ILLA SONORA

PLASTIC FACE - "Breakfast time" (2002)

2012-02-18T06:47:00.000-08:00

Després d'uns anys de descans i reflexió, Miki Serra tornà a la música l'any 2002 amb Plastic Face, un projecte temporal - i per tant, efímer - que ens deixà com a únic testimoni el disc "Breakfast time". Un primer disc en solitari? Sí i no. La sombra de Miki és massa allargada, d'acord, però no per això hem de restar importància als altres protagonistes, com són Toni Toledo (bateria; Sexy Sadie), Paco Loco (guitarra; Australian Blonde) i Xisco Juan (baix; El Diablo en el Ojo). No oblidem, tampoc, les col·laboracions de Xavier Escutia (Los Valendas) o Mané Capilla (Furnish Time, Sunflowers).

El mateix nom del grup fa referència a una de les primeres cançons de Sexy Sadie - inclosa al "Draining your brain", concretament - banda de la qual el propi Miki fou co-fundador a principis dels anys 90's. Dic això del nom perquè, precissament, el so d'aquest "Breakfast time" connecta en molts de punts amb els dos primers discs de Sexy Sadie: una barreja de Power-Pop i Rock anglosaxó d'aires neo-psicodèl·lics on les guitarres i la distorsió se'n duen bona part del protagonisme. Per això, si us agraden discs com "Onion soup" o l'anteriorment citat "Draining your brain", aquest "Breakfast time" no us decebrà gens ni mica.

DESCÀRREGA

Plastic Face - "Breakfast time" (2002)

PEP LAGUARDA & TAPINERIA - "Brossa d'ahir" (1977)

2012-02-18T05:19:00.002-08:00

Tenia dubtes de si "Brossa d'ahir" encaixaria dins d'aquest blog... però, clar, ho pens fredament i no puc lligar-lo a cap altre espai que no sigui Deià, on fou enregistrat fa 35 anys. Daevid Allen, el productor d'aquest disc, afirmava convinçut que a aquest poble de la Serra s'hi concentren energies còsmiques com a conseqüència de la seva morfologia quasi-piramidal. Cert que la cervellera del senyor Allen funciona - per dir-ho d'una forma elegant - diferent a la resta dels humans, però no es pot negar que Deià té alguna cosa diferent; una mena d'atmosfera on s'hi mescla l'encant, la màgia i el misteri a parts iguals.

Mirant en retrospectiva, fa 35 anys el valencià Pep Laguarda no deixava de ser un dels molts cantautors que intentaven seguir, amb major o menor fortuna, les passes de Pau Riba. Arribà a Mallorca, acompanyat per un grapat de músics (els Tapineria) per marxar a Deià, darrer reducte del hippisme a l'illa, i enregistrar al mític The Banana Moon Observatory aquest genial "Brossa d'ahir". El propi Pep contava a una entrevista que arribaren allà adalt i, quan els van veure amb aquelles guitarres espanyoles tan fetes pols, van haver de telefonar al propi Joan Bibiloni per que els deixés els seus instruments. Començà, doncs, una gravació que degenerà en un autèntic desgavell però que, miraculosament, va donar com a resultat un disc antològic on, junt a Laguarda i els Tapineria, s'hi junten Pau Riba, Pepe Milán (Euterpe), Joan Bibiloni i un grapat de músics més. "L'any 1977 - escriu Jordi Bianciotto - mentre el Punk agita els carrers de Londres, Laguarda, el penúltim hippie, agafa inconscientment alguna cosa d'aquella contestació antitecnicista, tot i que es decanta per observar la Mediterrània i imaginar postes de sol aromàtiques, subtilment rebels, oficiades a un entorn de comuna feliç. Molta harmonia domèstica, herbes que es fumen i una lluna de forma naïf com a testimoni. Les sis llargues cançons d'aquest disc transmeten l'estat balsàmic de saber viure; son instantànies màgiques, engronxades pel mateix temps, d'una forma meridional de veure el món".

La mescla de Folk lisèrgic i cançó mediterrània fan d'aquest un disc de gran bellesa que no ha perdut gens del seu encant al llarg d'aquests 35 anys.

DESCÀRREGA

Pep Laguarda & Tapineria - "Brossa d'ahir" (1977)

CALLE N - "Sin mis huellas pisar" (2011) - EP

2012-02-08T07:46:00.000-08:00

Aquest grup tan simpàtic i bon-rollista el formen Carlos Gómez (veu, guitarra), Juan Carlos Quesada (baix) i Javier de Blas (bateria). Les trobades informals en forma de jam-sessions van donar pas a un projecte que, finalment, s'ha transformat en Calle N. Segur que el nom no us sona estrany: van formar part de les passades festes de Sant Sebastià, a Palma. Tota una fita per una banda de curta trajectòria - de moment - com la seva.

A finals del 2011 editaren l'EP "Sin mis huellas pisar", 5 temes a mig camí entre el Rock, el Pop i el Funk. Una mescladissa que els situa a una mena de terra de ningú, però a la que es fan forts reivindicant influències com les dels Black Crowes, Joe Bonamassa, M-Clan o la que, al manco a mi, em sembla més evident: Fito y Fitipaldis.

DESCÀRREGA

Calle N - "Sin mis huellas pisar" (2011) - EP

ROSEMARY'S BABE - "Solipsism" (2012)

2012-02-08T07:24:00.000-08:00

Nova entrega - la segona - de l'arriscat projecte encapçalat per Alexandre Sancho. Component dels prometedors Ceremoney, aquest nou disc o EP de Rosemary's Babe (no sé ben bé com definir-lo) presenta un conjunt de noves idees i sons que marquen una passa endavant respecte a "Scarecrow" (2008). Voldria fer una descripció un poc més acurada del contingut d'aquest "Solipsism", però la nota que adjunta Alexandre - estudiant de Musicologia, per cert - ajudarà a l'oient a introduïr-se dins d'aquest estrany univers paral·lel en el que sembla viure Rosemary's Babe.

La mejor manera de soñar es hacerlo despierto, con las manos abiertas. Interpretando el sub-consciente uno podrá entender que su dimensión mental sólo se puede explicar cómo un todo. El conocimiento y la experimentación llevan a entender a uno que ese sub-consciente forma un círculo y un triángulo con el grado consciente e inconsciente de la psique y la mente.

Durante estos dos últimos años con experiencias imposibles, de evolución y elevación espiritual he estado trabajando en las profundiades del SER para alcanzar la explicación holista que me ayude a sentirme cercano a la realidad, que me ayude a ser escuchado por vosotros, los demás. Los conocimientos que he adquirido a nivel estético de cualquier realidad son una proyección telepática de cada uno de vosotros formandome a mí y a vosotros y a la vez cuando vibrais en amarillo, azul, blanco o rojo. Toda virtud está representada por la función personal y que siempre debe verse abocada por un trabajo empírico.

Mis investigaciones me han llevado al nivel de auto-conciencia elevado que es alcanzado por todos los seres del Universo en algún momento de su existencia en el tiempo. No importa el estado de la materia, el espíritu o la mente pues las 3 forman el todo y funcionan para el todo. Al establecer esta teoría neo-moderna de una realidad individual y a la vez Universal, debemos entender que no deja de ser la propia manifestación del Universo intentandose organizar captando un orden común a nivel científico.

Lo qué aporto con este regalo que me haceis y yo os hago, mi primer disco, es la llave de la meditación, la sintonización con el YO interior. Recojo varios de los temas que compuse entre 2009 y 2011 intentando dar una visión totalitaria mezclando clasicismo y experimentación musical. Mi posición siempre ha sido de replantear las formulas actuales obsoletas por nuevas de profundas y naturales forzando a abrir los ojos a todos los que estamos creciendo. Cada uno que lea detenidamente, las palabras que son determinantes y sustantivos. Al escuchar la música, otro gallo cantará. Espero que capteis el halo de compromiso, respeto y gratitud que espero transmitir.

Todos tenemos una función en la vida y debemos abrir nuestros ojos a las cosas que nos hacen únicos. Muchos pensareis que por ser diferentes debeis sentiros menos "sujetos" mas sólo habeis olvidado cual es vuestro origen, que somos libres por naturaleza sin olvidar que creer en vivir es crear en verdad. Tu juegas un papel protagonista en la vida que es un drama universal. El Universo te ama aunque tu desconozcas porque o no entiendas cómo.

DESCÀRREGA

Rosemary's Babe - "Solipsism" (2012)

ARZOBISPO - "Postparto" (2011)

2012-02-08T07:15:00.000-08:00

No; aquesta no és una entrada repetida. Efectivament, fa un parell de mesos "Postparto" aparegué a Illa Sonora (pitja aquí per escoltar-lo) en format EP... Però ara el podem gaudir com a disc pròpiament dit: 11 cançons que recullen les millors cançons d'arzobispo - en minúscula! - i que no deixa de ser el testimoni d'un projecte que, amb més mitjans, temps i dedicació, aconseguiria fàcilment fer-se un lloc dins dels grups de culte de l'encisador underground illenc.

"Postparto" és arzobispo amb tots els seus pros i contres, virtuts i defectes. Jo m'atreviria a dir que és un conjunt de gravacions honestes. Cançons que es fan per connectar amb determinats sentiments, sense fer ús de res més que això: la sinceritat.

DESCÀRREGA

arzobispo - "Postparto" (2011)

OI! THE ARRASE - "Discografía (1996-2002)"

2012-01-31T11:02:00.000-08:00

L'any '96, Palma - o Palma de Mallorca, com dirien alguns - veuria néixer a la que, amb el temps, s'ha convertit en la banda d'Oi! més emblemàtica de l'illa: Oi! The Arrase. Hereus del so - i les idees, també - de The Oppressed, els Cockney Rejects i molt especialment dels Angelic Upstars, al capdavant hi estava Víctor Bisonte (veu), un capità tan carismàtic com controverit que liderà, amb fortuna, una formació que completaven Martí (guitarra; posteriorment a Frontkick) i els dos Víctors de Bad Taste, al baix i la bateria respectivament, un dels quals - el baixista - seria substituit per Checa.

Musicalment no van ser uns grans innovadors, però la veritat és que tenien tot allò que ha de tenir una banda d'Oi!: actitud desbordant, lletres combatives, estètica skinhead i un grapat d'himnes camorreros llençats amb la mateixa ràbia que un còctel molotov. La maqueta autoeditada "Punks y Skins" (1997) marca l'inici d'una breu però intensa trajectòria discogràfica completada per "Anarkoi!" (1998), un disc del que record haver llegit bones crítiques fins i tot a revistes heavys com Kerrang! o Heavy Rock.

Aquest doble CD inclou "Punks y Skins" i "Anarkoi", a més d'una sèrie de temes inèdits i demés rareses. El grup es va desfer l'any 2002 i va donar pas als berlinesos Frontkick, amb un altre rollo bastant allunyat a l'Oi!. No obstant, Oi! The Arrase es van refer l'any 2009; així que, mentre esperam un nou disc, què millor que entonar la seva gran versió dels Twisted Sister i redescobrir el seu llegat musical... Somos de Mallorca, vivimos en medio del mar!

DESCÀRREGA

Oi! The Arrase - "Discografía (1996-2002)"

WALTER KLEIN Y SU CUARTETO - "En el II Festival..." (1965) - EP

2012-01-30T06:25:00.000-08:00

Walter Klein Estrada; igual el seu nom no ens diu massa cosa, però és un dels clàssics de l'escena de la Mallorca dels 60's. S'inicià al món de la música a finals dels 50's, just quan a l'illa començava a pegar fort la música melòdica italiana d'aleshores: Marino Marini, Tony Dallara, Bruno Martino i un llarg etcètera.

Aquest EP, que molt amablement ha cedit en Jaume Jiménez, té la particularitat de ser una de les primeres gravacions del segell palmesà Fonal: és a dir, li va faltar molt poc per llevar a Lucio San Eugenio l'honor de ser el primer músic illenc en enregistrar un disc a Mallorca. El contingut d'aquest disc són 4 cançóns, amb "la primera bossanova dedicada a Mallorca ("Noches de Palma") - ens escriu Jaume - o "¿Porqué no brillan tus ojos?", que malgrat el títol en castellà està cantada en italià. Així, el títol original és "Perché i tuoi occhi non brillano?", una vertadera delícia de cançó amb lletra i música de Mario Robbiani (a l'EP hi ha una errada, hi posa Bobbiani). Aquesta cançó va ser una de les vint finalistes del II Festival de la Canción de Mallorca de 1965". Una altra característica important d'aquest disc és la secció rítmica, formada ni més ni manco que per Miquel Pieras (baix; posteriorment a Los 5 del Este i Los Beta) i Manolo Marí (bateria; després als Z-66 i Zebra).

Walter Klein no aconseguí el reconeixement d'altres companys de la seva generació, però va ser protagonista indiscutible de moltes velades d'aquella idílica Mallorca dels 60's, ja fos baix el nom de Walter Klein e il suo Complesso o Mallorka's 4.

DESCÀRREGA

Walter Klein y su Cuarteto - "En el II Festival..." (1965) - EP

MARLOVERS - Discografia (2007-2010)

2012-01-29T11:22:00.000-08:00

Marina Mullor i Gloria Pujalà són els rostres més visibles de Marlovers, un projecte de POP en majúscules que completen Simó Reus, Eugenio Blanco, Carlos Gómez i Guillem Bauzà. Els origens de la banda es remunten a mitjans de la dècada passada, baix el nom de Marlo, denominació amb la qual - si no record malament - van arribar a les semifinals del concurs Proyecto Demo 2007.

Marlovers, com els coneixem ara, són uns autèntics artesans del Pop, uns músics que realment hi posen passió, ganes i amor a allò que fan. Mimen com a pocs les seves cançons, les melodies, les harmonies. El fet de cuidar de cada detall fa que s'allunyin del Pop xabacà amb el qual ens bombardetjen les radiofòrmules, per apropar-se al Indie-Pop dels 90's, amb referències clares de grups espanyols com Vancouvers, Le Mans o La Buena Vida, però també de Belle and Sebastian o alguns dels grups - més per l'essència que no pas per la música - del catàleg de Sarah Records.

Ah! I especial atenció a l'EP "Non stop dreaming", una mostra brillant del Pop més imaginatiu i encisador.

DESCÀRREGA

Marlovers - "The right way to love" (2007) - Demo

Marlovers - "Non Stop Dreaming" (2010) - EP

Illa Sonora celebra el seu 1er aniversari

2012-01-22T03:56:00.000-08:00

Quin goig! Tampoc és que sigui excessivament efusiu amb els aniversaris, però crec que aquesta és una bona ocasió no tan sols per celebrar-ho, sinó també per fer un poc de balanç d'aquest primer any d'Illa Sonora. A títol personal, només puc dir que ha estat 100 % positiu i satisfactori: és un gust i un luxe haver pogut obtindre una resposta tan gratificant per part de la gent que, d'una manera o una altra, s'ha trobat amb aquest blog, sap Déu com, per la xarxa.

Les coses com són: és un moment controvertit i difícil pels espais de descàrregues gratuïtes... tant que, de vegades, pens que els dies d'aquest projecte estan contats. No obstant, no deixa de sorprender-me el gran recolzament que l'hi heu donat a Illa Sonora: en tot un any, ningú m'ha escrit per mostrar-me el seu desacord, o demanar-me retirar algun disc... Cap mal rollo! Al contrari, tot han estat paraules de suport, de felicitacions, de suggeriments, de noves propostes. M'alegra veure com vosaltres, els visitants, heu connectat - per dir-ho d'alguna forma - amb la filosofia d'aquest blog, on la música mallorquina és i serà sempre la protagonista essencial. Illa Sonora no és, ni vol ser, un espai que, simplement, s'edifiqui damunt la fórmula de "música gratis", i prou: segueixo amb la mateixa convicció, d'acostar al públic illenc uns discs, uns grups o uns artistes als que, per estranya alguna raó que ni jo mateix entenc, són ignorats. O menyspreats, fins i tot. Què per ser fet aquí ha de ser menys vàlid o què? No és una qüestió de xovinisme, en absolut, sinó una qüestió de justícia, de respecte. Jo també sóc dels que es penja una guitarra i surt a tocar a damunt d'un escenari; en sóc conscient de les mancances de la nostra escena, de la dura barrera geogràfica que és la nostra illa, de l'escàs recolzament per part del món empresarial o institucional.

Pfff! No us enganaré: mai he estat un gran blogaire. De fet, fa uns anys vaig intentar dur a terme un blog d'opinió, però aviat em vaig trobar amb dos grans problemes: la poca constància i la mancança d'objectius. Respecte al primer punt, intent ser constant, en funció del temps lliure que pugui disposar per asseure'm i posar-me a escriure. Respecte al segon, és clar que hi ha un objectiu: difondre la nostra música... I fent-ho, a més, de la forma més respectuosa, imparcial i honesta possible. No guanyo res amb això: segueix sent un projecte autogestionat on ni tan sols m'importa el disseny, mentre la música pugui arribar a vosaltres d'una forma senzilla i sense complicacions.

Vull donar les gràcies a tots els que heu estat allà, sigui enviant gravacions que tenien per casa o simplement per les seves paraules de suport. Un agraïment especial a la gent que, des dels mitjans, s'ha interessat per aquest projecte i l'ha ajudat a difondre: Celestí (Ona Mallorca), Noemí (IB3 Ràdio), Víctor M. Conejo (Diario de Mallorca), etc. I un agraïment gros-gros a BN Mallorca, l'immillorable hogar radiofònic d'Illa Sonora on, cada dimarts a les 17 h, servidor us acompanya per escoltar les darreres novetats o descobrir alguns dels clàssics - i no tan clàssics - de la música que es fa aquí.

En resum... Un any com aquest ha donat per a molt, i una mostra d'això és que, d'ençà, han aparegut per aquest blog ni més ni manco que 212 artistes o grups. No badeu, amics i amigues: a Mallorca hi ha una escena sana, riquísima i plena de talent! Recolzau-la!

---------------------------------------------------------------------------------------------------

A La Puta Kalle - PUNK / HARDCORE

A Little Cup Of Tea In The Top Of The Fridge - ROCK ALTERNATIU / PROGRESSIU

Agorazheim - BLACK/DEATH MELÒDIC

Al Mayurqa - MÚSICA POPULAR / FOLK

Alma Sonora - SOUTHERN ROCK / ROCK 'N ROLL
Alucigenia - NU METAL

Amarillo - INDIE-POP

Andreu Muntaner "Lobo" - ROCK / CROONER

Arratoiak - PUNK-ROCK
Arzobispo - INDIE-POP / INDIE-ROCK / LO-FI
Aspirina Infantil - PUNK-ROCK / HARDCORE
Astrolabio - INDIE-ROCK
Aura - GRUNGE / ROCK ALTERNATIU / POWER-POP

B

The Bankers - INDIE-ROCK
Barram - GRINDCORE

Beach Beach - INDIE-ROCK

Beasty Brutal Music Explosion - PUNK / HARDCORE
Biel Ballester Trio - GYPSY JAZZ

Blue Meany - POWER POP / POP-ROCK
Bourbon Gratis - ROCK 'N ROLL / ROCKABILLY

La Búsqueda - MÚSICA POPULAR / INDIE-ROCK

C

Canníbales - PUNK / HARDCORE

Cerebros Exprimidos - Cerebros Exprimidos (2) - PUNK / HARDCORE
Ceremoney - POST-PUNK / ELECTRÒNICA / NEW WAVE

Cibersheep - ELECTRO-ROCK / INDUSTRIAL
Los 5 del Este - POP / BEAT
Chirri Kebab - PUNK-ROCK
Cicuta Para Mi - PUNK-ROCK
Club Sibarita - INDIE-POP

Coágulo - GRINDCORE

Codians - POP-ROCK
Los Comemierda - ROCK / HEAVY METAL
Conan Keaton - INDIE-ROCK / EXPERIMENTAL

Cool Dadies - ROCKABILLY
Cop de Fona - HARDCORE

Corc - POST-ROCK / EXPERIMENTAL

Los Comemierda - ROCK / HEAVY METAL
Cranc Pelut - FUNK / INDIE-ROCK / MEDITERRÀNIA
Crudos - PUNK-ROCK / NOISE / EXPERIMENTAL
Los 4 de Asís - POP
Cynical - METAL

D

Danone Yunkies - THRASH METAL / CROSSOVER

Dawholeenchilada - ROCK / HIP HOP
Daydream - ROCK ALTERNATIU / POWER POP / INDIE-ROCK
Desmodus - BLACK/DEATH MELÒDIC
Dezanatta - PUNK-ROCK / EXPERIMENTAL

El Diablo En El Ojo - INDIE-ROCK / EXPERIMENTAL
Dirección Prohibida - POP-ROCK
Dirty Boots - INDIE-ROCK / NOISE-ROCK
The Dirty Rice - PUNK-ROCK / POWER-POP / GRUNGE
Disease - PUNK / D-BEAT

Dismötösierra - CRUST / HARDCORE

Doctor Martín Clavo - (2) - (3) - (4) - PUNK-ROCK / POWER POP
Dog Day Afternoon - POST-HARDCORE

Dr. Doom - PUNK-ROCK
Drakkar - HEAVY METAL

E

Eek - ROCK / ACÚSTIC
Elikat - HARD ROCK / AOR / GLAM

Els Mallorquins - POP / BEAT

Empleado del Mes - INDIE-ROCK / ROCK ALTERNATIU

En Mates - CANTAUTOR / NOVA CANÇÓ
L'Équilibriste - INDIE-ROCK / INDIE-POP
Ërror - CRUST / HARDCORE

Estepes - POP-ROCK
Euterpe - Euterpe (2) - FOLK / MÚSICA POPULAR / PSICODÈL·LIA
Express - ROCK 'N ROLL

F

Falcons - POP-ROCK
Fets de Fang - POP-ROCK
Fish Memory - INDIE-ROCK / INDIE-POP

Los Fletchers - Los Fletchers - ROCK 'N ROLL
Fool's Kin - HARD ROCK / METAL PROGRESSIU

Fora Des Sembrat - POP-ROCK

La Fosca - POP-ROCK
Four Winds And Ditto - POP / BEAT

The Frankenbooties - INDIE-ROCK / NOISE-ROCK
Fulgura - STONER ROCK / GRUNGE
The Full Metal Jackets - STONER METAL / SOUTHERN ROCK / ROCK 'N ROLL
Fura - Fura (2) - POST-ROCK / MATH-ROCK

Furnish Time - POP-ROCK

G

Galactus - POWER-POP
Gato Martín - FUNK / ROCK

Golgotha - DOOM METAL

Gonelles Morts - ROCK / HIP HOP
Goodfellows - POWER-POP
Goreinhaled - BRUTAL DEATH-METAL

Los Grabes - POP-ROCK
The Green Cherries - POP-ROCK.
Gran Amant - INDIE-POP / CROONER
La Gran Orquesta Republicana - SKA
La Granja - POP-ROCK / POWER-POP
Grupo 15 - POP
Guadaña - PUNK / HARDCORE
Guillem d'Efak - CANTAUTOR / NOVA CANÇÓ

H

Haddock's Orphans - INDIE-ROCK / INDIE-POP
Hatelevel - METAL
Harmònica Coixa Blues Band - BLUES-ROCK

Helevorn - DOOM METAL / GOTHIC METAL
Helio - ROCK PROGRESSIU

Her Only Presence - EMO / INDIE-POP / INDIE-ROCK

Hipercrisis - GRINDCORE

Honey Langstrumpf - INDIE-POP / INDIE-ROCK / SHOEGAZE
Hyde XXI - HEAVY METAL / METAL PROGRESSIU / POWER METAL
Hypnotize Me - INDIE-POP / INDIE-ROCK

I

Inertial Mass - DEATH METAL

Inside - ROCK / METAL

J

J56 - ROCK

Joan Toni Skarabat - POP-ROCK
John Tirado & The Dark Sparks - POWER-POP / ROCK
Juanito Percha y Los Colgaos - ROCKABILLY

K

Kalashnikov - HARDCORE
Kingonort - METAL / FUNK / HIP HOP

Korpus Khristie - THRASH METAL

L

L.A. (1) - L.A. (2) - L.A. (3) - INDIE-POP / INDIE-FOLK / ROCK
Leyenda Negra - ROCK / HEAVY METAL
Libèl·lules a Sibèria - INDIE-POP / POWER POP
Límit - POWER METAL / HEAVY METAL
Lluci Villalonga - JAZZ
Lost Revolt - PUNK ROCK

Lunar Leslie - INDIE-POP / EXPERIMENTAL

M

Mac - POST-PUNK

Main Line 10 - HARDCORE MELÒDIC
Los Malditos - ROCK 'N ROLL / POWER-POP
Mallorkäos - HARDCORE
Marasme - POST-METAL / POST-HARDCORE / SLUDGE / EXPERIMENTAL

Marfan - SHOEGAZE / NOISE
Maria del Mar Bonet - MEDITERRÀNIA
The Marzipan Man (1) - (2) - INDIE-POP / DREAM POP / PSICODÈL·LIA
Masa Sonora - FUNK / ROCK

Melancholy Mechanics - INDIE-ROCK

Mike & The Runaways - POP / BEAT

Miki Serra - POWER-POP / INDIE-ROCK

Milán & Bibiloni - BLUEGRASS / ACÚSTIC

Mineralwater - POWER-POP

Moments Shoegaze - SHOEGAZE
Mônstera - NU METAL

Monta-man - POP / LO-FI
Mostros - ROCK 'N ROLL / PUNK-ROCK

Movement - METAL / GROOVE / THRASH METAL

Murder In The Barn - ROCK / PUNK-ROCK

Musnok - HARDCORE / ROCK
My Dear Flotsam - INDIE-POP

N

The Nash - POWER-POP
Net Weight - Net Weight (2) - HARDCORE
NeoTokyo - ELECTRÒNICA / EXPERIMENTAL
El Nombre del Padre - POP-ROCK
No Children - HARDCORE MELÒDIC
Nova Pastoral - POST-PUNK / ELECTRÒNICA / EXPERIMENTAL

O

Oh Demian - POP-ROCK / PSICODÈL·LIA
Omertà - METAL PROGRESSIU

On - POP-ROCK
One Foot - HARDCORE MELÒDIC
O'Trutx - ROCK / HEAVY METAL / PUNK

P

Pandilla Basura - ELECTRÒNICA / NEW WAVE
El Pequeño Flix - ROCK / FUNK
Petit - Petit (2) - INDIE-FOLK / ACÚSTIC
Petröleo - Petröleo (2) - Petröleo (3) - INDIE-POP

Phogo - Phogo (2) - PUNK-ROCK / DUB / SHOEGAZE

Plan 9 - NU METAL / STONER
Poomse - ROCK / INDIE-ROCK / SLOWCORE

Los Pops - Los Pops (2) - POP / BEAT

El Primer Tercio - POP-ROCK
Pujà Fasuà - ROCK ALTERNATIU / GRUNGE

R

Es Reboster - SKA / REGGAE / ROCK
Rec On - INDIE ROCK

Richter 7 - NU METAL

Rompiendo Cuerdas - ROCK
Roña - PUNK-ROCK / HARDCORE

Rosemary's Babe - NOISE-ROCK / ELECTRÒNICA

Ruina Social - PUNK

Rutina - INDIE-POP
Rutina (2)

S

Sal de Cocó - POP / ACÚSTIC
Sæth - METAL PROGRESSIU

Set i Mig - POP-ROCK / SINFÒNIC
Shenobi - POST-HARDCORE
Shit Yourself Little Parrot - METALCORE / MATH-ROCK / EXPERIMENTAL
Sick Gain - HEAVY METAL / POWER METAL

Sistema - PUNK-ROCK
Los Skarabajos - SKA
Skyline - HARD ROCK / AOR
Smellbag - METAL / NU METAL
Snowplow - INDIE FOLK
So What - POST-HARDCORE / EMO
Son & The Holy Ghosts - INDIE-FOLK / AMERICANA
Strangled - BRUTAL DEATH METAL

Superkong - GRUNGE / ROCK ALTERNATIU

Susie Q - POP-ROCK

T

Take It Easy - HARDCORE MELÒDIC

Los Talayots - POP / BEAT
Te Corrs - ROCK 'N ROLL / PUNK-ROCK
Los Telstars - POP / BEAT

The Thomas Brothers Show - PSICODÈL·LIA
Tomeu Quetgles - ACÚSTIC / MEDITERRÀNIA
Toni Monserrat Inc. - SOUTHERN ROCK

Toni Obrador - POP / NOVA CANÇÓ
Tots Sants - HEAVY METAL / ROCK
The Torturators - NOISE
Los Turkos - PUNK-ROCK

U

The Ugly Bitches - ROCK 'N ROLL / HEAVY METAL

Último Preso - HARDCORE

Unbounded Terror - DEATH METAL

V

Los Valendas - POWER POP
Valtonyc - HIP HOP
Vicenç Caldentey i amics - POP-ROCK / BLUES

W

Winonas - POWER-POP / POP-ROCK
White Bear - INDIE-POP / INDIE-ROCK

X

Xavier Escutia - POWER-POP / INDIE-FOLK

Y

Yskelgroth - BLACK METAL / DEATH METAL

Z

Z-66 - Z-66 (2) - POP / SOUL

Zebra -Zebra (2)- POP-ROCK / PROGRESSIU

Zhentauro - HEAVY METAL / ROCK

Zincpirithione - POP-ROCK
The Zinedines - INDIE-POP / PSICODÈL·LIA

HELEVORN - Discografia (2001-2010)

2012-01-20T05:41:00.000-08:00

Helevorn és un clar exemple de grup que creu en la música que fan: es nota amb cada un dels seus llençaments, la qual cosa els ha permès posar-se, poc a poc, al capdavant de l'escena metàlica mallorquina i ser, més o menys, una de les bandes més respectades del Doom/Gothic a nivell nacional.

Aparegueren just quan Golgotha - l'emblema del Doom illenc - es va disoldre. Aleshores, Samuel Morales, guitarrista al grup de Black/Death melòdic, Desmodus (escolta'ls aquí) inicià un nou projecte juntament amb Josep Brunet (veu) i Xavi Gil (bateria) que, en homenatge al món de Tolkien, batejaria com Helevorn. D'ençà, pel grup hi han passat un bon grapat de músics, però podríem destacar al teclista Enrique Sierra i al guitarrista Sandro Vizcaíno (guitarra, ex-Movement) per ser dels més veterans.

Se'm ocorren pocs grups mallorquins de Metal - cap, de fet - que hagui pogut acumular un currículum tan al·lucinant com el de Helevorn: gires per l'Estat, aparicions a festivals europeus, crítiques i entrevistes a revistes de mig món, haver compartit escenari amb Swallow The Sun, Moonspell, Novembers Doom, Dismember, Saturnus, Tankard, Mayhem, Officium Triste, Esoteric, Autumnal, Avulsed... D'alguna manera, tot i l'inconvenient de viure a una illa, s'han sabut enganxar amb força i èxit a dintre de l'escena del Doom, un estil ampli i flexible que destaca per la seva varietat en quant a sons i possibilitats (Epic-Doom, Death-Doom, Funeral-Doom, Sludge-Doom, Drone-Doom i un llarg etcètera). En el cas de Helevorn, se'ls podria definir com una mescla entre el Doom i el Gothic Metal, podent percebre el rastre dels Paradise Lost de mitjans dels 90's - tot i que Josep matingui el seu omnipresent registre gutural -, el dels Katatonia del "Brave Murder Day" o el de My Dying Bride, per posar-ne alguns exemples.

Per tant, avui toca fer-li aquest homenatge a la música d'aquest sextet. Per una banda, tenim la demo/EP "Prelude" (2001), el primer material que edità Helevorn, quan encara tenien dins de la formació una vocalista femenina (Luisa Moratalla). "Fragments" (2005) se'l podria considerar el disc debut, tot i estar format per 6 cançons a les quals hi sumem una regravació de "About Angels" i una versió de Katatonia ("12"). Finalment, "Forthcoming Displeasures" (2010), produït per Jens Borgen i Johan Ornborg (Paradise Lost, Opeth, Draconian...) ha acabat de consolidar definitivament el seu estatus de llegenda local.

DESCÀRREGA

Helevorn - "Prelude" (2001) - Demo

Helevorn - "Fragments" (2005)

Helevorn - "Forthcoming Displeasures" (2010)

SON & THE HOLY GHOSTS - Discografia (2009-2011)

2012-01-18T10:52:00.000-08:00

Folk-Rock, Southern-Rock, Country-Rock... Fer música, diguem-la, americana no és precissament fàcil, i més quan ets de Mallorca. Per això, se'n sap fer o no, i prou... I a no ser que formis part de la primera categoria, és fàcil convertir-se en un xabacà fent el trist paperillo d'emular la música i, en definitiva, la cultura d'una altra gent que viu a l'altra punta del globus. Son & The Holy Ghosts són un clar exemple de que es pot fer música americana, al 100% i amb tota la seva credibilitat, des de la mateixa Mediterrània. Per això, avui us presentem totes les seves gravacions, aprofitant, a més, que el propi grup les ha posades en lliure descàrrega per aquells que vulguin conèixer la seva música.

De casta le viene al gango, diuen en bon castellà. Per això, Guiem - Son - continua amb la saga familiar dels Mesquida amb la que és, possiblement, de les millors formacions actualment de la música independent que es fa a Mallorca. Paraules majors, d'acord, però completament justificades gràcies a un disc com "Lyrics & Songs" (2009), una obra sòl·lida, sense altibaixos, que demostra que a la nostra Mallorca de "sol i platja", es pot fer bona música en la línea de Wilco, Disaster o Clem Snide i que soni captivadora, plena de feeling.

Si us ha agradat "Lyrics & Songs", no us podeu perdre el deliciós EP "Shadows & Monsters", amb uns aires més clàssics que els acosten a The Band o a Neil Young. Per això mateix, un talent com el de Guillem, sumat al de Josep Verdera, Joan Grimalt, Xisco Carbonell i Dani Pi no només és inqüestionable, sinó esperançador. Ho dic perquè aquest 2012 molt possiblement apareixerà el seu segon treball, "The Soldier & Lady Fire" així que... atents!

DESCÀRREGA

Son & The Holy Ghosts - "Lyrics & Songs" (2009)

Son & The Holy Ghosts - "Shadows & Monsters" (2011) - EP

MAIN LINE 10 - "Today is Tomorrow" (2011)

2012-01-18T06:29:00.000-08:00

Tampoc és que estem visquent una nova època daurada del Hardcore Melòdic, però encara queden bandes amb esperit i força suficients com per seguir reivindicant el llegat de NOFX, Rufio, Satanic Surfers o Beldevere. És el cas de Main Line 10, una banda formada per Adrian Jiménez (guitarra, veu), Barto Reig (guitarra, veu), Carlos Javaloyas (baix, veu) i Daniel Amengual (bateria).

Si no record malament, duen tocant des del 2005 aproximadament; després d'un grapat d'anys centrats especialment en els directes, fou 2011 que deixem enrere quan van presentar el seu primer disc, "Today is Tomorrow", posat en lliure descàrrega pel propi grup. El formen 11 cançons - una de les quals és una impagable versió del "Wonderwall" d'Oasis - que ben segur gaudiran tots els amants d'aquest tipus de Hardcore, tot i que ells mateixos prefereixen etiquetar-se com Melodic Happy-Freakcore.

Just ara mateix pegava una ullada pel Facebook de la banda i m'ha sorprès veure que formen part de l'escuderia del segell japonès Bells On Records... Per què després diguin que no passa res interessant a la música mallorquina!

DESCÀRREGA

Main Line 10 - "Today is Tomorrow" (2011)

NO CHILDREN - Discografia (1999-2010)

2012-01-18T05:30:00.000-08:00

Per desgràcia, avui és un bon dia per parlar de No Children. Com molts ja sabreu, el passat desembre anunciaren la seva dissolució; així, Mallorca perd al seu gran referent del Hardcore Melòdic, la banda que un dia encapçalà un nou moviment a l'illa i darrera la qual hi vingueren un bon grapat de grups, com One Foot, Painful, Shäking All Over, Take It Easy, One Armed Drummer, Acme Copyright, Thrash Out, Main Line 10 i un bon grapat més que em venen al cap. I deia que és un bon dia perquè just avui Víctor M. Conejo, del Diario de Mallorca, ha publicat un més que recomenable article/entrevista sobre No Children - llegiu-lo aquí - amb entrevista al seu baixista Edy Pons i vàries impressions a càrrec de Xisco (Ërror, Net Weight), Toni Melis (One Foot, Dead Men Alive) o el que ara mateix escriu aquestes línees.

Per això, posats a fer memòria, hem llevat la pols al llegat d'aquest quartet de S'Arenal que acumula fites tan destacables com fer una gira ni més ni manco que pels Estats Units. Formats devers l'any '97, debutaren amb un EP autoeditat, "Katherine J. Cocks" (1999), que causà una gran sensació a dintre de la nostra escena; haríem d'esperar uns anys més - concretament el 2003 - per conèixer el seu disc debut, "Never Look Back", que juntament amb "Reality" (2005) constitueix el gruix discogràfic més important de la seva trajectòria. Els dos discs van ser editats per Blau / Discmedi i, malgrat no m'agradi publicar discs del seu catàleg per tal de respectar al màxim la seva feina, s'ha de dir que es poden trobar - i de fa molt de temps - disponibles a un bon grapat de blogs dedicats al món del Punk i el Hardcore. Més recent, "Souls of Fire" (2010) marca un controvertit canvi clar en el so del grup; el Hardcore Melòdic i les tonades aferradisses van quedar enrere per mostrar a una banda més madura i ambiciosa, clarament influenciada per altres estils com el Metalcore o el Screamo. I com a afegits, he inclós un grapat de cançons inèdites pels més fans: el tema "I hate pets", la primera mescla de "Addict", una versió en directe de "The countdown" del 2002 o el tema que van incloure al recopilatori de Sonic Temple.

No Children, per tant, passa a la història, però dona lloc a nous projectes... com és el cas de Gravity, una banda formada per Dani, Dimas i Edy, juntament amb Tato (Believe The Lie) i Pep Mulet (Dead Men Alive, L.A.) amb els que seguiran el rumb marcat per "Souls Of Fire".

DESCÀRREGA

No Children - "Katherine J. Cocks" (1999) - EP

No Children - "Never Look Back" (2003)

No Children - "Reality" (2005)

No Children - "Souls On Fire" (2010)

ASTROLABIO - Discografia (2008-2011)

2012-01-15T09:58:00.000-08:00

Astrolabio és un dels grups del moment a l'escena mallorquina, però, a més, també són dels que més tenen a que dir a un futur. Aquesta posició d'avantatge no els ha caigut del Cel, sinó més aviat és un terreny que han anat guanyant poc a poc, amb perseverància, des de que a principis del 2007 es pengessin les seves guitarres i comencessin a fer renou. La culminació d'aquesta, diguem, primera etapa ha estat un disc debut - "Astrolabio" - que passa per ser dels millors àlbums publicats a les Illes Balears el passat 2011. I com a fidel testimoni, el resum anual que varem fer a aquest humil blog, però també a la llarga llista de revistes, webzines o blogs que han qualificat a "Astrolabio" com a un dels discs del any.

Però, al marge d'això, Astrolabio tenen una cosa que els diferencia de moltíssims grups de generació o estil: l'autenticitat. Semblen fugir del Indie Pop-Rock més políticament correcte per aportar un grau d'emoció, locura i energia que moltes bandes voldrien tenir i no, de fet, tenen. Les melodies hi juguen una part important, d'acord, però la seva intensitat resideix en la mateixa naturalesa - potent i bàsica - de la cançó. Només així podem entendre cançons com "Sr. Caballo" o "Thelema", autèntiques canonades del millor Indie-Rock que s'ha fet a aquesta illa als darrers anys.

Un aspecte interessant, que marca profundament el seu so i que definitivament els diferencia del sector més modernillo del estil és que una part important del seu so es nodreix d'autèntics clàssics. És obvi que han escoltat a El Niño Gusano o Los Planetas, però també a la Velvet Underground, als Rolling Stones, als Beatles, a The Jesus and Mary Chain. Així, doncs, si no l'heu escoltat, atents, perquè aquí ho teniu acompanyat pels seus dos primers EP's, "Blanco" i "Negro", on hi podreu trobar les primeres versions de "La Chica Bala", "Astrologia" o "Debe haber siete niveles", així com altres cançons que valen molt la pena. "Bajo cero", que va ser la primera referència sonora de la banda, segueix dins de les meves favorites: quina gran cançó!

Recordar-vos que si voleu una còpia original de "Astrolabio", la podeu comprar mitjançant la banda o també pegar un bot a Xocolat, a Palma, on en trobareu per tan sols 5 €. De la mateixa forma, Astrolabio ens han donat un grapat de còpies signades per sortetjar a "Fang i Distorsió" així que si no n'aconsegueixes una és per què no vols! Encara recordem amb afecte i bon rollo el seu divertit pas pel programa, just abans de la publicació del disc, on ens deixaren una de les entrevistes més surrealistes i divertides que podem recordar.

DESCÀRREGA

Astrolabio - "Blanco" (2008) - EP

Astrolabio - "Negro" (2009) - EP

Astrolabio - "Astrolabio" (2011)

MY DEAR FLOTSAM - "Manalive" (2011)

2012-01-15T03:54:00.000-08:00

No és el primer cop que a Illa Sonora tenim una mena de híbrid; un grup que, en definitiva, ha nascut amb gent de diferents llocs de procedència. És el cas de My Dear Flotsam, un projecte amb membres de Toledo, Madrid... i Palma, com és el cas del seu vocalista, David. Cercant un poc d'informació sobre els seus components, m'he trobat a un blog una frase breu i significativa que ens ajuda a entendre com s'organitza un grup com el seu, amb components separats per la distància: "A pesar de que David está en Palma de Mallorca, Iñaki en Madrid y Ricardo y Dani en Toledo, nada impide que este proyecto siga en marcha con ayuda de internet, haciendo del directo su momento de reencuentro shakespeareiano".

Duen pràcticament una dècada en marxa, i després d'un grapat de demos i concerts com a eterns teloners, el passat 2011 presentaren un disc debut excepcional, "Manalive". No és estrany: és gent colrada sobre els escenaris, amb les idees clares i un bon gust que queda reflectit al seu so. És gairebé un tòpic que es digui d'ells que fan Indie "que huele a Oxford y a Seattle". Però clar, servidor ho simplificaria dient que My Dear Flotsam han sabut treure profit a unes influències que van del material més clàssic (The Cure, U2, Manic Street Preachers) als nous valors de la música independent (The Dodos, Band Of Horses, Death Cab For Cutie, The Arcade Fire). Hi juga a favor - i molt - una producció que sap treure les majors virtuts del grup: la calidesa, la atmòsfera, el feeling. "Manalive", a grans termes, és un d'aquests discs que fan de la seva escolta una experiència agradable, suficientment positiva com per tornar-lo a posar un altre cop. Així, successivament, fins perdre el compte.

Insisteixo: millor no perdre'ls de vista, especialment quan hi torni a haver una data en directe a la vista.

DESCÀRREGA

My Dear Flotsam - "Manalive" (2011)

LA BÚSQUEDA - Discografia (1988-2005)

2012-01-12T10:22:00.000-08:00

La música no deixa de ser com la gent que, de forma irremediable, envelleix. Però clar, hi ha persones a les que el pas del temps sembla no afectar-les, com és el cas de Xisco Albéniz i La Búsqueda. A diferència de molts dels seus companys generacionals - siguin de Mallorca, siguin de fora - el seu llegat musical ha envellit tan rematadament bé que pràcticament conserva tot el seu encant i, per suposat, el seu valor artístic.

No em posaré a fer una biografia detallada sobre La Búsqueda. Per això us remetré a la magnífica biografia que han fet la gent de Mallorcanochentas (veure aquí), i amb la que podem conèixer amb tota mena de detalls la trajectòria i canvis de formació que han experimentat al llarg d'aquestes darreres dècades. Simplement, em dedicaré a fer una simple reflexió - per dir-ho d'alguna forma - que ens ajudi a entendre per què La Búsqueda són considerats una de las bandes mallorquines amb major categoria i prestigi... però, per desgràcia, sense el reconeixement merescut.

Primer, per haver creat just a la seva mesura un so i un discurs totalment propis i característics, que no només impedeixen comparar-los a qualsevol altre grup nacional, sinó que dificulta una cosa tan simple com ficar-los dins d'alguna corrent i tendència musical. Rock? Pop? Indie? Folk? Música Popular, tal vegada? O Mediterrània? No se'm ocorr cap etiqueta on La Búsqueda hi encaixi. Podríem, tal vegada, intentar explicar com sonen. Imaginem guitarres acústiques que creen melodies recercades; emocionants ritmes sincopats de caixa; seccions de vent que dibuixen paisatges sonors; una veu hieràtica i greu que, mitjançant la poesia, ens condueix per pobles deixats de la mà de Déu, barrancs, deserts i horitzons que semblen massa llunyans al viatger. Més o manco, així sona La Búsqueda.

Oblideu ficar-los dins del sac del Pop-Rock com molta gent fa, sense escoltar-los, tal vegada els relaciona, pel nom, amb La Frontera, El Regreso, La Granja, La Isla i un llarg etcètera. Ells van donar l'esquena a tot el negoci, a l'espectacle en el sentit més estricte de la paraula, i ho han fet editant discs amb calma fins formar una discografia única i fascinant. "La Búsqueda" (1988) fou elegit per Rockdeluxe com el segon millor disc espanyol dels anys 80's... i el següent treball, "La rueda de la Fortuna" (1991) ha aparegut a altres classificacions com també un dels millors discs nacionals del seu moment. Amb "Psicolatin" (1996), editat per Blau, la seva popularitat va decréixer tal vegada, però mantingueren el seu prestigi gràcies a la varietat i qualitat que hi trobem a les cançons que inclou. Finalment, "Los Penitentes" (2004), el seu darrer treball fins ara, i al qual hi hem afegit una sèrie de bonus tracks força interessants.

Tal vegada no són aptes per a totes les oïdes, d'acord, però... Des de quan ha importat això?

DESCÀRREGA

La Búsqueda - "La Búsqueda" (1988)

La Búsqueda - "La Rueda de la Fortuna" (1991)

La Búsqueda - "Psicolatin" (1996)

La Búsqueda - "Los Penitentes" (2005)

PLAN 9 - "Demo" (1999) - Demo

2012-01-11T09:44:00.000-08:00

Al llarg d'aquests mesos, m'ha sorprès rebre correus de gent demanant que posi la maqueta de Plan 9... I efectivament, la tenia... perduda, per desgràcia, a dintre d'un prehistòric disc dur que, fa pocs dies, he pogut recuperar. I... voila! No sé ben bé si podem anomenar-la demo, ja que són quatre cançons i no record si n'hi havia alguna més. Fins i tot la portada ha estat una improvisació ràpida: sé que editaren 500 còpies, però no n'he pogut aconseguir cap d'original. Si hi ha algú que vulgui escriure per corroborar si hi havia més temes o enviar la portada i demés, pot fer-ho mitjançant un correu electrònic.

No es que existeixi massa informació de Plan 9, així que anem a donar una mica de llum a la seva (oblidada) història. Van sorgir l'any 1998 a Palma, al seu capdavant hi podíem trobar a un guitarra prèviament colrat a altres bandes com Javi Ruiz i que, posteriorment, aconseguiria un major reconeixement - musical, clar - gràcies a Trestrece. Completen la formació Pere Servera (veu), Joan Rayó (guitarra), Alex Gil (baix) i José Navarro (bateria). Musicalment els podrien comparar a una banda marratxinera que pegava fort aleshores, Masada, però clar... Millor cercar referents de sobra coneguts per fer-nos una idea, no? Plan 9 es movien entre el Rock Alternatiu i el Metal de nova fornada, de tal forma que eren massa canyers per compartir escenari amb un grup onda Smashing Pumpkins i massa suaus per fer el mateix amb un grup de, no sé, Thrash-Death. Bevien clarament de Hamlet, de Pantera, de Pearl Jam o, fins i tot, de Kiss.

Acabaré amb una petita annècdota sobre la banda: ells han estat l'únic grup de Metal en aparéixer a la portada de la revista Brisas. Impensable a dia d'avui, eh?

DESCÀRREGA

Plan 9 - "Demo" (1999) - Demo

THE ZINEDINES - "Take me, take me" (2004)

2012-01-11T04:49:00.000-08:00

I arribà un moment en el que The Frankenbooties se'n anaren; no obstant això, els germans Martínez Riutort - Manel i Miquel - no es quedaren amb les mans plegades i juntament amb Miquel Molinas (ex-Henteligens) i Sebastià Linares formaren una de les bandes més captivadores de l'escena mallorquina dels darrers 90's. Estem parlant de The Zinedines, un quartet amb base a Muro que es va saber guanyar una gran reputació gràcies als EP's "I'm gonna rise" (1999) i "Diggin' Everything" (2002).

Recuperam avui el que, a hores d'ara, és el seu únic disc, "Take me, take me" (2004), un disc que, curiosament, ha caigut en una mena d'oblit gens, però que gens merescut. Si no record malament, la crítica acollí amb molt bones paraules aquest debut de The Zinedines; el que sí record, i bé, és haver sentit a un bon grapat de gent - músics, essencialment - criticar-los afirmant que "simplement es dediquen a copiar als Beatles". D'acord, no es pot negar que les cançons de "Take me, take me" estan clarament inspirades en el so i la forma de l'etapa 1966-1967 dels Quatre de Liverpool, i més concretament en el disc "Magical Mystery Tour" (1967), però els Quatre de Muro van saber ficar-hi també, amb encert i bon gust, influències dels primers Pink Floyd, dels Beach Boys, dels Byrds, i d'altres clàssics de la música dels 60's.

Hi ha gent - com jo - que prefereix el seu passat més indie amb els Frankenbooties, però sempre és un plaer tornar a escoltar un disc tan esquisidament retro com aquest, on The Zinedines invoquen a la seva manera a George Harrison i Syd Barrett amb cançons tan redones com "I Know Your Bird", "Garage Flying", "I'm not me" o "It's all around you". No cerqueu aquest disc a les tendes de discs, perquè no el trobareu... però, tranquils: el segell saragossà Grabaciones del Mar encara té algunes còpies a la venda per tan sols 5 €. Si podeu, pillau-lo original: val (molt) la pena!

DESCÀRREGA

The Zinedines - "Take me, take me" (2004)

THE FRANKENBOOTIES - "Gobledegook" (1994)

2012-01-11T00:53:00.000-08:00

"Gobbledegook": un altre d'aquests discs que hauríem d'afegir a la llista d'imprescindibles de la nostra música. The Frankenbooties, que deixaven enrere el seu passat com a Dirty Boots, començaven una nova etapa amb un disc ambiciós que, malgrat no ser excessivament innovador dins del Rock Alternatiu que es feia aleshores, sí que resultava una bufada d'aire fresc dins del Rock mallorquí. Exceptuant els temes que formen part de l'EP "Frankenbootie", "Gobledegook" fou enregistrat el desembre de 1993 als estudis Ona Digital, amb alguna col·laboració de luxe com la del guitarrista Xisco Albéniz de La Búsqueda.

El discurs dels Frankenbooties es basava principalment en agafar el llegat dels Beatles - els de la darrera etapa, vull dir - i mesclar-ho amb la major naturalitat del món amb el Rock independent que es feia a aquells moments als Estats Units: Sonic Youth, Sebadoh, Nirvana, Smashing Pumpkins... Una formula com aquesta, ben estudiada, combinada amb bones cançons ("Kill John Wayne", "Dind't Want to Tell You", "I'm Losing You", "Sensual Desire"... o la mítica "My little Hurricane") només pot donar com a resultat un disc antològic com "Gobledegook".

Ja es sap que, sobre gusts, no hi ha res escrit. Fa uns dies que vaig rescatar aquest disc de les meves prestatgeries i em vaig sorprendre de com ha envellit de bé, fins i tot la seva versió del "Strawberry Fields Forever". Sona tan fresc i arrogant ara, el 2012, com ho feia l'any '94.

DESCÀRREGA

The Frankenbooties - "Gobledegook" (1994)

DIRTY BOOTS - "Frankenbootie EP" (1993) - EP

2012-01-10T14:49:00.000-08:00

Una fita obligada per a la història de la música mallorquina als 90's? Molt probablement. Manel, Miquel, Xisco i Joan només necessitaren aquest EP per posar-se al capdavant de l'escena alternativa illenca. Cert que els Crudos ja estaven en marxa des de feia temps, al igual que Sexy Sadie, però és innegable que els Dirty Boots van posar a Mallorca en el mapa de la música alternativa que aleshores es feia a l'Estat.

Van aparéixer al moment adequat... No sabria dir si el lloc també ho era, però l'EP "Frankenbootie" va ser publicat a uns dies gloriosos per a l'anomenat Rock Alternatiu. Es desmarcaren de pràcticament tots els grups mallorquins de la seva generació al mesclar d'una forma bastant efectiva les atmòsferes dissonants i distorsionades de Sonic Youth (dels quals agafaren el seu tema "Dirty Boots" per batejar-se com a banda), les melodies dels Beatles, i el esperit renovador de Sebadoh, Pixies o Seam. El resultat és un EP variat - massa variat, vull dir - amb un gran tema que destaca per damunt de la resta, "My little hurricane", que perfectament podria passar com el gran himne del Indie-Rock mallorquí dels 90's. Aquesta cançó, juntament amb "Love is all around" serien rescatades al "Gobbledegook" dels Frankebooties, la versió 2.0 dels Dirty Boots, per dir-ho d'alguna forma. Aquestes dues, i part de "Seems like Shadows stuff", una curioa instrumental que ens remet al so de The Shadows.

Publicat pel segell Elephant en format 7" - fortament cobejat entre els col·leccionistes, per cert - els Dirty Boots i el seu "Frankenbootie" marcaren una fita en tota regla dins de la música feta aquesta illa. De fet, res tornaria a ser igual després de la seva publicació...

DESCÀRREGA

Dirty Boots - "Frankenbootie EP" (1993) - EP

EUTERPE - "Paisaje, Camino y Canción" (1974)

2011-12-29T04:28:00.000-08:00

Volia acomiadar l'any dedicant una entrada a un disc significatiu; no un qualsevol, sinó un d'aquests treballs que, que malgrat no fos excessivament conegut pel nostre públic, tingués alguna cosa que el fes valuós i significatiu. El d'Euterpe era un àlbum que se'm resistia i que, per un motiu o un altre, no aconseguia trobar cap banda, ni en format físic ni tampoc en format digital. Així doncs, si avui arriba a Illa Sonora és per la contribució que ha fet un dels components d'Euterpe, el contrabaixista Antonio Arés: moltíssimes gràcies per haver-nos enviat aquest "Paisaje, Camino y Canción" .

La resaca de la Nova Cançó catalana a Mallorca havia deixat un grup d'aficionats a la música acústica que, poc a poc, s'anaren acostant de cada vegada més al Folk nord-americà. Gran part de la culpa la tinguè el talentós guitarrista Pepe Milán, prèviament colrat, juntament amb Arés i altres futurs membres d'Euterpe, a Driving Wheel. Poc a poc, desenvoluparen una interesantíssima activitat en directe que despertà l'interès del músic i productor manacorí, Antoni Parera Fons. De la seva mà, marxaren a Barcelona a gravar amb el segell Hispavox un disc que servís de recull dels diferents i antiquíssims ritmes/cants de Folk de l'Estat Espanyol (el gallec "Canto de Vendimia", la "Jota" d'Aragó, el "Corrido de Zamora" o la nostra "Sa Ximbomba", entre d'altres), però amb un tractament modern, amb una marcadíssima influència del Folk anglosaxó i unes lleugerísimes pinzellades de Progressiu. Aquesta proposta, més anticomercial que el Folk d'altres formacions com Nuestro Pequeño Mundo, feia d'Euterpe una banda pràcticament insòlita, tant a Mallorca com a la resta de l'Estat, i

L'experiment, titulat "Paisaje, Camino y Canción" (1974), va resultar un èxit a nivell crític, però no tant a nivell comercial. És el que té una escassa o nul·la promoció... però bé, Euterpe van seguir dins l'avantguarda de la música que es feia a Mallorca, i mostra d'això és que enregistressin un disc ni més ni menys que amb Daevid Allen (escolta'l aquí).

I parafrasejant el títol d'aquest disc, a Illa Sonora seguirem descobrint - o redescobrint - nous paisatges, nous camins i noves cançons. Molts d'anys a tothom i feliç 2012.

DESCÀRREGA

Euterpe - "Paisaje, Camino y Canción" (1974)

DAYDREAM - "Daydream" (2006) - Demo

2011-12-29T03:39:00.000-08:00

Feia temps que no ficava cap demo al blog... i què millor que rescatar aquesta mateixa, de l'any 2006. Marga Roca, actual guitarrista de Hadooken, m'ha enviat l'única maqueta d'una banda a la qual hi tocà ja fa uns anyets: Daydream. La veritat és que coneixia l'existència d'aquest quartet per un únic tema ("Impossible dream") que, anteriorment, havia inclós a una compilació cassolana titulada "Demos Attack Vol. 1" (descàrrega aquí) i que ara ha resultat ser el tema més fluix d'una demo, com a mínim, sorprenent.

Daydream van ser una banda efímera: es formaren a principis del 2006 i pràcticament a mitjans d'aquell mateix any ja eren història. Així i tot, Toni Barceló (veu, baix, teclat), Marga Roca (veu, guitarra), Nico Naury (guitarra) i Sebastià Barceló (bateria) van tenir temps de fer alguns concerts - com el de la primera edició del Donna's Fest - o enregistrar aquestes quatre cançons. Essencialment, Daydream van ser un grup de Rock Alternatiu que es nodria també d'altres estils relacionats, com el Power-Pop, el Grunge o el Noise-Rock dels 90's. Deia que "Impossible Dream" és el tema més fluix tal vegada per ser el més estandard, el més normalet. A mi m'han agradat molt més els altres; per exemple, "I loved to be there", un tema llarg i melancòlic, deixa de sonar rollo Sexy Sadie quan, a partir del minut 4, agafa un rumb més hipnòtic, atmosfèric i psicodèl·lic. O "Tied Dog", una composició bàsica i primitiva però plena d'actitud, on Daydream, mostrant la seva vessant més crua, tontetjen amb el Noise-Rock. Fins i tot em sembla destacable "S.F.G.", que malgrat comença d'una forma molt normaleta acaba amb un joc de guitarres tan sumament interessant que et deixa amb ganes de més.

Qui sap què haguessin pogut fer amb més temps per davant - el necessari per fer madurar el seu so - i una producció més adequada. En tot cas, Daydream deixaren un digníssim document sonor com a testimoni de la seva breu - però intensa - existència.

DESCÀRREGA

Daydream - "Daydream" (2006) - Demo

KALASHNIKOV - "12 temas EP" (2002) - EP

2011-12-24T09:32:00.000-08:00

No fa molt que en Toni Maltraste (Bad Taste, Disease, Holocausto Pomada... i actualment a Barbarie) afirmava, via xarxes socials, que aquest únic EP de Kalashnikov era la major joia del Punk/Hardcore que s'havia publicat a Mallorca. Afirmació arriscada, i més sabent que a l'illa van sortir un bon grapat de discs acollonants. No obstant, si haguessim de fer una classificació dels llençaments amb més mala baba, aquest "12 temas EP" (2002) ocuparia un lloc d'honor.

No van durar massa temps, però pel que veig Kalashnikov han deixat bon record. Morro (veu), Popi (guitarra), Xema (baix), Tòfol (bateria) eren una formació molt jove, amb una habilitat musical aleshores bastant precària però amb una mala òstia tan gran que, com a mínim, és impactant. Ràbia en estat pur i, en aquest cas, concentrada en 12 cançons enregistrades pel propi Maltraste amb un rudimentari 3 pistes el juny del 2002. La producció, tosca i primitiva, en aquest cas no fa més que reforçar el violentíssim discurs de Kalashnikov. Vaja, em costaria imaginar-me un grup d'aquestes característiques amb un so pulcre, cuidat i sobreproduït.

Destacar, encara que soni reiteratiu, l'intensitat d'aquesta gravació i l'odi visceral que desprèn a cada tema; les lletres, senzilles i molt bàsiques, són essencialment històries de violència i nihilisme. Basta agafar com a exemple "25D", on Kalashnikov modifiquen la típica nadala de "Vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum" per oferir-nos un relat breu i sòrdid d'uns pastors encaputxats i armats que liquiden a "un minyonet ros i blanquet".

El disc va aparèixer editat en format vinil l'any 2004 i, segons es diu, s'en van fer poquetes còpies (500 còpies, em corregeixen per aqui) . Millor disc de Punk/Hardcore editat a Mallorca? No ho sé. Ara, disc de culte... ja ho crec que si.

DESCÀRREGA

Kalashnikov - "12 temas EP" (2002) - EP

HADDOCK'S ORPHANS - "Nihil Obstat" (2009)

2011-12-24T08:57:00.000-08:00

Nou exemple d'una banda que, d'haver nascut a un altre indret del món, hagués aconseguit una major repercusió i reconeixement amb un disc que val molt la pena: "Nihil Obstat". I ara és un molt bon moment per parlar-ne, perquè Haddock's Orphans just acaben de treure del forn el seu segon disc, un sorprenent i recomenable "Fishing Birds" que perfectament podriem qualificar com la gran sorpresa d'enguany.

El grup, format actualment per Carles Reus (veu, guitarra), Coque Piña (guitarra), J.A. Caballero (baix) i Miquel Ferrer (bateria), va començar la seva carrera amb un disc envejable: "Nihil Obstat" destaca per la seva maduresa, així com per una producció molt ben aconseguida. De totes formes, el que realment val la pena és el continut musical, una excel·lent feina per part d'una gent que, al seu moment, va saber mesclar amb molt de bon gust el llegat clàssic de The Cure i The Smith, amb les noves tendències del Indie-Pop, sense oblidar a referents com Teenage Fanclub o Pulp.

Just ara cercava un poc d'informació sobre els seus components, per saber si havíen tocat amb altres grups, i m'he trobat una extensa i llarga entrevista que va aparéixer al blog "Al Norte del Norte" quan presentaven aquest "Nihil Obstat" (llegeix-la pitjant aquí). I si us ha agradat aquest treball, pegau-li una escolta a la seva darrera obra, un "Fishing Birds" que deixa tan bon gust de boca com aquest, el seu debut.

DESCÀRREGA

Haddock's Orphans - "Nihil Obstat" (2009)

SHIT YOURSELF LITTLE PARROT - "Split" (2011)

2011-12-23T06:10:00.000-08:00

Traduir al anglès expressions col·loquials del castellà o català és una activitat especialment entretinguda, sobretot quan dus alguna que altra copa de més. Like Peter At Home, un dels millors grups espanyols que hagi donat el Metal més avantguardista, inauguraren una tradició de noms delirants que ha estat continuada pels mallorquins Shit Yourself Little Parrot. Cágate Lorito, per si encara no ho has pillat.

Jaume (veu), Brexas (guitarra), Gonzalo (baix), Tomeu (bateria) i Adri (sintes) formen una de les bandes més transgressores - a nivell musical, vull dir - que haguin sortit a Mallorca aquests darrers anys. Mesclen diferents elements del Metal més pesadot i contundent amb melodies de 8 bits, típiques dels videojocs dels 80's i 90's, per donar lloc a un sub-estil que alguns han denominat com Nintendocore. A nivell general, no inventen res nou, però tampoc hi ha massa grups a l'Estat Espanyol que estiguin fent una proposta com la seva o reivindicant la música de Horse The Band o els controvertits Iwrestledabearonce... Un punt a favor seu, doncs.

El que aquí tenim són els tres temes que formen part d'un mini-CD compartit amb els parisencs Hwi Noree, i que ben aviat començaran a distribuir per Mallorca. Shit Yourself Little Parrot (SYLP, si vols escurçar-ho) començen, doncs, apostant fort... i com a bona banda esburbada que són, ben aviat els tindrem al programa més esburbat de la ràdio mallorquina: Fang i Distorsió. Atents!

DESCÀRREGA

Shit Yourself Little Parrot - "Split" (2011)

XAVIER ESCUTIA - "Sister Reincarnation" (1996)

2011-12-23T04:46:00.000-08:00

Quan Los Valendas van morir per primer cop, després d'aquell enorme "World Under Water" (1995), el seu carismàtic líder va seguir donant guerra, tot i que en solitari. El resultat d'aquesta aventura fou un únic i deliciós disc en solitari, de títol "Sister Reincarnation" (1996).

És inevitable escoltar-lo i no enrecordar-te de Los Valendas, és clar. Però a aquest "Sister Reincarnation" les guitarres acústiques són les grans protagonistes, donant com a resultat un treball més intimista, més madur, més càlid. Xavier Escutia s'allunyava del Power-Pop per acostar-se considerablement a altres gèneres com el Folk americà o, fins i tot, la Psicodèlia blanda. No obstant, el millor d'aquest disc no és que segueixi una orientació concreta o una altra, sinó el brillant treball compositiu per part del senyor Escutia, i que es posa de manifest a cançons com "Years of solitude", "Sometimes I dream", "1000 days of shame" o "Hang your winds". Una curiositat sobre aquest disc... Quan acaba el darrer tema, comença un "hidden track" que no és, ni més ni manco, que totes les cançons del disc en una sola pista.

Els de Munster Records - segell que edità aquest treball - encara tenen còpies a la venda... i a un preu inmillorable: 1,50 €. Si voleu aconseguir aquest "Sister Reincarnation" original, aquesta és la vostra oportunitat!

DESCÀRREGA

Discografia Los Valendas

Xavier Escutia - "Sister Reincarnation" (1996)

Article sobre Illa Sonora

2011-12-23T04:21:00.000-08:00

No ho negaré: m'agrada que s'escrigui sobre Illa Sonora. Però, tranquils, que darrera d'aquesta satisfacció no hi ha ganes d'engrandir l'ego d'un servidor, ni molt manco ser un motiu suficient per penjar-me medalletes a la solapa. M'agrada que s'escrigui sobre Illa Sonora pel simple fet de que, mitjançant aquesta iniciativa, la gent pugui seguir coneixent millor la música que s'ha fet i es fa aquí. Els grups i els artistes d'aquesta illa tenen - i han de tenir - el protagonisme absolut d'aquest raconet cibernètic, o no?

Divagacions apart, en Víctor M. Conejo, de Diario de Mallorca, ens dedica un article ben curro al seu blog (enllaç aquí). Davant paraules com aquestes, un només pot dir: gràcies!!!

Podría parecer mentira, pero juro que me he llevado una alegría al ver que me han quitado una idea. Estos son días de caer en el tópico y hacer listas con lo mejor del año (aunque para algunos, como los multipremiados telediarios de TVE, todo el año es época de tópicos, y por ello consideran noticia que en verano haga calor y frío en invierno). La lista que aquí pertoca es la de la mejor música mallorquina del año. La escena local es desde hace años bastante excelente (palabra de periodista especializado; me deje mi madre sin su glorioso arròs brut a la zamorana si miento), y todos los años genera una docena larga de muy buenos discos. Y llegados al momento de ponerse con ello, se encuentra uno con que se le han adelantado. E insisto: me alegro.

Porque los espabilados han sido los del blog Illa Sonora, iniciativa candidata a idea también del año (o más, pues lleva ya tiempo existiendo). La idea es sencilla: una web desde la que poder descargarse la música de los grupos locales. Y además de muy acertada e inspirada, está llevada a cabo con sentido común: sin la parcialidad del gusto propio, sin dejar ningún estilo fuera.

Tratándose de música local y salvo excepciones, se da la lógica ausencia de problemas de copyright y etcétera. De todas formas, en el blog se especifica que quien quiera ponerse rancio y guardarse su música para él solo, en su oscuro y anónimo armario, no tiene más que decirlo. La web contiene joyas por históricas y por categoría, como la discografía completa de los Crudos, material de Inertial Mass/Masa Sonora, el único EP que Alucigenia grabaron durante su corta existencia o el segundo y tercer discos de L.A.

La lista de los 12 mejores discos mallorquines del año (uno por mes) que han confeccionado en Illa Sonora concuerda plenamente con las maneras con las que organizan el blog: amplísimo conocimiento, criterio sin prejuicios y sobrada humildad. Es por ello que su lista es modélica, seria, fiable, profesional. Periodística. Se podrá añadir alguno (Pep Toni ‘Oliva Trencada’ Ferrer señalaba en su Facebook con razón que podría estar el de Doctor Martín Clavo, y el tipo es tan majete que invita a que lo pongan en lugar de su propio disco, que sale en la lista), pero no se puede dudar de que en la nómina hay 12 discazos con plena razón de ser.

El blog lo coordina Tomeu, licenciado en Historia que ha tenido el buen gusto de dedicarse a investigar y documentar nuestra historia musical reciente. Como profesional de la música, lleva además dos programas de radio: uno del mismo nombre, Illa Sonora, en BN Mallorca (106.5 FM, martes a las 17 horas) y otro, Fang i distorsió, en Ràdio Marratxí (92.9 FM, viernes de 17 a 18:20 horas).

Vull fer també extensible aquest agraïment al grup L'Équilibriste, que al seu blog (veure aquí), també han tingut unes paraules per a la tasca d'Illa Sonora.

Els xicots d'Illa sonora, que aquest any han fet un recull inmens i impressionant dels discs i música en general feta a Mallorca, si que es mereixen un premi. Gràcies a iniciatives com aquesta, qualsevol persona del món pot accedir a molta d'informació, tant gràfica com sonora, de la música que s'ha fet a l'Illa, tant les bandes que han enregistrat en grans discogràfiques com les autoeditades, sense barreres d'estils ni idiomàtics ni mediàtics. Tot hi té cabuda mentre estigui fet aquí. Des d'aquest bloc les hi donem s'enhorabona per sa feinada realitzada.

VV.AA - "[M]" (2011)

2011-12-23T03:57:00.000-08:00

Feia temps que volia dedicar una entrada a la Radio-Televisió de Mallorca, popularment coneguda per [M], recentment finiquitada pel canvi de legislatura. La raó de perquè ho volia fer és per reivindicar el gran paper a nivell cultural que ha jugat, tant a nivell radiofònic com televisiu; i, més concretament, per haver actuat com a plataforma - televisiva - per a molts de grups illencs que, independentment del seu estil musical, difícilment podien haver arribat a aparèixer a alguna televisió.

Aquesta compilació casolana, acompanyada per una il·lustració de Ginès Fernández dissenyada exclussivament per l'ocassió, es nodreix de les actuacions en directe que un bon grapat d'artistes van fer pels diferents programes de [M] entre el 2009 i enguany, destacant especialment el clàssic "Illa Musical", presentat pel músic Carles Grimalt, i del que segurament vaig robar de forma inconscient el nom per batejar aquest blog. En total, aquí us presentem una selecció de 20 grups/artistes, sonant en viu i en directe per tots vosaltres: Doctor Martín Clavo, Astrolabio, Misty Mountain, Malherba, Speak On Voltage, Broncos Blues Band, Son & the Holy Ghosts, L.A., La Banda Magnética, Will & the Loners, La Búsqueda, El Primer Tercio, Petit, Marcel Cranc, Monta-man, Eskasos, Anegats, The Hot Rodders, Shenobi i Toni Monserrat. De tot i molt, vaja.

Pròximament prepararem un nou volum sobre les millors actuacions a la ràdio Ona Mallorca, destacant especialment les del gran "Bufet Lliure" de Celestí Oliver que tantes migdiades va interrompre.

DESCÀRREGA

[M] (2011)

WINONAS - Discografia (1996-1999)

2011-12-22T14:55:00.000-08:00

Els Winonas és un grup que ara mateix esta, en certa forma, d'actualitat. No, no han tornat als escenenaris ni molt manco, però els seus components Manolo Martínez (veu, guitarra), Sergio Revert (guitarra), Borja Andreu (bajo) i Nacho Vegas (bateria) tornen a la càrrega amb un nou i ambiciós projecte, Hombrespajaro. La setmana passada presentaren el seu àlbum debut - editat per Blau - la qual cosa suposa una bona excusa per repasar els seus inicis musicals amb dos treballs bastant difícils de trobar i que en Pep R. ens ha cedit.

El Powerpop era un gènere ric i pròsper als anys 90's, i més a Mallorca, on hi havia grups del nivell de La Granja, Los Valendas, Crocodiles o els Goodfellows. No era fàcil competir, vull dir, però els Winonas, nascuts l'any 1993, eren un jove grup i amb ganes de menjar-se el món. El seu debut, "Pink Noise" (1996) suposa una bufada d'aire fresc: Power-Pop en anglès, molt melòdic i ben construït, amb uns aires que tant podien recordar a The La's com als Teenage Fanclub més convencionals. Gens innovador, però fet amb tanta gràcia que perfectament podriem considerar-lo com un dels secrets millors guardats del Power-Pop mallorquí. Tal vegada van voler aconseguir un so més madur i personal, no ho sé, però el cas és que el seu següent llençament, el mini-CD "Buenas Sensaciones" (1998) ens mostra a uns Winonas diferents, canviant l'anglès pel castellà i mostrant unes influències més que evidents del Pop espanyol dels 80's.

Si no vaig errat, la seva darrera gravació com a grup fou el tema "Touch me here", tal vegada el tema més experimental de la seva curta carrera trajectòria i que va quedar inclós al recopilatori "The Bam Balam Explosion Vol. 7" (2000). Després van desaparéixer per donar pas al grup de versions Pelillos a la Mar i, el 2010, els Riders, el projecte embrió que finalment a evolucionat cap als Hombrespajaros.

DESCÀRREGA

(The) Winonas - "Pink noise" (1996)

Winonas - "Buenas Sensaciones" (1998)

2011: 12 mesos, 12 discs.

2011-12-18T11:12:00.000-08:00

No ens podem queixar d'aquest 2011: quina anyada més productiva! Com a mínim, és curiós i significatiu que a un any de penúries econòmiques i desencant general com ha estat aquest, hagi sortit tanta, tantíssima bona música per part dels artistes illencs. Ha estat un luxe enorme haver estat al capdavant de dos programes de ràdio i posar cada setmana alguna novetat discogràfica o anunciar retorns de tota casta al món dels escenaris: des de La Puta Opepé o La Gran Orquesta Republicana a Los Malditos, sense oblidar a clàssics dels 60's com Los Pops o Los Bohemios.

Entre la gran quantitat de discs, EP's, singles i maquetes que han aparegut enguany, és difícil destacar-ne 12. Què no? Aquest 2011 ha estat protagontizat per Poomse, Pujà Fasuà, Aspirina Infantil, Eek, Gran Amant, Toni Monserrat Inc, Miki Serra, Antònia Font, Son & The Holy Ghosts, J56, Errör, Odette, Ceremoney, Decraneo, Hyde XXI, Monta-man, Mostros, Rutina, Nick Markham, Eveth, The Black Beards, Gran Sol, On, Joan Miquel Riera, The Marzipan Man, Big Yuyu & The Hot Nite Band, Cynical, Still Morris, Prosthetics, Tomeu Quetgles, Cranc Pelut, Haddock's Orphans, Goreinhaled, Shit Yourself Little Parrot, Hombrespájaro, The Bankers, Valtonyc, Calle N, Casa Rusa, The Dirty Rice, Drästica, Carles Grimalt, Torturators, Noiseast, Breathless, Sistema, Rec On, Arzobispo, So What, Hypnotize Me, Pandilla Basura, Los Dos Tan Felices, A La Puta Calle, Hadooken... i més, que ben segur me'n estic deixant un parell. Un luxe, no? A tots ells, enhorabona i moltes gràcies per a la seva contribució dins del camp de la cultura, tan malmenat per les estidorades arbitràries que es fan alguns dins dels despatxos.

Insistesc: escollir les millors publicacions d'aquest 2011 ha estat difícil. Tant que un top-ten se'm quedava massa curt així que, 'robant' el nom a aquells documentals de "Doce meses, doce causas", us present les que, a títol personal, considero les millors gravacions d'aquest any tan carregat de bona música. Atents!

1- CORC - "Calitja" - Autoeditat

Aquest disc és enorme. Enregistrat entre el 2009 i el 2010, va veure la llum a principis d'aquest 2011 sense el suport de cap segell. Incomprensible, per què Corc, formats per Xavier Rubí i Enric Cuéllar, han aconseguit crear amb bon gust i encert un disc d'altíssim nivell que res té a envejar a molts de grups ja consagrats. Un disc recomenable al 100%, sense pràcticament cap punt feble, i amb una virtut molt clara: la seva senzillesa i sobrietat els fa fascinants. Res de trucs o artificis; res d'imatge, jactàncies, o bombardeigs d'spam. Música, només música, i prou. Però música amb ànima, amb una gran càrrega atmosfèrica que et transporta cap a altres indrets, i més en directe, tal i com comprovàrem fa uns mesos a la presentació oficial del disc, al teatre Mar i Terra de Palma. Baix el meu humil criteri, el disc mallorquí del any.

2- ASTROLABIO - "Astrolabio" - Autoeditat

Hi ha debuts de tota casta, però el d'Astrolabio és la òstia, així de clar. Té de tot: actitud jove, un so fresc i poca-vergonya, una estètica molt definida i, el que és més important: un grapat de cançons tan bones com addictives. Vull remarcar la paraule addictiu, perquè aquest és un d'aquests treballs que costa de treure - i molt - del teu reproductor de música. Al principi se'ls comparà bastant amb Los Planetas, però segur que han deixat més d'una boca closa amb aquest treball homònim on s'hi perceb el rastre dels Beatles, la Velvet Underground, Black Rebel Motorcycle Club, Spacemen 3, els Rolling Stones... Ara per ara, aquests col·leccionistes de bones crítiques són una de les bandes amb més projecció a Mallorca. I si no, temps al temps.

3- OSO LEONE - "Oso Leone" - Foehn Records

Record que els vaig descobrir al ja mític "Bufet Lliure" d'en Celestí Oliver, i el primer que se'm va passar pel cap va ser: "Collons! No pot ser que aquests tios siguin d'aquí!". Xavi Marín i Paco Colombàs, juntament amb Jaume Rosselló, formen una de les majors sorpreses d'enguany: Oso Leone. Aquesta maravella de disc és incapaç de deixar indiferent al espectador no tan sols per la barreja de contrasts que hi trobem, sinó pel bon gust que destil·len cada un dels seus temes. "Oso Leone" val molt, però molt, la pena.

4- VERVAL DIARREA - "Verval Diarrea" - Metadona Records

Aquest disc em va deixar literalment KO: 16 cançons escampades en uns vint-i-pocs minuts a càrrec de gent colrada prèviament a grupassos com Phogo, Beastie Brutal Music Explosion o Disease. El resultat només podia ser un nou manifest de Punk/Hardcore rabiós i contundent, però amb una maduresa i un encant que difícilment es pot trobar a molts de nous grups. Editat únicament en format vinil, el debut de Verval Diarrea és tan sumament atractiu que el pots escoltar quatre o cinc vegades seguides sense sentir-te'n fart. De fet, ara mateix, mentre escric això, m'estan entrant unes ganes loques de tornar-lo a sentir.

5- PETRÖLEO - "La flor de piel"

Deia al seu moment que "Viaje al fin de la noche" (2009) estava bé... però que "La flor de Piel" era una passa enorme, pràcticament de gegant. Prescindint de bateries o percussions, Alberto Petröleo (veu, guitarra), juntament amb Daniel Zamora (guitarra) i Gaspar Reixach (baix) han creat un disc captivador: per l'atmosfera, per les lletres, per les cançons... per TOT, en conjunt. M'agrada la seva sobrietat, l'autenticitat, la naturalitat brutal i desoladora que desprèn a cada tema. Petröleo han creat un disc memorable; tal vegada, no apte per a tots els públics, però en tot cas memorable.

6- PETIT - "The Blackbird Daisy EP" - Autoeditat

Que Joan Castells, baix la màscara de Petit, hagi rebut tantes lloances i crítiques positives aquests darrers mesos no ha estat fruit de la casualitat, sinó de la bona feina que ha fet. Una mostra d'això és aquest "The Blackbird Daisy", un magnífic EP que marca una gran passa respecte al seu debut "Loveshines Firefly" (2009); no només és que ara soni més acústic i prou, sinó que, aquí, en Joan adopta un registre més madur i personal que captiva des de la primera escolta. Una llàstima que només inclogui quatre cançons; al manco, ens queda el consol de que quatre cançons com aquestes valen el seu pes en or.

7- FURA - "Iamo" - Back to the Records

Fura no ens han sorprès gens ni mica. Ho dic en el sentit ja esperàvem que el seu single "Iamo" seria la òstia... i efectivament, així ha estat. Aquest quartet amb base a Inca ha sabut aprofitar la seva visita a Madrid, on enregistrà aquesta cançó, i tornar amb un senyor single digital que demostra que, per sort, encara queden bufades d'aire fresc, imaginació i bon gust dins del saturadíssim món del Post-Rock. "Iamo" és una cançó que, minut a minut, va creixent poc a poc fins explotar a un final aclaparador, gairebé antològic. No sorprenen, insistesc, en el sentit de que de Fura només pot sortir bona música.

8- GOODFELLOWS - "Happynitol 150 mg." - Autoeditat

Fa un grapat de mesos, els Goodfellows ens havien portat un single de dues cançons, una espècie d'aperitiu del seu tercer treball. La cosa pintava bé, just com per pensar que "Happynitol" seria un bon disc, però... Déu meu! Aquest àlbum és per llevar-se el capell! Després d'anys de silenci - ni més ni manco que 12! - han tornat en plena forma amb un disc boníssim. Aquí no hi ha espai per cançons "de relleno", sinó per autèntics himnes del més atemporal i pur Power-Pop, amb reminiscències que van des dels Beatles (com no!) als Gigolo Aunts, The Knack o els Lemonheads. Una petita obra d'art a nivell musical, però també físic: feia molt de temps que no veia una edició tan currada i original com la d'aquest "Happynitol". Enhorabona!

9- L'EQUILIBRISTE - "Que sea la última vez..." / "Ningú no sospitarà..." - Autoeditats

N'estic segur que si L'Équilibriste hagués tret un disc amb el material d'aquests dos EP's - publicats amb un parell de mesos de diferència - segur, seguríssim que tindríem un dels discs del any. Per això, incapaç d'escollir entre "Que sea la última vez que te vea con una silla volando" i "Ningú sospitarà que sempre són les set", no em queda més que posar-los ex aequo dins d'aquesta llista d'Illa Sonora. Poc a poc han anat perdent l'intensitat elèctrica que caracteritzava al seu debut "I què en saps tu, de bicicletes i parafangos?" (2009) per mostrar un nou registre més madur, més ric i més profund. Una evolució lògica i que ens ha deixat cançons tan bones com "Mira-te'ls", "Hula hoop", "No compensa", "Les set", "15-M"... Quan més escolt aquests EP's, més m'agraden.

10- OLIVA TRENCADA - "Perleta Negra" - La Casa Calba

Minuts abans d'entrevistar-lo, en Pep Toni Ferrer em comentava mig en broma mig en sèrio que com la gent no compra ni discs ni llibres, Oliva Trencada han fet un disc-llibre. I que no és guapo això? Pel meu gust, aquesta "Perleta negra" és el millor àlbum que ha tret fins el moment; un disc inclassificable i imprevisible amb moments grandíssims com "Cançó de s'eriçó", "Bitxicletes Bronson" o "Em fa mal Speed". Una delícia, escoltar - i llegir, també - una obra que ens submergeix de ple en el particular univers d'una banda a reivindicar com són Oliva Trencada.

11- THE MISERY STRINGS -"Adventures in Badlands" - Autoeditat

Potser són l'aposta més singular i valenta del any. Els Misery Strings de Sant Jordi, que portaven 8 anys treballant a l'ombra, han debutat amb un "Adventures in Badlands" que sembla donar l'esquena a tot el que es fa a Mallorca ara mateix. El Blues primitiu i rural que es feia a les primeres dècades del segle XX al sud dels Estats Units, arriba de la seva má a la Mediterrània, amb un tractament tan extremadament personal que, o et captiva o et repel·leix, sense deixar lloc a l'indiferència. M'agraden aquests grups que son molt seus; aquests grups que no només saben crear bones cançons, sinó guanyar-se una personalitat. Misery Strings tenen les dues coses.

12- NET WEIGHT - "El ojo y lo que no es el ojo"

Un altre gran retorn, esperadíssim per molts. Net Weight han despertat de la seva letargia per editar un disc a l'altura de les expectatives. D'acord; que no és el seu millor treball, però al manco hi trobem un grapat d'himnes de Hardcore assassí, despietat i aclaparant que posen de manifest que Net Weight no és ni ha estat un grup qualsevol. Vuit cançons d'una durada mitja d'un minut i mig: breu, d'acord, però molt, molt intens.

GUADAÑA - Discografia (1994-2004)

2011-12-18T05:35:00.000-08:00

En Pedro Barrera - un grande - em demanava l'altre dia amem si podia penjar material de Guadaña; així doncs, avui recuperam la discografia d'aquesta llegendària formació de Punk/Hardcore illenc, aprofitant a més que d'aqui molt poquet treuran el seu nou disc, "Tambores de guerra".

Un cop, un company em va dir que de Guadaña es podria escriure un llibre, i no li falta raó: actius des dels primers anys 90's, aquest quartet va ser, al llarg d'un bon grapat d'anys, una de les bandes de referència a Mallorca, suficientment significativa com per influenciar a grups mallorquins posteriors com Estierkol o Roña. Després d'un període d'incertesa, la banda tornà a la càrrega amb dos nous membres: Randy, baixista de Men, i Buskets, veu de Roña. Ara només ens queda esperar a que "Tambores de guerra" faci justícia al seu estatus de llegenda.

DESCÀRREGA

Guadaña - "Maketa" (1994)

Guadaña - "El barco" (1999)

Guadaña - "Camelo" (2003) - Reeditat el 2006

Guadaña - "La isla de la calma" (2004)

DOCTOR MARTÍN CLAVO - "RPM" (2004)

2011-12-14T09:16:00.000-08:00

I mentre esperam impacients el nou disc de Doctor Martín Clavo, "Explosión en el laboratorio"... Què tal si rescatem un altre dels seus directes? Aquest cop tenim el plaer de presentar-vos el concert que van donar l'any 2004 al efímer programa d'IB3, "RPM". Aleshores formàven el grup Omi Zida (baix, cors), Alberto (guitarra, cors; abans a La Gran Orquesta Republicana i avui amb els grans Petröleo), Ginès (bateria; també a NeoTokyo) i, com no, al capdavant, David (veu i guitarra).

En Jaume em va passar aquestes cançons (gràcies!), un servidor els hi ha pegat una rentada de cara amb una masterització força casolana i, finalment, en Ginès ha posat aquesta il·lustració tan xula a mode de portada improvisada. Gens malament, no? Aquest directe és genial, perquè recull catorze cançons boníssimes que podem trobar als discs "Mente de Perro" (2004) i "El dia en que salvamos la tierra" (2007). Clàssic darrera clàssic, vaja: "El circo de Satán", "El fin del mundo", "El virus del pollo", "Me siento mejor, gracias", "Finde", "Las pasiones de Juanlu"... Absolutament genial. Segur que farà més lleugera l'espera mentre esperam l'imminent publicació de "Explosión en el laboratorio".

DESCÀRREGA

Descarrega't també...

- Doctor Martín Clavo - Discografia (2004-2011)
- Doctor Martín Clavo - "En alas del naufragio" (1999, single)
- Doctor Martín Clavo - "En Cara B" (19-06-2011, directe)

Doctor Martín Clavo - "RPM" (2004)

VALTONYC - "Jazz amb llàgrimes de ron" (2011)

2011-12-14T09:00:00.000-08:00

El 2011 també ha estat un any profitós pel Hip Hop mallorquí: el retorn de La Puta Opepé, el nou treball de Modo VS, o la nova entrega a càrrec d'un nou valor com és Valtonyc. Darrera d'aquest projecte s'hi amaga un jove de Sa Pobla, José Manuel Arenas, que tot i la seva juventut (va néixer l'any 1993) ja ha editat una sèrie de demos cassolanes com "Desde el papel" (2009), "Misantropia" (2009) i "59' Minutos" (2010).

"Sempre m'ha cridat l'atenció la poesia; Marcos Ana o Charles Bukowski són alguns dels que posen aquest toc d'inspiració en el meu quadern", escriu Valtonyc al seu Myspace. "No record perquè vaig començar a escriure: no pretenc enganar a ningú i tampoc m'inventaré una història. Vaig començar a escriure perquè de petit m'agradava la poesia, i em donava bé escriure ... així que el 2009 vaig començar a fer poesia sobre ritmes, influenciant en els sentiments i les sensacions, d'aquest mateix pal". Admirable no només la seva joventud o la seva intensa activitat creativa, sinó també les seves ganes de volar, alt i lluny: aquests darrers anys ha actuat no tan sols per mitja Mallorca, sinó també per València, Aragó o Barcelona.

Ara, baix el crit de "Això és Mallorca, fill de puta!", torna Valtonyc amb "Jazz amb llàgrimes de ron" (2011), un disc cantat íntegrament en la nostra llengua. Tampoc soc un expert en el món del Hip Hop o el Rap però, cony, aquí hi ha qualitat! No només a nivell de producció i les bases - força encertades, per cert - sinó pel seu contingut líric, que fuig de les banalitats diàries per adoptar un missatge més combatiu, políticament parlant. O pensàveu que necessàriament has de ser de Ciutat per fer Rap? Valtonyc demostra que no, i a més amb una gravació tan destacable com "Jazz amb llàgrimes de ron".

DESCÀRREGA

VALTONYC - "Jazz amb llàgrimes de ron" (2011)

RUTINA - "Homework" (2011) - EP

2011-11-27T06:48:00.000-08:00

Fa uns mesos varem tenir el plaer de presentar a Rutina, una banda formada a Binissalem per Toni Escanellas (baix, veu), David Rojo (guitarra), Jaume Mateu (guitarra) i Joan Llabrés (bateria, bases). Aquest 2011 ha estat força productiu: a febrer presentaven "Rutina", el seu primer EP, i ara, a novembre, tornen amb cinc noves cançons recollides dins de "Homework".

Lluny de ser reiteratiu o rutinari, "Homework" presenta les suficients novetats com per fer d'ell un EP millor i més complet que el predecessor "Rutina". D'acord que seguim parlant d'uns temes clarament influenciats per Los Planetas, Death Cab for Cutie, Radiohead o Vetusta Morla, però aquests temes em sonen més seus, més personals, més rics en matisos i detalls. Temes que em confirmen que Rutina sonen infinitament millor quan deixen de banda el Indie-Pop/Rock més estandard per submergir-se en passatges més experimentals i mostren la seva altra cara, influenciada per Sigur Rós o Explosions In The Sky.

M'agrada de "Homework" el seu constant in crescendo; començar amb un tema un tant pla que, pel meu gust, no aporta massa cosa ("Árbol - Niño - Libro"), i després l'EP augmenti la seva intensitat amb quatre temes molt lograts. Vull destacar l'intensitat que guanya la post-rockera "Homework", amb la inclusió del discurs de Charles Chaplin a la inoblidable "El gran dictador" (1940), la gran pujada de "Sweet Sixteen" (especialment a la part final) i la raresa total de "Perdut", la cançó més estranya i fascinant que hagi enregistrat aquest quartet fins a dia d'avui. No sé per quina raó - la forma de cantar de Toni, tal vegada? - que Rutina guanyen moltíssim cantant en català; els hi queda molt natural i, a la vegada, els fa més personals, més diferents. "Despullat", del seu primer EP, ho demostrava... I "Perdut" ho acaba de confirmar.

Sempre dic que la veterania és un grau, i Rutina ho demostren novament amb un EP carregat de bon gust i, sobretot, bones cançons.

DESCÀRREGA
Rutina Bandcamp

Rutina - "Homework" (2011) - EP

MONTA-MAN - Discografia (2008-2011)

2011-11-27T05:46:00.000-08:00

Sabíem que, des de feia temps, que aquest era un projecte amb els dies comptats. I així ha estat: el passat divendres, dia 25, Jonatan Uría, acompanyat pel fidel guitarra Andrés Palacios, oferia el seu darrer concert baix el nom de Monta-man, al mateix lloc on tot va començar: l'església evangèlica d'El Rafal, a Palma. Jonatan ja ho havia avisat amb una nota de premsa que ens arribà més o manco a principis del passat estiu:

"Hay que saber parar. No tenemos la creatividad de unos o la caradura de otros para seguir repitiéndonos, y lo de evolucionar no entra en nuestros cánones. Los hippies se erigieron profetas del "Sexo, drogas y Rock 'n Roll". Monta-man también patentó su santísima trinidad: "Dios, desamor y muerte". Escribir y cantar sobre esto no es ninguna broma, acaba pasando factura. Monta-man fue una historia de amor imposible, tres años de grabar y tocar en directo bajando hasta el mínimo los listones de calidad y profesionalidad. Nada fue premeditado. Fuimos un fenómeno de Myspace, a base de spam salvaje, y es justo que ahora, con la decadencia del medio, desaparezcamos de las escena".

Exacte. Dic jo que un projecte tan rematadament personal per força havia de tenir les seves conseqüències; passar factura, en definitiva. No obstant, fou aquesta personalitat el que va fer distint i diferent a Monta-man de moltíssims altres projectes musicals d'aquests darrers anys a Mallorca, o les Illes Balears, directament. Amor i desamor, misèries, dolor i religió; aquests són els ingredients bàsics d'un còctel naïf purament Pop però de sabor netament Punk. Estic parlant d'un so lo-fi, 100 % rudimentari i casolà, que parteix d'una o dues guitarres, una veu amb cors de fons i un omnipresent Casiotone marcant el ritme, com si d'un bateria imaginari es tractés. Res queda a l'atzar: Jonatan escollí el nom de Monta-man perquè eren les joguines més cutres i merdoses de la seva generació.

Tres anys i mig han donat per molt, tant comper treurer-se de la màniga quatre discos/maquetes i un EP de versions. "Dudas razonables" (2008), de 8 cançons, fou el seu primer llençament; la terrible qualitat de so no és un obstacle per apreciar un disc que, pel meu gust, té algunes de les millors cançons de Monta-man: "Zaratrustra 08", "Invierno", "El coleccionista" i, sobretot, "Presidente". El va seguir un EP, "Versiones Travestidas" (2008), format exclussivament per versions de Juniper Moon, La Granja, Los Enemigos, Surfin' Bichos o Family, entre d'altres. El 2009 presentà "Unisex", amb 16 cançons, amb una sèrie d'interessants col·laboracions amb Astrolabio, Papá Topo i Ensaïmada Sideral. Al següent llençament, "El síndrome de la Isla" (2010), amb portada de Gerard Armengol, ja es podia observar algun símptoma de desgast a nivell musical, tot i trobar-hi algunes grans cançons com "Algo tiene que pasar", "Desapareció" o "Pensando en ti". El final el marca "El daño ya está hecho" (2011), produït per n'Alberto de Petröleo; es tracta de l'únic disc amb un so i una presentació més professional sense en cap moment traïr l'esperit que ha caracteritzat la música de Jonatan Uría. Com a extra, he inclós el directe que enregistraren el passat juliol al programa "Cara B" d'en Joan Cabot, a IB3-Ràdio.

No puc dir més de Monta-man. No hi ha termes migs: t'agrada o no t'agrada. Més allà d'això, a mi em sembla una proposta valenta, honesta, original i, sobretot, coherent. Record que, una nit al Rara Avis, a la primavera del 2008, vingué en Jonatan per donar-me una còpia de "Dudas Razonables"; m'explicà amb detall aquell projecte, aquella forma tan pecul·liar d'entendre la música i el negoci que l'envolta. I fa un bon grapat de mesos, quan l'entrevistarem a "Fang i Distorsió", m'alegrà comprovar que seguia amb la mateixa filosofia, les mateixes conviccions. I és d'admirar, just a un temps en el que la coherència és una qualitat difícil de trobar.

DESCÀRREGA

Monta-Man - "Dudas razonables" (2008)

Monta-Man - "Versiones travestidas" (2008) - EP

Monta-Man - "Unisex" (2009)

Monta-Man - "El síndrome de la isla" (2010)

Monta-Man - "El daño ya está hecho" (2011)

Monta-man - "Cara B (10-07-2011)"

DR. DOOM - "La ley de Murphy" (2004)

2011-11-17T12:38:00.000-08:00

Aprofitant que els companys de MallorcaPunk han rescatat aquest disc, des d'aqui farem el mateix; tot sigui per reivindicar el llegat de Dr. Doom, una boníssima banda de Punk sorgida a principis de la passada dècada i que va editar un únic disc, "La ley de Murphy" (2004). La banda estava encapçalada per l'ex-vocalista dels Canníbales, Rafa Murillo, acompanyat per la formació de Doctor Martín Clavo de l'època del "Comida para gusanos": David (guitarra), Omi (baix) i Gato (bateria). Cal destacar que actualment Rafa i Gato formen part dels grandíssims Aspirina Infantil.

"La ley de Murphy" és un bon disc de Punk en el qual, l'influència d'altres estils com el Hardcore, el Surf o el Garage, li acaben de donar un toc de varietat i ganxo. Al seu moment es van fer molt poques tirades, així que podriem qualificar-ho de... disc de culte? Jutja-ho tu mateix. Com a bonus track, he inclós una versió del "Irresponsable" que gravaren per al tribut dels Cerebros Exprimidos. Una banda a reivindicar, no trobau?

DESCÀRREGA

Dr. Doom - "La ley de Murphy" (2004)

VV.AA - "X Concurs de Pop Rock" (1992)

2011-11-17T11:13:00.000-08:00

Amb aquest volum, acabem la col·lecció de recopilatoris editats per l'Ajuntament de Palma en motiu de la celebració dels seus mítics concurs de Pop-Rock, que tan hàbilment van dinamitzar l'escena musical mallorquina de bona part dels 80's i 90's. Aquesta fou la darrera compilació s'edità, una joia en tota regla que arriba a Illa Sonora gràcies a en Pinxo de MallorcaNochentas mitjançant en Raca. Així doncs, als dos, moltíssimes gràcies.

Les anteriors edicions del recopilatori van aparéixer en format vinil; aquesta, en canvi, va sortir en un cassette. "La idea de la cassette era repartir-la per les ràdios i baretos per a que la gent comencés a escoltar les cançons i a conèixer els grups per anar amb cert coneixement de causas a la fase final", ens explica Pinxo. Gran idea, no? Idò aquest fantàstic document sonor destaca per la varietat de propostes musicals: des del Rockabilly (Los Cuatreros, Los Toñetes) al Rock Alternatiu (Los Crudos), passant pel Hard Rock (Skyline) o el Pop anglosaxó rollo The Smiths (The Walk). A destacar la contribució musical, en la nostra llengua, gràcies a grups com Patanes, 40 Putes o uns encara desconeguts Fora des Sembrat.

Aquella edició la guanyà Daniel Soler, baix el nom de Daniel y la Quartet de Baño Band. Més Renou i Los Cuatreros s'hagueren de conformar amb el segon i tercer premi respectivament. Insistesc: un magnífic document tan curiós com atractiu.

DESCÀRREGA

VV.AA - "X Concurs de Pop Rock" (1992)

THE BANKERS - "Intolerable" (2009)

2011-11-17T10:19:00.000-08:00

La història de The Bankers és com a mínim curiosa: una mescla de mallorquins i menorquins que comencen a fer música a Barcelona. Una proposta com la seva no la podíem deixar de banda i més sabent que aquest mes de novembre presenten un fantàstic single en format 7" amb Bubota Discos. La cita? Apuntau-ho bé a les vostres agendes i subrallau-ho amb un rotulador fluorescent: dissabte dia 26 de novembre, al Vamp Café (Molí núm. 3 del c/ Indústria).

Molts varem poder descobrir a The Bankers aquella nit en la que telonejaren ni més ni manco que a Franz Ferdinand al Palma Arena. Si encara no els coneixeu, pegau-li una escolta a aquest disc tan condemnadament poca-vergonya que és "Intolerable", una col·lecció de 12 cançons d'Indie-Pop fresc, divertit i guitarrer. No és gaire innovador, però... Què importa? El seu histrionisme, energia i bon rotllo es contagien amb facilitat... Per això, a uns dies de greu incertesa econòmica, ells són els únics bankers en els que podem confiar.

DESCÀRREGA

The Bankers - "Intolerable" (2009)

CEREBROS EXPRIMIDOS - "...Más Cerebros!" (2011)

2011-11-05T07:29:00.000-07:00

Quan rescatarem la discografia dels Cerebros Exprimidos, a gener d'aquest 2011 - no ha plogut ni res! - vaig anunciar que, a futures actualitzacions, recuperariem el material dispers del quartet... I per material dispers hem d'entendre EP's, singles, recopilatoris, tributs, splits o cançons en directe. Més val tard que mai, no? Per tant, aquest "...Más cerebros" no és més que una compilació 100% cassolana, on podeu escoltar les cançons més desconegudes del quartet palmesà; de fet, cap d'elles apareix a "Complete Recordings" (1993), àlbum on es reuneix la que, fins aleshores, era la discografia dels Cerebros Exprimidos. Dit això, vull donar les gràcies a en Biel i també a en Pinxo de MallorcaNochentas per haver-me passat algunes cançons que no trobava, així com en Celestí, per haver-me donat bones indicacions (tu ja saps quines!).

Per tant, què us sembla descobrir - o redescobrir - cançons com "Gritos en la noche" ("The Munster Dance Hall favorites Vol. II", 1989) o la versió primitiva del "Arrepiéntete" ("Blood & R'N'R", 1990)? O les perles que trobem als splits amb els Pleassure Fuckers o els Wipe Out Skaters? És a aquest darrer on els mallorquins s'atreveixen amb el clàssic "Chinese Rocks", original dels Heartbreakers de Johnny Thunders i posteriorment popularitzada pels Ramones. A aquesta compilació també podem gaudir íntegrament del cercadíssim "Kill The Pope" (1992), un doble EP de 7 cançons, on fan un homenatge a Redkross ("Linda Blair", "Annette's got the hits") i a The Who ("I can see for miles"); o el curiós EP "Fuck War" (1997), amb aquella boníssima portada-paròdia de Manowar. No oblidem tampoc la participació a altres recopilatoris (tan increible com sorprenent la versió del "Good morning, good morning" dels Beatles) o l'aparició a tributs de llegendes del Hardcore com The Germs o Minor Threat. Que aquesta gent s'atrevia amb tot, fins i tot amb el "Bienvenidos" de Miguel Ríos, utilitzada com a sintonia a la desapareguda Radioactivitat.

Però una part important d'aquestes rareses la forma la part final del disc, que bàsicament són cançons en directe oferides pels Cerebros Exprimidos als seus shows de Barcelona (1989) i Bilbao (1990). Del concert a la Ciutat Contal recuperem 10 cançons on, apart de poder escoltar clàssics de la seva primera època, hi trobem boníssimes versions de Slaughter & The Dogs, New York Dolls o Iggy Pop & The Stooges, entre d'altres... Si fins i tot fan el clàssic "Fight for your right" dels Beastie Boys! Del show de Bilbao (4 temes), cal destacar més versions, com les que fan de Motörhead o Black Flag.

Hi ha vida més enllà d'àlbums clàssics com "Más suicidios" (1990), "Bonzomania" (1991) o "Demencia" (1996), i la podeu trobar a aquesta compilació, dirigida tant als més fanàtics de la banda com, simplement, els curiosos.

DESCÀRREGA

CEREBROS EXPRIMIDOS - "...Más Cerebros!" (2011)

VV.AA - "VII Concurs Pop-Rock" (1989)

2011-11-03T01:48:00.000-07:00

Novament, en Pinxo de MallorcaNochentas ens fa una contribució força interesant per entendre un poc millor la música mallorquina dels 80's i aprofundir, una mica més, en tot un fenomen cultural com va ser el Concurs de Pop-Rock que organitzava l'Ajuntament de Palma. Per tant, el disc que rescatem avui és el testimoni directe de l'edició celebrada l'any 1989, de la qual, tal vegada, la banda més coneguda són els seus guanyadors, Susie Q, presents a aquest disc amb una de les seves cançons més crues, "Chica de mal humor". Però n'hi havia d'altres, com els poblers Rompiendo Cuerdas o uns cracks del Rockabilly com van ser Juanito Percha y Los Colgaos (aquí podem sentir una primera versió del clàssic "Bel, bel, bel"). No oblidem tampoc als Whonkai Palma, un grup que s'especialitzà en els sons africans i tropicals i que, si no record malament, tenien a en Mané Capilla com bateria; o els mítics La Fosca, banda a la qual començaria la seva carrera musical Joan Miquel Oliver (Antònia Font) i que, a aquells moments, estava capitanejada pels germans Janer, Pere i Tomeu (després a Fora des Sembrat). Completam aquest recorregut per l'any 89 amb dues formacions de Pop-Rock com Límites i els menorquins A Bordo.

Escriu Pinxo a MallorcaNochentas: "Una muy dura competencia se encontraron (Susie Q) este año con 62 grupos inscritos pero no tuvieron problema para superar el primer corte y pasar a semifinales junto a 19 grupos más (...) La Final del VII concurso de Pop-Rock del Ayuntamiento fue la más disputada y ajustada de la historia del concurso. El primer grupo en salir esa noche serian Susie Q por sorteo y aunque esa posición no suele favorecer mucho conseguirian alzarse con el primer puesto con una puntuación que tuvo que resolverse por centésimas, 7,99 puntos contra los 7,91 de Juanito Percha y Los Colgaos que quedarian en segundo lugar". Recordar-vos que si voleu aprofundir un poc més a l'història del concurs o de qualsevol de les bandes que hi participaren, la lectura de MallorcaNochentas és més que recomenable!

DESCÀRREGA

VV.AA - "VII Concurs Pop-Rock" (1989)

ES REBOSTER - Discografia

2011-10-31T01:15:00.000-07:00

Són una tracalada grossa de gent, i venen des de Santa Margalida: Margalida Pericàs (veu), Pere Antoni Pericàs (veu), Joana Abrines (guitarra), Pere Estelrich (guitarra), Joan Garau (baix), Esther Muntaner (teclat), Miquel Amengual (bateria), Albert Sierra (percusions), Pep Garau (trompeta), Lluis Garcia (trompeta), Vicenç Moltó (trombó) i finalment Guillem Pons (saxo). Gens malament, no? Junts, formen Es Reboster, una banda sorgida al pla de Mallorca fa exactament 10 anys i que ara es troba preparant el que serà el seu tercer disc. Per tant, feim una retrospectiva a la seva música per tornar a escoltar els seus dos anteriors treballs, amb un interessant afegit com és la seva primera maqueta.

Es Reboster és una banda essencialment de directe, al igual que els companys dels Grollers de Sa Factoria; no obstant, la qualitat de discs com "Sono Qui!" (2006) o el més recent "Wow" (2009) no passa desapercebuda. Plantegen, bàsicament, una barreja força estudiada de Ska, Reggae, música mediterrània, Punk-Rock i Rock català, rematant-ho finalment amb textes intel·ligents, compromesos i revindicatius. Música amb actitud, en definitiva... però alhora festiva, agermanada amb la de Ska-P, Obrint Pas o Banda Bassotti. Que comenci la festa, idò!

DESCÀRREGA

Es Reboster - "Sa Maqueta" (2002)

Es Reboster - "Sono Qui!" (2006)

Es Reboster - "Wow" (2009)

BLUE MEANY - Discografia (1996-2005)

2011-10-30T05:21:00.000-07:00

Seguim rescantant el llegat d'algunes bandes no excessivament conegudes, com és el cas de Blue Meany, una banda formada l'any 1991 i que, actualment, es troba en una espècie d'estat d'hibernació. Els seus pilars són José Maria Royo (actualment en solitari baix el nom de Mc Royal) i Quico Ros (ara a Payaso), els dos únics membres estables al llarg de la història d'aquesta banda de Pop.

Editaren dos àlbums: el primer, "1996", íntegrament en anglès, és un disc a mig camí entre el Power Pop clàssic dels 90's i el pes inevitable dels Beatles, especialment en el registre vocal; anys després, la banda es passaria al castellà i començaria a apropar-se musicalment cap al Pop-Rock espanyol. Si us agrada el Pop-Rock que es fa a Mallorca, pegau-lis una escolta... que no tan sols de La Granja viu l'home!

DESCÀRREGA

Blue Meany - "1996" (1996)

Blue Meany - "Me siento bien" (2005)

VV.AA - "VI Concurs Pop-Rock" (1988)

2011-10-29T04:38:00.000-07:00

Tornem a recuperar alguna d'aquestes joietes en forma de recopilatori. Aquest cop, Pinxo, de l'imprescindible MallorcaNochentas, ens envia aquesta interesantíssima compilació editada l'any 1988 per celebrar el VI Concurs de Pop-Rock. Set bandes en total; podria semblar poc, però realment reflecteixen molt bé allò que passava a Mallorca aleshores... en matèria musical, clar.

A aquest LP hi trobem a uns clàssics com els Cerebros Exprimidos, amb una de les seves primeres cançons oficials, "No lo vi venir", que no forma part de cap maqueta, demo o similars. També, amb en Juanmi Bosch a la guitarra, ens trobem amb una formació mítica com Los Turkos, i el seu himne macarra, "Una rubia en el armario".

Igualment mítics, ens trobem amb Susie Q, una banda que es tornava a presentar al concurs i que no va tenir sort... Haurien d'esperar a l'edició de 1989 per fer-se amb el triomf. Els que si van guanyar l'edició del '88 van ser La Isla, que apareixen aquí amb el tema "Sueños Etílicos"; aquell mateix any van publicar el seu disc "Del poder de la luna ni se sabe...", amb una curiosa versió de The Doors. Menys coneguts, trobem a aquest recopilatori als Cutres, una banda molt jove que mesclava les influències del Rock clàssic amb sons més propers al Rockabilly i al Psicobilly; de fet, circulen algunes fotos promocionals del grup on, alguns dels seus membres, es passetgen amb camisetes dels Meteors. I pels més canyers, atenció: Damage Inc. Algú em sabria dir si són la mateixa gent de Orthak? En tot cas, aquest és dels primers grups de Thrash/Speed Metal a Mallorca... i ho feien força bé, tot s'ha de dir! Tanca la llista de grups els Intransigentes - sempre els confonc amb els Interminables! - un grup de Pop-Rock bastant interessant però amb una vida bastant curta.

Aquest disc us assegura un vol directe cap la segona meitat dels 80's. I recordeu que si voleu saber més d'aquells mítics concursos organitzats per l'Ajuntament de Palma, així com les bandes que participaren a ells, passau-vos per MallorcaNochentas.

DESCÀRREGA

VV.AA - "VI Concurs Pop-Rock" (1988)

GRAN AMANT - "El Primer Disc" (2011)

2011-10-26T06:44:00.000-07:00

No voldria semblar repetitiu, però... Cony! Quin any tan rematadament productiu! Aquest 2011 està superant totes les espectatives gràcies a una sèrie de discs, EP's, singles i maquetes d'altíssim nivell que no fan més que confirmar que l'escena illenca passa per un moment dolç, molt dolç. Gran Amant ja havia donat de què parlar gràcies a l'EP "Bressol", però és ara, amb "El primer disc", quan podem afirmar amb rotunditat que són una de les majors revelacions d'enguany.

Les dotze cançons que el formen són una mena de petites finestres cap al complex món interior de Gerard Armengol, il·lustrador, DJ, i creador de Gran Amant. La seva veu ens acompanya al llarg d'un trajecte musical on es barregen multitud d'estils i influències per acabar amb un resultat final sorprenent. Pop imaginatiu, eclèctic i incontrolable; poètic, pertorbador, surrealista i caòtic. Armengol, acompanyat pels Cigarretes - Jordi Herrera (Satellites, The Marzipan Man), Pep Toni Ferrer (Oliva Trencada) i Manu Mielniezuk - ha aconseguit donar forma a un disc d'una fortíssima personalitat, un debut captivador que, sense cap tipus de dubte, haurem d'afegir a les grans sorpreses que ens està deixant aquest 2011.

Ah! Important: el disc s'ha editat amb el segell Foehn Records, que ja havia tret material d'altres artistes illencs com Poomse o Oso Leone. No obstant, també el podeu descarregar de forma gratuïta al Bandcamp de Gran Amant. I si us ha agradat el que heu escoltat, apunteu-vos aquesta data: dissabte, 30 d'octubre. Gerard Armengol i els seus Cigarretes presentaran "El Primer Disc" en directe a Sa Possessió (al costat del polígon de Son Noguera, a Palma), junt als valencians Senior & El Cor Brutal. No hi falteu!

DESCÀRREGA

Gran Amant - "El Primer Disc" (2011)

FALCONS - Discografia (1978-1980)

2011-10-23T09:49:00.000-07:00

Any 1977: no sé ben bé què devia passar pels seus caps a aquells moments quan els antics components de Grupo 15 van decidir deixar de banda la música d'hotels i sales de festa per començar aquest nou projecte, molt més ambiciós i personal. Els Falcons van ser Rafel Aguiló (guitarra, veu), Josep Portell (guitarra), Pep Nadal (baix), i Damià Tomàs (bateria).

Falcons van donar una nota de color a la música mallorquina a uns anys de decadència total; això els converteix en un cas atípic i certament estrany dins la nostra música. A diferència de tots els seus companys generacionals, el quartet es va aferrar amb força al Pop i Rock dels Estats Units, al so comercial que es feia a la Costa Oest, afegint-hi també pinzellades de formacions consagrades com Chicago o la Jefferson Starship.

Tres discs d'estudi avalen als Falcons com la banda mallorquina més destacada dels darrers 70's. Tal vegada, el seu llegat no ha envellit massa bé, però això no lleva importància a fites tan destacables com haver aconseguit ser número 1 dels 40 Principales amb el tema "Terciopelo y Fuego", ni més ni manco que dos mesos. La banda es va dissoldre devers l'any 1982, però alguns dels seus membres han seguit en actiu. L'altre dia em vaig sorprendre al escoltar un fantàstic disc de Jazz com és "Trencaclosques" (2003), a càrrec de Rafel Aguiló i el seu projecte, Confidential Band.

DESCÀRREGA

Falcons - "Falcons" (1978)

Falcons - "II" (1979)

Falcons - "Como tú" (1980)

FURA - "Iamo" (2011) - Single

2011-10-23T09:16:00.000-07:00

La esperadíssima continuació de "Mustela Putorius" (2011) ja té nom i forma; "Iamo". Amb ell, Fura donen una passa de gegant per convertir-se indiscutiblement en una de les bandes insulars amb més projecció, però també amb una de les majors alegries musicals per a un productiu 2011. A mig camí entre el Math i el Post-Rock de Russian Circles o Mogwai, el quartet amb base a Inca torna a la càrrega amb un so fresc just a uns moments en els que l'escena del Post-Rock comença a donar símptomes d'esgotament i poca imaginació. I, senyors, poques bandes ara mateix podrien estar tan inspirades com la que formen Luciano (bateria), Àlvaro (baix), Marc (guitarra) i Manel (guitarra, sintetitzador; també a Marasme i ALT/F4).

Els set minuts i mig que dura "Iamo" sonen a glòria. I amb motiu, a més, perquè ha estat enregistrat als estudis madrilenys Westline, propietat de Juan Blas (Nothink). Estem, doncs, davant una gravació més professional i ambiciosa, que formarà part del nou segell independent, Back To The Records. Però el que realment conta aquí no és el so, ni la fantàstica portada a càrrec de Tomeu Mulet (Beach Beach), sinó la música, la bona música, indiscutible protagonista d'aquesta història. Fura tenen un talent real, tangible; basta comprovar-ho a qualsevol dels seus directes, o simplement escoltant aquest fantàstic "Iamo". Donaran molt de què parlar; ho sabem tots. Ara per ara, només ens queda seguir gaudint d'aquest single i donar-lis una enhorabona, però de les grosses.

DESCÀRREGA

Fura - "Iamo" (2011) - Single

MALLÖRKAOS - Discografia (2001-2004)

2011-10-19T11:55:00.000-07:00

Mai abans Boston i Washington havien estat tan aprop de Mallorca. Cert que molts de grups mallorquins havien reivindicat a Minor Threat o Deep Wound abans que ells, però Carlos (veu), Julio (guitarra), Óscar (baix) i Sergio (bateria), units baix el nom de Mallörkaos, van donar un aire tan genuïnament americà al seu discurs musical que sembla com si "Not Without Your Support" (2002) haguès estat enregistrat a l'altra punta del món, pels hereus directes de formacions com els Jerry's Kids o els Gang Green.

Mallörkaos van néixer devers el 2001, enregistrant el seu primer EP a principis del 2002; un 7" de 9 temes en castellà, un dels quals és una versió de SSD. Bastant bé, si senyor, però res comparable al "Not Without Your Support" (2002), un LP amb el qual la banda va evolucionar cap a un so més elaborat, madur, ric. La producció també hi fa, d'acord, però un no pot evitar sorprender-se amb la qualitat compositiva del quartet, especialment amb el fantàstic tractament de les guitarres. I ja ni em parlem de les lletres, que amb la veu desquiciada de Carlos semblen engrandir el seu missatge d'auto-reflexió.

No sé exactament què va portar a la desaparició de Mallörkaos, però el cas és que el darrer material que enregistraren fou un EP de temes inèdits, "Live Awake", mai editat en format físic. Completa aquest recorregut per la discografia del quartet una petita compilació 100 % cassolana que he inclós com a afegit, com a epíleg, extra o com li vulguis dir: "+ 3" inclou una primitiva versió demo del tema "No Puedo Olvidar", una versió del "1984" dels Cerebros Exprimidos, i un "Angelfuck" - tema original dels Misfits - que va ser inclós a un recopilatori on hi participen altres bandes com Crickbat, Cinder o Pollution.

DESCÀRREGA

Mallörkaos - "s/t" (2002) - EP

Mallörkaos - "Not without your support" (2002)

Mallörkaos - "Live awake" (2003) - EP

Mallörkaos - "+3" (2011) - EP

VVAA - "VIII Concurs Pop Rock - Palma" (1990)

2011-10-18T03:33:00.000-07:00

Anem ara un poc més lluny, a principis dels 90's: és el torn de treure la pols a aquest LP editat en motiu de la celebració del VIII Concurs Pop Rock, que al llarg de tants d'anys organitzà el Ajuntament de Palma. Únicament hi surten 6 cançons-grups, així que és un disc magre en quantitat... però ric en contingut. Així, hi trobem del primeríssim material de Los Malditos, guanyadors d'aquella edició, sinó també una primerenca versió de "Satellites" d'uns aleshores desconeguts Los Valendas: una raresa en tota regla, vaja. A més de trobar-hi cançons del sextet La Puerta del Ruido, Tumbet i els menorquins A Bordo, també hi ha l'aportació de Zevo ("Jack, el destripador"), una veterana banda de Heavy Metal capitanejada pel guitarrista Tolo Gual, que per desgràcia passà a millor vida fa uns pocs mesos.

Aprofit per dir que aquest disc me'l envià en Pinxo, recordant-vos que a la seva web, MallorcaNochentas hi trobareu un bon grapat d'informació sobre les diferents edicions del ja mític Concurs Pop-Rock.

DESCÀRREGA

VVAA - "VIII Concurs Pop Rock - Palma" (1990)

VVAA - "The Bam Balam Explosion Vol. 7" (2000)

2011-10-17T09:44:00.000-07:00

Una altra aturada obligatòria dins del camp dels recopilatoris illencs: l'interesantíssim volum número 7 de la sèrie "The Bam Balam Explosion". Ja desaparegut, Bam Balam Records fou un segell dedicat al Power-Pop que va editar una de les seves compilacions a grups mallorquins de l'estil: el disc recull ni més ni manco que 25 bandes, des de les més veteranes a les més joves.

D'acord que hi ha grans absències (Los Valendas, Crocodiles...), però la qualitat de les bandes incloses ho compensa: des de formacions força populars (La Granja, Goodfellows, Sunflowers, The Nash, The Zinedines, Glycerine...) a altres menys conegudes (Wowees, Ice, Overbooking, Waterfall, Tanner V, Sextans, The Word...). De totes formes, el disc presenta un tret més que destacable: incloure un altíssim percentatge de cançons inèdites i rareses en tota regla: com s'explica, si no, que només aquí trobem les úniques cançons que grups com Los Malditos, Mineralwater o Susie Q enregistraren en la llengua de Shakespeare? I ni em parlem de l'aferradissa "Summertime Girl", d'uns aleshores desconeguts Dawholeenchilada, fent un tipus de música que poc o res té a veure amb la que els va fer populars. Més que un recopilatori, insistesc: aquest disc és una capça de sorpreses en tota regla.

DESCÀRREGA

VVAA - "The Bam Balam Explosion Vol. 7" (2000)

VVAA - "Marrockxí '99" (1999)

2011-10-16T11:33:00.000-07:00

Seguim treient la pols a antics recopilatoris que ens permetin aprofundir un poc en la música feta a Mallorca aquests darrers anys: ara toca el torn de rescatar aquest disc editat a Marratxí, a finals dels 90's, commemorant la consolidació del que és, sense cap tipus de dubtes, l'esdeveniment musical més destacat del municipi: el festival Marrockxí.

Aquest CD recull un total de set grups d'aleshores, els quals aporten dues cançons per a la causa. Gens malament, no? Així, hi trobem des del Metal tosc i primitiu de Kanzerberos al Rock alternatiu de Spike Jones; del Rockabilly dels mítics Winchesters al Rock llatí de Stacion Sur - l'única banda que està activa de les que aparéixen aquí - o el Metal/Hardcore d'uns altres clàssics, els Nazgul, de Es Garrovers. Menció apart mereixen Rolling Machine i, com no, els Protesis, un grup de Thrash/Heavy Metal en el qual Tomeu i Miquel, guitarristes de La Perra Parda y su Camada Lechosa, es van colrar damunt els escenaris.

Amateurs, però autèntics... I, a més, marratxiners. I què no és guapo això?

DESCÀRREGA

VVAA - "Marrockxí '99" (1999)

VVAA - "Vacaciones de verano... Vol. 1" (2001)

2011-10-15T08:11:00.000-07:00

Si a la passada dècada hi ha un recopilatori mític, aquest és el "Vacaciones de Verano... Vol. 1" (2001), la primeríssima referència de Síndrome Records, un segell independent creat i gestionat per alguns dels components de Síndrome de Abstinencia.

L'idea era noble i valent: juntar 27 grups de l'escena underground mallorquina a un sol disc, independentment de la vessant de Rock que practiquessin: així, hi trobem grups de Punk, Ska, Metal i, molt especialment, de Hardcore. De totes formes, el gran interès que té "Vacaciones de Verano" és que 18 dels 27 temes són totalment inèdits, alguns d'ells enregistrats expressament per l'ocasió. Un luxe, eh? Per això, només a aquest disc podrem trobar algunes rareses de llegendes del Hardcore illenc com Oi! The Arrase, Mallorkaös, Bad Taste, Último Preso, 113 Pasajeros del Concorde... A més de material d'altres grups com Net Weight, Guadaña o els mateixos Síndrome de Abstinencia. Després, hi trobem les cançons de formacions efímeres que aportaren el seu granet d'arena per a la causa, com Ala de Mosca, Mal Trago, Eskroto i un llarg etcètera.

La gran qualitat d'aquesta compilació és que dona molt de si, fins el punt de poder trobar-hi material molt curiós, com una versió alternativa del clàssic "Dime que hice ayer" de La Gran Orquesta Republicana. O "La mosca", una cançó que enregistraren els aleshores desconeguts Mostros. O "Invulnerable", a càrrec d'uns joves Pride que, amb canvis de formació per enmig, es transformarien en Wildlife i, actualment, en Darknology. Uns pocs anys després, Síndrome Records edità el segon volum d'aquest recopilatori, amb bona part de les bandes incloses al primer i d'altres com El Grupete, Shaking All Over, Estierkol, Roña o Toc de Queda, entre d'altres.

DESCÀRREGA

VVAA - "Vacaciones de verano... Vol. 1" (2001)

VVAA - XI Mostra Rock - Manacor '99

2011-10-15T01:33:00.000-07:00

Més recopilatoris per a la causa: aquest cop, com a nova aportació de Jeroni Sancho, toca rescatar de l'oblit aquesta compilació editada l'any '99 en motiu de la XI Mostra de Rock de Manacor. Hi trobam un total d'onze bandes joves - aleshores, clar - de les quals només han sobreviscut La Vereda, un grup que encara toca amb gran regularitat. Després trobam noms de bandes ja aparegudes al blog, com Sick Gain o Kingonort, i llavors d'altres molt més desconegudes, com California Speed, BSO 187, Bajos Fondos... De totes formes, especial menció per Becareful With The Dog, una banda que al poc temps es convertiria en els recordats Flying Dog, així com Aquilhonia, una banda de Power Metal activa entre 1997 i el 2003 que record haver vist aparéixer a seccions de maquetes a revistes de tirada nacional.

Poc més que explicar, realment; es tracta un document molt interessant per conéixer un poc millor l'escena musical de Manacor de finals dels 90's i que, a més, podeu completar amb el disc de la II Mostra, que ja vaig posar per aquí fa un grapat de mesos.

DESCÀRREGA

XI Mostra Rock - Manacor '99

VVAA - 'Sonic Temple 2001; L'ofici més vell del món' (2001)

2011-10-13T08:15:00.000-07:00

Feia temps que no posava cap recopilatori, així que aquest em ve que ni pintat. "L'ofici més vell del món" fou un disc recopilatori editat pels estudis de gravació Sonic Temple (Son Serra de Marina) i a on hi formen part un total de 20 grups locals, que es diu aviat; 20 propostes joves que fan d'aquest un disc essencialment de Rock i Metal en totes les seves vessants.

D'aquesta vintena de grups, n'hi ha algun d'ells que encara segueixen actius, com Alter Ego, Helevorn i No Children, formacions que al llarg d'aquests anys han seguit editant material i fent concerts amb major o menor reconeixement. Després, tenim també grups, ja dissolts, que van donar molt de què parlar al seu moment, com Alucigenia, Take It Easy o Detrimental Threat. No obstant, el gran interès d'aquest disc són formacions no tan conegudes com Krispats - una banda de Manacor on hi trobem alguns dels futurs membres de The Ugly Bitches - o Hidden Destiny, un grup de Black/Death melòdic en el que, si no ho record malament, hi tocà na Eva, posteriorment a Agorazheim i actualment a Unburial. També cal destacar els Looking For Susan, un grup de Hardcore melòdic en el que hi formà part en Gabri, posteriorment bateria de Beach Beach i Shenobi. Voleu més raons per acostar-vos al recopilatori de Sonic Temple? Idò el grapat de grups efímers dels quals no ha quedat més rastre musical que les cançons que hi aparéixen: Los Rubinsky’s, Changenocomission, Festín de Camacho, Screaming Planet, Debland, Warning, Up in the Smoke…

Un document curiós, vaja, de gran interès tant per nostàlgics com curiosos, i que amablement ha aportat Jeroni Sancho. L'únic aspecte negatiu del disc són les molestes intros que hi foten al començament de cada cançó, que tallen un poc la dinàmica i l'intensitat del recopilatori.

DESCÀRREGA

VVAA - 'Sonic Temple 2001; L'ofici més vell del món' (2001)

CEREMONEY - "The CMY EP" (2011) - EP

2011-10-12T09:54:00.000-07:00

Això és un no aturar! Vaja any carregat de sorpreses i alegries; quina quantitat de demos, EP's i àlbums ens està deixant aquest productiu 2011... com aquest nou EP de Ceremoney, una banda que ha sonat als dos darrers programes d'Illa Sonora, a BN Mallorca, i que poc a poc estan guanyant-se un nom dins l'escena indie mallorquina amb una proposta força convincent.

No negaré que el primer cop que els vaig veure en directe, no m'agradaren gaire... però clar, feia poc que tocaven. Ara la cosa sona sèria i important: Diego López (veu, guitarra), Víctor Núñez (baix, veu) i Álex Sancho (guitarra, teclats i programacions; motor del projecte Rosemary's Babe) han sabut canalitzar de forma òptima les seves influències, sense sonar com un enèsim refrit de Joy Division. Ceremoney ha sabut crear una proposta intel·ligent, alhora que atractiva, on una base hereva del Post-Punk més melòdic es barreja amb elements propis del so Manchester tipus Happy Mondays o l'Electrònica d'autor. Tot plegat sona convincent, com si es tractés d'una banda del sud d'Anglaterra i no pas de la Mediterrània.

"The CMY EP" (2011) queda estructurat en 6 talls, un dels quals ("Re-Gallow") va aparéixer a una primitiva demo, "The Gallow", publicada on-line mesos enrere. Aquests nous temes, produïts per Miguel Puigserver 'Puter' (Satellites) sonaran frescs i addictius per tots aquells seguidors del Indie Pop-Rock anglosaxó. A més, m'he pres la llibertat d'afegir un bonus track: una versió en directe de "The Gallow", apareguda al magnífic recopilatori del programa "Cara B" (IB3), de Joan Cabot.

Ceremoney han donat una passa decidida amb el seu EP i es converteixen en una de les bandes revelació del 2011, i en un grup a tenir present pel proper 2012.

DESCÀRREGA

Ceremoney - "The CMY EP" (2011) - EP

UNBOUNDED TERROR - Discografia

2011-10-10T11:55:00.000-07:00

I dic jo que ja era hora de parlar d'aquesta llegenda del Death Metal, Unbounded Terror... i creieu-me, que la denominació llegenda, en aquest context, no és gratuïta ni innecessària. No només els podem considerar com els pares de la escena extrema mallorquina, sinó que, juntament amb els sevillans Necrophiliac, van ser els primers en editar un disc de Death a l'Estat Espanyol.

Es formaren a Palma, a finals dels 80's, baix el nom de Putrefact Monstruosity, però a juny de 1991 canviaren el seu nom. Al seu capdavant hi estava el guitarrista Vicente J. Payà, ex-Lucifer i ex-Kocsis; l'acompanyaren Esteban (bateria; abans a Fosa Común, Danone Yunkies o Four Animals, entre d'altres), José Rosa (baix) i Toni Pereida (veu i guitarra). El quartet intentà aquell mateix any enregistrar una maqueta que, finalment, van rebutjar: "Un tío que tenía un bar nos ofreció grabar una demo, la grabamos y fue un completo desastre. Tanto por parte suya como nuestra, teníamos cinco temas. Cuando los escuchamos nos dimos cuenta que no servían para nada. Entonces decidimos empezar de cero, cuatro meses de local tirados a la basura". Però, malgrat l'adversitat, Unbounded Terror segueixen endavant i a l'agost del '91 enregistren als magatzems de Musicasa la demo "Sarcastic Souls", una mitiquíssima cinta de cassette amb quatre cançons més una intro que els portà a agafar un bon nom dins l'aleshores reduïda escena extrema nacional. No ens enganem: part de culpa la tenia Dave Rotten (Avulsed) i el seu segell, Drowned Records, que els apadrinà i els ajudà a escampar la seva música per arreu de la Península.

Si heu escoltat algun cop les maquetes que feien els primers grups de Death Metal a l'Estat - incloses les dels mallorquins Inertial Mass - possiblement haureu quedat aborronats amb aquelles produccions infames i renoveres. No obstant, el so que van treure Unbounded Terror a la seva primera gravació és bastant decent, suficientment bo com per apreciar les característiques del seu so: un Death Metal fosc, primitiu i variat, que perfectament pot passar de parts ràpides i mala-ostiades a altres més lentes, oscures i denses, com si fessin una aclucada d'ull al Doom-Death que tan de moda estava aleshores.

Si l'any 1991 va ser productiu per Payà i companyia, ja ni vos cont com va ser 1992! El vincle amb Rotten i Drowned Records es consolida amb un contracte de dos anys i l'edició de "Nest Of Affliction", un disc d'onze temes i que, com he dit abans, suposa un dels pilars del Death Metal a l'Estat Espanyol. Enregistraren el disc en prop de 15 dies als estudis Desgrabaciones, aconseguint un so més nítid, però igualment fosc i dens; clar, ja no eren uns principiants, i canalitzaren amb maduresa i bon gust les influències dels primers Morbid Angel i Immolation, així com Slayer, una banda a la qual reverenciaven tots els components del grup. Així, la fama i el prestigi d'Unbounded Terror els porta a ser una de les bandes illenques amb major projecció, fins el punt de ser teloners dels D.R.I.! Una curiositat, per cert; recordeu quan, al film "El día de la Bestia" (1995), Alex Angulo entra dins la tenda, jevorra i satànic, de Jose María (Santiago Segura) per cercar discs per invocar al Dimoni? El capellà comença a mirar vinils, i entre Venom i Suffocation, apareix per allà una còpia del "Nest Of Affliction".

Després d'aquell intens any, la cosa comença a minvar a partir de 1993. Esteban, més ficat al món del Punk i el Hardcore, deixa la formació; el reemplaça Pedro Navarro i, amb ell, enregistren una demo avui perduda, de títol "Through The Dark Desperation (Evil Laughs Stronger)". La formaren tres cançons que, suposadament, eren un adelant d'un segon disc que mai arribà a publicar-se. Però, aleshores, Vicente J. Payà havia format Golgotha, un nou grup de Doom amb els germans Garciolo (Inertial Mass) que, poc a poc, passa a convertir-se en el grup principal del guitarrista. Dit d'una altra forma, Golgotha va suposar la ruptura d'Unbounded Terror.

Certament, no es pot comparar el llegat d'Unbounded Terror amb el que editaren altres formacions estrangeres (nord-americanes, holandeses, finlandeses...); ni en so, ni en transcendència, ni innovació. No obstant, com diuen, al César el que és del Cesar, i els seus membres sempre podran presumir d'haver posat una de les primeres pedres de l'estil a tot un Estat, que no és poc.

DESCÀRREGA

Unbounded Terror - "Sarcastic Souls" (1991) - Demo

Unbounded Terror - "Nest of Affliction" (1992)

MARIA DEL MAR BONET - "Si vens prest" (1969) - Single

2011-10-09T06:00:00.000-07:00

Crec que sobren les presentacions a l'hora de parlar de na Maria del Mar Bonet. O agrada molt o no agrada gens, així de simple; la seva figura, a més, és de les més mediàtiques dins la cançó d'autor en català, així que d'una forma o una altra, qui més, qui manco, té una idea de qui és ella i quin tipus de música fa. El cas és que avui rescatem el material més rar i curiós que hagi publicat mai la que Terenci Moix anomenà un dia 'Sultana de la Mediterrània'.

Perquè dic això de rar i curiós? Perquè a aquest single de dues cançons, la palmesana s'allunyà dels patrons més ortodoxes de la Nova Cançó - catalana, mallorquina; tant és - i de la música purament mediterrània per acostar-se a altres estils com el Folk psicodèl·lic. No ens enganem: gran part de culpa la tenen el pianista Jordi Sabatés i el guitarrista Toti Soler, dos músics enormes, dels millors que hagui donat la música catalana en tota la seva història. Tant Sabatés com Soler formàven part del grup de Rock Progressiu Om, una increible banda que, aleshores, completaven Romà Escales (flabiol) i Josep Polo (bateria).

Aquests mítics Om van ser el grup d'acompanyament de Pau Riba per enregistrar el mític "Diòptria" (1970); no obstant, com podeu comprovar van donar les seves primeres passes amb Maria del Mar Bonet i el seu "Si vens prest" és anterior. No ho negaré: és un producte rar, on sorprèn la mescla de Nova Cançó - amb l'inconfundible veu de Maria del Mar - amb els aires experimentals i psicodèl·lics que aporten Om i els seus orgues Hammond, distorsions, etc. A destacar, especialment, la sorprenent cara B en forma de "Jo em daria a qui em volgués", que ens mostra una de les vessants menys conegudes de la cantautora.

DESCÀRREGA

Maria del Mar Bonet - "Si vens prest" (1969) - Single

ASPIRINA INFANTIL - "AI" (2011) - EP

2011-10-08T06:25:00.000-07:00

No són poques les persones que coincideixen que Aspirina Infantil són una de les grans revelacions d'enguany; juntament amb l'al·lucinant LP de Verval Diarrea, aquest primer EP, "AI" és una joieta en tota regla. De fet, Toti (guitarra) i Fede (baix) formen part d'aquesta darrera banda; completen la formació Rafa (veu), Pere (guitarra; abans a Los 113 Pasajeros del Concorde) i, finalment, l'incombustible Gato a la bateria (Fun People, Phogo, Doctor Martín Clavo, Bad Taste, Satellites...).

Per alguna raó o una altra, em crec a Aspirina Infantil, en el sentit de que és un grup de gran credibilitat. Ni tenen Myspace, ni Facebook o Bandcamp; sembla que els patina bastant la promoció, fet que reforça la clau del seu èxit: anar de boca en boca, sense tecnologies per enmig. Tampoc inventen res nou, però, cony, ho fan amb tanta gràcia que és impossible resistir-se a la seva barreja de Punk i Hardcore. Sona ferotge, salvatge, nihilista i realment intens. Part dels mèrits els hem de donar a Miquel Puigserver 'Puter' (Satellites), que de la mateixa manera et produeix amb èxit i autenticitat la gravació d'un grup de Post-Rock (Fura), que un grup de Indie (Beach Beach) o, en aquest cas, un grup de Punk.

Si teniu un plat per reproduïr vinils... pillau-vos en poder aquesta petita genialitat de Punk/Hardcore 100% illenc. S'han editat 400 còpies en vinil negre i portada serigrafiada i, pels col·leccionistes, una tirada limitada de 100 còpies amb portada alternativa i el vinil verd transparent. Igual hi ha tendes - ja siguin a Palma o a la xarxa - que han pujat el preu, no ho sé, però el cas és que podeu aconseguir aquest EP a Metadona Records per tan sols 4 €. Un preu ridícul per un disc que val molt, molt més. Realment n'hi ha per donar-li l'enhorabona a aquest petit segell/distribuidora situat al cor de Palma: Metadona Records està editant uns discs tan acollonants com autèntics.

DESCÀRREGA

Aspirina Infantil - "AI" (2011) - EP

SISTEMA - "La maqueta" (2011) - Demo

2011-10-08T04:13:00.000-07:00

Seguim amb novetats, i més concretament de la productiva escena punk illenca. Avui toca descobrir la música de Sistema, una banda nascuda a mig camí entre Felanitx i Portocolom de la que no es sap gran cosa, excepte que duen actius des del 2009 aproximadament. Aquest 2011 presenten la seva demo "La maqueta", formada per quatre cançons que ens remeten als clàssics del Punk peninsular o al llegat de bandes locals com Estierkol o Síndrome de Abstinencia... Salvant les distàncies, clar.

Les coses clares: no són el paradigma de l'originalitat, però no crec que aquest sigui el seu objectiu, sinò més aviat passar-s'ho bé tocant una música en la que realment creuen.

DESCÀRREGA

Sistema - "La maqueta" (2011) - Demo

DAEVID ALLEN & EUTERPE - "Good Morning!" (1976)

2011-09-29T05:30:00.000-07:00

Feia temps que tenia ganes de dedicar-li una entrada a "Good Morning!" (1976), que apart de ser dels discs més poc coneguts de Daevid Allen és, també, una de les majors rareses illenques editades als anys 70. Així doncs... Preparats per descobrir aquesta joieta de pur Folk psicodèl·lic?

Nascut a Austràlia, Allen pot presumir de ser una de les figures claus dins la història de la Psicodèl·lia europea, que no és poc: l'any 1966 fundà , juntament amb Kevin Ayers i el grandíssim Robert Wyatt els Soft Machine, una banda anglesa però amb un vincle estret amb el poble mallorquí de Deià. Només dos anys després formà uns altres clàssics, Gong, potser el grup que millor s'adaptà a la seva pecul·liar forma d'entendre la música. O la vida, directament. Tal vegada, la seva conducta llunàtica i extravagant el portà a fugir de França, perseguit per les autoritats judicials del país, i cercar refugi a Mallorca. Deià seria el destí, un bressol muntanyós on, apart de Robert Graves, hi podiem trobar músics, lletraferits i pintors de tota casta. Pels seus racons hi circularen altres músics experimentals (diguem-ho així) com els alemanys Can; el rei del minimalisme musical, Terry Riley; Didier Malherbe, posteriorment flautista i saxofonista a Gong, i que visqué a una cova de la Serra; un jove encara desconegut com Mike Olfield; músics arribats des del Principat, com Pau Riba o Pep Laguarda, o Eivissa, com la comuna de Can Am des Puig. La llista és llarga, creieu-me.

Tornem, però, cap a la figura d'Allen. La seva relació amb Mallorca havia quedat reflectida als dos primers discs de Gong, "Magik Brother" (1970) i "Bananamoon" (1971), nom amb el qual el propi músic havia batejat el seu hogar a Deià. Però la cosa no s'acaba aquí: uns anys després tornà a Mallorca per composar i enregistrar un disc en solitari, acompanyat però per una banda mallorquina: Euterpe. Aquesta formació, encapçalada pel talentós guitarrista Pepe Milán, s'havia format als primers 70's com una banda enfocada cap el Folk americà però, poc a poc, anà incorporant elements psicodèl·lics i progressius dins del seu so.

"Good Morning!" s'enregistrà a Deià, a la primavera de 1976, i d'una forma un tant rudimentària: a casa del propi Allen, amb un vell quatre pistes. La formació que enregistrà aquest àlbum, apart de Daevid, guitarra solista, veu i mestre de cerimònies, és la següent: Pepe Milán (guitarra acústica, mandolina, charango, glockenspiel), Ana Camps (veu), Antoni Pasqual (guitarra, teclats), Toni Arés (contrabaix) i Toni Fernández (guitarra). La formació completa d'Euterpe, vaja. Un tret interessant d'aquest disc és l'absència de bateries o percussions; només les trobam a un únic tema ("Wise man in your heart") van a càrrec del francès Pierre Moerlen, conegut per haver tocat amb Gong, Mike Olfield i, fins i tot, els Thin Lizzy.

No és, ni de lluny, un disc accessible, però té cançons i fragments especialment inspirats; a més, el propi Daevid Allen té una predilecció especial per aquest disc que, per cert, dedica "a tota la gent de l'illa".

DESCÀRREGA

Daevid Allen & Euterpe - "Good Morning!" (1976)

PETRÖLEO - "La Flor de Piel" (2011)

2011-09-28T13:02:00.000-07:00

No sé què pot haver passat aquest 2011 per a que els grups mallorquins estiguin treient-se de la mànega gravacions tan interessants i, sobretot, de tant alt nivell. Serà la crisi? Serà que aquests mals temps realment inspiren? Ja podria ser, perquè, senyores i senyors, vaja col·lecció de discassos que duim enguany. Si heu seguit amb certa regularitat el programa "Illa Sonora" o heu anat llegint les entrades antigues d'aquest humil blog, haureu observat que, A) Hem seguit d'aprop la trajectòria i evolució de Petröleo, B) Hi havia moltes, moltes ganes d'escoltar aquest disc, i finalment C) Les expectatives creades per "La flor de Piel" eren molt altes.

Deu fer dues hores que he sentit (he dit 'sentit' i no 'escoltat') l'esperat "La flor de piel" i d'ençà deu haver sonat tres o quatre vegades al reproductor. Oblidem tot allò que escoltarem al directe d'IB-3 com aperitiu, mentre esperavem aquest plat: ara, amb la seva forma definitiva, podem apreciar el valor i qualitat d'aquesta nova entrega de Petröleo. No sé que putes pot haver passat pels caps d'Alberto Petröleo (veu, guitarra), Daniel Zamora (guitarra) i Gaspar Reixach (baix) per haver iniciat aquest viatge, introspectiu i personal, com el plantejat a "La flor de Piel". Pop independent? Pop d'autor? I què sé jo! Aquests 8 temes fugen dels ritmes ballables, de lletres tontes i frívoles, de tota la parafernàlia estètica i mediàtica que rodeja el gènere. Res d'imatge; aquí conta la música... però la música de veritat; cançons oscures, melangioses, profundament doloroses, d'una sobrietat sobrecollidora. Un baix, una guitarra acústica i una altra elèctrica i, finalment, la veu impertorbable d'un Alberto que exorcisa fantasmes interns amb la mateixa credibilitat de Fernando Alfaro o Leonard Cohen. L'absència total de bateria i percussió - elements presents al seu anterior disc, "Viaje al fin de la noche" - reforça aquest sentiment de sobrietat.

“Viaje al fin de la noche” (2009) estava bé. Interessant, i prou. Ara bé, el d'ara és una gran passa; un disc d'alt nivell. La flor de pell...i la pell, de gallina.

DESCÀRREGA

Petröleo - "La Flor de Piel" (2011)

COOL DADIES - "Big Family Beat" (2007)

2011-09-25T04:05:00.000-07:00

Al llarg d'un bon grapat d'anys, Mallorca va ser bressol d'una gran quantitat de bandes de Rockabilly: així, en poc més d'una dècada sorgeixen Juanito Percha y Los Colagos, Interminables, Norton 56, Hot Rockin' Band, Los Pistolos, els Winchesters, els Rockin' Filtros, Los Toñetes... La llista és llarga, llarga. Avui poc queda d'aquella generació, excepte el bon record... i un grup d'autèntics supervivents que han continuat fidels tant a l'estètica com el so del Rock 'n Roll en la seva vessant més clàssica: els Cool Daddies.

Es formaren fa poc més d'una dècada, i malgrat no van viure aquella gran explossió del gènere, els seus membres porten un llarg corregut a les seves esquenes. De fet, el seu vocalista i alma mater, Teddy Bartol, ben bé podria passar com la història del Rockabilly mallorquí en persona al haver format part de The Ginjol's Rockets, The Bourbons (embrió de la banda que després coneixeriem com Bourbon Gratis) o els mítics Los Cuatreros, entre d'altres. Completen la formació dels Cool Daddies el Brujo (harmònica, veu), Pep (guitarra, veu), Joel (guitarra, piano, veu), Franky (baix) i Mateu (bateria).

"Pánico en el Coffee Bar" (2005) fou el seu primer disc, seguit d'un excel·lent "Big Family Beat" (2007), el disc que avui rescatem i que, per cert, la banda comparteix de forma gratuïtament a la xarxa. Descriure el so de Cool Daddies és fer una llista de totes les qualitats que ha de tenir un bon grup de Rockabilly: ritmes inconfundibles, temes curts i directes i, sobretot, molta actitud. Mereix la pena destacar que al seu so incorporen també influències del Surf o del Blues, un tret que enriqueix notablement el seu so i que fa que l'escolta de "Big family beat" sigui força entretenguda. I addictiva, perquè no?

DESCÀRREGA

Cool Daddies - "Big Family Beat" (2007)

ON - Discografia (2009-2011)

2011-09-22T06:30:00.000-07:00

Crec que no hi ha un dia millor per dedicar una entrada d'Illa Sonora a On: precissament avui, dijous 22, presenten en directe el seu nou EP "A un millón de pasos" al IO Music Club, a partir de les 22.30 h. I això no és tot: demà, divendres 23, els tindrem com a convidats a "Fang i Distorsió" - a partir de les 17 h. al 92.9 FM - per conéixer un poc millor a la banda i aquest nou llençament. El cas és que avui posam tot el material editat per On ("A un millón de pasos" inclós) per cortesia de Toni Martín i amb el consentiment de la banda.

On duen en actiu des del 2007; per tant, és una banda més o manco recent, però amb uns components colrats prèviament a altres bandes: Eva Mª Grajera (veu; abans a Sith Lizzard i Crossroads), Rafa Ortega (guitarra; Fora des Sembrat, Quo Vadis, Little Joe, Cuando el Río Suena...), Pep Aguiló (baix; ex-Los Vecinos del Rey, Drinking In The Blues, Crossroads...), Andrés Adipe (bateria) i finalment un darrer i flamant fixatge: Toni Martín (guitarra; també a Gato Martín). On és, essencialment, un grup de Pop-Rock; un híbrid perfecte que es nodreix tant de la sensibilitat del Pop com del tractament sòl·lid i cuidat d'unes guitarres influenciades per l'AOR americà. Aquesta combinació fa que siguin una banda llunyana al Power-Pop guitarrer, del Indie-Pop/Rock alternatiu o del Pop més frívol. Així de lliures, sense necessitat de ficar-se dins cap escena en concret, On van tira a tira, editant EP per any. "Quién pudiera" (2009) i "Quizás" (2010), enregistrats als estudis The Black Door, ens mostren la seva vessant més enèrgica, mentre que "A un millón de pasos" (2011), just tret del forn, marca una evolució més intimista, melòdica i accessible.

La experiència és un grau... o això diuen; On no viuen de rendes i aposten de nou per la seva música. Vosaltres podeu descobrir-la amb tan sols tres clicks de ratolí... i segur que si els voleu veure no haureu de recórrer un milió de passes. Molta sort!

DESCÀRREGA

On - "Quien pudiera" (2009) - EP

On - "Quizás" (2010) - EP

On - "A un millón de pasos" (2011) - EP

THE TORTURATORS - EP (2011)

2011-09-21T09:50:00.000-07:00

Que Mallorca és una capsa de sorpreses, això ja ho sabíem; el que no sabíem ni esperavem és que dins aquesta capsa ens trobessim amb un grup com The Torturators, una nova banda fascinada pel caos i que sembla que es dirigeixen cap a paràmetres musicals d'on molts surten espantats.

Música malaltissa per gent malalta? No ho sabria dir, ara ells no es tallen la llengua i diuen que "per crear un grup així s'ha d'estar molt sonat, però més ho tens que estar per aturar-te a escoltar-ho". Més clar, aigua... i si encara no sabeu per on van els tirs, us diré que aquest sorollós trio reivindica indistintament a formacions illenques (Satellites, Dezanatta), nacionals (Pony Bravo i el seu alter ego Fiera) o internacionals (Lightning Bolt, The Catz Catz Cat). Oblidem les etiquetes purament indies, perquè The Torturators duen a Mallorca un Noise dens i innacessible que ens podria remetre a uns mítics Phogo passadíssims de voltes jugant a fer versions de Sonic Youth. Què, no et serveix la descripció? Idò això ens diu un dels seus components: "Representam amb les nostres temes paradigmes i paisatges sonors, caracteritzats per l'absència de ritme i l'abstracció del compàs".

Seguim investigant. D'on putes surt aquesta gent? Tranquils; ells responen: "Els Torturators varem neixer per alla al octubre-novembre del passat 2010 quan Narcís (dibuixant, actor, poeta, escriptor), Cardo i Alex (ambdós a Cicuta para Mí) es junten influenciats pel primer, ja que estava obsessionat per la experimentació en la linia John Frusciante. Després del primer "assaig" i vist que a la casa on assatjarem ens apagaren els ploms per l'intens "mur sonor" que varen provocar ens ho varem prendre un poc més en sèrio. Així, The Torturators queda amb Narcís (bombo-caixa-ride, pandereta, etc), Cardo (baix, sintetitzador) i Alex (guitarra, veus, sintetitzadors). Hem fet uns quans concerts: Critic-Art 2011 a la UIB, a Son Llaüt, a Fraguel acompanyant a Decraneo...".

Aquesta demo, EP o com li vulgueu dir, la forma un únic tema enregistrat al "Impala 1", a Sant Jordi, amb Chano, bateria de Decraneo. La seva escolta és tota una experiència que requereix preparació, paciència, estòmag i orelles; un primer plat molt difícil de digerir però que, a sonats com a mi, ens ha deixat amb ganes de més.

DESCÀRREGA

The Torturators - "EP" (2011)

L.A. - "Bellflower Blvd." (2005)

2011-09-15T12:39:00.000-07:00

Fa uns pocs mesos, quan vaig publicar el "Welcome Halloween" (escolta'l aquí), no esperava rebre una tracalada de correus de gent que demanava a la desesperada més material de L.A. Més material del antic, vull dir; aquells discs ocults i perduts, que demanen a crits una bona reedició. Dit i fet: mitjançant el nostre amic Alberto, arriba a Illa Sonora "Bellflower Blvd." (2005), un treball que acosta a la Mediterrània a John Frusciante, Eddie Vedder, Damien Jurado, Neil Young, Ryan Adams...

"Bellflower Blvd." va ser enregistrat a l'intimitat de l'hogar del propi Lluís Albert Segura, encarregat de tocar tots i cada un dels instruments del disc. Sense grans excessos; simplement amb bon gust i molt de feeling es poden fer grans cançons. Aquí en trobem un grapat, com Love Affair", "C'mon little bird", "Heavenly roses" o "Her taste"; peçes breus, senzilles i intimistes, d'esperit acústic i d'intensitat aclaparant. En trobem d'altres, més orientades al Folk-Rock com "Too Soon", que és com una mena de preludi a l'explossió de genialitat que és - o seria - "Welcome Halloween", del 2006. Clar, que també n'hi ha d'altres menys convincent, com una vitalista "Morning Star" que poc té a veure amb l'esperit d'un disc com "Bellflower Blvd."

Senzillesa, feeling, bon gust; d'una formula com aquesta pot sortir tan bona música com la que trobem a "Bellflower Blvd."

DESCÀRREGA

L.A. - "Bellflower Blvd." (2005)

AURA - "The Longest Winter" (2004)

2011-09-15T07:25:00.000-07:00

Que no us engany aquesta portada, tan allunyana del seu estil com de la seva procedència mediterrània: els mallorquins Aura feien un Rock alternatiu de qualitat que l'amic Mateu Ramon s'encarrega de recordar-nos. Moltes gràcies per la teva contribució! La veritat és que ara mateix el seu nom no diu massa, però me'n record que al seu moment moltes bandes illenques parlaven d'Aura amb un cert to d'enveja dissimulada. Aconseguiren un so que, si ben bé no era gaire original, era convincent: en certa manera, barrejaven el Power-Pop dels primers Weezer o dels Sexy Sadie més distorsionats amb el Rock Alternatiu de Nada Surf o The Smashing Pumpkins (només cal escoltar "Frozen" i observar les seves similituds amb el clàssic "Today").

Procedents de Muro, Aura sorgiren de les cendres de Sensual Pudding, uns altres mites del Indie-Rock de finals dels 90's; després d'una primera demo ("Freedom from oneself") i una sèrie de canvis de formació, van trobar la seva estabilitat amb dos ex-components més de Sensual Pudding, Miquel Femenies (bateria) i Toni Ramis (baix), i també l'inclussió de la guitarrista Marga Roca, abans a Ubikación, i actualment a Hadooken, entre d'altres.

Uns diuen que "The Longest Winter" (2004) és una demo... Altres diuen que és un disc. Pensau el que vulgueu: aquí teniu 14 cançons de pur Rock alternatiu illenc que van portar a Aura a la final del concurs Art Jove. I no només això, sinó també concerts a Barcelona o Valladolid. Precissament, en motiu de la seva visita a terres castellanes, els van fer una entrevista, potser l´únic relat en primera persona de la banda que existeix a la xarxa (llegir aquí).

De nou, agraïr als lectors d'Illa Sonora el seu interés i entrega, enviant material tan interessant com aquest i fent que, d'una forma o una altra, la música d'Aura torni a ser escoltada, tant pels que els van conéixer al seu moment com aquells que els acaben de descobrir ara mateix.

DESCÀRREGA

Aura - "The Longest Winter" (2004)

HYDE XXI - Discografia (2006-2010)

2011-09-14T12:47:00.000-07:00

Fa res, uns poquets mesos que Hyde XXI han editat el seu segon treball, "Experimentar de pie" (2011), un disc que serà oficialment presentat el pròxim 7 d'octubre al Teatre de Lloseta. Idò, què tal si repassem la trajectòria d'aquesta banda marratxinera i re-descobrim el seu material més antic?

Els guitarristes David Arbona i Juan Pedro Hornos van posar la maquinària en marxa baix el nom de Mr. Hyde. Quin any devia ser? 1998? 1999? Jo aleshores era molt jovenet, però els record al escenari del Cinema de Pòrtol, amb les seves camisetes de Helloween, donant un to de professionalitat i maduresa a una nit en la que les màximes atraccions havien estat una versió metalera del "Porrompompero" i la cançó "Esta paella está de puta madre" a càrrec d'un grup que ni tan sols soc capaç de recordar. El cas és que la cosa, poc a poc, es va anar fent més grossa: després d´una primera demo, l'any 2004, enregistraren amb majors mitjans i millors idees, l'EP "Ouverture" (2005). Aleshores, els seus components eren David (guitarra) i Juan Pedro (guitarra; després a Whoremaggedon), Joan (baix), Richy (bateria) i, finalment, el vocalista Jim, alter ego de Jaume Gordiola, conegut principalment per estar al capdavant de l'orquestra verbenera La Canción del Verano i també per haver liderat algunes altres formacions d'escasa repercusió com El V Pino, Sigui Com Sigui o El Rey Lagarto. Aquesta formació aconseguí un fet força destacable; arribar al segon premi del Innovation Rocks l'any 2006, un festival a nivell europeu amb més de 600 bandes inscrites.

Aquesta carrera ascendent es va veure trencada per un fet bastant desagradable. L'any 2009, una banda saragossana formada el 2005 i casualment també anomenada també Mr. Hyde amenaçà al quintet mallorquí amb prendre mesures legals si no canviaven el seu nom. Coses de la vida; els saragossans, tot i haver-se format anys després d'ells, s'havien adelantat enregistrant el nom, forçant a Mr. Hyde canviar el seu nom a Hyde XXI. En fi, sempre he dit que el món de la música és semblant a les granjes: no hi poden faltar porcs.

Hyde XXI està format actualment per David Arbona (veu, guitarra solista), Toni Recio (guitarra rítmica), Joan Rubiño (baix), Tomeu Crespí (bateria; ex-Stigian Lake, un grup valencià de Black-Death) i, finalment, Sebastià Pujol (teclats i sintetitzadors). Precissament, l'entrada d'aquest darrer va marcar un canvi de so força destacable; passem, per tant, d'una barreja de Hard Rock i el Heavy/Power Metal rollo Masterplan o Avalanch, cap a un so més madur i ambiciós, influenciat clarament pel Metal Progressiu de Dream Theater o Symphony X.

Ara, amb "Experimentar de pie", potser viuen el seu moment més dolç. De sobra, se'l mereixen.

DESCÀRREGA

Mr. Hyde - "Ouverture" (2006) - EP

Hyde XXI - "Hyde XXI" (2010)

CRANC PELUT - "Històries per no dormir" (2011)

2011-09-11T09:48:00.000-07:00

Us contaré una breu anècdota que, malgrat no és gran cosa, pot servir d'introducció. La primera vegada que vaig sentir el nom Cranc Pelut va ser a una reunió de músics celebrada a la Misericòrdia, a Palma, l'any 2008: record que jo, com molta gent, badarem un bons ulls davant aquell nom tan genial, d'una banda totalment desconeguda pels presents. Idò aquesta banda, formada aquell mateix any, presenta ara el seu primer disc: "Històries per no dormir" (2011).

Darrera de Cranc Pelut s'amaga el cantautor Jaume Reus, que es fa acompanyar per altres músics com Joel Baño, Joan Fiol, Pau Belenguer i Tristán López. Des d'aleshores, aquest quintet ha realitzat prop d'una trentena de concerts, tant a Mallorca com a Catalunya; gràcies als seus shows, d'una posada en escena "enèrgica i festiva", s'han guanyat una reputació força destacable dins el panorama underground illenc. Havia intentat escriure unes poques línees sobre la seva música, però la descripció que ells mateixos han posat al seu Myspace és tan il·lustrativa com insuperable. Diu així: "Fusiona, de forma sòlida i fresca, diversos estils de música moderna propers al funk, el rock, el groove o el reggae, combinat amb una posada en escena enèrgica i festiva. Les lletres són una altra característica diferenciadora de la banda: una mescla de fantasia i ironia, que no solament empra el català com a llengua vehicular sinó també com a instrument musical per si mateix, aprofitant-ne la riquesa poètica. Bocins d’història, rondalles, anècdotes personals i situacions imaginàries - passat i contemporaneïtat, serveixen d’inspiració a l’hora d’explicar una visió molt particular de la nostra realitat més directa".

Imagineu, doncs, un so 100 % estiuenc i mediterrani; una música d'arrels, impregnada per un fort esperit rural, però també d'aires canalles, bohemis i sobretot molt divertits. La pròpia banda ha posat en descàrrega gratuïta el seu disc debut, i això no pot passar desapercebut: preparau-vos, doncs, per escoltar al Cranc Pelut i les seves petites històries, relats que fan olor a verbena, a suor, a ginet, a nits d'aquestes que no acaben...

DESCÀRREGA

Cranc Pelut - "Històries per no dormir" (2011)

TONY OBRADOR - "Ets Tu" (1968) - Single

2011-09-07T10:52:00.000-07:00

"Els meus discs, sobretot a Mallorca, han estat un fracàs. No sé si perquè no els han volgut comprar o perquè les discoteques ni tan sols s'han molestat en adquirir-los". Així de derrotat parlava Toni Obrador a una entrevista publicada a Última Hora, l'any '69. Certament, la sort no va estar del costat del que alguns anomenen La veu de Mallorca o El Frank Sinatra mallorquí, però Toni, que passà a millor vida fa un parell d'anys, segueix sent recordat com un dels grans de la nostra música.

Jo, particularment, el recordaré més per la seva vessant interpretativa; algú se'n recorda del seu paper protagonista a "El Sheriff O'Brien", aquella paròdia de western, passadíssim de voltes, que va emetre Canal 4 a finals dels anys 90's? Mític! Si algú conserva la cinta, per l'amor de Déu, que ho pengi al Youtube!

Toni Obrador (o, si t'ho estimes més, Tony) edità alguns singles a la segona meitat dels anys 60's ("Ella Tornà", de 1967, "Ets tu", de 1968 i "Caminando en la noche", de 1969), per desaparéixer - discogràficament parlant - als anys 70's, just a una època en la que triomfaven els solistes de camisa oberta, cadeneta d'or i pitera poblada. El single que rescatem avui s'edità en motiu de la celebració del V Festival Internacional de la Cançó de Mallorca.

I, per acabar, vos contaré una anècdota que algú que el va conéixer em contà a mi una vegada; Toni no tenia ni la més remota idea d'anglès... però això no era cap tipus d'impediment a l'hora de versionejar clàssics de Frank Sinatra. En acabar el concert, el públic, format principalment per turistes anglesos, acudien a ell per felicitar-lo per aquella gran veu... i per demanar-li d'on putes havia tret aquella nova lletra per "My Way".

DESCÀRREGA

Tony Obrador - "Ets Tu" (1968) - Single

EEK - "Maybe I'm Wrong" (2011)

2011-09-01T13:40:00.000-07:00

"Folk? Pop? Indie? Rock? Sin etiquetas: sólo canciones de carretera". Eek

Poden dir-ho més alt, però no més clar. La música de Eek es despulla de convencionalismes i d'etiquetes per aferrar-se amb força no a allò que escoltes, sinó allò que sents. Per tant, quin sentit té posar-nos a discutir si són un grup de Folk-Rock, Indie-Rock o el que sigui? Música de carretera, i prou... però no una carretera qualsevol. Lluny de les corbes que ens duen a la Valldemossa que els ha vist néixer, "Maybe I'm Wrong" ens transporta cap aquestes llargues autovies que atravessen el nord del continent americà; música que dona so a un viatge; música amiga.

Fa un grapat de mesos varem rescatar el "Life before prius" (2007), l'únic disc de Melancholy Mechanics (clickau aquí), una banda dissolta, però que a l'any 2008 reneix convertida en el que és avui: Eek. El seu motor és el guitarrista, vocalista i compositor Alberto Santolaria que, acompanyat per Joan Tomàs (guitarra; també a Melancholy Mechanics), Guillermo Bauzà (baix; a Marlovers) i Roberto Pons (bateria, a Gato Martín), ens presenta "Maybe I'm Wrong" (2011), un dels llençaments més destacats d'aquests darrers mesos dins l'escena mallorquina. No només és que el disc hagi agradat - que ho ha fet - sinó que representa una interesantíssima evolució respecte al passat mecànic. El rastre del Pop-Rock dels inicis s'ha diluït en favor d'una fòrmula electroacústica (més acústica que electrica, realment) càl·lida però alhora fresca que es nodreix de la millor música nord-americana feta aquestes dues darreres dècades. Els referents, són clars: el Mark Lanegan del "Whiskey for the Holy Ghost" i "Scraps At Mignight"; la vessant acústica i intimista de Alice In Chains; els immortals Neil Young i Tom Petty; el Eddie Vedder que posa música a "Into the wild". La experiència és un punt a favor; per això, Eek són d'aquests que podrien mesclar a una mateixa cançó als Beatles i als Jayhawks sense morir a l'intent.

"Maybe I'm Wrong" és un d'aquests treballs senzills i elegants que deixen bon sabor de boca; d'aquests discs que entren amb facilitat i suma rapidesa però que, a diferència de la música fast-food que imposa l'indústria del mainstream, es queda allà i, sobretot, perdura. Abans de que l'escolteu, dos detalls importants. El primer és que "Maybe I'm Wrong" fou enregistrat als estudis dels germans Tejedor, els de Casa Rusa. De fet, als crèdits del disc hi figura Carlos com guitarra, baixista i bateria, i Damián com guitarra. I, segon: el disc ha aparegut en dues edicions - i portades - diferents. La primera - la normal - és la típica caixa de plàstic; la segona - la edició limitada - és una original caixa de fusta.

Acabaré dient que de bona tinta sé que Eek ja tenen preparat un bon grapat de nou material. Nou disc pel 2012? Esperem que sigui així; de moment, atents a aquesta primera i prometedora passa titulada "Maybe I'm Wrong".

DESCÀRREGA

Eek - "Maybe I'm Wrong" (2011)

GALACTUS - "Agallas" (Promo-CD, 2010)

2011-08-31T07:31:00.000-07:00

A mig camí entre el barri de Gràcia i Mallorca neixen Galactus, una banda establida al Principat però amb dos mallorquins dins de la seva formació. Parlam del guitarrista Juan Pablo Caja, militant d'Axalot (1979-1982), un grup de Rock Sinfònic del qual podeu llegir una interessant biografia a MallorcaNochentas (clickau aquí); per la seva part, David Arés fou bateria dels mítics Skarabajos, embrió de La Gran Oquesta Republicana i dels que podeu escoltar la seva música a Illa Sonora. Completen la formació els catalans Uri Borràs (guitarra i veu) i Buski (baix).

Actius des del 2005, Galactus han anat guanyant-se una molt bona reputació gràcies a la seva vissió del Pop-Rock. Res de revivals, tendències o modes: aquí, el que importa, es fer música amb bon gust i criteri mitjançant cançons de Pop adult i elegant. Agafen part de l'esperit dels 60's i els primers 70's, com van fer Los Valendas al seu moment, però sense perdre el contacte amb l'escena del Indie-Pop/Rock que es fa ara. El resultat? Música 100 % natural i fresca; ni sonen com una banda de Pop-Rock de la vella escola que es vol fer passar per indie, ni tampoc com un grup indie que intenta sonar retro. Sonen a Galactus, i prou. Obvi que aquesta gent ha begut tant de La Granja com dels anteriorment citats Los Valendas, però es noten també les petjades de clàssics recents de la música americana com de Wilco, The Long Winters, Band Of Horses o Teenage Fanclub, entre d'altres.

"Agallas" no és estrictament una novetat, però val la pena descubrir-lo, encara que sigui mitjançant aquesta promo que, per dir-ho d'alguna forma, és una versió reduïda del disc. Per això, el que hem fet aquest cop, a diferència de les promos de Corc o Toni Monserrat Inc. és incloure - com una gentil aportació de la pròpia banda - una sèrie de continguts extres que, ben segur, uns deixaran amb ganes d'escoltar "Agallas" des del primer al darrer tema. Així doncs, a tres cançons bastant representatives de "Agallas", hem d'afegir una versió del "Burned", dels Buffalo Springfield de Neil Young, una tema únicament disponible al format físic del disc i que no es pot trobar a la xarxa. Com afegits, també tenim tres temes enregistrats el 20 de juliol del 2007 - una versió del "Let's explode" de Clem Snide, i dues fantàstiques revisions de clàssics de la primera època de la Velvet Underground, "Femme fatale" i "I'll be your mirror". Quin goig! I això no és tot, perquè també hi ha una versió del "True love will find you in the end" de Daniel Johnston, apareguda a la seva demo "4 Colores" (2008).

Si us ha agradat aquesta promo, idò esperau a escoltar "Agallas". Juan Pablo, el guitarra de Galactus, us dona algunes pistes si voleu aconseguir el disc: "El CD físico se encuentra en Palma, en Xocolat; y en Bandcamp - link - tenemos, durante un tiempo, la descarga de todo el CD por sólo un euro más la voluntad que puede ser cero, claro". Destacar, com a curiositat, la faceta de Juan Pablo Caja com escriptor; enguany ha debutat en el món de la novel·la amb "Cerveza Caliente", ambientada a la Palma dels 80's. Si voleu saber-ne més, pegau-li una ullada a la seva web.

DESCÀRREGA

Galactus - "Agallas - Promo CD" (2010)

EL PEQUEÑO FLIX - "Cerdos Power" (2007)

2011-08-30T10:23:00.000-07:00

Un George Bush Jr. convertit en un cowboy d'allò més macarrònic; un José María Aznar caracteritzat com un bandoler andalús, tricorni al cap i trabuc en mà; i finalment un Tony Blair disfressat com si d'un ridícul super-heroi de sèrie B es tractés. Els tres, caricaturitzats com porcellets, són els protagonistes absoluts de la satírica portada de "Cerdos Power", l'àlbum debut de El Pequeño Flix.

El Pequeño Flix sorgeix l'any 1998 de les cendres de Distrito Federal, una banda que el passat any s'havia presentat al Concurs Pop-Rock organitzat per l'Ajuntament de Palma. Félix Martínez, Flix, no tan sols és el guitarrista i vocalista de la banda; és també el seu creador i ideòleg; junt a ell hi trobem a Santi Kalifa (baix) i Carlos Loki (bateria i veu). Aquí hi trobem una música, crítica i alhora bon rollista, que està a mig camí entre el Funk i l'anomenat Rock urbà; així doncs, podem percebre clarament la influència tant de O'Funkillo - amb els quals han compartit escenari - com de Rage Against The Machine, els Red Hot Chily Peppers més macarres o, en les seves parts més rockeres, Extremoduro.

Tant "Cerdos Power" (2007) com "Se abre el telón" (2009) són dos discs marcats per un contagiós bon rollo. No m'estranya gens; fa un grapat d'anys, vaig assatjar un any als locals de la Sala Assaig i puc dir que ells eren dels tios més alegres, simpàtics i enrollats que es movien aleshores per allà. El disc arriba al blog per obra i gràcia d'en Pep: moltes gràcies!

DESCÀRREGA

El Pequeño Flix - "Cerdos Power" (2007)