2011: 12 mesos, 12 discs.

No ens podem queixar d'aquest 2011: quina anyada més productiva! Com a mínim, és curiós i significatiu que a un any de penúries econòmiques i desencant general com ha estat aquest, hagi sortit tanta, tantíssima bona música per part dels artistes illencs. Ha estat un luxe enorme haver estat al capdavant de dos programes de ràdio i posar cada setmana alguna novetat discogràfica o anunciar retorns de tota casta al món dels escenaris: des de La Puta Opepé o La Gran Orquesta Republicana a Los Malditos, sense oblidar a clàssics dels 60's com Los Pops o Los Bohemios.

Entre la gran quantitat de discs, EP's, singles i maquetes que han aparegut enguany, és difícil destacar-ne 12. Què no? Aquest 2011 ha estat protagontizat per Poomse, Pujà Fasuà, Aspirina Infantil, Eek, Gran Amant, Toni Monserrat Inc, Miki Serra, Antònia Font, Son & The Holy Ghosts, J56, Errör, Odette, Ceremoney, Decraneo, Hyde XXI, Monta-man, Mostros, Rutina, Nick Markham, Eveth, The Black Beards, Gran Sol, On, Joan Miquel Riera, The Marzipan Man, Big Yuyu & The Hot Nite Band, Cynical, Still Morris, Prosthetics, Tomeu Quetgles, Cranc Pelut, Haddock's Orphans, Goreinhaled, Shit Yourself Little Parrot, Hombrespájaro, The Bankers, Valtonyc, Calle N, Casa Rusa, The Dirty Rice, Drästica, Carles Grimalt, Torturators, Noiseast, Breathless, Sistema, Rec On, Arzobispo, So What, Hypnotize Me, Pandilla Basura, Los Dos Tan Felices, A La Puta Calle, Hadooken... i més, que ben segur me'n estic deixant un parell. Un luxe, no? A tots ells, enhorabona i moltes gràcies per a la seva contribució dins del camp de la cultura, tan malmenat per les estidorades arbitràries que es fan alguns dins dels despatxos.

Insistesc: escollir les millors publicacions d'aquest 2011 ha estat difícil. Tant que un top-ten se'm quedava massa curt així que, 'robant' el nom a aquells documentals de "Doce meses, doce causas", us present les que, a títol personal, considero les millors gravacions d'aquest any tan carregat de bona música. Atents!

1- CORC - "Calitja" - Autoeditat

Aquest disc és enorme. Enregistrat entre el 2009 i el 2010, va veure la llum a principis d'aquest 2011 sense el suport de cap segell. Incomprensible, per què Corc, formats per Xavier Rubí i Enric Cuéllar, han aconseguit crear amb bon gust i encert un disc d'altíssim nivell que res té a envejar a molts de grups ja consagrats. Un disc recomenable al 100%, sense pràcticament cap punt feble, i amb una virtut molt clara: la seva senzillesa i sobrietat els fa fascinants. Res de trucs o artificis; res d'imatge, jactàncies, o bombardeigs d'spam. Música, només música, i prou. Però música amb ànima, amb una gran càrrega atmosfèrica que et transporta cap a altres indrets, i més en directe, tal i com comprovàrem fa uns mesos a la presentació oficial del disc, al teatre Mar i Terra de Palma. Baix el meu humil criteri, el disc mallorquí del any.

2- ASTROLABIO - "Astrolabio" - Autoeditat

Hi ha debuts de tota casta, però el d'Astrolabio és la òstia, així de clar. Té de tot: actitud jove, un so fresc i poca-vergonya, una estètica molt definida i, el que és més important: un grapat de cançons tan bones com addictives. Vull remarcar la paraule addictiu, perquè aquest és un d'aquests treballs que costa de treure - i molt - del teu reproductor de música. Al principi se'ls comparà bastant amb Los Planetas, però segur que han deixat més d'una boca closa amb aquest treball homònim on s'hi perceb el rastre dels Beatles, la Velvet Underground, Black Rebel Motorcycle Club, Spacemen 3, els Rolling Stones... Ara per ara, aquests col·leccionistes de bones crítiques són una de les bandes amb més projecció a Mallorca. I si no, temps al temps.

3- OSO LEONE - "Oso Leone" - Foehn Records

Record que els vaig descobrir al ja mític "Bufet Lliure" d'en Celestí Oliver, i el primer que se'm va passar pel cap va ser: "Collons! No pot ser que aquests tios siguin d'aquí!". Xavi Marín i Paco Colombàs, juntament amb Jaume Rosselló, formen una de les majors sorpreses d'enguany: Oso Leone. Aquesta maravella de disc és incapaç de deixar indiferent al espectador no tan sols per la barreja de contrasts que hi trobem, sinó pel bon gust que destil·len cada un dels seus temes. "Oso Leone" val molt, però molt, la pena.

4- VERVAL DIARREA - "Verval Diarrea" - Metadona Records

Aquest disc em va deixar literalment KO: 16 cançons escampades en uns vint-i-pocs minuts a càrrec de gent colrada prèviament a grupassos com Phogo, Beastie Brutal Music Explosion o Disease. El resultat només podia ser un nou manifest de Punk/Hardcore rabiós i contundent, però amb una maduresa i un encant que difícilment es pot trobar a molts de nous grups. Editat únicament en format vinil, el debut de Verval Diarrea és tan sumament atractiu que el pots escoltar quatre o cinc vegades seguides sense sentir-te'n fart. De fet, ara mateix, mentre escric això, m'estan entrant unes ganes loques de tornar-lo a sentir.

5- PETRÖLEO - "La flor de piel"

Deia al seu moment que "Viaje al fin de la noche" (2009) estava bé... però que "La flor de Piel" era una passa enorme, pràcticament de gegant. Prescindint de bateries o percussions, Alberto Petröleo (veu, guitarra), juntament amb Daniel Zamora (guitarra) i Gaspar Reixach (baix) han creat un disc captivador: per l'atmosfera, per les lletres, per les cançons... per TOT, en conjunt. M'agrada la seva sobrietat, l'autenticitat, la naturalitat brutal i desoladora que desprèn a cada tema. Petröleo han creat un disc memorable; tal vegada, no apte per a tots els públics, però en tot cas memorable.

6- PETIT - "The Blackbird Daisy EP" - Autoeditat

Que Joan Castells, baix la màscara de Petit, hagi rebut tantes lloances i crítiques positives aquests darrers mesos no ha estat fruit de la casualitat, sinó de la bona feina que ha fet. Una mostra d'això és aquest "The Blackbird Daisy", un magnífic EP que marca una gran passa respecte al seu debut "Loveshines Firefly" (2009); no només és que ara soni més acústic i prou, sinó que, aquí, en Joan adopta un registre més madur i personal que captiva des de la primera escolta. Una llàstima que només inclogui quatre cançons; al manco, ens queda el consol de que quatre cançons com aquestes valen el seu pes en or.

7- FURA - "Iamo" - Back to the Records

Fura no ens han sorprès gens ni mica. Ho dic en el sentit ja esperàvem que el seu single "Iamo" seria la òstia... i efectivament, així ha estat. Aquest quartet amb base a Inca ha sabut aprofitar la seva visita a Madrid, on enregistrà aquesta cançó, i tornar amb un senyor single digital que demostra que, per sort, encara queden bufades d'aire fresc, imaginació i bon gust dins del saturadíssim món del Post-Rock. "Iamo" és una cançó que, minut a minut, va creixent poc a poc fins explotar a un final aclaparador, gairebé antològic. No sorprenen, insistesc, en el sentit de que de Fura només pot sortir bona música.

8- GOODFELLOWS - "Happynitol 150 mg." - Autoeditat

Fa un grapat de mesos, els Goodfellows ens havien portat un single de dues cançons, una espècie d'aperitiu del seu tercer treball. La cosa pintava bé, just com per pensar que "Happynitol" seria un bon disc, però... Déu meu! Aquest àlbum és per llevar-se el capell! Després d'anys de silenci - ni més ni manco que 12! - han tornat en plena forma amb un disc boníssim. Aquí no hi ha espai per cançons "de relleno", sinó per autèntics himnes del més atemporal i pur Power-Pop, amb reminiscències que van des dels Beatles (com no!) als Gigolo Aunts, The Knack o els Lemonheads. Una petita obra d'art a nivell musical, però també físic: feia molt de temps que no veia una edició tan currada i original com la d'aquest "Happynitol". Enhorabona!

9- L'EQUILIBRISTE - "Que sea la última vez..." / "Ningú no sospitarà..." - Autoeditats

N'estic segur que si L'Équilibriste hagués tret un disc amb el material d'aquests dos EP's - publicats amb un parell de mesos de diferència - segur, seguríssim que tindríem un dels discs del any. Per això, incapaç d'escollir entre "Que sea la última vez que te vea con una silla volando" i "Ningú sospitarà que sempre són les set", no em queda més que posar-los ex aequo dins d'aquesta llista d'Illa Sonora. Poc a poc han anat perdent l'intensitat elèctrica que caracteritzava al seu debut "I què en saps tu, de bicicletes i parafangos?" (2009) per mostrar un nou registre més madur, més ric i més profund. Una evolució lògica i que ens ha deixat cançons tan bones com "Mira-te'ls", "Hula hoop", "No compensa", "Les set", "15-M"... Quan més escolt aquests EP's, més m'agraden.

10- OLIVA TRENCADA - "Perleta Negra" - La Casa Calba

Minuts abans d'entrevistar-lo, en Pep Toni Ferrer em comentava mig en broma mig en sèrio que com la gent no compra ni discs ni llibres, Oliva Trencada han fet un disc-llibre. I que no és guapo això? Pel meu gust, aquesta "Perleta negra" és el millor àlbum que ha tret fins el moment; un disc inclassificable i imprevisible amb moments grandíssims com "Cançó de s'eriçó", "Bitxicletes Bronson" o "Em fa mal Speed". Una delícia, escoltar - i llegir, també - una obra que ens submergeix de ple en el particular univers d'una banda a reivindicar com són Oliva Trencada.

11- THE MISERY STRINGS -"Adventures in Badlands" - Autoeditat

Potser són l'aposta més singular i valenta del any. Els Misery Strings de Sant Jordi, que portaven 8 anys treballant a l'ombra, han debutat amb un "Adventures in Badlands" que sembla donar l'esquena a tot el que es fa a Mallorca ara mateix. El Blues primitiu i rural que es feia a les primeres dècades del segle XX al sud dels Estats Units, arriba de la seva má a la Mediterrània, amb un tractament tan extremadament personal que, o et captiva o et repel·leix, sense deixar lloc a l'indiferència. M'agraden aquests grups que son molt seus; aquests grups que no només saben crear bones cançons, sinó guanyar-se una personalitat. Misery Strings tenen les dues coses.

12- NET WEIGHT - "El ojo y lo que no es el ojo" 

Un altre gran retorn, esperadíssim per molts. Net Weight han despertat de la seva letargia per editar un disc a l'altura de les expectatives. D'acord; que no és el seu millor treball, però al manco hi trobem un grapat d'himnes de Hardcore assassí, despietat i aclaparant que posen de manifest que Net Weight no és ni ha estat un grup qualsevol. Vuit cançons d'una durada mitja d'un minut i mig: breu, d'acord, però molt, molt intens.