jueves, 29 de septiembre de 2011

DAEVID ALLEN & EUTERPE - "Good Morning!" (1976)

Feia temps que tenia ganes de dedicar-li una entrada a "Good Morning!" (1976), que apart de ser dels discs més poc coneguts de Daevid Allen és, també, una de les majors rareses illenques editades als anys 70. Així doncs... Preparats per descobrir aquesta joieta de pur Folk psicodèl·lic?

Nascut a Austràlia, Allen pot presumir de ser una de les figures claus dins la història de la Psicodèl·lia europea, que no és poc: l'any 1966 fundà , juntament amb Kevin Ayers i el grandíssim Robert Wyatt els Soft Machine, una banda anglesa però amb un vincle estret amb el poble mallorquí de Deià. Només dos anys després formà uns altres clàssics, Gong, potser el grup que millor s'adaptà a la seva pecul·liar forma d'entendre la música. O la vida, directament. Tal vegada, la seva conducta llunàtica i extravagant el portà a fugir de França, perseguit per les autoritats judicials del país, i cercar refugi a Mallorca. Deià seria el destí, un bressol muntanyós on, apart de Robert Graves, hi podiem trobar músics, lletraferits i pintors de tota casta. Pels seus racons hi circularen altres músics experimentals (diguem-ho així) com els alemanys Can; el rei del minimalisme musical, Terry Riley; Didier Malherbe, posteriorment flautista i saxofonista a Gong, i que visqué a una cova de la Serra; un jove encara desconegut com Mike Olfield; músics arribats des del Principat, com Pau Riba o Pep Laguarda, o Eivissa, com la comuna de Can Am des Puig. La llista és llarga, creieu-me.

Tornem, però, cap a la figura d'Allen. La seva relació amb Mallorca havia quedat reflectida als dos primers discs de Gong, "Magik Brother" (1970) i "Bananamoon" (1971), nom amb el qual el propi músic havia batejat el seu hogar a Deià. Però la cosa no s'acaba aquí: uns anys després tornà a Mallorca per composar i enregistrar un disc en solitari, acompanyat però per una banda mallorquina: Euterpe. Aquesta formació, encapçalada pel talentós guitarrista Pepe Milán, s'havia format als primers 70's com una banda enfocada cap el Folk americà però, poc a poc, anà incorporant elements psicodèl·lics i progressius dins del seu so.

"Good Morning!" s'enregistrà a Deià, a la primavera de 1976, i d'una forma un tant rudimentària: a casa del propi Allen, amb un vell quatre pistes. La formació que enregistrà aquest àlbum, apart de Daevid, guitarra solista, veu i mestre de cerimònies, és la següent: Pepe Milán (guitarra acústica, mandolina, charango, glockenspiel), Ana Camps (veu), Antoni Pasqual (guitarra, teclats), Toni Arés (contrabaix) i Toni Fernández (guitarra). La formació completa d'Euterpe, vaja. Un tret interessant d'aquest disc és l'absència de bateries o percussions; només les trobam a un únic tema ("Wise man in your heart") van a càrrec del francès Pierre Moerlen, conegut per haver tocat amb Gong, Mike Olfield i, fins i tot, els Thin Lizzy.

No és, ni de lluny, un disc accessible, però té cançons i fragments especialment inspirats; a més, el propi Daevid Allen té una predilecció especial per aquest disc que, per cert, dedica "a tota la gent de l'illa".


Daevid Allen & Euterpe - "Good Morning!" (1976)

miércoles, 28 de septiembre de 2011

PETRÖLEO - "La Flor de Piel" (2011)

No sé què pot haver passat aquest 2011 per a que els grups mallorquins estiguin treient-se de la mànega gravacions tan interessants i, sobretot, de tant alt nivell. Serà la crisi? Serà que aquests mals temps realment inspiren? Ja podria ser, perquè, senyores i senyors, vaja col·lecció de discassos que duim enguany. Si heu seguit amb certa regularitat el programa "Illa Sonora" o heu anat llegint les entrades antigues d'aquest humil blog, haureu observat que, A) Hem seguit d'aprop la trajectòria i evolució de Petröleo, B) Hi havia moltes, moltes ganes d'escoltar aquest disc, i finalment C) Les expectatives creades per "La flor de Piel" eren molt altes.

Deu fer dues hores que he sentit (he dit 'sentit' i no 'escoltat') l'esperat "La flor de piel" i d'ençà deu haver sonat tres o quatre vegades al reproductor. Oblidem tot allò que escoltarem al directe d'IB-3 com aperitiu, mentre esperavem aquest plat: ara, amb la seva forma definitiva, podem apreciar el valor i qualitat d'aquesta nova entrega de Petröleo. No sé que putes pot haver passat pels caps d'Alberto Petröleo (veu, guitarra), Daniel Zamora (guitarra) i Gaspar Reixach (baix) per haver iniciat aquest viatge, introspectiu i personal, com el plantejat a "La flor de Piel". Pop independent? Pop d'autor? I què sé jo! Aquests 8 temes fugen dels ritmes ballables, de lletres tontes i frívoles, de tota la parafernàlia estètica i mediàtica que rodeja el gènere. Res d'imatge; aquí conta la música... però la música de veritat; cançons oscures, melangioses, profundament doloroses, d'una sobrietat sobrecollidora. Un baix, una guitarra acústica i una altra elèctrica i, finalment, la veu impertorbable d'un Alberto que exorcisa fantasmes interns amb la mateixa credibilitat de Fernando Alfaro o Leonard Cohen. L'absència total de bateria i percussió - elements presents al seu anterior disc, "Viaje al fin de la noche" - reforça aquest sentiment de sobrietat.

“Viaje al fin de la noche” (2009) estava bé. Interessant, i prou. Ara bé, el d'ara és una gran passa; un disc d'alt nivell. La flor de pell...i la pell, de gallina.


Petröleo - "La Flor de Piel" (2011)

domingo, 25 de septiembre de 2011

COOL DADIES - "Big Family Beat" (2007)

Al llarg d'un bon grapat d'anys, Mallorca va ser bressol d'una gran quantitat de bandes de Rockabilly: així, en poc més d'una dècada sorgeixen Juanito Percha y Los Colagos, Interminables, Norton 56, Hot Rockin' Band, Los Pistolos, els Winchesters, els Rockin' Filtros, Los Toñetes... La llista és llarga, llarga. Avui poc queda d'aquella generació, excepte el bon record... i un grup d'autèntics supervivents que han continuat fidels tant a l'estètica com el so del Rock 'n Roll en la seva vessant més clàssica: els Cool Daddies.

Es formaren fa poc més d'una dècada, i malgrat no van viure aquella gran explossió del gènere, els seus membres porten un llarg corregut a les seves esquenes. De fet, el seu vocalista i alma mater, Teddy Bartol, ben bé podria passar com la història del Rockabilly mallorquí en persona al haver format part de The Ginjol's Rockets, The Bourbons (embrió de la banda que després coneixeriem com Bourbon Gratis) o els mítics Los Cuatreros, entre d'altres. Completen la formació dels Cool Daddies el Brujo (harmònica, veu), Pep (guitarra, veu), Joel (guitarra, piano, veu), Franky (baix) i Mateu (bateria).

"Pánico en el Coffee Bar" (2005) fou el seu primer disc, seguit d'un excel·lent "Big Family Beat" (2007), el disc que avui rescatem i que, per cert, la banda comparteix de forma gratuïtament a la xarxa. Descriure el so de Cool Daddies és fer una llista de totes les qualitats que ha de tenir un bon grup de Rockabilly: ritmes inconfundibles, temes curts i directes i, sobretot, molta actitud. Mereix la pena destacar que al seu so incorporen també influències del Surf o del Blues, un tret que enriqueix notablement el seu so i que fa que l'escolta de "Big family beat" sigui força entretenguda. I addictiva, perquè no?

DESCÀRREGA

Cool Daddies - "Big Family Beat" (2007)



jueves, 22 de septiembre de 2011

ON - Discografia (2009-2011)

Crec que no hi ha un dia millor per dedicar una entrada d'Illa Sonora a On: precissament avui, dijous 22, presenten en directe el seu nou EP "A un millón de pasos" al IO Music Club, a partir de les 22.30 h. I això no és tot: demà, divendres 23, els tindrem com a convidats a "Fang i Distorsió" - a partir de les 17 h. al 92.9 FM - per conéixer un poc millor a la banda i aquest nou llençament. El cas és que avui posam tot el material editat per On ("A un millón de pasos" inclós) per cortesia de Toni Martín i amb el consentiment de la banda.

On duen en actiu des del 2007; per tant, és una banda més o manco recent, però amb uns components colrats prèviament a altres bandes: Eva Mª Grajera (veu; abans a Sith Lizzard i Crossroads), Rafa Ortega (guitarra; Fora des Sembrat, Quo Vadis, Little Joe, Cuando el Río Suena...), Pep Aguiló (baix; ex-Los Vecinos del Rey, Drinking In The Blues, Crossroads...), Andrés Adipe (bateria) i finalment un darrer i flamant fixatge: Toni Martín (guitarra; també a Gato Martín).  On és, essencialment, un grup de Pop-Rock; un híbrid perfecte que es nodreix tant de la sensibilitat del Pop com del tractament sòl·lid i cuidat d'unes guitarres influenciades per l'AOR americà. Aquesta combinació fa que siguin una banda llunyana al Power-Pop guitarrer, del Indie-Pop/Rock alternatiu o del Pop més frívol. Així de lliures, sense necessitat de ficar-se dins cap escena en concret, On van tira a tira, editant EP per any. "Quién pudiera" (2009) i "Quizás" (2010), enregistrats als estudis The Black Door, ens mostren la seva vessant més enèrgica, mentre que "A un millón de pasos" (2011), just tret del forn, marca una evolució més intimista, melòdica i accessible. 

La experiència és un grau... o això diuen; On no viuen de rendes i aposten de nou per la seva música. Vosaltres podeu descobrir-la amb tan sols tres clicks de ratolí... i segur que si els voleu veure no haureu de recórrer un milió de passes. Molta sort!

On - "Quien pudiera" (2009) - EP
On - "Quizás" (2010) - EP
On - "A un millón de pasos" (2011) - EP

miércoles, 21 de septiembre de 2011

THE TORTURATORS - EP (2011)

Que Mallorca és una capsa de sorpreses, això ja ho sabíem; el que no sabíem ni esperavem és que dins aquesta capsa ens trobessim amb un grup com The Torturators, una nova banda fascinada pel caos i que sembla que es dirigeixen cap a paràmetres musicals d'on molts surten espantats.

Música malaltissa per gent malalta? No ho sabria dir, ara ells no es tallen la llengua i diuen que "per crear un grup així s'ha d'estar molt sonat, però més ho tens que estar per aturar-te a escoltar-ho". Més clar, aigua... i si encara no sabeu per on van els tirs, us diré que aquest sorollós trio reivindica indistintament a formacions illenques (Satellites, Dezanatta), nacionals (Pony Bravo i el seu alter ego Fiera) o internacionals (Lightning Bolt, The Catz Catz Cat). Oblidem les etiquetes purament indies, perquè The Torturators duen a Mallorca un Noise dens i innacessible que ens podria remetre a uns mítics Phogo passadíssims de voltes jugant a fer versions de Sonic Youth. Què, no et serveix la descripció? Idò això ens diu un dels seus components: "Representam amb les nostres temes paradigmes i paisatges sonors, caracteritzats per l'absència de ritme i l'abstracció del compàs".

Seguim investigant. D'on putes surt aquesta gent? Tranquils; ells responen: "Els Torturators varem neixer per alla al octubre-novembre del passat 2010 quan Narcís (dibuixant, actor, poeta, escriptor), Cardo i Alex (ambdós a Cicuta para Mí) es junten influenciats pel primer, ja que estava obsessionat per la experimentació en la linia John Frusciante. Després del primer "assaig" i vist que a la casa on assatjarem ens apagaren els ploms per l'intens "mur sonor" que varen provocar ens ho varem prendre un poc més en sèrio. Així, The Torturators queda amb Narcís (bombo-caixa-ride, pandereta, etc), Cardo (baix, sintetitzador) i Alex (guitarra, veus, sintetitzadors). Hem fet uns quans concerts: Critic-Art 2011 a la UIB, a Son Llaüt, a Fraguel acompanyant a Decraneo...".

Aquesta demo, EP o com li vulgueu dir, la forma un únic tema enregistrat al "Impala 1", a Sant Jordi, amb Chano, bateria de Decraneo. La seva escolta és tota una experiència que requereix preparació, paciència, estòmag i orelles; un primer plat molt difícil de digerir però que, a sonats com a mi, ens ha deixat amb ganes de més.

DESCÀRREGA

The Torturators - "EP" (2011)

jueves, 15 de septiembre de 2011

L.A. - "Bellflower Blvd." (2005)

Fa uns pocs mesos, quan vaig publicar el "Welcome Halloween" (escolta'l aquí), no esperava rebre una tracalada de correus de gent que demanava a la desesperada més material de L.A. Més material del antic, vull dir; aquells discs ocults i perduts, que demanen a crits una bona reedició. Dit i fet: mitjançant el nostre amic Alberto, arriba a Illa Sonora "Bellflower Blvd." (2005), un treball que acosta a la Mediterrània a John Frusciante, Eddie Vedder, Damien Jurado, Neil Young, Ryan Adams...

"Bellflower Blvd." va ser enregistrat a l'intimitat de l'hogar del propi Lluís Albert Segura, encarregat de tocar tots i cada un dels instruments del disc. Sense grans excessos; simplement amb bon gust i molt de feeling es poden fer grans cançons. Aquí en trobem un grapat, com Love Affair", "C'mon little bird", "Heavenly roses" o "Her taste"; peçes breus, senzilles i intimistes, d'esperit acústic i d'intensitat aclaparant. En trobem d'altres, més orientades al Folk-Rock com "Too Soon", que és com una mena de preludi a l'explossió de genialitat que és - o seria - "Welcome Halloween", del 2006. Clar, que també n'hi ha d'altres menys convincent, com una vitalista "Morning Star" que poc té a veure amb l'esperit d'un disc com "Bellflower Blvd."

Senzillesa, feeling, bon gust; d'una formula com aquesta pot sortir tan bona música com la que trobem a "Bellflower Blvd."

DESCÀRREGA

L.A. - "Bellflower Blvd." (2005)

AURA - "The Longest Winter" (2004)

Que no us engany aquesta portada, tan allunyana del seu estil com de la seva procedència mediterrània: els mallorquins Aura feien un Rock alternatiu de qualitat que l'amic Mateu Ramon s'encarrega de recordar-nos. Moltes gràcies per la teva contribució! La veritat és que ara mateix el seu nom no diu massa, però me'n record que al seu moment moltes bandes illenques parlaven d'Aura amb un cert to d'enveja dissimulada. Aconseguiren un so que, si ben bé no era gaire original, era convincent: en certa manera, barrejaven el Power-Pop dels primers Weezer o dels Sexy Sadie més distorsionats amb el Rock Alternatiu de Nada Surf o The Smashing Pumpkins (només cal escoltar "Frozen" i observar les seves similituds amb el clàssic "Today").

Procedents de Muro, Aura sorgiren de les cendres de Sensual Pudding, uns altres mites del Indie-Rock de finals dels 90's; després d'una primera demo ("Freedom from oneself") i una sèrie de canvis de formació, van trobar la seva estabilitat amb dos ex-components més de Sensual Pudding, Miquel Femenies (bateria) i Toni Ramis (baix), i també l'inclussió de la guitarrista Marga Roca, abans a Ubikación, i actualment a Hadooken, entre d'altres.

Uns diuen que "The Longest Winter" (2004) és una demo... Altres diuen que és un disc. Pensau el que vulgueu: aquí teniu 14 cançons de pur Rock alternatiu illenc que van portar a Aura a la final del concurs Art Jove. I no només això, sinó també concerts a Barcelona o Valladolid. Precissament, en motiu de la seva visita a terres castellanes, els van fer una entrevista, potser l´únic relat en primera persona de la banda que existeix a la xarxa (llegir aquí).

De nou, agraïr als lectors d'Illa Sonora el seu interés i entrega, enviant material tan interessant com aquest i fent que, d'una forma o una altra, la música d'Aura torni a ser escoltada, tant pels que els van conéixer al seu moment com aquells que els acaben de descobrir ara mateix.

DESCÀRREGA

Aura - "The Longest Winter" (2004)

miércoles, 14 de septiembre de 2011

HYDE XXI - Discografia (2006-2010)

Fa res, uns poquets mesos que Hyde XXI han editat el seu segon treball, "Experimentar de pie" (2011), un disc que serà oficialment presentat el pròxim 7 d'octubre al Teatre de Lloseta. Idò, què tal si repassem la trajectòria d'aquesta banda marratxinera i re-descobrim el seu material més antic?

Els guitarristes David Arbona i Juan Pedro Hornos van posar la maquinària en marxa baix el nom de Mr. Hyde. Quin any devia ser? 1998? 1999? Jo aleshores era molt jovenet, però els record al escenari del Cinema de Pòrtol, amb les seves camisetes de Helloween, donant un to de professionalitat i maduresa a una nit en la que les màximes atraccions havien estat una versió metalera del "Porrompompero" i la cançó "Esta paella está de puta madre" a càrrec d'un grup que ni tan sols soc capaç de recordar. El cas és que la cosa, poc a poc, es va anar fent més grossa: després d´una primera demo, l'any 2004, enregistraren amb majors mitjans i millors idees, l'EP "Ouverture" (2005). Aleshores, els seus components eren David (guitarra) i Juan Pedro (guitarra; després a Whoremaggedon), Joan (baix), Richy (bateria) i, finalment, el vocalista Jim, alter ego de Jaume Gordiola, conegut principalment per estar al capdavant de l'orquestra verbenera La Canción del Verano i també per haver liderat algunes altres formacions d'escasa repercusió com El V Pino, Sigui Com Sigui o El Rey Lagarto. Aquesta formació aconseguí un fet força destacable; arribar al segon premi del Innovation Rocks l'any 2006, un festival a nivell europeu amb més de 600 bandes inscrites.

Aquesta carrera ascendent es va veure trencada per un fet bastant desagradable. L'any 2009, una banda saragossana formada el 2005 i casualment també anomenada també Mr. Hyde amenaçà al quintet mallorquí amb prendre mesures legals si no canviaven el seu nom. Coses de la vida; els saragossans, tot i haver-se format anys després d'ells, s'havien adelantat enregistrant el nom, forçant a Mr. Hyde canviar el seu nom a Hyde XXI. En fi, sempre he dit que el món de la música és semblant a les granjes: no hi poden faltar porcs.

Hyde XXI està format actualment per David Arbona (veu, guitarra solista), Toni Recio (guitarra rítmica), Joan Rubiño (baix), Tomeu Crespí (bateria; ex-Stigian Lake, un grup valencià de Black-Death) i, finalment, Sebastià Pujol (teclats i sintetitzadors). Precissament, l'entrada d'aquest darrer va marcar un canvi de so força destacable; passem, per tant, d'una barreja de Hard Rock i el Heavy/Power Metal rollo Masterplan o Avalanch, cap a un so més madur i ambiciós, influenciat clarament pel Metal Progressiu de Dream Theater o Symphony X.

Ara, amb "Experimentar de pie", potser viuen el seu moment més dolç. De sobra, se'l mereixen.

DESCÀRREGA
Mr. Hyde - "Ouverture" (2006) - EP

Hyde XXI - "Hyde XXI" (2010)


domingo, 11 de septiembre de 2011

CRANC PELUT - "Històries per no dormir" (2011)

Us contaré una breu anècdota que, malgrat no és gran cosa, pot servir d'introducció. La primera vegada que vaig sentir el nom Cranc Pelut va ser a una reunió de músics celebrada a la Misericòrdia, a Palma, l'any 2008: record que jo, com molta gent, badarem un bons ulls davant aquell nom tan genial, d'una banda totalment desconeguda pels presents. Idò aquesta banda, formada aquell mateix any, presenta ara el seu primer disc: "Històries per no dormir" (2011).

Darrera de Cranc Pelut s'amaga el cantautor Jaume Reus, que es fa acompanyar per altres músics com Joel Baño, Joan Fiol, Pau Belenguer i Tristán López. Des d'aleshores, aquest quintet ha realitzat prop d'una trentena de concerts, tant a Mallorca com a Catalunya; gràcies als seus shows, d'una posada en escena "enèrgica i festiva", s'han guanyat una reputació força destacable dins el panorama underground illenc. Havia intentat escriure unes poques línees sobre la seva música, però la descripció que ells mateixos han posat al seu Myspace és tan il·lustrativa com insuperable. Diu així: "Fusiona, de forma sòlida i fresca, diversos estils de música moderna propers al funk, el rock, el groove o el reggae, combinat amb una posada en escena enèrgica i festiva. Les lletres són una altra característica diferenciadora de la banda: una mescla de fantasia i ironia, que no solament empra el català com a llengua vehicular sinó també com a instrument musical per si mateix, aprofitant-ne la riquesa poètica. Bocins d’història, rondalles, anècdotes personals i situacions imaginàries - passat i contemporaneïtat, serveixen d’inspiració a l’hora d’explicar una visió molt particular de la nostra realitat més directa".

Imagineu, doncs, un so 100 % estiuenc i mediterrani; una música d'arrels, impregnada per un fort esperit rural, però també d'aires canalles, bohemis i sobretot molt divertits. La pròpia banda ha posat en descàrrega gratuïta el seu disc debut, i això no pot passar desapercebut: preparau-vos, doncs, per escoltar al Cranc Pelut i les seves petites històries, relats que fan olor a verbena, a suor, a ginet, a nits d'aquestes que no acaben...


 Cranc Pelut - "Històries per no dormir" (2011)

miércoles, 7 de septiembre de 2011

TONY OBRADOR - "Ets Tu" (1968) - Single

"Els meus discs, sobretot a Mallorca, han estat un fracàs. No sé si perquè no els han volgut comprar o perquè les discoteques ni tan sols s'han molestat en adquirir-los". Així de derrotat parlava Toni Obrador a una entrevista publicada a Última Hora, l'any '69. Certament, la sort no va estar del costat del que alguns anomenen La veu de Mallorca o El Frank Sinatra mallorquí, però Toni, que passà a millor vida fa un parell d'anys, segueix sent recordat com un dels grans de la nostra música.

Jo, particularment, el recordaré més per la seva vessant interpretativa; algú se'n recorda del seu paper protagonista a "El Sheriff O'Brien", aquella paròdia de western, passadíssim de voltes, que va emetre Canal 4 a finals dels anys 90's? Mític! Si algú conserva la cinta, per l'amor de Déu, que ho pengi al Youtube!

Toni Obrador (o, si t'ho estimes més, Tony) edità alguns singles a la segona meitat dels anys 60's ("Ella Tornà", de 1967, "Ets tu", de 1968 i "Caminando en la noche", de 1969), per desaparéixer - discogràficament parlant - als anys 70's, just a una època en la que triomfaven els solistes de camisa oberta, cadeneta d'or i pitera poblada. El single que rescatem avui s'edità en motiu de la celebració del V Festival Internacional de la Cançó de Mallorca.

I, per acabar, vos contaré una anècdota que algú que el va conéixer em contà a mi una vegada; Toni no tenia ni la més remota idea d'anglès... però això no era cap tipus d'impediment a l'hora de versionejar clàssics de Frank Sinatra. En acabar el concert, el públic, format principalment per turistes anglesos, acudien a ell per felicitar-lo per aquella gran veu... i per demanar-li d'on putes havia tret aquella nova lletra per "My Way".

DESCÀRREGA

Tony Obrador - "Ets Tu" (1968) - Single

jueves, 1 de septiembre de 2011

EEK - "Maybe I'm Wrong" (2011)

"Folk? Pop? Indie? Rock? Sin etiquetas: sólo canciones de carretera". Eek

Poden dir-ho més alt, però no més clar. La música de Eek es despulla de convencionalismes i d'etiquetes per aferrar-se amb força no a allò que escoltes, sinó allò que sents. Per tant, quin sentit té posar-nos a discutir si són un grup de Folk-Rock, Indie-Rock o el que sigui? Música de carretera, i prou... però no una carretera qualsevol. Lluny de les corbes que ens duen a la Valldemossa que els ha vist néixer, "Maybe I'm Wrong" ens transporta cap aquestes llargues autovies que atravessen el nord del continent americà; música que dona so a un viatge; música amiga.

Fa un grapat de mesos varem rescatar el "Life before prius" (2007), l'únic disc de Melancholy Mechanics (clickau aquí), una banda dissolta, però que a l'any 2008 reneix convertida en el que és avui: Eek. El seu motor és el guitarrista, vocalista i compositor Alberto Santolaria que, acompanyat per Joan Tomàs (guitarra; també a Melancholy Mechanics), Guillermo Bauzà (baix; a Marlovers) i Roberto Pons (bateria, a Gato Martín), ens presenta "Maybe I'm Wrong" (2011), un dels llençaments més destacats d'aquests darrers mesos dins l'escena mallorquina. No només és que el disc hagi agradat - que ho ha fet - sinó que representa una interesantíssima evolució respecte al passat mecànic. El rastre del Pop-Rock dels inicis s'ha diluït en favor d'una fòrmula electroacústica (més acústica que electrica, realment) càl·lida però alhora fresca que es nodreix de la millor música nord-americana feta aquestes dues darreres dècades. Els referents, són clars: el Mark Lanegan del "Whiskey for the Holy Ghost" i "Scraps At Mignight"; la vessant acústica i intimista de Alice In Chains; els immortals Neil Young i Tom Petty; el Eddie Vedder que posa música a "Into the wild". La experiència és un punt a favor; per això, Eek són d'aquests que podrien mesclar a una mateixa cançó als Beatles i als Jayhawks sense morir a l'intent.

"Maybe I'm Wrong" és un d'aquests treballs senzills i elegants que deixen bon sabor de boca; d'aquests discs que entren amb facilitat i suma rapidesa però que, a diferència de la música fast-food que imposa l'indústria del mainstream, es queda allà i, sobretot, perdura. Abans de que l'escolteu, dos detalls importants. El primer és que "Maybe I'm Wrong" fou enregistrat als estudis dels germans Tejedor, els de Casa Rusa. De fet, als crèdits del disc hi figura Carlos com guitarra, baixista i bateria, i Damián com guitarra. I, segon: el disc ha aparegut en dues edicions - i portades - diferents. La primera - la normal - és la típica caixa de plàstic; la segona - la edició limitada - és una original caixa de fusta.

Acabaré dient que de bona tinta sé que Eek ja tenen preparat un bon grapat de nou material. Nou disc pel 2012? Esperem que sigui així; de moment, atents a aquesta primera i prometedora passa titulada "Maybe I'm Wrong".

DESCÀRREGA

Eek - "Maybe I'm Wrong" (2011)