música, heu de saber que els seus pròxims concerts són aquests:

26 d'agost - Festes de Son Rapinya
3 de setembre - Festa Greenpeace
8 de setembre - Plaça Madrid

DESCÀRREGA

Hipnotize Me - 'Promo '11' (2011)

LOS Z-66 - "1968-1970"

Els Z-66 és un d'aquests grups que NO podien faltar a Illa Sonora. Val, d'acord; cert que ja havien aparegut, fa temps, a una entrada d'un single-raresa editat als anys 80's, amb una formació distinta i un so totalment diferent als autèntics Z-66, aquella banda que deixà bocabadada a mitja Mallorca entre 1968 i 1970 gràcies a un EP i cinc singles que passen per ser una de les millors aportacions mallorquines a la música que es feia aleshores. El que avui presentem a Illa Sonora és un recopilatori 100% cassolà, no oficial, on per primera vegada s'inclou tot el material que enregistrà el sextet a la seva etapa daurada. I dic per primera vegada perquè de la banda liderada per Llorenç Santamaria només s'han fet dues compilacions; la primera fou a l'any 1969, amb l'edició d'un LP recopilatori - un autèntic tresor per col·leccionistes - amb tot el que havien enregistrat fins aquell moment. Després, a l'any 1996, EMI va editar un disc on, suposadament, es recolliren les millors cançons del grup... Però, com punyetes pots fer un greatest hits decent dels Z-66 sense incloure un tema tan bàsic i fonamental com "Trying To Get To You"? Talment com fer-ne un dels Guns 'n Roses i deixar-te "Welcome To The Jungle"...

Com deia, juntem per primer cop les 17 cançons que enregistraren els Z-66 a la seva etapa de major èxit; algunes d'aquestes cançons mai han aparegut editades en CD, així que s'han ripejat directament des dels vinils originals. L'immensa majoria d'aquestes cançons són versions i adaptacions de les que, tal vegada, la més coneguda i emblemàtica de totes elles siguin "Nights in white satin" de The Moody Blues. I això no és res, perquè recollim un munt de versions d'artistes no massa coneguts com The Blues Project, The Herd, Joe Dolan, The Feathers, Ray Whitley, Brenton Wood, The Dave Clark Five, The Checkmates... Artistes de culte, en definitiva. 

Els Z-66 eren un altre rollo, en sèrio; a la Mallorca de finals dels 60's no hi havia ningú com ells... ni tal vegada a la resta del territori de l'Estat espanyol. Van ser la primera banda mallorquina en despullar-se de la herència del Beat i la música anglesa, en general, per aprofundir en les noves influències que just arribaven de l'altre costat de l'Atlàntic: els Estats Units. S'havia acabat l'innocència ié-ié, el tall de cabells tipus Paul McCartney, i les cançons de quatre acords: els Z-66 representaven un canvi més profund i radical, tant a nivell estètic com musical. Ells van ser els primers illencs en fer una música que els joves de Palma denominaren "música de canya" i que la premsa musical definí, anys després, com "Soul castigador"; clar que, la seva música era un punt de trobada entre el Pop, el Rock, el Soul, el Rock Progressiu, o fins i tot una Psicodèlia blanda que els acostava a formacions com Vanilla Fudge o The Move. Qui dimonis podria haver enregistrat a Espanya una apocalíptica versió del "Morning Dew" - popularitzada pels Grateful Dead - amb un resultat tan acollonant? I a nivell estètic, què? S'havia acabat la pulcritud i l'elegància: ara trobem a uns bergants de camises de colors obertes, mostrant pitera, que fumaven mentre tocaven i que posaven els seus cubatas damunt uns amplificadors atronadors. Ells foren Vicenç Caldentey (guitarra), Leopoldo González (baix), Pep Noguera (teclat), Manolo Marí (bateria), Manolo Martínez (saxo) i un carismàtic vocalista que molts arribaren a dir que era el "Jim Morrison mallorquí": Lorenzo Santamaría (Llorenç Rosselló).

La seva història dona com per escriure un llibre. Compartiren nits sonades amb n'Eric Burdon i els seus The Animals a Ca'n Picafort. Telonejaren a la Jimi Hendrix Experience a l'inauguració del mític Sgt. Peppers de Palma, a la que seria l'única actuació de la divinitat de les sis cordes a Espanya. Tocaren a la desapareguda Barbarella junt al mite del Rock progressiu europeu, Focus. Van ser el primer grup mallorquí en esgotar en temps record dues edicions del seu single "Noches de blanco saten". Van sortir corrensos de Bunyola quan una masa enfervoritzada de dos mil seguidors (això, segons un retall d'Última Hora) els perseguí per tocar-los o aconseguir autògrafs. Fruit d'aquells tres anys de frenètica activitat ens queden aquestes 17 cançons. Aquella ratxa la trencà la rivalitat, la ambició i la mà de terceres persones; Llorenç abandonà el grup per començar una nova carrera en solitari com a vocalista de música lleugera, mentre que els Z-66, ferits de mort, aguantaren uns mesos amb un cantant substitut, un tal Rafa, fins que Manolo i Vicenç agafaren els atapins i començaren a donar forma a un nou i ambiciós projecte: Zebra.

DESCÀRREGA

Los Z-66 - "1968-1970" (2011)

FULGURA - Demos 2007-2008

Fulgura era un d'aquests deutes pendents d'Illa Sonora; gràcies a l'aportació del seu bateria, Víctor Martorell (actualment a Hello Monster i els recentment reunits Los Comemierda), avui podem aprofundir un poc més en la seva història i, com no, en la seva música. Fulgura neix l'any 2001, arrel de l'unió de dos ex-membres de A Little Cup Of Tea On The Top Of The Fridge (el guitarra Jaime Vieiras i el bateria, Víctor) amb dos antics components de Masada (Jose, vocalista, i Juanma, guitarra), la primeríssima banda mallorquina a la que vaig sentir parlar de Kyuss, Fu Manchu i un estil del que aleshores (1997? 1998?) se'n parlava poquíssim com era l'Stoner. "La idea era hacer una música mucho más directa y simple que la de A Little Cup... pero sin llegar a la tralla de Masada, basándonos en el rock alternativo de principios de los 90 y en sus derivados posteriores", explica Víctor.

Entre anades i tornades, concerts i canvis de formació, Fulgura van enregistrar un total de cinc maquetes auto-produïdes, de les quals aquí tenim les dues darreres que, per dir-ho d'alguna forma, són les millors: "Creo sincera y objetivamente - bueno, todo lo objetivamente que puede opinar un miembro del grupo- que son las más interesantes por los temas, el sonido y por ir más "al grano" que las anteriores". No sé com poden sonar les demos anteriors, però... Collons! "4" i "5" són dues demos fantàstiques i una gran mostra del potencial de la banda. No passa desapercebuda ni la seva tècnica, ni el boníssim gust compositiu, ni tampoc el rastre d'antics herois del Grunge (Pearl Jam, Soundgarden, Alice In Chains), clàssics del Stoner (Kyuss, Fu Manchu) o pinzellades de Tool o Incubus. 100 % recomenables a tots els amants de les guitarres cruixents i/o els ritmes contundents del Rock Alternatiu dels 90's.

DESCÀRREGA

Fulgura - "4" (2007)

Fulgura - "5" (2008)

DOCTOR MARTÍN CLAVO - En alas del naufragio (1999) - Single

Hi ha bandes que comencen fent un rollo i que, per raó A o per raó B, acaben derivant en una cosa totalment diferent. Tal vegada, això passà amb Doctor Martín Clavo, que als seus primers dies practicaven un so que poc o res té a veure amb el seu Rock 'n Roll marcià i hedonista, sinó més aviat amb els aires surrealistes i profunds del Indie-Rock espanyol dels anys 90's.

Desconec si "En alas del naufragio" (1999) és la primera gravació oficial de la banda encapçalada per David Martín, però sí que és de les més antigues. Es tracta de tres cançons - una d'elles, una pista oculta al final del disc - on podem descobrir una cara desconeguda de Doctor Martín Clavo... i més ara, que acaben de presentar nou single i que, en poc temps, podrem escoltar el seu esperat nou treball. Aquesta entrada, doncs, servirà per alleugerir una mica més aquesta espera!

Aquest single ha estat aportat per en Pep; moltes gràcies!

DESCÀRREGA

Doctor Martín Clavo - "En alas del naufragio" (1999) - Single